Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca... Espero que us agradi!
IDENTITAT
L’Heribert era el fill mitjà de l’adinerada família Barcons, industrials catalans que havien fet fortuna amb el tèxtil a meitats del segle XX. Amb el temps havien invertit i diversificat fins a constituir un imperi potent que els havia situat en una posició privilegiada. Els pares de l’Heribert, Salvador i Montserrat, havien pujat els seus fills en l’abundància i el luxe, els havien portat a escoles de prestigi i els havien mantingut en una bombolla de gent de la seva mateixa posició.
Però l’Heribert va ser un adolescent rebel, d’idees revolucionàries i vocació artística. De seguida que va poder es va allunyar de la família i va instal·lar-se en una casa ocupada, on va participar de mil i una iniciatives reivindicatives. Els pares van viure amb gran consternació el distanciament del fill mitjà i van intentar endebades fer-lo recapacitar. Però ell sempre es va mantenir ferm i va acabar trencant tots els lligams amb un tipus de vida amb el qual no se sentia còmode ni representat.
Es va instal·lar en una masia al Berguedà amb l’Àstrid, una noia alemanya de pare turc que havia conegut en una trobada d’artistes. Van comprar un ramat de cabres i van començar una vida rural i sostenible. Feien formatges, tenien hort, alguns animals i de tant en tant rebien encàrrecs de disseny gràfic que podien assumir teletreballant des de casa.
Amb el temps van arribar dos fills a qui van anomenar Om i Saüc. Els van educar des de casa, sense portar-los a cap escola, i des de petits van començar a participar d’una vida familiar que recordava més la del segle passat que la contemporània. Eren nens que, d’una banda, collien verdures de l’hort, cuidaven el bestiar i participaven de les tasques domèstiques. I de l’altra, no havien vist mai la tele, ni havien dinat en una cadena de menjar ràpid, ni tenien accés a mòbils ni xarxes socials. Ni havien conegut mai els seus avis paterns.
Quan l’avi Salvador va morir, l’Heribert va presentar-se al tanatori tal i com havia sortit de la masia quan li havien donat la notícia. Quan la vídua el va veure arribar amb les rastes, els pantalons de peto texans i barba de quatre dies, va demanar al seu fill gran que fes fora aquell pidolaire.
—Mare, no veus que és l’Heribert? —va indicar-li l’hereu.
Llavors la mare el va abraçar i se’l va emportar a un reservat.
—Heribert, fill meu, no pots estar aquí vestit d’aquesta manera. És la vetlla del teu pare. Mira com va tothom. És una falta de respecte.
—Mare, quina importància té la roba que porti? Soc aquí. Feia anys que no ens vèiem. L’única cosa que et preocupa és com vaig vestit?
—Heribert, si us plau, t’ho demano. Si vols, el Fermí et pot acompanyar a casa. Et dutxes, t’afaites i et poses alguna cosa decent. Si cal, et pot acompanyar a comprar-te roba —i va obrir la bossa de mà, buscant la cartera—. Té, pren-t’ho com un últim regal del teu pare.
—No necessito cap regal, mare. Veig que res no ha canviat. Si no soc benvingut, me n’aniré. No vull molestar.
—No em facis això, fill meu. Ara no. Jo et vull al meu costat, però així no.
L’Heribert se la va mirar amb una tristesa infinita i li va dir:
—No es pot tenir tot. T’acompanyo en el sentiment.
Li va fer un petó a la galta i va sortir a l’exterior. Es va quedar assegut en un banc, discretament apartat, i va esperar fins que va sortir tothom. Llavors va entrar per acomiadar-se del pare i va tornar a la masia.
L’endemà no va assistir al funeral.
Després d’aquella última trobada, la senyora Montserrat, va convidar en vàries ocasions l’Heribert, buscant una reconciliació. Però ell sempre li contestava que no li anava bé baixar a ciutat, però si volia podia pujar ella a la masia. Sabia que no suportaria embrutar-se les sabates de fang ni notar les mosques volant al seu voltant i efectivament la trobada no es va produir mai. Però van anar passant els anys i la salut de la senyora Montserrat va anar empitjorant.
