Resum 2019

Se'n va el 2019 i en aquests moments sempre m'agrada girar la vista enrere i recordar les coses més importants que m'han passat...

A nivell més personal
Les principals notícies que han protagonitzat el meu any:

• Els meus 50 anys i el regal del magnífic viatge a Brussel·les.
• L'infart que va patir el meu pare.
• Els bonics dies que vam passar amb l'Anna al Pallars.
• El fet d'haver començat a fer bicicleta.

A nivell artístic-creatiu

• A l'abril el grup de caramelles de Calders va estrenar la meva cançó "Pasqua al cor".
• Al llarg de l'any vam acabar els primers vídeos dels "Tallers d'expressió escrita i audiovisual" que faig a l'escola: anuncis, videoclips i booktrailers.
• Al setembre vaig començar el projecte "12 mesos, 12 contes" amb el qual pretenc escriure i publicar un conte cada mes.

A nivell sociopolític

• No vull oblidar l'injust calvari que estan passant les famílies dels nois bascos d'Altsasu empresonats: Aurrera Altsasu.
• La mort de Neus Català em va permetre aprofundir una mica més en el coneixement del seu gran paper dins de la història.
• A l'estiu es va tornar a posar sobre la taula la tragèdia del Mediterrani i el problema dels refugiats internacionals amb les actuacions de Carola Rackete i Òscar Camps amb l'Open Arms.
• Al novembre vaig participar en el Gran Recapte d'Aliments amb els de casa meva i va ser una experiència molt reconfortant i necessària.
• A part, al llarg de tot l'any s'ha parlat molt de la violència de gènere contra les dones i de l'emergència climàtica que ha posat a primera línia dels informatius la Greta Thunberg.

El Procés
Al febrer va començar el judici als presos polítics que ens va permetre tornar-los a veure, escoltar i admirar per la seva indiscutible talla intel·lectual i moral. Em vaig manifestar a Barcelona i a Madrid. Vaig seguir amb interès la política espanyola amb la repetició de les eleccions i els erràtics moviments de les forces independentistes a Madrid que han acabat conformant un nombre important de diputats que poden tenir poder efectiu al Congrés i encara hem de veure com l'utilitzaran. A la tardor va sorgir el moviment del Tsunami Democràtic que va representar un nou canvi de tendència anímica amb les espectaculars reaccions a la vergonyosa sentència als presos polítics (col·lapse a l'aeroport, tall de frontera a França, acció fallida al Camp Nou....) i sobretot el que va suposar de canvi estratègic: talls de carreteres i resistència activa urbana amb violents enfrontaments entre manifestants i forces policials pels carrers de Barcelona. Vam tornar a manifestar-nos participant de les espectaculars Marxes per la Llibertat i al desembre vam tenir la primera victòria contundent amb la sentència del TJUE favorable als interessos d'Oriol Junqueras i, de retruc, a Carles Puigdemont i Toni Comín, que ens permeten encarar el futur amb més optimisme.

Art i cultura
He tornat a anar al cinema amb certa regularitat i podria destacar pel·lícules com "La vida sense la Sara Amat", "Érase una vez en Hollywood" o "Mientras dure la guerra".
He anat a uns quants concerts. Alguns revivals com el dels "The Mersey Beatles", "Els Sis d'Aquí", "Pedro Guerra" o "Els Convidats"... Alguns dels artistes que vaig repetint com els de Ramon Mirabet (Palau de la Música o Vesprades a l'Alzina) o Cèlia Vila (presentació del seu disc).
També he gaudit amb algunes exposicions com "Creadors de consciència", "I la mort va caure del cel" o "Monet. Una experiència immersiva" o l'espectacle "Messi10" del Cirque du Soleil.
I a l'estiu vaig gaudir amb la lectura de diversos llibres d'entre els que vull destacar "Tot el bé, tot el mal" de Care Santos.

Cançons
I per acabar el repàs de l'any, mirant les cançons que he anat publicant al bloc em surt una playlist que fa força goig. Indiscutiblement, per a mi ha estat l'any del descobriment d'Oques Grasses, però les recomano totes:

• Life on Mars? (Seu Jorge)
• Oclocràcia (Pau Vallvé)
• John Brown (Oques Grasses)
• El pitjor (Lax'N'Busto)
• Berlín (Coque Malla)
• Sta guai (Oques Grasses)
• Better Man (Ramon Mirabet)
• Bancals (Oques Grasses)
• I just ara (Elena Gadel)
• Desesperadamente (Ivan Ferreiro)
• Blackbird (The Beatles)
• Memories (Maroon5)

Espero que el 2020 sigui igual o millor!

