Paraules a la sorra

Em sembla que el primer cop que vaig veure-ho (i potser l’únic) va ser quan vam anar a passar el cap d’any amb un grup de monitors del MIJAC Valldaura a l’apartament que tenien els pares d’una de la colla a Segur de Calafell. Devia ser l’any 1988...

Al matí quan vam despertar-nos vam descobrir que els més matiners havien baixat a la platja i havien escrit sobre la sorra les paraules “Bon dia”... O almenys aquest és el record que en tinc, ja se sap que a vegades la memòria és traïdora i es fa els records a mida, però jo ho recordo així...

I en algun lloc del meu cap va quedar arxivat aquell record...

Llavors, vaig començar a passar les vacances amb la família de l’Anna a Calafell, i en alguna ocasió (crec que ja era en l’apartament que lloguem actualment i per tant deu fer uns 15 anys, per allà al 2001) em va venir al cap la idea romàntica de fer-li aquesta sorpresa a l’Anna pel seu aniversari (24 d’agost).

Vaig llevar-me d’hora, vaig baixar a la platja i amb l’ajuda d’un cartró que vaig trobar vaig anar “escrivint sobre la sorra”, com si el cartró fos el llapis i la sorra el paper. Des del balcó del setè pis ja havia anat planificant el que volia escriure, a quin nivell ho havia de fer i en quina mida perquè l’Anna ho pogués llegir clarament quan sortís a veure el mar i el dia que feia.

Mica a mica les lletres van quedar marcades sobre la sorra i vaig tornar a pujar a dalt, suat i satisfet.

No sé si vaig escriure “Per molts anys”, “Felicitats”, si hi sortia el nom d’Anna o no. No ho recordo.

Tampoc no recordo quina va ser la seva reacció, però me la puc imaginar i segur que estava entre la vergonya per l’inesperat protagonisme i la satisfacció i alegria de sentir-se estimada.

I des de llavors, crec que no he faltat cap any a la cita. Cada 24 d’agost, si som a Calafell, em llevo d’hora i li deixo el meu missatge de felicitació escrit a la sorra.

Quan va néixer el Roc, com que el seu sant s’escau el 16 d’agost i també acostumem a ser ja a Calafell, en algun moment vaig incorporar la seva felicitació a la sorra a la tradició familiar. I ara no puc fallar.

Cada any, el 16 i el 24 d’agost tothom espera que apareguin les lletres a la sorra i a mi em ve de gust anar-la continuant.

Penso que si fos jo qui em trobés els missatges a la sorra m’agradaria molt i em sentiria important.

I així espero que se sentin ells.

Perquè ho són.

Estimats i importants.

I com que s’escau que en les seves celebracions som a la platja... la platja els felicita!

I com que mai no ho havia explicat, ara ho he fet.

I adjunto les fotos d’enguany perquè es vegi com queda.

El temps tot ho cura (a petita escala)

No em refereixo aquí a grans problemes existencials per als quals també s’aplica aquesta dita (morts d’éssers estimats, separacions sentimentals traumàtiques, acomiadaments laborals…). Ja diu el subtítol que parlo “a petita escala”… M’explico…

Aquest any el Roc i l’Ona han entrat a la roda de rentar plats a Calafell i, amb mi, som 3 que ens anem repartint els de dinar i sopar (els d’esmorzar els fa l’Anna). Cada dia n’hi ha un que pot descansar  i els altres dos es reparteixen qui fa els de dinar i qui fa els de sopar. A vegades es posen d’acord de seguida, però a vegades no...

L’altre dia, havíem acabat de dinar i ningú no anava a rentar plats. Vam demanar a qui li tocava i... cadascú deia “A mi no! Jo els faré per sopar...”. Evidentment algú dels dos els havia de fer i tots dos van començar a marranejar per veure si el que feia més soroll se sortia amb la seva...

Vaig intentar mantenir la calma i ser raonable exposant els fets. Algú havia de rentar els plats de dinar i, ja que cap dels dos no volia fer-ho, hauríem de fer un sorteig i a qui li toqués hauria de fer-ho. Encara van rondinar una mica però van anar baixant d’intensitat fins que van avenir-s’hi.

Els vaig explicar clarament les condicions perquè després no hi haguessin malentesos. Vaig explicar que apuntaria un número de l’1 al 10, que anirien dient números alternativament fins que un l’encertés i que, qui ho fes, podria escollir i per tant, faria els de sopar (que era el que tots dos volien). L’altre hauria de fer els de dinar sense rondinar, ni protestar, ni enfadar-se, ni cridar, ni plorar. I el que guanyés no havia de fer escarafalls ni celebracions perquè l’altre estaria enfadat.

Vaig repetir les detallades explicacions i vaig mirar-los alternativament als ulls demanant si ho havien entès tot i hi estaven d’acord.

Tots dos van dir que sí.

Vam fer el sorteig.

Va guanyar l’Ona. Va dir “Bienn!” i al cap de mig segon “Perdó!”.

I es va desencadenar la tempesta.

El Roc protestava i plorava. Deia que no era just, que ell ja havia dit que no estava d’acord amb aquell sorteig, que no ho pensava fer... Cada cop cridava més (i l’avi estava dormint).

Li vaig dir que no cridés i vaig intentar recordar-li com m’havia assegurat que tots dos estaven d’acord en les condicions abans de fer el sorteig, però ell ja no raonava i només sentia ràbia i injustícia i repetia que no pensava fer-ho.

-          Tu mateix, si no rentes plats no aniràs a jugar a bàsquet amb els teus amics. I tens 5 minuts per decidir què fas.

Més plors, ràbia, paraulotes... impotència. Però finalment va entrar a la cuina i va tancar la porta.

Des del menjador sentíem els plors desconsolats i les queixes en veu alta. La iaia patia i tenia ganes d’intervenir però li vaig dir que el deixés estar... Havíem de deixar passar una mica de TEMPS...

Al cap d’uns minuts vaig entrar-hi i em va rebre amb hostilitat, però jo ja hi comptava i vaig seguir la meva estratègia.

-          Per què vens?

-          Per ajudar-te a posar els plats nets a l’escorredor, que no hi arribes.

-          Encara no he fet els plats. Ves-te’n.

Però no vaig marxar i vaig seguir parlant amb ell perquè l’únic que necessitava era TEMPS per assimilar la situació i acceptar-la. Vam anar parlant i el vaig anar ajudant i en pocs minuts va passar d’estar enfadat i hostil amb mi a anar-me explicant coses, amb total normalitat: ja havia passat el temporal.

Fins i tot vam parlar una mica del que havia passat i llavors ja estava raonable i reconeixia que no ho havia gestionat bé.

Sovint passa això.

S’ha de deixar passar l’explosió inicial, intentant que no hi hagi víctimes col.laterals i només amb una mica de TEMPS, tot torna a la normalitat... el temps tot ho cura... i ens permet relativitzar les coses, mirar-les amb perspectiva i acceptar el que abans trobàvem inacceptable.

Aquest és el consell del dia... basat en fets reals.

Arqueologia musical

Aquests dies que hem traslladat coses de l’antic despatx (que algun dia espero que serà la nova habitació de l’Ona) a l’estudi de dalt, he redescobert la meva primera col.lecció de música… tot un exercici d’arqueologia musical!!

Es tracta d’un calaix ple de cintes de casset enregistrades per mi.

En aquella meva adolescència m’agradava escoltar la ràdio i enregistrar les cançons que m’agradaven. Anava acumulant cintes de casset i recordo que un any vaig demanar una doble platina, que era un aparell amb dues entrades per a cintes de casset que permetia enregistrar en una segona cinta el que estava sonant en una primera.
D’aquesta manera podia fer seleccions de totes les cançons que enregistrava i editava cintes només amb les cançons que més m’agradaven.

Però, és clar, no podia deixar-ho aquí... com que sempre m’agrada embrancar-me en “llibres de cavalleria” vaig decidir que aquelles cintes seleccionades tindrien un format personal i vaig decidir dedicar-les a personatges que per a mi eren significatius.
Llavors vaig fer un llistat d’aquests personatges, agrupant-los per categories: escriptors (Verne, Tagore, Folch i Torres...), cinema (Hitchcock, Harold Lloyd, Stallone...), futbol (Maradona, Platini, Calderé...), atletisme (Carl Lewis, Abascal, Aouita...), tennis (Lendl, Noah...), bàsquet (Epi, Jordan, Dominique Wilkins...), ciència (Carl Sagan, Einstein, Edison...), ecologia (Rodríguez de la Fuente, Jacques Cousteau...), dibuixos animats (Snoopy, Robinson Crusoe, Sergi Grapes...), personatges TV (Reginald Perry, Frank Spencer...), etc.

