The art of the brick

Avui us vull parlar d'una exposició: "THE ART OF THE BRICK", l'exposició que anuncien tot sovint pels mitjans de comunicació sobre les escultures fetes amb peces de Lego.
Vam pensar que als nens els  agradaria i... sÍ, els va agradar. Però és que a mi em va

E-N-C-A-N-T-A-R!!

L'autor és NATHAN SAWAYA, un artista nord-americà de 43 anys que, després d'estudiar Dret i exercir d'advocat, es va adonar que el feia més feliç fer escultures amb peces de Lego i va perfeccionar tant aquesta habilitat que ara ha esdevingut la seva principal ocupació amb la qual viatja per tot el món amb les seves espectaculars exposicions.

A partir de milers i milers de peces de Lego i alguns esbossos previs, és capaç de reproduir de manera fidel qualsevol cosa que es proposi.

Pel que havia vist de l'exposició, jo em pensava que bàsicament el que feia eren reproduccions d'obres d'art famoses i, en part, era així.
Per exemple, hi ha una part que són imatges en 2D de quadres famosos (i alguns d'originals). És a dir, sobre una superfície va posant peces de Lego, combinant els colors fins aconseguir reproduir qualsevol quadre.
Mireu aquesta aproximació d'un quadre que representa un primer pla d'una amiga seva. Si ho mirem de prop no aconseguim endevinar què ha volgut representar, però si ens allunyem una mica descobrim què s'hi amagava...

Amb aquesta tècnica hi ha reproduccions de quadres famosos de Leonardo, Rembrandt, Monet, Van Gogh, Munch... I, ja en 3D, fa reproduccions al.lucinants a tamany real d'escultures tan famoses com "El pensador", "La Venus de Milo" o fins i tot el drac de Gaudí del Park Güell. Aquí teniu un petit recull d'aquesta part de l'exposició.

Després hi ha un seguit d'escultures que reprodueixen de manera extraordinàriament fidel objectes reals, ja sigui a tamany real o augmentats. En el següent recull podeu veure: unas immensa mà que aguanta una peça de Lego, un violoncel, dues peces gegants d'escacs, un globus terraqui, una mà descomunal, dos ancians donant-se la mà, un home a punt d'obrir un regal sobre el seu llit, un home assegut en una butaca i un nedador en acció.
És fantàstic veure com és capaç de reproduir el dinamisme i les expressions de les figures humanes i els detalls dels objectes a partir de les peces rectilínies...

I finalment hi ha la part que a mi més em va sorprendre, que són les obres més creatives i simbòliques en les quals a partir de figures reals ha generat escultures al.legòriques que et conviden a reflexionar sobre diferents aspectes com la por, la soledat, l'estrès, la diversitat...
Us ofereixo un recull final amb obres que em van commoure, sorprendre i sacsejar:

• CROWD: gent atrafegada passejant per Nova York (si es mira de lluny es pot descobrir una imatge global formada per la gent i els grafittis de la paret).
• WRITER: un home amb un llapis gegant amb el que pot crear el que vulgui...
• COMPUTER: un braç que surt de la pantalla d'un ordinador per demostrar la gran influència de les tecnologies.
• STOP, LOOK AND LIVE: tres rostres que sorgeixen dels 3 llums del semàfor per cuidar-nos.
• STEPLADDER: un home que s'ajuda de si mateix per superar les dificultats.
• WOMB: un home que busca un refugi per sentir-se segur.
• MY BOY: la desesperació d'un pare que ha perdut un fill.
• DARK DESPAIR: el reflex de la desesperació quotidiana.
• STAIRWAY: una escala cap al nostre propi interior on podem trobar el que busquem fora.
• INCOMPLETE: com sempre ens falta alguna cosa per sentir-nos complets del tot.
• BUILDING RED: com sempre estem desmuntant-nos i tornant-nos a muntar.
• CIRCLE TORSO, TRIANGLE TORSO, SQUARE TORSO: una reflexió sobre les diferències entre les persones a partir de formes i colors.
• UNTITLED: a vegades per molt que ens esforcem no aconseguim moure'ns de lloc...
• SELF: una al·legoria de la vida del mateix Sawaya amb l'artista acolorit que surt de l'interior d'un gris advocat.
• DISINTEGRATION: com els vents de la vida van erosionant la nostra individualitat.
• YELLOW: obrir-se al món per treure el que tenim dins i deixar que entri dins nostre el que hi ha fora.
• HANGING ON THE EDGE: algú que penja del precipici i s'aguanta només per un dit... però resisteix i... potser se'n sortirà.
• GREEN TORSO: algú que es desprèn del seu cap per buidar-lo de tot el que li fa nosa o el perjudica.
• CRACKED: algú que se sent esquerdat cada dia al matí, abans de sortir al camp de batalla...

