En la mort de Pere Casaldàliga

8 d'agost de 2020. Mor el bisbe Pere Casaldàliga als 92 anys, Dom Pedro.
És d'aquelles notícies que, no per esperades, deixen de sacsejar perquè el personatge és d'una dimensió enlluernadora.

Per sort, en aquest mateix bloc ja n'havia parlat anys enrere i li havia dedicat vàries notícies:

Pere Casaldàliga: 80 anys d'exemple
(1-2-2010) Explicava com el Joan Vilamala li havia fet una auca i no havia trobat cap mena de finançament per fer-ne difusió.
Pere Casaldàliga, descalç sobre la terra vermella
(29-3-2014) Parlava de la minisèrie que havien emès per TV3 (amb una gran interpretació, com sempre, de l'Eduard Fernández) que glossava la seva figura i m'havia permès conèixer més a fons la grandesa de la seva vida i obra.

El meu germà i el Pere Casaldàliga
(3-4-2014) Una notícia molt especial, redactada pel meu germà Sergi, en què explicava de primera mà el contacte amb el Pere Casaldàliga quan el va visitar l'any 2016 São Félix do Araguaia i els ensenyaments que en va treure. Molt recomanable!

El meu equip ideal
(11-2-2017) En el divertimento que va ser triar 11 persones amb les quals formaria el meu equip ideal, en Pere Casaldàliga era el flamant davanter centre:

I en atac comptarem amb un trio incisiu i profund, valents i descarats, capaços d'aconseguir coses que d'entrada semblen impossibles i que ells acaben fent realitat: Òscar Camps (fundador d'Activa Open Arms que salva les vides dels refugiats a la Mediterrània), Pere Casaldàliga (bisbe de Saõ Felix do Araguaia, pobre entre els pobres i defensor coherent dels indígenes i els Drets Humans) i Francesco Tonucci (brillant pedagog i defensor radical dels Drets dels Infants).

Les paraules que defineixen la vida i obra de Pere Casaldàliga són COHERÈNCIA, COMPROMÍS I EXEMPLE.

Per completar aquesta notícia no hi vull posar les meves paraules, que seguirien donant voltes i voltes als mateixos conceptes. Vull reproduir paraules que s'han dit a les xarxes en el seu comiat i les seves pròpies paraules que donen missatges impressionantment potents.

PARAULES DE COMIAT

"Tota una vida de lluita per la causa del món indígena; l’Església dels més pobres; la pau com a fruit de la justícia; l’alliberament de les persones i els pobles oprimits. Una vida plena, compromesa i solidària. Una vida de fe. Gràcies, bisbe Casaldàliga!"
(Quim Torra)

"Descansi en pau el bisbe Pere Casaldàliga, home de bé i que va fer de l'Evangeli una eina en favor dels drets humans. Se'n va amb una motxilla plena de la gratitud eterna de la gent a qui va dedicar la seva vida. ACS."
(Carles Puigdemont)

"Quina tristesa... Poques coses m’han commogut tant a la vida com conèixer Pere Casaldàliga a Sao Felix de Araguaia i veure’l lluitant al costat dels qui no tenien res per fer un món una mica més just. Seguirem el seu mestratge. Que en pau descansi."
(Marcel Mauri)

"“El problema és tenir por de la por. Que la por et faci renegar d'un principi o deixar d'assumir una responsabilitat”, la saviesa i l’exemple d’aquest home bo que és Pere Casaldàliga ens acompanyi sempre. Que descansi en pau."
(Laura Borràs)

"Molts ateus, si d’una església hem de ser, seria la de Pere Casaldàliga: “Jo moriré dempeus igual que els arbres”.
Gràcies per una vida dedicada a la llibertat dels més oprimits."
(Pere Aragonès)

"Acaba de morir l'últim bisbe que ens quedava. Hi ha persones que no moren mai. "Som soldats d'una causa invencible""
(Josep Rossell)

Vídeo de comiat dels seus familiars:

FRASES INSPIRADORES DE PERE CASALDÀLIGA

• Al final del camí em diran: 'Has viscut? Has estimat?' I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms.
• On no hi ha llibertat no hi pot haver justícia.
• Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió.
• Els valents són aquells que vencen la molta o poca por que tenen.
• En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat.
• Jo soc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida.
• No n'hi ha prou amb ser creient, també s'ha de ser creïble.
• La solitud no s'ha de vèncer, s'ha de viure.
• El problema és tenir por de la por. Que la por et faci renegar d'un principi o deixar d'assumir una responsabilitat.
• Aquell que no és totalment honest amb el seu dia a dia, no pot canviar el món.
• En aquest món no hi ha ningú inútil.  
• Allò que em fa és el que dono, no el que tinc. Com més dono, més tinc, perquè soc més.
• Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit.
• La primera qualitat que ha de tenir una bona persona ha de ser la coherència. Que en el fons, segons paraules de l'Evangeli, seria practicar la veritat. En segon lloc, la comprensió.
• La solució sempre és l'esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l'alliberament.
• És molt més important tenir l'última sensibilitat que l'última paraula.
• El consumisme està consumint les persones.
• Un poble només és lliure quan és independent, autònom, sobirà.
• El capitalisme per definició és lucre acumulat, és privilegi del capital, és exclusió de la majoria.
• El gran atemptat diari és la fam al món.
• La major part de la humanitat, avui dia, sobreviu en comptes de viure.
• L'expressió 'no violència' no ha de ser sinònim de passivitat.
• Si veus infelicitat, és difícil sentir-te plenament feliç, però si mires de ser solidari i senzill, hi ha una mena de felicitat de fons que es manté.
• Només aquell qui s'aventura es pot equivocar.
• Em sembla que la vellesa és una espècie de sagrament. Tot i que perds oïda, hi sents més, perquè escoltes la vida, no els sorolls… I compares, saps relativitzar més. A la llum de la mort, la vida adquireix un pes específic, més definitiu.
• No acceptem la fatalitat del sistema capitalista neoliberal que ens imposen, que redueix la vida a un mercat.
• La ciència, la tècnica, el progrés només són dignes del nostre pensament i les nostres mans si ens humanitzen més.
• La tasca primordial i comuna d'humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat.
• Lamento que el primer món sigui tan sensible davant dels atemptats (com el de Nova York) i no sigui sensible de veritat per Àfrica i pel gran atemptat diari, que és la fam al món i l'exportació d'armes.
• L'Església és part de la meva vida i si la punxo una miqueta és perquè avanci una mica més ràpid. Si no fem la revolució els de dintre, qui la farà?

Gràcies, Pere Casaldàliga, 

per tota una vida d'exemple, coherència i compromís!

En la mort de Neus Català

13 d'abril de 2019. Mor Neus Català als 103 anys, després d'una llarguíssima vida que ha desafiat totes les dures proves que se li han posat per davant.
Lluitadora és la paraula que més he sentit referint-se a ella. Lluitadora i coherent. Tota la vida lluitant contra la injustícia.
Va sobreviure 15 mesos als camps d'extermini nazis. I allà, jugant-s'hi la vida, també va lluitar contra els nazis, sabotejant la producció de les fàbriques d'armament en les quals les obligaven a treballar. Però abans i després va lluitar contra el franquisme, contra el feixisme i per conservar la memòria de totes les que no van poder sobreviure com ella.

“Vull veure-ho tot.
Veure per poder-ho explicar.
Explicar a tothom el que els meus ulls han vist.Perquè és un deure.
Perquè he sobreviscut i tinc un deure moral vers les dones, les grans oblidades, 

que van morir als camps de la mort.
El meu pare em deia de petita: «No abaixis mai els ulls per ningú, mai».
Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi. Era la meva manera de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l’insomni,.. 

Els nazis em van prendre la son, 

però no em van prendre la llibertat ni la vida.”

Un gran EXEMPLE, d'aquelles persones que tothom hauria de conèixer, de les quals s'hauria de parlar a les escoles i que haurien de tenir carrers dedicats a les ciutats.
Descansi en pau i perduri per sempre el seu mestratge.

"La Gal·la surt de la ratlla" (Joan Turu)

Només puc dir que és una nova obra del Joan Turu.
i això ja és garantia de qualitat, honestedat, sensibilitat, intel.ligència, reflexió i esperit crític.
I sobre un tema que no fa gaire va sortir tractat en aquest bloc ("Dibuixar. Expressar. Educar"), cosa que encara em fa més gràcia.

No us el perdeu!

Gràcies, Turu!

Albert Espinosa

Albert Espinosa.
Actor, director, guionista, escriptor, articulista...
Autor de tota una obra -i crec que gairebé d'una cosmologia- que parteix de la seva experiència personal: dels 14 als 24 anys va passar-los lluitant contra diversos càncers. 10 anys de la seva vida amb llargs períodes d'ingrés hospitalari en els que va deixar-s'hi una cama, un pulmó i un tros de fetge.
Però finalment va derrotar la malaltia i va treure grans ensenyaments vitals que ha anat abocant en les seves obres.
Jo vaig conèixe'l com a guionista de la meravellosa pel.lícula "Planta 4a", basada en la seva experiència hospitalària de lluita contra el càncer. Després vaig aprofundir en la seva filosofia amb l'imprescindible llibre "El món groc" (el llibre que més vegades he regalat i que tinc sempre a la tauleta de nit). I després vaig gaudir-lo amb la primera temporada de la sèrie "Polseres vermelles". A partir d'aquí he anat llegint tots els seus llibres, però jo crec que les seves millors obres són aquestes tres.

Tota la seva obra està impregnada d'una àura de màgia, valentia, humor, sinceritat i fe en la vida i els éssers humans. Traspua emocions, sentiments, sensibilitat... És un univers com d'una eterna adolescència on tot és possible.

Fa pocs mesos ha tret el seu darrer llibre, titulat "Els secrets que mai no t'han explicat". L'he llegit i hi he retrobat ressons del seu primer "El món groc". M'ha tornat a agradar llegir les seves reflexions i m'ha semblat que era just que tingués un espai al picalapica, on crec que encara mai no l'havia tingut.
Només presències tangencials:

Grocs (25-12-2009)

Polseres vermelles (8-2-2011)

Llibres de capçalera (8-4-2012)

Si som el que llegim... (22-11-2016)

I per a mi la millor manera de fer-lo passar pel bloc és donant-vos l'accés directe al seu web oficial:

Bloc de l'Albert Espinosa

I d'altra banda citant-vos un seguit de frases tretes del seu primer i darrer llibre. Si us sonen bé, si us provoquen somriures i curiositat, busqueu més i potser us agradarà el seu univers...

• Les pèrdues són positives...
• A la vida el més important és saber dir "no"...
• El que més amagues és el que mostra més de tu...
• No tinguis por de ser la persona en què t'has convertit...
• El que costa no és acceptar com ets, sinó com és la resta de la gent...
• Per saber si estimes algú, tanca els ulls...
• Un groc és una persona especial a la teva vida. Els grocs estan entre els amics i els amors. No cal veure'ls gaire sovint o mantenir-hi contacte...
• La felicitat no existeix, però sí ser feliç cada dia: estar viu significa ser feliç...
• Dins teu en sou dos: el jo actual i el jo "nen". Ens hem de comunicar entre els dos "jo"...
• Els problemes no existeixen, només són la diferència entre el que desitgem i el que obtenim de les persones...
• Els errors són encerts fora de context...
• Les pors són dubtes no resolts...
• Juga, gaudeix, viu cada instant: no facis plans...
• No és trist morir, és trist no viure amb intensitat...
• Si creus en els somnis, els somnis es crearan...
• Estima el teu caos...
• Somriu i emociona't...
• La vida no ha de ser allò que et passa, sinó allò que origines tu...

Benvinguts a l'univers groc de l'Albert Espinosa... hi estareu bé...

Sàvies reflexions de Charles Chaplin

Ja fa 4 anys que vaig dedicar una notícia a parlar de la genialitat de Charles Chaplin (Charles Chaplin "Charlot": un geni): actor, guionista, director, músic i persona intel.ligent i crítica.
Fa pocs dies, commemorant el dia de la seva mort per Nadal de 1977, el portal catorze.cat publicava una selecció de les seves millors frases. I jo avui, per tancar aquest any 2016, les vull compartir amb vosaltres i convidar-vos a que tots plegats les seguim... penso que no hi perdrem res...ans al contrari (he subratllat les que més m'agraden):

1. «Un dia sense somriure és un dia perdut.»

2. «Per riure de veritat has d'agafar el dolor i jugar amb ell.»

3. «Pensem massa i sentim poc.»

4. «Aprèn com si visquessis tota la vida i viu com si haguessis de morir demà.»

5. «El temps és el millor autor: sempre troba un final perfecte.»

6. «El mirall és el meu millor amic perquè, quan ploro, ell mai riu.»

7. «Res és per sempre en aquest món malvat. Ni tan sols els problemes.»

8. «Sigues tu, i intenta ser feliç, però sobretot sigues tu.»

9. «Mirada de prop, la vida és una tragèdia, però vista de lluny, sembla una comèdia.»

10. «Riu i el món riurà amb tu, plora i el món, donant-te l'esquena, et deixarà plorant.»

11. «La vida és una obra de teatre que no permet assajos. Per això canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment de la teva vida. Abans que el teló baixi i l'obra, sense aplaudiments, acabi.»

12. «Sense haver conegut la misèria és impossible valorar el luxe.»

13. «Tots som uns aficionats. La vida és tan curta que no dóna temps per a res més.»

14. «Al cap i a la fi, tot és un acudit.»

Bon 2017 a tothom!

Carles Capdevila, Premi Nacional de Comunicació

A vegades hi ha persones a les que no coneixes personalment però les admires i les sents properes pel que te n'arriba de la seva feina i el seu tarannà.
Em va passar amb la Tatiana Sisquellas i em passa també amb el Carles Capdevila, periodista enginyós, íntegre i sensible a qui admiro i de qui gaudeixo cadascun dels articles que fa.
Per això cada cop que rep algun tipus de reconeixement, em fa feliç i el comparteixo perquè penso que són merescudíssims.

Aquest cop li han concedit el Premi Nacional de Comunicació 2016 en la categoria de Premsa.

El jurat li ha valorat el seu “gran sentit de l’ètica i de la dignitat” al capdavant de l’arrencada i els primers anys del diari ARA. En valora que aquest diari hagi mantingut una proposta editorial que “ha tingut en compte l’educació i el foment dels valors, incorporant-los a la quotidianitat del periodisme” i reconeix la gran contribució que en Carles Capdevila hi ha tingut.

El periodista premiat ha manifestat:

• “M’agrada molt que sigui un reconeixement per haver fundat l’ARA i, per tant, el sento un premi molt col·lectiu, a una redacció que m’estimo molt i que s’ho ha guanyat a pols (...) i també a uns subscriptors i lectors fidels, intel·ligents, sensibles i exigents que ens obliguen a millorar cada dia amb el seu compromís”.
• “Si alguna cosa vull creure que té l’ARA de diferent, o almenys ho he intentat, és la idea de fer un mitjà educat i educador, tan apassionat per la vida com per les notícies, i que posi en valor la feina de les persones que tenen cura de les persones i que s’arremanguen per arreglar el món. I això engloba educadors, professionals de la salut, voluntaris de totes les entitats, el tercer sector, el món de la cultura, i tot el gran teixit social amateur sense el qual el país no existiria”.