Repasso aquesta llista i somric. D’una banda recordant noms que ja havia oblidat totalment i d’altra banda avergonyit de la barreja de la meva candidesa en alguns casos, petulància en altres i fins i tot ignorància en altres.
Vaig ordenar (no sé en base a quin criteri) aquesta llista de personatges i vaig començar a dissenyar les caràtules dels cassets.

Vaig posar-me a buscar imatges dels personatges i vaig anar muntant les portades de les caràtules.

Hi posava una imatge central del personatge amb un marc de color fet amb retolador, (manualment ,és clar!), posava un color de fons difuminat i hi sobreposava unes lletres amb el nom del protagonista, fetes també amb retolador i amb una ombra d'un altre color. I al llom hi repetia el nom de la dedicatòria i el número d'ordre.

I finalment acabava muntant també la part interior de la caràtula, amb els noms dels intèrprets i de cada cançó, una minibiografia patillera del personatge (en l’exemple de la imatge de Charles Chaplin només dic: “Actor anglès que va crear el personatge còmic-sentimental del Charlot. Protagonitzà molts curts de cinema mut sempre amb barret, bigoti i bastó.”) i fins i tot un absurd detall d’autocomplaença que deia: "C copyright 1986 by Harold Martins Productions". (Harold Martins era com un pseudònim que m'havia inventat).

Em va fer molta gràcia redescobrir aquesta part del meu passat, però, ara pràcticament no tinc cap reproductor de casset on pugui escoltar aquestes cintes i segurament d’aquí poc serà totalment inviable. Llavors què he de fer?
He de guardar-les inútilment ocupant un espai que potser necessitaria per a altres coses?
De moment encara puc conservar-les però molt em temo que en un moment o altre les acabaré portant a la deixalleria. Podré conservar les caràtules com un record i en quedarà aquesta constància al meu bloc: un exemple d’arqueologia musical...

Dos poemes des de Calafell

Ja som a Calafell.

I feia dies que em rondaven les ganes d’escriure i de fer algun poema. Una mena de pessigolles insistents que no acabaven trobant el moment de materialitzar-se.

Però aquí a Calafell ha estat possible.

Als matins baixo amb l’Anna a plantar els paraigües i les cadires. Ella se’n va a caminar (i de tant en tant m'envio alguna foto tan xula com la que il.lustra aquesta notícia) i jo em quedo, sol, davant del mar a llegir i escriure... És un moment de tranquil.litat, reflexió, pau i, de tant en tant, inspiració. 

I així han arribat els primers poemes... Ben diferents, però, penso que interessants i, fins i tot, divertits...

Espero que us agradin.

IRREMEIABLE

 Senyor notari, prengui nota…

Torno a estar sol al lloc dels fets,

davant del mar, sol, a la platja...

Els agreujants estan presents:

l’alevosia, cada dia;

i avui la premeditació

(però m’he fet gran i ara és de dia,

no actuo ja amb nocturnitat).

Si ve, de cop, la policia

em trobarà l’arma a les mans:

paper i bolígraf, potser empremtes

de tinta blava als marges blancs.

L’assassinat ha estat comès,

ja no hi ha res a fer, ja és tard:

he perpetrat un nou poema!

ESPAI VITAL

Jo em pensava que no,

sibarita burgès,

però... com m’equivocava!

La parella d’adults

amb més morro que jo

que amb paraigua s’instal·len

sols a un metre de mi.

La francesa que surt

del no-res i somriu

mentre estén, com si res,

la seva tovallola

fins que toca la meva.

Els esquitxos dels nens,

aigua i fang, mig i mig,

que, jugant, m’atabalen.

Els gratuïts crits del set

joves russos beguts

a qui el món se’ls acaba.

Les tentines del nen

que ha après a caminar,

va passant pel costat

amb el pare amatent

que es disculpa amb els ulls

i un somriure nerviós

cada cop que em trepitja.

I aquell frisbie –Déu meu!-

que ja és el tercer cop

que va a parar al meu peu

i pretén, el cabeó,

que l’agafi i li llenci...

Jo em pensava que no,

sibarita burgès,

que el meu espai vital

ningú l’ocuparia,

però... mira com estic!

Comparo

Comparo.
Contínuament.
I em sembla que no sóc l'únic, sinó que ho fem tots molt més del que en som conscients.
Comparo...
...el que he corregut aquest mes amb el que vaig córrer el mes passat...
...el que he llegit aquest estiu amb el que vaig llegir l'estiu passat...
...la freqüència i qualitat del sexe d'ara amb la del d'abans...
...el regal que vaig fer-li a l'Anna aquest any per l'aniversari de casats amb els que li he fet altres anys...
...la calor d'aquest estiu amb la de l'estiu passat...
...les notes del Roc amb les de l'Ona...
...la sensació de felicitat actual amb el record de la que tenia temps enrere...

