(dins del projecte "
12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de juny. En els següents enllaços podeu recuperar els altres:
setembre,
octubre,
novembre,
desembre,
Nadal,
gener,
febrer,
març,
abril,
maig...)
Espero que us agradi...
EL CONTE DE JUNY
Quan el Dani va entrar, la porta va grinyolar i totes les mirades es van clavar en ell. No va poder evitar posar-se vermell i fer un gest de disculpa, però la majoria de cares ja havien deixat de mirar-lo. Només el Josep, el Roc i el Raül van seguir fent-ho, sense poder evitar un somriure que va esdevenir el far encès cap on ell es va adreçar.
- Entrada triomfal, eh? –va dir-li el Raül mentre li encaixava la mà.
- No passa res, Dani, a tots ens ha passat el mateix, han de posar oli a aquesta porta –li digué el Roc amb una lleugera pressió carinyosa a l’espatlla.
- Ei, Dani! –va dir el Josep mentre feien encaixar els punys tancats.
- Osti, que fort, no? M’ha trucat la seva germana a la feina per dir-m’ho, però no m’ha explicat gairebé res... Què sabeu?
- Poca cosa... Estava dormint i el terra de la seva habitació va cedir. Va anar caient travessant tots els pisos fins al garatge... Increïble!
Havien mantingut la conversa en aquell to baix propi dels tanatoris. Eren una més de les rotllanes que es formen al passadís mentre la família més directa queda dins la sala de vetlles. Les amistats es van agrupant en rotllanes a fora i comencen converses que cada vegada es van animant més, però mantenen aquell to baix i discret, controlant el volum i reprimint les manifestacions d’alegria.
Tots quatre eren amics del difunt, però el que encara no sabia el Dani era que, tècnicament, no hi havia difunt. Bé, almenys no hi havia cos. Va ser el Josep qui va començar a posar-lo al corrent.
- Resulta que entre tota la runa no van trobar cap resta humana... No hi ha cadàver! Els bombers van anar demanant a tots els pisos si trobaven a faltar algú que pogués estar a l’estança que s’havia ensorrat. Resulta que a tots els pisos aquella habitació era la dels mals endreços perquè era la més petita, però el Cesc havia volgut muntar la seva allà perquè tenia la finestra que donava al carrer de darrere i li agradaven les vistes...
- Van demanar als seus pares si hi havia algú en aquella habitació quan s’havia ensorrat. Els bombers ja parlaven d’un miracle pensant que no hi hagués cap víctima mortal en aquell accident... Però els pares del Cesc van dir-los que ell estava dormint a l’habitació que havia cedit... No en tenien cap dubte... I jo ho puc corroborar – explicava el Roc amb gran seguretat- Havíem anat al cine a veure l’última del Tarantino... boníssima, per cert... Després havíem anat a fer una birra per comentar-la i a quarts d’una ens vam acomiadar a la plaça. Estava molt cansat... segur que va anar al llit de pet. I diuen que l’esfondrament va ser cap a les 5 de la matinada... Havia d’estar al llit segur.
- Ostres! –va exclamar el Raül- És molt macabre parlar d’això, però fins i tot quan hi ha un accident d’avió troben trossos dels cossos... sembla impossible que no n’hagi quedat res...
Es va fer un d’aquells silencis propis del moment. Cadascú es va tancar dintre dels seus pensaments processant una informació tan sorprenent. El destí, l’atzar, la injustícia i, sobretot, la incomprensió eren el còctel de conceptes i sentiments que cadascú remenava dins seu i encara no deixaven que la tristesa s’hi instal·lés.
- Anava molt cansat, el Cesc, últimament... Cada juny li passava el mateix: se li ajuntava tot...
Qui havia dit aquelles paraules com si estigués pensant en veu alta era el Raül, antic company de feina del Cesc, amb qui sempre havien mantingut l’amistat i procuraven anar a dinar un cop per setmana per mantenir-se al dia.
- La setmana passada no va voler quedar cap dia per anar a dinar... Tenia els informes i balanços de final de trimestre, estava embolicat amb el butlletí de l’associació i a més a més duia el pes de l’homenatge que preparaven per la jubilació del senyor Orriols (recollia fotos i músiques per muntar-li un vídeo)... Anava fins al capdamunt de feina i estava molt atabalat.
- Sí, sí, és veritat. Jo l’havia convidat al concert dels Pippers la setmana que ve i s’hi va negar en rodó.
El Josep havia coincidit amb el Cesc a l’escola de música, de joves. Havien acabat formant part d’un grup amateur que assajaven i feien versions de cançons conegudes. El Cesc no va durar gaire al grup. No se li donava especialment bé i de seguida va tenir massa obligacions que no li deixaven seguir el ritme d’assajos i actuacions. Però l’amistat i el gust per la música es van mantenir i de tant en tant es trucaven i anaven junts a algun concert.
- Els Pippers ens encantaven als dos i no ens els perdíem mai... Em va sobtar que ni tan sols s’ho plantegés. Va dir que no podia permetre’s les hores que perdria amb el concert... I dius que ahir vau anar al cine? Ara encara ho entenc menys que no volgués anar al concert si es podia permetre anar al cine...
