Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

2 de jul. 2020

El conte de juliol


(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de juliol. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembreoctubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny...)
Espero que us agradi...

EL CONTE DE JULIOL
Avui fa només tres dies que vaig fer tot el ritual de l’aeroport: passar el control de seguretat, buscar la porta d’embarcament, estar pendent de la pantalla... Totes aquelles coses que sempre em posaven tan nerviós, no em van fer ni fred ni calor. No em feia una especial il·lusió aquell viatge de quatre dies de principis de juliol. I vaig comprovar que sense il·lusió no hi ha nervis.
Quan van acabar les explicacions de les hostesses i vam enlairar-nos, vaig tornar a mirar el seient buit del meu costat. Vaig tancar els ulls amb un llarg sospir i vaig tornar-me a capbussar en els records de tres setmanes enrere, el dia del meu aniversari...
( . . . )

La Clara volia que el cap de setmana anéssim a dinar a casa dels seus pares i jo volia marxar a la platja nosaltres dos sols. La situació es va anar tensant i al final jo vaig dir que encara tenia feina abans d’anar a dormir i vaig precipitar un comiat fred.
Vaig arribar a casa ben emprenyat, sabent que al cap de poques hores era el meu aniversari i no semblava que hagués de ser un bon dia. Altres anys havíem quedat per anar a dinar o fer alguna cosa junts, però me n’anava a dormir amb poques esperances que l’endemà la Clara tingués ganes de fer res especial amb mi.
De bon matí, al mòbil ja tenia uns quants missatges que em felicitaven, però cap d’ella. Quan de camí a la feina va sonar l’avís de notificació, vaig saber que el missatge era seu i que seguíem en guerra freda: l’enviava quan sabia que estava conduint i no podria contestar. Al primer semàfor vermell vaig comprovar que l’havia encertat: 

“Que passis un bon dia d’aniversari...”

I quatre emoticones odioses de globus, regals, serpentines, copes de cava i petonets. Quin missatge tan hipòcrita... com volia que tingués un bon dia si no estàvem bé?
Abans d’entrar a la feina vaig enviar-li un:

“Dinem plegats?”

I em vaig passar el matí mirant si m’havia contestat. 
Cap a les dotze vaig trobar un:

“Impossible. Si vols ens veiem a la tarda.”

Em va desagradar perquè sabia que no hi havia res que impedís que dinéssim junts. Però d’altra banda vaig veure una porta oberta a l’esperança d’una reconciliació a la tarda.
Mentre dinava sol a la cafeteria, amb el mòbil vaig mirar la cartellera del cinema i vaig comprar entrades per a una pel·lícula que sabia que li agradaria. Esperava que fos l’inici d’una bona tarda: cinema, passeig, sopar i qui sap si fins i tot algun regal d’aniversari...

“T’espero a les 6 a la plaça de la Música.”

I altre cop pendent de la seva resposta.
Mentre prenia el cafè vaig pensar en el dia que portava: estava dinant sol i la Clara ni tan sols m’havia trucat per felicitar-me, només ens havíem enviat quatre breus missatgets per quedar més tard.
Quan tornava a entrar a la feina, vaig sentir l’avís del mòbil i vaig estar segur que em trobaria un miserable “Ok”. Ho vaig encertar.

Vint minuts abans de les sis ja l’esperava amb una barreja de sensacions. Com més passaven els minuts més difícil se’m feia aquella situació. D’una banda, tenia ganes d’estar bé; de l’altra, estava enfadat perquè era el meu dia i, en comptes d’estar content i alegre, estava patint. D’una banda, volia rebre-la amb un petó que desfés per art de màgia aquell mal rotllo; i de l’altra, volia mantenir-me seriós, esperant que fos ella qui fes el primer pas. Era ben clar que allò no podia acabar bé...
I no és que no acabés bé, és que gairebé ni va començar. Tots dos freds i incòmodes. Tots dos orgullosos, esperant que fos l’altre qui donés el primer pas. Jo cada vegada menys receptiu i amb els nivells de tristesa i irritació pujant i pujant, però emmascarant-los d’indiferència. I ella desorientada, buscant una sortida d’emergència o el botó de “reiniciar”...
Vaig insinuar que podríem anar al cine (evidentment sense dir que ja tenia les entrades) i ella va dir que millor un altre dia. Allò em va acabar de desanimar i ja només vam anar rodolant avall i avall fins el desastre final. Vam acabar discutint en una cantonada, tirant-nos merda l’un a l’altre i separant-nos. Separant els nostres camins, però també pensant que potser el millor era que ens separéssim de veritat, si no érem capaços ni de gaudir de l’aniversari d’un dels dos.
Vaig acabar sopant sol a casa i recordant que també havia dinat sol: quin desastre d’aniversari! Vaig fer-me un gintònic per matar les penes i emprenyat vaig escriure al meu diari: “Feliços 27! Ha estat un gran dia de merda!”.