I encara hi ha moltes més escultures de les que us he ensenyat. Es necessiten ben bé un parell d'hores per gaudir a fons de tota l'exposició. Per exemple, també és molt espectacular la sèrie de fotografies recollida sota el títol "IN PIECES", una col.laboració entre Sawaya i el fotògraf Dean West: unes magnífiques fotos en que alguns elements no són reals sinó construccions de Lego. Aquí en teniu una mostra... fixeu-vos bé amb el paraigües...

En fi, que si en teniu ocasió, jo no me la perdria.
Al Centre Comercial les Arenes de Barcelona fins el 12 de juny.
No us en penedireu!

Quartet Mèlt

Dissabte 23 d'abril de 2016.
Concert de presentació del disc "Maletes" del Quartet Mèlt.
Concert F-A-N-T-À-S-T-I-C!!!
No hi té res a veure que el baix, l'Oriol Quintana, sigui familiar de segona generació (el seu pare i la meva sogra són cosins germans, ell i l'Anna són fills de cosins). Res a veure amb la crítica entusiasta que faré de l'actuació i del grup en si.

El que aconsegueixen aquests quatre joves sobre l'escenari és màgia, és una meravella, és fantàstic! Creen unes harmonies precioses, empastant perfectament les seves veus i, malgrat que aquesta perfecció tècnica prové del seu virtuosisme (en l'afinació, en la modulació, en la dicció) no va gens en detriment de l'emoció, perquè la seva interpretació transmet, comunica i provoca emocions en els que tenim la sort d'estar-los escoltant.

Vaig començar a escoltar el disc per Spotify el dia abans d'anar al concert i ja vaig plorar davant d'algunes cançons ("Muntanyes del Canigó", "Vestida de nit", "Fix you"...) i el dia del concert vaig tornar-me a emocionar amb aquestes i altres cançons. I en moltes vaig acabar amb un sospir d'admiració davant de la bellesa i polidesa amb que l'acabaven. Es generava un silenci de respecte i admiració que immediatament es trencava amb una sonora ovació.
I això amb l'única arma de les 4 veus perquè, tot i que en el concert hi ha peces en que els acompanyen un trio de guitarra, bateria i baix, quan més brillen els Mèlt és en les cançons que defensen "a capella".

Han fet un molt bon disc, amb un repertori fantàstic i variat, uns arranjaments preciosistes, una carpeta molt bonica (amb unes fotos i un disseny exquisits). I l'espectacle que vam veure també està molt ben dissenyat, amb un parell de canvis de vestuari, algunes petites dramatitzacions i coreografies que acompanyen algunes actuacions, algunes sorpreses, una estructura que no el deixa decaure en cap moment, unes bones i simpàtiques introduccions dels temes... tot excel.lent!

I el més admirable és que aquests quatre joves, amb la seva immensa qualitat són perfectament capaços d'omplir els més grans escenaris del país i fer gaudir molta gent. I es mereixen que així sigui, que el seu talent i treball tingui un reconeixement unànime i els doni un camí ben llarg.

Recordo que quan concursaven al "Oh, Happy Day" un dels membres del jurat els va dir "Impecables i implacables". I penso que és una bona definició. Perquè d'una banda les seves interpretacions són "impecables" i ratllen la perfecció a nivell tècnic i artístic. I de l'altra són "implacables" perquè acaben convencent i entusiasmant la pràctica totalitat dels seus auditoris que acaben rendides als seus peus.

Penso que una de les millors coses que es pot dir d'ells és que ho fan MOLT BONIC.
I per acabar us recomano vivament que assistiu a algun dels seus concerts i, si en teniu la sort i l'oportunitat, espereu el moment de "Vestida de nit" interpretada per les 4 veus a capella i l'única acompanyament d'un contrabaix... gallina de piel!
I per anar fent boca, us deixo amb el vídeo de presentació del seu disc, de la cançó "Fix you" (de Coldplay) que també està molt bé.

Enhorabona, Mèlts! Llarga vida i molts èxits!!

"Purple rain" (Prince)

Sento a les notícies que ha mort Prince.
I tot i que sé que ha estat un músic genial i extravagant, no puc pas dir que conegui la seva obra més enllà d'aquelles cançons que van ser superèxits de vendes.
Però em ve al cap la primera, al 1984, "Purple rain", una balada trencada que transmetia dolor, força i sentiment.
I em ve de gust recordar-la.

El plaer de llegir: un exemple

Ja us vaig comentar temps enrere ("El meu ajudant Roald") que aquest curs estàvem llegint amb els alumnes de 6è de Primària el llibre "Relatos de lo inesperado" de Roald Dahl (el podeu trobar en català amb el títol "Històries imprevistes").
Roald Dahl és un escriptor fascinant amb un domini de la descripció fantàstic i una manera enigmàtica d'anar deixant pistes enmig de les seves històries i d'acabar-les de manera sorprenent, de manera que tu hagis d'acabar de descobrir el final a partir de les pistes que han anat sorgint anteriorment.
Per circumstàncies nosaltres vam triar l'edició castellana d'aquesta obra i això afegeix un plus de dificultat a nivell de vocabulari. Roald Dahl té una gran riquesa de vocabulari i moltes de les paraules amb què va farcint les descripcions són desconegudes per als alumnes de Primària.
Tot això són perills potencials que podrien acabar aconseguint que els alumnes odiïn, avorreixen o fins i tot agafin por a la lectura, que és el contrari del que voldríem aconseguir, però per sort jo ho estic evitant i us vull explicar com m'ho faig amb un exemple molt recent que em va sorprendre fins i tot a mi...

En primer lloc és bàsic que el mestre hagi llegit prèviament els relats, els hagi gaudit i li agradin. Només així podrà encomanar l'entusiasme, motivar-los inicialment i saber com superar les dificultats que es presentin.

En segon lloc, el que estic fent amb tots aquests contes és començar jo la lectura en veu alta per fer planera la comprensió de la història. Amb una bona introducció tan llaminera com sigui possible, una lectura expressiva amb l'entonació adequada i ressaltant aquelles coses que sabem que tindran importància en el desenvolupament posterior de la història i les pauses necessàries per anar aclarint totes les dificultats de lèxic o comprensió general de la situació, aconsegueixo que tot el grup es mantingui connectat i pendent del relat. Si és necessari acabo llegint jo tot el relat, però sovint arriba un punt en que ja els trobo preparats (amb tota la informació prèvia ben assimilada i perfectament situats dins de la història) i llavors continuen ells la lectura en veu alta, un tros cadascú.

Finalment en aquests pauses en les que anem aclarint aspectes poc clars, fomento la participació dels propis alumnes, que ells aventurin hipòtesis del que creuen que passarà i que proposin explicacions a elements inicialment sorprenents. Això els fa estar implicats, estimula la seva imaginació i els deixa en un estat més fèrtil per gaudir de la lectura.