3 vídeos nadalencs

A vegades veig cosetes maques que penso que m'agradaria compartir al bloc i després passen els dies i ja no me'n recordo més. Abans que torni a passar, vull fixar 3 vídeos que he vist fa poc i m'han agradat:

1.- Atrapades en el gènere: fuig, fuig, fuig
Un projecte de la Comissió de Gènere de l'escola Fructuós Gelabert de Barcelona que critica els rols de gènere i compta amb la col·laboració estel·lar i desinteressada dels artistes Rikki (de Xiula), elena Gadel, Mariona Castillo i Clara Peya.

2.- La nadala del Baxi Manresa
Un vídeo molt ben dissenyat en que les veus de Pedro Martínez i Guillem Jou (entrenador i un dels jugadors capitans de l'equip) fan un repàs de les virtuts del club i demanen més pels altres que no per ells mateixos. Acaba dient: "En tenim prou amb patir i lluitar un any més"

3.- "Happy XMas (War is over)"
Versió de la cançó de John Lennon que van fer Ramon Mirabet i la seva banda, acompanyats de la coral "Musical's Choir", interpretada en directe a la basílica de Santa Maria del Mar el passat 21 de desembre... Pell de gallina!

Nadala 2019

Com cada any, amb els millors desitjos per a aquestes festes nadalenques i un bon 2020, la  nostra nadala familiar:

Em miro l’agenda i un dubte apareix:

no sé si sabrem tornar a fer-ho altre cop.

Des de la finestra veig gent al carrer

que marxa abrigada tapant-se del fred.

A dintre les cases s’hi està molt millor,

busquem a les golfes els vells guarniments:

figures, boletes, llumetes, estels...

Començo a sentir aquell batec conegut.

I sona a la ràdio una vella cançó

i truca a la porta el cabàs dels records.

I miro al voltant i ara sé que entre tots

podrem fer real el miracle de nou.

Un posa un somriure, l’altre la il·lusió,

petons, abraçades, mirades...caliu.

Reneix l’esperança, floreix el moment:

tots junts fem Nadal compartint sentiments.

Conte de Nadal

(en paral·lel al projecte "12 mesos: 12 contes" us presento un conte "extra" com a regal de Nadal. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembre, octubre, novembre, desembre...)
Espero que us agradi...

CONTE DE NADAL

- El nostre home surt de l’hotel. Alerta! Canvi.
- El tinc! El segueixo a peu, vaig uns 20 metres darrere seu. Canvi.
- No el perdis de vista, Kons, aquest any hem d’impedir que ho torni a fer. Canvi.
- Tranquil, Matt. Aquest any ens ho ha posat molt fàcil amb aquesta jaqueta tan “discreta”. Canvi.
- Tens raó, és difícil passar desapercebut amb aquest groc tan cridaner. Jo aniré pentinant la zona amb el cotxe. Ves indicant la posició. Canvi.
- D’acord. Canvi i fora.

I així, sense que la multitud que circula atabalada per la zona comercial en sigui gens conscient, en Kons comença el seguiment del senyor de la jaqueta groga. Li direm Senyor Groc.
El Senyor Groc passeja amb un posat relaxat que contrasta amb les cares estressades de molts dels transeünts que se salten els semàfors en vermell per arribar a les botigues abans que s’esgotin els regals que volen comprar. Amb la seva barba pèl-roja i les ulleres rodones tipus John Lennon passeja amb les mans dins les butxaques de la seva jaqueta mirant atentament els llums nadalencs i els bonics aparadors que els comerciants han tingut tanta feina a dissenyar i ningú no sembla apreciar. També deu ser dels pocs que s’adona que per la megafonia sonen les nadales ensucrades del Kenny G. i posen una bonica banda sonora a la postal que fa la gent abrigada exhalant el baf blanc de les respiracions que es condensen amb l’aire fred. És com un bonic quadre de Hopper que ningú s’atura a admirar.

