Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac, Rambla...
GRAFITI
El Nicolau mira per la finestra el tros de ciutat que té a l’abast. Un formiguer de cotxes que omplen la carretera de sis carrils i una àmplia zona d’aparcament. Més enllà, un parc que voldria assemblar-se als d’Anglaterra, amb arbres, verdor i aigua, però que s’ha quedat en un trist sequeral ple de brutícia, bancs i gronxadors buits. La vista va cap a les parets de formigó que tanquen l’aparcament. Estan plenes de grafitis, aquelles pintades fetes amb esprai per “decorar” la ciutat. N’ha vist a murs, a façanes, a persianes d’establiments, a vagons de tren...
Abans de jubilar-se, en Nicolau formava part de la brigada de neteja de l’ajuntament i els últims anys s’havia dedicat a esborrar-los. Amb la mànega d’aigua a pressió i a vegades repintant les parets per sobre dels missatges. Missatges per dir-ne d’alguna manera, perquè sovint eren només guixades sense cap sentit, com les pixarades que fan els animals per marcar el territori. Només de tant en tant n’havia trobat algun de poètic o enginyós que li sabia greu eliminar. Llavors ho feia a contracor, però era la seva feina: esborrar les empremtes de la ciutat.
—Bon dia, Nicolau, ha dormit bé?
Sent aquella veu familiar, com la d’un personatge d’un espectacle de titelles d’aquells que parlen a poc a poc, amb un volum alt i de manera exagerada: “Que heu vist el llop per aquí?”. Es gira i redescobreix les parets blanques de la seva habitació. Impol·lutes, com si acabés de passar la camioneta de la brigada i ho hagués esborrat tot. Parets blanques, tauletes blanques, cortina blanca, llençols blancs.
—Bon dia. Sí, sí, he dormit molt bé. Gràcies.
—Segui aquí un moment que li prendré la temperatura i la pressió.
I el Nicolau, obedient, seu i es deixa fer.
—Està tot correcte. Ara li portarem l’esmorzar. Qui el vindrà a veure avui? La seva senyora?
El Nicolau es queda immòbil un moment, com si volgués passar desapercebut davant d’un perill imminent, i després contesta afirmativament. Quan la infermera marxa, torna a acostar-se a la finestra per mirar les pintades del mur de l’aparcament. Li sembla recordar que ahir alguna paraula li havia cridat l’atenció i la busca, però només veu guixades.
—Hola, papa, encara no t’han portat l’esmorzar?
El Nicolau es gira i adreça un somriure a aquell home d’ulleres i barbeta, mentre passa la mirada per la taula.
—Encara no, Marcel, arribes a temps.
—Però les infermeres sí que deuen haver passat, no? Estaves bé de pressió.
Altre cop el Nicolau es queda quiet i callat, com si volgués confondre’s amb el paisatge, fins que acaba contestant:
—Sí, sí, tot bé.
Li porten l’esmorzar i se’l menja la mar de bé. Després s’asseu a la butaca, el seu fill li encén la tele i es queden una estona en silenci. Mentre el pare mira les notícies, el fill consulta el mòbil.
—La Teresa t’envia molts records i et desitja que et recuperis ben de pressa.
—Gràcies.
—Oi que la Teresa fa uns anys també va estar ingressada per un accident de cotxe? —li demana el Marcel, una mica per curiositat, una mica per comprovar si se’n recorda.
El Nicolau aixeca una mica la cara i amb un gest de concentració els ulls li marxen cap amunt, com si busqués físicament dins del cervell la informació que li demanen.
—Sí... va ser quan el teu germà va acabar la carrera... —de mica en mica va descabdellant el record—el dia que el vaig portar a l’aeroport pel viatge de fi de curs, després vaig anar a l’hospital a veure-la.
—Sempre us heu avingut molt amb la Teresa, oi? Deu ser amb la germana que t’avens més.
—M’hi avinc amb totes, però potser sí que amb la Teresa ens tenim més confiança... No sé...
De cop, el Nicolau es concentra en les notícies de la tele. Als esports parlen del nou fitxatge del Barça de futbol: Tourinho, el brasiler que la temporada passada va guanyar la Pilota d’Or jugant amb l’Inter de Milà.
—Amb qui juga avui, el Barça? —li pregunta al seu fill
—T’ho miro —li respon mentre comença a teclejar al mòbil—. A les sis contra la Real Sociedad.
—Bon partit... En aquesta tele no el deuen fer, oi? —diu assenyalant la pantalla plana que penja de la paret davant dels llits.
—No pateixis, ja te’l compraré perquè el puguis veure.
De sobte el telèfon del Marcel comença a sonar i s’excusa abans de sortir de l’habitació.
—L’he d’agafar, pare. Vaig a la saleta. Ara torno.
El Nicolau assenteix i perd l’interès per les notícies. S’aixeca i retorna a la finestra a la recerca de la paraula perduda. Decideix ser metòdic i comença a llegir els murs com si fossin les línies d’un conte, d’esquerra a dreta, per no deixar-se res. De llegir no pot llegir perquè alguns missatges són com jeroglífics egipcis, caràcters angulosos de colors cridaners que deuen tenir sentit només per a qui els ha guixat, però que no semblen pas lletres de l’alfabet que coneix. D’altres són massa petits perquè els pugui interpretar des d’aquella finestra. Però recorda com ahir una paraula li va cridar l’atenció i sap que si va ser capaç de llegir-la i entendre-la l’acabarà trobant.
