Voluntari (un poema)

Vaig escriure'l a l'estiu a partir d'una idea que havia tingut en un d'aquells períodes d'acumulació de feina, d'anar estressat, contrarellotge, arribant pels pèls a les múltiples coses que s'ajunten una darrere l'altra...

I com que ara és un moment d'aquests, m'ha tornat a la memòria i és el moment de difondre'l.

VOLUNTARI

Centenars de persones que travessen la ciutat,

formigues estressades empaitant necessitats

que algú ens ha encomanat i ara estem tristos

perquè no aconseguim de satisfer.

Alguns savis filòsofs ens intenten recordar

que maca era la VIDA que teníem a les mans

abans que tots plegats la convertíssim

en un sac brut de presses i neguits.

Científics i polítics i poetes

decideixen que caldria que algú fes

un gest, un sacrifici per l'espècie

i, allunyant-se d'aquest ritme, descobrís

com era abans la vida

sense presses, sense estrés,

sense mòbils, ni internet...

M'apunto voluntari ara mateix.

M'apunto voluntari ara mateix.

Odio els dilluns

Odio els dilluns!
Els dilluns pleguem més tard que els altres dies, a les 7 h de la tarda. Entre naps i cols arribem a casa a les 8 h tocades (després de recollir els nens de casa de la Mari) i llavors, cansats i estressats, hem de fer-los dutxar i sopar a correcuita.
Els nens estan cansats de tot el dia i al mateix temps no ens han vist en tot el dia i això origina una barreja de mandra i esverament que fa que tot costi.
A més a més el dilluns és el dia que l'Anna se'n va a Moià amb unes amigues a entrenar a bàsquet i sobre les 9 h. ella marxa i jo em quedo amb tot el percal. I que consti que no és cap retret, eh? Però tot coincideix els dilluns.
Molt sovint acabem tots histèrics i els nens se'n van a dormir entre bronques i males cares... i llavors jo em quedo accelerat, estressat, agobiat... 
Odio els dilluns!

I quan pensava això vaig tenir el record difús que hi havia una cançó que tenia un títol semblant. Vaig anar a "Sant Google" i la vaig trobar: "I DON'T LIKE MONDAYS" de THE BOOMTOWN RATS (el grup de Bob Geldof).
I vaig descobrir que aquesta cançó la van fer a partir del que va dir una noia de 16 anys (Brenda Ann Spencer) a California després d'haver estat disparant el fusell que li havien regalat per Nadal -fins que va acabar tota la munició- sobre tothom qui entrava a la seva pròpia escola des de la finestra de casa seva (vivia just al davant).
Va matar dues persones (el director i el conserge) i va ferir 8 alumnes.
I quan la van detenir i li van demanar per què ho havia fet, va dir: "No m'agraden els dilluns... només ho vaig fer per animar-me el dia..." (llegir tota la història)

Us asseguro que jo no faré això, però... odio els dilluns!
Us deixo amb el vídeo:

Els meus "tres tenors" (ara mateix)

El divendres 15 de novembre vaig tornar a anar a un concert de DANI FLACO. L’he anat a veure ja 3 o 4 vegades. La primera no sabia qui era ni quin tipus de música feia, però ens ho vam passar tan bé (crec que cada vegada hi he anat amb el Pablo) que cada cop que ha tornat a venir hem repetit i mai no ens ha decebut: sempre sortim amb un somriure provocat per les seves cançons de cantautor urbà (d’estil “sabinero”) i la simpatia i enginy dels seus comentaris entre cançó i cançó.
I també amb la satisfacció de gaudir d’un cantant que potser molta gent no coneix. El Dani Flaco no és número 1 dels 40 Principales, no ven milions de discos, no és portada de les revistes del cor. Però un concert del Dani Flaco és un autèntic regal. I saber-ho i saber que molta gent encara no ho sap ens converteix en una mena de “privilegiats”.