En fi, un premi merescudíssim!
L'enhorabona i per molts anys, Carles!

Carles Capdevila

El Carles Capdevila avui m'ha "tocat" per partida doble.
Si encara hi ha algú que no el coneix heu de saber que és un excel.lent periodista, escriptor brillant i persona intel.ligentíssima de gran sensibilitat.
Ha estat durant 5 anys director del diari ARA, el "meu" diari. I com a periodista ha fet programes dedicats a l'educació tant a la ràdio com a la tele.

Doncs bé, resulta que per una banda avui li entreguen el premi Marta Mata 2015, un premi que li ha atorgat l'Associació de Mestres Rosa Sensat per la seva contribució al món de l'educació, un premi merescudíssim que l'any passat van atorgar a l'excel.lent pedagog italià Francesco Tonucci. (veure notícia)

I d'altra banda, m'assabento que d'aquí 4 dies deixarà la direcció del diari perquè fa temps que està lluitant contra un càncer i sembla la millor decisió per a tots. I per acomiadar-se ha enregistrat un vídeo llegint el seu parlament de comiat davant dels treballadors de l'ARA, un vídeo deliciós en que demostra qui és i com és i en què demostra l'estimació i respecte que s'ha guanyat de tots ells, tot i ser el seu cap.

Us enllaço aquest vídeo, felicito el Carles per ser com és i li desitjo de tot cor i egoistament una llarga vida per poder seguir gaudint del seu talent, la seva intel.ligència i la seva sensibilitat.

Per molts anys, Capde!!

Pau Casals

Feia dies que volia fer una notícia sobre Pau Casals. De fet vaig quedar fortament impressionat per la seva figura des que fa dos estius vam visitar el seu museu a El Vendrell: la Vil.la Casals.

D’una banda hi ha el que molta gent sap:
Pau Casals ( 1876 – 1973), violoncel•lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel•listes del món. Ha estat un dels violoncel•listes amb més talent del segle XX. Reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d'orquestra del seu temps. La seva interpretació de “El cant dels ocells” ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món.

Però en aquella visita al seu museu vaig descobrir moltes altres coses:

• des dels 23 anys va iniciar una trajectòria internacional que el va dur a actuar com a intèrpret, i després com a director d'orquestra, en els millors auditoris del món.
• el 1926 (amb 50 anys) va crear l'Associació Obrera de Concerts amb l'objectiu de permetre a la classe obrera gaudir de la música.
• el 1933 va rebutjar la invitació d'anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín a causa de l'arribada al poder d'Adolf Hitler i les persecucions dels nazis.
• quan les tropes de Franco van ocupar Barcelona es va veure obligat a exiliar-se. Va tornar a París, després a Amèrica del Nord i finalment es va instal.lar a Prada.
• durant els anys d'exili a Prada (fins al 1957) va patir circumstàncies difícils, en part a causa de la seva voluntat de no abandonar els seus compatriotes exiliats internats a camps de concentració al sud-est de França durant la Segona Guerra Mundial i sota l'ocupació nazi.
• mitjançant la celebració de concerts benèfics, va mirar de donar-los suport durant i després de la guerra.  I entre el 1938 i el 1940 Casals va donar més de 140.000 francs als catalans exiliats.
• també va escriure centenars de cartes a persones i organitzacions internacionals, per recaptar menjar, roba i medicaments.
• al final de l'estiu del 1946, veient  la immobilitat dels països vencedors davant del règim de Franco, va decidir, en senyal de protesta, deixar de tocar públicament mentre les democràcies no canviessin la seva actitud envers el govern de Franco.  I això va ser un fet importantíssim perquè era una figura mundial i va estar 5 anys sense fer cap concert.  Concretament fins que al 1950, amb la celebració del primer Festival Bach de Prada (un festival musical amb els millors músics del moment), va reaparèixer davant dels escenaris. Feia cinc anys que no tocava en públic i ho va fer interpretant la primera suite de Bach en un esdeveniment musical sense precedents.
• a partir d’aquell moment va iniciar una croada personal per la lluita per la pau i la llibertat, dirigint “El Pessebre” (un oratori composat i orquestrat per ell que va esdevenir la seva obra més coneguda) arreu del món.
• el 1958 va fer un concert i el «missatge de pau» que Pau Casals havia gravat uns dies abans a Ginebra fou retransmès a més de 40 països. També aquell any fou proposat com a candidat pel Premi Nobel de la Pau.
• el 1963 el president John Fitzgerald Kennedy li concedí la Medalla de la Llibertat.
• el 1971 va compondre l'Himne a les Nacions Unides, que dirigí el 24 d'octubre d'aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions Unides, i on el secretari General de les Nacions Unides U Thant li entregà la Medalla de la Pau. Fou en aquesta ocasió que va pronunciar la frase “What is more, I am a Catalan” on deia: «...Sóc català. Catalunya va tenir el primer parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on van existir les primeres nacions unides. En aquell temps —segle onzè van reunir-se a Toluges avui França- per parlar de la pau, perquè els catalans d'aquell temps ja estaven en contra de la guerra...»
• l'any 1979, coincidint amb el trasllat de les seves restes mortals al cementiri del Vendrell, li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

En aquella visita al Museu Vil.la Casals, vaig sortir emocionat. Vaig descobrir que Pau Casals, a part de ser un músic excepcional i d’abast mundial, al llarg de la seva vida va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat. Des dels inicis va rebutjar tocar en països on no es respectessin els principis democràtics i els últims anys es va manifestar en contra de nombroses guerres i l'ús de les armes nuclears. I a més a més va defensar Catalunya i els catalans arreu del món. I no només amb paraules sinó amb fets. I l'exponent més clar és l'abrandat discurs que va fer amb 94 anys davant de les Nacions Unides i que us adjunto aquí sota.

Per acabar us recomano dues visites a El Vendrell. D'una banda el Museu Vil.la Casals i de l'altra l'Auditori Pau Casals, que és d'una gran bellesa i acústica i on als estius fan un cicle de concerts de gran qualitat on a vegades hem vist alguna gran actuació.

Museu Vil.la Casals

Auditori Pau Casals

Bibliografia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Pau_Casals_i_Defill%C3%B3
http://www.paucasals.org/

Malala: premi Nobel de la Pau 2014

Malala Yousafzai (nascuda el 12 de juliol de 1997 a Pakistan) és una estudiant, activista i bloguera pakistanesa que actualment, amb només 17 anys, acaba de rebre el Premi Nobel de la Pau de 2014, compartit amb l'activista indi Kailash Satyarthi.
Es va fer coneguda pel seu activisme a favor dels drets civils, especialment dels drets de les dones al seu país, on el règim talibà havia prohibit l'assistència a l'escola de les nenes. A l'edat de 13 anys va començar a escriure un bloc per a la BBC sota el pseudònim Gul Makai, explicant la seva vida sota el règim talibà i va començar a donar conferències per tot el país. Aquesta tasca va ser reconeguda pel Govern del seu país, però els talibans, que a les zones que controlaven van obligar a tancar les escoles privades i van prohibir l'educació de les nenes entre 2003 i 2009, la van amenaçar diversos cops fins que van fer efectives les amenaces.
El 9 d'octubre de 2012 va rebre un atemptat amb arma de foc. Li van disparar al crani i el coll i va haver de ser intervinguda quirúrgicament.
L'atemptat va suscitar la condemna i el suport internacionals. Una setmana més tard va ser traslladada a un hospital del Regne Unit, per seguir amb garanties la seva recuperació.
Un cop recuperada, Malala ha seguit amb la defensa del dret a l'educació de les nenes i ha portat el seu missatge arreu del món amb conferències i inclús un llibre ("Malala. Mi historia").
Abans del Premi Nobel de la Pau ja havia rebut diversos guardons i reconeixements: el Premi Nacional per la Pau del Pakistan (2011), el Premi Internacional Catalunya (2013) o el Premi Sajarov de la Unió Europea (2013).
També va ser convidada a parlar davant de l'Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) que, després del seu abrandat discurs, va declarar el dia del seu aniversari (el 12 de juliol) "Dia de Malala". Aquestes són algunes de les frases d'aquell discurs:

• "Els terroristes pensaven que canviarien els meus objectius i em farien abandonar les meves ambicions. Però res no ha canviat a la meva vida, excepte això: la debilitat, la por i la desesperança van morir. Van néixer la força, el poder i el coratge."
• "Estimats germans i germanes: no hem d'oblidar que milions de persones pateixen de pobresa, injustícia i ignorància. No hem d'oblidar que milions de nens estan fora de les seves escoles. No hem d'oblidar que els nostres germans i germanes estan esperant per un futur pacífic i lluminós. Lliurarem una lluita gloriosa contra l'analfabetisme, la pobresa i el terrorisme; agafarem els nostres llibres i llapis perquè són armes més poderoses. UN NEN, UN MESTRE, UN LLIBRE I UN LLAPIS PODEN CANVIAR EL MÓN. L'educació és l'única solució. Educació el primer de tot."

Us deixo amb el vídeo subtitulat de la seva intervenció a les Nacions Unides i un enllaç a una web on està transcrit el seu discurs íntegre.

Text íntegre del discurs

Gràcies, Puyol

El 15 de maig de 2014, Carles Puyol ha anunciat oficialment la seva retirada del Barça després de 15 anys al primer equip i els últims 10 com a capità.
Exemple d'entrega, coratge, professionalitat i lideratge, sense fer gaire soroll fora dels terrenys de joc.
Se'n va amb el reconeixement unànime de totes les persones que han tractat amb ell: companys, rivals, entrenadors, seguidors...
Gràcies pel teu exemple!!

El meu germà i el Pere Casaldàliga

La darrera notícia dedicada a la figura de Pere Casaldàliga l'acabava dient:
Txetxu (meu irmao) si llegeixes aquesta notícia, m'agradaria molt que el teu comentari reblés el clau, tu que estàs al Brasil i que has tingut la sort de conèixer i parlar amb Dom Pedro. Obrigado!

Aquest final va suscitar que alguns diguessin:

• Genial! A veure que diu el Sergi (Montse Alarcón)
• ...també espero ansiós els comentaris que pugui aportar "in situ" el Txetxu (Roger Berenguer)

Avui em fa molta il.lusió publicar una notícia que no he redactat jo, sinó que l'he encarregada a un "corresponsal" a qui estimo molt i que sé que és un fidel lector del picalapica.
Us deixo amb les paraules del meu germà Sergi (a qui gairebé tothom anomena Txetxu) i un grapat de fotos que li agraeixo molt que hagi volgut compartir amb tots nosaltres:

 - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Bé...després de llegir la notícia sobre la minisèrie del nostre estimat Pere, intentaré remuntar-me al març del 2006, època en la que vaig viatjar amb alguns amics catalans i un parell de brasilers a São Félix do Araguaia per coneixe'l en persona.
Pensant en aquella setmana que vam passar visitant-lo em venen al cap diferents paraules... Compromís, Valentia, Coherència... EXEMPLE DE VIDA!!

Dies de formació i de valuoses "classes" d'història escoltant...

• ...quan en l’època de la dictadura, a inicis dels 80', va acompanyar, recolzar i resar amb el que resultaria ser el primer acampament i per tant el primer pas de l'MST.
• ...quan van assassinar el padre João Bosco quan a qui realment volien eliminar era a ell mateix...
• ...quan en una època que s'havia d'amagar en una barraca de lona al mig de la selva, al entrar-hi va sentir un soroll i pensant que l'havien trobat i que el matarien, va voler mirar l’assassí als ulls i... va resultar que era un animal que havia foradat un sac de farina i s'estava menjant el seu "rebost"...
• ...quan en el mateix dia de ser nomenat bisbe, va publicar una carta impresa en una gràfica comunista clandestina a São Paulo i transportada per unes monges en un avió de les forces armades de la dictadura...

Veure una pel•lícula sobre això impressiona, oi?... Doncs imagineu-vos escoltar-ho en la pròpia veu del protagonista!!

Com que en aquella època estàvem vivint i fent un temps d'experiència/treball voluntari en una Escola d'agroecologia de l'MST (Escola Milton Santos), vàrem fer el viatge acompanyant una parella d'autèntics “sem terra” (sense terra). I ell ens va rebre com a simpatitzants.... col•laboradors... descobridors del moviment...

Va fer un parell de reflexions que mai no oblidaré i que intento transmetre als altres en la meva caminada perquè penso que son punts clau.

"...aneu amb compte amb el turisme solidari..."
La mirada de qui va a conèixer i conviure un mes de vacances a un lloc culturalment, econòmicament, socialment...etc que no té res a veure amb la realitat del ”primer món”, tendeix a ser una mirada de compassió, una mirada”desenfocada” de qui ha anat a viure senzillament una experiència diferent.
En certa forma, penso que amb aquestes paraules i amb el seu exemple de vida ens demanava compromís, coherència, valentia...

"...sigueu llevat i respecteu la massa..."...a vegades us podeu imaginar una organització conscient, compromesa, solidària, súper revolucionària i capaç de tots els sacrificis...i en qualsevol grup, col•lectiu o organització la gran majoria és massa... i la massa és només massa!!
Hi ha una minoria indispensable que anima, que "arrossega" els altres... una minoria conscient, compromesa, solidària, que és la que fa de llevat per contaminar el màxim de massa!!

La paraula que l'Eladi escriu amb majúscules... COHERÈNCIA... per a mi també és la paraula clau i el que personalment més em va impactar.
Va ser a partir d'aquesta visita i d’aquesta experiència que vaig decidir que volia viure al Brasil i formar part de la família MST... que els viatges a l'Europa que feia com un “riquinho” (en aquella època no hi havia crisi!) per fer de temporer i tenir sempre uns bons euros a la butxaca s'havien acabat.

Podria escriure pàgines i més pàgines sobre una experiència que, a part de no oblidar mai... m'acompanya en el meu dia a dia! L' exemple de vida d'en Pere és un mirall per a tots els que vulguem aprendre i millorar!

Salut i una forta abraçada!
Txetxu

Pere Casaldàliga: descalç sobre la terra vermella

Aquesta setmana van estrenar a TV3 la minisèrie televisiva "Descalç sobre la terra vermella", basada en la biografia del mateix títol que va escriure Francesc Escribano sobre la vida de Pere Casaldàliga.
Pere Casaldàliga és un sacerdot claretià, actualment de 86 anys, que des de fa 46 viu a Brasil, a la regió de  São Félix do Araguaia (Mato Grosso), prelatura de la qual és bisbe emèrit.
Sempre he sentit admiració, simpatia i respecte per aquesta figura, però reconec que eren uns sentiments intuïtius, sense tenir un coneixement real i profund del personatge. Ara, després de veure la pel.lícula i el posterior documental, aquests sentiments s'han carregat de raons i s'han fet més poderosos.
Una persona que als 40 anys decideix abandonar les comoditats del món occidental per anar a viure a l'altra punta de món entre els pobres i arriscant la seva vida per ells mereix això i més!!
Quan va arribar al Brasil i va veure la situació dels camperols i els indígenes, no va mirar cap a un altre cantó, sinó que es va arremangar i va posar-se al seu costat. Però no només amb les paraules sinó també amb el gestos i l'exemple perquè potser una de les grans virtuts d'en Casaldàliga és la seva COHERÈNCIA, aquesta capacitat de fer que les seves decisions i accions sempre estiguin en consonància amb els seus pensaments, ideals i objectius. I sense cedir a les dificultats i perills que li comporti aquesta constància i coherència.
Quan arriba a Brasil es troba amb la pobresa, la malaltia i l'analfabetisme d'unes classes populars, agreujats per la injustícia, la violència i la corrupció que acompanyen sempre el tracte que reben per part de les classes poderoses. Davant d'aquest panorama, Casaldàliga, en comptes d'acomodar-se a la situació i quedar-se còmodament al costat dels poderosos (opció que no devia ser gens infreqüent) hi planta cara i busca ajuda per millorar la salut i l'educació dels qui l'envolten. I acte seguit s'uneix a ells en una lluita política per la propietat de la terra i la defensa dels seus drets.
Per mantenir ferm el timó ha hagut d'enfrontar-se a la dictadura militar, als alts estaments eclesiàstics (fins i tot el van cridar a consultes al Vaticà), als poderosos terratinents, als corruptes cossos de seguretat... I mai no li va tremolar el pols.
De fet en vàries ocasions han intentat acabar amb la seva vida i ha hagut d'enterrar alguns dels seus col.laboradors, però sempre ha sobreviscut i ha continuat el seu camí sense allunyar-se gens ni mica dels seus objectius.

Hi ha vàries anècdotes que donen una idea de la dimensió del personatge.
Per exemple els detalls simbòlics que va imposar en la seva ordenació com a bisbe utilitzant un barret de palla camperol en lloc de la mitra que li correspondria pel càrrec (veure més detalls de la cerimònia).
O com una vegada va refusar una condecoració que li oferia el govern brasiler, demanant que li tornessin a oferir quan haguessin enllestit la reforma agrària.
O les seves paraules quan recordava per enèssima vegada com els camperols continuaven lluitant per la propietat de la terra i ell donava tot el seu recolzament a aquesta lluita:

"La terra, sempre la terra! -els va dir Casaldàliga-. 

Estic segur que el dia que em facin l'autòpsia 

en el meu fetge i en el meu cor trobaran terra vermella".

En fi, que considero que la figura de Pere Casaldàliga està a l'alçada d'altres grans ideòlegs pacifistes com Teresa de Calcuta, Gandhi, Martin Luther King, Nelson Mandela i que des d'aquí vull contribuir a difondre la seva figura, la seva obra i tot el meu reconeixement, admiració i gratitud per l'exemple valuosíssim que ens regala.
Crec que si l'església tingués més Casaldàligues, tindria molt més prestigi i seguidors dels que ara conserva.

I acabo amb dos comentaris:

1. Si en teniu ocasió no us perdeu el DVD (aquest cap de setmana el venen amb el diari ARA).
2. Txetxu (meu irmao) si llegeixes aquesta notícia, m'agradaria molt que el teu comentari reblés el clau, tu que estàs al Brasil i que has tingut la sort de conèixer i parlar amb Dom Pedro. Obrigado!

Nelson Mandela

El 5 de desembre de 2013 va morir NELSON MANDELA, als 95 anys.
Com en tantes coses de la vida, vaig tard i només tinc un coneixement molt difús de la seva immensa personalitat i importància històrica. Escoltant els resums periodístics que els mitjans de comunicació han preparat amb motiu de la seva mort, m'adono que ha estat un personatge d'unes dimensions colossals i que la seva figura és totalment cabdal en la Història, a l'alçada d'altres mites com Gandhi o Luther King.
No tinc temps de fer-li una notícia com cal però us deixo amb una imatge i un recull de 8 frases que demostren la seva capacitat de lideratge i la profunditat i transcendència dels seus pensaments.
Descansi en pau!

(la imatge la vaig treure del bloc de la Sabina Redondo "Segregació escolar? No, gràcies", d'un article inspirador que us recomano: "El mestre de la reconciliació")

10 anys sense Martí i Pol

El dia 11 de novembre de 2013 es commemoraven 10 anys de la desaparició física del gran poeta català Miquel Martí i Pol. Durant molts anys a la meva tauleta de nit va haver-hi els seus llibres i amb ell vaig gaudir de la poesia i va ser el meu combustible per animar-me a fer-ne jo, de poemes.
Aquesta era una de les notícies que jo creia que havia d'arribar a les escoles i per això avui he arribat d'hora a la classe i m'he posat a buscar un dels seus poemes i una foto seva per presentar-los als meus alumnes de 3r de Primària (8-9 anys).
He escollit ràpidament el poema "Ara mateix" i la foto que ahir va ser portada del diari Ara. He fet un ràpid muntatge i l'he projectat a la pantalla de la classe perquè els alumnes se'l trobessin quan arribessin (també n'he fet còpies en paper per als meus companys de cicle, per si volien seguir el meu exemple a les seves aules).
Quan tots han estat a punt els he explicat una mica qui havia estat aquell senyor i la importància de la seva obra. Llavors els he ensenyat el poema, els he dit que era llarg i dens però que m'agradaria llegir-lo i que almenys es quedessin amb la darrera frase que s'ha fet famosa, simbòlica i inspiradora: "Que tot està per fer i tot és possible".
M'han escoltat amb atenció i quan he acabat, tot i que no l'havien entès, alguns han fet intenció de posar-se a aplaudir. Llavors els he intentat explicar el sentit global del poema i els he posat un exemple al seu abast:
... imagineu-vos que jugueu un partit de futbol contra els més bons de la Lliga i el vostre millor jugador s'ha lesionat... Potser la majoria dirien que no teniu res a fer i que segur que perdreu, però Martí i Pol us diu que feu pinya, tots junts, que no us queixeu del que no teniu i que penseu que si us esforceu i no us desanimeu... qui diu que no podeu guanyar? Per què no? Tot està per fer i tot és possible.

Ha estat una estona molt agradable i crec que hauran arribat a casa sabent qui era Miquel Martí i Pol, què és commemorava avui i, potser fins i tot, acabaran recordant aquest últim vers que hem acabat escrivint en una cartolina groga i penjant sobre de la pissarra.
I m'he sentit bé amb mi mateix perquè... sabeu què?
Fa deu anys, el dia que Martí i Pol va morir, jo, tot i sentir el mateix respecte i admiració que sentia avui i tot i pensar, igual que avui, que grans notícies com aquella han d'entrar a les aules, no vaig ser capaç de deixar de fer el que tenia programat i fer-lo entrar a l'aula d'alguna manera.
I avui, en certa manera, he saldat un deute pendent.
Gràcies per tot, Miquel Martí i Pol!

Si voleu saber més sobre la seva vida i obra podeu recuperar 2 notícies antigues: vida i obra.