Un bon dia es va presentar a la masia el Fermí, el fidel servent de la família.
—Senyor Heribert, la senyora Montserrat està molt malalta. M’ha demanat que li comuniqui que està disposada a venir-lo a visitar aquí a la masia per acomiadar-se. Vol reconciliar-se amb vostè per poder morir en pau.
—Em sembla molt bé, sempre ha tingut les portes obertes. No hi tinc cap inconvenient.
—Un moment, senyor Heribert, això no és tot. La senyora Montserrat està disposada a repartir la seva herència entre vostè i els seus dos germans a parts iguals, sempre i quan vegi que vostè i la seva família viuen en les condicions que ha de viure un Barcons. Si no és així, diu que la part que li correspondria a vostè la donarà a entitats benèfiques perquè els puguin atendre si mai ho necessiten.
L’Heribert no donava crèdit a la proposta. La seva mare volia fer-lo passar per l’adreçador amb l’amenaça de l’herència?
—Digues-li a la meva mare que pot venir quan vulgui, serà benvinguda. Però no penso canviar la manera com vivim la meva família i jo. No necessito els seus diners.
—De fet, això no és del tot correcte, senyor Heribert. La senyora Montserrat fa un any que va adquirir la propietat de la finca on viuen. Vostè ha seguit pagant el lloguer a la mateixa immobiliària, però ara la propietària és la vídua Barcons. M’ha demanat que li comuniqui expressament que si la seva visita no és satisfactòria, li rescindirà el lloguer i hauran de buscar-se un nou lloc per viure.
—Què?
—Em sap greu, senyor Heribert, em faig càrrec que no són bones notícies, però li recomano que faci les modificacions necessàries per satisfer el desig de la senyora Montserrat. Ja sap que té molt bons contactes i podria arribar a fer-li la vida impossible si s’ho proposa. Potser ningú no li llogaria una altra finca per aquí al Berguedà.
—No té cap dret a ficar-se en la meva vida. Ho trobo totalment inadmissible.
—Miri, senyor Heribert, li diré una cosa que no hauria de dir-li, però confio en la seva discreció: té molt a perdre, però també molt a guanyar i hauria de sospesar bé la seva decisió. Sense precipitar-se. A la senyora Montserrat no li queda gaire temps de vida i està dèbil. Si vostè li concedeix una última visita agradable, ella marxarà contenta i li agrairà compartint la seva fortuna amb la seva família. Tindrà la vida solucionada i el sacrifici haurà estat minúscul comparat amb el benefici que n’obtindrà.
—T’agraeixo la confiança i el consell, Fermí, però això que em demana és humiliant. Tota la vida he fet el que m’ha semblat que era correcte, que sovint no ha estat el que ella hagués volgut. No entenc perquè ara vol obligar-me a canviar els meus principis, fent-me un xantatge final. No ho penso tolerar.
—Jo ja he dit més del que hauria d’haver dit, senyor. Només li puc suggerir que ho consulti amb la seva parella i valorin bé els pros i els contres. La senyora Montserrat els proposarà una data, ara que sap que és benvinguda.
A l’Heribert li bullia la sang quan va explicar-li a l’Àstrid la proposta de la seva mare. Ella també ho va trobar molt desagradable, però es va esgarrifar davant la possibilitat d’haver de deixar la masia. Hi havien dedicat tota la vida i hi tenien totes les seves il·lusions dipositades. Cap dels dos no es veia vivint en un altre lloc, però els indignava que la mare pretengués fer-los canviar la seva manera de viure.
Durant els dies següents aquell va esdevenir el tema de conversa recurrent i de mica en mica es va anar obrint una escletxa en la resistència inicial a acceptar la proposta endimoniada. Si claudicaven no haurien de renunciar a viure en aquella masia i, a més a més, els nens tindrien el futur assegurat. Al cap i a la fi, aquells diners els corresponien en concepte d’herència, igual que als altres germans i no podien acceptar que es fes aquella diferència. I, de fet, la senyora Montserrat estava a punt de morir-se i, quan això passés, res no els impediria desfer els canvis i seguir vivint com sempre havien fet. De manera que potser renunciar temporalment als seus principis podria entendre’s com una estratègia per no haver de renunciar-hi en el futur. Tant l’Àstrid com l’Heribert es trobaven en un dilema moral, però van començar a plantejar hipòtesis que obrien la porta a acabar acceptant els diners de la fortuna Barcons. Podien encimentar el camí d’entrada i enjardinar els laterals, llogar mobles d’Ikea per a les habitacions i una tele gran per a la saleta d’estar, despenjar les banderoles tibetanes que hi havia pels sostres del pis i comprar quadres per decorar les parets...