En Kons el va seguint a una distància prudent, segur de si mateix perquè la jaqueta tan vistosa i el pas tranquil que porta, el fan un objectiu imperdible. Al principi de la persecució hi ha hagut un moment que s’ha distret amb un guarda de seguretat que empaitava un lladre en una botiga. El cor li ha fet un salt quan s’ha adonat que l’havia perdut de vista per un instant, però només han estat dos segons. De seguida ha tornat a trobar la taca groga que passejava tranquil·lament al seu davant. Mica a mica ha anat perdent aquella tensió que tenia al principi i va seguint el seu home amb la sensació d’estar fent una feina senzilla.
De sobte troba un tap de gent al seu davant. Una coral està cantant nadales a benefici d’un projecte solidari i un grup força nombrós s’ha aturat i segueix les cançons amb un suau balanceig. Mira el Senyor Groc que s’ha aturat uns metres davant seu i ell també s’atura. De cua d’ull no perd de vista el seu objectiu, però de tant en tant va fixant la mirada en els cantaires i el públic que, emocionat, segueix el recital inesperat.

Només cal un petit descuit per engegar a norris la missió. De sobte veu que el Senyor Groc ha travessat el carrer i està entrant al mercat de Nadal del barri Vell. Renyant-se a sí mateix pel descuit, en Kons intenta travessar, però el semàfor s’ha posat verd pels cotxes i passen a tota velocitat mentre perd de vista el seu home.
Quan per fi pot passar, accelera el pas mentre el dimoniet i l’angelet l’atabalen dins del seu cervell:
- No pateixis, el trobaràs de seguida amb aquella jaqueta groga i el seu ritme de tortuga...
- Mira que perdre’l de vista un altre cop... Ets un inútil! I ara què li diràs al Matt?

En Kons fa una ullada general al mercat de Nadal i no veu cap jaqueta groga davant seu. De sobte veu un gran grup de jovent que estan somrient mentre pinten manualitats que volen convertir en regals de Nadal fets per ells mateixos.
- Ha passat per aquí...

Segueix amb pas lleuger i en tombar una cantonada veu uns metres més enllà un dels indigents que sempre demana almoina en aquella cantonada amb una jaqueta groga que... no pot ser... diria que és la que duia l’home que seguia... S’hi acosta malhumorat i veu com el pidolaire parla amb un altre company de gremi:
- ...i de cop i volta s’ha tret la jaqueta, me l’ha donat i m’ha dit “Que passi unes bones festes, amic...”
- Quina sort, tio, a mi no m’ha passat mai una cosa així...

En Kons s’encén per dintre amb una ràbia infinita i truca en Matt:
- L’he perdut, Matt. Ho sento. Canvi.
- Ets un inútil, Kons. Fes-t’ho com vulguis, però troba’l. Canvi i fora.

En Kons no sap per on començar. De cop i volta sembla trobar-se fora de lloc enmig d’una plaça on tothom està content, parla i somriu. Ningú no sembla tenir pressa i ara fins i tot ell sent les nadales que sonen pels altaveus. Segueix un carrer per no quedar-se aturat i es troba dos homes parlant:
- Per què no veniu aquest Nadal a fer cafè, com als vells temps? No et sembla que ja ha durat massa aquesta situació?
- Estàs segur que a la Teresa li semblarà bé?
- I tant! Ho hem parlat molts cops i ens encantaria que tot tornés a ser com abans. Vindreu?
- Està bé. Tornem-ho a intentar...

I els dos es fonen en una abraçada que fa tota la pinta que feia temps que no es feien.
El maleït Senyor Groc també deu haver passat per allà.

Més endavant troba una colla que es mouen com formigues acostant-se i allunyant-se d’un contenidor d’aquells d’obres que mica a mica es va omplint de paquets embolicats. En una llarga taula uns joves riallers emboliquen amb papers llampants les joguines que la gent va entregant per a aquelles famílies que no poden permetre’s comprar-los. Alguns les porten acabades de comprar, altres porten les que tenien per casa en bon estat i ja no utilitzaven. El contenidor s’omple poc a poc i es respira un ambient tan bonic que en Kons s’allunya ràpidament ben contrariat.
- Matt, deixem-ho córrer. Crec que ho ha tornat a aconseguir. Canvi.
- Ves-te’n a casa, inútil. Jo seguiré buscant-lo pel meu compte. Canvi i fora.

