Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de nov. 2022

"Males herbes" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!  

MALES HERBES

Tota la vida he viscut a pagès. Amb el que té de bo i el que té de dolent. Els que venen de cap de setmana ho veuen tot meravellós:

- No sabeu la sort que teniu! Llevar-vos i poder veure sempre aquests paisatges! Aquesta pau, aquest silenci, aquest aire tan net... El contacte amb la natura...

Jo sí que sé la sort que tinc. Són ells els que no veuen l’altra cara de la moneda. Els animals mengen “cada” dia, la terra l’has de cuidar “cada” dia i la meteorologia és una cabrona a la que no pots dominar. Una sequera llarga o una pedregada en un mal moment t’ho engeguen tot enlaire. La feina de tot l’any. Tant d’esforç i sacrifici sempre està pendent d’un fil.

Això és el que ells no saben. Veuen un pagès amb un brot de farigola a la boca, reposant un moment, o un pastor ajagut a l’ombra mentre el ramat pastura i voldrien canviar-se per ell. Infeliços! No durarien ni vint-i-quatre hores! Quan tinguessin l’esquena cruixida i les sabates plenes de fems, marxarien cames ajudeu-me!

Però a mi em compensa. Vinc de família de generacions i generacions de pagesos. Sé a què m’exposo. El que té de bo i el que té de dolent. I em compensa. No m’espanta la feina. Tinc uns bons braços i no tinc mandra. Sempre m’ha agradat aquesta vida senzilla, amb les seves rutines exigents. 

El cel blau i fred dels matins d’hivern i sentir com cruix la rosada a mesura que camino pel tros. Veure com canvien els verds a la primavera i aquells dies en que els camps de colza són un esclat de groc intensíssim que em fa pujar les llàgrimes als ulls. I els camps acabats de segar, amb les bales de palla escampades, com les fitxes d’una partida. I els colors del bosc a la tardor, quan cada dia és una sorpresa i una festa.

Fer llenya, acabar baldat i amb les mans encetades de fer anar la destral, però cofoi de veure la pila que he fet i sentint aquella olor de bosc al meu voltant. Treballar amb el tractor i mirar els camps des d’aquella alçada quan el sol es va ponent. Menjar les fruites i verdures que he ajudat a créixer i trobar-hi aquell esclat de sabors quan les tinc a la boca.  I baixar a mercat i xerrar amb l’un i amb l’altre i, en acabat, anar a fer un got al bar i enriolar-nos com si fóssim més feliços del que som.

I al vespre, abans de ficar-me al llit, seure a l’era a fer una cigarreta i veure aquell cel ple d’estrelles i sentir un silenci dolç que, si t’hi fixes, no és un silenci. Perquè hi ha el so de les fulles que mou el vent o els raucs de les granotes o la piuladissa dels ocells que s’expliquen contes abans d’anar a dormir o la fressa d’algun animaló que comença la cacera nocturna... Però tots són sons integrats a la natura, que no molesten sinó que s’acoblen amb el silenci i et permeten que l’esperit en gaudeixi mentre s’abalteix després del cansament de tot el dia.

I la sensació de no necessitar gaire res, de tenir gairebé tot el que necessito a l’abast. Això de ser una mica Robinson en una illa deserta i espavilar-me i, si se m’espatlla una cosa, provar d’apariar-la amb el que tinc.

Des de petit, sempre havia gaudit amb la vida al camp. Em delia per ajudar el pare i l’oncle en les feines del camp. No trobava l’hora de sortir de l’escola i anar a collir els ous de les gallines o arrencar les tavelles dels pèsols de les mates. I el millor era pujar al tractor quan el pare estava de bon humor: em deixava conduir assegut a la seva falda. Llavors em sentia com un capità de vaixell, solcant aquells mars vegetals a la recerca d’aventures.

Quan vaig acabar els estudis i em vaig poder dedicar plenament a la feina del camp...mai no m’havia sentit tan feliç! Arribava a tot arreu i no em volia perdre res. Mica a mica vaig aconseguir que el pare anés delegant obligacions en mi i al final en comptes de ser jo qui l’ajudava a ell, ja era ell qui m’ajudava a mi, i vaig acabar duent el pes de l’explotació.

I malgrat el cansament, els sacrificis i els disgustos que aquesta vida de pagès comporta de tant en tant, sempre havia pogut dir que m’omplia i em compensava.

Però des que van morir els pares i em vaig quedar sol, alguna cosa va canviar. Potser va ser casualitat, però és molta coincidència. No recordo que mai abans les males herbes haguessin sigut un problema, però des de llavors es van començar a disparar fins a esdevenir un autèntic maldecap.

Sempre n’hi ha hagut de males herbes. És inevitable. Però les anava arrencant i després m’espavilava per mantenir-les a ratlla. De tant en tant en tornava a veure alguna, però trobava la manera de treure-me-les de sobre. Mai no havien suposat un perill, ni havien requerit de mi gaire dedicació.

De fet, de vegades no calia que fes pràcticament res. A mesura que anava avançant la collita, semblava que les males herbes s’anessin quedant sense aliment. Amb gran satisfacció podia veure com es quedaven escarransides, sense fer-se més grans. I en acabat s’anaven assecant i quedaven només com un element decoratiu que no em perjudicava.

La major part de les vegades me n’acabava oblidant i no em suposaven cap destorb ni preocupació. No recordava que mai abans m’haguessin tret el son ni hi hagués hagut de dedicar tantes cabòries. Però a partir d’aquell moment van anar creixent cada cop més.

Mica a mica, aquelles adventícies van passar de ser un personatge totalment secundari, sense frase en la pel·lícula de la meva vida, a anar agafant un protagonisme que no em deixava de sorprendre i molestar. No entenia per què ara havia de dedicar temps i neguits a una cosa que mai no havia ni tan sols tingut en compte. La incomprensió alimentava el mal humor i tot plegat omplia de núvols negres el cel del dia a dia.

I com més m’hi capficava, més semblaven créixer. D’una manera que no podia ser real. Estava temptat de demanar consell i ajuda per convèncer-me a mi mateix que estava magnificant un problema que no mereixia tantes atencions. Però si ho fes, ja n’hi estaria dedicant més de les que volia i seria com reconèixer el problema. Per tant, preferia quedar-me amb el dubte i simplement intentar pensar que la cosa no era tan greu com jo m’imaginava.

Dia a dia la situació es va anar agreujant i vaig acabar entrant en un cercle viciós. Cada cop passava més hores rumiant, patint i intentant convèncer-me que el que veia no era real o, si més no, no era tan preocupant com semblava. Fins al punt que tot plegat va acabar afectant el meu rendiment i em van començar a faltar braços per continuar arribant a tot el que abans aconseguia sense dificultats.

Cada cigarreta abans d’anar a dormir ja no era un moment agradable per reposar, recordar la jornada viscuda i gaudir del moment de comunió amb la natura. Ara era un moment de frustració per tot allò que voldria haver fet i havia quedat pendent, sense ni tan sols adonar-me de la bellesa que m’envoltava. Un reiteratiu monòleg interior sospesant estratègies per aconseguir aturar el creixement d’aquelles males herbes que, a la meva imaginació, ja començaven a colonitzar-ho tot, sense possibilitat de marxa enrere.

Vaig començar a buscar informació per internet i els resultats van ser sorprenents. Hi havia molta gent que es trobava igual que jo. Gent de la meva edat que compartia preocupacions molt semblants i el neguit per un problema que anava creixent de forma lenta, però implacable i al qual costava trobar solució.

Bé, n’hi havia alguns que de seguida es posaven en mans de la indústria química i trobaven solucions. Però eren solucions que jo de moment bandejava perquè tenien el cost afegit dels efectes secundaris que deixaven al seu pas. Als fòrums que consultava hi havia moltes opinions en aquesta direcció i el rebuig a aquestes solucions era important. Jo, de moment, em sentia amb prou forces per seguir buscant dins del conjunt de recursos naturals que sempre havien seguit els que m’havien precedit.

Hi havia diversitat de remeis i els anava provant sense defallir. Sabia que era possible que alguns no em funcionessin, però tenia la tranquil·litat de saber que el ventall era prou ampli per oferir-me suficients alternatives si fallaven els primers. Però no vaig tenir sort. O no vaig ser prou constant o prou valent o prou fort.

Vaig trobar casos de tot tipus. A alguns els funcionava i explicaven com estaven aconseguint solucionar el problema: les males herbes començaven a davallar i per fi veien la llum al final del túnel dels seus maldecaps. Però hi havia gent com jo, que per molts remeis que anés provant, no aconseguia veure resultats i estaven cada cop més desanimats. 

Al final va arribar un moment en què vaig rendir-me. No va ser una rendició desesperada, agònica i vergonyant. Va ser una rendició racional. Vaig prendre consciència que no era capaç de sortir-me’n i que necessitava ajuda. Preferia renunciar a la tradició familiar i posar-me en mans de la indústria per intentar redreçar la situació. Tampoc no em semblava que acceptar l’ajuda dels productes químics fos un fracàs ni una humiliació. Ho havia intentat tot i amb totes les meves forces. Si no me n’havia sortit preferia explorar aquella via abans d’ensorrar-me i deixar-me vèncer pel creixement d’aquelles maleïdes males herbes.

Vaig posar-me a consultar un altre tipus de fòrums i vaig veure que hi havia moltes opinions, productes i professionals diferents. Vaig anar-ne descartant alguns i vaig anar estrenyent el cercle a la recerca d’aquells que em semblava que intervenien d’una manera més respectuosa, deixant espai a que la natura contribuís en el procés de curació i minimitzant els efectes secundaris. I al final em vaig decidir per un.

Volia tornar a gaudir de la meva vida a pagès i desfer-me d’aquelles males herbes que no em deixaven veure més enllà. Volia tornar a viure una vida sense patiments, recuperar el gaudi pels canvis que la natura va provocant en el paisatge al llarg de l’any, oblidar-me d’aquella preocupació obsessiva. Tornar a ser qui sempre havia estat.

Estava decidit.

Vaig agafar el paperet on havia apuntat el contacte i vaig marcar el número. Tot va ser ràpid i fàcil. Em van donar hora per al cap de dos dies.


Han passat els dos dies i em presento a ciutat, a l’adreça indicada. Evito l’ascensor i pujo per les escales. Comprovo el nom a la porta de fusta massissa i entro. Em tracten amb molta amabilitat i em fan passar a un despatx amb una llum tènue i uns seients molt còmodes.

- Esperi’s aquí, el doctor arribarà de seguida.

Efectivament l’espera és molt curta i arriba un home amb ulleres i un cabell massa canós per l’edat que aparenta. S’acarona la barbeta després d’haver-me saludat i m’adreça les primeres paraules.

- Soc el doctor Clofent, el seu psiquiatre. Posi’s còmode i expliqui’m el seu problema des del començament.

Recolzo el cap al respatller de la butaca, respiro fons i, com si tingués el discurs après de fa molt temps, començo a parlar amb tota naturalitat:

- Tota la vida he viscut a pagès...

6 comentaris:

Pablo ha dit...

Ole! D'això és diu matar dos ocells d'un tret, o tres o quatre. Molt d'actualitat. La primera part m'ha enganxat moltíssim. La central se m'ha fet una mica llarga i el final m'ha sorpès i deixat "de cul a terra"
Mercès per compartit

Roger Berenguer ha dit...

Coincideixo amb el Pablo, el dir del final és sorprenent i molt ben trobat. Ets un crackk!

Carme Badia ha dit...

Coincideixo amb els dos comentaris anteriors. La part central una mica massa extensa. Dit això, m'ha agradat molt, I el final molt bo!

Eladi Martínez ha dit...

Pablo,
moltes gràcies pel teu comentari. Coincideixo amb tu que les millors parts del relat són el principi i el final.
Una abraçada!

Eladi Martínez ha dit...

Roger,
moltes gràcies pel teu comentari. I mira que ja n'he fet uns quants de contes amb gir inesperat... Cada cop costa més sorprendre els lectors fidels...
Gràcies per la constància! Una abraçada!

Eladi Martínez ha dit...

Carme,
moltes gràcies pel comentari, aquesta vegada estem tots d'acord i només espero que el final hagi tret el mal gust de boca de la part central.
Una abraçada!