La intel.ligència és col.lectiva...
...compartim coneixements, reflexions, opinions...
Benvingut: passa, llegeix i opina
Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic). Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets. Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.
El 20 de març de 2025 va morir la Pilar Camins, una companya de feina que va esdevenir amiga i amb qui vam compartir amb gran profunditat el seu final de vida. L'endemà a l'escola celebràvem el Dia Mundial de la Poesia i jo vaig compartir entre els companys de feina el poema "Parlem de tu", que se'm feia més escaient que mai.
El poema de Miquel Martí i Pol és preciós i expressa a la perfecció el que jo sentia en aquells moments i segueixo sentint ara quan penso i parlo de persones que vaig estimar i ja no tinc amb mi. En parlo amb un somriure, recordant totes les coses bones que vam compartir i ja ningú no ens pot prendre.
PARLEM DE TU
(Miquel Martí i Pol)
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
Hi havia gent que no coneixia el poema i em va donar les gràcies perquè realment és un poema que enlluerna i agombola. I avui torna a ser dia 20, dia de recordar el traspàs de la Pilar (malgrat que l'hem recordat molts i molts moments al llarg d'aquest primer any sense tenir-la) i torna a ser la vigília del Dia Mundial de la Poesia, que tornarem a celebrar a l'escola, perquè la poesia ens fa millors persones.
I pensant en això, una petita idea va anar neixent dins meu i va acabar convertint-se en aquest vídeo que avui vull compartir amb tots aquells que coneixíeu la Pilar.
Perquè és ben bé així, Pilar: parlem de tu, però no pas amb pena.
Un dia com avui de 1997 (13 de març) amb el Josep Vacas vam decidir formar un grup de música i el vam batejar NÀUFRAGS. Bàsicament vam musicar poemes meus i les cançons que en van sortir les vam passejar per alguns escenaris de la comarca fins que el 2001 el Josep va morir en un malaurat accident de cotxe. Dimarts passat, en la celebració de la 50a trobada del col·lectiu DirVersos amb una jam poètico-musical, vaig recordar aquells grans moments cantant una de les grans cançons de Nàufrags: "Que lluny..." Per sort, el moment va quedar immortalitzat (gràcies, Valle i Joan) i avui el puc compartir per aquí per celebrar els 29 anys de la formació dels Nàufrags. Per molts anys!
Aquest poema parla d'una persona que avui està aquí i això és fantàstic!
Va per tu, pare!
Així ha començat la meva participació a l'eslam poètic d'aquest 2025. Enguany havia estat a punt de no participar-hi perquè els últims mesos havien estat una mica convulsos i no havia trobat el moment d'asseure'm a decidir què podia presentar-hi. Però al final vaig demanar si encara quedaven places i m'hi vaig apuntar per explicar en forma de poema el que havia viscut aquest estiu: els dos ingressos hospitalaris del meu pare i com vam viure'l tota la família. I em va sortir una manera diferent d'explicar-ho, fent una analogia amb una aventura espacial. I li diria "Space oddity" (odissea espacial).
Era arriscat... Potser agradava molt o potser deixava la gent indiferent... I crec que ha estat més la segona opció. Tot i que m'ha semblat que se m'escoltava amb un silenci molt atent, la puntuació no ha estat gaire generosa i no he pogut passar a la segona ronda per explicar la segona part de la història.
Però ja sabem que el sistema de votació popular d'aquest eslam i la diversitat d'opcions que s'hi presenten, deixa un marge molt alt d'atzar a les possibilitats de passar a la segona ronda o sigui que estava preparat per a tots els escenaris.
Vull donar públicament les gràcies als incondicionals que m'han fet costat allà a El Sielu (a l'Anna, als meus pares, al Joan i al Pablo) i us deixo amb els 2 poemes: el que he pogut llegir i el que ha quedat inèdit.
SPACE ODDITY (PART 1)
Matí del cinc d’agost. Tot està bé.
Contemplo des de l’estació espacial
l’harmònic moviment de l’univers,
les trajectòries nítides, l’espai,
els engranatges màgics encaixant
en un silenci net, pur, elegant.
Res no em permet pensar que, en un moment,
el caos en voldrà agafar el control,
capgirarà tot l’ordre. El desgavell
prendrà el comandament, hi haurà soroll
i dubtes i incertesa i una por
que voldrà anar creixent i fer-se gran.
Al migdia l’alarma es fa present:
el meu pare ha caigut. Un accident.
M’acosto a la finestra i allà lluny
contemplo el rumb erràtic de la nau
que transporta el meu pare per ‘quest món.
És una nau malmesa. És evident.
Envoltada de flames va avançant,
però avança a la deriva. Sense rumb.
Activem l’emergència per fugir
del forat negre que ara ens pot xuclar.
Recalculem les rutes i fem cap
a l’únic lloc on ara volem ser.
Quan hi arribem ja està tot activat
i és una intervenció de gran abast:
neuròlegs, traumatòlegs... hi és tothom!