I el Senyor Groc, assegut al fons d’una cafeteria veu, somrient, com en Kons, abans de perdre’s entre la multitud, posa una moneda dins d’una guardiola que li ofereixen uns avis amb barretines. Paga la seva consumició i amb les mans a les butxaques desfà el trajecte per tornar al seu hotel, intercanviant somriures amb tothom amb qui es creua.

De camí s’atura a l’aparador d’una botiga d’electrodomèstics. Totes les pantalles de televisió ofereixen l’informatiu de tarda que parla que la crisi econòmica està fent que el consumisme i materialisme de la societat experimentin una davallada. Enguany les famílies estan reduint la despesa en regals i es torna als obsequis artesanals i de fabricació pròpia que, a part de ser més econòmics, tenen el valor afegit de la dedicació i implicació de qui fa els regals.
El Senyor Groc assenteix i somriu davant la notícia... Menys consumisme i menys materialisme... S’alegra que aquests “ismes” vagin de baixa... Dos “ismes” menys! I de cop sembla posar cares a aquests conceptes i sacseja el cap divertit...

Quan s’acosta a l’hotel veu en Matt que sembla estar-lo esperant. Se’l mira fixament i, de cop en Matt es gira i consulta el mòbil, cosa que aprofita el Senyor Groc per entrar a l’hotel sense que l’altre se n’adoni.
A recepció el saluden amb simpatia i respecte com es fa amb els clients habituals:
- Bon vespre, senyor Nadal, com ha anat la passejada?
- Molt bé, Josep. La ciutat sempre està preciosa en aquesta època.
- La veritat és que sí. Tria la millor època per gaudir de la nostra ciutat.
- És l’única que puc venir...
I amb una aclucada d’ull, s’acomiada, recull la seva clau i se’n va cap a l’habitació.

Bones vacances, mestres (un vídeo)

Va ser un impuls...
Quan escoltava la cançó "Memories" de Maroon 5, me la imaginava de banda sonora d'un vídeo bonic. I em van venir al cap imatges de l'escola buida, com alguns anuncis d'aquells que toquen la fibra...
I m'ho vaig agafar com un repte.
Havia d'aconseguir imatges de l'escola i intentar fer un mínim guió que enllacés les imatges i les fes córrer al ritme de la música. I afegir-hi una mica de text que acompanyés la narració de les imatges. Tenia una intuïció de com voldria que quedés i el dubte de si seria capaç de materialitzar-ho.

El dilluns vaig arribar d'hora a l'escola amb la càmera i vaig gravar espais encara buits de gent. Al migdia, a l'hora de dinar, vaig seguir enregistrant les sensacions de l'escola buida, diferents espais i també un recull de les diferents produccions dels alumnes que hi havia exposades pels passadissos.
I llavors vaig anar posant fil a l'agulla. Enllaçant imatges.quadrant-ho amb la música. Redactant els textos breus.
Mica a mica va anar creixent i vaig quedar força content del resultat. Com sempre es podria millorar, sobretot a nivell de gravació d'imatges, però penso que les sensacions que despertarà entre els meus companys mestres (i potser també els que no) seran les que jo volia aconseguir.
O almenys així ho espero...
Bones festes a tothom!

Quin dia...! (per tornar a creure en la justícia)

Quin dia, avui, dijous 19 de desembre de 2019...
Hi ha tantes coses per explicar... i tinc tant poc temps..., però no me'n puc estar de deixar-ne constància aquí al picalapica...

Al matí el president del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de Luxemburg (TJUE), Koen Lenarts, ha emès un veredicte molt important: una persona escollida al Parlament Europeu adquireix la condició de membre d'aquesta institució des de la proclamació oficial dels resultats i gaudeix des d'aquest moment de les immunitats derivades d'aquesta condició.
Es parla de la "doctrina Junqueras" ja que és un precedent molt important i garanteix els drets dels ciutadans europeus ja que, a part de la situació personal de l'Oriol Junqueras, es tracta dels drets dels ciutadans europeus (uns dos milions) que els van votar i han vist vulnerat el seu dret de representació.