La setmana passada llegíem el conte titulat "La patrona" (aquí podeu llegir el conte sencer). És un dels contes més curts del llibre i amb un final més poc explícit, a part de les dificultats descrites anteriorment.
Un jove noi arriba a un poblet desconegut ja tard per a una nova feina i busca un lloc per passar la nit. Malgrat que li han recomanat un altre establiment, quan passa per davant d'un "Bed & Breakfast" alguna cosa inexplicable l'empeny a entrar-hi i es troba amb una mestressa molt amable, però un punt estranya. A mesura que porta més estona allà dins van apareixent altres elements estranys i... de sobte el conte acaba.

Cal dir que Alfred Hitchcock va trobar el conte prou interessant com per filmar-ne una versió per a la televisió i és que de fet, es poden trobar molts punts de contacte entre el "suspens" que provocava Hitchcock en els seus films i el que projecta Roald Dahl en els seus relats.

Doncs bé, vaig anar seguint la dinàmica que us he explicat al llarg de tot el conte i vaig acabar de llegir-lo jo fins al final. Quan vam arribar al final, obert i inesperat, vam obrir un torn de paraules per anar aventurant possibilitats del que passaria a partir dels elements que havíem anat destacant entre tots (l'olor i el gust peculiars del te que la mestressa oferia a l'hoste, les curioses dades del full de registres de la pensió, el difús record que tenia l'hoste dels noms apareguts en aquest full de registre, la sorprenent afició de la mestressa...). Mica a mica van anar afinant en les seves prediccions fins que tots van tenir clar que només hi havia un final possible per a aquella història, malgrat que l'autor no l'havia fet evident.

La il.lusió i l'excitació que es va desprendre després d'aquell descobriment va ser general i plenament palpable. Llavors vaig aprofitar aquell "subidón", sabent que quan els ha tocat l'esforç d'acabar de llegir ells sols a casa algun dels contes alguns han tornat decebuts, espantats o preocupats perquè no l'havien entès, per fer la reflexió que aquests contes a vegades exigien una mica més d'esforç i ajuda dels adults per entendre el vocabulari o els girs de la situació, però que, si el feien, la recompensa també era superior.
Vam fer una repassada dels contes que ja hem llegit fins el moment (crec que eren uns 10) i quan vaig intentar sondejar quins eren els que els havien agradat més em vaig endur la sorpresa que, de manera pràcticament unànime, tots es van decantar pel que acabàvem de gaudir col.lectivament a l'aula: "La patrona"!

És a dir, que els va agradar moltíssim!!

I allò em va fer molt feliç perquè aquest és l'objectiu: passar-s'ho bé amb la lectura. I si de moment encara necessiten ajuda externa, jo penso donar-los-la perquè... qui sap si gràcies a això algun dia aconsegueixo que algun d'aquests alumnes trii per si sol lectures que el facin gaudir d'aquest indescriptible plaer...

Seria fantàstic!!!

"Un somni fet realitat" (un poema)

Avui un altre poema.
Dedicat a tots aquells que volen fer realitat els seus somnis, sempre i quan siguin somnis possibles d'assolir (recordeu el conte del Petit Príncep quan el Rei deia «Si jo ordenés a un general que es convertís en una au marina i el general no m'obeís la culpa no seria seva, sinó meva».)
Potser els somnis no es poden aconseguir en el mateix moment que els desitgem, potser cal ser constant, perseverant i pacient, potser a vegades cal fer dues passes enrere per després poder-ne fer tres endavant i anar-nos-hi acostant de mica en mica.
I potser, si no defallim, al final s'acaben convertint en realitat...

I que cadascú apliqui el poema als seus somnis... siguin els que siguin...

UN SOMNI FET REALITAT (14-4-16)
Era un Somni petit, però valent.
S’hi encarava, segur, amb inconsciència.
Desafiant, des de baix, la mirava
i tornava a exigir les raons,
no acceptava el gastat “Perquè no!”