I això fa que mai no valori les coses pel que realment són, sinó "en relació a". I penso que això augmenta la sensació d'infelicitat perquè els records idealitzats de les "primeres vegades" normalment deixen una sensació més agradable que la sensació real de quan les acabo de viure per enèssima vegada.
I ni que no fos això, m'impedeixen gaudir de totes les sensacions del moment present perquè, en comptes de gaudir-les, les estic analitzant i comparant.

S'està posant molt de moda una cosa que anomenen "mindfulness", que es podria traduir com "atenció plena", i que vindria a ser "l'enfocament sense prejudicis de l'atenció d'un mateix en les pròpies emocions, pensaments i sensacions que es produeixen en el moment present". S'entrena a través d'un tipus de meditació i em sembla que podria ser un antídot contra aquest mal del qual parlava.
En comptes d'estar comparant el que m'està passant amb altres experiències anteriors, simplement prestar atenció plena al que estic vivint i gaudir-ne.
Hi ha cursets sobre això, potser m'hauré d'informar més...

Comparo.
Contínuament.
Comparo, tot i que sé que no hauria de comparar, però, digueu-me, si vull parar de comparar:
com  paro?

"Los males pasajeros" (Love Of Lesbian)

Ja us vaig dir que m'agradava molt el nou disc de LOVE OF LESBIAN i ja us vaig posar una cançó.
Avui us n'he de recomanar una altra: "LOS MALES PASAJEROS".

A vegades és difícil racionalitzar què t'agrada d'una cançó...

D'entrada m'agrada molt la tornada que encadena verbs amb l'originalitat que cada verb és el mateix verb que l'anterior, afegint-hi algunes lletres que el transformen en un verb nou (excepte l'últim) . I a més, encadenats, tenen sentit:

IRÁN

HU-IRÁN

FL-UIRÁN

CAERÁN

També m'agrada el concepte que busca esperança en la desesperança. D'entrada parla dels mals que puguem tenir com mals "passatgers". I després els demana que els donis un bitllet només d'anada perquè així se n'aniran ("se irán, huirán, fluirán, caeran...") i no tornaran.

També em va emocionar l'èpica instrumental i melòdica del moment en que diu:

"...y en el turmix un deseo que se me ha ido por completo de las manos..."

I algunes reflexions conceptuals que m'agrada escoltar:

• "...la vida nos huye a la vez que nos fluye: vida, dulce trampa mortal..."
• "...caerá todo lo injusto que es sentir las alegrías como inusuales casos, paranormales y aislados..."
• "...lo que más me asusta es que no puedo retener ningún momento ni poder rebobinar..."
• "...la vida es más fácil si andas despacio, ¿No ves que nadie llega al fin?..."

Per tot això i per moltes coses més que deuen ser intangibles o inexplicables, o sensacions que passen de les vibracions de la música a la pell i d'aquesta als sentiments... ves a saber per què, però aquesta cançó m'agrada molt.

I aquí us la deixo, per si també us pogués agradar a vosaltres...

Ona, si k u fas b

El 31 de desembre de 2015 vaig publicar una notícia titulada "Two pots" on explicava que li havia fet una samarreta personalitzada al Roc.
La notícia acabava dient "...Sí, sí, no patiu, ja tinc una cosa en ment per a l'Ona...".

I efectivament al cap d'un temps li vaig mostrar a l'Ona un disseny que havia pensat per a ella, jugant una mica amb les notes musicals, ja que a ella li agrada la música, i reforçant la seva ja "poderosa" autoestima.
El missatge és clar: "Ona, si que ho fas bé". I, és clar, li va agradar molt.

Vam tardar molt a materialitzar-lo en forma de samarreta, però aquest estiu hem trobat el moment i ara ja pot presumir també de la seva samarreta personalitzada.

Aquí la teniu... ben cofoia...

Juliol "a tope"

De cop i volta ens hem trobat que ja érem al mes d'agost i el juliol ens ha passat volant, sobretot, perquè no hem parat de fer coses, entrant i sortint de casa, a munt i avall...