L’endemà, em vaig despertar desanimat, trist, enfadat... No estava disposat a fer el primer pas per a la reconciliació. Ja havíem tingut massa discussions en la nostra vida de parella i érem massa orgullosos... Potser era el moment de deixar-ho o almenys de fer un parèntesi en la nostra relació i reflexionar si valia la pena continuar o no.
Mentre esmorzava vaig consultar la banca electrònica al mòbil i vaig veure que tenia carregades les entrades del cinema just després d’unes altres despeses molt més importants: dos bitllets d’avió i tres nits d’hotel a Milà! Era el meu regal sorpresa per la nostra primera escapada a l’estranger i vaig començar a pensar què havia de fer-ne...
Podia fer les gestions d’anul·lació i intentar recuperar el màxim de diners possibles, tot i que segur que en perdria una bona part perquè només quedaven tres setmanes i no tenia cap justificació per cancel·lar-ho.
Però encara quedava la possibilitat que en aquelles setmanes féssim les paus i em vingués de gust fer aquell viatge romàntic...
Vaig decidir no fer res i deixar-ho a l’atzar. Si ens arreglàvem, hi aniríem junts. Si no, hi aniria sol, a desconnectar i pensar tranquil·lament en el meu futur.

Tot això pensava fa només tres dies a l’avió, mentre mirava el seient buit del meu costat on hauria d’estar viatjant la Clara... Un seient buit que em recordava que seguíem separats, que en aquelles tres setmanes cap dels dos no havia fet cap acostament i que estàvem deixant que la nostra relació s’anés acabant mica a mica...
( . . . )

El taxi em va deixar a l’hotel i de seguida em vaig adonar que l’havia encertat. Era un hotelet molt ben situat, dins del barri antic. Aparentment era un edifici clàssic, però per dins estava tot renovat, els equipaments eren moderns i es veia molt acollidor. Em vaig instal·lar a l’habitació, vaig deixar la tele engegada per anar-me familiaritzant amb l’idioma i vaig començar a passar pàgines de la miniguia de la ciutat que havia comprat a l’aeroport. 
La Piazza del Duomo, la Catedral, la Galeria Vittorio Emanuele II, el Teatre La Scala, el Quadrilatero d’Oro, el Castello Sforzesco.... Hi havia un munt de coses interessants per visitar, però jo no en tenia gens de ganes. I el millor de tot és que, per una vegada a la vida, podia decidir el que volgués. I vaig decidir perdre’m per la ciutat, sense buscar els monuments típics, només badant i barrejant-me amb els milanesos.
Va ser una sensació molt agradable passejar sense rumb pels carrers de Milà. Estava atapeït de turistes, que es veien d’una hora lluny i, tot i que tècnicament jo també era un turista, vaig veure que el que em diferenciava d’ells era l’actitud. Els turistes anaven amunt i avall, estressats i atabalats. El temps se’ls escapava i tenien molts objectius concrets que havien de fotografiar. Sovint semblaven contrariats perquè alguna de les moltes coses que havien planificat no els havia sortit com havien previst. Tenien pressa, el compte enrere de l’avió de tornada els empaitava... I jo, en canvi, observava, m’aturava, somreia, gaudia de ser allà en aquell moment. Malgrat tots els maldecaps amb la Clara, en aquell moment estava fruint d’aquella passejada improvisada.
Davant d’una escultura de bronze, enmig d’una plaça, vaig veure un d’aquells “free tours” en que el guia duia un paraigua amb la bandereta espanyola. Encuriosit m’hi vaig acostar discretament. Semblava que era el final de la ruta, el moment del comiat i els agraïments, mentre cadascú pagava el que bonament volia.

- ...pues una cosa digna de ver es el mercado de antigüedades de Naviglio Grande. Sólo se celebra el último domingo de cada mes y por eso ustedes son unos afortunados que mañana pueden disfrutar de esta experiència. Les recomiendo madrugar un poco porqué a media mañana ya se pone imposible de gente...

