Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de des. 2025

"Halloween" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavikPlastilinaOliveresLennonArxipèlagPedalantCadaquésGuitarristaFelicitatValentaTramuntanaTelèfonAtemptatCastell de focsLa carreteraFinestraPiazzollaSputnikVoltorNúvolsPlujaEmpentaCompanyiaParísNocturnITVMales herbes"Ella"PàrquingPaüraCicatriuJuguem?AtzarVocacióPessigollesAutoestopLa decisióConfiançaCoincidènciesUltrasonsInstintVisca la terraYokoADNEducacióHoustonApneaFons d'armariRetiradaPlatjaGrocSenglarsBslamaAnimal de companyiaSubconscientDiscotecaIdentitatLa llei de Murphy, ApagadaL'home del sacRamblaGrafiti, Bourbon...

HALLOWEEN

Alcohol a dojo, música persistent i disfresses sexualitzades. Tot i que ja no m’agrada Halloween, he acabat a la festa on ha confluït tothom amb una disfressa que no m’ha dut gaire feina: la granota de la mili del meu pare, unes botes i una carota blanca inexpressiva que em permet l’anonimat. La caputxa posada i un ganivet de plàstic arrodoneixen el conjunt.

Soc en un racó per passar desapercebut. M’aixeco un moment la màscara, faig un llarg glop del cubata i em torno a amagar. Dues bruixes amb faldilla curta negra, carabassa i escombra se m’acosten fingint tenir molta por del meu ganivet i rient exageradament.

—Ets l’Eloi? —em diu una amb una veu lleugerament arrossegada per l’alcohol.

Tot i que sí que soc l’Eloi, faig que no amb el dit i marxen sense acomiadar-se. Aprofito per acabar-me el got i busco la Laura. És fàcil: sempre és el centre d’atenció. Està ballant al mig de la pista, envoltada de nois que bavegen i competeixen entre ells per atraure la seva atenció.

La Laura va disfressada de monja sexy. Unes botes de plataforma de làtex negre que s’enfilen fins a mitja cuixa; una altra peça del mateix material que li va de l’entrecuix al coll i deixa al descobert les espatlles i un escot generós; guants negres de Rita Hayworth fins més amunt del colze; un turbant blanc que dona pas a un vel negre que li tapa els cabells fins a mitja esquena; un penjoll amb un gran crucifix i maquillatge blanc que contrasta amb l’ombra d’ulls negra i realça el seu aspecte gòtic. Molt provocativa.

Es fa un petó a un dit que després, amb un gest indolent, va posant alternativament als llavis dels aspirants a mascle alfa que ballen excitats al seu voltant. Quan li toca el torn a qui va disfressat de comte Dràcula, se’l posa tot  a la boca i el llepa voluptuosament. La Laura l’empeny amb prou força per fer-lo recular i provoca un instant d’expectació. Llavors fa un pas endavant cap a ell i comença a menjar-li la boca mentre li agafa les mans i les dirigeix cap a les seves natges. Tenim un guanyador! La resta d’aspirants comencen a buscar una nova presa i de mica en mica la rotllana es va desfent. 


Conec molt bé la sensació. L’any passat jo estava en aquella rotllana i em va triar a mi. Em va anar dirigint, llavis contra llavis, fins que vam arribar al lavabo de noies. Vam anar ensopegant amb les que es retocaven el maquillatge davant dels miralls fins a traspassar una porta que hi havia al final i donava a un recambró de productes de neteja. Va tancar amb clau, em va descordar el cinturó i la seva mà es va endinsar als meus calçotets. Jo anava calent com una guilla, excitadíssim per tot el ritual previ i amb l’adrenalina del guanyador. Va començar a masturbar-me i jo vaig voler correspondre-la, però llavors es va aturar de cop i em va dir:

—Quant et vols gastar?

Me la vaig mirar sense entendre res. Jo amb la respiració accelerada i ganes de rematar la feina i ella freda i hieràtica mirant-me fixament i repetint:

— Amb mi res no surt de franc. Quant et vols gastar? 

No podia pensar amb claredat, però no soc un violador. Vaig posar-me la mà a la butxaca i en vaig treure un bitllet de cinquanta euros. Me’l va arrabassar i només va dir:

—Serà el millor “polvo” de la teva vida.

Vaig sortir d’allà totalment confús i humiliat, com es deu sortir d’una casa de barrets quan has hagut d’acabar pagant per practicar sexe. Tothom em tractava com si fos un semental i envejaven la sort que havia tingut d’haver-me fet la dona que tothom desitjava. Però el sentiment de vergonya i ultratge em cremava per dins i reclamava venjança.

Per això soc aquí.


Sense que ningú se n’hagi adonat, m’he posat una perruca rossa. Ara tothom es pensa que sota la carota hi ha una dona i ningú no troba estrany que entri al lavabo de noies. Passo cap al recambró de les escombres, m’amago rere uns cartrons que em permetran veure sense ser vist i espero.

—Ja ve la puta de la Laura —sento que comenten a l’altre cantó de la porta.

S’ha guanyat aquests qualificatius perquè cada dia s’ho fa amb un de diferent i sembla que mai no en tingui prou. Hi ha qui pensa que és la seva llibertat i no perjudica ni enganya pas ningú, però molta gent critica aquest comportament tan promiscu i exhibicionista. A mi només em mou el dolor pel que em va fer l’any passat.

Percebo la marea coordinada de tothom qui és al lavabo, apartant-se per obrir pas a la parella tòrrida que s’hi endinsa sense demanar pas ni perdó. De cop sento la porta que s’obre i el soroll de la clau tancant el pany. Després uns gemecs esmorteïts que em remeten al que em va passar fa un any. Miro per l’espai que he deixat entre els cartrons i començo a enregistrar amb el mòbil: el comte Dràcula està a punt de rebre una sorpresa.

—Quant et vols gastar? —li diu la monja sexy, deixant de tocar la simbomba.

—De què cony parles? —li etziba sorprès el pobre noi—. Per què pares ara?

—Amb mi res no surt de franc. Quant et vols gastar?

El noi se la mira amb ulls injectats d’odi. És evident que no reaccionarà com jo l’any passat: ni traurà un bitllet de la butxaca ni sembla disposat a marxar de buit. Ja no sé si vull seguir enregistrant aquesta escena. 

Es miren als ulls i semblen aquells vaquers dels westerns, estudiant-se abans de començar a disparar. La noia sembla molt segura d’ella mateixa i aparenta una tranquil·litat que voreja la indiferència. Jo no me’n sé avenir perquè percebo en el noi una capacitat de resposta irracional que em fa témer el pitjor. 