• El Roc va anar a celebrar una festa d'aniversari amb amics de la seva classe a Artés.
• El Roc i l'Ona van anar una setmana als casals d'estiu de Calders i una nit van anar a fer una acampada al Castell.
• L'Anna va marxar amb les seves amigues "Dominiques" a passar un cap de setmana a Roses.
• Els nens i jo vam anar a un concert a Viladordis.
• Vam fer bricolatge per reconvertir uns prestatges i posar-los a l'estudi, mentre buidàvem la nova habitació de l'Ona.
• El Roc i l'ona van fer 2 setmanes de cursets de piscina, tennis i multiesports.
• Vam anar a passar un dia al parc aquàtic d'Aqualeon (però va haver-hi una avaria general i vam acabar passant el dia a Calafell, a l'agost hi tornarem).
• El Roc i l'Ona van passar 3 dies a Gualba amb els cosins Martínez, sota l'hospitalitat dels tiets Judit i Dani.
• L'Anna i jo vam aprofitar per fer una pensió completa d'hotel a Santa Susanna.
• Vam anar a fer un dinar familiar Martínez a Perafita, a casa dels Guirado-Martínez.
• Els Alarcón van venir a casa nostra a fer una barbacoa.
• Un dia van venir el Pablo i el Nil a sopar i el Nil es va quedar a dormir.
• Vam anar a la festa d'aniversari del Nil a Les Tàpies, amb espectacle de màgia.
• El Roc i l'Ona van anar a fer una nit d'acampada a casa del Lex. Els pares ens hi vam quedar a sopar i a fer uns mojitos...
• Vam anar al casament del Francesc Ruiz i la Marta Pous a El Prat Verd (Malla).
• Vam anar a sopar a casa dels avis Martínez.
• Vam anar a passar 3 dies en una casa rural a Tavertet amb la família Alarcón.
• El Roc i l'Ona van anar a les colònies del cau de Calders: 4 dies amb bicicleta des de Collsuspina a Calders.
• Un dia vam anar a fer un berenar amb uns companys de feina.
• L'Anna i jo vam anar a passar un dia a Barcelona: activitat "escape room" i visita i sopar al Palau Requesens.

Que consti que aquest recull de fotos no és per presumir ni fer dentetes, sinó perquè família i amics puguin veure les fotos del que hem fet aquests dies.

Fotos de juliol

2 experiències molt recomanables

Cada any per l'aniversari de casats intento sorprendre l'Anna amb algun regal inesperat i aquest any la vaig portar a Baecelona i vam gaudir de 2 experiències que ens van agradar molt i m'ha semblat que valia la pena compartir aquí.

1.- ROOM ESCAPE
Aquesta és una activitat relativament recent. Es tracta d'entrar en una habitació i resoldre un misteri a partir de trobar i interpretar diferents pistes i enigmes. Quan entres la porta queda tancada i tens 60 minuts per aconseguir obrir-la, si resols totes les pistes i enigmes.
Vam anar a la sala ROOMIN (a Gràcia, darrera de la Plaça del Diamant). Allà l'activitat està ambientada en el món de la màfia i vam entrar al cau d'un mafiós per trobar les pistes que l'incriminessin. Anàvem trobant claus, trossos de mapa, missatges incomplets i diferents objectes que mica a mica anaven encaixant per anar-nos descobrint més informació. En tot moment el "director del joc" ens anava controlant a través d'unes càmeres i ens donava ajuda extra si ens veia encallats.
Ens ho vam passar molt bé i ens han quedat ganes de repetir ja que ara mateix hi ha moltes sales on jugar a aquesta activitat. Sense anar més lluny , a Manresa ja n'hi ha 3.
Us deixo unes fotos:

2.- PALAU REQUESENS
Aquest és un palau medieval que es troba prop de la Plaça de Sant Jaume i actualment és un recinte privat que acull la Seu de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres.
El Palau Requesens es originari del s.XIV i es va construir a partir d'una torre i part de la muralla de Barcelona. En el seu moment era un dels primers edificis que es veien des del port i ocupava una sisena part de la totalitat edificada de la ciutat.
Ens van explicar això i la fascinant vida d'Isabel de Requesens, virreina de Nàpols. I vam poder accedir a totes les estances, inclosa la torre de guaita i la terrassa, des d'on es veu tot el barri gòtic.

El programa inclou la visita guiada, diversos espectacles i un sopar medieval:

I el menú medieval és el següent (tot boníssim!):

Ens va agradar tot molt i per això em permeto recomanar-vos aquí.
Us deixo un grapat de fotos per acabar-vos de convèncer: