La intel.ligència és col.lectiva...
...compartim coneixements, reflexions, opinions...
Benvingut: passa, llegeix i opina
Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic). Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets. Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.
Aquest dilluns farà un any d'aquell gloriós dia... L'1 d'octubre de 2017!
Un dia històric, un dia immens, un dels dies més emocionants de la meva vida, un dia que ho va canviar tot i que fa que estiguem molt més a prop de l'objectiu del que ho estàvem ara fa un any.
I vull recordar-ho d'una manera molt especial: amb les fotos que van il·lustrar el reportatge de 9 pàgines que vam dedicar a LA CALDERINA (la revista de Calders que coordino) a deixar constància de la la crònica d'aquell dia, donant veu a 19 persones del poble que van explicar com van viure la jornada des de la seva posició.
Després de les fotos us transcric la meva part, com a membre de la Mesa, de les vivències d'aquell dia. Un dia per sentir-se orgullós de ser català i calderí.
No ho perdem mai de vista quan venen els moments de desencontres i crítiques creuades entre els diferents sectors de l'independentisme: AQUELL DIA VAM ANAR TOTS A LA UNA I VAM SER IMPARABLES!
VAM VOTAR, VAM GUANYAR!
Actes organitzats per les entitats per mantenir obert el col·legi electoral tot el cap de setmana.
L'Associació cultural de la Dona va ocupar-lo de 9 a 11 del dissabte.
Els del CaldersBike hi van passar la nit.
El local de votació va estar permanentment ocupat tot el cap de setmana.
L'urna acabada d'arribar al local.
Encara era negra nit i mig poble ja estava defensant el col·legi electoral.
La botifarrada dels del futbol va ser tot un èxit.
El programa informàtic del cens universal.
Un dels accessos a la plaça tancat.
L'emotiu moment que la primera persona va exercir el dret a vot.
Cues immenses durant tot el matí.
El poble bloquejant l'accés al col·legi davant l'amenaça de la visita de les forces policials.
Cap a dos quarts de 7 es van tancar les votacions i els Mossos van clausurar el local.
L'acta d'escrutini: 856 vots!!
Sortida triomfal de la comitiva després de l'escrutini.
L'alcalde adreçant unes paraules al poble reunit a la plaça.
Tot el poble alegre i emocionat escoltant el resultat del referèndum.
Regidors de l'ajuntament col·locant l'estelada a la façana.
El dia 1 d’octubre vaig tenir l’honor i el privilegi de formar part de la Mesa del Referèndum. Des que vam obrir el col·legi, amb prou feina vaig tenir temps d’aixecar el cap del paper on anava apuntant els DNI dels votants. I és que a Calders vam poder votar amb el programa informàtic que permetia el cens universal durant tota la jornada, menys l’estona que ens el va bloquejar la Guàrdia Civil. Des d’allà vaig poder assistir a un dels dies més emocionants de la meva vida, sent testimoni privilegiat de les reaccions de centenars de votants (no només de Calders) en el moment que exercien el seu vot. No eren pas reaccions exhibicionistes, eren més aviat íntimes, però es produïen just davant meu i m’encomanaven les seves emocions. Aquella iaia amb cadira de rodes que va ser la primera persona de votar entre aplaudiments... Aquell noi que va estar molta estona patint perquè havia d’agafar un vol a Dinamarca a dos quarts de dotze i es frisava perquè no se solucionaven els problemes informàtics i se li acabava el marge de temps... Aquell noi que també va arribar en cadira de rodes perquè feia dos dies que l’havien operat d’una cama trinxada per un accident de moto... El senyor que un cop va haver dipositat el vot es va abraçar a la seva parella enmig de sanglots... L’alegria dels que havien fet tota una processó per poder votar: Manresa, Moià, L’Estany i...per fi hem pogut votar a Calders!... La senyora que va votar amb els ulls negats mentre xiuxiuejava “Pels meus néts”... Aquells bombers que estaven de servei i van venir a demanar si els deixàvem saltar tota la cua per poder votar i ho van fer entre aplaudiments... Els que votaven amb un nadó a braços... Els avis que ja pràcticament no surten mai de casa i van fer l’esforç recolzant-se en els seus néts que orgullosos i amb els ulls brillants els van acompanyar fins a l’urna... Durant tot el matí va haver-hi una llarga cua des de la plaça fins a l’entrada del Centre Cultural perquè no deixava d’arribar gent i més gent. 856 persones van votar. 856 històries plenes de somriures, de rialles, de llàgrimes, de ràbia, d’il·lusió... emocions que es van anar acumulant dintre nostre. Per això quan vam tancar les votacions, els membres de la Mesa ens vam fondre en unes emotives abraçades descarregant tota aquesta tensió acumulada. Un dia inoblidable!
