Concerts del 2011

Acabo d'arribar del darrer concert de l'any (Pep Sala repassant en format acústic el repertori de Sau, en motiu del 25è aniversari del grup) i, home de balanços i estadístiques com sóc, no he pogut evitar fer un cop d'ull a tots els concerts als que he assistit aquest 2011.
Són un total de 19 concerts. Tots d'artistes catalans (excepte el d'una orquestra txeca a l'estiu).
La immensa majoria a Manresa, entre Kursaal, Sielu i Voilà (tot i que n'hi hagut un a la Torre Lluvià i un a la sala Stroika) i els altres a Calafell, quan hi passo 15 dies a l'estiu.
A la majoria hi he anat sol, tot i que es consoliden 2 acompanyants (5 vegades m'hi ha acompanyat l'Anna i 4 vegades la meva germana Raquel).

Passem a recordar tots els grups que he escoltat (tenen un enllaç els que van tenir notícia dins del picalapica en el seu moment):

• 15 de gener: ELS CONVIDATS (concert de comiat)
• 27 de gener: RAÜL BENÉITEZ
• 17 de març: EL PAU I LA MARIA
• 19 de març: MINE! + ROSA LUXEMBURG
• 6 d'abril: ODD TRIO
• 7 d'abril: JOAN MASDÉU
• 29 de juny: MANEL
• 21 de juliol: PAU VALLVÉ
• 18 d'agost: INSPIRA
• 20 d'agost: BERG ORCHESTRA PRAGA
• 25 d'agost: PAU SAURA
• 28 d'agost: SPANISH BRASS LUUR METALLS
• 29 de setembre: ABRIL
• 20 d'octubre: 4t-1a
• 27 d'octubre: DAMIÀ OLIVELLA
• 17 de novembre: LA IAIA
• 30 de novembre: CELESTE ALÍAS & SANTI CARETA
• 1 de desembre: 4t-1a
• 29 de desembre: PEP SALA

Comentaris:

• En poc més d'un mes vaig anar a veure dos cops els "4t-1a" i les dues vegades m'ho vaig passar molt bé.
• Vaig "descobrir" alguns artistes que no havia sentit mai en directe i, d'aquests, alguns em van agradar molt i, de fet, em vaig acabar comprant el disc després del concert. Per a mi serien les DESCOBERTES DE L'ANY: els "MINE!", el "PAU VALLVÉ" i els "4t-1a".
• En altres casos, tot i que no vaig acabar comprant-me el disc, vaig gaudir molt del concert per la seva intensitat, qualitat o feeling entre els artistes i el públic. Seria el cas del comiat d' "ELS CONVIDATS", les versions instrumentals de diferents temes catalans dels "ODD TRIO", les versions clàssiques dels Beatles de la "BERG ORCHESTRA PRAGA", l'espectacle familiar dels "SPANISH BRASS LUUR METALLS", l'entrega total i la qualitat del blues i el soul del "DAMIÀ OLIVELLA" o la impressionant qualitat de la veu de la CELESTE ALÍAS i la guitarra del SANTI CARETA. Em sento afortunat per haver pogut gaudir d'aquests concerts.

Finalment només puc fer que recomanar a tothom la música en directe, amb l'avantatge que actualment Manresa disposa d'una oferta de locals i grups molt àmplia que ens permet gaudir d'excel.lents oportunitats sense haver de desplaçar-nos a gaire distància de casa.
Està a punt d'arribar la nova programació del Kursaal i ja tinc ganes de veure si hi ha algun concert que em faci peça. I regularment vaig rebent la programació de la sala Voilà i del club de la Cançó. O sigui que espero poder continuar assistint a concerts de música en directe, passar bones estones i anar descobrint nous talents.
Us mantindré informats.

Making off de la Nadala 2011

En la darrera notícia d'aquest bloc us mostrava la Nadala 2011 que hem fet a casa aquest any.
Voleu saber tot el seu procés de creació?
Doncs aquí teniu l'explicació i les imatges del "making off".

