El gos i la pantera

Avui us transcric una història divertida i enginyosa que he trobat per internet.
Segurament fa molt temps que corre i potser alguns ja la coneixíeu, però jo la vaig descobrir ahir i el que més em va cridar l'atenció, a part de la història en sí que està molt bé, és l'ensenyança del final (el que en castellà es diu la "moraleja") que és una frase d'ALBERT EINSTEIN i diu així:

EN MOMENTS DE CRISI,
NOMÉS LA IMAGINACIÓ
ÉS MÉS IMPORTANT
QUE EL CONEIXEMENT

Avui m'han passat un altre correu amb una altra història divertida i enginyosa (però per a mi no tant com aquesta) i amb la mateixa frase final de l'Einstein.
M'ha semblat que era un senyal ben clar de la providència que havia de compartir-la amb vosaltres... ;-)
Espero que us agradi:

Un senyor va de cacera per l’Àfrica i s’enduu el seu gosset per no sentir-se sol. Un dia, ja en plena expedició, el gosset s’allunya empaitant unes papallones, es perd i comença a vagar sol per la selva.
En aquestes que veu com s’acosta una pantera enorme a tota velocitat. Veu ben clar que la pantera se’l cruspirà si no se li acudeix alguna cosa ben de pressa...
Llavors s’acosta a una pila d’ossos d’un animal mort i comença a rosegar-los. Quan la pantera està a punt de llançar-se-li al damunt el gos comença a parlar en veu alta:

- Ummm! He quedat ben tip!... Que bona que estava aquesta pantera!!

La pantera que ho sent, s’atura en sec, gira i escapa esparverada pensant: Ves a saber quina mena d’animal és aquest, a veure si se’m menjarà a mi i tot!

Una mona que estava enfilada en un arbre i havia vist tota la jugada, surt corrent darrera la pantera per explicar-li com l’ha enredada el gos i guanyar-se els seus favors per a una futura ocasió:
- Que estúpida has estat, pantera. Aquells ossos ja hi eren allà abans que arribés el gosset... i és només un gosset...
- Puja a la meva esquena, tornem a anar allà on estava el gosset i veurem qui es menja a qui –diu la pantera i surten corrent a buscar el gosset.

El gosset torna a veure com s’acosten la pantera i la mona portanoves i s’adona de la mala jugada que li deu haver fet la mona. Comença a tremolar de por, pensant que aquest cop no tindrà escapatòria.
- I ara què puc fer?? -diu el gosset desesperat... però al final se li acudeix una cosa.

En comptes de sortir corrent, es queda assegut d’esquena als que venen com si no els hagués vist. I quan la pantera està a punt de llançar-se-li a sobre torna a dir en veu alta:

- Aquesta mona malparida!! Fa cosa de mitja hora que l’he enviada a portar-me una altra pantera i encara no apareix!!

EN MOMENTS DE CRISI, NOMÉS LA IMAGINACIÓ ÉS MÉS IMPORTANT QUE EL CONEIXEMENT (Albert Einstein)

Tipus de silenci

Diuen que els esquimals són capaços de distingir més de 30 tons diferents del color blanc. En el seu hàbitat natural ple de neu i glaç han après a distingir diferents tons de blanc i per a ells dir "blanc" és no dir res, cal especificar.
Penso que amb el silenci ens passa una mica el mateix. Quan no sentim cap soroll diem que hi ha silenci, però segurament hi ha molts tipus de silenci.
En l'anterior notícia us explicava 2 tipus de silenci diferent que jo he pogut experimentar a les aules fent de mestre. Rumiant-hi una mica se me n'han acudit més:

SILENCI CÒMPLICE: és quan ningú no diu res, però tothom està concentrat i atent al que s'està dient. Quan tens captada l'atenció de tot l'auditori. Segurament també l'experimenten els contadors de contes quan tenen un bon dia o els mestres en dies de sort. És molt gratificant.

SILENCI DISPERS: es dóna quan no se sent ni una mosca, però tens el convenciment que la majoria de la gent no t'està escoltant i, els que ho fan, no t'estan entenent. És aquell silenci que et fa aturar l'explicació, trencar el gel i intentar captar l'atenció de l'auditori per veure si pots aconseguir que es connectin al que intentes explicar. És molt frustrant.

SILENCI TRÀGIC: m'imagino quan uns pares reben una trucada de matinada i un agent de policia els comença a demanar si són els pares de... i després els explica que hi ha hagut un accident... Aquell silenci curt i intens que intenta deixar temps per assimilar els esdeveniments i que deu precedir l'angoixa, la desesperació, la tristor, el dolor... Un silenci incòmode que tant de bo mai no haguem de viure en primera persona.

SILENCI CÒMIC: a l'altre extrem hi ha aquell instant que trobem entre una situació divertida i el posterior esclat de rialles. A vegades es produeix una pausa, un silenci expectant que es veu interromput per sonores riallades. És una pausa per donar temps a que tothom assimili i entengui la broma, per assegurar-nos que serà correcte començar a riure sorollosament. És breu i especial.

SILENCI DUBITATIU: quan ens fan una pregunta i no sabem què hem de respondre, quan algú ens saluda i li estem retornant la salutació però en realitat no tenim ni idea de qui és. És un silenci col.locat per guanyar temps, amb l'esperança que si som prou valents d'allargar-lo, algú o alguna cosa ens salvarà de la incòmoda situació, abans que arribi el moment de fer el ridícul.

SILENCI RESPECTUÓS: el que es pot donar en alguns enterraments o minuts de silenci. A vegades es dóna aquest silenci dens, pesant, ple de contingut, de pensaments i sentiments. Sovint és un silenci interromput per llàgrimes, sospirs, lamentacions o fins i tot aplaudiments, però a vegades, abans que això es produeixi podem apreciar la seva solemnitat.

En fi, ara mateix se m'acuden aquests, però segur que n'hi ha més. Tan segur com que no deu haver pràcticament ningú que s'hagi aturat mai a pensar en una cosa tan excèntrica. De fet ni jo mateix m'ho havia plantejat mai abans, però la notícia de l'altre dia m'hi va fer pensar.
Si a algú dels que llegeix això se n'hi acudeixen més exemples diferents, afegiu-los en forma de comentari i... qui sap... potser acabarem fent una tesi doctoral sobre el tema...
O potser que primer anem a pentinar el gat? ;-)

Fi de curs

Avui els nens han acabat les classes: hem acabat un nou curs!! I no sé ben bé què vull explicar, però tinc ganes de fer un article que parli sobre això...

Encara haurem d'anar uns quants dies més a treballar, a omplir paperassa, a fer valoracions del curs que hem passat, a començar a planificar el següent... però ja sense nens, amb les aules buides, amb un inusual i benaurat silenci de company.

A aquestes alçades tots en teníem ganes i fins i tot ho necessitàvem. Reposar de l'stress del final de curs amb els seus terminis que ens empaiten i ens fan anar a dormir tard, els nervis per totes les coses extres de final de curs (reunions de pares, entrega d'informes, excursions finals, representacions teatrals...), l'esgotament per la baralla diària amb els infants quan la calor i la proximitat de les vacances ja els dificulten molt la concentració.

Però tot i així em sento un afortunat perquè m'agrada la meva feina. Encara tinc vocació per fer de mestre. Gaudeixo fent de mestre. És un repte diari, una oportunitat constant per superar dificultats i anotar petits èxits al caseller positiu. I sovint aquests petits èxits no tenen a veure amb qüestions acadèmiques.

• A vegades és un instant de silenci actiu, quan saps que tota la classe t'està escoltant amb atenció i alguna cosa flota en l'atmosfera de l'aula que et fa estar segur que tens tots els infants pendents de tu (de la mateixa manera que a vegades hi ha un silenci que deixa molt clar que ningú no està entenent res o que pocs estan escoltant... hi ha diferents tipus de silenci).
• A vegades és un somriure que intercanvies amb un alumne que ha entès una broma que has fet i ha passat inadvertida pels altres.
• A vegades és descobrir com dos nens que sempre es barallaven juguen plegats o comparteixen el material després que hagis estat batallant per solucionar aquell problema.
• A vegades és un comentari d'agraiment o reconeixement per part de les famílies.
• A vegades és comprovar que la majoria ha entès alguna cosa que no hi havia manera que entenguessin.
• A vegades és tenir un moment d'inspiració i trobar la manera per explicar una cosa que havies explicat mil vegades d'una altra manera i costava Déu i ajuda que fos entesa...