Ha tingut molt bona acollida "L'illa deserta"! Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris elogiosos.
Ara em ve de gust explicar una mica com vaig fer-la, algunes anècdotes de rodatge. Aquest logo que il·lustra aquesta notícia era la meva primera idea, jugant amb les palmeres per fer la "ll" de la paraula "illa". Però el primer cop que vaig ensenyar-li a l'Anton em va dir que reflexionés sobre el públic al qual adreçava el meu curt. Si era per a un públic infantil, estava bé. Si no, potser havia de pensar alguna altra cosa... I ell va suggerir, dissenyar i materialitzar el que va acabar sent el definitiu.
Un altre cop gràcies, Anton!
Una de les primeres cançons en que vaig pensar com a sintonia final quan sortissin els crèdits era "La isla bonita" de Madonna. Un cop vaig tenir les imatges del dron vaig veure que havia de continuar amb la preciosa melodia de la pel·lícula "Náufrago". Les escenes de platja les vam rodar a Calafell, un parell de dies a les 8 del matí. El primer dia vam fer proves i vam mirar ombres i el segon dia ja vam rodar. No hi havia ningú a la platja...bé...gairebé ningú. Dues senyores qua passejaven i tenien tot el lloc del món per passar van decidir que...també volien sortir al projecte... La localització de l'illa deserta és a Manresa, molt a prop del Parc de l'Agulla i gairebé a tocar de la carretera C25, en aquest making off podreu veure com de prop està. Per arribar-hi cal sortir del Parc de l'Agulla pel camí de la Sèquia i, just abans del primer pont, agafar un caminet a mà dreta que porta a la via del tren de potassa. Per entrar al camp de l'illa, cal travessar la via.
Algunes escenes vam haver de rodar-les un munt de vegades per aconseguir alguna presa que poguéssim aprofitar i tot i així, després a l'hora del muntatge encara t'adones que haguessin fet falta més preses perquè costa sincronitzar plans. Sobretot quan es passa d'una dimensió a una altra: la dimensió real de la casa del Roc i la dimensió paral·lela de l'illa deserta. Però també quan el Roc s'aixeca de taula i marxa pel passadís cap a l'habitació... Els primers plans de la cara del Roc també eren complicats. Quan mira a càmera i diu "No, no, no..." i el pla final quan demana silenci de manera còmplice. Inicialment havia de fer l'ullet a càmera, però no vam aconseguir que quedés natural i vam canviar per aquest altre gest.
Quan vaig tenir els magnífics plans del dron, el programa d'edició de vídeo amb el qual treballo no els obria. Aquí van ser imprescindibles els coneixements informàtics del Carles que va estar-se barallant amb les versions del programa i els formats d'imatge i els còdecs (paraulotes que escapen als meus coneixements) fins que va aconseguir convertir els fitxers en un altre format que podia llegir el programa sense que perdessin qualitat. Gràcies, gràcies, gràcies!
Quan ja tenia el curt muntat en la seva primera versió li vaig ensenyar a l'Anton i aquí van començar les sessions de perfeccionament. L'Anton s'ho mira amb mirada crítica i fa suggeriments de millora, deixant molt clar que només és una opinió i que és la "meva" pel·lícula... Però tots els suggeriments estan tan ben argumentats que em costa molt no fer-li cas i aquest és el meu màster per anar aprenent a polir errors i, espero que, evitar-los en el futur (moviments maldestres de càmera, transicions massa brusques, plans repetitius i innecessaris, velocitats de zoom, aspectes de disseny de logos, tipografies de lletres, etc...).