Vaig retenir aquell nom, pensant que allò si que tenia ganes de veure-ho...
( . . . )

L’endemà vaig fer cas del guia espanyol i em vaig llevar d’hora. A quarts de nou ja m’acostava al canal de Naviglio Grande. Els paradistes estaven muntant-ho tot i hi havia un ambient de poble molt maco. Se sentien músiques per tot arreu i un aiguabarreig de veus amb la típica cantarella italiana, alegre i expressiva. Hi havia parades des del pont de via Valenza fins al Viale Gorizia i a primer cop d’ull em va fer pensar en les parades de llibres antics de la riba del Sena a París.
Encara que moltes no havien acabat de muntar, ja es podia veure el que oferien. Era com un mercat de brocanters: mobles antics, vaixelles, quadres, elements de decoració... En general objectes de fa molts anys: eines, electrodomèstics o fins i tot peces de vestir. I aquí i allà alguna sorpresa inesperada: una ballesta, un pingüí dissecat, una enciclopèdia d’una primeríssima edició, un casc de motorista de la Primera Guerra Mundial... Tot i que no era pas tan diferent del Mercat dels Encants, l’entorn del canal, el sol d’aquell matí de juliol, la banda sonora i el meu estat d’ànim el van revestir d’una aura especial i vaig començar a fer fotos per intentar capturar aquella atmosfera.
El primer impuls va ser pujar-ne alguna a les xarxes socials, però vaig pensar en la Clara i em vaig frenar. No li havia explicat que me n’anava a Milà i no volia que ho descobrís a través del meu Instagram... si és que el mirava...

Devia pensar en mi, ella? Potser ja m’estava oblidant o potser es passava el dia intentant saber què feia... De fet, jo feia estona que estava pensant que m’agradaria que ella fos allà al meu costat, gaudint amb mi d’aquell espectacle. Vaig tafanejar les seves xarxes socials. Havia penjat ben poques fotos les últimes setmanes. Tampoc no devia estar-ho passant bé amb aquella situació... O no volia que jo veiés què feia...
Vaig seguir passejant per aquell mercat, més pendent dels meus pensaments que del que passava al meu voltant i vaig començar a tenir la sensació que seguia estimant la Clara i volia recuperar-la. Era un disbarat que per culpa d’una rebequeria no estiguéssim gaudint tots dos d’aquell viatge. Quan arribés a casa, la trucaria i intentaria fer les paus...
I enmig d’aquests pensaments, de sobte vaig adonar-me que estava aturat perquè s’havia format un tap al meu davant. Un grup de turistes s’havien quedat quiets per fer una foto, mentre una furgoneta feia maniobra per descarregar i havien provocat una retenció que començava a fer-se molesta. Vaig mirar a dreta i esquerra per si veia un lloc per on avançar i em va cridar l’atenció un rètol de lletres gòtiques sobre una fusta d’olivera. No domino del tot l’italià, però em va semblar que no podia dir res gaire diferent del que a mi em semblava:

VUOI CANCELLARE UN GIORNO DI MERDA?

Vaig posar “cancellare” al traductor i, efectivament, volia dir “esborrar”. Esborrar un dia de merda... Vols esborrar un dia de merda?
Aprofitant el col·lapse del moment vaig fer el badoc en aquella parada. Era un artesà de la fusta, una mena d’ebenista que devia adobar mobles d’època o fer-ne de nous per encàrrec. Però, a part de tota l’artesania de la fusta, també tocava el tema de les energies, la psicologia o el poder de la ment... Hi havia barretes d’encens, potets d’essències, espelmes, cristalls, minerals i un petit recull de llibres d’aquestes temàtiques.
La parada feia molt bona olor i l’home inspirava simpatia i fins i tot confiança. Devia estar cap a la seixantena, amb una barba tupida on es barrejaven el gris i el blanc i una gorra d’aquelles que duien els nens de les novel·les de Dickens que oferien els diaris a les estacions de tren. Portava una camisa de coll rodó d’un blanc trencat amb els primers botons descordats i a sobre uns tirants vermellosos. Tot cobert per un davantal de cuir.
De sobte les nostres mirades es van creuar i els seus ulls clars em van somriure. Em va allargar una targeta i assenyalant el rètol de lletres gòtiques em va dir:
- Se sei interessato, torna qui

És el que té l’italià: “interessato”... “torna”... Em semblava haver-ho entès tot i vaig contestar un “Grazie” mentre continuava la passejada. Però ja no em fixava en res, ja només donava voltes a aquella proposta esbojarrada: esborrar un dia de merda... Segur que era un enganyapagesos que només devia prendre el pèl (i els diners) a la gent, però... i si hi havia alguna possibilitat que fos real? I si pogués esborrar aquell dia de merda del meu aniversari, quan ens havíem enfadat amb la Clara i vam encastellar-nos cadascú a la seva trinxera?
La curiositat se’ m menjava i no em deixava allunyar-me gaire d’aquella parada. Vaig recolzar-me en una de les baranes del canal i vaig mirar la targeta que m’havia donat:

Maestro Nata
Ebanista e guaritore
Via Pasquale Paoli, 4A
+39 335 670 0970

Maestro Nata... No era prudent, ni lògic, ni fiable, però volia aprofitar aquelles circumstàncies en què era amo del meu destí per fer allò que el cos em demanava. No volia passar-me tota la vida preguntant-me què hagués passat si ho hagués provat. Vaig desfer el camí i vaig tornar-me a plantar davant del Maestro Nata.
Jo tenia algunes nocions d’italià i ell xampurrejava una mica l’espanyol. Amb això, l’ajuda del traductor del mòbil i bona voluntat ens vam anar entenent.
Em va explicar que era una mena de conjur d’energies i que necessitava alguna prova física del dia en qüestió, alguna cosa que ell pogués tenir als dits. Em va demanar en què m’havia perjudicat aquell “dia de merda” que volia esborrar. Quan va saber que es tractava d’un distanciament sentimental, em va advertir que el sortilegi només funcionaria si les persones encara sentien alguna cosa l’una per l’altra. Quan em vaig interessar pel preu em va aclarir que  només cobrava si feia efecte i que, per tant, d’entrada no em costaria res. Li vaig dir que m’ho havia de pensar. Em va donar hora per l’endemà dilluns al seu taller. Si al final no em decidia, no passava res: ell estaria allà igualment treballant.

La resta del dia no vaig adonar-me gaire del que passava al meu voltant, capficat en els meus pensaments. Volia provar-ho. Aquell home m’havia inspirat confiança i credibilitat encara que el que m’oferia no tenia cap sentit. Com que no hi perdia res, estava decidit a provar-ho, però llavors se’m va presentar un obstacle de difícil solució: no tenia la prova física que em demanava...
Vaig començar a fer memòria de tot el que havia passat el dia del meu aniversari des que m’havia llevat. Els missatges lacònics, el dinar i el sopar sol, la discussió al carrer... I de cop vaig recordar la pel·lícula que no havíem anat a veure! Havia comprat les entrades a través del mòbil! Vaig consultar el correu electrònic i vaig trobar el missatge que em confirmava la compra de les entrades. Allà hi havia el codi per escanejar i l’opció d’imprimir-les en paper... que em va arrencar un somriure d’esperança.

Vaig tornar a l’hotel. Eren gairebé les set i normalment els hostes no arribaven tant d’hora. A la recepció es van estranyar de l’arribada d’un client i es van posar en guàrdia, pressentint problemes. 
Vaig exposar la meva situació: necessitava imprimir un document que m’havien enviat per correu. De seguida se’n van fer càrrec i amb tota amabilitat i discreció van fer-me el favor que els demanava. Satisfets per haver pogut resoldre tan fàcilment el meu problema, es van negar a cobrar-me res.
Vaig mirar aquells codis de barres impresos amb il·lusió i vaig pensar que, perquè semblessin més autèntics, aquells papers haurien d’estar més castigats. Els vaig doblegar com hauria fet normalment i me’ls vaig posar a la butxaca del darrere. Llavors vaig anar a la barra i vaig demanar un Limoncello, només per aconseguir que els papers quedessin ben aixafats al tamboret de la barra.
Vaig sopar d’hora i em vaig recloure a l’habitació. Necessitava ordenar els meus pensaments abans de la trobada amb el Maestro Nata: estar ben segur del pas que anava a fer. Vaig buscar un canal musical i em vaig estirar al llit, somrient... Qui paga un avió i un hotel a Milà per quedar-se estirat al llit de l’hotel? Ningú! Doncs allà estava jo trencant les estadístiques i no podia deixar de somriure pensant en aquella paradoxal situació.
Mentre sonaven les cançons d’un tal Eros Ramazzotti, vaig tenir un impuls. Vaig posar-me davant del mirall amb una actitud pensativa i vaig fer-me una foto amb un enquadrament prou tancat com perquè no es pogués saber on era. La vaig penjar a Instagram amb un enigmàtic signe d’interrogació i vaig deixar el mòbil en silenci.
Llavors, allà estirat, vaig anar repassant la meva història amb la Clara, intentant analitzar pros i contres per valorar si realment valia la pena esborrar aquell dia de merda que ens havia distanciat. Com ens havíem conegut... el que m’agradava d’ella... el que no suportava d’ella... els motius de les nostres discussions... les aficions compartides... Si intentava ser objectiu tenia tants motius per voler tirar endavant amb aquella relació com per voler trencar-la definitivament, però alguna cosa dins meu ja havia decantat la balança... Em va venir al cap aquella famosa frase de “El cor té raons que la raó no entén”: encara l’estimava i desitjava que ella em seguís estimant a mi.
Pensava que seria una nit llarga, en que el cap aniria barrinant, però passades les dotze de la nit vaig obrir els ulls per descobrir que m’havia quedat adormit. Abans de tancar els llums vaig mirar el mòbil i vaig descobrir que la Clara havia posat un “m’agrada” a la meva foto... Evidentment ho vaig interpretar com un senyal favorable i em vaig adormir amb un somriure.
( . . . )