- On era el concert? –va demanar el Roc
- A Razzmatazz, a Barna.
- Home, és diferent. Anar a Barna són més hores...viatge d’anada, sopar, concert, viatge de tornada... Anar al cine només són un parell o tres d’hores.
- Tots havíem vist el mateix... –va dir el Dani.
L’amistat del Dani i el Cesc havia sorgit del gimnàs, uns anys abans, quan tots dos coincidien a classes de spinning. De les converses de vestidor va sortir la idea de quedar un cap de setmana per anar a fer una pedalada, s’ho van passar bé i van anar repetint. Ara que el Dani ja no vivia a la mateixa ciutat, seguien quedant un o dos diumenges al mes per fer excursions amb bici i petar la xerrada.
- Amb mi ja feia ben bé un mes que no havia sortit amb bici. I pel mateix que heu dit tots: la maleïda feina. La que tenia i la que es buscava... Penseu que quan paràvem a esmorzar sempre acabava descarregant... Que no puc més, que vaig a tope, que no sé com em deixo enredar...
- Sí, però en el fons li agradava –va afegir el Raül- s’embolicava en coses que li portaven feina però també satisfaccions. Sempre quedava content dels resultats i llavors ja no se’n recordava de la feina que li havien donat.
- Anem a fer una birra? –va dir de cop i volta el Josep.
Tots van quedar sorpresos de la proposta, però en les mirades que es van creuar era evident que a tots els venia de gust canviar d’ambient i seguir la conversa sense el capteniment que havien de mantenir allà.
- Espereu. Jo encara no he donat el condol a la família –va dir el Dani.
- Doncs, va, entra-hi un moment. T’esperem.
El Dani va entrar a la sala de vetlla i va parlar breument amb la família, a qui mai no havia tractat massa. Era molt estranya aquella situació, la família seia als sofàs i on normalment hi havia el cos del difunt hi havien posat una foto del Cesc.
Com passa en aquestes situacions, una parella que entrava a donar el condol va fer-li el relleu i li donà l’ocasió perfecta per acomiadar-se sense semblar desconsiderat. Es va reunir amb els seus amics i van sortir al carrer.
Només seguint la vorera, cent metres més avall van trobar un bar. Van seure a la terrassa i van demanar unes cerveses. Mentre les portaven, van quedar un moment en silenci, gaudint de la bonança d’aquells dies de juny que s’allargaven i encara no eren massa calorosos.
Quan tots van tenir la cervesa a la mà, sense haver-s’ho dit abans, van ajuntar-les fent picar els vidres, tot dient:
- Pel Cesc!
Després d’assaborir el primer glop llarg i fresc, el Raül va ser el primer de trencar el silenci.
- Tios, és que encara no me’n se avenir... Heu pensat que hi ha la possibilitat que no sigui mort? Si no han trobat el cos, qui pot assegurar que hagi mort?
- Home, no crec que hagin muntat tot el paripé del tanatori sense tenir-ne la certesa... Els bombers ho devien certificar... Jo que sé! –va contestar el Josep.
- Realment és una situació ben estranya... No havia sentit mai cap cas com aquest... –va dir el Dani abans de fer un altre glop.
- No us ho havia dit, el Cesc, que últimament dormia molt malament? –va demanar-los el Roc-. A mi em va explicar que s’adormia de seguida perquè anava trinxat, però que es despertava fet pols. Que somiava moltíssim...coses molt estranyes...i es llevava cansat...
- Sí. A mi un dia em va explicar que havia somiat que feien un sopar d’ex-alumnes i hi havia tots els seus companys de primària i tots els mestres i la seva família i tots els companys de feina actuals i que s’havia passat la nit presentant-los a tots entre ells i que s’havia despertat esgotat.
- Quina gentada! –va exclamar el Josep-. A mi una vegada em va explicar un altre d’aquests somnis de molta penya. Es veu que estava en un concert i volia anar de la barra del final fins a la primera fila, que ja sabeu que a ell li agradava posar-se davant per veure els músics i els instruments. Doncs es veu que cada vegada que tocava algú perquè el deixés passar, resulta que era algun músic conegut. I el saludava i s’hi feia una selfie tot emocionat. I llavors demanava pas al següent i era un altre músic famós. Va dir que en una mateixa nit havia aconseguit selfies amb el Freddie Mercury, el Kurt Cobain, el Paul McCartney, el Prince... que sé jo... Em va dir una llista llarguíssima. Això sí: tots tios i amb tots havia hagut de parlar en anglès...
- Que bo! En anglès! Només devia dir-los “Hello!” –va dir el Roc, provocant les rialles de tots i recordant les dificultats que tenia el Cesc quan s’havia de defensar en anglès.
