"Theory of time": acció poètica

"Theory of time" (Teoria del temps) és una instal·lació que es pot veure al 31st January Road de la ciutat de Panjim (la capital de la regió de Goa a l'Índia).
És obra de l'artista DAKU en col·laboració amb la St+Art India Foundation (ONG que promou l'art urbà) i forma part del Start Goa Festival.
L'artista aprofita la llum solar per omplir els carrers de poesia unint la bellesa i el poder de la paraula amb els de la llum.
Una xarxa de pescadors penjada a certa alçada amb unes lletres posades de l'inrevés fa possible que el sol s'hi filtri i projecti els textos al terra del carrer.
"El temps fa meravelles", "El temps es mou", "El temps vola per sobre nostre, però ens deixa la seva ombra", "El temps s'esvaeix" o "El temps és una il·lusió" són algunes de les frases que els vianants es troben als seus peus quan caminen per aquest carrer.
El caràcter efímer de les seves obres i el concepte del temps són una constant en la producció artística d'aquest artista hindú.

Ho he descobert pel facebook i m'ha encantat!

"Enmig de la por" (poema)

(foto del fotoperiodista Samuel Aranda del cartell de l'exposició "Creadors de consciència")

Fa dies i dies que no faig poemes. L'altre dia hi pensava i vaig consultar la meva llibreta de poemes i vaig descobrir que el darrer amb cara i ulls era el que avui us transcriuré, "Enmig de la por", escrit des del punt de vista d'un dels milers de refugiats que arrisquen la vida al Mediterrani en viatges suïcides pel mar gelat.
Llavors vaig recordar la foto de l'exposició que vaig anar a veure al Palau Robert de Barcelona i la he utilitzat per il·lustrar aquesta notícia.

Enmig de llaços grocs i gols de Messi, mai no hem d'oblidar aquesta tragèdia que es reprodueix constantment durant fa ja massa anys i a la que Europa assisteix amb el màxim cinisme, per exemple, impedint que vaixells de salvament com els d'Open Arms no puguin sortir a mar obert a rescatar vides humanes...

ENMIG DE LA POR (2-2-19)
No em fa por l’home del sac,
ni l’home-llop ni els vampirs.
Em fa por la gran onada
que engoleix barques trencades
i escampa per l’oceà
cossos i trossos de fusta.

No em fan gens de por les serps,
ni els mosquits ni les abelles.
Em fa por el gelat silenci
que sura sobre l’escuma
de les ones assassines
enmig de la negra nit.

No em fan por ni les alçades,
ni el foc ni els espais tancats.
Em fa por la soledat
molla, gelada i horrible
del naufragi que amenaça
rere cada nova onada.

Visc just enmig de la por
i de por m’estic morint,
però encara tinc l’esperança
que aquesta por de morir
em pugui mantenir viu,
si d’això se’n pot dir vida.

"El pitjor" (Lax'n'Busto)

Els Lax'n'Busto han fet un nou disc inesperat. Després de quedar-se sense cantant per segona vegada a la seva història, han decidit fer un "càsting" de cantants i han fet un nou disc, POLIÈDRIC, amb 10 cançons interpretades per 7 cantants diferents (Pemi Fortuny, Ernest Armengol, Ramon Mirabet, Miquel Abras, Pol Fuentes, David Ros i Nerea Bassart).
Hi ha moltes cançons que m'agraden d'aquest disc i us el recomano sencer, però per sobre de totes, em va enamorar el piano de l'inici de la cançó "El pitjor", un piano amb regust de Supertramp que inicia una cançó que va pujant i pujant amb la veu de Pol Fuentes i crea un crescendo energètic que...

...vaja, que m'agrada.

Aquí la teniu:

El vídeo del viatge a Brussel·les

Va ser un viatge magnífic el que vam fer el passat mes de febrer a Brussel·les...potser el millor que hem fet mai... Vam veure coses precioses i ens ho vam passar molt bé.
I un cop tornats a casa hi havia mooooltes fotos (de la càmera, dels mobils...). Ha costat uns dies mirar-les totes, fer-ne la selecció, ordenar-les, posar-hi una música i quatre títols, però al final ho he aconseguit.

Amb tots vosaltres...

...el vídeo de Brussel·les!