En fi, aquestes són algunes anècdotes d'un procés apassionant que visc amb gran intensitat i en el qual acabo embolicant els de casa meva en escenes familiars com la del dinar que han de formar part de la pel·lícula i els acaba obligant a sortir-hi.
N'he fet un petit vídeo que recull una mica aquest esperit del "Making Off": com es va fer "L'illa deserta"...
Espero que us agradi!
I em sembla que amb aquesta entrega ja no us donaré més la tabarra amb "L'illa deserta".
Gràcies per tot!
Per fi!!
Ha arribat el dia d'ensenyar al món la meva darrera creació audiovisual...
Des del dia que vaig difondre el tràiler promocional he estat treballat intensament colze a colze amb l'Anton (a qui mai no agrairé prou el temps que em dedica i tot el que aprenc al seu costat), escoltant els seus consells i suggeriments i polint petits detalls (petits però laboriosos) per anar-li donant el millor acabat possible.
Retallar una mica un pla massa llarg, suavitzar una transició, ajustar una música, el logo inicial (un altre regalàs de l'Anton)... Tornar-ho a mirar i tornar a descobrir una altra coseta que es pot millorar... i una altra... i una altra...
Però en algun moment (encara que podria haver seguit millorant coses) s'ha de dir prou i decidir que ja n'hi ha prou i que cal donar el projecte per acabat.
Fer un curtmetratge com aquest és un projecte molt estimulant que ocupa moltes setmanes i mesos d'il·lusions i neguits. Un d'aquells projectes que es gaudeix diverses vegades: quan vas pensant el guió i planificant el rodatge, quan fas el muntatge i edició i, ara, quan finalment el dónes a conèixer i reps les opinions de la gent.
O sigui que US DEMANO QUE EM FEU ARRIBAR LES VOSTRES OPINIONS EN FORMA DE COMENTARIS A AQUESTA NOTÍCIA i em fareu molt feliç.
Acabo donant les gràcies al Roc (per haver-s'hi posat tan bé i haver-s'ho agafat amb tantes ganes), a l'Anna i l'Ona (per aguantar les meves paranoies i recolzar-me en aquestes aventures prestant-se a tot el que faci falta), a l'Isaac (per venir a enregistrar els plans del dron i posar-hi tot el seu saber tècnic i artístic), al Carles (per resoldre'm tots els problemes tècnics que van sorgir i que en algun moment no semblaven gens fàcils de resoldre) i a l'Anton (pels aprenentatges, les opinions, els consells, la paciència, la sensibilitat, el duende, el bon gust, el somriure i la complicitat). Sense vosaltres això no hagués estat possible!
I, ja està, compartiu-la tan com vulgueu. Si us agrada ensenyeu-la als vostres amics... I si no us agrada ensenyeu-la als vostres enemics, però... que corri!
I sabeu què és el millor? Que ja tinc ganes de fer-ne una altra!
Amb tots vosaltres: L'ILLA DESERTA.
Espero que us agradi!
Aquesta temporada ha començat un nou programa a la graella de Catalunya Ràdio.
Es diu "CRIMS" i el fan cada dissabte de 9 a 10 del vespre.
A la web del programa diuen:
"...un programa setmanal d'històries fosques i criminals, dirigit i presentat per Carles Porta amb la col·laboració de Lídia Orriols, que explicarà crims de veritat de manera novel·lada. Relats plens de suspens i intriga que mantindran els oients enganxats a la ràdio i als podcasts que després es podran descarregar..."
Els primers programes els estan dedicant al que ells anomenen "El crim de la bibliotecària de Sentmenat", però els que seguiu aquest bloc ja sabeu que l'assassinat d'aquesta bibliotecària, que era l'Helena Jubany, va acabar amb la detenció, empresonament i posterior suïcidi de la Montse Careta, la nostra amiga que nosaltres seguim defensant que era innocent i va morir injustament.
Al febrer ja li van dedicar un episodi del programa "Víctimas del misterio" de TV1 (enllaç a la notícia)... Mesos enrere, arrel que dos estudiants de periodisme haguessin començat un seriós i profund treball d'investigació sobre el cas, també havia sortit als mitjans (enllaç a la notícia) (enllaç a una altra notícia)... Però aquesta vegada sembla diferent...Catalunya Ràdio és un altaveu molt potent...pot ser que ho escolti molta gent... I el programa està molt ben fet i va explicant progressivament la història, presentant els personatges i l'acció de manera novel·lada, plantejant dubtes i mantenint un alt grau d'interès i intriga... Aquí us deixo els enllaços als 2 primers programes:
CAPÍTOL 1: El crim de la bibliotecària de Sentmenat: 100 fulls de sumari i un assassí lliure 17 anys després. CAPÍTOL 2: Qui va enviar els anònims a l'Helena Jubany? Qui la va drogar?
I ara us demano, siusplau, que compartiu tant com pugueu aquesta notícia (sobretot si teniu contactes a Sabadell) perquè el màxim de gent s'assabenti que estan fent aquest programa, l'escolti i... qui sap? Potser tenim la sort que ho escolti la persona indicada en el moment precís...i ens pot ajudar a resoldre el misteri i demostrar la innocència de la Montse. Moltíssimes gràcies!
Estic ultimant el procés d'edició de la darrera pel·lícula de "Produccions Kino T. Feina"... bé, un curtmetratge...
Ha estat un procés de gairebé un any des que vaig tenir la idea inicial a partir d'una localització que feia temps que em seduïa (la meva illa) i l'observació directa del procés de l'adolescència que visc a casa, combinada amb l'ús del mòbil.
L'evolució del projecte s'ha anat espaiant per culpa de la molta feina, però a l'estiu vaig poder acabar el guió, l'storyboard i el pla de rodatge i, molt important, vaig aconseguir l'equip tècnic que necessitava per poder-ho dur a la pràctica com ho havia imaginat.
He comptat amb l'assessorament tècnic i artístic de luxe de dos companys de feina als quals vull donar les gràcies des del minut zero: l'Anton Campos i el Carles Pascual. Sense vosaltres no ho hagués pogut fer possible...Moltes gràcies!
I res, em queda acabar de fer els últims retocs i espero que aviat el podré publicar a les xarxes, però mentrestant us deixo amb un petit tràiler per anar fent boca...
Ah! I si algú no estava al cas d'aquesta meva nova afició """cinematogràfica""", us passo els enllaços a la meva escassa i modesta filmografia:
Al 2012 hi vaig anar sol i, com totes les primeres vegades, va ser molt especial i emocionant. Arribar a Barcelona i veure riuades de gent amb estelades em va fer posar la pell de gallina. Allò que ara ja hem normalitzat recordo perfectament com em va fer emocionar i esborronar.
A partir del 2013 ja hi hem anat sempre tots 4 de casa, juntament amb amics i veïns del poble. Hem anat a Pont de Molins a fer la Via Catalana, a Berga (l'any que es va descentralitzar) i a Barcelona totes les altres vegades... Porto 7 anys mobilitzant-me cada 11 de setembre per la independència de Catalunya. I com jo, molta gent...
Cada any diuen que potser la cosa començarà a anar de baixa però persistim i aquest any crec que hi ha hagut més gent que mai... Més gent que mai i més convençuts que mai.
I per part meva amb un gran optimisme, pensant que la partida està fent un tomb guanyador. Només cal sentir les paraules de Ben Emerson (l'advocat dels exiliats a l'ONU), Aamer Anwar (advocat de Clara Pinsatí a Escòcia) o Gonzalo Boye (advocat de Carles Puigdemont, Meritxell Serret i Toni Comín), per anomenar algunes persones qualificades, més enllà d'alguns tuitaires ben relacionats i ben informats que també aporten missatges engrescadors (Bernat Deltell, Ramir de Porrata, Joan Canadell...). Crec que ho acabarem aconseguint si no ens oblidem de la recepta guanyadora: unitat, persistència i mobilització permanent i pacífica.
Són les nostres cartes guanyadores. Les tenim i les estem utilitzant bé.
No ho sentiu?
És un so llunyà, però contundent, dens, compacte...
Un so que va venint de lluny i va creixent molt a poc a poc, però dimarts esclatarà. Gent i gent i gent i gent que anirem Barcelona aquest 11 de setembre i superarem tots els registres anteriors.
N'hi ha que en dubten... Jo no.
M'ho diuen el nombre d'inscrits, el nombre d'autocars contractats, el nombre de samarretes venudes i, sobretot, una etiqueta a les xarxes:
Busqueu-la per internet i trobareu centenars de missatges de persones que expliquen que aquesta serà la seva primera Diada i els motius. Gent molt gran que vindran amb cadira de rodes, gent que vindrà des de l'estranger fent molts quilòmetres, gent que no hi havia anat mai abans perquè no se sentia cridada i ara (amb la repressió, els empresonats i les retallades de llibertats també sent que és la "seva" Diada) i, el millor de tot, gent que no és catalana i vindrà d'altres punts d'España i del món per demostrar-nos la seva solidaritat...
Si els llegiu és impossible no emocionar-se i pensar que anar dimarts a la Diagonal de Barcelona és una oportunitat extraordinària de formar part de la història!
Dijous 6 de setembre.
L'ANC de Calders ens ha fet un regal i ha convidat el Jordi Pesarrodona a fer una xerrada a Calders. De manera senzilla i planera, però també un punt emotiva i inspiradora ha anat explicant la seva trajectòria de "comediant" amb Pallassos sense Fronteres. Resulta que a l'antiga Iugoslàvia, en ple conflicte bèl·lic, va protagonitzar una situació semblant a la de la seva famosa foto amb un nas de pallasso al costat d'un militar davant la Conselleria de Governació i no va tenir cap represàlia. Llavors ha explicat tot el que va succeir el 20 de setembre i les conseqüències posteriors quan l'1 d'octubre la Guàrdia Civil va anar directe a per ell a l'escola Juncadella de Sant Joan de Vilatorrada i el recorregut judicial posterior (actualment té 4 processos oberts per delictes inversemblants).
Ens ha explicat com l'Estat Espanyol ha volgut fer-nos molta por amb la repressió violenta i la persecució ferotge de jutges i fiscals.
Ha dit que segurament nosaltres no sabíem que ens enfrontaríem a un Estat capaç d'arraconar els camins democràtics i caminar per senders fora de la llei...
Però jo també penso que Espanya no sabia que es trobaria un poble determinat i valent, disposat a resistir només per camins democràtics i pacífics, augmentant la massa social, sense defallir i disposats a estar permanentment mobilitzats.
Ens ha recordat que som un poble molt ferm que estem permanentment defensant els nostres objectius i ideals, defensant els col·legis electorals, recolzant els nostres presos polítics, engegant mil i una iniciatives per mantenir viva la flama (cantades a Lledoners, sopars grocs, manifestacions...) i ens ha animat a continuar així, permanentment disposats a seguir defensant els nostres ideals de manera pacífica i democràtica sense defallir.
Ens ha dit que cal continuar per aquest camí, perseverant, mobilitzant-nos, però sense marcar-nos uns terminis concrets perquè, si no defallim, acabarem aconseguint l'objectiu, però ho hem de fer de manera conjunta i col·lectiva i assegurant cada passa que fem, sense voler córrer més del compte amb el perill de fer un pas en fals.
Ens ha demanat que cadascú s'impliqui i s'arrisqui fins allà on vulgui i que ningú no jutgi ni critiqui els que no estiguin disposats a fer menys perquè tots som necessaris i no podem obligar ningú a acceptar unes conseqüències (en termes de repressió, imputacions, judicis, presó...) que no vulgui.
Tots som necessaris i cadascú amb el seu nivell d'implicació contribuirà a l'èxit col·lectiu. Però ens cal la unitat i evitar els retrets. Fins i tot cal deixar que cada partit polític trii el seu camí i estratègia particular sempre i quan siguin capaços d'anar alhora en els moments decisius.
Ens ha dit que hi ha molta gent treballant de manera ferma i molt seriosa per poder aconseguir l'èxit final i que realment serà una tardor "calenta" on tindrem ocasió d'intervenir per provocar coses, que cal estar disposats i que quan arribi el moment se'ns anirà informant.
S'ha mostrat convençut que el final dels recorreguts judicials serà favorable als nostres interessos o que la judicatura espanyola farà el paper de la trista figura a nivell internacional, però poden passar molts anys fins arribar a aquest final. En canvi potser molt abans hi haurà un desenllaç que alguns voldrien molt llunyà.