L’endemà al matí em vaig llevar d’hora. Tan bon punt vaig recordar on era i què estava a punt de fer, em vaig posar nerviós. El temps passava massa a poc a poc. A les 9 ja m’havia dutxat, havia esmorzat al bufet de l’hotel i estava al carrer, però era massa d’hora per anar a veure el Maestro Nata. 
Segons el Google Maps, la Via Pasquale Paoli, era un carreró molt secundari que no quedava gaire lluny de l’hotel i vaig decidir anar-hi a explorar. Durant el trajecte vaig comprovar una dotzena de vegades si les entrades seguien a la meva butxaca. Les havia grapejat tant que ja semblava que fes tres setmanes que les dugués a sobre. 
En menys d’un quart d’hora m’hi vaig plantar. Tot i que havia decidit que fins a quarts d’onze no m’hi presentaria, volia saber exactament on era. Vaig avançar per aquell carreró i, a l’alçada del número 4A de la targeta, vaig trobar un petit plànol plastificat a la porta. El plànol indicava que per arribar al taller del Maestro Nata s’havia de seguir fins al final del carreró i girar a mà dreta fins trobar una mena d’aparcament interior amb diverses portes de garatges. Una d’aquelles portes era la del taller on volia ser al cap d’una hora.

Em va costar molt de fer passar aquella hora. Vaig voltar per carrers comercials, vaig entrar a una cafeteria a prendre un macchiato, vaig acabar de grapejar les entrades de cinema, llegint-ne fins la lletra petita, vaig mirar mil vegades el rellotge... Al final, tot i que només eren les deu, no vaig poder resistir més i em vaig encaminar a l’adreça indicada.
De seguida vaig veure una persiana alçada i el Maestro Nata, amb el mateix uniforme del dia anterior, cantussejant mentre amb un enformador anava treballant una fusta. Quan va alçar la vista i em va veure, em va fer senyes que m’hi acostés i vaig notar que el cor em bategava més de pressa.
Em va encaixar la mà i la seva veu i la seva presència em van tornar a transmetre tranquil·litat i confiança. Tot i que era molt estrany dir-ho d’aquella manera, ràpidament em vaig sentir com a casa. Em va fer passar dins del garatge i vam seure al voltant d’una taula mentre em preparava un cafè.
D’algun lloc sortia una música agradable que creava una atmosfera acollidora. També cremava alguna barreta d’encens aromàtica que no molestava. L’estança semblava el cau d’un bruixot bo, amb tot de prestatges plens de llibres i caixes on devia guardar el que venia als mercats. A les parets hi havia quadres de color sèpia d’alguns avantpassats, un escut heràldic de la família Nata i una fotografia preciosa d’un gran rellotge de sorra. També hi havia un banc d’eines que semblava molt antic, amb moltíssimes eines perfectament ordenades i tot de caixes i andròmines col·locades arran d’una paret.
En Luca, que així es deia el Maestro Nata, em va començar a parlar de tot i de res. Tan aviat m’explicava ell coses com me’n demanava alguna a mi, però sempre fent-me sentir còmode i deixant-me el temps que necessitava per sentir-me preparat. Era un home molt intuïtiu perquè no em va treure el tema fins que va notar que jo ja estava a punt.
- Sei pronto? Vuoi cancellare un giorno di merda?
- Avanti! -li vaig contestar ben decidit.

Llavors es va aixecar i va remenar en una de les caixes del terra, d’on va treure una màquina metàl·lica que devia fer una mica més de mig metre d’alçada. A la part de dalt tenia com una mena d’embut, quadrangular que anava a parar al cos central. Al costat hi havia com una roda amb un agafador per fer-la giravoltar. A primera vista semblava una espècie de molinet, com si per dalt s’hi hagués de tirar el cafè o les olives i, fent girar la roda, moldre’ls. Tota l’estructura era d’un gris molt fosc, gairebé negre.
Mentre comprovava si la roda girava bé, em va dir:
- Ora spiegami tutto e dammi ciò che hai portato dal giorno che vuoi cancellare.