Jo em sento molt realitzat i valorat en la meva feina de mestre. En gaudeixo dia a dia.
Avui per exemple, l'hora abans de marxar, els alumnes han omplert la pissarra amb guixos de colors. "Et recordarem sempre", "Et trobarem a faltar", "Ets el millor mestre", bla, bla, bla... Acostumo a establir molt bones relacions amb els alumnes i la majoria se senten a gust a l'aula amb mi i em tenen en bona consideració. Modèstia a part, això no m'ha vingut de nou. Però enmig de tanta repetició de les mateixes frases he trobat una divisió (!)

El dividend, el divisor i el quocient eren iguals: la paraula "Eladi". És a dir: Eladi dividit per Eladi igual a Eladi. Potser qui ho ha escrit ho ha fet sense pensar-hi massa, però a mi m'ha agradat. M'ha semblat que per a aquell alumne jo devia ser important.

En fi, m'adono que avui és el primer dia que publico una notícia amb l'"etiqueta" (aquelles paraules que després ens permeten classificar les notícies per temes) "educació". Volia escriure alguna cosa derivada d'aquest dia especial que és el de final de curs i d'entrada no pensava que aniria per aquí. Però hi ha anat.
Hi haurà més dies que parlaré sobre educació perquè és un tema que encara em motiva i m'engresca, tant la vida del dia a dia a l'aula, com la reflexió sobre com fem la nostra feina i les ganes de canviar-la...
...però això serà un altre dia.

Una cançó d'estiu

Estic a punt d'acabar el cole!!
Arriba l'estiu!!
I tot això ha coincidit amb el fet que la revista Enderrock (que compro cada mes) amb el darrer número ha encartat un Cd dels BÚHOS que s'anomena "Gratis hits". I m'han agradat!!
Són un grup rockero i festiu, de la família dels Strombers o altres grups que toquen bàsicament per passar-s'ho bé i que fan passar-ho bé als qui els escolten. Músiques canyeres i enganxoses, lletres divertides però enginyoses i no massa preocupacions.

Vàries cançons m'han agradat ("Dansa de l'esperança", "Nen dels 80"...), però n'hi ha una que m'ha agradat especialment i es diu "MINUT 92". Fa una comparació entre una relació de parella i el món del futbol (abundant en aquell camí que ja van tocar ELS AMICS DE LES ARTS amb el seu "4-3-3"). La lletra és divertida. La música és de rumbeta. Fa estiu.

La pots escoltar una i altra vegada i mentre ho fas tens un mig somriure a la cara i tot ho veus d'un altre color.
A la tornada diu:

"...I avui m’has dit que marxes a cau d’orella,
que pagues la clàusula de rescissió,
m’has ensenyat cartolina vermella
i m’has engegat camí del vestidor..."

A mi m'agrada i espero que a vosaltres també. És el meu regalet del cap de setmana.

Noms de carrers

Dies enrere, quan vam passar el cap de setmana a Blanes, em va sorprendre tot circulant pel nucli urbà topar-me amb la Plaça de la Brisa.
A partir d'aquí m'hi vaig anar fixant i vaig trobar que, no gaire lluny d'allà, hi havia carrers amb noms tan suggerents com: carrer de la Pau, carrer de l'Esperança, carrer de la Salut, carrer de la Unió, carrer del Paradís...

I després vaig recordar com no fa gaire, a Calders ens van demanar que proposéssim noms per batejar una nova plaça. D'entrada l'Ajuntament oferia uns quants noms: plaça de l'11 de setembre, plaça del General Moragues, plaça de l'Era de Cal Feliu (nom que finalment va ser l'escollit)...
Jo vaig proposar plaça de la Convivència perquè és un lloc on es troben les famílies quan van a portar i buscar els nens a l'escola i a la sortida del Restaurant El Racó del Pou.

Potser mai no havia pensat gaire en això dels noms dels carrers. Sovint s'utilitzen noms de personatges famosos, de batalles, de llocs geogràfics, d'arbres, de muntanyes, d'oficis... I veure aquells noms que havien escollit pels carrers de Blanes em va fer pensar que hi havia tot un altre ventall de possibilitats per batejar els nostres carrers i, al mateix temps, expressar les millors intencions.

Que maco seria viure al carrer Optimisme, a la plaça de la Bona Sort o a l'avinguda de l'Amistat. O anar a portar un paquet al carrer de la Utopia o a la plaça Felicitat....
Ara que, si a mi em deixessin triar, jo voldria viure al carrer dels... Petons de Colors!!