D'herois a Reis

Us presento els 3 personatges de les fotos:

1. Pere Casaldàliga: bisbe català de la prelatura de São Félix do Araguaia (Mato Grosso, Brasil). Viu allà des de 1968 i ha dut a terme una missió d'acompanyament, respecte i defensa dels drets dels indígenes i els camperols de la zona. Seguidor i predicador de la teoria de l'alliberament que a vegades l'ha dut a contradir les paraules del Vaticà. Fa poques setmanes ha estat notícia perquè ha hagut d'abandonar la seva residència habitual per defugir les amenaces de mort per part dels sicaris dels terratinents de la zona, unes amenaces que ha anat rebent des de fa molts anys (i que de fet han acabat amb la vida d'alguns dels seus col.laboradors directes) però que mai no l'han fet recular en la seva ferma posició de lluita per la justícia i els drets de les persones.
2. Carme Forcadell: presidenta de l'A.N.C. (Assemblea Nacional Catalana) que està marcant l'evolució de l'independentisme a Catalunya des dels darrers mesos i va assolir el punt culminant en la manifestació multitudinària de l'11 de setembre de 2012.
3. Eric Abidal: futbolista francès que juga al Barça des del 2007. A part del seu excel.lent rendiment esportiu, Abidal ha suposat un exemple de lluita contra el càncer i d'esperança per a tots els malalts.  El març del 2011 se li detecta un tumor al fetge. Se l'opera i després d'una meteòrica recuperació torna a jugar al cap de 2 mesos i acaba la temporada sent titular en la final de la Champions i aixecant la copa en un gest molt emotiu dels capitans que li van cedir aquest honor per homenatjar el seu afany de superació personal. El març de 2012 una reproducció de la seva malaltia requereix un transplantament de fetge que es produeix el mes d'abril. Aquest mes de desembre de 2012 (quan ningú no confiava que pogués tornar a competir en l'esport d'elit), el Barça ha anunciat que Abidal té l'alta mèdica per tornar a entrenar amb normalitat en un cas de recuperació sense precedents.

Aquest escrit va començar quan vaig saber la darrera notícia protagonitzada pel bisbe Casaldàliga, un exemple de moltes coses positives però sobretot de coherència i de defensa d'uns ideals. Pocs dies després va sortir la notícia de l'asombrosa recuperació de l'Abidal. I tot el que l'envolta, la senzillesa i humilitat amb que explica i comparteix la seva situació, l'excel.lent exemple que suposa per la joventut i per a totes les persones malaltes de càncer i les brutals i unànimes mostres de suport i estimació que recull aquest jugador sempre em desperten una pujada d'adrenalina i emoció.
Llavors vaig pensar que aquestes dues persones eren dos herois de l'actualitat amb molts punts de contacte: la seva senzillesa, la seva coherència, el seu exemple, el seu idealisme... I llavors vaig pensar que, l'un amb el cabell blanc i l'altre de raça negra, bé podien ser dos excel.lents Reis Mags.
Llavors vaig pensar que estaria bé trobar un Rei Ros i tancar la trilogia i, pensant, pensant, se'm va acudir la Carme Forcadell.
Ella no ha superat cap malaltia ni ha arriscat la seva vida per defensar els pobres, però la manera educada, ferma i serena com ha comandat el procés sociopolític dels darrers mesos a Catalunya em semblen un molt bon exemple de gestió d'uns ideals. Sense fer ni un pas enrere, sense imposar les seves tesis amb violència ni amenaces. Amb serenor, amb arguments, amb constància, amb paciència... I em va semblar que bé podia ser la tercera dels meus Reis Mags.
De fet, crec que si llegiu les paraules que he subratllat de cadascun dels tres casos, podrien intercanviar-se perfectament entre els tres personatges i, per tant, comparteixen prou característiques positives com perquè les vulgui en el meu "pessebre" vital.

I els demanaré que em continuin donant el seu exemple i mestratge i que pugui arribar a assemblar-me una mica a ells.
I de passada que els terratinents brasilers; l'espanyolisme més ranci, intransigent i antidemocràtic; i el càncer acabin derrotats per aquests tres excel.lents exemples a seguir.

Els articles d'en Lluís Gavaldà

Potser alguns només coneixeu el Lluís Gavaldà cantant de Els Pets. I no és pas poca cosa. Un tipus divertit, intel.ligènt, irònic, lúcid, bon conversador i amb força criteri sobre molts temes.
Però anys enrere, coincidint amb la seva tardana paternitat, va començar a flirtejar amb el periodisme, formant part de la troupe del programa "Eduqueu les criatures" que els matins de diumenge des de Catalunya Ràdio ens oferia dosis de tendresa, educació, puericultura i bon humor en un còctel molt ben cuinat pel gran Carles Capdevila.
Després aquest programa va tenir una etapa televisiva i ara a nivell de premsa escrita té una certa continuïtat en el suplement "Criatures" que s'encarta els dissabtes amb el diari ARA.
I allà cada dissabte hi ha un article imprescindible d'en Lluís Gavaldà que tot sovint em fan emocionar. És una persona molt sensible que sota una façana d'humor, ironia, crítica i un punt de mala llet, és capaç de copsar la tendresa en la quotidianitat de la seva paternitat. I a més sap explicar-ho molt bé en forma d'articles rodonets, ben resolts, emotius...

I aquest dissabte, quan m'eixugava la llagrimeta, vaig pensar que havia de compartir-ho per si algú no els coneixia.

"MAL DE QUEIXAL"(Lluís Gavaldà)

(22/09/2012)

Costa trobar-li el costat entranyable a un mal de queixal. Costa perquè tot el que tens al cap i al cos és una rabior desbocada, un dolor tan eixordador que fins i tot t'allunya de la realitat. Ets al llit, envoltat de coixins i amb el llum apagat, però no hi ets del tot, més aviat et trobes en un univers paral•lel on milers de monstres diminuts sembla que s'entretinguin burxant i fent treballs manuals entre els nervis de la teva atrotinada dentadura. Costa molt tot, costa menjar i costa dormir, costa parlar i costa pensar en alguna altra cosa que no sigui aquest mal tan empipador.
Costa trobar un punt entranyable a aquest estat patètic en què et trobes, sí, però un soroll de passos anticipa un respir, un canvi de color a tanta agonia. És el teu nen. S'ha estat tot el matí mirant de jugar sense fer soroll, avorrit com una ostra sense el seu company de baralles i lluites. Finalment ha decidit desobeir les ordres donades i treure el cap a l'habitació. Quan obre el llum estàs a punt de deixar anar la mala llet acumulada de tantes hores d'espernegar en silenci. Obres mig ull disposat a treure de dins la boca uns quants dels dimonis que has anat acumulant sota els llençols del llit, però no pots. El que veus et descol•loca totalment. Porta els guants de boxa posats, aquells guants que li vas comprar al basar xinès per dos duros, aquells que malgrat les protestes de la mama no es treu ni per anar a fer pipí. "Papa, avui no lluitarem, oi?" "No, fill meu, em sembla que avui no". I tot seguit veus que entre els guants porta un got, un got d'aigua que ha perdut la meitat del seu contingut pel passadís. "Té, papa. T'he portat una mica d'aigua perquè et passi el mal". I per uns instants et passen tots els dimonis, et passa l'angúnia i el mareig. Et passa la mala llet i la rabior i les ganes d'arrencar-te el queixal amb les estisores de les ungles.
Et beus el culet d'aigua que t'ha portat ton fill i te'l mires ben estovat, pensant que potser sí, potser ho fa perquè et recuperis avui mateix i poder-te clavar un uppercut de dreta a les parts baixes i deixar-te sense respiració, però que t'encanta veure'l tan amoïnat per tu. Tant, que li demanes que te'n porti un altre, sabent que pel camí tornarà a trabucar la meitat del got i que amb tanta aigua d'aquí cinc minuts hauràs d'anar al lavabo. T'és ben igual. Ara mateix et sents Alexander Fleming. Acabes de descobrir la millor cura contra el mal de queixal.