I això ara mateix em passa amb el Dani Flaco i 2 altres cantautors als quals vaig seguint: el POL CRUELLS i el RAMON MIRABET.
Gaudeixo dels seus concerts, dels seus discos, de la proximitat que em dóna haver-hi tractat personalment (al final dels concerts o a través del facebook) i sé que hi ha molta gent que no saben ni que existeixen. I  per molt que jo els digui que les seves cançons són guapíssimes i els seus concerts divertits i emocionants, serà molt difícil que trenquin la barrera invisible que creen els mitjans de comunicació i vagin a un concert seu, sense conèixer-los ni haver-los escoltat per la ràdio.

El Dani Flaco fa cançons urbanes i amb un punt “canalla”. El Pol Cruells té uns aires entre mediterranis i folk-country i tracta temàtiques més nostàlgiques i romàntiques. El Ramon Mirabet canta en anglès i es mou entre el pop-rock, el folk i la música negra. Però tots tres, malgrat les seves diferències estilístiques i personals comparteixen la passió per la música. Es nota que són feliços fent aquesta feina, que viuen per a allargar tan com sigui possible la seva carrera musical enmig d’una indústria difícil que només vol promoure uns quants noms comercials.
El Dani, el Pol i el Ramon estant vivint un somni magnífic, poden dedicar-se a la música, composen les seves cançons, les enregistren, fan concerts, videoclips... i segurament no imaginen una altra cosa que els faci sentir més plens. I jo, quan sóc a l’altra banda de l’escenari, escoltant les seves composicions, gaudint de la intensitat i passió que posen en les seves interpretacions i de la felicitat que destil.len, conscients del privilegi de dedicar-se a allò que estimen, em sento també privilegiat i feliç.
Encara que hi hagi poques persones entre el públic, encara que hagin venut pocs discos, encara que no surtin a les primeres pàgines de les revistes musicals... per a mi són els meus “tres tenors” ara mateix. I tenen el meu reconeixement, la meva admiració i... potser fins i tot una mica de la meva enveja.
Ep! sempre de la sana, eh? ;-)

Acabo amb un vídeo d'un directe del Dani Flaco perquè us feu una idea del que s'hi dóna i una última hora: el Ramon Mirabet participarà en el disc de la propera Marató de TV3 i així molta més gent podrà tenir accés a la seva veu i a la seva sensibilitat. I un ocellet m'ha dit que el 23 de gener actuarà al "Voilà" de Manresa... Us ho perdreu?

Oms i de Prat: mitja vida

El 20 de novembre de l'any 1991 vaig començar a treballar al col.legi Oms i de Prat.
Avui fa 22 anys.
Com que jo tinc 44 anys, puc dir que porto mitja vida a l'Oms i de Prat.
El juny de 1991 vaig acabar la carrera de magisteri i vaig fer la corresponent escampada de currículums. A principis del curs 91-92 em van agafar a la Flama com a monitor de menjador i al cap de poc em van trucar de l'Oms i de Prat per a una substitució de maternitat (4 mesos). Quan va acabar aquella substitució vaig empalmar amb una altra i vaig acabar el curs. Després vaig encadenar amb una excedència i any rere any m'hi vaig anar quedant fins arribar al dia d'avui: 22 anys!!

• He estat tutor de parvulari, de cicle inicial, mitjà i superior.
• He estat especialista d'informàtica des de P4 fins a 6è.
• He fet classes de gairebé tot, inclosa l'educació física i la música. He preparat i impartit cursos de tècniques d'estudi, de creació de cançons, de retoc fotogràfic... He fet projectes sobre el TDK Manresa, els dinosaures, Els Pets, la Prehistòria, el mar i el fons marí, La volta al món en 80 dies, El Petit Príncep...
• He fet extraescolars de mecanografia, d'informàtica i de guitarra.
• He fet classes d'adults (Graduat Escolar Nocturn), he fet cursets d'informàtica per a pares i mares, he fet colònies d'estiu, he fet de monitor de menjador...
• He format part de la Comissió dels 25 anys de l'escola, del Consell Escolar... He estat Coordinador de Cicle, responsable d'informàtica, creador i mantenidor de la plana-web del centre i del bloc de Cicle Mitjà...
• He vist créixer l'edifici de parvulari, encimentar el pati, fer el pavelló, renovar les aules d'informàtica, tapar el pati cobert, fer la nova biblioteca, l'aula de música, el laboratori, l'escala d'emergència...

