Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
RETIRADA
Fa massa temps que estic dins la cova. Ja en tinc prou. Necessito sortir-ne.
Miro constantment cap al sostre, cada cop més baix. Cap a les parets, cada cop més a prop. Cap a l’incert futur que m’espera si seguim avançant i cap a l’alliberament que em suposaria girar cua i sortir. Suo. I el silenci fa que qualsevol petit so m’arribi amplificat i em neguitegi. Com aquesta gota que de tant en tant cau i ressona cristal·lina i amenaçadora.
Jo mai no havia sentit cap mena d’interès per les coves ni l’espeleologia, però quan et vaig conèixer em vas enlluernar de tal manera que només volia estar amb tu a totes hores i fer tot el que tu feies. I a tu sí que t’agradava això de les coves, però sabies que no tothom hi estava fet o sigui que m’hi vas anar introduint a poc a poc.
Primer em vas portar a les turístiques. Aquelles que es podien visitar de manera còmoda i en grup. Avançant sempre drets, per camins ben senyalitzats, ben il·luminades i protegides amb baranes. Precioses.
Després vas començar a portar-me a les que només tenien senyalitzada l’entrada i calia endinsar-s’hi ben equipat. Amb casc, frontal, botes resistents que es poguessin enfangar i roba impermeable. Però encara prou amples i de bon caminar.
Només m’agradaven perquè hi anava amb tu. De fet moltes vegades només et veia a tu, allà al meu davant. Els rínxols que es gronxaven per sota del casc, les corbes del teu cos que s’insinuaven per sota la granota i el teu somriure que il·luminava més que els lots. Se’t veia tan feliç explorant les coves que era gairebé impossible no voler-t’hi acompanyar.
A vegades me’n parlaves quan fèiem l’amor i, conscient o inconscientment, em creaves estímuls condicionats que associaven les coves amb el plaer del sexe i em predisposaven a veure’n més.
Però de mica en mica em vas anar arrossegant cap a un terreny en què ja no em sentia tan còmode. A vegades tenia la sensació que em faltava l’aire quan el camí s’anava estrenyent a mesura que ens hi endinsàvem. A vegades arribàvem a espais on amb prou feines passàvem d’un en un, gairebé adherits a les parets. Eren moments massa angoixants per al meu gust.
Però m’animaves a superar els meus recels, prometent-me que el que veuríem després valdria la pena. I sovint era veritat. Havíem arribat a galeries precioses, que poca gent devia haver admirat. I alguna vegada t’havies abraonat sobre mi, presa de l’excitació pel mal pas que acabàvem de superar. I em petonejaves d’una manera tan apassionada que em feies oblidar les males sensacions anteriors.
Alguna vegada havíem arribat als peus d’avencs insondables. Precipicis subterranis. Llençàvem una pedra i m’esparverava comprovar l’estona que passava fins a sentir l’impacte amb el fons. Un error de càlcul en aquelles circumstàncies hagués estat fatal i allò em feia molta por. Llavors només tenia ganes de sortir d’aquella presó angoixant i tornar a notar el cel blau sobre el cap.
I a còpia de passar males estones, vaig anar prenent consciència que aquell no era el meu lloc, que jo mai no m’havia sentit atret per les coves. Estava anant contra natura, només per acompanyar-te a tu. Alguna cosa dintre meu va començar a rebel·lar-se perquè cada cop deixava una mica més de ser jo per acostar-me al que tu volies que fos. I no podia retreure-t’ho perquè jo sol m’havia avingut a fer aquelles renúncies per estar al teu costat i fer-te contenta.
Va començar a costar-me cada vegada més, però ja t’hi havia acostumat i no acceptaves un no. Em feies quatre moixaines, em xiuxiuejaves quatre promeses a cau d’orella i la meva resistència claudicava. I tornava a entrar-hi, però a mesura que ho feia, començava a penedir-me’n i cada cop ho vivia pitjor.
Fins que avui he dit prou.
M’has fet entrar més endins que mai. Hem estat molta estona avançant ajupits, picant amb el casc contra el sostre contínuament. Ho he trobat molt desagradable i en cap moment ha arribat una recompensa que justifiqués aquell patiment. Només anar encadenant galeries estretes que ens allunyaven cada cop més de l’entrada. L’oxigen. La seguretat.