Com cada any, a mesura que anava avançant el desembre vaig començar a pensar que hauria de fer alguns poemes per a la Nadala familiar. Normalment en faig uns quants i llavors els ensenyo a l'Anna. Normalment no n'hi agrada cap de sencer, però li agrada alguna idea d'aquest, alguna idea de l'altre... I llavors, a partir de les seves propostes reelaboro un nou poema fins que n'acaba sortint el vers definitiu.
Aquest any vaig tenir una idea que em va agradar i vaig fer aquest poema. Era el dia 6-12-11 i el vaig titular "NEU ARTIFICIAL":

Imprimiré poemes en fulls blancs
i pujaré al més alt dels edificis.
Mentre la vista es gronxi a l'horitzó
faré bocins petits amb els poemes.
I algun capvespre fred, que faci hivern,
deixaré que els bocins es precipitin.
La gent alçarà el cap embadalida
davant de la visita inesperada
d'aquella neu estranya i misteriosa.
I pararan les mans per acollir
floquets de neu. I es trobaran papers.
Però es canviarà en els ulls la decepció
per emoció i sorpresa barrejades
si al paperet hi posa "Bon Nadal"
que no sabrà ningú qui ens el desitja.
I als cors hi tornarà un petit caliu,
petita brasa que mantingui viu
l'esperit d'allò que es deia abans "Nadal".

Era un text per acabar de polir i amb un to inadequat per al nostre públic familiar, però la idea m'agradava. La trobava potent i molt visual. Gairebé me l'imaginava com un videoclip, un curtmetratge, un anunci.
Li vaig ensenyar a l'Anna i no el va trobar adequat, però també li va agradar la idea i les possibilitats fotogràfiques. Vaig comprometre'm a fer-ne una adaptació i quan ja ens va agradar a tots dos vam anar per la part gràfica.

Havíem de fotografiar els nens fent veure que retallaven postals i després llençant els bocins enlaire i parant les mans per recollir els "flocs de neu". I una tarda els vam estar fotografiant del dret i del revés. L'Anna va descobrir la funció "ràfaga" a la seva màquina fotogràfica. És a dir, deixes el botó apretat i al cap d'un moment tens 200 fotos del Roc i l'Ona (i no és una exageració), gairebé com si fos el "fotograma a fotograma" d'una pel.lícula.
Després vam muntar la nevada. Papers retallats dins d'un plat. Jo enfilat en una cadira deixant caure els papers i els nens parant les mans i esperant que caiguessin. Després, escombrar el terra, tornar a arreplegar els papers al plat i tornar a repetir. Fins que vam tenir una bona carretada de fotos, confiant que alguna es podria aprofitar.
Al vespre amb els nens ja dormint la foto d'estudi de les mans (que són les meves) que recullen els trossets de paper que diuen "Bon Nadal".
L'endemà amb la idea final ja molt avançada, fer una altra metrallada de primers plans del Roc perquè en cap no havia quedat prou bé (li costa molt somriure de manera natural i sempre acaba fent ganyotes... en això l'Ona és molt més agraïda).

Llavors la composició i el muntatge informàtic, seleccionant els fragments escaients de cada foto i reduint-los a la mida adequada per acabar tenint un fitxer de 1360 x 1800 píxels que a la botiga ens poguessin imprimir sense escapçar cap part. Quadradets petits de 435 píxels, el gran de 906, calcular l'espai que quedava per la foto de les mans i adaptant-la...
Després d'això, cap al Fotoprix, comprar cartolines, retallar, enganxar, ensobrar... Això ja no té secret.
I, el millor, us deixo amb un recull d'imatges divertides del procés.

Nadala 2011

Que tingueu tots unes molt bones festes i que el 2012 sigui tant o més bo que aquest que deixem.

Aquí teniu la nadala familiar d'aquest any: el poema i el muntatge fotogràfic.
I d'aquí un o dos dies, una nova notícia, explicant el MAKING OFF, és a dir, el procés de creació d'aquesta felicitació nadalenca... No us el perdeu!

Trapelles estripant sense maldat
les felicitacions dels anys passats,
posant els bocinets a dins d’un plat
per llençar-los després des del terrat.
- Està nevant! –ens criden esverats.
I jo, de sota estant, paro les mans.
Dos o tres flocs –papers- s’hi han aturat.
Me’ls miro i em sorprenc, emocionat.

La neu artificial, les rialles grans
i el missatge que m’ha deixat l’atzar
em fan pensar que sí, que ja és Nadal.