I la cruel Realitat se’l mirava
indulgent, perdonant-li la vida,
amb el típic somriure que mai
no transmet alegria ni pau.
Sols mirava, però no deia res.

I així van (a)nar passant les setmanes
encallats, com partida d’escacs
que semblava que hagués de ser “taules”,
fins que el Somni, veient que seria
impossible assolir la victòria,
se’n va anar per no perdre. Marxà.

I la gran Realitat es vantava
del que considerava victòria
i ni per un moment va adonar-se
que imperceptiblement es movia,
que molt a poc a poc tot canviava.

I un bon dia amb somriure trapella
aquell Somni es va escurar la gola
per cridar l’atenció de la trista
Realitat, que, sorpresa, va caure
cap al pou dels records mentre veia
com el Somni, ara Realitat era.

Una ronda de Sabina... convido jo!

En molts moments m'han il.luminat les cançons de Joaquín Sabina, de qui sempre he admirat la capacitat poètica de descriure realitats amb imatges potents i planeres al mateix temps. Poeta urbà, canalla, faldiller, amant d'una vida d'excessos i del "que me quiten lo bailao"... 
No pot ser un exemple per ningú, però m'encanta la manera que té de descriure les històries que imagina o que ha viscut...

Fa pocs dies em va tornar a aparèixer una cançó de fa uns quants anys, "Pastillas para no soñar", la vaig escoltar amb un somriure d'admiració i llavors vaig recuperar el disc del que sortia aquella cançó. Es tracta de "Física y química" del 1992 (fa ja 24 anys!), Me'l vaig anar escoltant tot i vaig trobar 4 cançons que encara em fan treure el barret. Aguanten perfectament el pas del temps i tenen un pòsit de poesia i de bellesa que me les fan admirar igual o més que el primer cop que les vaig escoltar.

Aquí us les deixo amb un vídeo perquè pugueu escoltar-les i un petit extracte dels fragments que més m'agraden de les lletres:

A LA ORILLA DE LA CHIMENEA
...puedo ser tu estación y tu tren
tu mal y tu bien, tu pan y tu vino,
tu pecado, tu Dios, tu asesino...
o tal vez esa sombra
que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea
a esperar que suba la marea...

...puedo ser tu trapecio y tu red
tu adios y tu ven, tu manta y tu frío,
tu resaca, tu lunes, tu hastío...
o tal vez ese viento
que te arranca del aburrimiento
y te deja abrazada a una duda
en mitad de la calle y desnuda...

PEOR PARA EL SOL
Peor para el sol que se mete a las siete
en la cuna del mar a roncar,
mientras un servidor
le levanta la falda a la luna...

...Y después, para qué más detalles,
ya sabéis, copas, risas, excesos
como van a caber tantos besos
en una canción.

Volví al bar a la noche siguiente
a brindar con su silla vacía,
me pedí una cerveza bien fría
y entonces no sé...
...si soñé o era suya la ardiente
voz que me iba diciendo al oído:
"me moría de ganas, querido,
de verte otra vez."

AMOR SE LLAMA EL JUEGO
Duele verte removiendo
la cajita de cenizas que el placer
tras de si dejó.
Mal y tarde estoy cumpliendo

la palabra que te di cuando juré
escribirte una canción...

Amor se llama el juego
en el que un par de ciegos
juegan a hacerse daño.
Y cada vez peor
y cada vez más rotos.
Y cada vez más tú
y cada vez más yo,
sin rastro de nosotros.

Ni inocentes ni culpables,
corazones que destroza el temporal:
carnes de cañón.
No soy yo, ni tú, ni nadie,
son los dedos miserables que le dan
cuerda a mi reloj...