Quan van rebre la trucada del Fermí per confirmar la visita al cap de deu dies (20 de novembre), van adonar-se que definitivament havien acceptat la idea de maquillar la seva realitat per adaptar-la a les exigències de la matriarca Barcons. Van comprar-se roba moderna per causar-li bona impressió. Van dur els nens a la perruqueria (cosa que no havien fet mai a la vida) i fins i tot l’Heribert va acceptar tallar-se les rastes (que estava segur que la seva mare desaprovava). L’Àstrid, més reticent a fer aquests sacrificis personals, es va negar a tallar-se les seves i va decidir que aquell dia no seria a casa perquè l’àvia no hagués de veure-la.
Van anar posant en caixes les mil i una andròmines que tenien per sobre de taules i prestatges. Van treure tot el que hi havia enganxat a les parets (pòsters de tota mena, dibuixos que havien fet els nens, tapissos i robes pintades en tallers artesanals...) i van amagar-ho a les golfes que, en pocs dies, van quedar atapeïdes amb tot el que volien amagar a la vista de la vídua Barcons. Van comprar reproduccions de quadres famosos i algunes plantes d’interior per decorar espais, ells que defensaven que, vivint a la natura, no tenia cap sentit arrencar-les per tancar-les entre quatre parets.
Tres dies abans de la visita, l’Àstrid va agafar un tren per anar a Alemanya a visitar la família i l’Heribert es va quedar amb l’Om i el Saüc, ensinistrant-los perquè es comportessin com voldria una senyora a qui no havien vist mai ni podien estimar-se de cap manera. De seguida es va adonar que era una tasca impossible i que el comportament natural dels seus fills seria inadmissible per a la senyora Montserrat. Però no podia pas enviar-los a Alemanya: l’àvia havia dit que volia conèixer-los.
El dia abans de la visita, l’Heribert va passar revista a tota la casa. Li semblava que estigués visitant la d’una altra persona, però creia que la seva mare la trobaria encantadora. Tot i així, quan va veure els nens descalços (no hi havia manera que s’acostumessin a portar espardenyes per dins de casa) i estiregassats per terra, va pensar que allò ho engegaria tot a n’orris. Així que va fer un cop de cap.
Va enviar l’Om i el Saüc a casa d’uns amics que vivien en una altra masia a pocs quilòmetres de la seva i va trucar una agència d’actors perquè li enviessin dos nens per substituir els seus fills. Va especificar tots els requisits necessaris i a l’agència li van assegurar que l’endemà a primera hora els tindria amb el paper après i que no havia de preocupar-se per res. Com que no estava segur que l’Àstrid aprovés aquella decisió, va decidir que de moment no n’hi diria res.
El dia 20 de novembre l’Heribert es va llevar ben d’hora després d’haver passat una mala nit. De bon matí va rebre els nous Om i Saüc i els va ensenyar tota la casa, repassant el paper perquè no hi hagués cap imprevist. Van resultar ser dos nens encantadors i molt espavilats que van entendre perfectament què se’ls demanava. Per aquella banda no havia de patir.
A mig matí va arribar la vídua Barcons. La furgoneta adaptada va entrar pel camí encimentat i va aparcar just davant de la porta per deixar sortir una velleta en cadira de rodes. Els nens la van sortir a rebre amb dos petons que duien el punt just de respecte i estimació.
—Hola, àvia, com estàs? Jo soc l’Om.
—Hola, àvia, jo soc el Saüc.
La dona va contemplar-los, gratament impressionada, i també el seu fill, amb el cabell arreglat i roba decent. Veient com una llagrimeta li lliscava galtes avall, l’Heribert va pensar que la cosa anava per bon camí.
Va ser una estona agradable, van seure al menjador i van prendre una infusió i unes galetes, mentre la senyora Montserrat tenia agafada en tot moment la mà del fill que acabava de recuperar. Al cap d’una estona van deixar que els nens marxessin a les habitacions per poder parlar amb més intimitat.
—Heribert, em queda poc temps. Però estic contenta perquè ara podré marxar en pau.
—No diguis això, mare, no et veig pas tan malament.
—Sé que no sempre ens hem portat prou bé amb tu —va continuar sense fer cas de les seves paraules—, però la veritat és que tu tampoc no ens ho vas posar gens fàcil. Sempre has volgut anar a la teva i això era difícil d’acceptar.
—No remoguem el passat, mare. Uns i altres hem fet el que crèiem que havíem de fer. Som família, però som molt diferents...
—Som família —va interrompre’l la mare emocionada—, com m’agrada sentir-te dir aquestes paraules.
La conversa va transcórrer per aquests viaranys de respecte i afabilitat i quan van acomiadar-se, el Fermí li va picar l’ullet mentre li estrenyia la mà: la visita havia estat tot un èxit.
Aquella mateixa tarda, l’Heribert va anar a buscar l’Om i el Saüc i l’endemà va tornar l’Àstrid. Un cop reunits els quatre, van començar el procés de tornar a transformar la carrossa en carabassa i van arribar les primeres reaccions inesperades.
—Aquest quadre de Mondrian el podríem deixar, no? M’agraden aquestes formes geomètriques i els colors. Em relaxa. Us sembla bé que el deixem? —va dir el Saüc.
Tots es van quedar una mica sorpresos, però ningú no hi va posar cap inconvenient perquè en el fons també el trobaven un quadre modern i bonic. Llavors l’Om va aprofitar:
—Doncs jo proposaria també deixar la tele. No vull pas que ens “aborreguem” mirant programes estúpids a totes hores, però algun vespre podríem veure una pel·lícula tots junts, no?
Aquest tema ja va generar més controvèrsia. L’Heribert estava totalment en contra de la televisió, però l’Àstrid, que aquells dies a Alemanya, l’havia estat veient a casa dels seus pares, no s’oposava a una solució intermitja. Al final van decidir que la deixaven i que ja veurien l’ús que en farien.
—Doncs mira, posats a introduir canvis, jo aquell moble que vam posar al rebedor no el trauria pas. Va molt bé per deixar-hi coses quan arribes de fora —va dir l’Àstrid.
Tots van convenir que tenia raó i li van deixar. De la mateixa manera que, quan van agafar totes les andròmines que tenien escampades per la casa abans de la visita de l’àvia, van adonar-se que moltes ja no els agradaven tant com per tornar-les a penjar. Van conservar les banderoles tibetanes, però alguns dels pòsters i dibuixos dels nens van tornar cap a les golfes, d’on ja no van sortir mai més. Això sí: els testos amb plantes van anar tots cap al jardí i les van replantar al terra.
Malgrat que s’esforçaven a continuar sent tal i com sempre havien estat, una mirada atenta podia descobrir petits canvis de comportament provocats per aquell terratrèmol de baixa intensitat que havia estat la visita de l’àvia. El canvi més greu, però, va ser la mentida que es va instal·lar al voltant de l’Àstrid.
L’Heribert s’havia vist incapaç de confessar-li que havia contractat uns nens actors per suplantar els fills. La nit abans que tornés d’Alemanya, havia fet un pacte amb l’Om i el Saüc per no explicar-n’hi res a la mare. Li havia costat molt convèncer-los (mai no els havia demanat que mentissin) però al final ho havia aconseguit fent-los veure que era un error imperdonable però que ja estava fet i, si no en deien res, aconseguirien que no tingués cap conseqüència indesitjada. Així doncs, quan la mare els va preguntar que els havia semblat l’àvia, van dir que l’havien saludada, que es veia una senyora agradable, però que de seguida els havien enviat a l’habitació perquè volien estar sols ella i el pare. I ja no se’n va parlar més.
