Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag...
PEDALANT
A tots tres els feia molta il·lusió fer una sortida familiar amb bicicleta. Al pare, a la mare i a la filla. És un diumenge d’inicis de primavera. Un dia clar i assolellat, però a aquella hora encara força fred. S’han llevat ben d’hora i s’han equipat de dalt a baix: la tèrmica, el maillot complet, el paravent, els guants, el buff, les ulleres i, és clar, el casc.
Feia una bona fresca quan han sortit. A les baixades agafaven velocitat i les puntes dels dits es queixaven del fred. Fins i tot els ulls es posaven plorosos. Però també tenia un punt d’agradable, aquella temperatura. Feia sentir viu. Era com el paper que embolicava el regal d’un dia per estrenar i feia venir ganes de pedalar. Aquell cel blau, la primera llum del dia, el so d’alguns ocells per dins del bosc i fins i tot el silenci eren agradables de sentir.
Han començat tots tres junts, parlant una mica de tot i de res i fent brometes poca-soltes amb les que es burxaven els uns als altres. Quan ja duien més de mitja hora pedalant, la filla, que es diu Queralt, ha volgut exhibir-se. En una baixada ha anat accelerant per agafar embranzida en la pujada següent i distanciar-se dels seus pares. Ells l’han deixat fer i somreien orgullosos i divertits. Fa quatre dies era una nena petita que no volia quedar-se mai sola i, de sobte, ha passat pantalla. Reclama el seu espai, protegeix la seva intimitat, es queixa per coses que fa poc li encantaven... s’està fent gran.
Però al cap d’una estona de no veure-la, han començat a patir i han decidit accelerar per atrapar-la. Encara estan en forma, el Gerard i la Sole. Són relativament joves i es cuiden. Van al gimnàs i de tant en tant participen en alguna cursa o caminada. Han anat augmentant el ritme i a cada canvi de rasant es pensaven que la trobarien al seu davant, però no la veien i el neguit s’ha anat convertint en malhumor. Quan finalment l’han abastat, el xoc entre la seva cara riallera i les mirades serioses dels pares ha estat devastador: ni els pares han entès aquella rialleta, ni la nena les males cares.
El Gerard és de metxa curta. Primer dispara i després pregunta. No ha dit gaire cosa, però ha fet mal. A la nena, que s’ho estava passant d’allò més bé, se li han trencat els esquemes i li ha sabut molt greu. Entre els tres s’ha instal·lat un silenci i una fredor molt incòmodes i la Sole ha començat a pensar com recuperar el bon ambient.
Quan han parat a esmorzar a la Font del Clot, mica a mica s’han començat a obrir esquerdes en aquella tensió. Mentre s’anaven menjant els entrepans, la mare ha sabut tocar les tecles adequades. Ara parlant amb l’un, ara amb l’altre, ara fent aquella pregunta aparentment innocent, ara demanant-los que s’acostessin per fer-los una foto... Han acabat verbalitzant el que havia passat i el pare li ha demanat que no ho tornés a fer perquè l’havia fet patir. Una mena de disculpa matussera per intentar reconduir el matí. En el fons ningú no volia estar de morros i tots han anat afluixant fins que han acabat revertint la situació.
Després de la pausa han reprès l’excursió. Tornaven a rodar tots tres junts i han deixat el camí principal per seguir un sender que anava agafant altura. La pujada era sostinguda, amb trams més exigents i d’altres en que podien recuperar-se una mica. Han deixat de parlar per concentrar-se en l’esforç i els canvis de plats i pinyons que els permetessin avançar sense posar el peu a terra.
El sol travessava les branques de pins i alzines i semblava que jugava a fer-los la rateta a la cara. El soroll dels esbufecs s’unia al de les rodes que anaven explicant el terreny que trepitjaven: esquitxos en algun bassal escadusser, el lliscar continu de la sorra compactada i el sotragueig dels trossos més irregulars.
I de mica en mica la Queralt ha començat a perdre pistonada. Semblava que li costava seguir el ritme. Ha posat el plat petit per seguir progressant amb més facilitat, però cada cop anava quedant una mica més enrere. Els pares han començat a reduir la marxa per evitar distanciar-se, disposats a aturar-se en el moment que fos necessari. La nena se n’ha adonat i li ha fet ràbia que l’haguessin d’esperar. S’ha alçat del seient i ha començat a pedalar dreta fins que ha aconseguit posar-se al seu nivell.
El pare l’anava mirant de reüll i veia que cada cop estava patint més, però sabia que qualsevol cosa que digués seria mal rebuda. Intentava marcar un ritme més lent sense que fos gaire evident i finalment ha tingut una idea per resoldre la situació.
- Al final d’aquesta pujada parem, que hi ha unes vistes molt maques i a més... em convé fer un riu.