No puc esperar més a posar de relleu el paper dels advocats que representen els nostres polítics independentistes. Avui acapara molt protagonisme el genial Gonzalo Boye, que porta molts mesos donant-nos tranquil·litat i confiança amb la seva seguretat i domini de la legislació europea. Però crec que tots els advocats (Andreu Van den Eynde, Jaume Alonso-Cuevillas, Jordi Pina, Benet Salellas, Marina Roig, Aamer Anwar, Ben Emmerson...) constitueixen un equip de primeríssima qualitat que han treballat amb rigor i estratègia i acabaran obtenint els fruits esperats.

El President del Parlament Europeu, David Sassoli, ha reaccionat ràpidament i contundentment a la sentència, en els termes més favorables i inequívocs als interessos independentistes. Ha demanat als serveis jurídics del Parlament Europeu que treballin ràpidament per estudiar les repercussions d'aquesta sentència en la composició de la cambra (referència inequívoca a l'admissió de Puigdemont i Comín), ha exigit a Espanya que faci complir la sentència i ha aixecat el veto que s'havia imposat a Puigdemont i Comín d'entrar al Parlament Europeu. Una sonora bufetada a la justícia espanyola!

Oriol Junqueras veu un gir important en la seva situació personal. Els optimistes diuen que sortirà ràpidament del presó. Els pessimistes diuen que el fet que ara la sentència ja sigui ferma, farà que la justícia espanyola allargui aquesta situació tan com li sigui possible, però tard o d'hora, la sentència d'avui capgirarà la seva situació i, de retruc, la de la resta de presos polítics i fins i tot les aspiracions independentistes de Catalunya.

Carles Puigdemont i Toni Comín, segurament seran els primers de beneficiar-se de les reaccions que provocarà aquesta sentència ja que en un termini breu, podran prendre possessió de les seves actes d'eurodiputats, gaudiran d'immunitat i podran passejar-se tranquil·lament per tota l'Europa comunitària. I això, un dia o altre els permetrà tornar a entrar a Catalunya i serà un cop d'efecte demolidor per les aspiracions de l'Estat espanyol de reprimir el sentiment independentista a Catalunya.

No vull acabar sense donar les GRÀCIES als opinadors que de manera serena, lúcida i ben informada han mantingut encesa la brasa de la meva fe en el final satisfactori de la lluita independentista. Em centro en els 3 que he seguit amb més assiduïtat i m'han donat més arguments per mantenir la moral alta: Vicent Partal, Bernat Deltell i Koldo Pereda.
En tot aquest temps sempre que amics i familiars m'han preguntat "Ai, Eladi, com acabarà tot això?", jo sempre he contestat "Acabarà bé". I sovint la gent feia burla d'aquest optimisme. Però jo l'he mantingut sempre perquè persones com aquests tres que esmento m'han anat donant arguments, indicis i ànims per mantenir la moral alta i intentar encomanar-la al meu voltant.
Avui feia goig i emocionava llegir els seus tuits davant la magnitud de la transcendència de tot el que havia passat i del que s'intueix que desencadenarà.

Avui ha estat un gran dia!
Guanyarem!

"Memories" (Maroon 5)

Avui una d'entrada d'aquelles en que no cal explicar res.
És una cançó que m'agrada i prou.
La cançó es diu "Memories" i és del grup Maroon 5.
Bé, una coseta si que s'ha d'explicar... la base instrumental de la cançó és el Canon de Pachelbel, una obra clàssica de 1680.
L'altre dia l'escoltàvem amb el Roc al cotxe i quan li vaig explicar que estava basada en aquesta peça de música clàssica es va quedar sorprès. Li vaig buscar l'obra original de Pachelbel i... també li va agradar. Així doncs, us les ofereixo les dues.

Classe magistral del professor Shorofsky (Fame)

Quants deveu recordar qui era el professor Shorofsky? Segur que pocs... Era un dels professors de l'escola d'arts en què es basava la sèrie "Fame". El senyor gran de la foto, on també hi surt en Bruno Martelli, que era el meu personatge preferit.
Als anys 80 feien aquesta sèrie i els meus amics i jo no ens la perdíem cap dia i cadascú s'identificava amb algun dels personatges. Jo era el Bruno, un altre era el Leroy, un altre el Dani...
Estàvem enganxadíssims.
I una vegada en el programa Àngel Casas Show van tenir de convidat l'Albert Hague, l'actor que interpretava el professor Shorofsky, que a la vida real era músic, a part d'actor. I a mi em va enlluernar quan va interpretar una peça amb el piano i després la va anar versionant a l'estil de diferents compositors clàssics.
Algun vegada ho havia buscat i no ho havia sabut trobar...
Aquest cap de setmana passat, estàvem amb una colla i, no sé com, va sortir la sèrie Fama i com es deien els seus personatges i vam riure recordant aquella sèrie de la nostra joventut.
El record d'aquella entrevista em va tornar a venir i vaig tornar a buscar-la i aquest cop vaig tenir èxit!
El programa és del 17 de gener del 1984 i els 6 minuts que us recomano es produeixen entre els 1:30:14 i els 1:35:50. L'Albert Hague agafa la melodia de la polca de la cervesa i la interpreta a l'estil de Bach, Mozart, Liszt, Strauss i Gershiwn.

Em sembla d'un domini de la història de la música i de la interpretació impressionants. M'encanta!

Aquí teniu l'enllaç:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/angel-casas-show/video/5717508/

Si algú té la paciència i la curiositat de mirar-s'ho us agrairia que em deixéssiu un comentari amb la vostra opinió. Gràcies!

I de regal, la caràtula de la sèrie

Monet, l'experiència immersiva

Avui us vull recomanar una exposició: MONET, L'EXPERIÈNCIA IMMERSIVA. La fan a Barcelona, al Poblenou, al Centre d'Arts Digitals IDEAL (c/Doctor Trueta, 196-198). Cal fer reserva prèvia, costa uns 15,00 € i dura aproximadament una hora. L'exposició ha estat prorrogada i la podeu gaudir fins el 29 de febrer.

Val molt la pena!

D'entrada hi ha uns plafons que expliquen una mica l'impressionisme i el tractament que feia aquest moviment pictòric de la llum i els colors. A continuació hi ha la sala infantil on hi ha làmines i colors per pintar i experimentar amb els colors (suposo que més pensada per a les visites escolars). I després comença la part més espectacular...
Una gran sala esdevé un cinema de 360º ja que tant a les 4 parets com al terra s'hi projecten obres del pintor en un audiovisual continu que dura uns 30 minuts i absorbeix els sentits. La gent escampada per la sala, asseguda en una mena de cubs de porexpan, dreta o estirada pel terra en catifes assisteix embadalida a l'espectacle total que recorda els piromusicals per la intensitat dels colors i la música. És un audiovisual dinàmic que en cap moment es fa avorrit ja que les obres es van formant i desintegrant paulatinament i permeten fer un recorregut temporal i geogràfic per la vida del pintor.
A continuació hi ha una altra sala on a través d'unes ulleres de realitat virtual t'endinses en diferents obres del pintor francès. Pots donar voltes sobre tu mateix per veure el que hi ha davant, darrere i als costats del paisatge del quadre perquè és com si estiguessis posat dintre.
Finalment hi ha un pont que reprodueix el del jardí on vivia Monet per poder-t'hi fotografiar i una botiga amb souvenirs i alguns llibres interessants.
En fi, molt recomanable!

El conte de desembre

(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de desembre. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembre, octubre, novembre...)
Espero que us agradi...

EL CONTE DE DESEMBRE

A Sant Josafat, al mig de la Serralada Transversal, no era pas estrany veure-hi nevar. De fet cada hivern ho feia tres o quatre vegades, però rarament s’acumulaven grans gruixos i normalment passava cap al febrer. Per això quan aquell desembre, l’últim dia del Pont de la Puríssima, van començar a caure aquells grans flocs tot el poble va quedar molt sorprès.
De primer la gent va seguir la nevada amb somriures. A tothom li feia gràcia aquell canvi de paisatge en que el blanc començava a cobrir els carrers i les teulades. Els nens sortien de casa a jugar amb la neu i esperaven il·lusionats que es repetís el que ja havia passat altres vegades: que l’endemà se suspenguessin les classes i no haguessin d’anar a escola. I no pocs adults també tenien l’esperança de poder-se quedar a casa mirant el paisatge per la finestra si la cosa s’animava.
Cap al vespre, la plaça es va omplir de furgonetes de les televisions. A Sant Josafat ja s’acumulaven trenta centímetres de neu nova i els mapes anunciaven que la nevada seguiria caient amb intensitat durant moltes més hores. S’havien tallat carreteres i es desaconsellava qualsevol activitat que comportés sortir de casa fins que remetés el temporal. Molts informatius van obrir els seus espais amb els meteoròlegs explicant el temps en rigorós directe. Els veïns se’n van anar a dormir amb l’alegria d’un festiu inesperat que allargaria el Pont i pensant que l’endemà aniria escampant, com sempre havia passat.