- I a tu, Roc, no t’havia explicat que somiava amb tots els actors de les pel·lícules? –va demanar el Dani
- No, això no, però si que alguna vegada m’havia dit que quan anava tan cansat a vegades somiava amb escenes multitudinàries: els passatgers del Titanic intentant abandonar el vaixell, soldats d’alguna peli bèl·lica avançant pel camp de batalla, el públic d’una manifestació intentant avançar pels carrers d’una gran ciutat... Sempre multituds d’alguna pel·lícula que havia vist i ell que s’hi veia atrapat al mig, intentava sortir-ne i no podia...
De cop i volta el Raül va començar a somriure sense que ningú no hagués dit res. Tots se’l van quedar mirant, interrogant-lo amb la mirada, mentre ell movia la mà com si espantés una mosca, com si volgués fer fora una mala idea.
- Què passa, tio... Digue’ns-ho, no? –va reclamar el Josep.
- Res, res... Una bestiesa. No em feu cas.
- Va, home, va. No et facis pregar. Comparteix la teva inspiració. Tots hem pres una cervesa. Estem tots al teu nivell... –va insistir el Josep.
- És que és molt dolent... Em fa vergonya i tot...
I quan semblava que per fi es decidia a explicar el que el feia somriure d’aquella manera trapella, el cambrer va arribar amb la segona ronda de cerveses. Tots van quedar un moment en silenci mentre retirava les ampolles buides i després el Raül va notar la pressió de tots aquells ulls que esperaven la seva explicació.
- Vaa!! Arrenca!! –va exigir el Roc.
- Res. Només pensava que si el Cesc quan dormia somiava amb tantes persones...doncs...que potser per això el llit no va aguantar i... amb el pes de tanta gent... tot se’n va anar avall...
El Raül els mirava sense saber com reaccionar. Ara que havia sentit amb les seves pròpies orelles aquell rampell d’humor negre, li semblava un comentari inadequat i fora de lloc, fins i tot irrespectuós. Però li seguia fent gràcia.
Els seus amics van trigar uns segons a reaccionar, però ho van fer amb unanimitat. Van començar a sacsejar el cap, abaixant una mica la mirada i van engegar uns somriures que, en mirar-se els uns als altres a les cares, van anar creixent fins a fer-se rialles.
- Que cabron, Raül!
- Com et passes...
- Que bo...
I com una reacció natural al moment van tornar a alçar les ampolles dient per segon cop:
- Pel Cesc!
Després de la segona cervesa el nivell de filosofia i metafísica de les converses va anar augmentant i, a partir d’aquella barrabassada del Raül, van anar sorgint teories. Començaven mig en broma, però mica a mica els anaven donant versemblança.
- Tindria lògica... el problema seria que haurien entrat en contacte com dues dimensions: la real i la dels somnis... Una vegada vam veure una pel·lícula que tractava d’això... –recordava el Roc.
- I com acabava? –va demanar el Dani.
- Doncs que el protagonista desapareixia perquè havia anat a parar a la dimensió on es produïen els somnis...
- I quedava el cos o no? –va demanar el Josep.
- Diria que no, però no me’n recordo bé...
- Això és com Ghost... Ara el Cesc és un fantasma... potser està aquí entre nosaltres partint-se la caixa amb les nostres filosofades –va dir el Josep-. Us imagineu? Cada cop que tu estiguis patint sobre la bici en plena pujada, potser el tens al costat animant-te “Vinga, Dani! Un últim esforç que ja estàs a punt de coronar!”... T’imagines?
- Sí, home, i tant –va contestar-li el Dani incrèdul i sarcàstic-. I quan tu, enmig d’un concert, estiguis flipant amb un solo de guitarra et giraràs i veuràs un desconegut que et somriurà i et dirà aquella frase que sempre et deia el Cesc en aquells moments, no?
- “No ho fa malament, el “manco”, eh?”... Només de pensar-ho se’m posa la pell de gallina...
- Tu ho tindràs més fàcil, Roc, enmig del cinema, a les fosques, et pots imaginar qualsevol cosa i serà més creïble... Potser veus crispetes que marxen màgicament de la paperina... Ha, ha, ha... –va esclatar el Raül.
- Tios, ho veieu clar, oi, que no hem de demanar cap altra birra? –va tancar el Roc mirant el rellotge- A més a més, se m’està fent tard. Vaig a pagar. Convido jo.
- Sí, sí. Jo també hauria de marxar. Merci, Roc
I mentre el Roc estava a la barra esperant que li tornessin el canvi, va treure el mòbil per consultar les xarxes socials. De cop va tenir un rampell i va mirar el perfil del Cesc. La seva última publicació li va fer venir una esgarrifança: es veia una colla d’amics amb unes cerveses i la frase “Només els nens i els borratxos diuen la veritat”.
Va sortir cap a fora, dubtant si ensenyar-la o no als seus amics i va veure’ls a tots garratibats amb el mòbil a la mà.
Havien fet el mateix que ell.
Havien vist el mateix que ell.
S’havien quedat com ell.
Es van acomiadar precipitadament i els quatre, quan van entrar al cotxe per tornar a casa, no van poder evitar mirar pel retrovisor, per si hi havia algú al seient del darrere...