I de sobte he sentit les meves paraules ressonant com aquella gota d’aigua salada que es desprèn de les estalactites.
—Jo surto.
T’has quedat tan sorpresa que no has reaccionat. Ens hem quedat tots dos quiets i en silenci. Ni tan sols has provat de convènce’m perquè en el fons eres conscient que havies estirat massa la corda. Després has continuat avançant més i més endins.
Pensaves que t’acabaria seguint. Com sempre. Que tindria por de quedar-me sol a les entranyes de la terra. Però aquest cop ho tenia clar: una retirada a temps és una victòria. I em retirava.
Quan al cap d’uns metres t’has girat i has intentat seduir-me amb falses promeses jo només he repetit:
—Surto
M’he girat amb dificultats i el llum del meu frontal ha començat a il·luminar un passadís fosc i inacabable. El panorama no era gens encoratjador, però no m’he desdit. No he mirat enrere. Sabia que si seguia ferm, el camí cada cop seria més ample, entraria més aire i mica a mica em podria anar incorporant. Era qüestió de temps. Si no em rendia, acabaria veient la llum al final del túnel.
Ara ja em comences a quedar lluny. No sé ni perquè segueixo parlant-me a mi mateix com si et parles a tu. Potser una mica pateixo per tu, sola allà dintre. O pel que em passarà a mi quan m’adoni que ja no estic a dintre amb tu, sinó a fora i sol.
Només vull sortir. M’encalça un malson en què el sostre s’esfondra i em quedo aquí tancat per sempre. I no em vull deixar atrapar. Suo i se m’accelera la respiració. No hi vull pensar. Només avanço i avanço, cada cop més de pressa i amb el cor desbocat. Llenço la mirada endavant, a la caça i captura dels primers rajos de llum que m’indiquin que m’acosto a la sortida. A l’anhelada llibertat. No vull recular. No vull més coves. Surto. Surto. Surto.
Em falta l’aire i m’aturo. Crec que és un principi d’angoixa. M’ajupo i respiro a poc a poc amb els ulls tancats. Buido la ment, deixo passar el temps i la cosa millora. M’aixeco i per primer cop m’adono que estic molt cansat. Torno a caminar i al cap d’un moment arriba el pitjor que em podia passar: el camí es bifurca.
No tinc ni idea de per quin hem entrat. Només t’anava seguint amb tota la confiança i la por posades en tu i no he retingut cap referència. Faig unes passes en una i altra direcció, il·luminant el terra, intentant descobrir alguna petjada que em digui quin és el camí que he de seguir, però ho veig tot igual: fang, bassals, pedres.
Intento calcular quanta estona fa que t’he abandonat i quanta estona em deu quedar per arribar a la sortida exterior. Només per mantenir el cervell ocupat i així la por no el conquereixi. Les referències es distorsionen molt enmig de foscor i silenci, però vull pensar que no queda massa. Em plantejo diverses opcions.
Primera: recular per trobar-te i continuar amb tu.
Segona: quedar-me on soc i esperar-te fins que surtis per seguir el camí correcte.
Tercera: arriscar-me a escollir un dels dos camins i seguir-lo, confiant que em dugui a la sortida.
No vull que siguis tu qui em salvi. Això m’obligaria a donar-te les gràcies, empassar-me l’orgull i mantenir les coses com estan. Així que em decanto per la tercera opció: la més arriscada.
Així que assumeixo un risc controlat. Caminaré cent passes per un dels dos camins per buscar la claror o algun indici de proximitat a l’exterior. Si no és així, desfaré les cent passes i ho provaré per l’altre camí. Després amb dues-centes passes i així fins que ensopegui amb el camí correcte. Això em dona seguretat i començo a caminar per la galeria de la dreta.
Quan arribo a les cent passes apago el frontal i interrogo la foscor del meu davant. Res. No sembla que la sortida sigui a prop. Desfaig el camí i fins la cruïlla. Amb la bota marco unes fletxes al fang que assenyalin les dues sortides que estic explorant perquè tinc por d’acabar-me desorientant i confonent-les amb el camí d’on venia.