—Em posa molt calent que siguis tan puta —li etziba el comte Dràcula, agafant-la pel clatell i acostant-se-la fins que els seus llavis tornen a coincidir i comencen una nova morrejada.

Ella no només es deixa fer, sinó que el correspon entaforant-li la llengua, com si consentís aquella dominació sense retrets. I jo segueixo enregistrant-ho tot, cada cop més incòmode. De sobte la noia torna a aturar-se:

—Ja t’has pensat quant t’hi vols gastar? Les putes no follem gratis.

Li diu amb lascívia, com si tot plegat formés part d’una fantasia sexual en què ella farà de puta per excitar-lo i ell de client calent. Ell no diu res. Només la mira. De primer torça una mica la cara, com si s’esforcés a entendre aquella molesta insistència per interrompre els moments de màxima excitació. Després fa una mirada de desaprovació, prem els llavis i sacseja lleument el rostre. Finalment amb un fil de veu li diu:

—No et donaré ni un euro.

Estén una mà per acaronar-li la cara i la mou dolçament amunt i avall fins que, de sobte, l’empeny amb violència contra la paret. L’impacte provoca un cop sord i el cos de la Laura rebota i queda inert a terra. En Dràcula la mira amb menyspreu i, abans de girar cua i sortir, només escup:

—Mala puta!

Deixo d’enregistrar.

El cor em va a cent per hora. No sé si és viva o morta i només vull desaparèixer d’allà per tal que ningú no pugui relacionar-m’hi. Surto del meu amagatall i m’acosto a càmera lenta fins al cos de la Laura. La miro intensament, buscant un lleu moviment que em confirmi que respira, però no soc capaç de percebre’l. Finalment, m’ajupo ben a prop de la seva cara i comprovo que un petit alè de vida encara entra i surt d’aquell cos. He de fotre el camp i després demanar ajuda perquè l’atenguin. Ja té collons la cosa! Jo que volia putejar-la i ara estic preocupant-me per salvar-li la vida. 

Poso l’orella a la porta que separa el recambró del lavabo de noies. Hi ha moviment i no em costa imaginar-me què fan: es renten les mans, es posen rímel, es retoquen els llavis o fins i tot esnifen una ratlla. Confio que tothom estigui tan capficat en les seves coses que no es fixin en la meva presència fugaç. M’asseguro que la màscara i la perruca preserven la meva identitat i traspasso la porta d’una revolada. Veig un lavabo amb la porta oberta i m’hi capbusso ràpidament. Amb una mica de sort ningú s’haurà adonat que sortia de l’habitació de les escombres.

Al cap d’un moment deixo córrer l’aigua de la cisterna i surto de pressa sense mirar ningú. Hi ha dues diablesses que s’estan menjant les boques amb els ulls tancats. Aquestes segur que no m’han vist. Travesso tota la discoteca i m’adreço a l’aparcament. Arribo al meu cotxe, em trec la disfressa i deixo tots els complements al maleter. 

M’assec al volant i començo a rumiar com puc aconseguir que algú  socorri la Laura sense delatar-me, però no se m’acut res. No puc fer servir el mòbil ni dir-li a ningú perquè s’acabaria sabent que l’avís ha sortit de mi. Premo fort les parpelles, com si així pogués esprémer el cervell i fer-ne sortir una idea. Quan obro els ulls veig l’alè blanc de la meva respiració. Fa molt fred i decideixo engegar la calefacció del cotxe per no quedar-me glaçat.

Com que m’havia posat les claus a la butxaca, he de fer una mica de contorsionisme sobre el seient per aconseguir treure-les i al final em cauen a terra, als peus del seient de l’acompanyant. M’ajupo per recollir-les i m’arriba la inspiració. Al compartiment lateral de l’acompanyant, entre altres galindaines, hi ha un bolígraf: deixaré una nota anònima. 

Darrere d’un full de propaganda, escric en castellà i amb la mà esquerra, perquè ningú no pugui reconèixer la meva lletra:

“MIRAD EN EL CUARTO DE LAS ESCOBAS QUE HAY DETRÁS DEL WC DE LAS CHICAS. SE HA OÍDO UN RUIDO EXTRAÑO”

Doblego el full pel mig i el poso dins d’un sobre que trobo a la guantera. A fora hi escric: PARA LA CAMARERA RUBIA DE OJOS AZULES. Així arribarà a la Noemí, que segur que s’hi interessarà. Ara només em falta deixar-lo a la barra sense que ningú no se n’adoni. M’amago el sobre a la butxaca i torno a entrar a la discoteca.

Trobo que tothom va molt passat i em vaig acostant a poc a poc cap a la barra de la Noemí. Ara no vaig disfressat i intento passar desapercebut, concentrat amb el mòbil. La barra està col·lapsada. Els tamborets estan plens i al voltant de cadascun hi ha un munt de gent bevent sorollosament o empentant-se per poder demanar una altra copa.

Sobre un relleix descansen una pila de gots buits. N’agafo un i l’aboco per deixar caure els glaçons i el líquid que hi quedava. Trec el sobre de la butxaca i el poso dins, de manera que sobresurti una mica. També agafo un segon got i me’n vaig cap a un racó de la barra. Assegurant-me que ningú no em veu, el llenço perquè es trenqui a l’esquena dels que ocupen el centre de la barra. Quan esclata, tothom es gira i aprofito la maniobra de distracció per deixar el got amb missatge a la punta de la barra, on ningú no té posada la mirada.

M’allunyo discretament i busco una posició elevada des d’on assegurar-me que el missatge arriba a bon port. Finalment, una cambrera que recull gots, l’arreplega. Tinc por que no vegi el sobre i vagi directe al rentaplats, però se n’adona i llegeix el nom de la destinatària. Somriu i busca la Noemí per entregar-li. Ara ja puc marxar tranquil. Me’n vaig a casa.

Em deixo caure al seient del cotxe i exhalo un llarg sospir d’esgotament amb els ulls tancats. Em relaxo tant que acabo fent una capcinada. Quan em desperto, em trobo amb la resplendor dels llums d’una ambulància aturada a la porta de la discoteca. Imagino que ja han trobat la Laura i circulo per abandonar l’aparcament, però em trobo un control de Mossos. Només he begut un gintònic i, amb l’estona que fa i tot el que m’ha passat, ja el dec haver metabolitzat. Abaixo la finestreta i entra l’aire fred:

—Bona nit. Em permet la documentació? —em diu el mosso, mentre enfoca la llanterna cap als seients del darrere.

Li allargo el DNI, apunta les dades i me’l torna.

