Visita a l'Adam

Després de més de 30 anys fent de mestre, encara tinc la sort de viure experiències noves com la que vaig viure el passat 14 de juny.

A finals de novembre del 2024, l'Adam va deixar de venir a la nostra escola envoltat d'un silenci tan respectuós com misteriós.

Mesos després vaig poder donar resposta a les preguntes dels seus companys. L'Adam havia passat a viure temporalment separat de la seva família fins que les circumnstàncies fossin més favorables. Estava a Sant Feliu de Codines en una llar d'Aldeas Infantiles S.O.S. i tenia l'oportunitat de fer-li una visita per tornar-li les seves coses i saludar-lo.

Vam fer-li un àlbum, una plana cada company, amb dibuixos, dedicatòries, frases boniques i molta complicitat.

El dissabte en qüestió vaig agafar el cotxe i vaig conduir escoltant Housemartins i amb moltes ganes de veure'l. Quan vaig arribar i em va veure, va venir corrents i em va fer una llarga abraçada, emocionadíssims tots dos. Després vam anar a la sala de visites, li vaig tornar les seves coses, li vaig donar la foto de la classe signada per tots (que donem a cada alumne el dia del seu aniversari) i l'àlbum que el va fer MOLT feliç. Va riure amb cada dibuix, amb cada dedicatòria, recordant totes les anècdotes compartides... I va voler fer un vídeo per als companys on deia moltes vegades la paraula "gràcies".

Va ser un preciós tancament d'una etapa que havia quedat estroncada abruptament. I vaig tornar cap a casa amb un grapat de fotos molt especials, els ulls entelats i el cor eixamplat, mentre sonava Norah Jones al viatge de tornada.

"La llei de Murphy" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat...

Espero que us agradi!   

LA LLEI DE MURPHY

Ja no feia gaire fred, el vint-i-dos de març a les nou de la nit, en el partit de tornada dels vuitens de final de la Lliga de Campions entre el F. C. Barcelona i l’Spartak de Praga. Però des de l’última filera del capdamunt del Camp Nou, un ventet primaveral sacsejava els cabells del Ferran Vilaró mentre, a la mitja part, es menjava l’entrepà.

Duia una gorra vermella amb l’escut del club; una samarreta antiga de màniga curta amb el nom i el dorsal del Ronaldinho per sobre d’una samarreta negra de màniga llarga; uns pantalons texans d’un blau descolorit; i unes sabatilles esportives negres. Amb la mà esquerra aguantava l’entrepà de botifarra i, a la dreta, hi tenia el mòbil. Anava desplaçant el dit polze sobre la pantalla, consultant les xarxes socials, fins que li va entrar una trucada. Va despenjar i se’l va posar a l’orella.

—T’agafo en un mal moment? —va etzibar-li una veu de noia, aguda i musical.

—Soc al futbol, Olga. Ja t’ho havia dit, oi, que hi aniria? —va contestar amb veu neutra.

—Potser sí, ara que ho dius. Et truco més tard?

—No, no, estem a la mitja part. Què vols? —va dir-li abans de clavar una nova queixalada a l’entrepà i desplaçar-se fins al darrere dels seients, just a l’última paret que separava el camp del món exterior, a una alçada considerable. Va mirar cap al carrer, on les persones eren com formigues atabalades entrant i sortint del gran formiguer que era l’estadi.

—Aquesta tarda m’ha trucat el cardiòleg. Les proves que li va fer al papa diuen que alguna cosa no rutlla. Li vol fer un cateterisme per veure què té exactament.

—Però ell es troba bé, no?

—Ara com ara, sí, però diu el metge que és una bomba de rellotgeria. En qualsevol moment podria tenir un “urisme”, es podria taponar una artèria i donar-li una embòlia...

—Aneurisma, deus voler dir —va corregir-la el Ferran.

—Com es digui. Jo no tinc tants estudis com tu. Seria molt millor que t’hi entenguessis tu amb el metge.

L’Olga va callar com si esperés una rèplica que no va arribar i al cap d’uns segons de silenci va continuar.

—El cas és que fins que no l’avisin li ha receptat un medicament per aclarir la sang i hem d’estar-hi molt a sobre...

—El Sintrom.

—Això mateix. Cada dia hauríem d’anar-hi un dels dos per assegurar-nos que se’l pren correctament.

El Ferran va fer l’última queixalada a l’entrepà, va arrugar el paper d’alumini fins a fer-ne una bola i va fer la intenció de llençar-la al carrer. Però a l’últim moment, va notar la mirada d’una senyora, es va reprimir i se’l va posar a la butxaca. Amb una ganyota de contrarietat va contestar la seva germana:

—Ja en parlarem, Olga. Ara comença la segona part. Demà et truco.

I va penjar sense acomiadar-se.

Començaven a sortir els primers jugadors del túnel de vestidors. Va posar-se els auriculars per sentir les notícies i va consultar l’hora a la pantalla gegant, on el marcador li recordava el trist 0-0. Com que encara quedaven uns minuts, va encaminar-se cap a les escales dels lavabos.

Hi havia una petita cua esperant per entrar i va llençar la bola de paper d’alumini a la paperera de l’entrada. Dos homes van sortir dels lavabos eixugant-se les mans als camals dels pantalons i de seguida li va tocar el torn. De tornada al seu seient, es va fixar en un senyor ja molt gran que anava en cadira de rodes. Devia tenir més de vuitanta anys i duia una motxilleta al respatller de la qual sortia un tubet transparent que acabava al seu nas. Devia tenir alguna insuficiència cardíaca o pulmonar que requeria oxigen de manera continuada. Anava ben abrigat, amb jaqueta, guants, bufanda i una gorra per impedir que agafés fred. I malgrat totes aquestes limitacions, els seus familiars el portaven al futbol. Va observar com empenyien la cadira fins al final d’una de les boques per tal que, des d’allà, pogués veure el partit.

Mentre es fixava en aquell home, va esclatar la cridòria de decepció per un gol en contra. Va afanyar-se a arribar a la seva localitat i va comprovar que l’Spartak acabava de marcar un gol que eliminava el Barça. Davant seu, dos homes discutien:

—Aquest any no guanyarem res. Tenim pitjor equip que l’any passat. Els fitxatges no han resultat.

—No perdis l’esperança. Amb un empat en tenim prou per passar l’eliminatòria. I no hi ha hagut cap partit que no haguem fet almenys un gol.

—Desenganya’t, Manel, avui ens eliminen. El Barça és una mostra vivent de la llei de Murphy: “Tot el que pot sortir malament, sortirà malament.”

—Aquesta no és l’actitud, Robert. L’equip necessita suport i no crítiques.

—I jo necessito que l’equip jugui bé i em doni alegries i no ho fa.

El mòbil del Ferran va començar a sonar i va veure que era una nova trucada de la seva germana. Va posar-lo en silenci i el va guardar a la motxilla sense despenjar-lo.

La segona part va anar avançant amb un domini total del Barça que no es materialitzava en cap ocasió de gol. Una remor, barreja de decepció i indignació, va anar creixent fins que ja en el temps de descompte, l’àrbitre va xiular un penal a favor de l’equip local. 

—Veus, home de poca fe. Avui farem com el Madrid: salvarem la pell en el temps de descompte. Si marquem, passem ronda.

—Tu ho has dit, Manel: si marquem. Recorda la llei de Murphy.

—No siguis malastruc, collons.

Mentre es produïa la litúrgia habitual prèvia al llançament (protestes, targetes, rotllanes de jugadors...), el Ferran va aprofitar per tornar a mirar el mòbil. Tenia vuit trucades perdudes i quatre missatges de whatsapp de la seva germana. Va tornar a desar-lo a la motxilla sense obrir-los, amb un rictus barreja de por i preocupació.

Un silenci tens va anar-se estenent per tot el camp i l’àrbitre va xiular. Leo Messi, gest seriós, va dirigir-se a la pilota i va colpejar-la amb el peu esquerre. Però el porter txec li va endevinar la trajectòria i va refusar-la fora del camp, mentre un murmuri de desesperació creixia entre el públic.