Engego el camí de l’esquerra i quan arribo a les cent passes repeteixo el ritual d’abans amb el mateix resultat. Sense recular, decideixo fer cent passes més. Si no hi ha sort, ja en faré dues-centes de tornada.
Quan porto seixanta passes, sento una remor llunyana i el cor em fa un salt. M’aturo. Immòbil. Sento els meus batecs tan forts que em costa distingir-los dels sons externs. Tanco el llum i em sembla distingir la teva veu. Podrien ser dues síl·labes i un llarg final en “i”. Pot ser que estiguis cridant “Martííííí!”.
Potser has arribat a la cruïlla, has pensat que em podia haver equivocat de camí i em crides per sortir plegats pel camí correcte. El primer impuls és posar-me a cridar per indicar-te la meva posició i assegurar-me una sortida plàcida, després de tant neguit. Però callo.
Ara encara ho tinc més clar: aquesta és la prova definitiva que no vull tornar amb tu. No vull més foscor ni coves. S’ha acabat. I per això callo. Encara sento la veu llunyana i borrosa un parell de cops més. Després, silenci. I quan es torna a sentir la veu, ja és més llunyana. Reculo cent seixanta passes i arribo a la cruïlla. Veig les fletxes del terra i la que marca el camí d’on vinc ara està ratllada amb una creu. Confirmat. El camí bo és l’altre. Gràcies.
Em poso a seguir-lo i em sembla que ja no estic tan cansat. Ni tan nerviós. Ni tan espantat. Vaig comptant les passes i quan arribo a les dues-centes encara ho noto tot igual. Però poc després la galeria s’eixampla i, per primer cop, tinc la sensació que m’estic acostant a la sortida. Encara no hi ha llum ni me n’arriba cap so, però corre un aire diferent.
Cap a les dues-centes noranta apago el llum i noto una tènue claror que només pot venir de l’exterior. I llavors sento la teva veu clarament: “Martííííí!”. Deus haver arribat a la sortida i, com que no m’hi has vist, has reculat per buscar-me.
És una reacció infantil, però no vull que em trobis i busco un amagatall. Movent els peus sigil·losament per no fer soroll. Veig un espai entre unes roques grans i m’hi esmunyo. Al cap d’un parell de minuts, la llum del frontal precedeix la teva veu cridant el meu nom i em quedo petrificat. Immòbil. Les teves passes i els teus crits generosos es van allunyant cap a l’interior de la terra i jo soc una rata fastigosa que permet que t’hi endinsis inútilment.
M’adono que soc injust. I covard. I absurd. Però si pogués, ara mateix taparia la galeria amb una pedra gegant perquè no en poguessis sortir i així mai no em trobaries.
Sé que seria molt més noble i fàcil dir-te la veritat:
–Soc aquí. Sortim, però no vull entrar mai més a una cova. De fet, no vull seguir amb tu.
Però no puc. No sé com fer-ho. I només aprofito que la teva veu ja se sent prou llunyana per sortir del meu amagatall i començar a caminar, amb passes cada cop més grans, cap a la sortida.
Després d’un revolt veig la llum i el final del túnel. Arrenco a córrer i em llenço als braços de la meva llibertat. Si penso en el que acabo de fer em sento malament, però no podia fer cap altra cosa. Ara he de salvar-me. Mirar per mi i per ningú més. Egoisme de supervivència.
Diuen que, en les cordades d’alta muntanya, els alpinistes van lligats de dos en dos per poder-se salvar. Si, caminant per una cresta, un caigués cap a la dreta, l’altre hauria de llençar-se cap a l’esquerra per fer de contrapès i aturar una caiguda mortal. I per això convé que els dos escaladors que van encordats tinguin un pes similar.
Però tu peses molt més que jo. Metafòricament parlant. Ets massa dominant i si tu caiguessis, m’arrossegaries rere teu cap al precipici. Per això he de tallar la corda.
Pensant en tot això he arribat al teu cotxe. Busco dins de la motxilla i en trec la llibreteta i el boli que sempre duc a sobre. Arrenco un full i gargotejo:
“No vull continuar.
Necessito un temps per aclarir-me.
Perdona’m, però no em truquis ni em busquis.
Necessito estar sol”
I, amb la por de no saber com sortiré d’aquí, però deslliurat del gran pes que m’ofegava, camino cap a la resta de la meva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada