Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de juny 2021

"Valenta" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

VALENTA

Encara que ella no se’n recordi, el dissabte 6 de novembre de 2010 va ser una dia molt important per a l’Ona. De fet, és normal que no se’n recordi perquè llavors només tenia tres anys. 

Havia anat a dinar amb el seu germà Pol, els seus pares -Eloi i Anna- i un molt bon amic de la família, el Mario, i el seu fill Lluc. El Mario feia poc que s’havia separat i últimament passava sovint per casa. Aquell cap de setmana li tocava tenir el Lluc i havien decidit sortir plegats, anar a dinar i passejar per la ciutat. A part de l’amistat dels pares, el Lluc i el Pol anaven a la mateixa classe de P5 i també eren molt amics. Al seu costat, l’Ona, tot i que era dos anys més petita, no ho semblava perquè era valenta i decidida i els seguia el joc en tot moment.

El Passeig Pere III de Manresa estava ple de gom a gom. Aquell cap de setmana s’hi celebrava la 13a edició de la Fira Mediterrània, la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional. La meteorologia era molt benigna per a un mes de novembre i tot va contribuir a què la ciutat tingués un gran ambient, plena de visitants que gaudien dels espectacles de carrer i les diferents paradetes.

El Passeig de Manresa, l’equivalent a les Rambles de Barcelona, era l’artèria principal des d’on els vianants es repartien pels diferents punts d’interès de la ciutat. Estava tant o més concorregut que per la Diada de Sant Jordi i el comportament de la massa era el mateix. Grups de persones que cada poques passes s’aturaven a petar la xerrada amb els amics que anaven trobant, gent que es quedava plantada a les parades a contemplar els productes que s’hi exhibien, famílies i amics que intentaven circular per entremig d’aquests taps per arribar puntuals a algun espectacle... Un autèntic formiguer de gent.

El grup de l’Ona anava baixant Passeig avall. Els pares parlaven animadament i els nens jugaven, empaitant-se al voltant dels adults, cridant i rient com beneits. Entre la biblioteca del Casino i la plaça de Crist Rei, van coincidir amb la Pietat, el Piero i els seus tres fills: Dúnia, Gianni i Andrea. La Pietat treballava amb l’Eloi i l’Anna i tots plegats es coneixien d’altres vegades i es tenien molta estima i simpatia. Així doncs, allò va significar que els cinc adults s’aturessin a compartir converses i somriures, mentre les sis criatures començaven nous jocs a base de rialles, xiscles i corredisses circulars...


Eloi

L’Eloi somriu mirant com juga la canalla. Que bé que s’ho estan passant! Pensa que amb les seves corredisses i crits potser molesten una mica la gent del voltant. Però avui tothom està de bon humor i ho accepten de bon grat. Perquè mira que estan esverats, eh?

I, com li ha passat altres vegades, es fa creus que l’Ona, tot i ser la més petita, no es quedi gens enrere. Segueix el grup amb la mirada, la busca i no la veu. S’hi fixa més i veu el Pol, el Lluc i el Gianni, els tres de la mateixa edat, que corren enganxats un darrere l’altre. Més enllà hi ha la Dúnia, que és la més gran, amb l’Andrea de la mà. Mira a dreta i esquerra i un petit llum d’alarma s’encén dins del seu cap: on és l’Ona?

Segur que deu ser per darrere de la gent, amagada. S’aparta una mica del grup per tenir una visió completa del lloc on estan jugant i segueix sense veure-la. El petit llum d’alarma comença a fer llampecs intermitents, però encara no vol engegar els senyals acústics que escamparan el pànic. Malgrat tot, no pot evitar que un calfred li comenci a recórrer l’esquena i sent l’adrenalina escampant-se per les seves venes, posant els seus sentits alerta. Es desplaça a pas viu d’una banda a l’altra del Passeig i només quan està totalment segur que l’Ona no es veu per enlloc decideix compartir el seu neguit:

- No veig l’Ona!

Intenta utilitzar un to de veu neutre, com si encara mantingués la calma, però alguna cosa el traeix i encomana el seu neguit a tot el grup de manera instantània. És com un mecanisme elèctric que activa l’alerta de tota la tribu. Immediatament agrupen la canalla i els demanen si han vist la nena.

- Estava aquí fa un moment...

Aquest estiu, a la platja, ja va passar. Com que és tan valenta, va començar a caminar per la sorra avall, avall. La van trobar un bon tros enllà amb una senyora que la portava agafada de la mà, però ella no estava gens espantada.

Ràpidament el grup s’organitza. L’Eloi i el Piero aniran Passeig avall i el Mario anirà Passeig amunt. L’Anna i la Pietat es quedaran allà amb els nens, per si l’Ona mateixa torna o algú la porta cap allà.

El cap de l’Eloi va a tot drap. De cara enfora aparenta dominar la situació, però per dins hi ha una lluita titànica entre pensaments tranquil·litzadors i alarmants. Com que la nena és tan decidida pot haver anat a qualsevol lloc. Pot haver entrat en una botiga, pot haver-se posat a seguir un venedor de globus o un gos. Qualsevol cosa. I llavors, a les portes de l’inconscient truquen aquelles notícies que algun cop ha sentit de persones que en uns grans  magatzems agafaven una criatura, li tallaven els cabells i se l’enduien per demanar un rescat. O s’imagina el xerric de les rodes d’un cotxe intentant aturar-se abans d’envestir aquella criatura que ha sortit de cop i volta de no se sap on.

Però contra aquestes gotes que amenacen d’embrutar el seu estat d’ànim, engega l’eixugaparabrises a màxima velocitat per escombrar-les ben de pressa, gairebé al mateix moment que toquen la superfície. I imagina bones persones que veuen una nena sola, li demanen on va, li donen la mà i la van acompanyant entre la multitud buscant la família. Sí. Segur que passarà això.

Amb el Piero baixen, cadascun per un lateral del Passeig, escanejant d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra a la recerca de la nena o de qualsevol moviment sospitós. Arriben al capdavall sense èxit i emprenen el camí de tornada, ara diversificant l’atenció entre la multitud de la part central i les botigues que hi ha als laterals, per si l’Ona hagués entrat en alguna.

A l’Eloi el cor li bombeja fort i a les temples se li acumula la tensió de tant fixar l’atenció per intentar descobrir on és l’Ona. Mica a mica comencen a cristal·litzar unes ganes immenses de posar-se a cridar el nom de la nena als quatre vents per tot el Passeig, cridar fins a quedar-se sense veu, un crit de desesperació. Però no vol desencadenar un pànic que acabaria desestabilitzant el grup. S’empassa aquesta reacció primitiva, respira profundament  i segueix aparentant seguretat: tot anirà bé, la trobarem de seguida.

Finalment arriben on hi ha les mares i els nens i només amb les mirades, sense obrir boca, comproven que cap de les dues parts té bones notícies per compartir. Ara falta esperar que arribi el Mario. Segur que es presentarà amb la nena i podran acabar amb aquella angoixa.


Mario

El Mario ha anat Passeig amunt, molt preocupat per la situació, però controlant la respiració perquè el seu habitual seny s’acabi imposant. Sap que és normal que els infants es perdin en situacions multitudinàries com aquella i sap que sempre s’acaben trobant. Intenta no perdre el somriure i mantenir-se positiu.

Al Mario li agraden molt l’esport i la natura. Gairebé tots els caps de setmana surt a córrer o amb bicicleta, va a escalar o a fer algun cim. A vegades es queda a dormir als llocs on ha anat d’excursió amb la seva autocaravana i està acostumat a fixar-se en els detalls: petjades, branques que es mouen, direcció del vent, cants d’ocells, veus, olors... Es va criar en un entorn rural i des de petit li ha agradat estar en contacte directe amb la natura. Té la part animal molt desenvolupada.

Es posa en mode depredador i aguditza els sentits per captar qualsevol detall important. Camina a poc a poc i amb la mirada escombra l’espai que té al seu davant de costat a costat, parant atenció a qualsevol detall sospitós.

A la banda de l’esquerra sent una música de xaranga i comença a encaminar-s’hi, però de sobte veu tot de mirades en la direcció oposada i corredisses de gent que s’hi encamina amb urgència. Alguna cosa es sacseja dins seu i s’afegeix a aquesta comitiva, esperant trobar una nena perduda a qui tothom demana com es diu. Però quan hi arriba s’adona que només es tracta d’algun famós a qui la gent està demanant autògrafs i fotografies.

Esborra ràpidament la decepció i continua el seu camí cap amunt, concentrant-se novament en les persones que atapeeixen el Passeig. Va passant de cara en cara, va mirant pel terra per si veu una nena ajupida jugant, escolta els retalls de converses i els avisos per megafonia... Però arriba a la plaça de Crist Rei sense èxit en la seva recerca. Per un moment es planteja continuar encara més amunt pel següent tram de Passeig, però li sembla que no pot haver anat tan lluny. A més a més, allà a la plaça hi ha un vehicle de la Policia Local i té la sensació que ells faran com d’últim punt de control: segur que si veuen una nena sola per allà l’aturaran i no la deixaran anar més enllà. D’altra banda té l’esperança que el Piero i l’Eloi ja l’hagin trobat i emprèn el camí de tornada per reunir-se amb els seus amics i posar punt i final a aquella mala estona.


Ona

L’Ona s’ha quedat al·lucinada quan ha vist aquell cadell de gos blanc que semblava una bola de pèl. És de la raça samoiede i és preciós. Tan petit, tan bonic, tan tovet... Sembla que rigui i fa uns lladrucs fluixets com si tingués ganes de jugar. Ha començat a seguir-lo sense ni adonar-se’n i al cap d’una estona ja havia perdut de vista el Pol, el Lluc i el Gianni. 

Els amos del gos han entrat al pati del teatre Kursaal i s’han aturat a xerrar amb uns coneguts. Llavors ella s’hi ha anat acostant i quan ha vist que una altra nena intentava tocar-lo i els amos la deixaven, també ho ha volgut fer. El gosset l’ha llepat i ella ha caigut de cul rient, però s’ha aixecat de seguida.

De sobte ha sentit una música a la seva esquena i s’ha girat. Una xaranga va fent esses i hi ha gent que s’hi va afegint al darrere ballant. Són sis músics amb instruments de vent i percussió, vestits amb robes virolades de pallasso i perruques de colors que encomanen alegria i diversió. Per un moment l’Ona es debat entre acaronar el gosset o afegir-se a la fila dels músics. I llavors li sembla veure el seu germà i els seus amics que corren davant dels músics i se n’hi va decidida. El músic del trombó li fa ganyotes mentre fa anar les vares endavant i endarrere i ella es queda ben distreta amb aquell curiós instrument i comença a saltar i ballar al ritme de la música.

De sobte els músics es queden quiets i aturen la música. Refan la formació i es posen un al costat de l’altre: el trompeta, el trombó, el trompa, el saxo, la caixa i el bombo. Amb gestos i escarafalls demanen a tot el públic que els seguia que es posin al seu davant i els segueixin el joc. Comencen una mena de diàleg en que ells fan una melodia amb els instruments i el públic l’ha de repetir amb les seves veus. Després ho van complicant mica a mica i també toca ajupir-se i aixecar-se o anar picant de mans. És molt divertit!

L’Ona s’ho està passant tan bé que ni per un moment pensa que fa estona que no veu els pares i els amics. És una nena molt independent i valenta i està allà, rodejada de desconeguts, passant-s’ho la mar de bé. I, per descomptat, un infant de tres anys és incapaç de pensar que els seus pares puguin estar patint per ella.


Cinta

La Cinta ha sortit a donar el volt amb el seu home. Amb el Manel ho fan gairebé cada tarda des que es van jubilar, però avui ella no en tenia gaires ganes. L’atabala tanta aglomeració de gent, però el Manel ha insistit molt: que mira quin bon temps que fa, que un altre dia plourà i no podrem fer-ho, que segur que el Passeig estarà preciós amb paradetes i música... Al final hi ha accedit perquè mai no sap dir-li que no, però de passejar ho han fet ben poc. 

No havien fet ni cent metres des de casa, que s’han trobat el Cisco i els dos homes han començat una xerrada que sembla que no hagi d’acabar mai. Havien treballat tota la vida junts i cada cop que es veuen van enfilant anècdotes i demanant-se pels coneguts comuns i la Cinta ja sap que, si a cap dels dos no els urgeix la bufeta, són capaços d’estar una hora a peu dret garlant com mallerengues. Després diuen de les dones...

De tant en tant, la Cinta s’abstreu de la conversa i mira al seu voltant per si troba alguna coneguda amb qui poder passar l’estona mentre el Manel i el Cisco es posen al dia. Al pati del Kursaal veu dues nenes que acaronen un cadellet blanc d’aquells peludets, com el que té la filla de la Marisa. L’escena l’entendreix perquè el cadell és preciós i les nenes són guapíssimes i molt eixerides. Sobretot la més petita que ha caigut de cul i en comptes de posar-se a plorar s’ha aixecat d’una revolada rient.

La nena més gran torna amb els seus pares i la petita gira la vista enrere i comença a seguir una xaranga de músics. La Cinta va mirant per tot arreu. Pensa que tot d’un plegat algun adult sortirà darrere de la nena per evitar perdre-la de vista i fer-la tornar amb ells. O, si més no, li farà companyia i es quedarà amb ella i aquells músics. Però no veu ningú que surti darrere seu i comença a patir. La nena es veu arreglada, amb un vestidet blau ben bonic i ben pentinada. Segur que no anava sola i algú la trobarà a faltar. Decideix no perdre-la de vista, però de moment no vol fer res més que mirar.

Ja li ha passat alguna altra vegada que, amb tota la bona fe, ha intervingut en alguna situació on li semblava que podia ajudar i encara s’ha hagut de sentir dir que es preocupés de les seves coses i no es fiqués on no la demanaven. El jovent d’avui en dia és molt especial i tot ho troben malament. Potser els pares d’aquesta criatura estan per allà a prop i ja l’estan controlant des de la distància. 

La xaranga s’ha aturat i ara la gent que els seguia es posen a ballar prou a prop seu perquè pugui seguir-los perfectament. De fons, sent la sonsònia del Manel i el Cisco, però no hi para gens d’atenció. Només té ulls per aquella nena que salta i balla amb tanta gràcia. Quina espurna! Amb aquells rinxolets i aquella rialla! Ja se l’emportaria a casa! 

I els seus pares, on deuen ser? Va mirant a dreta i esquerra, sense saber ben bé què busca. Potser hauria d’avisar algú...


Caporal Berenguer

El caporal Berenguer fa dotze anys que forma part de la Policia Local de Manresa i sempre havia lliurat el cap de setmana de la Fira Mediterrània. Tant ell com la seva parella són grans aficionats a la música i sempre han gaudit molt d’aquests festivals: el Mercat de la Música Viva de Vic, el Festival Jazz Terrassa, el Tradicionarius... I, és clar, el de casa. Sempre han procurat assistir al màxim d’espectacles i s’ho han passat d’allò més bé. A vegades havia hagut de pagar ben car el canvi de guàrdia amb algun company i fins ara sempre ho havia aconseguit. Però aquest any ha estat impossible!

A la reunió d’aquest matí per a la distribució d’efectius ha sabut que li tocaria estar tota la tarda a la plaça de Crist Rei com a punt d’atenció ciutadana, amb la Caballol. Indicar als visitants on està el lloc que busquen; coordinar-se amb els serveis mèdics per atendre qualsevol problema de salut que pugui sorgir; intervenir en casos de discussions, baralles o petits furts... Si tot va bé, serà una tarda tranquil·la i la Caballol té bona conversa. Podia haver estat molt pitjor. 

Són quarts de sis de la tarda i, tot i que el dia s’ha escurçat des que van canviar l’hora, ara fa una setmana, encara queda una estona de sol i la temperatura és ben agradable. Durant tota la tarda no ha parat de passar gent i més gent, però fins ara no han hagut de lamentar cap incident.

De sobte, la Caballol li fa notar unes corredisses a la part esquerra del Passeig. El caporal Berenguer s’hi acosta discretament i reconeix de seguida el cantant valencià Miquel Gil, rodejat de gent que li demana autògrafs i vol fer-se fotos amb ell. Falsa alarma. Agraït de poder estirar una mica les cames travessa cap a l’altra banda del Passeig i veu que hi ha una divertida xaranga que fa participar el públic. Va mirant en totes direccions i de sobte es creua la mirada amb una senyora que li crida l’atenció.

Deu tenir uns setanta anys i fa molt goig. Vestit jaqueta amb faldilla de conjunt a quadres blancs i negres i cabell blanc més aviat curt. Li ha somrigut educadament i de seguida ha apartat la mirada, però el caporal li ha notat una mena de preocupació que li ha despertat l’instint de policia. Com aquells casos en que una dona maltractada està al costat del seu agressor i, per por, ha de dissimular, tot i que alguna cosa en la mirada demana auxili.

El caporal Berenguer retarda el moment de reunir-se amb la Caballol i analitza la situació. La senyora sembla anar amb dos homes de la seva quinta que parlen animadament, però als quals ella no presta gens d’atenció. Sembla que està seguint l’actuació de la xaranga. Al cap d’uns segons es torna a girar cap a ell, buscant-lo amb la mirada, però sembla espantar-se de trobar-la tan de pressa i, incòmoda, l’aparta ràpidament. Ara n’està segur: aquella senyora necessita ajuda, però no gosa demanar-la.

Per facilitar-li les coses, el policia s’hi acosta una mica mentre intenta esbrinar què deu estar mirant. Els músics de la xaranga s’han posat un al costat de l’altre i han començat una mena de joc amb el públic en què els demanen que repeteixin el que ells fan amb els instruments. Hi ha unes vint o trenta persones, xics i grans, que estan picant de mans, cantant, ajupint-se i aixecant-se al ritme de la música. Tothom riu, alegre i divertit. No hi veu cap motiu de preocupació.

Torna a mirar al voltant de la senyora i tampoc no veu res que li cridi l’atenció. Però s’adona que ella no el perd de vista, com si volgués saber en tot moment on està per quan trobi el moment adequat per demanar-li ajuda. 

Parla breument per l’emissora amb la Caballol per indicar-li que trigarà una mica a tornar a la posició i comença una maniobra d’acostament dissimulat cap a la senyora. Sigui el que sigui el que l’amoïna, imagina que si el veu més a prop se sentirà més protegida i li posarà més fàcil si vol adreçar-se-li.

En vista que la senyora no es decideix, però segueix mostrant símptomes de preocupació, al final el caporal Berenguer opta per fer ell el primer pas. S’acosta encara més i s’ajup fent veure que recull de terra un bolígraf que en realitat ha sortit de la seva butxaca.

- Bona tarda, senyora, no és pas seu?

- Mmh... El què? -contesta sorpresa i atabalada mirant el que li mostra el policia-. Ah, no, no. No és pas meu.

- D’acord. Doncs que tingui una bona tarda. Tot bé?

La senyora dubta i es mossega el llavi. Els dos homes que l’acompanyen han aturat la conversa i també la miren expectants. Per un moment sembla que el temps s’hagi aturat i les quatre persones es van mirant les unes a les altres esperant el desenllaç d’aquell impàs.

- Què passa, Cinta? -li demana el seu home, incòmode per aquell llarg silenci davant la presència del guàrdia urbà.

- Miri, agent -arrenca finalment la Cinta-, no m’agrada ficar-me on no em demanen, però fa estona que miro aquesta nena del vestidet blau i em sembla que no té ningú que la vigili. Pateixo per si s’ha perdut.

- No sembla pas espantada -contesta el caporal, satisfet que fos alguna cosa real el que el seu olfacte havia detectat-, però ens hi fixarem per si vostè raó.

I durant un parell de minuts, en Berenguer i la senyora Cinta, que sembla molt més tranquil·la, comparteixen les tasques de vigilància i comproven que ningú sembla estar pendent de la nena.

- Sap què farem? Hi aniré a parlar. Segur que si té algú per aquí pendent d’ella, quan vegi un policia que s’hi acosta, apareixerà de seguida.

I, dit i fet, el caporal Berenguer s’acosta cap a la nena, s’ajup per posar-se a la seva alçada i li demana:

- Hola, maca. Com et dius?

La nena es gira cap a ell i li contesta, somrient:

- Ona.


Eloi

Quan l’Eloi ha vist arribar el Mario movent el cap horitzontalment amb cara de decepció, ha notat com l’estómac li baixava als peus. Segur que només han passat uns minuts des que s’ha adonat que no veia l’Ona jugant amb els altres nens, però aquests minuts s’han dilatat com els rellotges tous del quadre de Dalí i se li estan fent eterns i desesperants. No vol fer un drama perquè en el fons està convençut que la nena apareixerà d’un moment a l’altre, però la corda que el manté lligat a l’enteresa i la confiança en un final feliç s’està esfilagarsant per moments.

Tot és qüestió de sort, però a vegades -molt poques vegades- hi ha famílies que tenen mala sort i un cúmul de casualitats o un desgraciat accident fan que el que hauria d’haver acabat bé, acabi malament. L’arribada del Mario ha provocat una decepció en tot el grup i per uns segons tots han quedat en silenci i amb les mirades a terra, sense saber què dir ni què fer. En aquell precís moment sona la sirena d’una ambulància i a tots els fa un salt el cor.

- Tornem-hi. No pot haver anat gaire lluny -trenca el silenci l’Eloi, conscient que cal mantenir-se actiu per evitar caure en el desànim-. Ara jo aniré cap a Crist Rei i vosaltres, Mario i Piero, baixeu cap a Sant Domènec. No feu aquestes cares, ja veureu com ara la trobarem.

I tots s’adonen que l’Eloi està fent un esforç per allargar l’esperança i intenten posar-se a la seva alçada amb migs somriures maldestres.

L’Eloi fa un petó ràpid a l’Anna i enfila Passeig amunt. Va fent passes lentes per intentar abastar-ho tot i escruta amb la mirada al seu voltant. D’una banda pensa que, amb tanta gent, és com buscar una agulla en un paller, que l‘Ona pot estar perfectament darrere de cadascuna de les persones a qui està mirant i passar totalment inadvertida. Per això mira especialment cap al terra, per poder descobrir uns peus que sobresurtin darrere d’unes cames adultes. Intenta recordar quines sabates duia la seva filla i li és impossible. Li fa ràbia. Per què mai no es fixa en aquests detalls? Per sort sí que recorda que duia el vestidet blau.

Acaba de pensar en el vestit blau i veu que s’encén el llum blau d’un vehicle de la policia local que hi ha a la plaça. Decideix que anirà avançant en direcció a ells i, si encara no l’ha trobada, els explicarà que ha perdut la filla. Ells sabran dir-li què ha de fer.

Està preocupat i angoixat, però, al mateix temps, en el fons té la sensació que ben aviat la trobaran. Li estranya aquella combinació de sensacions, però s’hi aferra per guanyar una mica de tranquil·litat. En algun moment li han vingut flaixos amb el cos sense vida de la seva filla i li han generat un buit que sap que no podria suportar. Li costa imaginar una nova vida sense l’Ona i, més que insuportable, se li fa inconcebible. No pot ser! Sacseja el cap i bandeja aquells pensaments. Aviat apareixerà!

S’apropa a les botigues i fa una ràpida llambregada al seu interior, però llavors es gira de seguida perquè pensa que, mentre mira dintre d’una botiga, l’Ona podria estar passant pel seu darrere. És impossible mirar a tot arreu! Fa unes respiracions profundes per asserenar-se i pensa que no cal mirar a tot arreu, només cal mirar cap on sigui la nena. I decideix deixar-se portar per la intuïció. Passarà pel mig del Passeig, s’imaginarà que és un infant de tres anys i es deixarà seduir pels estímuls. S’ajup a cordar-se la sabata per tenir la perspectiva que deu tenir la seva filla. Des d’aquella alçada gira la vista en totes direccions. Entre un bosc de cames veu un cadell de gos blanc i pensa que a l’Ona li encantaria i hi aniria de dret. Quan s’hi encamina, sent una música d’una xaranga ben divertida i pensa que allò també li cridaria l’atenció. No sap cap on anar. Se sent desorientat i decideix adreçar-se cap al cotxe de policia. Necessita notificar-los que no troben l’Ona. Creu que això li donarà pau i seguretat i se n’hi va.


Caballol

La Caballol ha vist arribar el Berenguer amb una nena de la mà i la imatge l’ha entendrit. Encara no ho sap ningú perquè és molt recent, però està embarassada de poques setmanes i té la sensibilitat a flor de pell. De seguida s’ha fet una idea de la situació i s’ha avançat per guanyar-se la nena.

- Hola, maca, com et dius?

- Ona.

- Quin nom més maco. Ona, què més?

- Ona Boronat Puig

- Ets molt espavilada. Ara avisarem els teus pares perquè et vinguin a buscar. Com es diuen els teus pares?

- Eloi i Anna.

- Molt bé, Ona. Quants anys tens?

- Tres -contesta allargant la mà i amagant-hi dos dits.

- Vols que t’ensenyi el cotxe?

- Síííí -diu entusiasmada

I la Caballol puja la nena al seient de l’acompanyant mentre ella dóna la volta per seure al lloc del conductor. Té recursos per tenir-la una bona estona distreta mentre el caporal Berenguer comunica la incidència per l’emissora i es queda patrullant per la zona. En la majoria dels casos en que es perd un infant, al cap de poca estona apareixen els pares buscant-la amb cara de desesperació i es pot resoldre el cas sense haver de dur la nena a comissaria per custodiar-la fins que se’n denunciï la desaparició.

- Veus? Si pitges aquest botó s’engeguen els llums blaus del sostre -i li deixa apretar.



Caporal Berenguer

El caporal Berenguer ha comunicat per l’emissora que tenien un 12.3 al Passeig Pere III a l’alçada de la plaça de Crist Rei. Una nena de tres anys que es diu Ona Boronat. Després s’ha allunyat uns metres del vehicle i va mirant a dreta i esquerra, buscant algun adult amb cara de preocupació que estigui cercant una criatura.

Al cap d’una estona veu un home d’uns quaranta anys amb cara d’atabalat i se’l queda mirant. Podria ser ell. No deixa de mirar-lo fins que l’home posa els ulls en ell. Les mirades connecten i l’home segueix caminant cap a ell. Si no és el pare de la criatura, almenys és algú que necessita ajuda. Quan arriba a la seva alçada l’escolta amb serenitat.

- Bona tarda, agent. He perdut la meva filla i no sé què he de fer.

- Ona Boronat? -li contesta amb un somriure tranquil·litzador.

I llavors veu la transformació de la cara d’aquell home, s’adona de tot el neguit que ha acumulat en l’estona que fa que ha perdut de vista la seva filla i en l’immens alleujament que li suposa pensar que ja l’ha trobada. Nota com els ulls se li entelen i la cara se li relaxa. És en moments com aquest que sent que li encanta ser policia.

- No pateixi. L’hem trobat fa uns minuts. Està amb la meva companya al cotxe -i amb el braç fa el gest d’acompanyar-lo cap allà.

Tots dos hi arriben en un moment i el pare retroba la filla. Obre la porta del vehicle i l’agafa a coll fent-li una gran abraçada.

- Ona, guapa, on t’havies ficat?

- Hola, papa, aquesta senyora m’ha ensenyat a obrir els llums del cotxe de policia.

- Senyor Boronat, té una filla molt guapa, molt espavilada i molt valenta -li diu amb un somriure tendre la Caballol.

- Sí. Una mica massa valenta -li contesta l’Eloi-. Moltes gràcies per tot.

- Haurà d’omplir un formulari conforme li entreguem la nena. Si és tan amable de deixar-me el DNI.

- I tant!


Eloi

Omplen la paperassa i s’acomiaden dels policies fent adéu amb la mà. La senyora Cinta, que ha seguit tota l’escena des de la llunyania, somriu amb una escalforeta dins del cor veient com s’allunyen.

Pare i filla baixen Passeig avall agafats de la mà, fent corredisses i saltirons.

L’Eloi està exultant. Tota l’angoixa que havia anat acumulant durant aquells minuts s’ha desfet com la neu de primavera i ara la felicitat és un torrent d’aigua cristal·lina que regalima per tot el seu cos. Però sap que la seva dona i tots els seus amics encara estan patint i vol posar fi a aquell patiment. Per això intenta arribar-hi el més aviat possible.

Ja els veu. Però de moment ningú està mirant en la seva direcció. El primer que es gira i els veu és el Pol que fa una gran somriure i comença a córrer cap a ells, mentre crida:

- El papa i l’Ona!

Tots es giren quan senten aquelles paraules. L’Anna i la Pietat s’abracen amb els ulls entelats. Tots somriuen. Els nens corren. Torna el color a una escena que fins llavors era en blanc i negre.

L’Anna s’ajup per entomar l’esperada abraçada amb la seva filla que ja corre cap a ella. L’estreny fort contra el seu pit sense poder evitar unes llàgrimes que destil·len un dens còctel d’emocions acumulades. I enmig d’aquella abraçada sent la veu riallera de l’Eloi:

- Mireu qui he trobat. 

L’Eloi se’ls uneix a l’abraçada, mentre el Pol s’arrapa a la seva cama volent formar part d’aquella escena familiar i l’apugen perquè estigui a la seva alçada. Al voltant d’aquell nucli tots els amics formen un preciós marc de somriures alleujats. Mica a mica, la tensió es va afluixant i arriba el moment de fer alguna broma per relativitzar la mala estona que han passat. L’Eloi s’adreça a tot el grup en veu alta i els demana:

- Sabeu què m’ha dit la policia quan me l’han entregada? Que era una nena molt..

I deixa la frase inacabada mentre sent, amb un gran somriure, com tots els adults del grup responen a l’uníson:

- ...valenta!!!

6 comentaris:

Judit Martinez Codorniu ha dit...

Aquest conte l'he hagut de rellegir dues vegades per què em quedi clara la participació i implicació de cada personatge.
Plagat de noms familiars i llocs de Manresa que conec perfectament m'ha resultat fàcil d'imaginar la situació.A més una vegada no vaig perdre el Jofre,però sí el vaig perdre de vista.Era xic i estava darrera un taulell i no li veia ni la punteta dels cabells.
Increïble l'estrès que genera i de la notícies desgarradores que et venen al cap i que intentés no fer cas en un moment de pànic.
Bravo per la implicació de la ciutadania i l'empatia que embolcalla aquestes situacions.
M'he emocionat amb el retrobament de l'Eloi amb l'Ona i aquesta amb la mare i el grup.....
Sort d'aquest final feliç que et dóna ales per veure que moltes vegades,de fet la majoria,estem rodejats de bona gent!!
Gràcies per compartir,Eladi!

Pablo ha dit...

Buf! El Nil es va perdre 3 vegades; bé, només dos, una estava amagat. L'angustia que et recorre el cos és inolvidable. Recordo l'escena del passeig. Que van ser? Deu minuts? Van semblar dues hores! L'Ona ha quedat ben retratada. Encara és igual de valenta la punyetera. He de dir que m'he menjat una mica les ungles. ..

Unknown ha dit...

El trobo molt original en el sentit que, m'atreveixo a dir, has aplicat el rodatge d'un pla màster cinematogràfic a un conte. Les diferents visions dels protagonistes fan la funció de les diferents càmeres utilitzades en el cinema. Innovador. No sé fins a quin punt compartiràs aquesta opinió una persona com tu, que també domines la realització de videos i petites filmacions.

Eladi Martínez ha dit...

Judit, no ets la primera ni l'única que em comenta l'emoció del retrobament final. M'agrada perquè suposo que significa que heu aconseguit posar-vos tan dins de la història que heu patit com els protagonistes i al final heu alliberat les emocions.
Gràcies pel comentari!

Eladi Martínez ha dit...

Pablo, em sap greu que t'hagis menjat les ungles, però en el fons, m'afalaga com a escriptor. Senyal que he aconseguit que entressis dins la història! Certament són moments de molt patiment i aquest el vam viure plegats! Però va acabar bé!!

Eladi Martínez ha dit...

Anònim, gràcies pel comentari. Certament el canvi constant de punt de vista del narrador té un punt cinematogràfic de canvi de càmera, si fos una producció audiovisual. Està ben vist! En aquest cas em venia de gust provar aquest desenvolupament narratiu en que anàvem veient la mateixa escena des de diferents punts de vista i m'ho vaig passar molt bé creant-la. Celebro que també t'ho hagis passat bé llegint-la!