—La mare que et va parir! —va exclamar el Manel, mirant amb ràbia el seu amic que somreia com aquell que ha endevinat una profecia.

—El que pot sortir malament, surt malament... La llei de Murphy.

A la jugada següent l’àrbitre va xiular el final del partit que certificava l’eliminació. El públic va reaccionar esbroncant els jugadors, però el Ferran es va aixecar del seient, com si allò no anés amb ell i, capcot, va enfilar el camí de sortida, mentre una nova trucada feia vibrar el seu mòbil, al fons de la motxilla. 

Emili Codorniu, salvat del front de guerra gràcies a la música

 Avui ha sortit publicada a la web de Memòria històrica de Manresa, una notícia sobre la història del meu avi a la Guerra Civil. Porto uns setmanes treballant-hi amb el Salvador Redó, recollint imatges i documentació que havia conservat quan van morir els meus avis i utilitzant com a base entrevistes que jo li havia fet quan estudiava la carrera de mestre.

El que és més interessant del seu cas és que la música el va salvar d'anar al front. Com que tocava el trombó el van destinar a la banda militar que només es dedicava a assajar i fer concerts, però cap al final de la guerra, quan pintaven bastos, el comandament de la seva caserna va enviar tots els músics en un tren cap al front. I davant d'aquella decisió que pintava molt malament, el tren es va aturar a Calaf i va tenir un cop de sort: el capità del destacament de Calaf, quan va saber que al tren hi havia músics, els va fer baixar perquè volia formar una banda militar. Allò el va deslliurar d'anar a primera línia de front!

És una anècdota que no té més importància, però em fa molta il·lusió que la història del meu avi, el meu padrí, l'Emili Codorniu Aran, hagi quedat documentada i recollida en una web de memòria històrica on molta gent podrà consultar-la i conèixer-la.

Us deixo unes fotos i l'enllaç per visitar-la:

https://www.memoria.cat/emili-codorniu/

"Identitat" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca...

Espero que us agradi!   

IDENTITAT

L’Heribert era el fill mitjà de l’adinerada família Barcons, industrials catalans que havien fet fortuna amb el tèxtil a meitats del segle XX. Amb el temps havien invertit i diversificat fins a constituir un imperi potent que els havia situat en una posició privilegiada. Els pares de l’Heribert, Salvador i Montserrat, havien pujat els seus fills en l’abundància i el luxe, els havien portat a escoles de prestigi i els havien mantingut en una bombolla de gent de la seva mateixa posició.

Però l’Heribert va ser un adolescent rebel, d’idees revolucionàries i vocació artística. De seguida que va poder es va allunyar de la família i va instal·lar-se en una casa ocupada, on va participar de mil i una iniciatives reivindicatives. Els pares van viure amb gran consternació el distanciament del fill mitjà i van intentar endebades fer-lo recapacitar. Però ell sempre es va mantenir ferm i va acabar trencant tots els lligams amb un tipus de vida amb el qual no se sentia còmode ni representat.

Es va instal·lar en una masia al Berguedà amb l’Àstrid, una noia alemanya de pare turc que havia conegut en una trobada d’artistes. Van comprar un ramat de cabres i van començar una vida rural i sostenible. Feien formatges, tenien hort, alguns animals i de tant en tant rebien encàrrecs de disseny gràfic que podien assumir teletreballant des de casa.

Amb el temps van arribar dos fills a qui van anomenar Om i Saüc. Els van educar des de casa, sense portar-los a cap escola, i des de petits van començar a participar d’una vida familiar que recordava més la del segle passat que la contemporània. Eren nens que, d’una banda, collien verdures de l’hort, cuidaven el bestiar i participaven de les tasques domèstiques. I de l’altra, no havien vist mai la tele, ni havien dinat en una cadena de menjar ràpid, ni tenien accés a mòbils ni xarxes socials. Ni havien conegut mai els seus avis paterns.

Quan l’avi Salvador va morir, l’Heribert va presentar-se al tanatori tal i com havia sortit de la masia quan li havien donat la notícia. Quan la vídua el va veure arribar amb les rastes, els pantalons de peto texans i barba de quatre dies, va demanar al seu fill gran que fes fora aquell pidolaire.

—Mare, no veus que és l’Heribert? —va indicar-li l’hereu.

Llavors la mare el va abraçar i se’l va emportar a un reservat.

—Heribert, fill meu, no pots estar aquí vestit d’aquesta manera. És la vetlla del teu pare. Mira com va tothom. És una falta de respecte.

—Mare, quina importància té la roba que porti? Soc aquí. Feia anys que no ens vèiem. L’única cosa que et preocupa és com vaig vestit?

—Heribert, si us plau, t’ho demano. Si vols, el Fermí et pot acompanyar a casa. Et dutxes, t’afaites i et poses alguna cosa decent. Si cal, et pot acompanyar a comprar-te roba —i va obrir la bossa de mà, buscant la cartera—. Té, pren-t’ho com un últim regal del teu pare.

—No necessito cap regal, mare. Veig que res no ha canviat. Si no soc benvingut, me n’aniré. No vull molestar.

—No em facis això, fill meu. Ara no. Jo et vull al meu costat, però així no.

L’Heribert se la va mirar amb una tristesa infinita i li va dir:

—No es pot tenir tot. T’acompanyo en el sentiment.

Li va fer un petó a la galta i va sortir a l’exterior. Es va quedar assegut en un banc, discretament apartat, i va esperar fins que va sortir tothom. Llavors va entrar per acomiadar-se del pare i va tornar a la masia.

L’endemà no va assistir al funeral.

Després d’aquella última trobada, la senyora Montserrat, va convidar en vàries ocasions l’Heribert, buscant una reconciliació. Però ell sempre li contestava que no li anava bé baixar a ciutat, però si volia podia pujar ella a la masia. Sabia que no suportaria embrutar-se les sabates de fang ni notar les mosques volant al seu voltant i efectivament la trobada no es va produir mai. Però van anar passant els anys i la salut de la senyora Montserrat va anar empitjorant. 

Un bon dia es va presentar a la masia el Fermí, el fidel servent de la família.

—Senyor Heribert, la senyora Montserrat està molt malalta. M’ha demanat que li comuniqui que està disposada a venir-lo a visitar aquí a la masia per acomiadar-se. Vol reconciliar-se amb vostè per poder morir en pau.

—Em sembla molt bé, sempre ha tingut les portes obertes. No hi tinc cap inconvenient.

—Un moment, senyor Heribert, això no és tot. La senyora Montserrat està disposada a repartir la seva herència entre vostè i els seus dos germans a parts iguals, sempre i quan vegi que vostè i la seva família viuen en les condicions que ha de viure un Barcons. Si no és així, diu que la part que li correspondria a vostè la donarà a entitats benèfiques perquè els puguin atendre si mai ho necessiten.

L’Heribert no donava crèdit a la proposta. La seva mare volia fer-lo passar per l’adreçador amb l’amenaça de l’herència?

—Digues-li a la meva mare que pot venir quan vulgui, serà benvinguda. Però no penso canviar la manera com vivim la meva família i jo. No necessito els seus diners. 

—De fet, això no és del tot correcte, senyor Heribert. La senyora Montserrat fa un any que va adquirir la propietat de la finca on viuen. Vostè ha seguit pagant el lloguer a la mateixa immobiliària, però ara la propietària és la vídua Barcons. M’ha demanat que li comuniqui expressament que si la seva visita no és satisfactòria, li rescindirà el lloguer i hauran de buscar-se un nou lloc per viure.

—Què?

—Em sap greu, senyor Heribert, em faig càrrec que no són bones notícies, però li recomano que faci les modificacions necessàries per satisfer el desig de la senyora Montserrat. Ja sap que té molt bons contactes i podria arribar a fer-li la vida impossible si s’ho proposa. Potser ningú no li llogaria una altra finca per aquí al Berguedà.