M'he format com a persona, he après a treballar en equip i a GAUDIR de la meva feina, he après a ser cada cop millor mestre a través del contacte amb els nens i amb els meus companys. Companys que, amb el pas dels anys, han passat a ser més que companys. Hem celebrat casaments, naixements, jubilacions... Hem plorat morts de familiars, malalties, decepcions...

Porto mitja vida a l'Oms i de Prat i tinc claríssim que el balanç és TOTALMENT POSITIU i, malgrat que a tot arreu hi ha de tot i no és tot meravellós, només tinc paraules d'agraïment i de satisfacció per la feina feta.
Tinc claríssim que tinc la sort de treballar del que més m'agrada. La meva vocació de mestre em permet gaudir cada dia d'una feina que m'estimo.
M'ho he passat molt bé, m'ho passo molt bé i espero seguir passant-m'ho així de bé durant molts anys més. Potser també podria fer-ho en una altra escola, però estaré encantat si tinc la sort de continuar treballant al mateix centre i contribuir a fer créixer el projecte de futur del col.legi Oms i de Prat.

Us deixo amb unes fotos "històriques" que segur que us faran somriure!

1991: acabo la carrera de magisteri.

Abril 1992: el Rei Sol seguit per tots els nens de parvulari.

Juny 1992: final de curs amb els de P5... Em deien "poli de guarderia".

1994: l'any del 25è aniversari.

Molts companys han arribat a ser més que companys.

Aquests són els companys de cicle d'aquest curs: 2013-2014.

José María Toro: educar des del cor

El 14 de novembre vaig assistir a una estimulant xerrada del JOSÉ MARÍA TORO. Sota el títol “Educar con co-razón” i organitzada pel col•lectiu “Una altra educació és possible”, durant més de dues hores vam escoltar el discurs entusiasta d’aquest mestre, escriptor i conferenciant sevillà.
Entusiasme, sentit de l’humor i una manera d’enfocar la vida totalment encomanadisses: allunyar-se de les presses i els neguits, passar del fer al ser, escoltar la natura i els sentiments, buscar l’harmonia... Durant la xerrada vaig anar apuntant algunes frases que em van semblar interessants, enginyoses o que convidaven a la reflexió. Algunes crec que són literals i en altres casos us en transcric el sentit que jo vaig interpretar. Espero que us agradin:

•    Les coses es divideixen en urgents, importants i essencials.
•    A través de la pausa arribem a la pau...
•    Cada moment és una situació única i irrepetible que hem de gaudir deixant-nos portar per la dansa de la vida.
•    No hem de dir “no tinc temps”, hem de dir “tinc un excés de tasques a fer”. Canviar l’enfocament ja ens dóna la solució del problema.
•    “El sabio sabe a qué sabe lo que sabe”
•    Tot canvia si canvies la mirada sobre les coses.
•    Educar és l’art d’encendre els ulls dels infants, que són les finestres del cor...

•    Hem de lluitar contra el “fitxisme”, les fitxes només han de ser el procés final després d’un aprenentatge vivencial i manipulatiu.
•    A les escoles hem de posar les programacions al servei de la vida i no a l’inrevés.
•    Hem de descarregar l’escola de burocràcia, de currículum i de la presó dels llibres de text per poder passar de l’escola del “fer” a l’escola del “ser”.
•    A les escoles hi ha moltes activitats però poques experiències.
•    No hi ha d’haver cap programa curricular sobre educació emocional, l’educació emocional s’ha de mamar, s’ha de respirar, s’ha de practicar contínuament (aprenentatge atmosfèric) no pas una hora a la setmana.

•    La peça clau de l’educació és el mestre. Les bones eines i recursos en mans d’un mal mestre, esdevenen males eines. Poques eines en mans d’un bon mestre, esdevenen bones eines.
•    El mestre té dins seu tots els recursos que necessita.
•    Un bon mestre ha de refiar-se de la seva pròpia inspiració...
•    Un bon mestre ha de seduir, ha de ser alegre, ha de tenir una part d’actor.
•    El mestre ha de predicar amb l’exemple i ha de ser una bona persona. Si és així el seu exemple arribarà als alumnes perquè ningú pot no-donar el que és realment.
•    Un nen s’agenolla davant la coherència del seu educador.
•    Dues coses bàsiques que ha de fer un bon mestre cada dia al matí amb els seus alumnes: SALUDAR-LOS (amb alegria, amb interès, amb un somriure...) i MIRAR-LOS (que tots els alumnes se sentin importants i estimats pel seu mestre).