—Ens pot obrir el maleter, si us plau?

Aquesta sí que no me l’esperava. Em descordo el cinturó, surto del vehicle i faig el que m’ha demanat. Va regirant les diferents parts de la meva disfressa, enfocant-les amb la llanterna.

—Anava guarnit així a la festa?

—Sí —mussito amb un fil de veu, incòmode, mentre el mosso va prenent notes sense parar.

—Esperi un moment, si us plau.

Em deixa amb el seu company i se’n va cap al cotxe patrulla on comença a parlar per l’emissora. No puc sentir el que diu, però em va mirant i no m’agrada. Al cap d’una estona torna amb posat seriós.

—Senyor Gamisans, acompanyi’m, si us plau.

—Per què? Què passa? Estic detingut?

—No, no. Només està col·laborant voluntàriament en una investigació. Hi té cap inconvenient?

—Suposo que no —contesto derrotat i segueixo unes passes que em tornen a portar cap a la discoteca.

El mosso va directe cap al lavabo de les noies i, un cop dins, dispara:

—Senyor Gamisans, ha estat aquí dins aquesta nit?

Empasso saliva. Em sento atrapat en una teranyina, amb l’aranya acostant-se davant meu. Com pot saber si jo he estat allà? Què em passarà si menteixo i llavors resulta que tenen alguna prova? Deu haver-hi càmeres... Em poso a rastrejar el sostre, però no en veig cap.

—No busqui càmeres on no n’hi ha. Tenim un testimoni que ha vist una persona amb una disfressa com la del seu maleter entrant aquí —i assenyala la porta del recambró de la neteja—. Era vostè?

Escac i mat. Em sento derrotat, engolit per un remolí que giravolta i se m’acabarà empassant, però llavors m’apareix la imatge del flotador que em salvarà: el meu mòbil.

—Sí, he estat aquí i puc explicar tot el que ha passat.

Entrem a l’habitació de les escombres i els explico fil per randa tot el que he viscut. Em remunto als fets que vaig viure en primera persona l’any passat i al meu desig de venjança, els ensenyo el meu amagatall i els dono tots els detalls de l’agressió del comte Dràcula. M’escolten amb molta atenció i sense interrompre’m, però noto un punt de desconfiança i incredulitat que no s’esborra fins que els ensenyo l’enregistrament del mòbil. Allà es veu ben clar què ha passat i es certifica la meva innocència. Finalment, els explico com he fet arribar una nota anònima a les cambreres perquè poguessin atendre la noia. Tots assenteixen com si ja haguessin llegit el manuscrit. Espero que això em salvi del delicte d’omissió de socors.

Em fan anar a comissaria per prendre’m declaració i quedo vinculat com a testimoni al judici que se celebrarà contra el comte Dràcula, quan el localitzin.


En les setmanes següents intento allunyar-me de tot i concentrar-me en la carrera, aprofitant que entre setmana visc en un pis d’estudiants, lluny de casa, però em van arribant notícies. La Laura va tenir una forta commoció cerebral que la va tenir uns dies ingressada, però s’ha recuperat bé. El Dràcula era un tal Santi Catedral, de Sabadell. El van detenir, va declarar i va sortir en llibertat amb càrrecs. S’ha buscat un bon advocat que està intentant arribar a un acord econòmic amb la família de la Laura per evitar el judici.

Els caps de setmana, amb l’excusa dels exàmens, em quedo a Girona i quan ja havia aconseguit oblidar-me una mica de tot plegat, un diumenge al migdia truquen al timbre del pis, cosa que no acostuma a passar.

—Eloi, demanen per tu —em diu la Mariona, que ha anat a obrir.

Estranyat, surto a rebre la visita i em trobo la Laura. La meva cara d’incomoditat i sorpresa deu ser un poema.

—No et prendré gaire temps. Podem parlar un moment?

No vull tenir aquella conversa allà al pis. Li demano un minut, em poso les vambes, agafo la jaqueta i sortim a fer un cafè al bar de la plaça.

—Eloi, he sabut que la nit de Halloween em van trobar gràcies a tu. I també gràcies a tu van enxampar al fill de puta que em va deixar estabornida. Només volia donar-te les gràcies personalment.

Aquella declaració tan senzilla i sincera em deixa desarmat. La ràbia que havia anat acumulant contra ella pels fets de l’any passat me l’havien fet veure com una mala persona, freda i insensible, que contrasta amb la Laura humil i agraïda que ara tinc al davant.

—No es mereixen. Vaig fer el que creia que havia de fer. M’alegro de veure que estàs bé.

—Em va deixar inconscient, el malparit. I se’n va anar tan tranquil.

—Quan et vaig veure allà estesa no sabia si estaves viva o morta. Estava ben acollonit...

—Estic viva gràcies a tu. Els metges em van dir que si haguessin trigat molt a trobar-me podria haver entrat en un coma profund de conseqüències imprevisibles.

—Millor no pensar-hi. Estàs bé i això és el que compta.

—No et vull molestar més, Eloi —diu aixecant-se—. Només que sàpigues que t’estic molt agraïda i, encara que no som amics, si mai puc fer res per tu, compta amb mi.

—Moltes gràcies —contesto una mica atordit, també posant-me dret.

—Et puc fer una abraçada?

Els esdeveniments escapen a qualsevol lògica que pogués haver previst, però tot flueix i em deixo fer. M’abraça amb una intensitat agraïda i em xiuxiueja un “gràcies” arran d’orella que em posa la pell de gallina. Quan desfem l’abraçada em reté agafat per les butxaques de la jaqueta, em mira als ulls i s’acomiada:

—Me’n vaig. He deixat els pares al König i no els vull fer esperar. No oblidis el que t’he dit: si mai et puc ser útil en res, compta amb mi. Moltes gràcies per tot.

Encara em fa un petó a la galta i se’n va. I jo em quedo allà una bona estona, palplantat, veient com s’allunya i intentant assimilar el que m’acaba de passar.

Quan la perdo de vista, es desfà l’encanteri i de cop m’adono que, malgrat el matí assolellat, fa fred. M’apujo la cremallera de la jaqueta i em poso les mans a les butxaques per tornar a casa. Llavors m’adono que tinc un sobre a la butxaca esquerra. Estic segur que no hi tenia res. Me’l deu haver posat ella.

L’obro i no puc evitar un somriure quan veig un bitllet de cinquanta euros amb una petita nota que diu:

“Moltes gràcies. Crec que això és teu.”

28 de nov. 2025

Justícia! (Santi Laiglesia entra a la presó)

El 2 de desembre de 2001 van trobar morta l’Helena Jubany. 