—No té cap dret a ficar-se en la meva vida. Ho trobo totalment inadmissible.

—Miri, senyor Heribert, li diré una cosa que no hauria de dir-li, però confio en la seva discreció: té molt a perdre, però també molt a guanyar i hauria de sospesar bé la seva decisió. Sense precipitar-se. A la senyora Montserrat no li queda gaire temps de vida i està dèbil. Si vostè li concedeix una última visita agradable, ella marxarà contenta i li agrairà compartint la seva fortuna amb la seva família. Tindrà la vida solucionada i el sacrifici haurà estat minúscul comparat amb el benefici que n’obtindrà.

—T’agraeixo la confiança i el consell, Fermí, però això que em demana és humiliant. Tota la vida he fet el que m’ha semblat que era correcte, que sovint no ha estat el que ella hagués volgut. No entenc perquè ara vol obligar-me a canviar els meus principis, fent-me un xantatge final. No ho penso tolerar.

—Jo ja he dit més del que hauria d’haver dit, senyor. Només li puc suggerir que ho consulti amb la seva parella i valorin bé els pros i els contres. La senyora Montserrat els proposarà una data, ara que sap que és benvinguda.

A l’Heribert li bullia la sang quan va explicar-li a l’Àstrid la proposta de la seva mare. Ella també ho va trobar molt desagradable, però es va esgarrifar davant la possibilitat d’haver de deixar la masia. Hi havien dedicat tota la vida i hi tenien totes les seves il·lusions dipositades. Cap dels dos no es veia vivint en un altre lloc, però els indignava que la mare pretengués fer-los canviar la seva manera de viure.

Durant els dies següents aquell va esdevenir el tema de conversa recurrent i de mica en mica es va anar obrint una escletxa en la resistència inicial a acceptar la proposta endimoniada. Si claudicaven no haurien de renunciar a viure en aquella masia i, a més a més, els nens tindrien el futur assegurat. Al cap i a la fi, aquells diners els corresponien en concepte d’herència, igual que als altres germans i no podien acceptar que es fes aquella diferència. I, de fet, la senyora Montserrat estava a punt de morir-se i, quan això passés, res no els impediria desfer els canvis i seguir vivint com sempre havien fet. De manera que potser renunciar temporalment als seus principis podria entendre’s com una estratègia per no haver de renunciar-hi en el futur. Tant l’Àstrid com l’Heribert es trobaven en un dilema moral, però van començar a plantejar hipòtesis que obrien la porta a acabar acceptant els diners de la fortuna Barcons. Podien encimentar el camí d’entrada i enjardinar els laterals, llogar mobles d’Ikea per a les habitacions i una tele gran per a la saleta d’estar, despenjar les banderoles tibetanes que hi havia pels sostres del pis i comprar quadres per decorar les parets...

Quan van rebre la trucada del Fermí per confirmar la visita al cap de deu dies (20 de novembre), van adonar-se que definitivament havien acceptat la idea de maquillar la seva realitat per adaptar-la a les exigències de la matriarca Barcons. Van comprar-se roba moderna per causar-li bona impressió. Van dur els nens a la perruqueria (cosa que no havien fet mai a la vida) i fins i tot l’Heribert va acceptar tallar-se les rastes (que estava segur que la seva mare desaprovava). L’Àstrid, més reticent a fer aquests sacrificis personals, es va negar a tallar-se les seves i va decidir que aquell dia no seria a casa perquè l’àvia no hagués de veure-la. 

Van anar posant en caixes les mil i una andròmines que tenien per sobre de taules i prestatges. Van treure tot el que hi havia enganxat a les parets (pòsters de tota mena, dibuixos que havien fet els nens, tapissos i robes pintades en tallers artesanals...) i van amagar-ho a les golfes que, en pocs dies, van quedar atapeïdes amb tot el que volien amagar a la vista de la vídua Barcons. Van comprar reproduccions de quadres famosos i algunes plantes d’interior per decorar espais, ells que defensaven que, vivint a la natura, no tenia cap sentit arrencar-les per tancar-les entre quatre parets.

Tres dies abans de la visita, l’Àstrid va agafar un tren per anar a Alemanya a visitar la família i l’Heribert es va quedar amb l’Om i el Saüc, ensinistrant-los perquè es comportessin com voldria una senyora a qui no havien vist mai ni podien estimar-se de cap manera. De seguida es va adonar que era una tasca impossible i que el comportament natural dels seus fills seria inadmissible per a la senyora Montserrat. Però no podia pas enviar-los a Alemanya: l’àvia havia dit que volia conèixer-los.

El dia abans de la visita, l’Heribert va passar revista a tota la casa. Li semblava que estigués visitant la d’una altra persona, però creia que la seva mare la trobaria encantadora. Tot i així, quan va veure els nens descalços (no hi havia manera que s’acostumessin a portar espardenyes per dins de casa) i estiregassats per terra, va pensar que allò ho engegaria tot a n’orris. Així que va fer un cop de cap. 

Va enviar l’Om i el Saüc a casa d’uns amics que vivien en una altra masia a pocs quilòmetres de la seva i va trucar una agència d’actors perquè li enviessin dos nens per substituir els seus fills. Va especificar tots els requisits necessaris i a l’agència li van assegurar que l’endemà a primera hora els tindria amb el paper après i que no havia de preocupar-se per res. Com que no estava segur que l’Àstrid aprovés aquella decisió, va decidir que de moment no n’hi diria res.

El dia 20 de novembre l’Heribert es va llevar ben d’hora després d’haver passat una mala nit. De bon matí va rebre els nous Om i Saüc i els va ensenyar tota la casa, repassant el paper perquè no hi hagués cap imprevist. Van resultar ser dos nens encantadors i molt espavilats que van entendre perfectament què se’ls demanava. Per aquella banda no havia de patir.

A mig matí va arribar la vídua Barcons. La furgoneta adaptada va entrar pel camí encimentat i va aparcar just davant de la porta per deixar sortir una velleta en cadira de rodes. Els nens la van sortir a rebre amb dos petons que duien el punt just de respecte i estimació.

—Hola, àvia, com estàs? Jo soc l’Om.

—Hola, àvia, jo soc el Saüc.

La dona va contemplar-los, gratament impressionada, i també el seu fill, amb el cabell arreglat i roba decent. Veient com una llagrimeta li lliscava galtes avall, l’Heribert va pensar que la cosa anava per bon camí.

Va ser una estona agradable, van seure al menjador i van prendre una infusió i unes galetes, mentre la senyora Montserrat tenia agafada en tot moment la mà del fill que acabava de recuperar. Al cap d’una estona van deixar que els nens marxessin a les habitacions per poder parlar amb més intimitat.

—Heribert, em queda poc temps. Però estic contenta perquè ara podré marxar en pau.

—No diguis això, mare, no et veig pas tan malament.

—Sé que no sempre ens hem portat prou bé amb tu —va continuar sense fer cas de les seves paraules—, però la veritat és que tu tampoc no ens ho vas posar gens fàcil. Sempre has volgut anar a la teva i això era difícil d’acceptar.

—No remoguem el passat, mare. Uns i altres hem fet el que crèiem que havíem de fer. Som família, però som molt diferents...

—Som família —va interrompre’l la mare emocionada—, com m’agrada sentir-te dir aquestes paraules.

La conversa va transcórrer per aquests viaranys de respecte i afabilitat i quan van acomiadar-se, el Fermí li va picar l’ullet mentre li estrenyia la mà: la visita havia estat tot un èxit.

Aquella mateixa tarda, l’Heribert va anar a buscar l’Om i el Saüc i l’endemà va tornar l’Àstrid. Un cop reunits els quatre, van començar el procés de tornar a transformar la carrossa en carabassa i van arribar les primeres reaccions inesperades.

—Aquest quadre de Mondrian el podríem deixar, no? M’agraden aquestes formes geomètriques i els colors. Em relaxa. Us sembla bé que el deixem? —va dir el Saüc.

Tots es van quedar una mica sorpresos, però ningú no hi va posar cap inconvenient perquè en el fons també el trobaven un quadre modern i bonic. Llavors l’Om va aprofitar:

—Doncs jo proposaria també deixar la tele. No vull pas que ens “aborreguem” mirant programes estúpids a totes hores, però algun vespre podríem veure una pel·lícula tots junts, no?

Aquest tema ja va generar més controvèrsia. L’Heribert estava totalment en contra de la televisió, però l’Àstrid, que aquells dies a Alemanya, l’havia estat veient a casa dels seus pares, no s’oposava a una solució intermitja. Al final van decidir que la deixaven i que ja veurien l’ús que en farien.

—Doncs mira, posats a introduir canvis, jo aquell moble que vam posar al rebedor no el trauria pas. Va molt bé per deixar-hi coses quan arribes de fora —va dir l’Àstrid.

Tots van convenir que tenia raó i li van deixar. De la mateixa manera que, quan van agafar totes les andròmines que tenien escampades per la casa abans de la visita de l’àvia, van adonar-se que moltes ja no els agradaven tant com per tornar-les a penjar. Van conservar les banderoles tibetanes, però alguns dels pòsters i dibuixos dels nens van tornar cap a les golfes, d’on ja no van sortir mai més. Això sí: els testos amb plantes van anar tots cap al jardí i les van replantar al terra.

Malgrat que s’esforçaven a continuar sent tal i com sempre havien estat, una mirada atenta podia descobrir petits canvis de comportament provocats per aquell terratrèmol de baixa intensitat que havia estat la visita de l’àvia. El canvi més greu, però, va ser la mentida que es va instal·lar al voltant de l’Àstrid. 

L’Heribert s’havia vist incapaç de confessar-li que havia contractat uns nens actors per suplantar els fills. La nit abans que tornés d’Alemanya, havia fet un pacte amb l’Om i el Saüc per no explicar-n’hi res a la mare. Li havia costat molt convèncer-los (mai no els havia demanat que mentissin) però al final ho havia aconseguit fent-los veure que era un error imperdonable però que ja estava fet i, si no en deien res, aconseguirien que no tingués cap conseqüència indesitjada. Així doncs, quan la mare els va preguntar que els havia semblat l’àvia, van dir que l’havien saludada, que es veia una senyora agradable, però que de seguida els havien enviat a l’habitació perquè volien estar sols ella i el pare. I ja no se’n va parlar més.

No havia passat un mes de la visita de l’àvia a la masia, quan van rebre la trucada del Fermí anunciant-ne la mort, els horaris del tanatori i el funeral. L’Heribert no va plorar, però es va adonar que la notícia, tot i esperada, l’afectava més del que havia previst. Va reunir la família al menjador i els va dir:

—La meva mare s’ha mort. Avui estarà al tanatori i demà l’enterren a la basílica de la Mercè. M’agradaria que hi anéssim tots quatre. Com ho veieu?

—És clar que sí, amor —va avançar-se l’Àstrid, acaronant-li la mà amb tendresa—. Ens tindràs al teu costat en aquests moments.

—M’agradaria que hi anéssim amb aquella roba que ens vam comprar quan va venir a visitar-nos.

Quan va sentir aquestes paraules, l’Àstrid li va deixar anar la mà i va mirar-lo als ulls.

—Cal? No podem anar-hi vestits com vulguem?

—Ja sé que sona estrany que us demani això, però serà l’últim cop que estaré davant seu i em ve de gust fer-ho com a ella li hagués agradat. No us hi vull pas obligar. Només us demano que m’agradaria que féssiu aquest gest, però també ho entendré si no voleu. Penseu-hi. Havent dinat marxarem cap al tanatori... qui vulgui venir.

—Vindrem tots amb tu, Heribert —va dir de seguida l’Àstrid, tornant a agafar-li la mà—. Això està clar. Nens, penseu quina roba us voldreu posar. El que decidiu estarà bé.

Va ser un dinar de poques paraules i, havent dinat, tots van anar cap a les habitacions a canviar-se. L’Heribert i els nens van sortir amb la roba del dia de la visita de l’àvia i l’Àstrid, tot i que no va posar-se roba “especial”, va escollir tons foscos i discrets i va cobrir-se les rastes amb un turbant lila.

Al tanatori l’Heribert va ajuntar-se amb els seus germans i de seguida es va veure absorbit per l’espiral de salutacions i condolences de familiars a qui feia anys i panys que no veia. De fet havien de presentar-li la majoria de persones perquè ni tan sols les coneixia. Mentrestant l’Àstrid i els nens estaven al vestíbul i de tant en tant l’Heribert sortia a fer-los una abraçada d’agraïment.

Quan va arribar l’hora de tancar les instal·lacions i ja havien marxat tots els familiars, l’Heribert va demanar a l’Àstrid i els nens si volien acompanyar-lo a acomiadar-se del cos de l’àvia. Van assentir i van començar a caminar darrere seu cap a la capella on hi havia el fèretre exposat, enmig d’un jardí espectacular de rams de flors i sota una pantalla on anaven passant imatges de la vida de la difunta.

Van estar un moment en respectuós silenci davant del cos de l’àvia i després van fer unes passes enrere i, abans de sortir, van quedar-se mirant la pantalla. Hi havia fotos de totes les èpoques: l’àvia i l’avi el dia del seu casament; els pares i els tres fills al llarg de la història; i, a partir de cert moment, un munt de fotos on només sortien el fill gran i la petita; després l’àvia ja sola amb tot de gent que no coneixien... Ja estaven a punt de marxar quan va aparèixer una foto de l’àvia i l’Heribert, el dia que havia anat a la masia amb la cadira de rodes, asseguts al voltant del te i les galetes.

L’Heribert no s’havia adonat que el Fermí fes fotos i li va sorprendre molt veure aquella imatge. Va notar com l’Àstrid li estrenyia la mà, fent-se present per acompanyar-lo en el record d’aquella última trobada. Però de cop i volta la pressió de la mà es va afluixar fins a desaparèixer. A la pantalla sortia una altra imatge d’aquell dia i es veia l’àvia amb uns nens mudats que no eren l’Om ni el Saüc. L’Àstrid va llençar mirades d’incomprensió al seu company i als seus fills i, veient com tots abaixaven la vista al terra, es va sentir tristament enganyada. Va girar cua amb el so dels seus talons allunyant-se enmig d’un silenci dens.

L’endemà, al funeral, només hi va anar l’Heribert sol amb els nens.

"Discoteca" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient...

Espero que us agradi!  

DISCOTECA

Surt del cotxe i camina de pressa, mirant a dreta i esquerra, fins a l’entrada de la discoteca. No vol trobar-se ningú del poble que el saludi efusivament i deixi el seu nom real al descobert:

—Magí! Maginet!

No li agraden ni el seu nom ni els seus orígens rurals i a ciutat sempre ha intentat camuflar-se rere una nova identitat: es fa dir Max.

Paga, es deixa timbrar el canell i es capbussa a l’interior d’aquell local on pot ser qui vulgui. Amb el primer vodka amb llimona de la nit, s’asseu d’esquena a la barra i comença a buscar entre les noies que mouen el cos al ritme de la música. Ha vingut a lligar!

Sap que no ha de fixar-se en les més guapes i provocatives. Aquestes queden fora del seu abast. Ha de buscar entre les altres i evidentment ha d’assegurar-se que no vagin acompanyades. Al cap d’una estona decideix que ho provarà amb la més baixa de tres amigues que no paren de ballar enriolades, mirant a totes bandes i donant-se empentes, una actitud que acostuma a denotar que també van de cacera.

Té els cabells llargs i negríssims, llavis d’un vermell cridaner i una samarreta blanca arrapada que sobresurt entre un conjunt negre de jaqueta de cuir i pantalons arrapats, amb les ungles llargues de conjunt. No és especialment guapa, però té un bon cos i no sembla que vagi amb cap noi. Comença a seguir-la amb la mirada i s’acosta a ballar prop seu fins que ensopeguen en un d’aquells somriures de cortesia que es fan els desconeguts per gestionar la incomoditat de mirar-se als ulls. Després d’aquest primer contacte, torna a la barra a esperar.

Des del seu observatori, el Max veu com aquella noia va buscant alguna cosa. Quan les mirades coincideixen, ella es gira bruscament i ell somriu. Està segur que les mirades tornaran a coincidir i espera pacient. Quan arriba el moment, li fa un gest convidant-la a apropar-se. Ella només somriu i segueix ballant, però les amigues ajunten els caps, riuen nervioses i li fan copets, com si l’esperonessin. Al cap d’un moment la veu arribar.

—Està ocupat? —crida per fer-se entendre enmig del volum de la música, mentre assenyala el tamboret buit del seu costat.

Ell no sent què li diu, però ho intueix i la convida a seure. Un cop asseguda, s’adreça a la cambrera i li demana una cervesa. El Max aprofita i, fa el gest de demanar un altre vodka fent girar el dit índex sobre si mateix. Al cap d’un moment comprova, amb disgust, que la cambrera no l’ha entès bé perquè, en comptes del que ell volia, li ha portat una cervesa. Mai no li han agradat, però fa el cor fort i comença a fer-ne petits xarrups per no quedar malament davant la noia.

Els dos es miren entre somriures i és ella qui trenca el sorollós silenci adreçant-li unes paraules que ell no entén. Té una veu tan fluixa que és impossible interpretar-la sota el retruny dels altaveus. Al final, ell s’hi acosta per poder-la entendre.

—Em dic Janina. I tu?

Les vibracions dels seus llavis a cau d’orella li provoquen una esgarrifança de plaer que el fa sacsejar inesperadament i les cerveses acaben per terra. Tot i que podia haver estat un nefast començament, veu que la Janina riu divertida i ho dona per bo. Aprofita per acostar-se a l’orella de la noia, una mica més del que caldria, i allarga voluptuosament el temps que necessita per dir el seu nom:

—Em dic Max.

Ella ofega un gemec i riu nerviosa, demostrant-li que aquell contacte li ha agradat i fa dos petons a l’aire, que ell interpreta com un oferiment a consumar la presentació. S’acosta una mica maldestre, sense saber per quina galta començar, i al final acaben fent-se un petó fugaç als llavis i rient obertament, entre atabalats i divertits.

La Janina, que acostuma a anar per feina, fa el gest del dit índex girant, proposant una repetició de la jugada. Però el Max, no entén les seves intencions i es gira cap a la cambrera demanant una altra ronda. Aquest cop crida d’allò més per assegurar-se que li portarà una cervesa i un vodka. Quan té els gots, li dona el seu a la noia i els fa dringar tot fent un brindis.  

La Janina fa un glop llarg mirant-lo directament als ulls i, veient que el noi necessitava instruccions més precises, baixa del tamboret i se li acosta arran per xiuxiuejar-li:

—Vaig al lavabo —i, després de dues passes en aquella direcció, es gira picant-li l’ullet.

El Max somriu i aixeca el dit polze en senyal de conformitat, però ni per un moment pensa que allò sigui una invitació per seguir-la. Quan la Janina arriba a la porta i el veu assegut com un estaquirot, comença a pensar que potser s’ha equivocat de noi. Es refresca la cara, es retoca el maquillatge i surt per reunir-se altre cop amb ell, que l’espera mirant-se el mòbil.

Quan la veu arribar, somriu i li ensenya la pantalla. És un d’aquells estúpids vídeos virals amb uns suposats amics gastant-li una broma a una pobra víctima innocent. Tots dos riuen de gust i ella aprofita per buscar un altre vídeo del seu mòbil que els fa riure encara més i és una excusa perfecta perquè les mans d’ella acabin a les cuixes d’ell quan, de tant riure, sembla a punt de desestabilitzar-se. Ell aixeca el cul del tamboret i la pren per la cintura mentre li diu:

—No caiguis!

Ella no entén el que li ha dit, però aprofita per agafar-lo de la mà i arrossegar-lo cap a la pista. A l’altra mà cadascú porta el seu got. Com si s’ho haguessin dit, els alcen cap als llums estroboscòpics, buiden el contingut d’una tirada i els deixen sobre un prestatge. Amb l’eufòria del moment, el Max li agafa la cara amb les dues mans i li estampa un petó als llavis. Ella l’accepta i el correspon, somriu i pensa que encara no serà tan estaquirot com semblava.

Amb pas viu entren a la pista i es confonen entre el garbuix de cossos que es sacseja al ritme de la música. Es deixen posseir pels decibels sincopats i gaudeixen del moment. A voltes s’acosten voluptuosament i gairebé es refreguen, a voltes ballen sols fent que braços, cames i malucs siguin extensions per on circula l’energia de manera harmònica. A tots dos els agrada ballar, se’ls dona bé i en gaudeixen.

Després d’una bona estona de dansa frenètica, el D.J. posa una cançó més tranquil·la per fer un petit descans i baixar les revolucions. La Janina pensa que serà un bon moment per arrambar-se i comprovar si pot anar més enllà. Però el Max només pensa que la seva bufeta està a punt de petar i vol aprofitar aquella pausa per solucionar-ho.

—Vaig al lavabo. Quedem a la barra.

Ella amb prou feines ha identificat la paraula “lavabo” mentre el veia sortir esperitat. S’arronsa d’espatlles i es centra en la música mentre espera la seva tornada.

Quan el Max surt del lavabo, ensopega de cara amb el Vicenç i el Martí, dos veïns del seu poble que en porten més als peus que al cap.

—Eii, Maginet! Que fots per aquí?

Al Max se li glaça el somriure quan, incòmode, contesta:

—Ja ho veus... Tot bé?

El Vicenç li fot una patacada a les espatlles i l’engrapa pel clatell mentre li diu:

—El cabró del Magí! On collons et fots? No se’t veu mai pel poble!

El Max està en estat de shock i només es fixa en l’exagerat volum de veu que gasten els seus “amics”. Entén perfectament tot el que li diuen, cosa que no li passava pas amb la Janina. Just en aquell moment torna a pensar en la noia que ha deixat al mig de la pista. Ha de desempallegar-se d’aquell parell i tornar-hi abans que no es cansi d’esperar-lo. I sobretot ha d’evitar que aquests dos fronts entrin en contacte.

El Martí buida el got de cop i li diu:

—Va, tio, convida’ns a uns cubates, no? Que tu sempre has anat fort d’armilla!

El Vicenç va cap a la barra i executa:

—Guapa! Tres gintònics de la ginebra més cara, que paga el Maginet de Cal Sisqus.

El Max s’apropa a la barra buscant una escapatòria. Treu la tarja, paga i els porta les begudes, mentre amb la mirada busca la Janina.

—Has vingut sol, Maginet? 

El Max fa un glop per no haver de contestar. Si els diu que està acompanyat, voldran conèixer la noia i li esguerraran la vetllada. Si els diu que està sol, haurà d’anar amb ells i deixar-la penjada. Està entre Guatemala i Guatepeor!

Però de sobte, té un cop de sort. Un sagal escanyolit de texans esparracats i visera torta fa un senyal als seus veïns que s’hi acostin. Fa tota la pinta que els ha de passar alguna mercaderia que necessita discreció.

—Ara venim, Magí. No t’escapis.

Però això és justament el que fa el Max així que es giren d’esquena. Torna a la pista buscant una Janina que s’imagina ben emprenyada. Barrina alguna cosa prou convincent per emportar-se-la de la discoteca perquè, si es queden allà, acabaran coincidint i aquell parell ho espatllaran tot.

Però no la veu per enlloc. 

Se’n va a l’extrem oposat d’on ha deixat el Martí i el Vicenç i comença a  escombrar la pista de ball amb la mirada, com si l’hagués quadriculat i anés resseguint filera a filera.

Ni rastre.

Sembla que la sort s’ha esvaït i es dona el temps d’acabar-se el gintònic abans de batre’s en retirada. D’esquena a la pista va fent glops mentre consulta el mòbil amb desgana.

Tot d’una nota unes mans que li tapen els ulls i una veu pastosa arran d’orella li xiuxiueja:

—Ramonet... saps gui soc?

Ramonet? Algú l’ha confós per un altre. Algú que ara comença a fer-li petons i llepadetes pel coll. El Max només té dues certeses. A aquella dona li agrada molt el tal Ramonet i va molt pet.

—Ramonet!! No saps gui soc? No vols brovar de dir un nom? Et dono una pista...

I una de les dues mans li destapa part de la cara per baixar fins a la bragueta i engrapar-li el paquet.

—Guantes dones t’agafen la cigala d’aguesta manera, eh? Només jo! La teva Vane. En tinc moltes ganes. Tu no?

Les neurones intoxicades d’alcohol del Max s’atropellen les unes a les altres. Si l’objectiu era lligar, li acaba d’aparèixer una ocasió en safata. Però aquella noia va borratxa perduda i no vol aprofitar-se de la seva confusió. Es desfà de les seves mans i es gira per posar-s’hi cara a cara. Vol assegurar-se que l’entén.

—En tinc tantes ganes com tu, però només hi ha un problema. No soc el teu Ramonet.

La noia se’l mira, sorpresa. Acluca els ulls com si enfoqués per llegir una lletra massa petita i finalment esclafeix en una rialla:

—Doncs ell s’ho perd. Xo tampoc soc la Bad Gyal.

I li embolica els braços al clatell per estampar-li un petó als morros. Després li dona la mà i li parla a cau d’orella:

—Anem al meu cotxe.

Agafats de la mà enfilen les escales cap a la sortida i abans de marxar es giren cap a la pista de ball, com si volguessin acomiadar-se’n. És llavors quan el Max descobreix el Vicenç i el Martí xerrant acaramel·ladament amb la Janina i una de les seves amigues. Pensa que al final tothom acabarà content.

Surten del local i se’n van allunyant, cap a l’aparcament. Quan ja caminen per una zona poc il·luminada, senten unes corredisses que se’ls apropen. El Max es gira just a temps de rebre un cop de puny en plena cara. Cau estabornit i nota com li surt sang del nas.

—Vane! Ets més puta que les gallines! —escup una veu entretallada.

—Ramonet! On t’havies figat? Aguet noi tan amable m’anava a portar a gasa...

—Calla! No et vull sentir! I tu, desgraciat, ara veuràs el que els passa als que s’acosten massa a la Vane... 

El Max voldria pensar ràpid, però té el cervell paralitzat i la cosa no pinta gens bé.

—Ja t’ho ha dit ella. Només la volia acompanyar a casa perquè va molt borratxa.

—Sí, és clar. I llavors resar el rosari i explicar-li un conte abans d’acotxar-la, oi? Ben agafadets de la mà que anàveu...

—Perquè no s’aguanta dreta... Abans ha estat a punt de caure... —contesta mentre amb un mocador conté la sang que li surt del nas.

Hi ha uns segons de silenci que al Max li donen esperança i valentia. Un moment de dubte que ha d’aprofitar.

—Em sembla que t’estàs equivocant, tio. Jo no he fet res. I si tu ara ja et cuides d’ella, jo torno a dintre amb els meus amics.

—Tu no vas enlloc, fill de puta...

—Deixa’l tranguil, Ritxi, gue el pobre nano no ha fet res...

—Tu calla! M’esteu atabalant, òstia! Calleu tots dos! —el tal Ritxi sembla sobreexcitat pel que es deu haver pres.

—Jo me les piro. Ja solucionareu les vostres coses —diu el Max en veu ben alta perquè si hi ha algú per allà a prop els pugui sentir.

—D’aquí no es mou ningú! —crida encara més el Ritxi.

I llavors el Max té el segon cop de sort de la nit i sent una veu que mai no hagués imaginat que pogués sonar-li tan celestial:

—Maginet? Ets tu? Passa res?

Unes ombres es van acostant a contrallum fins que s’acaben definint i esdevenen el Vicenç, el Martí i les seves dues acompanyants.

—Ei! Vicenç, Martí! No, no, tot bé. M’estava acomiadant d’aquests amics —i sentint-se salvat s’hi adreça—. Que vagi bé, Ritxi i Vane, cuideu-vos!

I se separa de la zona de perill, acostant-se al seu quartet salvador. La Janina quan comprova qui és l’interroga:

—Max?

—Què collons, Max. Aquest és el Maginet de Cal Sisqus, el tio més folrat del poble... Què collons t’ha passat? Et surt sang del nas!

—L’ensopegada més tonta que et puguis imaginar —menteix alleugerit.

—Saps què et dic? Que tornem a entrar a la disco, ens pagues una altra ronda i ens ho expliques. Et sembla bé, Maginet?

I amb tota la sinceritat i agraïment del món, el Max contesta:

—I tant que sí! El que faci falta.

Pilar

Vaig entrar a treballar al col·legi Oms i de Prat el 20 de novembre de 1991 i ja hi eres. Formaves part de l’equip directiu i aviat vaig adonar-me que el nom t’esqueia a la perfecció: eres un autèntic pilar de l’escola. Sense parella ni fills, dedicaves tot el temps del món a l’escola i estaves sempre disposada a treballar de valent, incansable, responsable, la més exigent de totes perquè exigies als altres el molt que t’exigies a tu mateixa. I directa, deies el que volies dir sense pèls a la llengua, de cara a barraca.

Venies més d’hora per engegar la calefacció, purgaves els radiadors, feies forats al sorral dels petits perquè s’escapés l’aigua dels tolls, t’enfilaves a la teulada a despenjar les pilotes...

Al principi pensava que eres massa seriosa, sempre tensa i pensant en la feina, a vegades fins i tot semblava que no entenguessis una broma si feia referència a alguna cosa de l’escola. Però de mica en mica ens vam anar coneixent més i vaig veure que sota aquella aparença hi havia una persona que gaudia de la natura; que s’apassionava per la ciència i l’educació; que estimava el país, la seva història i les seves tradicions (sobretot el Berguedà i la Patum); que es preocupava i patia per aquells que tenien més necessitats, que s’indignava amb les injustícies i amb la burocràcia innecessària...

I amb el temps vam anar coincidint en converses al cafè, intercanviant recomanacions culturals, ressenyes d’excursions, comentaris d’actualitat i va quedar obert un corrent de respecte i simpatia que no anava més enllà, però deixava uns bons fonaments per si mai.

Fins que va arribar el maig de 2023. Et trobaves malament, no milloraves, vas acabar agafant la baixa i tothom estava preocupat per què et passava. El 23 de juny de 2023 ens vas enviar un correu on anunciaves que t’havien diagnosticat una malaltia (“pinta xungo”, vas dir). I ens vas dir que començaves a caminar pel teu nou GR:

“Les estimades muntanyes, que sabeu que tan feliç em fan, se'm posen a davant en forma de gran repte. Ara, des de la vall, m'espera un camí costerut. Suposo que hi haurà de tot, rius per travessar, parets per escalar, refugis on aixoplugar-me de les tempestes, prats on reposar els dies assolellats, excursionistes que fem camins paral·lels amb qui conversar i establir amistats, uns bons guies acompanyant als novells com jo, raconades inesperades, floretes per retratar, rocs per afegir a la col·lecció...”

I al cap de poc, un dia vas dir als del cafè que t’havien diagnosticat un càncer i que estaves cagada. Quan ho vaig saber et vaig escriure i et vaig dir:

“Dir que estàs cagada és ser molt VALENTA!!”

I penso que allà va néixer la relació tan bonica que vam cultivar durant tot el temps que la vida et va concedir.

Vam començar a intercanviar-nos fotos dels viatges, il·lustracions del 72kilos, cançons, poemes, reflexions i vam anar fent créixer una confiança que ens va permetre estar al dia del que t’anava passant: les temporades instal·lada amb la teva germana a Manresa o a Cerdanya, els alts i baixos de salut, els tractaments i les reaccions que et provocaven... Parlàvem de la malaltia, però no només de la malaltia, compartíem reflexions variades, et manteníem al corrent del que anàvem fent a l’escola amb els alumnes i t’agradava assabentar-te’n. La lluita contra la malaltia et va anar oferint períodes d’estabilitat i bonança que aprofitaves per agafar forces i reprendre petits hàbits que t’acostaven a la normalitat, però els va anar esquitxant amb recaigudes que et deixaven baldada i a vegades fins i tot requerien d’algun ingrés hospitalari.

Recordo matins de Calafell, jo sol davant de la platja, parlant amb tu, comentant el poema que acabava de publicar. Com els agraïes i els valoraves. I les fotos que vas enviar-nos de l’escapada a Cadaqués amb dinar a un restaurant Estrella Michelin. Que contents estàvem de saber l’un de l’altre! Com es va anar enfortint aquell vincle tan especial que va esdevenir una autèntica amistat. I sempre ens deies que no ens preocupéssim, que per a tu, l’Anna i jo érem un pack i que tant feia si escrivíem en singular o en plural.

El dia 1 de gener de 2025 ens vas enviar un missatge preciós:

“Bon dia, guapos i guapes!

Tinc una lleugera idea del que em depara aquest 2025. Ara mateix hi vull pensar poc!

El que tinc molt clar és el que he après aquest darrer any i mig. No sabia, ni volia comprovar la gran xarxa incondicional que tenia a través de família, amics i grans companys de feina. Ni de la importància de viure en el primer món. Però és així, sou incombustibles malgrat que soc conscient de com patiu. Si us ho pogués evitar, prou ho faria...

El meu cos es va debilitant i va aprenent a deixar anar desitjos, a tenir una mica menys de por i a valorar només l'essencial, sovint invisible als ulls, o més aviat només visible als ulls, per trobar-los vidriosos o fugissers, amb poques paraules...

Per si més endavant el meu cos ja no en sap o no pot, us dono moltes GRÀCIES per tota aquesta vida compartida

Un petó molt gran!!!!”

Les cartes sobre la taula: la malaltia guanyava i n’eres plenament conscient. Entraves en temps de descompte i llavors vam apujar l’aposta i vam començar a integrar aquesta realitat en les converses: parlàvem del documental “Eso que tu me das” del Pau Donés, d’aquella mort que t’esperava rere alguna cantonada, de com encarar el final, sense amagar-lo ni defugir-lo, però tampoc deixant-li l’exclusiva. També parlàvem de vida, de conflictes familiars, d’anècdotes del Roc i l’Ona, de projectes de l’escola.

I després de tants missatges, com que ja feia molt temps que no ens havíem vist presencialment vam començar a aparèixer per l’hospital de Sant Andreu en unes visites que recordem amb un gran somriure perquè sempre van ser estones d’allò més agradables i enriquidores.

I ens vam dir que ens estimàvem i ens vam dir que aquelles converses eren un tresor i un luxe perquè la malaltia et va fer més sàvia i vas aprendre a mirar la vida des d’un lloc privilegiat, valorant-la com el regal que és, deslliurant-te de les preocupacions estèrils que li afegim innecessàriament. Vas aprendre a destriar el gra de la palla i a mi aquestes converses m’enriquien i em donaven una gran pau. A tots ens feien molt bé aquestes converses.

A mesura que la malaltia et limitava més i més i et deixava reclosa a l’habitació vas començar a pensar en fins quan valia la pena lluitar i també vam integrar aquest tema en els missatges. Et vam fer l’última visita un 5 de març i el 13 ens vas comunicar les males notícies: els metges aturaven el tractament, ja no hi havia res a fer.

Encara vam seguir parlant. Més poc. Nosaltres oferint-nos pel que fos. Tu agraint-nos tot l’acompanyament rebut. Fins que va arribar el silenci, un silenci que era el preludi del final definitiu: avui 20 de març de 2025 has mort.

Però tinc la sensació que no ens quedarà un buit perquè tot aquest temps que hem compartit ha estat tan bonic i tan profund i tan de veritat, que ens quedarà present d’alguna manera i el portarem integrat en el nostre dia a dia. Sortim molt millors persones de tot aquest acompanyament i enriquiment mutu. Seràs a Calafell aquest estiu, quan estigui escrivint davant del mar.

Gràcies per tot, Pilar, i fins sempre!

"Subconscient" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia...

Espero que us agradi!  

SUBCONSCIENT

—Papa, em compres xiclets?

L’Elna, vuit anys, trenes castanyes, ulleres, braquets i un cos menut, s’adreça al seu pare des d’un gronxador del parc on fan temps cada divendres abans d’anar a classes d’anglès. Està penjada de cap per avall d’una barra de simi metàl·lica de color blau.

—No, Elna. D’aquí poc has d’anar a anglès i la Susan no us en deixa menjar.

—Porfiii, papaa...

—No, Elna, ja saps que no és bo menjar xiclets.

—Però si la Carla en menja i no li passa res —replica la nena, mirant alternativament el seu pare i la mare de la Carla, asseguts als mateix banc.

I llavors, davant d’aquella evident incomoditat, sent la fiblada. 

S’aixeca amb un rictus seriós, s’atansa a la seva filla i li clava una bufetada descomunal que sumeix tot el parc en un silenci tens. L’agafa de les espatlles i li clava una sacsejada que fa que les cames segueixin violentament, picant amb la barra, fins que queda dreta a terra. Es posa a la gatzoneta a la seva alçada i li diu fluixet, mirant-la als ulls:

—No hi ha xiclets. Ho entens?

La nena, amb una galta vermella on pot notar clarament els batecs del cor, se’l mira amb uns ulls de terror d’on no surt cap llàgrima i contesta amb un fil de veu:

—Sí, papa.

El Marc, el pare de l’Elna, parpelleja i recupera la consciència:

—Doncs els teus pares no te’n deixen menjar. Mira quina mala sort. Hauràs de canviar de pares —i somriu mirant la mare de la Carla amb complicitat.

Li ha tornat a passar. 

Últimament li passa cada cop més sovint. Hi ha moments en què per un moment desconnecta de la realitat i s’imagina reaccionant violentament davant de situacions d’estrès que li costa gestionar. Sobretot davant d’actituds de l’Elna. 

La setmana passada li va explicar al psicòleg.

—Han canviat les coses últimament? Hi ha res que et preocupi? —va demanar-li el terapeuta.

—Hi ha molta tensió a la feina. S’ha jubilat un administratiu i una altra està de baixa. No han cobert cap de les dues places i ens exigeixen que la feina surti igual. Cada dia plego més tard i m’he d’emportar feina a casa.

—I a casa, les coses van bé?

—Amb la Pam cada cop ens enganxem més. Jo estic capficat amb la feina, ella m’exigeix que col·labori com abans i la nena cada cop està més pesada. Tot s’ajunta i cada cop vaig més nerviós.

—I com ho gestiones? Crides més? Perds els nervis davant la nena?

—No. Ho passo per dins, però llavors em venen aquests pensaments que t’he explicat. És com si per un moment em quedés “penjat” i desconnectés de la realitat. Però imagino coses terribles.

—No t’hi capfiquis. És la manera que té el teu subconscient d’alliberar tensió. No t’has de sentir culpable. És com quan dorms. Tu no pots decidir què somies i què no. En un somni pots cometre assassinats, violacions i tota mena de barrabassades que mai no faràs realitat.

Però no li agrada que li passi això. Té la sensació que perd el control i que en qualsevol moment se li pot escapar de les mans. A més a més, quan acaba de tenir un episodi d’aquests li sembla veure al fons dels ulls de la seva filla una mirada diferent, com si d’alguna manera també captés els seus pensaments violents i es posés en alerta.

Surten del parc i la porta a anglès. Mentre espera l’hora de recollir-la va a la ferreteria a comprar un parell de coses i després s’entreté fent temps en una llibreria. Li encanten les llibreries. El Marc és un bon lector i podria passar-se hores repassant les portades dels llibres, deixant-se seduir pels títols o les imatges suggeridores. N’agafa de les piles i en llegeix la contraportada, sospesant-los, i fins i tot els obre a l’atzar i en llegeix un paràgraf. Alguna vegada n’ha comprat algun deixant-se portar per aquests impulsos. I més d’un cop li han acabat agradant. El problema és que no fa escarafalls a res: novel·les, contes, poesia, assaig, biografies... I, malgrat que ara no té temps de llegir, en segueix comprant i acumulant-los a la tauleta de nit.

De sobte mira el rellotge i veu que se li ha fet tard. Surt esperitat i veu una trucada perduda de l’acadèmia d’anglès. Hi telefona de seguida, mentre trota per la vorera.

—Disculpa, Susan, se m’ha fet tard. En dos minuts soc aquí.

Quan hi arriba, l’Elna fa uns morros de pam. El Marc de seguida li fa un petó, li demana perdó i es disculpa mil i un cops amb la mestra.

—No et preocupis, Marc. Un dia ens pot passar a tots.

—Sí, però em sap greu. No es repetirà.

De camí cap al cotxe, l’Elna segueix emmurriada.

—Per què has vingut tan tard?

—Ho sento, Elna, se m’ha fet tard.

—Per què se t’ha fet tard? On eres?

—He anat a una llibreria i m’he despistat. Ho sento, maca, no tornarà...

—Doncs ara compra’m xiclets —intenta fer-li xantatge la nena.

—Ja saps que no te’n compraré. No hi tornis. Si vols, avui havent sopat juguem a jocs de taula amb la mama.

—No vull. Vull un gelat de postres.

Altre cop sent la fiblada a la templa dreta i acluca els ulls. 

Prem amb força la mà de la nena i l’arrossega cap a una botiga de queviures orientals. Literalment. La nena penja del seu braç i els talons són l’únic punt de contacte amb el terra.

—Em fas mal! —crida i somica.

El Marc va directe a la nevera dels gelats. N’agafa un de nata, li arrenca el paper i li comença a passar per la cara com si l’estigués maquillant.

—No volies un gelat? Doncs té: tot per a tu.

Li posa davant la boca tancada i empeny com si li volgués fer entrar a la força. Com que la nena la manté tancada, li enclasta als cabells i encara li demana, amb una mirada rabiosa:

—En vols un altre per sopar o ja en tens prou?

L’Elna amb les llàgrimes lliscant galtes avall contesta:

—No. Ja en tinc prou.

El pare parpelleja, neguitós. Fa un llarg sospir, barreja d’alleujament i preocupació, i pren consciència que segueixen caminant per la vorera agafats de la mà. Veu que la nena se’l mira fixament amb una mirada expectant. No gosa dir res perquè té la sensació que la nena d’alguna manera ha vist tot el que ell acaba de pensar. Espera que sigui ella qui parli.

—Hi haurà gelat de postres o no? —insisteix, apujant el to.

—D’acord, Elna. Avui t’ho has guanyat: tindràs un gelat de postres.

—M’ho jures?

—Sí, t’ho juro.

—M’ho promets?

—Sí, t’ho prometo.

De mica en mica, la nena es va relaxant i quan arriben a casa ja s’ha esvaït aquell mal humor amb el qual volia castigar el retard del seu pare. Se’n va a la dutxa mentre el Marc i la Pam preparen el sopar.

Mentre traginen per la cuina, de la nevera al microones i de la pica al rentaplats, estan a punt de topar un parell de cops. Cada vegada la Pam somriu, divertida. El tercer cop, el Marc s’arrisca, l’agafa per la cintura i li planta un petó als morros. Ella li respon i acaba resseguint-li el coll amb els llavis, fent-li pessigolles. Tots dos riuen i el Marc pensa que potser avui enterraran la destral de guerra i fumaran la pipa de la pau.

El sopar va d’allò més bé entre bromes i comentaris de com ha anat el dia. L’Elna es menja el gelat promès i al cap d’una estona ja se li tanquen els ulls. Avui són tots dos que l’acompanyen en el ritual nocturn: posar el pijama, rentar les dents i explicar el conte.

Quan surten de l’habitació, es miren amb complicitat.

—Vaig a desparar taula i endreçar la cuina. Vols que mirem una sèrie? —proposa el Marc.

—No. Jo també vull que m’expliquis un conte abans d’anar a dormir —li contesta amb una mirada múrria.

Tots dos somriuen i en un tres i no res deixen la cuina endreçada.

—Bé. Això ja està —diu el Marc que no vol precipitar-se.

Ella li descorda el cinturó i va tibant-lo fins que li queda a les mans com el fuet d’un domador. Li corda al voltant del canell i, com si tibés un gos per la corretja, comença a caminar cap a l’habitació, arrossegant-lo suaument.

—Acompanyi’m, si us plau.

I així, enmig d’aquest joc sensual, arriben a l’habitació i ella li fa una empenta perquè caigui d’esquena al llit. Llavors s’hi asseu a sobre i comença a descordar-li la camisa. Abans de treure-li del tot, s’abraona sobre d’ell i comença a fer-li xucladetes pel tors, pujant fins que arriba a la boca i es fonen en un petó apassionat. El Marc comença les maniobres per alliberar la Pam de la brusa i el sostenidor, però llavors una veueta els interromp des de la porta:

—No puc dormir.

La Pam descavalca ràpidament, recol·locant-se la brusa, i s’acosta a la seva filla.

—Com és això, Elna? Tens set? Hi ha alguna cosa que t’amoïna?

—No ho sé.

—No pateixis, ara t’acompanyo a l’habitació i et faig una estona de companyia fins que t’adormis.

—Vull el papa.

I totes dues desvien la mirada cap al llit, on el Marc jau amb els ulls clucs i les mans a les temples, amb cara de malestar. Contrariat per la interrupció en els preliminars que tant prometien, lluita contra aquella maleïda ombra de migranya que prova d’obrir-se camí altra vegada. De fet ni tan sols ha sentit el que deien les seves dues dones i s’adona que estan esperant una resposta.

—Hi vas tu, Marc?

—Sí, sí. I tant!

S’aixeca, cordant-se els botons de la camisa, li dona la mà a la nena i s’encamina cap a l’habitació.

L’acotxa i, quan s’ajup per fer-li un petó, nota un terrible zum-zum al front, sobre l’ull dret.

Agafa el coixí i li pressiona sobre la cara. De seguida nota els primers intents per deslliurar-se del pes i buscar l’oxigen que necessiten els pulmons.

—Per què cony sempre has d’aparèixer en els moments més inoportuns? N’estic fart! No ho suporto més! M’estàs fent tornar boig!

Li diu tot això en veu molt baixa, escopint les paraules, pres d’una ràbia incontrolable, però també de dolor. No està orgullós de reaccionar d’aquesta manera. Mai no ha estat una persona agressiva ni violenta. No es reconeix en aquests pensaments...

De cop, nota com l’Elna pica de cames i arqueja el cos intentant deslliurar-se d’ell i, horroritzat, s’adona que aquest cop ho està fent de veritat. Aparta el coixí ràpidament i abraça la seva filla, omplint-la de petons.

—Perdona’m, Elna, perdona’m. No sé què m’ha passat. Estàs bé?

Just en aquell moment, s’obre la porta i la Pam veu la cara de terror de la nena, morada i congestionada, plorant i demanant ajuda:

—Mama, mama! No em deixis sola!

—Què està passant? —diu la Pam, incapaç de donar sentit a l’escena.

—El papa està boig —diu la nena saltant del llit, encara amb la respiració agitada, i buscant protecció en els braços de la mare.

—Marc, què ha passat aquí? —li demana, amb la veu tremolosa de qui veu fimbrar un castell de cartes.

—La nena té raó, Pam, m’estic tornant boig. Truca el 112 perquè em vinguin a buscar.

I surt de l’habitació amb pas feixuc, deixant entre ell i la resta de la família una esquerda d’una profunditat desconeguda.