Hi ha coreografies de nivell,
però les executem amb precisió,
en òrbites concèntriques girant.
Tots els de la família anem passant
i compartim els ànims i els neguits.
Els metges fan la feina i, poc a poc,
la nau malmesa es va recuperant
i l’univers comença a retornar
a aquell estat pretèrit de repòs.
Es va planificant l’enlairament,
s’assagen maniobres de retorn,
es repassen els càlculs perquè res
no falli a darrera hora, provocant
que la missió pugui acabar en fracàs.
I el compte enrere acaba amb un esclat.
El catorze d’agost el vell motor
torna a posar-se en marxa lentament
i reprèn el seu rumb interromput.
Han estat nou els dies d’inquietud,
d’aguantar immòbils la respiració,
d’esperar el desenllaç amb dits creuats.
Tots reprenem els ritmes habituals,
alleujats, amb somriures agraïts.
No podem sospitar que ben aviat
es tornarà a esquerdar la serenor
que ens embolcalla. Mai podem saber
què ens depara demà l’incert futur.
SPACE ODDITY (PART 2)
Tornaven al seu lloc els elements,
el cel s’anava desenterbolint,
com quan ja fa una estona que has tirat
un roc al mig d’un toll ben ple de llim.
El pare ja tornava a estar a ca seu,
s’allunyava el malson, la seva nau
tornava a navegar i el vint d’agost
ningú va veure caure el meteorit.
Un ictus! Danys sensibles! Codi roig!
Risc àlgid de despressurització!
Urgències, nou ingrés, preocupació.
Tornem a tenir el cor clos en un puny.
Com els mecànics de Fórmula1
que sobre el cotxe es van abraonant,
així a la malferida nau fan cap
un munt de metges per intervenir.
Hi ha cables, tubs i bosses. Ambient tens.
Ingràvida ferralla entre la qual
neuròlegs, traumatòlegs i també
més metges i infermeres fan camí.
La nau flota suspesa enmig de res,
traçat erràtic de dubtós destí.
A les pantalles van pampallugant
indicadors que oscil·len. Res no és cert
Hi ha dies que pugem. Altres baixem.
Ballem amb l’esperança, però la por
ens mira i a la mà duu el fanalet
pel canvi de parella inesperat.
Després d’un temps d’horitzontalitat,
la nau es reincorpora a poc a poc,
comença petits vols ben controlats,
buscant, al fons del túnel, blanca llum.
Però hi ha llacunes que són preocupants,
errades del sistema. Hi ha moments
que pitges un botó i s’encén un llum
que no és el que tocava i ens mirem.
Mirades en silenci. Pensaments.
Veurem tornar a volar la vella nau?
I en quines condicions? Però ens aferrem
al desig que aquest conte acabi bé.
Els vols són cada dia un xic més llargs:
primer amb caminador, després bastó.
I, en el vell tripulant, l’evolució:
del desànim va cap a la il·lusió.
Així entrem al setembre. A l’horitzó
ja busquem tornar a casa, però el moment
s’allarga entre analítiques, controls
i proves i consultes sense fi.
I quan menys ho esperàvem se sent “plop”
i s’obre l’escotilla i poc a poc
en surt el cosmonauta malferit
que ha superat la prova i torna al cau.
Se n’ha sortit i tots estem contents
després de tres setmanes d’hospital.
Bé està el que bé s’acaba i és el cas
d’aquesta autèntica odissea espacial.
I alguna imatge i algun vídeo que deixa constància d'aquest nou dia de poesia!
Tornem a estar dins del cicle TOCATS DE LLETRA, el festival poètic que cada mes d'octubre ens regala a Manresa un seguit d'actes interessantíssims relacionats amb la poesia.
Alguns de vosaltres sabeu que els dos últims anys he participat a l'eslam poètic (fins ara n'hi deien slam poetry, però ara se n'ha catalanitzat el nom) i enguany he decidit tornar-hi a participar.
La veritat és que els últims mesos m'han passat algunes coses que no m'havien permès pensar-hi gaire i no sabia si finalment hi arribaria a temps o si encara quedarien places, però al final tot va encaixar i tornaré a ser-hi.
Serà el pròxim diumenge 26 d'octubre a les 18'30 h al Sielu. Un lloc diferent, un horari diferent i un dia complicat perquè unes hores abans es juga el Barça-Madrid i soc conscient que molta gent preferirà el derbi futbolístic. I ho entenc. No patiu gens. Tan sols vull informar-ne perquè ningú no pugui dir-me "osti, no vas dir res".
He preparat uns poemes que parlen d'algunes d'aquestes coses que m'han passat els darrers mesos en un registre ben diferent dels que vaig utilitzar en les dues anteriors sessions.
En fi, si a algú li ve de gust ser-hi, estaré encantat de saludar-vos. I si no us encaixa, tranquils, ja en sentireu a parlar.