El 12 de febrer de 2002 (més de dos mesos després) van detenir la Montse Careta acusada de participar en l’assassinat. 

El 14 de febrer va ingressar a la presó de Wad Rass i el 7 de maig s’hi va suïcidar. 

Va passar 83 dies a presó acusada d’un crim que estic convençut que no va cometre. Tot perquè algú més “llest” que ella va permetre i/o provocar que alguns indicis apuntessin cap a ella i fessin dubtar de la seva innocència.

Va passar 83 dies a la presó perquè vivia a l’immoble des d’on van llençar el cos inconscient de l’Helena, perquè formava part del grup Natura de la UES, per contradiccions en les seves declaracions i perquè dos mesos després de l’assassinat de l’Helena, en una inspecció policial al seu pis, van trobar unes caixes buides d’un medicament compatible amb les substàncies trobades al cos de la bibliotecària i uns llumins compatibles als que es van utilitzar per cremar part del seu cos. Dos mesos després de l’assassinat! Quin assassí permetria que dos mesos després d’un crim trobessin ben posades a casa seva unes proves que el poguessin incriminar?

Un combinat lamentable de jutges i forces policials, segurament amb un biaix masclista que distorsionava la visió de la realitat, van permetre una investigació de pa sucat amb oli i un procés judicial que la Montse va veure que, per molt que ella digués, tot sempre tornava a apuntar-la a ella, com a baula feble, pressionant-la per veure si els conduïa a algú més. I la Montse no va suportar la pressió i es va suïcidar.

Però hi havia algú que també vivia al mateix immoble on es van trobar aquelles “proves” incriminatòries i també formava part del grup Natura de la UES. Algú a qui la Montse estimava amb devoció i compartia pis i vida amb ella. Algú que era advocat i sabia coses que els altres no sabíem. I algú que era un home (i en aquell moment, en aquest cas, això també va resultar ser un factor diferencial). Potser per tot això aquesta persona no va entrar mai a la presó.

Però avui sí.

Avui, 28 de novembre de 2025, més de 23 anys després, 8294 dies després, SANTIAGO LAIGLESIA entra a la presó, presó provisional comunicada i sense fiança com a presumpte autor d’un delicte d’homicidi consumat.

Hi ha proves del seu ADN a la roba que portava l’Helena Jubany quan va morir (mentre que de la Montse Careta no se n’ha trobat). En Xavi Jiménez està imputat perquè es considera provat que va participar activament en l’elaboració dels anònims que va rebre l’Helena com a avisos previs al seu assassinat (mentre que es va descartar que la Montse Careta hagués participat en aquests anònims).

Però la Montse Careta va passar 83 dies a la presó, experiència que per a ella va ser un infern del qual no es va veure capaç de recuperar-se. Va decidir rendir-se i es va suïcidar.

Portem més de 23 anys defensant la seva innocència, creient en la seva innocència, col·laborant en tot el poc que hem pogut, esperant i desitjant que es faci justícia. Perquè la gran majoria de proves circumstancials que concorrien en la Montse Careta també concorrien en la seva parella Santi Laiglesia i mai no es va actuar contra ell amb la mateixa contundència i celeritat que amb la nostra amiga.

Ell va seguir entrant i sortint de la presó, visitant constantment la seva parella i “assessorant-la” d’una manera que nosaltres sempre hem sospitat que més aviat era una manera de manipular-la, allunyar-la de la seva família i malaconsellar-la per provocar que es disparés trets al peu amb contradiccions en declaracions o permetent que s’anés enfonsant anímicament veient que el procés anava per llarg.

De la boca del Santi Laiglesia van sortir frases suposadament tranquil·litzadores com: “Ja s’hi acostumarà, és com un reformatori de nenes” (quan van decretar el seu ingrés a la presó de Wad Rass) o “A Can Brians estarà millor, podrà veure arbres i ocellets” (quan es plantejava la possibilitat que la traslladessin de presó).

Avui per als amics i familiars que sempre hem cregut en la innocència de la Montse és un gran dia perquè tenim la sensació que es comença a fer justícia. Personalment ara només espero que en Santi Laiglesia pugui “gaudir” també dels arbres i ocellets de Can Brians, almenys 83 dies. I que després s’enfronti a un judici, 24 anys després d’uns fets en els quals estic convençut que va estar involucrat, i que expliqui tot el que sàpiga perquè puguem conèixer la VERITAT del que va passar en aquell llunyà desembre de 2001 que va acabar amb la vida de l’Helena Jubany.

Els amics i familiars de l’Helena es mereixen saber aquesta veritat per poder entendre qui i per què va acabar amb la seva vida. Però nosaltres, els “aneguets lletjos” d’aquesta història, també volem conèixer aquesta veritat, amb la il·lusió que ens confirmi el que sempre hem pensat: que la Montse és innocent i va ser una víctima més d’aquests macabres esdeveniments.





23 de nov. 2025

Comiat del pis del carrer Camps i Fabrés

Quan jo vaig néixer, el 2 de març de 1969 vaig anar a viure al carrer Era Esquerra,11 de Manresa. Allà vivien els meus pares, però era la casa dels meus avis materns (Emili Codorniu i Maria Reguant). L'any 1972, els meus pares, embarassats de la meva germana Olga, van llogar un pis al carrer Camps i Fabrés, número 13, 2n pis i des de llavors sempre van viure allà. 

Jo en vaig marxar l'any 1992 per independitzar-me en un pis de solter al C/Cós, 27, on va venir-hi a viure l'Anna quan ens vam casar. I des del 1999 vivim a Calders, al carrer Pica d'Estats, 13.

Però als meus pares sempre els havia anat a trobar al mateix lloc, al pis del carrer Camps i Fabrés. Tota la vida!

Fa un temps, en previsió que un dia el pla urbanístic de Manresa els fes fora d'allà pel soterrament dels Ferrocarrils Catalans i valorant que un pis més petit i amb ascensor els podia fer la vida més fàcil, van decidir traslladar-se a un pis que la meva germana Olga tenia llogat a uns estudiants, al costat d'on viuen ells. El meu germà Sergi es va fer càrrec de les obres que calia fer per acondicionar-lo i el 5 de novembre de 2025 (coincidint amb els 78 anys de la meva mare) van consumar la mudança i van dormir per primer cop al nou pis del carrer Bailén, 28.


Pocs dies abans d'aquest mudança, vaig passar pel pis del carrer Camps i Fabrés per fer un grapat de fotos que em servissin per fer aquest vídeo de comiat.