PASTILLAS PARA NO SOÑAR
Y ponte gomina que no te despeine
el vientecillo de la libertad.
Funda un hogar en el que nunca reine
más rey que la seguridad.
(...)
Si lo que quieres es vivir cien años
Vacúnate contra el azar.

Y si protesta el corazón
en la farmacia puedes preguntar:
¿tiene pastillas para no soñar?

Òscar Camps, Català de l'Any 2015

Acabo de veure la gala del Català de l'Any 2015. No havia seguit gens la fase prèvia i no tenia ni idea de qui eren els 3 finalistes, però quan ho he vist, he sentit simpatia pels tres: Òscar Camps, Pau Donés i Josep Mª Espinàs. A més a més l'acte ha estat amenitzat per cançons de Ramon Mirabet... o sigui que m'hi he quedat assegut i he desitjat que guanyés l'Òscar Camps.

Segurament pel nom no sabeu de qui us parlo, però si us dic que és el director fundador de Pro-Activa Open Arms, l'ONG de socorristes voluntaris que es juguen la seva vida intentant salvar la dels refugiats que intenten arribar a l'illa de Lesbos... potser llavors sí.

A finals de gener me'n vaig fer ressò a aquest bloc: "Els herois de PRO-ACTIVA OPEN ARMS" i només puc recomanar-vos que rellegiu la notícia.
I, sobretot, que, si no l'heu vist, recupereu el documental "To Kyma. Rescat al Mar Egeu":

IM-PRES-CIN-DI-BLE!!!

I li han donat el premi a l'Òscar Camps.
I m'ha semblat un premi merescudíssim i m'ha impactant el silenci dens i respectuós amb el qual tota la platea de la gala ha escoltat les dures però sàvies paraules d'Òscar Camps en el discurs que ha fet quan ha recollit el premi, denunciant la passivitat i la vergonya del paper dels polítics europeus en aquesta crisis humanitària que es viu dia a dia en les aigües del Mediterrani:

IM-PRES-SIO-NANT!!

I l'ovació tancada i emotiva que ha esclatat quan ha acabat... Ufff! Pell de gallina...

Un premi merescudíssim!!!

La més sincera enhorabona!!

"Use your smile" (Ramon Mirabet)

El nou disc del Ramon Mirabet ("Home is where the heart is") és la bomba!
Positiu, desprèn ritme, bon rotllo i rialles.
Ja sabeu que vaig anar al concert de presentació a l'Apolo i m'ho vaig passar mooooooolt bé i, d'entre totes les cançons, en destaco una que cada cop que la sento em fa venir immediatament un somriure, energia, ganes de ballar o de picar de mans i ganes de menjar-me el món.

Es diu "Use your smile" (utilitza el teu somriure) i crec que el diàleg que va fent el cantant i la banda al llarg de la cançó homenatja uns quants cantants (James Brown, Freddie Mercury , Ray Charles, Frank Sinatra, The Beatles...).

Sigui com sigui, no cal entendre res, ni buscar-hi res... només deixeu-vos portar, gaudiu-la i... utilitzeu el vostre somriure!

Uaaa, uaaa, uaaaa!!!

No us he oblidat

Al mes de març tinc 2 comiats molt importants de la meva vida:
El dia 16 de març de 1995 em va deixar el meu avi Emili Codorniu.
El dia 26 de març de 2001 em va deixar el meu amic Josep Vacas.

Ha passat ja el mes de març i he anat prou de bòlit per no parar-me a fer aquesta notícia en el dia que tocava, però vaig pensar que el record i l'agraïment no tenen data de caducitat i que podia fer-los aquesta notícia qualsevol altre dia que trobés el moment i la inspiració.

Han estat dues persones molt importants a la meva vida perquè de les dues vaig aprendre molt, a les dues les vaig estimar i admirar i amb les dues vaig passar molt bons moments que han quedat per sempre a la motxilla de les coses que he anat vivint a la vida.
Dels dos vaig aprendre molt sobre l'amor per la cultura, per la natura, per la música i per la llibertat. Dels dos vaig aprendre una estranya barreja entre ser molt generós, però al mateix temps, en moments, ser egoista i mirar per un mateix.