Al final de la xerrada, he anat fent el ronso per si podia parlar un moment amb ell, però hi havia molta gent que tenia les mateixes intencions.
Li hagués explicat que sóc amic del Miles de Sant Joan i que sé que ho ha passat malament en tot aquest procés... potser li hagués recordat que havíem coincidit fa molts anys en un escenari quan ell feia de Sàlix i jo havia composat i interpretat la "Cançó dels 5 sentits"...potser li hagués dit que un dia vaig fer-li el poema de "El pallasso de la peça rodona"... però al final només he tingut temps d'encaixar-li la mà i donar-li les gràcies per tot.
I llavors han vingut la Mercè i el Jordi, els dos companys amb qui vam estar davant la Conselleria d'Economia el 20 de setembre (quan els Jordis van pujar sobre els cotxes de la Guàrdia Civil a 20 metres d'on érem nosaltres i ens van demanar que anéssim a dormir, el mateix dia que ell s'havia fet la foto amb el nas de pallasso al costat del militar) i ens hem fet una foto de record amb el Pesarrodona.
Moltes gràcies per tot!
Últimament escolto força el darrer disc de Sidonie ("El peor grupo del mundo"). I m'agraden molt.
I m'ha arribat el vídeo de la seva nova cançó ("Maravilloso") i trobo que és un vídeo molt xulo.
Aquí el teniu!
Albert Rivera i Inés Arrimadas van a Alella a treure llaços grocs per sortir a totes les teles espanyoles i mentre estan fent la roda de premsa, la gent d'Alella ja els està tornant a posar.
Uns encaputxats van de matinada a la Bisbal a retirar els llaços grocs i l'endemà el poble s'organitza i els torna a col·locar (tants o més).
Ciutadans convoca una concentració contra la violència i la fractura social i acaba convertint-se en una exhibició de feixisme i ultradreta amb agressió a un càmera de Telemadrid (pensant-se que era de TV3).
Les xarxes socials reaccionen i s'inunden amb el hastag #RiveraQuitameEste, demostrant la solidaritat amb els llaços grocs i la demanda de llibertat dels presos polítics catalans. Diversos monuments i espais públics arreu d'Espanya i Europa apareixen farcits de llaços grocs simpatitzant amb la causa catalana, però sobretot en defensa de la Democràcia (Parque del Retiro a Madrid, carrers de Bilbao, Millenium Bridge a Londres...)
Tothom preveu que estem arribant a un altre moment molt important en la història de Catalunya (aquesta "tardor calenta" de què tothom parla) i, davant de l'escenari internacional que ens observa i pot acabar accelerant conseqüències, cal demostrar que seguim sent molts i, si pot ser, més que mai. I això comença amb la manifestació de la Diada d'aquest proper 11 de setembre!
Nosaltres hi tornarem a anar tots 4 amb un dels autocars que s'han organitzat a Calders i des d'aquesta humil tribuna us vull demanar...
...als que els darrers anys hi heu anat, que no defalliu, que hi torneu a anar, que ens ajudeu a demostrar al món que la nostra causa té un recolzament multitudinari que, lluny de minvar, no para de créixer, per molt que intentin reprimir-nos...
...als que no hi heu anat els darrers anys, que valoreu aquests arguments que us he exposat i que si com jo, esteu en contra de tot el que està fent l'Estat Espanyol per reprimir les aspiracions legítimes d'autodeterminar-se del poble català, ens feu confiança a tots els que lluitem per aconseguir un nou estat: la República Catalana, que fugi del model que ens està imposant Espanya...
Tan de bo aconseguim ser més que mai i demostrem al món que, democràticament, pacíficament, però tossudament alçats, no renunciem a aconseguir el nostre objectiu, del qual ens sentim cada cop més a prop!
Veniu tots a la Diada!
Us passo el bonic vídeo al·legòric del camí recorregut que ha fet l'ANC i us animo a deixar-me un comentari comunicant-me que vosaltres també hi vindreu.
I, per descomptat, si us sembla una bona idea, feu córrer aquest post tant com vulgueu i a veure si entre tots aconseguim fer la bola encara més gran!