Nadal amb xarxa

Avui, 24 de desembre, pujava conduint sol cap a casa per la carretera d'Artés. Feia un matí emboirat, gris, fred. Un matí d'hivern. I ha començat a sonar la cançó "Seguirem somiant" de Sopa de Cabra.
És la cançó que Sopa de Cabra va fer com a homenatge al seu guitarrista "Ninyin" Cardona i que, sense ells saber-ho, també me la van fer perquè jo homenatgés el "meu" guitarrista de Nàufrags i amic, Josep Vacas.
Per a mi és una cançó preciosa que em porta inevitablement al record del Josep. I llavors, mentre se m'entelaven els ulls, he pensat en totes les persones que aquestes festes nadalenques troben a faltar alguna persona important que va marxar abans d'hora.
I he pensat que totes aquestes persones trobaven un buit. Un forat. I m'ha vingut al cap la idea d'una xarxa amb tots els seus forats.

Però després he pensat que jo segueixo pensant en el Josep, però no ho faig amb tristesa. Normalment ho faig amb un somriure per totes les coses bones que vam compartir i viure plegats. Amb orgull per tot el que vam aprendre junts. Per a mi el record del Josep és un record positiu, un record de cançons, de rialles i de petons de colors. D'ideals i somnis compartits. El del Josep és un record que no em fa entristir, ni plorar, ni deprimir. El temps que vam caminar plegats i tot el que vaig viure i aprendre en el moment de la seva mort em van fer créixer i ser més persona.. Una miqueta millor.
I llavors he pensat que si havia de pensar en el record dels que ens van deixar com una xarxa potser havia de ser una d'aquelles xarxes que els que fan exercicis de risc a les altures es posen sota els seus peus com a mesura de protecció i seguretat. I m'ha agradat la idea. Els que ens van deixar ens van ensenyar a ser millors, ens fan sentir més segurs i per això els vull imaginar com una xarxa de seguretat que tenim als nostres peus.

Així doncs aquest Nadal amb xarxa no és un Nadal ple de forats per on caure al pou del desànim i la tristor. És un Nadal amb xarxa on caure dolçament sense fer-se mal i tornar-se a aixecar per continuar caminant amb la nostra pròpia força i la que ens vam quedar dels que van haver de marxar abans d'hora.

Bon Nadal a tothom i, si algú no la coneix, aquí teniu la cançó "SEGUIREM SOMIANT" de Sopa de Cabra.

Titulars

Se m'acumulen els temes. Temes que podrien tenir l'espai d'una notícia (i que de fet potser l'acabaran tenint algun dia), però no tinc temps per escriure una notícia llarga. I si espero gaires més dies, ja no tindrà sentit que en parli o sigui que els llenço en forma de titulars:

• Tornen a fer la campanya "PASTILLAS CONTRA EL DOLOR AJENO". En vaig parlar fa un any (clica per veure la notícia) i segueixo convençut. De fet ja he tornat a comprar pastilles i us encoratjo a fer-ho també. Només amb un euro podem col.laborar a millorar les condicions de vida de gent del tercer món que pateix malalties endèmiques. És una idea enginyosa i solidària. Un vot favorable.
• Torna a estar de moda la sèrie "POLSERES VERMELLES" de l'Albert Espinosa. D'una banda diverses televisions internacionals n'han comprat els drets i l'emetran (Espanya, Mèxic, Finlàndia...). De l'altra Steven Spielberg ha comprat els drets per fer-ne un remake als Estats Units, a la cadena ABC. I finalment li han donat el Premi Nacional de Comunicació 2011 en la categoria de Televisió. Polseres amunt!!! L'Albert ja està escrivint els guions de la Segona Temporada que es gravaran al 2012.
• El 23 de desembre s'estrena als cinemes un documental sobre el genial actor i humorista Pepe Rubianes. El documental està realitzat per Manuel Huerga i es titula "PEPE & RUBIANES" (més informació). Es veu que des de la seva mort al març de 2009 els seus amics (Bozzo, Flavià, Serrat, pare Manel... autoproclamats "Las viudas de Rubianes") s'han anat trobant i una d'aquestes trobades serveix de fil argumental per recordar la vida i obra de l'enyorat artista. Fa molt de temps que no vaig al cine (excepte pel.lícules infantils), però intentaré fer una escapada aquestes vacances de Nadal.

Bé, si tingués més temps en parlaria més, però de moment només us puc deixar amb els titulars.
Seguirem informant...