Avi i Josep, sempre que penso en tots dos, ho faig amb un somriure i agraïment i gràcies a aquest record tan positiu que vau deixar-me seguiu vius, de la manera que es pot transcendir la pròpia mort, quan has aconseguit il·luminar la vida de les persones que t'estimaven.

Moltes gràcies per tot el que em vau donar!

 Per tot!

Per sempre!

Caramelles

Al facebook ja me'n vaig fer ressò i vaig rebre un munt de "M'agrada" de suport... Desperten moltes simpaties les caramelles...

Quan jo era petit i fins d'adolescent, anava al MIJAC de Crist Rei, a Manresa, i per Pasqua anàvem a cantar caramelles. Sempre havia trobat molt maco aquell dia sense saber massa per què, però era molt reconfortant rebre tants somriures de gent desconeguda que aprovaven amb assentiments, alegria i fins i tot un punt d'emoció allò que estàvem fent de cantar 4 cançons i fer uns balls de bastons. El cas és que guarnits amb barretines (cosa que trobaríem ridícula els altres 364 dies de l'any) passejàvem per Manresa i anàvem fent aturades aquí i allà per cantar les caramelles i... recollir dinerons amb aquell cistell que una politja feia anar amunt i avall d'un llarg pal per arribar als balcons. Fins i tot fèiem un parell de cantades a residències d'avis o hospitals i solien ser les actuacions més emotives...

Però va arribar un dia que em vaig fer "massa gran" per fer la pena amb la barretina per Manresa i ho vaig deixar córrer... Crec que és un procés natural... les caramelles et diverteixen de nen fins que un dia ja et trobes "massa gran" per continuar i et canvien les motivacions i els interessos...

Però quan vam arribar a Calders, vaig reenganxar-me amb el grup de caramelles de Calders i fa molts anys que hi participo, normalment tocant la guitarra. Fins i tot vaig composar un parell de cançons que es van sumar al repertori extens i variat que cada any canviem ("Les caramelles de la canalla", dedicada al Roc i "El cicle de les caramelles", dedicada a l'Ona).

No us negaré que quan al febrer comencen a parlar d'assajar, em fa pal de posar-m'hi. Però normalment m'ho passo força bé fins i tot als assajos. I el diumenge de Pasqua, quan passem el matí recorrent el poble de punta a punta, reprenc aquella sensació de quan era petit i m'enorgullia de rebre aquells somriures, però ara ja sé una mica més el perquè d'aquestes sensacions...
Perquè les caramelles són una tradició molt catalana, perquè és un dia que ens sentim orgullosos de portar la faixa i la barretina, perquè és un dia que se'ns inflama el cor escoltant la música de sardanes o havaneres, perquè és un dia que sense dir-nos-ho els pares transmetem als fills que som catalans i que allò és una cosa "nostra" que ve de molt lluny i que no podem permetre que es perdi, perquè percebo en les mirades del públic que ens agraeixen que siguem mantenidors i continuadors d'aquesta tradició...
Per això tothom somriu i els pares hi apuntem els fills i quan acabem estem tots tan contents i orgullosos d'haver aconseguit que un any més hi haguessin caramelles al poble.

A casa nostra ha arribat el moment que tots quatre hi participem: l'Anna canta, el Roc i l'Ona ballen i jo toco la guitarra (però aquest any el lligament trencat m'ho va impedir i també vaig cantar). I això fa que el meu orgull es multipliqui per 4.
I sé que d'aquí a uns anys el Roc i l'Ona diran que no volen continuar... Ho tinc clar... Me'n faig càrrec... però si passats els anys, un bon dia tornen a apuntar-se a cantar caramelles allà on siguin... llavors el meu somriure no tindrà límits...

Visca les caramelles!!