10 anys sense Martí i Pol

El dia 11 de novembre de 2013 es commemoraven 10 anys de la desaparició física del gran poeta català Miquel Martí i Pol. Durant molts anys a la meva tauleta de nit va haver-hi els seus llibres i amb ell vaig gaudir de la poesia i va ser el meu combustible per animar-me a fer-ne jo, de poemes.
Aquesta era una de les notícies que jo creia que havia d'arribar a les escoles i per això avui he arribat d'hora a la classe i m'he posat a buscar un dels seus poemes i una foto seva per presentar-los als meus alumnes de 3r de Primària (8-9 anys).
He escollit ràpidament el poema "Ara mateix" i la foto que ahir va ser portada del diari Ara. He fet un ràpid muntatge i l'he projectat a la pantalla de la classe perquè els alumnes se'l trobessin quan arribessin (també n'he fet còpies en paper per als meus companys de cicle, per si volien seguir el meu exemple a les seves aules).
Quan tots han estat a punt els he explicat una mica qui havia estat aquell senyor i la importància de la seva obra. Llavors els he ensenyat el poema, els he dit que era llarg i dens però que m'agradaria llegir-lo i que almenys es quedessin amb la darrera frase que s'ha fet famosa, simbòlica i inspiradora: "Que tot està per fer i tot és possible".
M'han escoltat amb atenció i quan he acabat, tot i que no l'havien entès, alguns han fet intenció de posar-se a aplaudir. Llavors els he intentat explicar el sentit global del poema i els he posat un exemple al seu abast:
... imagineu-vos que jugueu un partit de futbol contra els més bons de la Lliga i el vostre millor jugador s'ha lesionat... Potser la majoria dirien que no teniu res a fer i que segur que perdreu, però Martí i Pol us diu que feu pinya, tots junts, que no us queixeu del que no teniu i que penseu que si us esforceu i no us desanimeu... qui diu que no podeu guanyar? Per què no? Tot està per fer i tot és possible.

Ha estat una estona molt agradable i crec que hauran arribat a casa sabent qui era Miquel Martí i Pol, què és commemorava avui i, potser fins i tot, acabaran recordant aquest últim vers que hem acabat escrivint en una cartolina groga i penjant sobre de la pissarra.
I m'he sentit bé amb mi mateix perquè... sabeu què?
Fa deu anys, el dia que Martí i Pol va morir, jo, tot i sentir el mateix respecte i admiració que sentia avui i tot i pensar, igual que avui, que grans notícies com aquella han d'entrar a les aules, no vaig ser capaç de deixar de fer el que tenia programat i fer-lo entrar a l'aula d'alguna manera.
I avui, en certa manera, he saldat un deute pendent.
Gràcies per tot, Miquel Martí i Pol!

Si voleu saber més sobre la seva vida i obra podeu recuperar 2 notícies antigues: vida i obra.

El bumerang de la generositat

Al claustre final del curs passat ens van preparar una activitat anomenada "Emocions que es valoren i Valors que emocionen". Seguint l'ordre alfabètic, a molts ens va tocar una paraula d'aquest àmbit (emocions i/o valors) sobre la qual havíem de reflexionar i acabar fent una petita exposició davant dels companys.
A mi em va tocar la "G" de la GENEROSITAT i vaig dir més o menys el següent...

Vaig començar dient que al meu cicle (Cicle Mitjà) la paraula "generositat" s'escrivia amb "K" perquè aquesta és la lletra de la unitat de xarxa informàtica on compartim recursos i materials i els deixem a l'abast de tothom.
Després vaig passar a enumerar alguna cosa de cadascún dels components del cicle (Rosa, Pietat, Yuni, Carme, Anna i jo mateix) que havia fet generosament per als altres, demostrant que a Cicle Mitjà tots érem generosos els uns amb els altres.
Llavors vaig explicar que si algú no era generós (hi ha gent a qui no agrada compartir les seves coses o n'és molt gelós) havia de pensar que la generositat era com un bumerang i que, en el cas del nostre cicle, quan llençaves un bumerang de generositat, tard o d'hora te n'acabaven tornant 5. Per tant, fins i tot egoísticament sortia a compte ser generós.
Vaig acabar donant les gràcies a les meves companyes per la seva generositat i animant tothom a ser generós amb els companys.

I ara no fa gaires dies vaig pensar que aquest era un concepte maco i interessant i que em semblava que encara no ho havia explicat aquí al picalapica.
Ara ja no ho podré dir.
Tot i que... també he recordat un article (febrer 2013) que tractava una mica aquest tema: "L'egoisme de l'altruisme".

Damià Olivella

El dia 31 d'octubre vam anar al Voilà a un concert del Damià Olivella. I és una experiència que vull recomanar a tothom.
És un músic privilegiat amb una veu molt maca i ideal per interpretar peces de soul i blues. A més a més el seu domini de la guitarra és impressionant i és una delícia veure'l tocar. I per rematar-ho té un concepte de la música molt pur, per a ell la música és comunicació, improvisació, energia... He anat a un parell de concerts seus i sempre he disfrutat molt amb aquests moments que regala de "jam session", jugant amb els altres músics i deixant que flueixi el que surt en aquell moment. i també és capaç de fer versions de Michael Jackson o Stevie Wonder que no tenen res a envejar a les originals.

Us deixo amb una interpretació d'un blues ("Walking blues" original de Robert Johnson). Si mai no heu vist tocar el Damià i tanqueu els ulls podeu pensar que qui està interpretant la peça és el mateix Eric Clapton... I no hi ha gaires elogis millors que aquest.
Enjoy!

Tracta'm bé

Dues anècdotes i un record.

Anècdota-1:
Fa unes setmanes vaig començar a agafar uns alumnes que no són de la meva classe una hora a la setmana per ajudar-los en les seves dificultats en l'escriptura de textos. El primer dia estaven molt contents d'estar una hora amb mi i vam tenir un diàleg que deia aproximadament això:
- És que ets molt bon mestre!
- I vosaltres com ho sabeu si mai no m'heu tingut de mestre?
- No ho sé, però ets molt bon mestre.
- Per què? Perquè tinc ulleres de bon mestre?
- Nooo. No ho sabem...
- Per què tinc aquest boli que és de bon mestre?
- Nooo...

I finalment una nena va dir:
- Ets bon mestre perquè tractes molt bé els nens.

Anècdota-2:
Un dia la meva germana Judit, que treballa a la fleca d'un supermercat, m'explicava que va atendre una senyora a qui mai no havia vist. Li va servir un cafè i va seguir atenent altres clients.
Al cap d'una estona aquella senyora la va cridar i, com que ja tenia pagada la consumició, la meva germana es va témer que tingués alguna queixa del servei rebut. La seva sorpresa va ser gran quan la senyora li va dir, aproximadament:
- Et volia felicitar i donar les gràcies per la bona estona que m'has fet passar. He estat veient com treballes i com tractes els clients. Amb tots has estat simpàtica i educada i se't nota que t'agrada fer la teva feina. Jo mai no havia vingut aquí, però t'asseguro que tornaré.

Evidentment la meva germana va quedar gratament sorpresa i fins i tot emocionada per les paraules d'aquella clienta.

Record:
L'any 2002 vàries persones del meu cercle es trobaven en una situació en que laboralment se sentien injustament tractades. Tenien la sensació que feien bé la seva feina però que no se'ls valorava tot el que feien bé i que encara a vegades se'ls exigien coses que no tenien per què fer o se'ls criticaven coses que no tenien a veure estrictament amb la seva feina.
Jo, solidaritza't amb la seva causa vaig dir-los que faria una samarreta perquè puguessin protestar silenciosament de la seva situació.
I vaig complir la promesa. A Calafell vaig fer un senzill disseny i vaig fer fer unes quantes samarretes que vaig repartir entre els implicats i els de casa meva.
Al final de la notícia teniu el disseny i el producte final.

Conclusions:
1.- Tracta els altres com t'agradaria que et tractessin a tu.
2.- Tal faràs, tal trobaràs.