Ningú no ha contestat, però la Sole ha dissimulat un somriure adonant-se de la maniobra. Han arribat al punt indicat i s’han aturat. El Gerard s’ha allunyat uns metres i mare i filla han baixat de la bici esbufegant.
- Sort que hem parat perquè ja no podia gaire més -ha dit la mare per demostrar que a ella també li estava costant-. Tu saps si queda gaire tros de pujada?
- Ni idea... Espero que no! -ha contestat la Queralt, agafant el bidó d’aigua.
El pare ha sortit d’un corriol xiulant:
- Que esteu cansadetes? Voleu acabar de pujar fins al capdamunt del turó o voleu anar planejant cap a Sant Fermí?
- Quants quilòmetres portem? -ha demanat la Sole.
- Mmmh... gairebé tretze -ha contestat el Gerard, consultant el rellotge on quedava registrada tota l’activitat física.
- Jo no crec que pugui aguantar-ne més de trenta o sigui que ves pensant una ruta que em permeti arribar a casa amb dignitat -ha exigit la mare.
- I si pot ser menys, millor -ha reblat el clau la filla.
- Doncs anirem en direcció a Sant Fermí, però abans d’arribar trencarem per un sender que va a parar a la carretera vella. Des d’allà ja anirem pujant cap a casa.
- Haurem de fer la pujada de la carretera vella? -ha protestat la nena.
- Sí, dona, sí. No és tan dreta com sembla i és el camí més curt per tornar a casa.
Per un moment ha semblat que l’excursió perillava. A la Queralt se li estava fent feixuga i, si la cosa no millorava, encara acabarien tots de morros i sense ganes de repetir. Però el pare sabia que el tros que venia era molt agraït. Una pista ampla i ombrejada que passava entre grans pins i un bosc de ribera que constituïen un preciós teló de fons. A més, de tant en tant anirien veient la riera de Malfoll amb els seus gorgs i salts d’aigua. Segur que a tots els milloraria l’humor.
I no s’ha equivocat. Al cap d’un quart d’hora de reprendre la marxa, totes dues s’han volgut aturar a fer fotos i se les veia encantades. Han continuat el camí parlant animadament i han començat la baixada que els havia de dur a la carretera vella.
Aquell era el tram més perillós. El camí no era gaire ample i quedava ben desprotegit per la dreta. Qualsevol relliscada els podia fer caure pendent avall i hi havia una bona alçada. Per això el pare ha insistit a rodar pel costat dret per protegir-les. Han anat baixant amb moltes precaucions enmig d’un silenci tens i algun xiscle cada cop que una roda derrapava en tocar el fre. Fins que no han sigut al capdavall no han respirat tranquils i llavors han arribat a la carretera vella que els havia de portar fins a casa i han parat un moment.
Es tracta d’una carretera secundària, estreta, plena de giragonses i amb poc espai als vorals. Quan la fan amb cotxe ja és una mica desagradable i han d’anar alerta si coincideixen amb un altre que baixa massa alegre o massa pel mig. Anant amb bicicleta encara és més perillós, però és l’única alternativa per tornar a casa sense fer una volta més llarga.
Són conscients que l’inconvenient de viure on viuen és que totes les excursions acaben fent pujada i ho assumeixen com un fet inevitable. Calculen les forces que els queden i decideixen que faran dues aturades per recuperar-se: la primera al revolt del Vicenç i la segona al Cap del Pla, que marca el final de l’ascensió.
S’hidraten, s’acaben de mentalitzar i enfilen la pujada. Comencen en fila índia, l’un darrere l’altre: el pare obrint camí; després la filla, ben protegida enmig dels dos; i finalment la mare, tancant el grup. Però quan arribin als trossos més estrets i plens de revolts, han previst una estratègia diferent.
Saben que hi ha conductors molt impacients que a vegades avancen de manera imprudent i els podrien posar en perill. Per això han decidit que en els trossos més estrets i sinuosos, es posaran els tres de costat, ocupant tot el carril, per impedir que els puguin avançar i desestabilitzar-los. Prefereixen aguantar el nerviosisme dels cotxes al seu darrere, abans que arriscar-se a una caiguda.
El Gerard ha imposat un ritme lent, però constant per mantenir-se junts i anar avançant sense estrebades. De tant en tant noten que un cotxe se’ls apropa impacient. Per força ha de reduir la velocitat fins que troba un lloc escaient per avançar-los. Quan té prou visibilitat, accelera, els passa rabent per l’esquerra i ràpidament el perden de vista.
Arriben a la primera aturada prevista sense cap novetat i s’aturen a beure aigua per refer-se una mica.
- Què? Com aneu? -demana el pare.
- Amb moltes ganes d’arribar -contesta la filla, que sembla cansada, però motivada per batre el seu rècord personal.
- Ara ja queda poc, Queralt. Ho aconseguirem segur -li diu la mare per acabar-la d’animar.