1 de nov. 2025

"Bourbon" (Conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavikPlastilinaOliveresLennonArxipèlagPedalantCadaquésGuitarristaFelicitatValentaTramuntanaTelèfonAtemptatCastell de focsLa carreteraFinestraPiazzollaSputnikVoltorNúvolsPlujaEmpentaCompanyiaParísNocturnITVMales herbes"Ella"PàrquingPaüraCicatriuJuguem?AtzarVocacióPessigollesAutoestopLa decisióConfiançaCoincidènciesUltrasonsInstintVisca la terraYokoADNEducacióHoustonApneaFons d'armariRetiradaPlatjaGrocSenglarsBslamaAnimal de companyiaSubconscientDiscotecaIdentitatLa llei de Murphy, ApagadaL'home del sacRambla, Grafiti...

BOURBON

La Gisela mira l’ampolla, l’espai entre les etiquetes on pot apreciar el color del beuratge. Aquest ambre, barreja de grocs i taronges amb les seves vetes i tornassols. Depèn de com li toca la llum s’intensifica o pren variacions interessants, però no la vol pas pel color. Aixeca el colze fins a fer coincidir els llavis amb la boca de l’ampolla i deixa que el líquid vagi escolant-se gola avall. 

Al principi li costava empassar el primer glop i assimilar aquella cremor de l’alta graduació alcohòlica. Ho recorda amb una mena de somrís, però no fa gràcia. No està gens orgullosa d’haver arribat a aquest punt de tolerància en què el bourbon pot davallar sense esforç, com si fos aigua o una cervesa fresca de la qual no es nota l’amargor fins que un deixa de beure’n. 

Però aquest bourbon no és fresc, és calent, d’ampolla oberta i oblidada a qualsevol lloc. Potser fins i tot destapada, evaporant-se, macerant l’aire d’aquella habitació que fa dies que ningú no ventila, combustible d’un bucle perpetu del qual és impossible albirar l’inici. Al capdavall, el cervell també es torna tèrbol, com el líquid de l’ampolla, però sense aquell color tan bonic.

Segueix bevent a la recerca d’aquell punt d’eufòria i atordiment que cada cop costa més d’assolir. Abans amb el primer got ja li venia una rialla estúpida difícil de controlar i l’agradable indolència que l’alliberava de tota pressió. Tot es tornava fàcil i fluid, passava d’actriu a espectadora i només havia de limitar-se a somriure, relaxar-se i dormir. Ara li costa molt arribar-hi. Ha de beure i beure sense ganes, per arribar a aquell punt dolç i desaparèixer d’una realitat que no li agrada.

I sap que s’està destruint, que perd la salut amb cada ampolla. La salut, els diners i la dignitat. Però ja no s’estima. Ha dimitit de qualsevol responsabilitat amb si mateixa. Fa temps que va deixar d’importar-li. “A la merda tot” va sentir en una cançó d’estiu i en va fer himne i bandera. I ara s’arrossega pel pedregar  de l’autodestrucció.

Fa tres mesos que la van fer fora de la feina. S’ho va treballar a pols. Cada dia arribava més tard i en un estat més lamentable fins que la van cridar de recursos humans. Li van parlar amb un to que tenia més de flotador d’emergència que no pas de targeta vermella, però no tenia intenció d’agafar-se a cap corda mentre es precipitava barranc avall. La van acomiadar de manera legal, es va emportar el que li pertocava i quan va veure la xifra del taló només va pensar en quantes ampolles podria comprar.

Del pis la faran fora qualsevol dia. Ja va rebre la demanda judicial de desnonament, però ni això l’ha fet reaccionar. Fa més de sis mesos que no paga el lloguer i no ha fet cap pas per negociar amb els propietaris. Qualsevol dia es trobarà amb dues maletes al carrer, però no hi vol pensar.

Els amics també els va anar perdent pel camí, sense deixar-se ajudar. La soledat va donar embranzida al remolí que cada cop giravoltava més de pressa. Tot i que semblava que tenia més ganes ella de ser xuclada, que el remolí d’empassar-se-la. 

S’acaba l’ampolla. Sempre pensa que tindria un punt alliberador llançar-la contra la paret i cridar mentre el cristall es desintegra en infinits fragments, però mai no ho fa. S’aixeca per deixar-la a la galleda de la cuina on acumula el vidre per dur-lo al contenidor. Aquesta engruna ecològica deu ser del poc que li queda del seu passat civilitzat.

De retorn a la saleta nota els primers símptomes d’inestabilitat en el caminar erràtic, aquella sensació que el cap es vol enlairar, però els peus no l’acompanyen, aquella pesadesa a les parpelles i el relaxament que s’expandeix per acabar convocant totes les cèl·lules a una vaga general en què està permès abandonar la realitat sense cap remordiment.

Es deixa caure al sofà, el cap sobre el reposa braços i tot el cos estirat sobre els seients. Tanca els ulls i s’abandona fins que, instants després, agafa el son i una respiració profunda és tot el que la manté unida al món dels vius.

—Gisela!

Algú truca a la porta i crida el seu nom, però ella ja ha llevat l’àncora i es deixa endur pel corrent.

—Gisela! Fes el favor! Sé que ets aquí!

Tard.

Entre somnis vaporosos, la Gisela sent els cops de mà a la porta, però ja no distingeix la fantasia de la realitat. Somriu de manera laxa, engolida per un negre oceà d’insensibilitat que és tot el que vol: deixar de sentir, deixar de pensar... Deixar de ser.


L’home que colpeja la porta i crida el seu nom és en Domènec Sanchís, el seu pare. S’ha esperat al carrer fins que un veí ha entrat i ho ha aprofitat per escolar-se dins. Ha pujat feixugament fins al tercer pis i s’ha posat a picar la porta perquè sap que el timbre no funciona. Duu americana i pantalons grisos, camisa blava i corbata vermella -ara que ja ningú no porta corbata. Arrodoneix el conjunt una típica gorra plana d’avi, unes ulleres grosses que realcen uns ulls molt blaus i un bigoti grisós. És una cara amable i bonhomiosa, però es veu castigada per la vida, amb nombroses arrugues al voltant dels ulls i una aura de tristesa.

El senyor Sanchís és un home discret i no vol alarmar els veïns. Però també és un home desesperat que vol aturar l’autodestrucció de la seva filla. Es queda aturat davant la porta, incapaç de girar cua i donar-se per vençut, però sense saber quin pot ser el següent pas. Comença a caminar amunt i avall del replà, buscant la inspiració, però està tan bloquejat i cansat que acaba seient als graons que pugen cap al quart.

Minuts després, s’encén el llum de l’escala i unes passes enèrgiques baixen els graons. El senyor Sanchís no s’aixeca prou de pressa i un jove ha d’aturar-se de cop per no atropellar-lo. Tots dos es miren entre espantats i incòmodes.

—Perdona, noi, ja m’aixeco i et deixo passar. Les cames no van tan de pressa com jo voldria.

—No pateixi. Tranquil. Es troba bé?

El senyor Sanchís es veu obligat a donar explicacions.

—Sí, sí. Només és que la meva filla no em sent i estic esperant que m’obri —diu assenyalant la porta del 3r-2a—. Però soc massa gran per esperar-me dret.

El noi mira el rellotge i rumia, com si considerés una proposta.

—Miri, jo encara tinc una estona disponible. Vol pujar a casa per fer temps i després ho torna a provar? Li puc oferir un cafè.

—Ets molt amable, noi —diu el senyor Sanchís, commogut per aquesta reacció—, no voldria pas destorbar-te.

—No és cap molèstia. Insisteixo —i, com si ja hagués decidit pels dos, gira cua i comença a caminar escales amunt fins que es gira cap a l’avi—. Va, no se’n parli més. Acompanyi’m. Per cert, em dic Oriol.

El senyor Sanchís cedeix i comença a seguir-lo amb un somriure.

—Molt de gust, Oriol. Jo em dic Domènec.

Entren a un pis d’estudiants de decoració austera i el desordre corresponent. Avancen fins a la cuina i allà l’Oriol enretira una pila de carmanyoles per  oferir-li una cadira.

—Segui aquí si us plau. Li va bé un cafè o prefereix una infusió?

—Un cafè va bé, Oriol. Moltes gràcies. Quants anys tens?

—Vint-i-tres —contesta despreocupadament mentre encén la cafetera.

—La meva filla en té deu més. La coneixes?

—És la seca de cabells curts i tatuatges als braços?

—Sí, aquesta mateixa. Us coneixeu?

—Ens hem creuat alguna vegada, però no ens coneixem. Bon dia, bon dia i para de comptar.

Amb aquestes paraules ha acompanyat les dues tasses de cafè i s’asseu davant del Domènec. Pren una cullerada de sucre i li passa la sucrera. El senyor Sanchís l’agafa com si en aquell recipient pogués abocar-hi també tot el seu neguit. L’amabilitat d’aquell desconegut el predisposa a la confiança i li obre la porta dels sentiments:

—Segur que ja te n’has adonat, però la meva filla té problemes... A vegades es passa amb la beguda... L’han despatxat de la feina i cada cop està més sola. No vol escoltar ningú i em fa por que ho engegui tot a rodar.

L’Oriol només escolta. S’adona que aquell home necessita dir en veu alta tot el que està explicant i li agraeix l’atenció i la companyia. El mira fixament i només assenteix amb el cap perquè segueixi parlant.

—Aviat farà un any que ho van deixar amb la parella i s’ho va prendre fatal. Es va anar aïllant, va rebutjar qualsevol ajuda i va començar a beure cada cop més. Segur que t’ha tocat veure algun numeret...

—No en recordo pas cap. Potser sí que va una mica deixada, però mai no l’he vist tirada per terra, ni cridant. No en tinc cap queixa.

—Tant de bo fos veritat.

—No l’enganyo, Domènec. Li dic de veritat.

El senyor Sanchís no diu res i aprofita per fer un glop del cafè. La seva mirada blava traspua tristor i impotència i l’Oriol sembla interessat en la història, com si estigués rumiant idees per poder ajudar.

—A què es dedica la seva filla?

—Va començar disseny gràfic, però ho va deixar a mitges i va entrar a treballar en una fàbrica. Fa tres mesos que la van fer fora i ara no fa res, que jo sàpiga.

—Em sap greu. Si havia fet disseny gràfic, devia tenir alguna inclinació artística, no?

—Oi tant! La Gisela dibuixava molt bé. I li encantava la música. Per què ho dius?

—Miri, jo estudio comunicació audiovisual i a vegades necessitem figurants per a algun curtmetratge. M’ho faré venir bé i li demanaré si li podria interessar.

—Seria fantàstic que alguna cosa la tingués ocupada i il·lusionada. A més, a més, a un desconegut com tu potser l’escolta, perquè de mi ja no vol saber res, a part dels diners.

—Si vol, em pot deixar el seu número i si aconsegueixo alguna cosa li truco i li explico. Li sembla bé? —proposa l’Oriol amb una naturalitat i seguretat que desarmen el pessimisme del Domènec i li planten la llavor de l’esperança.

—I tant, i tant.

Intercanvien els telèfons i al cap d’una estona l’Oriol li anuncia que se li fa tard i ha de marxar. Baixen junts fins al pis de la Gisela, on el pare torna a picar la porta i cridar el seu nom sense èxit. Finalment, surten tots dos al carrer i s’acomiaden amb una encaixada que segella la seva estrenada relació.


La Gisela obre els ulls i es troba en una habitació a les fosques. Es nota la boca seca com un fregall i el cap totalment embotit. Amb la mà va buscant a cegues l’ampolla que creu haver deixat als peus del sofà, però no la troba i fa una ganyota de contrarietat. Després de molt rumiar-s’ho, s’acaba incorporant. D’entre les sensacions contradictòries que li envia el seu cos, li sembla interpretar que potser té gana i va cap a la cuina. Obre la nevera i es topa amb un paisatge desolador del qual només pot salvar-se un tub de llet condensada. S’hi amorra i n’empassa un bon glop que li provoca un atac de tos. Taca la samarreta, els pantalons i el terra de la cuina i li queda la boca pastosa i desagradable. Omple un got d’aigua de l’aixeta i se’l beu amb urgència.

Baixa al supermercat vint-i-quatre hores de la cantonada amb la samarreta tacada, els pantalons estrets que li fan bossa i les xancletes d’estar per casa. Amb aquesta fila, els tatuatges i despentinada, la gent se la mira amb desconfiança i alguns canvien de vorera. Compra poc, només el més bàsic: patates fregides, torrades, formatge, tabac i bourbon. Mentre paga amb la targeta, mira inquieta el carrer. Sap que qualsevol dia deixarà de rajar diners, però no serà avui: “Targeta acceptada, teclegi el número secret”.

Quan torna a casa, coincideix a l’entrada amb l’Oriol. Intercanvien uns “bona nit” de rigor i entren junts a l’ascensor. En el silenci incòmode l’Oriol sembla a punt d’iniciar una conversa, però abans que es decideixi arriben al tercer i ella en baixa.