El Marcel torna de la sala d’espera i el veu dret, d’esquena, amb la cara enganxada al vidre. Tot ell desprèn una vulnerabilitat que no havia sabut veure abans de l’accident. Només han passat unes setmanes i tots estan contents perquè s’està recuperant molt bé. Sembla que l’accident no deixarà massa conseqüències, però alguna cosa ha canviat en els seus ulls. Potser inconscientment havia premut el botó de “pausa” i per molt que els anys passessin i l’edat anés passant factura al pare, ell s’havia entestat a seguir-lo mirant igual. Però ara l’accident ha desbloquejat aquest botó i de cop el veu amb l’edat biològica que té: vuitanta-dos anys.
—Què carai mires sempre aquí a la finestra?
El Nicolau, que no l’havia sentit entrar, té un petit sobresalt. Gira el cap un moment per mirar-se’l, però de seguida torna a la finestra.
—Miro les pintades del mur de l’aparcament perquè ahir en vaig veure una que em va cridar l’atenció i ara no la trobo.
—I què deia?
—No me’n recordo. És com quan et despertes d’un somni, saps? Aquella sensació de tenir-ho a la punta de la llengua, però ser incapaç de tornar a convocar el record. Per això vaig mirant-les una a una per veure si la trobo.
El Marcel s’ha reunit al seu costat i ara són tots dos que miren cap a l’aparcament.
—“Te amo, Gladys”?
—Nooo —somriu el Nicolau—, no era un missatge tan personalitzat.
—Doncs t’hauràs d’afanyar a trobar-lo perquè venen els teus col·legues a fer neteja —i li assenyala la camioneta de la brigada que s’atura en un dels extrems del mur i comença a desplegar les mànegues d’aigua a pressió—. Mira, em sembla que és el Juanjo el que està a punt de disparar.
En Nicolau s’esforça per identificar aquells operaris que podien haver estat companys seus, però és incapaç de distingir si el que comença a ruixar els grafitis és el Juanjo o no. S’avenien molt, ells dos, i, quan treballaven junts, de tant en tant indultaven alguna pintada que els semblava bonica. Deixaven tot un mur net on ressaltava només un missatge que abans passava desapercebut entremig d’altres.
—Així què, pare, vols que et compri el partit del Barça? —li demana el Marcel, canviant de tema.
—Contra qui juga? —demana el Nicolau sense deixar de buscar la paraula.
El Marcel se’l mira amb un punt d’estranyesa. No fa ni un quart d’hora que li ha dit, però com que ara està obsessionat amb aquella pintada, li deu haver passat per alt.
—Contra la Real Sociedad.
—Bon partit! —diu, girant-se cap a ell— Sí, sí. Si pots, compra-me’l. M’agradaria veure’l.
El Marcel comença a manipular amb el comandament a distància per fer la gestió i el seu pare es torna a girar cap al carrer. La brigada ha començat a esborrar les pintades pel cantó de la dreta i ell torna a començar la recerca per l’esquerra.
Al cap d’un moment entra la doctora i el fa estirar al llit. Li va explorant totes les patacades i hematomes que l’accident li va deixar de record i sembla que evolucionen favorablement. Li palpa els diferents òrgans de l’abdomen i li fa preguntes per comprovar l’estat neurològic. Es nota una bona sintonia entre metge i pacient: hi ha respecte i simpatia.
Quan la doctora s’acomiada, el Marcel simula una nova trucada per sortir amb ella i quan són al passadís li planteja el seu neguit.
—Doctora, hi ha vegades que em torna a demanar una cosa que fa un moment que li he dit i això abans no ho feia. Pot ser que li hagi quedat alguna seqüela de l’accident?
—El TAC cranial no va mostrar res que ens hagi de preocupar. Pensi que un punt de desorientació transitòria en malalts d’avançada edat es pot produir en ingressos llargs com el seu. Aquestes llacunes poden desaparèixer quan tornen a estar en el seu entorn conegut i recuperen la normalitat. Però no està de més que ho descartem. Faré una interconsulta amb els neuròlegs per valorar un nou TAC i comparar resultats.
—Moltes gràcies, doctora.
—No es mereixen. En general, em sembla que el seu pare s’està recuperant prou bé per l’edat que té i l’impacte que va rebre. De fet, jo ja em començo a plantejar la possibilitat de donar-li l’alta en els dies vinents. Aquí ja no podem fer gaire més per ell.
—De debò? Es posarà molt content quan ho sàpiga! Té moltes ganes de marxar.
—De moment no li digui res. Jo tampoc no ho he fet. Però l’evolució és prou bona per començar-ho a considerar. Potser demà li insinuo, a veure com reacciona.
—Ja li dic jo com reaccionarà: la mar de bé. Gràcies, doctora.
La doctora s’allunya passadís enllà per atendre altres malalts, però encara es gira i s’adreça cap al Marcel portant-se el dit índex als llavis en senyal de silenci.
—De moment... xxxtttt —i li fa una aclucada d’ull
El Marcel assenteix amb complicitat i entra a l’habitació. Així que el veu entrar, el seu pare el reclama des de la finestra:
—Marcel! Vine, vine: ja l’he trobat.
Es reuneix al seu costat i segueix el dit que assenyala un tram del mur on han esborrat tots els missatges menys un que ara pot llegir-se clarament. Són cinc lletres gruixudes i corbades que s’encavalquen cadascuna amb la del seu costat. Estan pintades en uns tons que fan un degradat des del taronja fins a un rosa salmó, en franges horitzontals. Cada lletra té una ombra negra gruixuda que la ressalta de la següent. I rematant l’imperatiu, un gruixut signe d’exclamació tot negre i lluent.
Quan descobreix la paraula, el Marcel es gira cap al seu pare i tots dos es miren, fent cas del missatge que ordena la pintada:
SOMRIU!