Però l’endemà la gent es va trobar el poble completament engolit per la neu. Durant tota la nit havia seguit nevant amb tanta o més força i els carrers havien quedat totalment esborrats. Dels cotxes que hi havia aparcats ja només se’n veien els sostres sobresortint lleugerament, però uns sostres que suportaven el pes de gairebé un metre de neu. La petita màquina llevaneus municipal, que tenia previst sortir a primera hora del matí, havia trobat tanta neu que ja no havia tingut prou força per treure-la i havien hagut de demanar ajuda a les comarques veïnes. De moment no podien fer altra cosa que esperar.
Mentre esperaven, la nevada no va mostrar cap signe de debilitat i va continuar trencant tots els registres històrics. A l’hora de dinar ja ningú no s’atrevia a sortir de casa perquè la neu havia superat el nivell de les portes i els somriures s’anaven transformat en cares de preocupació. Començaven a estendre’s rumors de desaparicions de gent que havia sortit imprudentment i de cases on començava a fallar l’electricitat.
El segon vespre tot va deixar de funcionar i tothom va quedar incomunicat: ni tele, ni ràdio, ni telèfon, ni internet. Els veïns van començar a entrar en l’estat d’ànim que precedeix al pànic i només sabien mirar des de les finestres: ara al terra, ara al cel. El que veien era una imatge totalment inèdita i onírica: un poble totalment cobert per un mantell de més de tres metres de neu d’on havien desaparegut carrers, places i la majoria de les cases de planta baixa. Com aquelles fotos de mars de boira entre muntanyes... Però la realitat no era tan maca com aquelles fotos: mica a mica s’acabaven els aliments dels rebosts i els més creients van començar a resar per demanar que la nevada s’acabés.
Sant Josafat era un poble petit, de cases baixes i l’endemà al matí la situació ja era desesperada: la neu arribava a més de quatre metres i havia cobert tot el poble excepte el campanar de l’església i la teulada del teatre. Ningú no tenia cap informació i ni tan sols podien mirar per les finestres perquè només hi trobaven una pantalla totalment blanca i compacta. L’energia no funcionava, la gent tenia fred i es van produir les primeres morts. Els que quedaven vius van començar a veure la neu com l’enemic i la neu va entrar al joc...

Com que ja havia aconseguit sepultar materialment tot el poble, va decidir ampliar objectius i cobrir mica a mica l’essència de les persones: els seus sentiments i sensacions... De fet ja feia hores que havia colgat la il·lusió, l’alegria i els somriures. El mantell blanc avançava implacable sobre l’interior de les persones i va continuar posant-se sobre el benestar i la confiança fins a fer-los desaparèixer.
Era una lluita desigual. Els veïns de Sant Josafat veien com el pes de la nevada ara queia dins seu, espantats i sense saber com respondre-hi. Però la neu seguia cobrint tot sentiment humà sense cap mena de compassió ni treva. Tothom estava paralitzat i aterrit, sense entendre què els passava i esperant un miracle que capgirés el curs dels esdeveniments.
Alguns simplement ploraven esperant el fatal desenllaç... Alguns es van voler refugiar en la pregària i la meditació per abstreure’s de la realitat i buscar la perduda pau d’esperit... Però tot eren esforços inútils. El fred provocava tremolors que impedien qualsevol concentració i quan obrien els ulls la realitat els colpejava violentament i els feia prendre consciència d’una derrota imminent i inapel·lable.
Cap al final del setge, la neu va cobrir la serenitat, la fermesa, la valentia i l’esperança. Mica a mica els ho va anar prenent tot, fins que els pocs veïns que encara resistien es van adonar que ja només els quedava la por.
Llavors la neu es va aturar.

Va girar cua i va abandonar Sant Josafat deixant un silenci blanc i dens. Un silenci que es va anar escampant per l’aire fred i va connectar amb aquella por irracional i irrefrenable.
I ja no va caldre fer res més: els últims supervivents van acabar morint de por.