Tres dies després, el Domènec està llegint el diari al menjador de casa quan rep una trucada de l’Oriol:

—Digui’m?

—Soc l’Oriol, el veí de la seva filla. Se’n recorda de mi?

—I tant, i tant. Alguna bona notícia?

—A veure, no sé si se’n pot dir bona, però dolenta segur que no ho és. Al final vaig aconseguir parlar amb la Gisela i li vaig proposar sortir de figurant en un vídeo d’un company. No li vam pagar res, eh? Només l’entrepà. Però em sembla que s’ho va passar bé i vam quedar que si sortien més cosetes l’avisaria.

—De veritat? Que bé! Qualsevol cosa que la pugui il·lusionar mínimament i li faci oblidar la beguda per una estona em sembla genial. Estava serena?

—Estava una mica tèrbola, però ja anava bé pel personatge.

—A veure si avui o demà puc veure-la i la felicito...

—No sé si és bona idea —el talla l’Oriol—. Quan parlàvem entre seqüències va sortir vostè a la conversa i la vaig veure molt distanciada, com saturada. Deia que estava farta que se li presentés a casa i que no el volia veure. Faci el que cregui convenient, eh?, només faltaria, però jo crec que seria millor deixar passar un temps. 

—Ai, no sé, potser sí, però pateixo sabent que està tan malament.

—En un parell de dies pot ser que surti un altre projecte, un rodatge més complet, d’un parell de dies. Pensi que llavors estarà acompanyada més hores i segur que li anirà bé.

—Tant de bo tinguis raó. Faré el cor fort i em quedaré a casa esperant les teves notícies. Moltes gràcies, Oriol.

—No es mereixen, Domènec, el tindré al corrent. Ara l’he de deixar.

A partir d’aquell dia, l’Oriol i el Domènec comencen a intercanviar alguns missatges cada dia. El pare li mostra la seva preocupació i el jove intenta tranquil·litzar-lo i li va donant esperances. Finalment, al cap de dos dies, el senyor Sanchís torna a rebre una trucada de l’Oriol.

—Bon dia, Domènec, com està?

—Bé, bé, què m’expliques?

—Miri, avui hem tingut la Gisela aquí treballant en un nou rodatge i ha mostrat molt interès. El director li ha proposat fer d’ajudant de càmera i ella semblava molt engrescada, però quan li ha dit que hauria d’estar matriculada a l’escola, ella s’ha fet enrere...

—De quant estem parlant? Tu podries matricular-la sense que sabés que ho he pagat jo? No sé... podríeu dir-li que aquest director ho ha arreglat o ha fet una excepció...

—Ostres, no ho sé pas... Els cursos no són barats... No crec que costi menys de 5000 euros...

—Els diners no són un problema, Oriol, tinc una bona jubilació i estalvis.

—Miri, fem una cosa, jo demà m’informo amb el director. Del preu del curs i de com podríem fer-ho per matricular-la sense que se n’adonés. Ja li diré alguna cosa.


L’endemà, el senyor Sanchís està tot el dia amb el mòbil a les mans esperant una trucada que no es produeix fins a mitja tarda.

—Bona tarda, senyor Domènec, crec que tinc bones notícies.

—T’escolto. Digues, digues.

—El curs d’ajudant de càmera val 6500 euros. Vostè m’hauria de fer una transferència i jo el pagaria directament a l’escola. Amb això tindríem un document provisional que serviria per començar a treballar. Més endavant ja li faríem omplir els formularis de matrícula i li diríem que el director, que és mestre de l’escola, li havia aconseguit una beca.

—Faries això per mi, Oriol?

—I tant, no em costa pas gens.

—Doncs no en parlem més. Tirem-ho endavant com més aviat millor.

Concreten les dades bancàries i l’endemà el senyor Sanchís va a la seva oficina a fer la transferència, per primer cop il·lusionat davant un fet que pot canviar el perillós rumb que seguia la seva filla.


L’endemà envia uns quants missatges a l’Oriol i aquest no el contesta fins al quart. Li diu que han sortit de viatge per fer un rodatge a Portugal i que quan s’instal·lin ja li escriurà, però que no pateixi que tot va bé i veu la Gisela molt millor.

El Domènec se’n va a dormir sense resposta i l’endemà comença a tenir unes males sensacions que feia dies que no tenia. Al migdia surt de casa cap al pis de la seva filla i s’asseu a la parada del bus des d’on es veu l’entrada. Al cap de mitja hora els mals auguris es confirmen quan en veu sortir la Gisela. 

Amb xancletes; uns texans bruts i tacats que amb prou feines se li aguanten a la cintura -més prima que mai-; una samarreta d’aquelles que només es fan servir per dormir, arrugada i plena de taques; uns cabells que ja no són llargs ni curts, despentinats i bruts; unes ulleres de sol; i l’ampolla de bourbon a la mà. Camina insegura, a poc a poc, avançant a batzegades, aturant-se de cop, parlant sola i xarrupant de l’ampolla de tant en tant. La gent l’esquiva i al Domènec se li trenca el cor. Però a més no entén res. Es pensava que estava en un rodatge a Portugal amb l’Oriol.

No sap què fer, però al final té un impuls, s’aixeca i s’acosta a la seva filla.

—Gisela —li diu amb un to compassiu.

La noia gira el cap enfocant la mirada, sorpresa i sense entendre res, com si intentés identificar un insecte amb un microscopi. Al final somriu sorneguera i esclata:

—Papa! Què fots per aquí?

—Això tu, no estaves de rodatge a Portugal?

La Gisela que en aquell moment havia tornat a fer un glop de l’ampolla s’ennuega i escup. Mentre estossega, riu exageradament:

—A Portugal? Què hi pinto jo a Portugal? Què t’has fumat, papa?

En Domènec, capcot, comença a adonar-se que aquell Oriol -que ves a saber si realment es diu així- el deu haver estafat, però necessita confirmar-ho.

—No has parlat amb l’Oriol? El teu veí del quart?

—Què t’empatolles! Jo no parlo amb cap veí. No en conec cap.

—No has participat en cap vídeo aquestes setmanes?

—Para ja, papa, m’estàs ratllant!

Definitivament el Domènec sent que l’han estafat. Enganyat. Humiliat. Robat. Però tot ha estat amb el seu consentiment. Ni tan sols podrà denunciar-ho. I el pitjor és que la Gisela està fatal, quan ell creia que s’estava recuperant. De cop se sent com si li hagués caigut a sobre una llosa, però fent un esforç sobrehumà torna a adreçar-se a la desferra en què s’ha convertit la seva filla:

—Gisela, has de deixar de beure, si us plau. Deixa’m que t’ajudi.

