Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 d’ag. 2023

"Autoestop" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!   

AUTOESTOP

No passa mai res a Enlloc, un petit poble de la Serra d’Endebades. És un lloc bucòlic, ideal per perdre-s’hi i restar allunyat de qualsevol tipus de cabòries. El poble és un cul-de-sac. A un quilòmetre i mig de la carretera comarcal, surt una petita pista asfaltada que duu a Enlloc i és final de trajecte. Després d’Enlloc no hi ha res més. 

Els seus vuit-cents habitants porten una vida tranquil·la en què una de les poques distraccions és la tradició d’anomenar-se amb un nom format per dues síl·labes: la primera del nom seguida de la primera del cognom. A vegades la combinació és poc amable, com la de la Carla Casas, a qui tothom diu CaCa. D’altres és divertida com la del Fidel Gamisans, conegut com el FiGa. La majoria de cops és absurda com la Sara Cerarols (SaCe) o el Guillem Canela (GuiCa). I a vegades és curiosa com la de la protagonista d’aquesta història: la ViDa, Viviana Daura.

La ViDa, és la pubilla de cal Daura, una filla volguda i estimada a qui els pares van batejar Viviana per poder-li dir “Vine aquí, ViDa meva” i somriure orgullosos del seu enginy. Va tenir una infantesa feliç i no va ser fins a l’adolescència que va començar a qüestionar-se el fet de viure a Enlloc. La primera llavor del dubte la va posar la NaCo un estiu, quan va tornar d’unes colònies a la capital de comarca. Va explicar-los que un dia havien anat d’excursió a Barcelona a veure un museu de peixos i els va fer una descripció entusiasta de tot el que havia descobert a la gran ciutat i no podien ni imaginar. Botigues on trobaves de tot; gent de totes les races, vestits i colors atapeint els carrers; cotxes i motos de totes les marques i models; cinemes, museus, artistes de carrer que tocaven els seus instruments tan bé com si fossin artistes professionals... Tot era espectacular i no es podia donar l’abast. La NaCo va dir que quan acabés els estudis obligatoris hi aniria a viure.

Però no tothom va compartir el seu entusiasme. Alguns li deien que s’atabalaria amb tantes coses, que trobaria a faltar la tranquil·litat d’Enlloc i el contacte amb la natura. I per contrarestar aquell relat tan fantàstic, buscaven els inconvenients que segur que també havia de tenir viure a Barcelona: contaminació, soroll, presses, delinqüència, anonimat, massificació... La ViDa va escoltar-ho tot, va guardar-s’ho en algun raconet del seu cap i mai no en va parlar amb ningú. 

Els caps de setmana treballava a la fleca del poble i als vespres anava a la plaça a xerrar amb les amigues o s’escapaven al bosc amb una colla de xicots i mosses a fer-se petons d’amagat. Quan visualitzava la seva vida sempre allà, en aquell entorn tancat, perdent-se tot el que el món tenia per ensenyar-li, se sentia emmanillada i amb ganes de fugir. Però sabia que el seu entorn desaprovaria aquella decisió, així que només se li acudia una manera de fer-ho: d’amagat, sense avisar. Desaparèixer i no tornar mai més a aquell racó de món on mai no passava res. I de mica en mica la imatge de la fugida a Barcelona es va anar definint dintre seu.

Tenia divuit anys el primer cop que ho va intentar. Va omplir una motxilla amb quatre coses i va marxar cap als afores d’Enlloc. La ViDa va desfer la pista asfaltada i, quan va arribar a la carretera comarcal, va estirar la mà esquerra amb el puny tancat i el dit polze estirat.

El cor li repicava de manera ferotge cada cop que sentia el motor d’un cotxe que s’apropava, però tots passaven pel seu costat sense aturar-se. Quan ja feia més de mitja hora que caminava, un cotxe blau fosc va alentir la marxa després de passar pel seu costat i es va acabar aturant uns metres més enllà. La ViDa va accelerar el pas i quan va arribar-hi, va veure que qui conduïa era la mare de la CeVi, bona amiga de la seva mare. 