12 consells per començar el curs amb bon peu

A aquesta notícia li he posat 3 etiquetes: "educació", "reflexions" i "personatges". Les dues primeres crec que són fàcils d'entendre. La tercera va dedicada al "personatge" del qual he tret la notícia d'avui: el RAMON BARLAM.
El Ramon és un mestre que treballa a les trinxeres des de fa molts anys. És una persona entusiasta, amb una energia desbordant, un pioner de les noves tecnologies que fa molts anys que està sempre a l'última, en contacte amb el món de la Universitat (crec que professor de la UOC) i vinculat a moltes xarxes cooperatives de docents. Sovint ha treballat amb grups d'alumnes dels que alguns anomenen "especials" (aules obertes, currículums adaptats...) i sempre n'ha tret els millors resultats, a base de fer-se seus els alumnes i oferir-los activitats motivadores i lligades als seus interessos, a les noves tecnologies i a la realitat extraescolar. Estima la seva feina i estima els alumnes. I amb aquesta brúixola sempre acaba trobant el nord, passant-s'ho bé i fent-ho passar bé als altres.
Jo vaig conèixer-lo fa uns anys, quan vaig entrar a formar part de la xarxa LACENET i sempre m'ha impressionat la seva capacitat d'engrescar-se en nous projectes, d'encomanar-ho a la gent que té al voltant i el seu coneixement de mil i un recursos educatius, a part dels contactes que té amb persones interessantíssimes del món de l'educació. Al seu costat sempre s'aprèn molt (sovint "massa" ;-))

Bé, doncs he trobat un article que ha publicat al seu bloc i us el volia recomanar. Potser no estareu d'acord en tots els apartats però segur que us pot ajudar a reflexionar sobre el paper que ens toca jugar als mestres, malgrat les circumstàncies adverses. A mi no em costa veure'm reflectit en la majoria de les seves paraules i comparteixo el seu amor per la professió i els alumnes. Per això us en recomano la lectura íntegra (cliqueu aquí), però primer us avanço uns titulars per fer-vos-en venir ganes.

El curs que començarà el mes de setembre serà dur. (...) Però no fem, com a col.lectiu, que ho sigui  pel de la renúncia a la dignitat i a la professionalitat dels seus ensenyants. (...) (Us faig una) petita relació d'aspectes fonamentals que ens ajudin a obtenir aquests propòsits.

1.- Sigues exigent amb tu mateix.
2.- Sigues exigent amb els altres.
3.- Obre't.
4.- Il·lusiona't.
5.- Dosifica't.
6.- Forma't.
7.- Experimenta.
8.- Objecta.
9.- Sigues generós.
10.- Enxarxa't.
11.- Explica.
12.- Mobilitza't.

I per acabar una foto real del Ramon que potser qualsevol dia us el creueu per Manresa (tot i que és més fàcil creuar-se'l pel ciberespai).

Pepe Rubianes

La idea d'aquesta notícia fa molts mesos que m'acompanya discretament esperant el seu moment de sortir al Picalapica:

• El 22 de desembre de 2011, en una notícia que es deia "Titulars" escrivia: "El 23 de desembre s'estrena als cinemes un documental sobre el genial actor i humorista Pepe Rubianes. El documental està realitzat per Manuel Huerga i es titula "PEPE & RUBIANES". Es veu que des de la seva mort al març de 2009 els seus amics (Bozzo, Flavià, Serrat, pare Manel... autoproclamats "Las viudas de Rubianes") s'han anat trobant i una d'aquestes trobades serveix de fil argumental per recordar la vida i obra de l'enyorat artista. Fa molt de temps que no vaig al cine (excepte pel.lícules infantils), però intentaré fer una escapada aquestes vacances de Nadal..."
• El 31 de maig de 2012, en una notícia titulada "Per als lectors" posava: "...I això que tinc idees per escriure i temes recollits en una llibreta: sobre els números, sobre Rubianes, sobre Charlot, sobre educació, els darrers llibres i còmics que m'he comprat (tot i que no tinc temps de llegir-los)..."

No vaig trobar el moment d'anar al cinema, però vaig tenir la sort que uns mesos després "El Periódico" va oferir el DVD del documental juntament amb el de l'espectacle "Rubianes solamente". I vaig comprar-lo. I vaig veure'l. I vaig disfrutar de l'humor irrepetible del gran Pepe Rubianes.
Ara mateix acabo de veure un vídeo (el primer gag de l'espectacle "Rubianes solamente") per inserir-lo al final de la notícia i he tornat a riure i a treure'm el barret davant d'un artista amb unes grans qualitats:

• D'entrada s'enfrontava al públic amb les úniques armes de la seva veu i la seva expressió corporal (sense vestuari ni decorats ni cap gran muntatge), però segur de defensar un text que havia ideat amb el seu gran enginy, ironia, sarcasme i capacitat crítica que sintonitzava ràpidament amb el seu públic.
• Una altra "marca de la casa" era el seu ús de les paraulotes (en grans quantitats i sense cap mena d'autocensura) i el domini de les onomatopeies combinades amb la mímica per reforçar el seu discurs o a vegades fins i tot per definir paraules i situacions.
• Un gran domini de la improvisació, tot i que en realitat els seus monòlegs estaven molt guionats, combinada amb una verborrea inaturable. En una ocasió a TV3 el Toni Soler li va fer una entrevista de 9 hores ininterrompudes que van titular "L'entrevista del Mil.lenni" i era típic en les entrevistes que li feien els seus amics (el mateix Toni Soler, Buenafuente...) que comencessin trencant el guió i es passessin l'estona divagant i trenant uns diàlegs divertidíssims que feien disfrutar tothom, començant per ells mateixos.
• Una altra característica és precisament aquesta pertinença a un grup d'artistes divertits però compromesos amb iniciatives solidàries (Manel Fuentes, Joan Manel Serrat, Joan Lluís Bozzo, Carles Flavià, El Tricicle...) que desprenien un bon rotllo increïble i s'ajuntaven per recaptar fons a les gales benèfiques "Guanya't el cel amb el Pare Manel".
• Els seus espectacles eren clarament ideològics, a favor de les tendències polítiques d'esquerres i de les classes populars i atacant frontalment els polítics de dretes (amb menció especial a l'Aznar que va rebre més insults que ningú) i les jerarquies eclesiàstiques.

Segur que hi havia una part de públic que no li perdonava el seu llenguatge malparlat o els insults exagerats, però penso que rere aquest castell de focs hi havia un artista intel.ligent, crític, divertit i original que va saber crear una manera molt personal de fer teatre i que va comptar sempre amb el favor d'una gran majoria del públic que omplia les platees dels seus espectacles i eren capaços de repetir funció diverses vegades.
Un artista irrepetible que es mereixia aquest petit homenatge al Picalapica i que perdurarà durant molt temps en la nostra memòria. I abans de deixar-vos amb dos vídeos (el primer gag del "Rubianes solamente" i una versió amb un Rubianes molt més jovenet declamant el famós gag de "Las tapas") no em puc resistir a "embrutar" aquest espai amb alguns dels seus exabruptes que -què hi farem- a mi encara em provoquen un somriure:

• "A mí, la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás, que se metan a España en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario; que vayan a cagar a la puta playa con la puta España, que llevo desde que nací con la puta España, vayan a la mierda ya con el país ese y dejen de tocar los cojones" (resposta en una entrevista a "El Club" de TV3 que el va dur als tribunals). 
• "Después está el facha. Nunca falta el facha de rigor. Notarán la presencia del facha por el olor a mierda que despide desde la butaca. Si se va, déjelo que se vaya. Que vayan a cagar que es donde ellos están bien, entre la mierda que es lo suyo. Esa mierda que sacan por su puta boca cuando hablan y por el puto culo cuando cagan. Es el mismo material que les recicla a esos hijos de la gran puta. A la mierda con ellos."   
• "Chupapollas con bigote que le hace la pelota al gran hijodeputa de las americas" o "...con esa sonrisa de hiena follándose a un conejo...". (referint-se a Jose María Aznar).

 Fins a sempre, Rubianes!

Charles Chaplin "Charlot": un geni

Feia molt temps que volia fer aquesta entrada elogiant la genialitat d'un artista com Charles Chaplin "Charlot". No conec tota la carrera artística del personatge, però els fragments d'informació que me n'han anat arribant sempre m'han provocat un somriure i un profud sentiment de respecte i admiració.
I tot això es va veure encara ampliat quan fa uns mesos vam anar amb el Roc a veure una projecció de la pel.lícula "City lights" (Llums de la ciutat) al Centre Cívic de Calders. Érem només nosaltres dos com a espectadors, la pel.lícula era en blanc i negre, muda i de tant en tant sortien diàlegs escrits en anglès. Amb tots aquests condicionants seria fàcil pressuposar que el Roc es va avorrir com una ostra i que vam marxar abans d'hora, oi? Doncs res més allunyat de la realitat. La vam veure tota i moltes vegades ens vam anar enriolant tots dos davant dels divertits gags del còmic anglès. I si algú aconsegueix comunicar, divertir i emocionar un nen de 7 anys l'any 2012 amb un producte de 80 anys d'antiguitat fet amb uns mitjans molt més limitats dels que tenim a l'actualitat per a mi és indiscutible que es tractava d'un geni.
Charlot és un actor privilegiat per la seva facilitat per comunicar emocions amb l'expressió de la cara i els moviments del cos. Només per això ja tindria un paper a la història del cinema. Però a més a més era el guionista de les seves pel.lícules, és a dir, s'inventava les històries i els gags. I a més a més les dirigia, és a dir s'encarregava de donar les instruccions precises per tal que allò que estava dissenyat prèviament acabés traslladant-se fidelment a la pantalla. I a més a més era l'autor de moltes de les músiques de les seves pel.lícules, un complement gens menyspreable en l'època del primer cine sonor. I en les seves pel.lícules va combinar l'humor amb pinzellades de crítica social i política. En definitiva: un GENI!!

Acabo amb un curtmetratge que per a mi representa tot un exemple del que he explicat. En poc més de 3 minuts, Charles Chaplin fa una exhibició de recursos dramàtics per fer evolucionar una història i de recursos gestuals i corporals per comunicar les emocions al públic. I, el que és més admirable, és que ho aconsegueix amb els mitjans de fa uns 80 anys. La petita història transmet i et fa estar enganxat amb cada nou gir argumental:

• primer es queda fatalment tancat a la gàbia d'un lleó endormiscat quan li cau la balda accidentalment, 
• després troba una porta que el podria salvar, però resulta que a l'altre cantó de la porta el perill és encara pitjor,
• després una safata està a punt de caure i despertar el lleó, però aconsegueix salvar-la acrobàticament,
• després ha d'intentar esmorteir els lladrucs del gos que podrien despertar el lleó, 
• després quan li arriba la dona que el podria salvar hem de contemplar com es desmaia i per tant li allarga l'agonia al protagonista,
• finalment el lleó es desperta i, sorprenentment, s'acosta a ell però l'ignora i torna a apartar-se'n,
• llavors en Charlot presumeix de valent davant la dona -que finalment ha tornat en si i li obre la balda- i s'acosta al lleó,
• però llavors aquest fa intenció d'atacar-lo i en Charlot surt a tota pastilla i acaba enfilat dalt de tot d'un pal des d'on fa unes divertides acrobàcies i acaba baixant poèticament.

IMPRESSIONANT!!
Primer per idear tota aquesta trama argumental que ens mante en tensió durant 3 minuts i mig amb constants girs imprevisibles.
I en segon lloc per trobar la manera de dur la idea a la pràctica amb els mitjans de l'època i amb uns animals salvatges que devien ser-hi realment ja que no podia jugar amb els efectes especials de l'actualitat...
Ho dic per última vegada: UN GENI!!

Gràcies, Pep, i visca aquest Barça

És la quarta vegada que la figura del Pep Guardiola és protagonista d'aquest bloc ("Paraula de Pep Guardiola, 17-12-2010", "Mites i llegendes, 22-3-2011" i "Guardiola, medalla d'honor, 11-9-2011") i només això ja és significatiu de la seva importància.
Ara ha anunciat que no continuarà sent el primer entrenador del Barça i s'ha acomiadat amb la mateixa honestedat i elegància que ha mantingut al llarg de tots aquests anys.
I vull sumar-me a l'agraïment i el reconeixement col.lectius a la seva feina i al seu tarannà. Aquests dies s'ha escrit molt sobre el tema i jo no aportaré res de nou, però voldria destacar la importància del seu exemple en 3 camps: esportiu-futbolístic, educatiu-humanístic i català-identitari.

1.- Esportiu-futbolístic:
Ha optat per fer un joc atractiu, d'atac, de combinació, un joc que ha captivat els espectadors i que segurament ha fet que s'ho passessin tan bé els que jugaven com els espectadors. Però també ha estat un joc col.lectiu, solidari, d'equip, en que tothom jugava per a tothom, en que tothom s'esforçava pel bé del conjunt, en què cada dia tothom treballava com si fos el primer dia, sense refiar-se dels èxits aconseguits.
Ha donat confiança i continuïtat als jugadors que pujaven dels equips inferiors i no ha tingut por que les coses no puguessin sortir bé.
Ha aconseguit que els seguidors del Barça se sentissin orgullosos del joc del seu equip fins i tot quan els resultats no són els millors perquè poca cosa se'ls pot retreure amb l'actitud i el treball que manifesten fins i tot en la derrota.

2.- Educatiu-humanístic:
Ha potenciat els valors del treball i l'esforç, de la solidaritat, del treball en equip, de la responsabilitat, del respecte i l'educació (ha demostrat saber guanyar i saber perdre), de la humilitat, de l'anàlisi crítica, de la valoració dels errors, de la constant recerca de la millora a partir de l'estudi i la creativitat, del gust per la feina ben feta...
És difícil trobar un altre exemple tan positiu en l'educació dels valors i, reprodueixo un "tuit" llegit al diari ARA que ho resumeix perfectament: "T'agraeixo profundament haver-me ajudat a educar els meus fills escoltant les teves rodes de premsa..." (blancaviarnes).

3.- Català-identitari:
Ha exercit de català amb normalitat. Ha defensat el seu país, la seva cultura i la seva llengua sense complexes, amb educació i amb naturalitat. Per a mi és especialment significatiu que gràcies a ell, a les rodes de premsa puguin sentir-se preguntes i respostes en català a qualsevol lloc del món, cosa que abans no passava.

Per tot això que aquí deixo expressat de manera breu i segurament maldestra, sento que he de manifestar el meu profund agraïment al Pep Guardiola. I per tot això que ell ha elevat a la màxima potència és que podem dir, més que mai, Visca el Barça!, AQUEST Barça del que sempre podem sentir-nos orgullosos, tant si guanyen com si perden, tant al terreny de joc, com a les rodes de premsa.
Tan de bo els que han de continuar la seva tasca al capdavant del club (des del nou entrenador fins al director esportiu i el president), sapiguen seguir el camí que ha deixat marcat el Pep i donar continuïtat a les moltíssimes virtuts del projecte.