I intenta posar-li una mà a l’espatlla, però ella es regira com un gat mesquer, se’l treu de sobre i comença a cridar fora de si:

—Deixa’m en pau, collons! Deixa’m en paaau!

I de cop i volta agafa amb força l’ampolla i la llença contra la paret, on esclata en mil i un bocins que mai ningú no podrà tornar a ajuntar.

27 d’oct. 2025

Eslam poètic-2025

Aquest poema parla d'una persona que avui està aquí i això és fantàstic!

Va per tu, pare!

Així ha començat la meva participació a l'eslam poètic d'aquest 2025. Enguany havia estat a punt de no participar-hi perquè els últims mesos havien estat una mica convulsos i no havia trobat el moment d'asseure'm a decidir què podia presentar-hi. Però al final vaig demanar si encara quedaven places i m'hi vaig apuntar per explicar en forma de poema el que havia viscut aquest estiu: els dos ingressos hospitalaris del meu pare i com vam viure'l tota la família. I em va sortir una manera diferent d'explicar-ho, fent una analogia amb una aventura espacial. I li diria "Space oddity" (odissea espacial).

Era arriscat... Potser agradava molt o potser deixava la gent indiferent... I crec que ha estat més la segona opció. Tot i que m'ha semblat que se m'escoltava amb un silenci molt atent, la puntuació no ha estat gaire generosa i no he pogut passar a la segona ronda per explicar la segona part de la història.

Però ja sabem que el sistema de votació popular d'aquest eslam i la diversitat d'opcions que s'hi presenten, deixa un marge molt alt d'atzar a les possibilitats de passar a la segona ronda o sigui que estava preparat per a tots els escenaris.

Vull donar públicament les gràcies als incondicionals que m'han fet costat allà a El Sielu (a l'Anna, als meus pares, al Joan i al Pablo) i us deixo amb els 2 poemes: el que he pogut llegir i el que ha quedat inèdit.


SPACE ODDITY (PART 1)
Matí del cinc d’agost. Tot està bé.
Contemplo des de l’estació espacial
l’harmònic moviment de l’univers,
les trajectòries nítides, l’espai,
els engranatges màgics encaixant
en un silenci net, pur, elegant.

Res no em permet pensar que, en un moment,
el caos en voldrà agafar el control,
capgirarà tot l’ordre. El desgavell
prendrà el comandament, hi haurà soroll
i dubtes i incertesa i una por
que voldrà anar creixent i fer-se gran.

Al migdia l’alarma es fa present:
el meu pare ha caigut. Un accident.
M’acosto a la finestra i allà lluny
contemplo el rumb erràtic de la nau
que transporta el meu pare per ‘quest món.
És una nau malmesa. És evident.

Envoltada de flames va avançant,
però avança a la deriva. Sense rumb.
Activem l’emergència per fugir
del forat negre que ara ens pot xuclar.
Recalculem les rutes i fem cap
a l’únic lloc on ara volem ser.

Quan hi arribem ja està tot activat
i és una intervenció de gran abast:
neuròlegs, traumatòlegs... hi és tothom!
Hi ha coreografies de nivell,
però les executem amb precisió,
en òrbites concèntriques girant.

Tots els de la família anem passant
i compartim els ànims i els neguits.
Els metges fan la feina i, poc a poc,
la nau malmesa es va recuperant
i l’univers comença a retornar
a aquell estat pretèrit de repòs.

Es va planificant l’enlairament,
s’assagen maniobres de retorn,
es repassen els càlculs perquè res
no falli a darrera hora, provocant
que la missió pugui acabar en fracàs.
I el compte enrere acaba amb un esclat.

El catorze d’agost el vell motor
torna a posar-se en marxa lentament
i reprèn el seu rumb interromput.
Han estat nou els dies d’inquietud,
d’aguantar immòbils la respiració,
d’esperar el desenllaç amb dits creuats.

Tots reprenem els ritmes habituals,
alleujats, amb somriures agraïts.
No podem sospitar que ben aviat
es tornarà a esquerdar la serenor
que ens embolcalla. Mai podem saber
què ens depara demà l’incert futur.


SPACE ODDITY (PART 2)
Tornaven al seu lloc els elements,
el cel s’anava desenterbolint,
com quan ja fa una estona que has tirat
un roc al mig d’un toll ben ple de llim.

El pare ja tornava a estar a ca seu,
s’allunyava el malson, la seva nau
tornava a navegar i el vint d’agost
ningú va veure caure el meteorit.

Un ictus! Danys sensibles! Codi roig!
Risc àlgid de despressurització!
Urgències, nou ingrés, preocupació.
Tornem a tenir el cor clos en un puny.

Com els mecànics de Fórmula1
que sobre el cotxe es van abraonant,
així a la malferida nau fan cap
un munt de metges per intervenir.

Hi ha cables, tubs i bosses. Ambient tens.
Ingràvida ferralla entre la qual
neuròlegs, traumatòlegs i també
més metges i infermeres fan camí.

La nau flota suspesa enmig de res,
traçat erràtic de dubtós destí.
A les pantalles van pampallugant
indicadors que oscil·len. Res no és cert

Hi ha dies que pugem. Altres baixem.
Ballem amb l’esperança, però la por
ens mira i a la mà duu el fanalet
pel canvi de parella inesperat.

Després d’un temps d’horitzontalitat,
la nau es reincorpora a poc a poc,
comença petits vols ben controlats,
buscant, al fons del túnel, blanca llum.

Però hi ha llacunes que són preocupants,
errades del sistema. Hi ha moments
que pitges un botó i s’encén un llum
que no és el que tocava i ens mirem.

Mirades en silenci. Pensaments.
Veurem tornar a volar la vella nau?
I en quines condicions? Però ens aferrem
al desig que aquest conte acabi bé.

Els vols són cada dia un xic més llargs:
primer amb caminador, després bastó.
I, en el vell tripulant, l’evolució:
del desànim va cap a la il·lusió.

Així entrem al setembre. A l’horitzó
ja busquem tornar a casa, però el moment
s’allarga entre analítiques, controls
i proves i consultes sense fi.

I quan menys ho esperàvem se sent “plop”
i s’obre l’escotilla i poc a poc
en surt el cosmonauta malferit
que ha superat la prova i torna al cau.

Se n’ha sortit i tots estem contents
després de tres setmanes d’hospital.
Bé està el que bé s’acaba i és el cas
d’aquesta autèntica odissea espacial.

I alguna imatge i algun vídeo que deixa constància d'aquest nou dia de poesia!