Ja ha arribat el Nadal

La setmana passada que hi va haver tants dies de festa pel Pont de la Puríssima, va arribar el Nadal a casa nostra. Enguany ha estat més puntual que altres anys, però sempre acabem vivint la mateixa litúrgia: baixar les caixes amb tots els guarniments de Nadal i posar el pessebre, muntar l'arbre de Nadal, els llums del balcó i, sobretot, el Pare Nadal del jardí.
No sé quan va començar aquesta "tradició", però suposo que amb l'arribada dels nens perquè abans no recordo que féssim massa decoració nadalenca. El cas és que un bon dia vam decidir fer un ninot a mida natural aprofitant un antic vestit vermell de la meva sogra. Vam posar-lo al jardí, sota l'olivera, en una cadireta de vímet amb les botes de la meva "mili", li vam afegir una cara i un barret i un sac suposadament ple de regals. Després, amb els anys ha anat augmentant el seu atrezzo i ara l'olivera està il.luminada per unes llumetes a les branques, un parell de llums més grans que en pengen amb estrelles i fins i tot té un parell de regals il.luminats a la falda.
Fa patxoca!
I el cas és que els veïns ja s'han acostumat a la seva presència i algun any per aquestes dates hem vist alguna família que venia passejant, s'aturava i ens reclamava:
- Encara no heu posat el Pare Nadal?
O sigui que em fa gràcia pensar que el nostre Pare Nadal ja és una mica una tradició més del calendari nadalenc del barri i alguns veïns esperen la seva presència per venir-lo a mirar amb els nens. Doncs, sí, aquest any, ja ha tornat a arribar, anunciant-nos que s'acosta el Nadal.

I, a part d'explicar-vos aquesta anècdota, el motiu d'aquesta notícia és recomanar-vos de totes totes que feu una ullada a un vídeo deliciós que l'Anna ha penjat al seu bloc "dels nens" on es veuen el Roc i l'Ona en acció muntant l'arbre i el pessebre i en plena esveramenta nadalenca. Als que coneixeu els nostres fills i teniu ganes de veure'ls, estic segur que us encantarà. I als altres, potser també. Per veure'l cliqueu aquí.
Acabo amb un parell de fotos per fer boca, però no us perdeu el vídeo del bloc de l'Anna.

El meu amic va coix i moix

Tinc un amic que és un gran lector d'aquest bloc i fa molts dies que es troba malament. Un dia va fer un sobreesforç i es va fer mal al genoll. Després d'aguantar uns dies amb molèsties va anar al metge i li van fer la baixa. Però abans que estés recuperat, va demanar l'alta voluntària perquè sentia que havia de tornar a l'escola.
Excés de professionalitat? No seré pas jo qui el jutgi aquí. Ell ja sap el que penso.
Però el cas és que cada dia va més coix. I cada dia fa més mala cara. Perquè li fa mal. I perquè el procés s'està allargant molt i està pendent de proves i de visites mèdiques que es dilaten en el temps. I mentrestant li fa mal. I van passant els dies.

Em sap molt de greu, Miles.
I espero que et donin hora ben aviat.
I que trobin exactament quin és el problema que tens al genoll.
I que et diguin qui és el remei que has de seguir.
I que el segueixis.
I que et curis.
I que no vagis coix.
I que no facis mala cara.

Però mentrestant jo vull posar un granet de sorra perquè facis bona cara. L'altre dia que et vaig veure que anaves coix (com el macabre acudit de la il.lustració que espero que t'hagi fet somriure "cojeo...luego existo") em va venir al cap la idea de jugar amb la paraula "COJO" que és com tu ho diries perquè la teva llengua materna és el castellà. Doncs aquí van unes quantes xorrades per fer-te somriure, amic. Això i uns quants petons de colors.

¡Rojo, que te COJO! (polític)
Si no me curo, reCOJO y pá casa. (pràctic)
Si no me curo me aCOJO al convenio y COJO la baja. (laboral)
Esto que me está pasando es aCOJOnante. (apocalíptic)
Si me dan a elegir, esCOJO curarme un poquito cada día a partir de las cinco. (platònic)
Cada día cuando pongo el pie en el suelo, me enCOJO de dolor. (real)

i, sobretot,

Miles, eres un amigo COJOnudo. (de tot cor)

El "Ratoncito Pérez" i la fantasia

Fa unes setmanes al Roc li va caure la primera dent i tots plegats vam tenir clar que aquella nit passaria el "Ratoncito Pérez" a endur-se la dent, que calia posar-la sota el coixí i que alguna cosa hi deixaria a canvi.
No n'havíem parlat prèviament, ni vam tenir gaires dies per preparar-nos, ni teníem cap precedent proper, però aquest personatge fantàstic va instal.lar-se entre nosaltres amb una gran naturalitat.
I va ser maco viure aquella excitació no prevista. La del Roc il.lusionat per saber què trobaria sota el coixí. I la nostra, improvisant què hi posaríem.
Però tot va seguir el guió normal: el Roc es va trobar un paquetet amb una nota manuscrita del Ratoncito Pérez i dins hi havia un conte i 2 paquets de cromos.

Al cap d'una setmana, li va caure la segona dent i en la nota que el Roc li va escriure al Ratoncito, li demanava si li podia deixar alguna cosa per al mal de coll... Ens va emocionar aquella confiança en els poders del seu recent descobert amiguet fantàstic i la candidesa i la inesgotable capacitat d'imaginació i fantasia dels nens.

Com el tió.
Jo mai no havia fet cagar el tió de petit, però amb l'Anna vam decidir que volíem viure aquesta tradició amb els nostres fills. El primer Nadal jo estava tan o més nerviós que els nens (bé, segurament més perquè el Roc era moooolt petit). Veig tanta inconsistència en el muntatge del tió que cada any penso que ens cosiran a preguntes i no podrem respondre-les: Com pot ser que un tronc mengi peles de fruita i després cagui regals? Per què l'hem de picar perquè cagui? Per què quan marxem del menjador no es veu cap volum sota la manta i quan piquem ja és evident que a sota hi ha un munt de regals? Per què tots marxem a cantar a una altra habitació menys l'avi?
Però els menuts no volen fer d'investigadors del C.S.I., ells només volen viure la màgia i la il.lusió d'aquests episodis fantàstics i segueixen el protocol sense qüestionar-se res. Només rebent amb unes pletòriques cares d'alegria i felicitat els regals que els ha cagat el tió... És un moment molt especial que recomano a tothom perquè veure les expressions dels infants en aquells instants no té preu.

Quina sort que tenen els infants de tenir aquesta capacitat de sorprendre's amb la màgia de la fantasia!! Sense analitzar ni qüestionar res del que és inexplicable...
Tant de bo nosaltres poguéssim posar el nostre carnet de l'atur sota el coixí i la fada de l'INEM ens hi deixés una nova feina cada cop que ens quedéssim sense...
O poguéssim posar un ninot que representés la malatia que no ens deixa dormir sota una manta i, després de clavar-li unes quantes bastonades i cantar unes cançons, ens trobéssim el regal de recuperar la salut...
Seria maco, oi?

Però potser si això ens passés, en comptes de gaudir-ho, començaríem a preguntar-nos com ha estat possible, formularíem hipòtesis, descartaríem possibilitats, buscaríem informació que ens donés una raó lògica al que havia passat...
Vet aquí una altra cosa que hem de recuperar de la nostra infantesa: més imaginació, més acceptació de la realitat (sobretot quan és positiva)... I en comptes de fer-nos tantes preguntes, gaudir del moment.
(perdoneu però encara estic sota la influència de la lectura de "El Petit Príncep"...)

Nervis i epidermis

Ara ja estic a punt d'acabar els informes. I a més puc fer-ho tranquil.lament des de casa, aprofitant els 6 dies seguits d'aquest aqüeducte festiu. Però fins ara he passat unes setmanes de molta feina i nervis...

Nervis??
Molta gent es deu sorprendre perquè tinc una fama reconeguda de persona tranquil.la que no es posa mai nerviosa per res.
I és veritat... però és mentida.
M'explico.

A mi no m'imposen situacions que poden provocar el pànic en altres persones, com el fet de parlar (o cantar) en públic o assumir algunes responsabilitats. Tampoc no m'espanten els terminis de les feines que he d'entregar. Intento relativitzar-ho i projectar-me al futur sabent que assoliré els objectius proposats perquè habitualment així ha sigut.
Sovint quan la gent del meu voltant s'esgarrifa, està excitada i atabalada, jo els sorprenc amb la meva aparent calma i seguretat... però el meu cos no pensa exactament el mateix.

D'una manera o altra tots passem els nervis. Hi ha qui els exterioritza posant-se histèric, de mal humor o cridant... Hi ha a qui li provoquen una llaga d'estómac... Hi ha a qui li treuen la gana o li provoquen una fam de llop... Hi ha qui s'aprima o s'engreixa... Hi ha a qui se li posen a l'esquena en forma de contractura a les cervicals o a les lumbars...
I a mi a la rifa m'ha tocat patir-los a la pell.

Aquestes últimes setmanes m'atacaven unes picors incontrolables. Malgrat el meu seny i la meva suposada serenitat i templança no podia parar de gratar-me i, dia rere dia, la meva pell va anar acumulant els senyals d'aquestes picors:

• D'entrada a alguns dits de les mans se'm tanquen els porus de la suor i em surten unes petites ampolles. Amb la picor me les començo a fregar, s'inflen, s'acaben rebentant i em provoquen lesions que quan comencen a cicatritzar em deixen alguns dits amb l'aparença d'un leprós. Això ho tinc diagnosticat com a neurodermatitis (o dermoneuritis, mai no recordo l'ordre dels factors) i dishidrosi palmar. Hi ha algunes cremes que teòricament ho podrien millorar però l'experiència em diu que és un procés irreversible un cop comença i que sempre segueix el mateix lamentable patró.
• Un altre lloc on el atacs de picor són desquiciants és sota els bessons de la cama dreta. De tant gratar-me acabo escamant-me la capa superficial de la pell i em queda un aspecte grisós, de microcràters irritats.
• Aquest cop un altre lloc on m'ha afectat la picor ha estat als colzes. De tant rascar-me, la pell ja rugosa dels colzes em quedava com inflada i enfadada, com si m'haguessin picat les abelles.
• Un altre lloc del meu cos que s'apuntava a la festa ha estat la cintura. De fet tota la zona on em queda la marca del cinturó, des del moment que em despertava era el primer focus de picor i rebia l'enèrgic i violent rascat dels meus dits que només s'aturaven quan ja semblava imminent l'aparició de les primeres ferides.
  

En fi. Per sort, tal i com arriben, aquests picors van minvant a mesura que em vaig traient la feina de sobre i acaben desapareixent. Mica a mica l'epidermis torna al seu aspecte habitual i jo recupero la meva serenitat fins que arribi el proper final de trimestre, si és que abans no hi ha algun altre disgust que em desencadeni la reacció en cadena.
Misèries per compartir i mites per ensorrar, ara que puc començar a parlar-ne en passat.

Donant

Fa dies que fan l'anunci de la Marató de TV3 d'enguany i va sobre la regeneració i transplantament d'òrgans i teixits. Ahir van fer un documental per presentar el disc que cada any fa la Marató (com sempre un bon regal mutu que ens permet col.laborar amb la causa, a canvi d'adquirir un bon grapat de versions de cançons) i ens vam tornar a emocionar. Com cada any.
Però aquest any ja començo amb els deures fets.
Ja fa mooolts anys (encara vivia a casa dels meus pares) que vaig fer el pas i duc el carnet de donant a la cartera. Crec que els meus familiars ho saben i si arribés el moment espero que la meva desgràcia servís per millorar la vida d'algunes persones.
Per a mi és una decisió molt fàcil i lògica. Un cop morts no ens serveixen per a res i poden salvar vides. Penso que tots hauríem de ser donants perquè tots som potencials receptors si mai tenim una malaltia o accident.
Com el fet de fer-se donant de sang.
I aquesta és la meva primera contribució a la Marató 2011: us animo a què, si encara no ho sou, us feu donants. De sang i d'òrgans. I us ho dic des de l'exemple i des del convenciment.
Podeu trobar més informació a:
Donació i transplantament
Marató 2011
Banc de sang i teixits

Tornen ELS AMICS DE LES ARTS

Vaig de bòlit. Final de trimestre. Feina de l'escola a cabassos: exàmens, informes, observacions, àlbums, concert de Nadal... A casa quan els nens dormen i s'acaba amb la feina domèstica, toca posar-se davant de muntanyes de papers o de l'ordinador i cremar-se les celles fins que el cos claudica i oneja la bandera blanca demanant la rendició.

I enmig de tot això, em vaig assabentar que "Els Amics de les Arts" estan enregistrant el seu nou disc que es titularà "Espècies per catalogar" i que començarien la gira amb dos concerts a Manresa, al teatre Kursaal, els propers 8 i 9 de març.
I el dia que es posaven les entrades a la venda jo era davant de l'ordinador intentant ser dels primers i no quedar-me sense. I ho vaig aconseguir.
El divendres 9 de març de 2012 anirem de concert amb l'Anna a veure i gaudir de les cançons i el bon ambient que generen "Els Amics de les Arts".
I això enmig d'aquests moments de caos i nervis per la feina que se'm menja, és com una bombona d'oxigen que em permet projectar-me i pensar en coses agradables que em depararà el futur.
Aquesta i moltes més!
Me'n vaig a fer informes...