- I tant, però hem d’anar alerta amb aquest tros perquè tota l’estona va fent esses i no hi ha gens d’espai al voral. Si se’ns posa un cotxe al darrere ens posem de costat com hem quedat. Tu, Sole, a la punta. I tu, Queralt, al mig. Jo tocant la ratlla contínua que no permet avançar. I per molt pesats que es posin, no us separeu.
- No pateixis tant. En l’estona que portem aquí aturats, em sembla que no ha passat cap cotxe. Ara no hi ha gens de trànsit -diu la filla.
- Va, prou de xerrameca. Engeguem, que tinc ganes d’arribar a casa -conclou la mare.
I és així que tots tres s’enfilen de nou sobre les bicicletes i es disposen a fer l’últim tram que els separa de casa. Comencen en fila índia, tal i com havien acordat, amb el mateix ritme lent, però constant, que tan bé els ha anat fins llavors. No ho sembla, però hi ha un pendent sostingut que els obliga a avançar lentament i a treballar de valent per mantenir el ritme.
De sobte, el pare sent un soroll i gira el cap enrere per confirmar les seves sospites: s’acosta un camió. Maleint la mala sort, avisa les seves companyes d’excursió i es col·loquen l’un al costat de l’altre, ocupant tot el carril i disposats a carregar-se de paciència.
De seguida noten la presència darrere seu. És un vehicle blanc i gran que, quan se’ls troba al davant, redueix la velocitat sobtadament. El motor fa el típic soroll d’estar patint per aguantar massa temps una marxa curta. Segur que busca el moment per avançar-los, però no pot perquè els revolts se succeeixen un darrere l’altre i no té prou visibilitat.
En un moment donat, el camioner s’arrisca a intentar-ho. Revoluciona el motor al màxim i comença a obrir-se cap a l’esquerra. Però quan tot just ha començat la maniobra, apareix un cotxe que baixa en direcció contrària i ha de retornar bruscament al seu carril, fent un cop de fre massa a prop dels ciclistes. El Gerard, espantat, nerviós i enfadat, fa escarafalls i li assenyala la línia contínua. Immediatament un clàxon potent i agressiu li respon.
De cop i volta la situació s’ha complicat. El conductor interpreta que les tres bicicletes van de costat només per fotre’l i es disposa a avançar-los de seguida que pugui. Els ciclistes pedalen feixugament, notant la perillosa presència al seu clatell. Els sembla que cada cop el tenen més enganxat, provocant-los perquè s’apartin a un costat. Però, ara més que mai, tenen clar que es mantindran agrupats com a mesura de protecció.
El camió fa sonar el clàxon insistentment i accelera i frena per posar-los nerviosos. Segur que vol espantar-los perquè s’aturin al voral i així treure-se’ls de sobre. Però per als tres ciclistes ja s’ha convertit en una qüestió d’honor: no pensen separar-se ni deixar-lo passar. Que s’esperi fins que s’acabin els revolts!
La Queralt, la Sole i el Gerard ni tan sols noten el cansament de les cames amb l’adrenalina del moment. Serren les dents i mantenen la cadència del seu pedaleig, amb la mirada fixa endavant, intentant abstreure’s de la pressió.
I enmig d’aquesta tremenda tensió arriben al Cap del Pla. La gent de la contrada anomena així l’últim revolt de pujada, a partir del qual hi ha una llarga recta que planeja i entra al terme municipal. I quan el camioner veu aquella llarga recta, sense cap vehicle que vingui en sentit contrari, es disposa a aprofitar el moment que tant ha esperat.
S’obre cap a l’esquerra, accelerant, i en el moment que els sobrepassa, els fa gestos obscens i toca el clàxon de manera llarga i contínua.
Els tres ciclistes veuen passar el camió de ben a prop i noten una violenta glopada de vent que els fa agafar fort el manillar. Llavors al Gerard i la Sole els passen imatges de tota l’experiència amb la seva filla: quan l’han hagut de renyar i s’han enfadat; quan han fet les paus; quan l’han hagut d’ajudar sense que ella se n’adonés; quan tots plegats han passat bones estones; quan l’han hagut de protegir... I la més recent: tots tres de costat, pedalant junts, com un bloc sense fissures, per evitar un accident.
Totes aquestes imatges els passen pel pensament mentre la paret blanca del remolc els avança amb unes grans lletres virolades que tenen temps de llegir clarament i trigaran a oblidar:
A D O L E S C È N C I A.
Quan comencen a perdre’l de vista, la mare s’exclama en veu alta:
- Heu vist? Ha estat a punt d’atropellar-nos!
- Deixa-ho córrer. Ja ha passat -contesta el pare-. Oblidem-nos-en. Anem cap a casa.
Avui us vull explicar una divertida anècdota escolar que sé que d'aquí a uns anys em farà gràcia rellegir.