Demanar perdó

La setmana passada vaig quedar corprès i esparverat quan per la ràdio vaig sentir les paraules d'un tertulià del programa "El gato al agua" del canal Intereconomia (Eduardo García Serrano) referides a la consellera de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, Marina Geli.
Suposo que les heu sentides, però per si de cas us passo l'enllaç a un vídeo de Youtube que les recull.
És increïble!



El tema de fons era una crítica a un programa d'educació sexual de la Conselleria de Sanitat que entre altres coses dóna informació sobre la masturbació i el sexe oral als joves i adolescents. Però a part de l'opinió que podria ser discutible o no, el senyor es queda tan ample dient, entre altres meravelles:

• "...es una guarra, una puerca y está fabricando degenerados..."
• "... a los niños en Cataluña, des de la consejería de Sanidad, esta guarra les anima a meneársela (perdón por la expresión)..."
• "...esta tía es una zorra repugnante..."
• "... pero ¿qué sociedad estamos fabricando?..."

I mentre ell va desbarrant els altres tertulians i el presentador somriuen, còmplices de les seves barbaritats. I en cap moment ningú no fa intenció d'aturar-lo o de posar-li cap mena d'objeccció.

A mi em va sembla vergonyós i espectacularment impresentable.
I a la resta del món mundial també i, evidentment i amb tot mereixement, li van ploure les crítiques i desqualificacions de tot arreu.
I en aquest estat de coses, al cap d'uns quants dies va demanar perdó públicament, totalment penedit i compungit. (veure el vídeo de disculpa).

I ja està, oi? Com es pot permetre que es diguin coses com aquestes? Quina educació hem rebut i estem donant si ens sembla que podem dir el que ens sembli i en tot cas després ja demanarem disculpes i aquí no ha passat res?

Conec algunes persones a qui això els passa massa sovint. Sigui perquè passen una mala època, perquè tenen un mal dia, perquè tenen un caràcter fort, perquè no tenen més recursos per argumentar les seves opinions... Tenen un bon ventall de justificacions (que per a mi no justifiquen res) quan al cap d'una estona o d'alguns dies han d'anar a demanar perdó a la persona que han ofès.
Per a mi això no val.

Sempre ha de prevaldre el respecte i l'educació quan interactuem amb les altres persones. I si a això hi afegim una mica d'empatia (és a dir, la capacitat de posar-nos al seu lloc i pensar si ens agradaria que ens tractessin com ho estem fent nosaltres) i una mica de reflexió (allò de pensar el que volem dir, abans de dir el que pensem o, si cal, allò de comptar fins a 10 abans de dir una cosa) ja no quedaria lloc per ofendre l'altre.
I si no ofenem, ja no cal demanar perdó.

Alguns diuen que demanar perdó és una cosa que honora qui ho fa. I deuen tenir una part de raó perquè encara és pitjor no saber reconèixer els errors ni tenir la humilitat necessària per rectificar.
Però jo penso que si algú ha de demanar perdó gaire sovint, això no és una cosa que l'honori, sinó que és la constatació d'una falta de respecte, d'educació, d'empatia i de reflexió. I si a algú li falten tantes coses és que li queda molt camí per millorar com a persona. I segurament poques ganes de recórre'l.

Diuen que no és més net qui més neteja sinó qui menys embruta... Doncs això!

Cap de setmana a Marineland i Blanes

El passat cap de setmana del 29 i 30 de maig vam tornar a marxar de casa. Vam aprofitar dues bones ofertes:

a.- d'una banda a l'escola havíem aconseguit invitacions familiars (per al mestre i la família) per visitar el parc de Marineland i gaudir gratuïtament de totes les instal.lacions.

b.- de l'altra vam decidir completar el cap de setmana agafant una altra oferta del Club Find's, una plana web on els hotels que no omplen les seves places ofereixen pensions completes a molt bons preus. I cap a Blanes falta gent!!

El dissabte vam estar a Marineland tot el dia, juntament amb el Guiu, la Rat, el Joan, l'Ester, el Biel i l'Uriel, és a dir, 5 nens que s'ho van passar de conya i 5 adults que no ho vam passar gens malament...
Vam veure els espectacles d'animals (lloros, lleons marins i dofins) i vam banyar-nos i desafiar la gravetat amb els tobogans del parc aquàtic.
Vam apurar al màxim i vam ser els últims visitants en abandonar el parc quan ja era hora de tancar-lo.
I llavors nosaltres quatre vam continuar el cap de setmana a Blanes, mentre els altres se'n tornaven a Manresa.