Em tocava explicar-me, posar-lo en situació i donar-li alguna cosa del dia que havíem d’esborrar. I no sé si ja formava part de la seva màgia, però de cop la comunicació entre els dos va començar a ser extraordinàriament fluïda. No sé si jo em vaig posar a parlar en italià, si ell em parlava en català o si tots dos ens havíem posat a parlar una llengua comuna o ens comunicàvem a través del pensament. Però de cop em vaig trobar explicant-li tota la meva relació amb la Clara i la discussió del dia del meu aniversari amb pèls i senyals, sense que l’idioma fos cap obstacle.
Ell em va fer algunes preguntes. Sobretot es volia assegurar si realment jo estimava aquella dona i si creia que ella encara podia estimar-me a mi. Em va explicar que no era bo jugar amb el destí i que aquells sortilegis només s’havien de fer si realment valia la pena capgirar el curs dels esdeveniments.
No sabria dir per què, però aquelles paraules em van emocionar i vaig contestar amb una rotunditat que el va convèncer i només em va dir:
- Vai!

Va agafar les entrades i les va posar dins de l’embut. A continuació va portar dues grosses espelmes vermelles i les va deixar enceses a la part inferior de la màquina. Llavors es va girar cap a mi, em va posar les mans sobre les espatlles i mirant-me als ulls em va dir:
- Pensa profondamente a lei e a ciò che vuoi che accada.
- Pensa profundament en ella i en el que vols que passi... -vaig traduir en veu baixa, entre meravellat i espantat d’estar entenent tot el que em deia.

Vaig tancar els ulls per concentrar-me, però ell em va prémer suaument les espatlles mentre em deia:
- No. Occhi aperti. Voglio che tu veda cosa succede in ogni momento

I vaig entendre que havia de mantenir els ulls ben oberts...

Va agafar un pot amb un líquid ataronjat i va ruixar els papers dins de l’embut. Va començar a fer girar la roda i es va posar a cantussejar una melodia trista, com una mena de mantra repetitiu, molt concentrat i amb els ulls tancats. Mica a mica va començar a accelerar el moviment de la roda i va tirar dins l’embut una mena de cristalls petits, com sal gruixuda. Allò va fer que el molinet comencés a fer un crec-crec que abans no feia. I llavors, mentre amb la mà esquerra feia anar més i més de pressa la roda, amb la mà dreta va obrir uns petits espiells que hi havia sota la màquina, allà on cremaven les espelmes... I aixecant la veu, em va dir:
- Ora pensa intensamente!

Van ser només uns segons, però el que vaig veure i sentir en aquell curt espai de temps em va deixar convençut que havia assistit a un fenomen extraordinari. Quan la roda va agafar el punt més alt de velocitat, les flames de les espelmes van entrar per aquells espiells i van provocar una petita explosió dins de l’embut. Llavors en va sortir una fumarada grisa que es va anar expandint en horitzontal fins que, de cop i volta, va fer el procés invers: es va comprimir, entrà de nou a l’embut i va deixar-ho tot en foscor i silenci.
No sabria com explicar-ho, però no eren una foscor ni un silenci normals, era com si de cop ens haguéssim quedat envasats al buit, era el no-ser, una sensació molt estranya. Molt fugaç, però molt estranya. Estava convençut que el que havia presenciat no era normal i que el Maestro Nata no era un farsant, sinó que realment tenia qualitats o capacitats sobrenaturals.
Va obrir els ulls i amb una mirada tranquil·la em va dir:
- È fatta!

Ja estava fet!
Fet el miracle o feta l’enganyifa?
Jo estava atordit i no sabia com reaccionar. Ell va guardar la màquina i em va donar una altra targeta. Aquest cop, a més a més de les seves dades de contacte, hi havia un número de compte bancari. Mentre m’assenyalava una xifra encerclada em va dir:
- Se quando arrivi a Barcellona ha funzionato...
- Ovviamente. Grazie mille –vaig contestar.
- Penso che andrà bene –va concloure ell-. Arrivederci.

I sense gaires compliments ens vam acomiadar i em va deixar amb una barreja de sensacions que no em vaig acabar de treure de sobre en tot el dia.
Havia viscut un fenomen paranormal i una part de mi creia intensament que el sortilegi havia estat real i tindria efecte. Però la part racional intentava fer-se escoltar i preparar-me per a la decepció, si arribava a casa i tot seguia igual. Cremar un paper no era cap argument científic per capgirar la realitat i no volia il·lusionar-me excessivament i després fer-me mal quan topés amb la realitat.
Vaig passar el dia badant per Milà sense solta ni volta, intentant empènyer les hores perquè arribés l’endemà i la tornada a Barcelona em permetés comprovar si realment havia canviat alguna cosa.

En una de les estones que vaig passar assegut en una terrassa, vaig tornar a mirar la targeta del Maestro Nata. Vaig entrar a l’aplicació del meu banc per fer una simulació de la transferència que tenia tantes ganes de fer-li i vaig veure que els diners anirien a parar al Banco Popolare Milano. Abans de guardar el mòbil vaig repassar els últims moviments i vaig arribar al dia que m’havien tret els bitllets d’avió i l’hotel i llavors em va fer un salt el cor... No hi havia el càrrec de les entrades de cinema...
Se’m va posar la pell de gallina i el cap em rodava. Recordava perfectament que les entrades de cinema i els bitllets d’avió eren càrrecs correlatius, un darrere l’altre, els havia mirat un munt de vegades els últims dies... 
Un somriure d’excitació em creixia a la cara, però al mateix temps tot plegat em feia una mica de por... No sabia si el sortilegi esborraria el dia de merda del meu aniversari, però de moment el que havia desaparegut era la compra de les entrades.
Vaig mirar el meu correu, buscant el missatge amb els codis de les entrades que havia fet imprimir a la recepció de l’hotel.
Tampoc no hi era...

Vaig anar al bar de l’hotel i em vaig demanar un gintònic... No tenia gana per sopar, no sabia què tenia...
( . . . )

Dimarts al matí no vaig obrir els ulls fins que va sonar el despertador. Despertar-me em va costar gairebé tant com m’havia costat agafar el son. Potser va ser una sort, perquè el fet d’haver d’anar de pressa i corrent per dutxar-me, esmorzar i fer la maleta, va ajudar a que el matí passés a tota velocitat. Vaig fer els tràmits de sortida de l’hotel, taxi fins a l’estació i tren fins a l’aeroport de Malpensa. A les dotze ja havia passat l’arc de seguretat i esperava que les pantalles m’indiquessin la porta d’embarcament. El meu vol sortia a les 12:55 i m’havia de deixar a Barcelona a les 14:35.
I allà, assegut en aquells bancs d’aeroport on cadascú se submergeix en els seus pensaments, vaig anar rumiant el que havia de fer. Havia mirat un munt de vegades l’app del banc i estava clar que les entrades de cinema havien desaparegut. La Clara m’havia posat un “m’agrada” a la darrera foto. Tot això eren indicis positius, però què em tocava fer a mi ara? Havia d’esperar que ella vingués per iniciativa pròpia i caigués rendida als meus peus o havia de moure peça d’alguna manera per temptejar el terreny?
Ara que estava tan a prop del moment de la veritat, se’m menjaven els dubtes i les pors. Començava a escriure-li missatges que després esborrava...Cada cop estava més atabalat. Fins que al final em van venir al cap unes paraules que sempre m’han agradat molt per la potència de la seva simplicitat: “Menys és més”.
Així doncs, em vaig deixar d’artificis i estratègies i vaig escriure-li un missatge breu, sincer i real:

“He estat fora el cap de setmana i tinc ganes de veure’t.
Arribo a l’aeroport del Prat a les 14:35.
Vols que quedem?”

I em vaig quedar amb una sensació estranya, com si a partir d’aquell moment ja res no depengués de mi. Com si ja no pogués fer res per influir en el que passaria. Com si m’hagués quedat a mercè de la seva voluntat i de cop tornés a ser feble i fràgil.

Tot de gent que s’aixecava i marxava passadís avall em van fer mirar les pantalles i vaig comprovar que havien anunciat la porta d’embarcament del meu vol. Vaig afegir-me a un ramat que es va convertir en una cua. Una cua que, estranyament, va anar avançant amb força agilitat fins que em vaig trobar caminant per les pistes, pujant les escales i buscant el seient de l’avió. Aquest cop m’havia tocat finestra i podria mirar el paisatge en comptes de fixar la mirada en el seient buit de la Clara.
Evidentment, durant tot aquest temps no vaig deixar de mirar compulsivament el mòbil per saber si m’havia contestat o si tan sols havia llegit el meu missatge. Qualsevol que m’estigués mirant pensaria que era un addicte a la pantalleta. N’era molt conscient, però l’ansietat se’m menjava i frisava per conèixer el desenllaç d’aquella aventura. Quan els ànims defallien tornava a mirar els moviments del compte corrent i llavors l’absència de les entrades de cinema em donava força. Però no tenir cap reacció al meu darrer missatge m’estava matant.
Quan les hostesses van fer les seves coreografies habituals i van demanar que poséssim els telèfons en mode avió, vaig fer una última mirada a la pantalla i no vaig trobar-hi aquell doble tick blau que demostra que el missatge ha estat llegit... La incertesa s’allargaria durant tot el viatge de tornada... Aterraria a Barcelona sense saber si l’encanteri del Maestro Nata anava per bon camí o no...
( . . . )