No havia passat un mes de la visita de l’àvia a la masia, quan van rebre la trucada del Fermí anunciant-ne la mort, els horaris del tanatori i el funeral. L’Heribert no va plorar, però es va adonar que la notícia, tot i esperada, l’afectava més del que havia previst. Va reunir la família al menjador i els va dir:
—La meva mare s’ha mort. Avui estarà al tanatori i demà l’enterren a la basílica de la Mercè. M’agradaria que hi anéssim tots quatre. Com ho veieu?
—És clar que sí, amor —va avançar-se l’Àstrid, acaronant-li la mà amb tendresa—. Ens tindràs al teu costat en aquests moments.
—M’agradaria que hi anéssim amb aquella roba que ens vam comprar quan va venir a visitar-nos.
Quan va sentir aquestes paraules, l’Àstrid li va deixar anar la mà i va mirar-lo als ulls.
—Cal? No podem anar-hi vestits com vulguem?
—Ja sé que sona estrany que us demani això, però serà l’últim cop que estaré davant seu i em ve de gust fer-ho com a ella li hagués agradat. No us hi vull pas obligar. Només us demano que m’agradaria que féssiu aquest gest, però també ho entendré si no voleu. Penseu-hi. Havent dinat marxarem cap al tanatori... qui vulgui venir.
—Vindrem tots amb tu, Heribert —va dir de seguida l’Àstrid, tornant a agafar-li la mà—. Això està clar. Nens, penseu quina roba us voldreu posar. El que decidiu estarà bé.
Va ser un dinar de poques paraules i, havent dinat, tots van anar cap a les habitacions a canviar-se. L’Heribert i els nens van sortir amb la roba del dia de la visita de l’àvia i l’Àstrid, tot i que no va posar-se roba “especial”, va escollir tons foscos i discrets i va cobrir-se les rastes amb un turbant lila.
Al tanatori l’Heribert va ajuntar-se amb els seus germans i de seguida es va veure absorbit per l’espiral de salutacions i condolences de familiars a qui feia anys i panys que no veia. De fet havien de presentar-li la majoria de persones perquè ni tan sols les coneixia. Mentrestant l’Àstrid i els nens estaven al vestíbul i de tant en tant l’Heribert sortia a fer-los una abraçada d’agraïment.
Quan va arribar l’hora de tancar les instal·lacions i ja havien marxat tots els familiars, l’Heribert va demanar a l’Àstrid i els nens si volien acompanyar-lo a acomiadar-se del cos de l’àvia. Van assentir i van començar a caminar darrere seu cap a la capella on hi havia el fèretre exposat, enmig d’un jardí espectacular de rams de flors i sota una pantalla on anaven passant imatges de la vida de la difunta.
Van estar un moment en respectuós silenci davant del cos de l’àvia i després van fer unes passes enrere i, abans de sortir, van quedar-se mirant la pantalla. Hi havia fotos de totes les èpoques: l’àvia i l’avi el dia del seu casament; els pares i els tres fills al llarg de la història; i, a partir de cert moment, un munt de fotos on només sortien el fill gran i la petita; després l’àvia ja sola amb tot de gent que no coneixien... Ja estaven a punt de marxar quan va aparèixer una foto de l’àvia i l’Heribert, el dia que havia anat a la masia amb la cadira de rodes, asseguts al voltant del te i les galetes.
L’Heribert no s’havia adonat que el Fermí fes fotos i li va sorprendre molt veure aquella imatge. Va notar com l’Àstrid li estrenyia la mà, fent-se present per acompanyar-lo en el record d’aquella última trobada. Però de cop i volta la pressió de la mà es va afluixar fins a desaparèixer. A la pantalla sortia una altra imatge d’aquell dia i es veia l’àvia amb uns nens mudats que no eren l’Om ni el Saüc. L’Àstrid va llençar mirades d’incomprensió al seu company i als seus fills i, veient com tots abaixaven la vista al terra, es va sentir tristament enganyada. Va girar cua amb el so dels seus talons allunyant-se enmig d’un silenci dens.
L’endemà, al funeral, només hi va anar l’Heribert sol amb els nens.