Manifestació a Madrid

He de reconèixer que quan es va començar a parlar de fer una manifestació a Madrid no les tenia totes. Anar a ensenyar les estelades i els nostres càntics al "camp del contrari" em semblava arriscat per molt pacífics i correctes que fóssim en la nostra reivindicació.
Però mica a mica em vaig anar carregant de raons i quan el 16 de febrer, en la manifestació a la Gran Via de Barcelona sota el lema "L'autodeterminació no és delicte", Isaac Izquierdo, com a representant de les associacions favorables al dret a decidir de Madrid, ens va dir que a Madrid hi havia molta gent esperant-nos que ens recolzava, em vaig acabar de decidir.
Per logística familiar vaig anar-hi sol de casa meva, però sortia amb 14 persones més de Calders, dins d'un bus que s'acabava d'omplir amb gent de Moià i Castellterçol, un dels 2 busos que sortien del Moianès.
A 2/4 de 9 del matí de dissabte vam sortir de Calders i després d'un feixuc viatge de 8 hores amb un parell d'aturades, vam arribar a Madrid a 2/4 de 5.

El grupet de 40 persones vam baixar de l'autobús i vam anar caminant cap a l'inici de la manifestació amb les nostres pancartes i estelades, sense acabar de tenir-les totes, però de fet només vam haver d'escoltar un "Hijos de puta!" des de la finestreta abaixada d'un cotxe que ens va avançar.
A mesura que ens acostàvem a l'estació d'Atocha anàvem trobant més i més grups de catalans i el paisatge s'omplia d'estelades i simbologia catalanista. Cada cop érem més i ens anàvem sentint més segurs i cada cop al·lucinava més veient aquella immensa quantitat de gent que començava a proferir càntics i proclames clarament independentistes...al mig de Madrid.
Vam entrar al Paseo de la Castellana i vam començar a avançar fins que vam quedar aturats...érem mooolta gent!

De tant en tant trobàvem grups de diferents pobles d'Espanya que se sumaven a la nostra lluita i els aplaudíem emocionats: gallecs, castellanos comuneros, bascos, yay@flautas de Madrid, andalusos, banderes republicanes espanyoles, organitzacions madrilenyes a favor del dret a decidir... Era molt reconfortant veure tanta gent de fora de Catalunya que reconeixia i compartia la nostra lluita pel dret a decidir...

Ens anàvem aturant i avançant enmig d'un ambient totalment festiu, reivindicatiu i pacífic en plena harmonia i sense cap tipus d'incident. Havíem quedat a la part força endarrerida de la manifestació, però tots vam quedar sorpresos quan en un moment ens vam adonar que érem literalment els últims (!)

 

 

 

A la Cibeles ja feia estona que fèiem parlaments però nosaltres no sentíem res. Alguns que escoltaven les notícies amb auriculars ens anaven fent comentaris i, quan vam veure que molta gent ja començava a fer el camí de tornada, tot i que encara feien discursos i cançons, vam decidir avançar posicions i arribar fins a l'escenari.
Aquella va ser la part més emocionant, veure tota la plaça plena de gom a gom de gent fent voleiar estelades mentre es feia fosc, impressionava i quan vam cantar tots junts "L'estaca", amb tot el sentiment i enllaçats per les espatlles, va ser un moment realment memorable i emotiu.

Després ja va venir el camí de tornada entre càntics de "Passiu-ho bé fins l'any que ve" (tunejat com a "Passiu-ho bé i fins mai més") o "Hemos venido a despedirnos". Abans d'arribar als autobusos vam fer una aturada per fer un got i passar pels lavabos en algun bar. No hi va haver mai cap problema amb els cambrers ni els altres clients dels establiments, ni amb la gent amb qui ens creuàvem pel carrer. Només vam trobar un grupúscul de fatxendes que insultaven els catalans i intentaven provocar tibant de les estelades o amenaçant, però ningú no va caure en cap provocació.

Finalment vam sortir de Madrid a 2/4 de 10 del vespre i vam començar un llarg viatge que, després d'una aturada de 45 minuts a les 1'15 de la matinada a Alfajarín, ens va deixar a Calders 3/4 de 5 de la matinada.
Em ficava al llit a 1/4 de 6 de la matinada, molt cansat i sabent que dormiria molt poc, però content i satisfet d'haver contribuït a aquesta nova gesta del nostre poble en la seva lluita per la independència i el reconeixement internacional: uns 1200 km en 20 hores de viatge, però, claríssimament: va valer la pena.