Vam trobar l'hotel, vam fer una capbussada a la piscina coberta, vam anar a sopar i a dormir d'hora que estàvem cansadets.
L'endemà vam fer una passejada per Blanes (que ens va decebre una mica), vam pujar a la roca de Sa Palomera i vam remullar-nos els peus a la platja. Després dinar a l'hotel, banyar-nos a la piscina exterior de l'hotel i una última visita al Castell de Sant Joan abans d'emprendre el viatge de tornada cap a casa.

I, és clar, vam arribar com nous!
No ha estat el primer Club Find's i no serà l'últim.

El valor de la contemplació

Mica a mica tot es va posant a lloc. Gairebé tinc acabats els informes de l'escola i sembla que l'estiu ja no té marxa enrere.
Unint aquests dos factors, aquest dissabte vam aprofitar per fer el primer dinar a l'aire lliure, al pati que tenim darrere casa. I havent dinat vam poder fer una estona de relax. Em vaig estirar en una tumbona i vaig dir als meus fills si volien estirar-se al meu costat a mirar el cel. I van estar-s'hi una estona...

En aquella estona vam mirar les formes que prenien els núvols, vam veure passar uns quants avions i vam poder observar algunes aus que volaven a gran alçada i que jo mai no havia vist... però no dic pas que no haguessin passat mai, eh?
Vaig pensar que potser passaven de tant en tant, però que era jo qui mai no em prenia la molèstia de mirar el cel i vaig redescobrir una d'aquelles coses que tots hem fet de petits i que després abandonem per sempre més (com quan l'estiu passat vaig redescobrir el plaer de mirar les estrelles).

I em vaig sentir molt bé. En els moments de contemplació m'atrapa una sensació de benestar, de plenitud, de pau... I penso que és perquè són moments en que no fem res, només SOM. I entrem en una mena de connexió entre els records, els pensaments, la imaginació, els somnis, els desitjos, les il.lusions... I són tan escassos aquests moments perquè sempre estem fent mil i una coses, fent-ne una i pensant en la que haurem de fer de seguida que acabem la que estem fent, en aquesta mena de cursa irrefrenable per no arribar enlloc.
I en canvi, en aquests moments en que no fem res, podem prendre més consciència del que som, del que volem ser, del que érem fa uns anys...

No ho sé, segurament se me'n va una mica la pinça, però també pot molt ben ser que en alguna petita cosa l'estigui encertant...

Nit de juny

Fa dies que estic enclaustrat enllestint els informes de final de curs de l'escola.
No contesto correus, no arxivo papers, gairebé no faig res més que mirar de col.locar els nens a dormir i tancar-me a l'ordinador. I, per descomptat, no faig cap aportació al bloc.
I ja no puc més... tinc ganes de fer una petita notícia... no puc deixar passar més dies.

Ahir quan vaig sortir al balcó a espolsar les estovalles, vaig notar que era una magnífica nit de juny, potser la primera. No feia gens de fred, feia aquella temperatura ideal que et convida seductorament a agafar una cadira i instal.lar-te allà a gaudir de la nit estelada amb la seva calma. Però jo vaig haver de fer un esforç, desoir els cants de sirena i tornar-me'n a l'ordinador a treballar.

Avui divendres, amb aquell relaxament de final de setmana, quan hem anat a buscar els nens a l'escola, amb uns amics hem vingut cap a casa nostra. I ens hem instal.lat al pati de darrere casa a prendre alguna cosa tranquil.lament mentre els nens jugaven al seu aire aprofitant el luxe de tenir un espai a l'aire lliure i una mica de natura per jugar.
Hem anat fent la xerrada, somrient, gaudint del nostre moment ja que no ens venia de mitja hora. La temperatura era òptima, la tarda anava caient com cau una fulla de tardor, amb un tempo reposat i podríem haver estat allà hores i hores en una bombolla de felicitat ben barata.

I ara torna a ser de nit i fa una nit preciosa per sortir al balcó a gaudir-ne...

La nit de juny em crida, però encara no em puc llençar als seus braços.
Primer hauré d'acabar els informes i tota la feina d'aquest final de curs a les escoles. Després posar una mica d'ordre a la casa.
Però després, m'hi deixaré caure i tornaré a sortir al balcó amb la guitarra i un cubata ben fresquet a deixar que passin les hores i em vagin pintant un somriure estúpid.

Ja falta poc... Molt poc!