Amb la cara roenta de vergonya, va improvisar una mentida d’anar a recollir un paquet al poble del costat. La mare de la Cevi li va acostar i van quedar que al cap d’una hora la recolliria de tornada per portar-la a casa. Així de ràpid i malament va acabar el primer intent de fuga.

Amb la mala estona que havia passat, el desig de fugir va afluixar durant una temporada, però l’avorriment de la rutina diària d’Enlloc va acabar fent forat i al cap d’un temps va fer un nou intent. Va tornar a preparar una motxilla amb un equipatge mínim i va sortir del poble en direcció al món.

Al cap d’una bona estona de fer autoestop, va aturar-se un cotxe esportiu amb un aleró i alguns adhesius de marques comercials. Quan s’hi va atansar, el conductor va abaixar el vidre i la ViDa va veure que era un noi jove, ple de piercings i tatuatges, amb ulleres de sol i gorra de gairell. Duia la música tan alta que amb prou feines se l’entenia. Li va fer mala espina. Va tenir por que si pujava a aquell cotxe, el noi volgués aprofitar-se d’ella o li fes alguna mala jugada i, amb la primera excusa que se li va acudir, va anar-se allunyant de retorn al poble. Quan el cotxe va arrencar amb una violenta i sorollosa derrapada, va sentir un gran alleujament.

Després d’aquells dos intents fallits, va abandonar la idea de marxar d’Enlloc. Va començar una relació amb el PeCa i, abans que en fos conscient del tot, ja estava embarassada i preparant el casament. Sense temps de prendre’n consciència, es va veure immersa en aquella vida que sempre havia volgut evitar. Tancada a Enlloc, la ViDa es marcia, però tenia un fill a qui pujar i unes obligacions que no li permetien pensar en escapar. 

Quan el RoCa va entrar a l’adolescència, la ViDa va recuperar la idea de fugir d’aquell racó de món. Va buscar la vella motxilla amb la que havia fet els intents anteriors i un capvespre va caminar per aquell cordó umbilical que connectava Enlloc amb el món exterior, amb la idea de tallar-lo i alliberar-se’n per sempre. La càlida llum del final del dia l’amanyagava i li donava esperances que aquella tercera vegada seria la reeixida. 

Però va anar caminant i caminant i, dels pocs cotxes que van passar-li pel costat, cap no es va aturar. Quan es va fer fosc, va aturar-se en una gran pedra per prendre una decisió. Els sorolls que venien del bosc (udols de mussols, trepitjos de branques, gronxadissa de fulles empeses pel vent...) li havien fet agafar por. Derrotada, va emprendre el camí de tornada a la tediosa seguretat del seu maleït poble.

Malgrat aquella decepció, la ViDa seguia convençuda de marxar i no volia tornar a deixar passar un grapat d’anys. Així que al cap d’una setmana va repetir l’operació, aquest cop sortint més d’hora perquè no la sorprengués la nit. Al cap de vint minuts de caminar per la carretera i estirar el dit polze cada cop que sentia el motor d’un cotxe, una furgoneta va reduir fins a aturar-se davant seu. Tenia una matrícula estrangera que no sabia identificar. Quan va arribar-hi, dos homes barbuts i grassonets se la van quedar mirant amb un somriure. Ella va encetar una conversa que no va arribar a funcionar perquè no trobaven cap idioma comú que els permetés entendre’s. Davant d’aquest panorama, malgrat que semblaven bones persones, la ViDa no va gosar embrancar-se en una aventura tan incerta. Els va donar les gràcies i va continuar caminant per veure si amb el següent cotxe tenia més sort.

Va passar més de mitja hora sense que s’aturés ningú, però al final ho va fer un cotxe que coneixia bé. Era el Dos Cavalls del Venanci, un vell pagès del poble del costat, un home que cuidaven entre tots perquè vivia sol i començava a tenir símptomes de demència. Quan hi va parlar, es va adonar que no la coneixia i només li va demanar si anava bé per anar a Enlloc. No s’atrevia a confiar la seva sort en aquell home que en qualsevol moment podia tenir un accident. El Venanci li va indicar malament el camí i es van acomiadar.