Acabo amb 2 vídeos:

"John Brown" (Oques Grasses)

Una cançó.
Divertida.
Sorprenent.
Surrealista?
M'agrada i s'enganxa.
Me la va descobrir el Pablo i això encara fa que m'agradi més.
Voleu provar d'escoltar-la?

8M a l'Oms

És el segon any consecutiu que m'implico fort en la "celebració" del 8M (Dia de la Dona) a la meva escola. Hi havia l'opció de fer vaga, però penso que com a escola som molt més útils si fem del 8M un dia diferent, informant, fent reflexionar i reivindicant la igualtat de gènere que la nostra societat encara no té. I visibilitzant tot aquest treball d'aula en forma de productes exposats que arribin a les famílies,
Com l'any passat, vaig col·laborar a proposar activitats per fer amb els alumnes i, com l'any passat, vaig anar a treballar amb el davantal i el llaç lila.

Enguany, a cada classe que he anat he fet les següents activitats:

1.- Hem explicat quin dia era i hem mirat i comentat 3 vídeos: un de l'infoK que explica les desigualtats al món entre homes i dones i 2 anuncis amb molt missatge (un de Pescanova i un de Marie Claire)

https://www.ccma.cat/tv3/super3/infok/les-xifres-del-dia-de-la-dona/video/5588311/




2.- Hem fet el recompte de carrers de Manresa. Deixant de banda els que tenen noms de llocs geogràfics, de conceptes i de sants i santes, en queden 181 amb noms i cognoms de persones que van fer alguna cosa prou important com perquè se'ls volgués dedicar un carrer. I d'aquests només 10 (!) tenen nom de dona:

1. COMTESSA ERMESSENDA
2. CONCEPCIÓ PINIELLA
3. JOANA HERMS
4. PILAR COTS
5. LOLA ANGLADA
6. ROSA SENSAT
7. MARIA AURÈLIA CAPMANY
8. MERCÈ RODOREDA
9. MONTSERRAT ROIG
10. MARIA MATILDE ALMENDROS

Hem fet una pinzellada biogràfica de cadascuna d'elles i hem penjat al vestíbul unes plaques simbòliques dels noms dels seus carrers.

3.- Hem llegit i comentat un bonic poema de Maria Mercè Marçal titulat "Vuit de març" i després els he convidat a fer-hi dibuixos per decorar-ne el que teníem penjat en gran format al passadís:

VUIT DE MARÇ
(Maria Mercè Marçal)

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

I en altres cicles de l'escola s'han fet altres propostes: murals amb cares de dones i cossos de professions tradicionalment masculines, gràfiques comparant el repartiment de tasques domèstiques a les famílies, cartells reivindicatius en anglès, un gran mural amb el símbol de la dona fet a partir de dibuixos feministes i penjat a la façana...
Estic orgullós de com es viu aquesta diada a la meva escola. Crec que és un repte inexcusable per a tos els qui estem implicats en l'educació de les noves generacions. I a la nostra escola entomem el repte!

50 anys!

Tot i que potser no té massa interès, em ve de gust deixar constància aquí al bloc que... ja he fet 50 anys!
No tinc cap problema amb els anys i aquest "5" dels 50 no em pesa pas més del que van pesar els números anteriors.
Estic raonablement bé de salut (malgrat que cada cop surten més tares i hi ha una mica menys d'energia) i la situació familiar, laboral i sentimental està prou bé com per pensar més en mantenir-la i gaudir-la que no pas en queixar-se'n.
I el dia en sí, després de l'espectacular regal del viatge a Brussel·les que ja vam gaudir la setmana abans, va ser... tal com sóc jo.
No hi va haver festes sorpresa multitudinàries ni grans escarafalls.
Vam marxar amb la família a passar el dia a la platja, a Calafell. A posar els peus a la sorra, a gaudir del solet d'hivern, a fer un bon dinar davant del mar i... poca cosa més.
Quatre crits, quatre rialles, quatre fotos...la vida és senzilla i la saviesa està en saber gaudir d'aquesta senzillesa i estar a gust amb un mateix.

Acabo aquesta petita parrafada amb 4 fotos d'aquell dia i un video-regal que em va fer molta il·lusió, el que em van fer els meus germans adaptant el final de la cançó "Aniversari explosiu" (de la pel·lícula "Un parell d'ous" de la meva joventut; al final de tot el fragment original de la pel·lícula).