Ha estat un vol plàcid i tan bon punt s’han apagat els senyals lluminosos del cinturons de seguretat, he agafat el mòbil i he tornat a activar les dades. He canviat l’operadora italiana per la meva companyia habitual i he anat esperant que arribés l’allau amb tots els correus, missatges i notificacions que s’havien acumulat durant aquella estona desconnectat de les xarxes. I tot això mentre anava caminant com un autòmat, només deixant-me portar pel grup amb els ulls fixats a la pantalla.
I de cop i volta, quan canviava l’asfalt de la pista d’aterratge per les rajoles de l’edifici de l’aeroport, el mòbil ha començat a fer sorollets i han arribat tots els missatges acumulats.
He anat de dret al que  m’interessava i he llegit un esperançador:

“Per què no?”

Amb el cor alleugerit i un somriure a la cara he ensenyat el DNI al taulell de la policia i he enfilat les darreres portes que em separaven de la terminal d’arribades. Allà on colles de joves enriolats esperen l’amic amb pancartes gargotejades i globus de colors... Allà on conductors anònims esperen amb cartellets els clients que portaran al seu hotel... Allà on famílies emocionades esperen tornar a abraçar els fills que han passat un any fora de casa...

I llavors l’he vista!
La Clara m’estava esperant!
Estava preciosa amb un vestit curtet estampat i em buscava entre els viatgers amb una mirada il·lusionada. L’he pogut mirar durant uns segons abans que ella em veiés a mi i una immensa emoció s’ha anat propagant dins meu com una ona expansiva.
De cop he tingut la certesa que el sortilegi havia funcionat i he tingut unes ganes immenses d’abraçar aquella dona i oblidar aquelles setmanes que ens havien allunyat.
He passat de la zona de viatgers a la de visitants i m’he encaminat cap a ella amb un somriure que es reflectia en el somriure amb el qual ella em rebia. Ens hem quedat cara a cara i, deixant-me de tàctiques i estratègies, he fet el primer pas per abraçar-la, just al mateix moment que ella feia el mateix. I ens hem trobat a mig camí en una abraçada reconfortant i terapèutica. De cop semblava que tot el que ens havia distanciat les últimes setmanes s’hagués esborrat...
Ni més ni menys... Esborrat! 
Vuoi cancellare un giorno di merda?

Agafats de les mans ens hem separat una mica per mirar-nos després de tants dies distanciats i ella m’ha dit:
- Marxem?

Però jo li he contestat:
- Un segon... Abans he de fer una transferència...

8 comentaris:

Miles ha dit...

Ohhhhhhh!
Preciossss.
La Clara portava un vestit blanc?

Rocamora Teatre ha dit...

Un viatge de fugida, esotèric i sentimental amb desencontre, encontre i reencontre.
Ben trobat!

Roger Berenguer ha dit...

Eladi, adoro queste incursioni nel genere fantasy che stai dando nelle tue storie!
I el fet de situar la història a Milà, una ciutat que m'encanta, m'ha fet tornar-hi mentalment i gaudir-la una altra vegada.
Molt bo!

... i estic amb el Miles, duia vestit blanc la Clara??

Eladi Martínez ha dit...

Miles, Carles, Roger... moltes gràcies per haver-vos llegit el conte i haver-me fet arribar la vostra opinió.

P.S. No duia vestit blanc, la Clara...no es pot tenir tot... ;-)

LAVION ha dit...

M'ha agradat molt. Tothom té dret un cip, si més no, a la vida, a fer servir una màquina d'esborrar um dia de merda! Felicitats!

Mònica ha dit...

M'ha encantat Eladi!!!!!!!!!

Eladi Martínez ha dit...

LAVION, moltes gràcies pel comentari. Si t'ha agradat la lectura, a la capçalera del conte tens enllaços a tots els que he anat escrivint dins del projecte "12 mesos: 12 contes"
A reveure!

Eladi Martínez ha dit...

Mònica, moltes gràcies per llegir-lo i fer-me saber que t'ha agradat. una abraçada i bon estiu!