Frustrada pels dos fracassos en una mateixa tarda, la ViDa va decidir tornar a casa i pensar seriosament què volia fer amb la seva existència. Tots els cops que havia intentat fugir d’Enlloc li havien sortit malament i estava cada cop més decebuda de si mateixa i de la manera com malgastava els anys, sense assolir l’objectiu que s’havia marcat de jove.

Va entrar en una mena de depressió que la va mantenir molts anys depenent de les pastilles i lluitant contra una tristesa que se la menjava. Ningú no sabia la raó d’aquella davallada perquè ella mai no havia compartit els seus anhels. Era només una idea seva que volia executar sense còmplices ni testimonis. Només desaparèixer d’aquell forat, que no la trobessin mai més i començar una nova vida en un lloc diferent i lluminós.

S’acostava l’edat de la jubilació, quan van començar a funcionar les teràpies i ja va albirar els primers rajos de llum al final del túnel. D’una banda veia que havia malgastat el temps en aquell poble del que sempre havia volgut fugir, però de l’altra sentia que, si finalment ho aconseguia, encara li quedaven uns anys per acostar-se al seu somni i valia la pena intentar-ho. Els seus pares eren morts, el seu fill ja s’havia independitzat i amb el seu home feien vides paral·leles. Podia marxar sense que ningú no la trobés a faltar.

Un bon dia va començar a caminar per la pista asfaltada que sortia del poble. Recordava l’energia amb la que ho havia intentat la primera vegada, amb només divuit anys, i ho comparava amb el pas talper amb el que ara s’anava allunyant lentament del niu dels seus problemes. Tota una existència separava els dos moments i constatava el fracàs del seu pas per aquest món, sense haver estat capaç de fer el que de ben jove s’havia proposat. A mesura que s’allunyava d’Enlloc, la ViDa pensava que, passés el que passés, no volia tornar-hi. No es veia capaç de superar un nou fracàs. 

Com que no anava gaire lleugera, defugia el terreny més irregular de les cunetes i caminava arran de calçada. Els cotxes li passaven molt a la vora i l’espantava la velocitat que duien i el vent que provocaven al seu voltant. A més a més, alguns li tocaven el clàxon, advertint-la que passava massa a prop, i li provocaven grans sobresalts. Mentre caminava, recordava els cotxes que s’havien aturat cada vegada que ho havia intentat i com sempre havia acabat allunyant-se’n amb por. Por. Aquesta era la sensació que va començar a posseir-la. Por que un cotxe l’atropellés. Por que s’aturés un cotxe i no gosés pujar-hi. Por que no s’aturés cap cotxe. Por.

Va veure un corriol que s’enfilava bosc endins i va sentir com si la cridés. La qüestió era fugir d’Enlloc. No era imprescindible fer-ho en cotxe. Així que va allunyar-se de la carretera i va començar a caminar per aquell sender que s’endinsava més i més en plena natura. Va caminar hores i hores. Primer amb la felicitat de, per fi, estar-se allunyant definitivament del seu maleït poble. Després amb la fatiga i la set de masses hores d’un exercici per al qual no estava preparada. I finalment amb el neguit de no tenir ni idea d’on es trobava ni quina era la direcció que havia de seguir. Va decidir reposar una estona sobre una soca.

Estava molt cansada, però seguia tenint clar que no volia recular. No suportaria tornar-se a trobar a la casella de sortida. Li havia costat tota una existència reunir el valor per marxar-ne definitivament, tot i que ara s’adonava que no necessàriament estaria millor fora d’Enlloc.

Encara faltaven unes hores perquè es fes fosc i va decidir seguir caminant per veure si trobava algun lloc on començar de nou, sense saber que aquell camí seria l’últim que faria.

La ViDa es va perdre sense haver sortit mai d’Enlloc.

2 comentaris:

Roger Berenguer ha dit...

M’agrada molt Eladi, miolt.

Eladi Martínez ha dit...

Moltes gràcies per fer-m'ho saber, Roger!