Mentre busco el temps per escriure la meva pròpia crònica i reflexió sobre el 9N us deixo amb algunes coses que he llegit avui a la premsa, la majoria de les quals m'han emocionat.
Capítol a part mereix el brillant,
excel.lent i emocionant article del Carles Capdevila a l'ARA fent un elogi dels voluntaris ( i no pas perquè jo ahir fos un d'ells, penso que té tota la raó).
UN PAÍS NORMAL AMB VOLUNTARIS EXCEPCIONALS
CARLES CAPDEVILA (al diari ARA)
VA SER EL DIA de les cues més alegres que he vist mai, de la gent gran, d’algunes llàgrimes, de les famílies. Un bany de civisme. I va ser també el dia dels voluntaris. Eren a tot arreu, ben d’hora ben d’hora i fins ben tard ben tard, amb un somriure educadíssim, que de tant en tant es desdibuixava per donar pas a l’emoció. Conscients que el que fan no és inútil, sinó una lliçó global de democràcia. Alguns dels que vaig anar trobant els reconeixia. De l’Ampa, l’esplai, la coral o l’associació de veïns. Els que s’arremanguen, els que van a les reunions i acaben llepant, perquè els cau un càrrec no remunerat que accepten amb un entusiasme infatigable. Cadascú al seu poble és responsable de les coses que funcionen, són la Catalunya amateur, la que mai falla. Algú els acusa ara cínicament de dividir el país, quan són ells els que el mantenen cohesionat des de baix, defensant l’escola pública, la sanitat per a tothom, els desnonats, les festes populars, uns esplais que integren els immigrants, els castells. I ara el dret elemental a votar. Em dol quan se’ls ridiculitza o menysté. I m’indigna que se’ls hagi volgut criminalitzar recentment, o que les clavegueres de l’Estat els bloquegin els telèfons, a ells, la bona gent voluntària, amb un abús de poder que algun dia jutjarà un tribunal dels drets humans. I ells allà, ajudant la gent gran a passar al davant, recomptant escrupolosament, amb exquisidesa nòrdica, alegria mediterrània, resistència germànica. Van de cara, trepitgen fort, no tenen res a amagar, defensen l’escala de veïns, el barri, la ciutat, el país, el món. Me’ls estimo molt, els admiro i sé que gràcies a una gent tan excepcional acabarem sent un país normal.
VIST AL TWITTER (al diari ARA)
- "Emociona veure que amb quatre capses de cartró i paperetes impreses a casa es pugui fer trontollar un país" (Jair Domínguez)
- "Vota un senyor vellet, vellet, amb cadira de rodes i una manteta. Tota la gent del local es posa a aplaudir. No cal dir res més, no?" (David de Montserrat)
- "Quan siguem un país independent, haurem de fer un monument a l'ANC i a tots els voluntaris implicats. És un procés del poble i no polític" (Mariona Isern)
LA CONSULTA ÚTIL QUE ELS PASSARÀ PER SOBRE
ANTONI BASSAS (al diari ARA)
He vist tanta emoció en el moment de ficar la papereta a l’urna que se m’han fet més clars que mai els versos de Raimon: veníem d’un silenci antic i molt llarg i el 9-N la gent l’ha romput. He vist tanta emoció en la gent gran (al revés d’Escòcia) que se m’ha fet evident que plena de prohibicions ha estat la vida per als que van ser joves a mitjans del segle XX, com els meus pares. He vist més de dos milions de persones votant. Per això, i encara que ja no espero cap intel·ligència política de l’estat espanyol, no vull ignorar la idea força que la Moncloa ha difós pel món i que els mitjans espanyols de tots els colors han comprat: que aquesta ha sigut una consulta inútil. Quina falta de respecte. Inútil? La societat i la història els estan passant per sobre, però l’orquestra del Titanic continua tocant.
UNA NACIÓ PODEROSA
VICENT PARTAL (a http://www.vilaweb.cat/editorial/4219044/nacio-poderosa.html)
(...)Ahir el món va veure Espanya com un estat fallit. Els estats fallits són aquells que no funcionen. Perquè no són capaços de regular amb eficàcia la vida en els territoris propis. Ahir Espanya no hi pintava res, a Catalunya: tan senzill, i tan enorme, com això. I a l'ensems el món va veure els catalans com una gent organitzada, capaç de bastir un estat, que això era el 9-N, de vuit al matí a dotze de la nit. I capaç de fer-lo funcionar amb rigor i serietat, com un rellotge. Aquestes dues imatges contraposades tindran molt valor durant les setmanes i mesos vinents, quan ens juguem el reconeixement internacional. Calia que ho féssem bé i ho vam fer a meravella.
Ara cal assaborir aquest èxit durant unes quantes horetes. Però immediatament haurem d'anar per feina, que la ciutadella ha caigut i aquesta és la notícia més gran que podíem tenir. Ara ja sabem que Espanya no és capaç d'aturar-nos, que no pot fer-ho, que no té les armes per a fer-ho. Ara ja sabem que no té ni tan sols la capacitat de fer obeir les seues lleis en el territori català. I això és clau.
I per això ara cal avançar, i de pressa. Espere que els partits hagen pres nota d'això que va passar ahir i es desempalleguen de tacticismes que a molts se'ns fan difícils d'entendre, per a no dir incomprensibles. Espere que el president Mas haja sentit nítida la veu de centenars de milers de ciutadans que no volem perdre més temps ni deixar passar mesos i mesos en espera del nou pas. I desitge, sobretot, que el país, d'una volta per totes, es desempallegue del seu victimisme atàvic i es reconega com la nació poderosa que ahir va ser capaç de sobreposar-se a la por i la repressió, a totes les amenaces. Amb un immens somriure a la cara. Amb la passió per la llibertat per ensenya i per bandera.
"AGRADA VOTAR"
JORDI LLOPART (a http://www.naciodigital.cat/opinio/9468/agrada/votar)
Feia temps que no veia votants tant emocionats per dipositar una papereta dins d’una urna. A pesar de les llargues cues, tot han estat cares d’alegria, gestos educats, abraçades fraternals, fotos simpàtiques, riures i aplaudiments,.... Poc a veure amb les eleccions habituals, les de sempre, quan el vot acostuma a ser un tràmit avorrit perquè les coses canviïn (o no) una miqueta confiant en el partit de torn. Els votants d’avui semblaven més aviat ciutadans feliços vivint una “nit de Reis”, i el seu vot, una carta plena d'il·lusions i desitjos, no per a aconseguir un petit canvi sinó un de més gran.
Més de dos milions de persones han deixat la suposada “carta als Reis” a dins d’una caixa de cartró, en un exercici de llibertat i democràcia participativa sense precedents en la història d’aquest país, desafiant el menyspreu, les amenaces, els insults i les mofes d’alguna gent incapaç d’entendre la confrontació d’idees amb l’ús de les urnes. Per a ells, l’exercici del vot, la democràcia, ha d’estar sempre sotmès als seus propòsits, interessos i mecanismes i, en el cas de no ser així, votar es converteix en una insubmissió intolerable.(...)
