Dos records finals per a la iaia Maria

Dos records per tancar el comiat després de la mort de la meva iaia Maria:

1.- El text del recordatori del funeral que vaig redactar jo mateix.
Quan va morir el meu avi Emili (1995) jo havia escrit molts poemes i reflexions sobre els moments viscuts i quan els meus pares em van demanar si havia pensat en algun text per al seu recordatori, vaig tenir clar quin volia que fos.
En aquesta ocasió, a mesura que es va anar veient que el camí que enfilava la iaia ja era un carreró sense sortida, vaig començar a pensar-hi. Volia escriure alguna cosa prou digna per si se’m tornava a presentar l’ocasió que m’oferissin escriure el text del recordatori. Però, anant de bòlit com vaig, no trobava el moment de posar-m’hi i, quan m’hi posava, no m’apareixia cap idea prou interessant ni bonica per fer el fet.
Finalment un dia em vaig forçar a escriure alguna cosa per no presentar-me al moment amb les mans buides, però no n’acabava d’estar gens convençut.
El dia 20 d’abril, només 3 dies abans de la seva mort, quan anava a dormir, una comparació va venir al meu cap: el record d’una persona estimada seria com un curs d’aigua que a vegades pot ser potent i cabalós i a vegades només un filet d’aigua a punt de desaparèixer, però que sempre pot tornar a fer-se gran. Em vaig posar a escriure i van sortir uns versos que sí que m’agradaven, tot i que tampoc no sabia si arribat el moment els meus pares optarien per un altre escrit.
Els vaig escriure en un paper, aquests de l’aigua i els altres que no m’agradaven tant, i vaig deixar el paper a la bossa de mà per si arribat el moment es requerien els meus serveis.
El dia de Sant Jordi, al tanatori, els meus pares em van oferir la possibilitat de fer-me càrrec del text del recordatori. Vaig treure el paper i el vaig deixar llegir a tothom: als meus pares, germanes i cunyats (l'Anna ja els havia llegit abans que es produís el moment).
La gran majoria va decantar-se pel text que a mi més m’agradava i va acabar sent el que es va imprimir en els recordatoris que es van repartir durant el funeral:

Deixem que corri com l'aigua, el teu record,
per sorprenents viaranys inexplicables.
A vegades semblarà que s'hagi fos
però és prou sàvia la natura i un bon dia
tindrem set i entre les roques trobarem
una font que generosa brollarà.

2.- Una cançó que els darrers dies quan la sentia em remetia al funeral de la iaia que s’anava acostant inevitablement. La cançó és “Els bons fotògrafs” del darrer disc de ELS AMICS DE LES ARTS.
La lletra es refereix a petits flaixos que imagina una persona respecte del seu propi funeral... i la música acompanya perfectament el to de la cançó.

ELS BONS FOTÒGRAFS (Els Amics de les Arts)
Vindreu, parents llunyans,
quan us talli el son un telèfon esverat?

Vindreu, amics d'abans,
si enmig del diari el cor us fot un salt?

Vindreu, petits infants?
Mudats, dins d'un cotxe, direu: "On estem anant?"

Vindreu, avui, germans?
Si esteu per allà al mig, per mi no serà tard.

Vindràs, antiga amant, estranya entremig d'estranys?
Sabràs, com sempre, viure-ho des d'un discret segon pla?

Vindreu, xiprers altius?
Va! Feu llargues ombres que viatgin lluny.

Vindreu, records bonics?
Va! Arranqueu somriures al moment més cru.

Vindrà el bon temps, la calma, el Sol com va declinant?
La llum perfecta que els bons fotògrafs passen la vida buscant.

Adéu, iaia

Avui, 23 d'abril de 2014 ha mort la meva iaia: la iaia Maria. La meva padrina.
Durant tota la vida ella va ser una d'aquelles grans actrius secundàries que passen desapercebudes però són imprescindibles perquè la pel.lícula surti rodona. Eclipsada per la personalitat dominant i enlluernadora del meu avi Emili, sempre va estar en un discret segon pla, ajudant en tot i més i sent un suport imprescindible per a la intendència de la família.
Quan va morir l'avi va viure uns anys sola que intueixo que van ser de llibertat. Sortia amb algunes amigues i feia la seva vida sense dependre de ningú ni haver de donar explicacions. Fins que a mesura que va anar fent més anys, la seva salut va començar a ser incompatible amb viure sola en un tercer pis sense ascensor i més aviat fred.
Finalment van fer el pensament que anés a viure a casa dels meus pares i això, juntament amb la pèrdua de la majoria de les seves amigues i la seva cada cop més acusada sordesa, la va anar limitant cada cop més a una existència molt insípida.
Com vaig explicar en una notícia anterior ("Llenguatges comuns") la meva comunicació amb ella va quedar reduïda a una breu salutació i comiat les vegades que la veia a casa dels pares. I això era una cosa de la que no estava gens orgullós. Però no sabia fer-ho millor.
Per això per a mi va ser una revelació la vegada que en una de les seves estades a l'Hospital Sant Andreu (quan els meus pares feien alguna de les seves escasses escapades i els germans anàvem passant per allà a veure-la i fer-li companyia) se'm va acudir la idea que, ja que no podia comunicar-mi parlant (perquè no ens enteníem), podia intentar escriure-li cartes on si podria comunicar-m'hi.
Va ser un encert perquè he sabut que aquelles cartes li van agradar molt i les ensenyava a les altres visites amb orgull i la feien feliç i avui, a manera de comiat i d'homenatge, vull reproduir la primera en la qual feia un llistat de records que tenia vinculats amb ella i que juraria que van arribar a fer-la emocionar una miqueta.

En aquelles petites visites setmanals en que li portava una carteta i unes sopes de lletres, li ensenyava fotos dels nens, sortia amb ella a passejar una miqueta pels passadissos i després jugàvem una mica a cartes, vaig recuperar la possibilitat de comunicar-me amb ella.
Em quedo amb això i un grapat de fotos per mantenir viu el record.

Gràcies per tot, iaia, i fins a sempre.

Hola, iaia,
Com que sé que quan et parlem gairebé no ens sents, he pensat que potser t’agradaria poder llegir aquestes línies i seria la manera de poder-te explicar alguna cosa i que ens entenguéssim…
Aquest any a l’escola faig de mestre  dels nens de 3r (tenen 8 anys) i l’Anna dels de 6è (11 anys). Jo tinc bona canalla però l’Anna ja els té més moguts… i li donen més maldecaps.
El Roc i l’Ona estan molt grans i molt trapelles. S’han passat l’estiu entre platja i piscina i fent cabanes... s’ho passen pipa. A l’escola els hi va molt bé i entre setmana fan alguna activitat. El Roc entrena a futbol a Calders els dimarts i suposo que els dimecres vindrà a entrenar a bàsquet a la nostra escola com feia l’any passat. L’Ona els dimecres i els divendres fa gimnàstica a l’Egiba, una escola de gimnàstica que hi ha on abans hi havia la Pista Castell.
Això vol dir que tot el dia anem amunt i avall amb el cotxe de Manresa a Calders i de Calders a Manresa... què hi farem!
A més a més l’Anna els dilluns al vespre va a jugar a bàsquet amb altres dones a Moià i jo sóc el director d’una nova revista que hem fet a Calders i que sortirà cada 4 mesos (ara estem preparant el número de novembre).

Ai, iaia, tan de bo tinguis ganes de llegir aquestes línies. Així et podré explicar algunes coses...
Saps que sempre que menjo arròs demano que m’hi facin una amanida de ceba? Això ho vaig aprendre de tu i encara me’n recordo de veure’t escaldar-la a la cuina, posada en un plat fondo amb aigua... L’arròs sense ceba no el trobo tan bo!
I me’n recordo d’algunes coses que feies que eren boníssimes: la samfaina!! La crema catalana!! Sempre que venia a menjar a casa vostra el menjar era boníssim!!

I me’n recordo de les excursions que fèiem a Barcelona. Ja veníem a passar la nit a casa vostra i dormíem a l’habitació del fons (la de la iaia Ramona) i de bon matí la llet amb una mica de Eko i cap a l’estació per agafar el tren i anar a Barcelona. I recordo que al tren jugàvem als xinos (aquest estiu vaig ensenyar el Roc i l’Ona a jugar-hi) i després anàvem a veure algun museu i a dinar al Galerias Preciados (o era El Corte Inglés), al bufet lliure, a omplir el plat tantes vegades com vulguéssim... I em sembla que ja amortitzàvem el preu del dinar, ja... Havent dinat a veure una pel.lícula i després altra vegada amb tren cap a Manresa...

També recordo que una vegada ens vam quedar a sopar i dormir a casa vostra i per sopar hi havia pernil salat i jo em vaig ennuegar amb un tros de pernil i estava a punt d’ofegar-me, però tu em vas posar els dits a dintre de la boca i me’l vas treure. Te’n recordes?

I aquella dutxa que teníeu al safareig... que algun cop jo m’hi havia dutxat però ara no sé per què... I el terrat de dalt amb els dipòsits d’aigua... i aquella galeria amb els dos sillons... I l’armari que teníeu al menjador que a les portes de la dreta hi havia alguns llibres que hi tenia l’avi i em vaig acabar llegint jo.

També tinc una imatge. Em sembla que jo li demanava a l’avi que volia fumar i ell em va dir que un dia a casa vostra em deixaria fumar i em va preparar una pipa i em va deixar fer una pipada i em vaig marejar i ja no vaig voler fumar mai més. Tu te’n recordes?

I me’n recordo dels diumenges a Súria, anar a tirar pedres al riu, a la palanca, als horts, i després dinar arròs i pollastre (tot boníssim) i a la tarda cap a casa i quan arribàvem al carrer de casa dels pares, l’avi em deixava posar a la falda i conduir...

I les excursions a Andorra que sempre paràvem a Organyà a esmorzar pa amb pernil en aquell bar que a fora tenia uns porrons... I després anàvem a les botigues de discos... i a comprar sucre i xocolata i cafè... i em vau comprar el primer rellotge!!!

En fi, iaia, que me’n recordo de moltes coses viscudes amb tu i l’avi i m’agradaria que ho sabessis.
Espero que aquests dies que has de passar aquí et passin ràpids. Si em dius que has pogut llegir aquesta carta i t’ha agradat, el pròxim dia te’n faré una altra i t’explicaré més coses.
Records de l’Anna i els nens i un petó del teu nét i fillol que t’estima:
ELADI

Cercavila 14-juny: l'spot

Això són vacances

• No fer res. Quiet. Descansar. Relaxar-se.
• Tenir temps per a mi mateix. Solet. Dedicant-me a coses que em venen de gust i normalment no puc fer, com per exemple llegir.
• En un ambient tranquil. Solitari. Mireu que no hi ha ningú a la platja. Ni a la sorra ni a l'aigua. Silenci al meu voltant. Sense rellotges. Sense horaris. Sense presses.
• A la platja. Amb el so monòton de les onades. Amb l'agradable escalfor del sol. Amb els peus jugant amb la sorra...

Per a mi això són vacances...

Demà s'acaben!

(snif)

Com Lennon i McCartney

Aquests dies hem escoltat molt el darrer disc d' Els Amics de les Arts "Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure". I ens agrada molt.  A mi m'agrada molt i crec que en parlaré en més d'una notícia, però aquests dies m'han vingut al cap algunes coincidències que m'han recordat els Beatles.

Diuen que quan composaven les seves cançons, en John Lennon i en Paul McCartney s'ajudaven. S'ensenyaven els seus fragments de futures cançons (melodies i lletres) i l'altre hi posava cullerada. Tots dos eren bons compositors i d'aquesta relació en va sortir una mena de competència que va contribuir a anar pujant el nivell de les cançons del grup.
Cadascú intentava fer la millor cançó i, si podien, milloraven les de l'altre per demostrar que tenien més talent com a compositors.

I aquests dies pensava que, conscient o inconscientment, Els Amics de les Arts i els Manel, fan una cosa semblant. Tots dos grups fan discos rodons, plens de cançons interessants, originals i boniques i penso que, quan s'hi posen, de cua d'ull tenen present l'altre grup i intenten fer cançons que, com a mínim, estiguin a l'alçada de les que va fer l'altre grup.

I sabeu què he trobat en aquest nou disc d' Els Amics de les Arts?

• Una cançó "rodona" com "Ja no ens passa" que he trobat a l'alçada d'una cançó "rodona" dels Manel com era "Benvolgut"
• Un vídeo original i interessant (el de la mateixa cançó "Ja no ens passa") com en el seu dia va ser el fabulós (i no superat) vídeo de "Aniversari".
• Una referència a un vers de Shakespeare en la cançó "Apunto Shakespeare" com en el seu dia va haver-hi al títol del disc dels Manel "10 milles per veure una bona armadura"
• A la cançó "L'hivern (que la van abduir)" hi surt el fragment de cançó tradicional i/o infantil "... i dins la fosca tot d'una, prop del tronc d'un vell pi..." que em va recordar a un recurs semblant utilitzat pels Manel a la cançó "Desapareixíem lentament" quan deien "...les branques eren guerxes i del pes se'm van tombí, tombar..."
• Fins i tot el protagonista de "M'he aficionat al ball" em fa pensar en aquell d' "Els guapos són els raros" que organitza trobades d'amics dels 600...

Coincidències? Segurament sí, però segurament també tinc una mica de raó quan penso que aquesta competència (sana competència) contribueix a que els dos grups donin el milor de si mateixos en cada nou disc que fan.
I que per molts anys segueixi així.

Viure no és escriure

Estic de vacances.
He passat uns dies fora de casa i encara en vindran d'altres.
Fa dies que no escric res al bloc i no en tinc especials ganes.
Podria.
Tinc temes previstos.
Sempre tinc ganes d'escriure, però ara mateix... no és una prioritat.

Deu ser que per molt que m'agradi escriure, viure no és escriure i ara vénen uns dies d'anar-los passant només amb la feina de viure'ls. Descansar. Prendre distància. Agafar oxigen...

A la tornada ja tornaré a escriure més notícies.
I per als incondicionals que passeu pel picalapica a la recerca de novetats... unes fotos d'aquesta darrera excursió per Zaragoza, Dinópolis i Teruel, una curiosa selecció gens significativa. Gairebé només hi surto jo i veureu que vaig força cansat...

Feliços dies!

Per un país de tots decidim escola catalana

El proper 14 de juny a les 6 h de la tarda, la plataforma Somescola.cat ha organitzat al centre de Barcelona una cercavila que pretén ser multitudinària, reivindicativa i festiva.
Sota el lema "Per un país de tots decidim escola catalana" es vol aplegar tant els membres de la comunitat educativa (escoles i educació en el lleure) com de la societat civil per defensar l'escola catalana i el dret a decidir el propi model educatiu.
Amb la crida "Porta el teu capgròs!", s'anima tots els participants a fer-se el seu propi capgròs i estrenar-lo durant la cercavila.
A més a més els cartells els ha fet el gran Joan Turu amb el seu estil ja inconfusible.

No sé si duré capgròs o no, però espero ser-hi i posar un granet més de sorra per defensar el que és nostre i no ens hem de deixar prendre.

M'ajudeu a fer-ho córrer?

Massa de pressa...

S'acaba el trimestre.
S'acaben les forces.
Vull escriure una notícia i tinc temes per triar, però tinc són.
Estic cansat.

Ha estat llarg i dur el trimestre. Hem fet molta feina. I ara ja estem preparant la Diada de Sant Jordi. I pensant quins llibres i quaderns demanarem per al curs vinent. I dissabte marxem a passar 3 dies a Dinópolis. I l'Ona està una mica malalta. I la meva iaia també. I hem d'assajar caramelles. I hem de deixar el cotxe al taller, però no el podem deixar perquè el necessitem. I tornem a tenir un problema amb les factures de la llum que no sabem com es resoldrà. I avui al Parlament espanyol han tombat la proposta de transferir a la Generalitat la capacitat de convocar el referèndum pel dret a decidir de Catalunya. I "Els Amics de les Arts" han tret el seu nou disc "Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure" i l'he anat a comprar i l'he escoltat i m'agrada...

Tots aquests temes són com cotxes que passen a tota velocitat per l'autopista mentre jo estic assegut a la vora, molt cansat, i penso que corren massa, que passen massa de pressa.
I la mateixa velocitat que porten provoca un so monòton que em va relaxant i em porta a un estat somnolent. I m'adono que avui no escriuré res de bo i que el millor que puc fer és anar a dormir.
Descansar...
Recuperar-me...

Massa de pressa...

Bona nit...

DEMOKRÄT

Un nou vídeo de l'ANC que amb enginy i il.lusió van mantenint ben viu el caliu del moment històric.
En aquesta ocasió juguen amb l'estètica dels mobles d'IKEA i el doble sentit del missatge que diu el locutor Xavier Serrano (col.laborador habitual de l'entitat).

M'ha agradat molt i des d'aquí el comparteixo.

El meu germà i el Pere Casaldàliga

La darrera notícia dedicada a la figura de Pere Casaldàliga l'acabava dient:
Txetxu (meu irmao) si llegeixes aquesta notícia, m'agradaria molt que el teu comentari reblés el clau, tu que estàs al Brasil i que has tingut la sort de conèixer i parlar amb Dom Pedro. Obrigado!

Aquest final va suscitar que alguns diguessin:

• Genial! A veure que diu el Sergi (Montse Alarcón)
• ...també espero ansiós els comentaris que pugui aportar "in situ" el Txetxu (Roger Berenguer)

Avui em fa molta il.lusió publicar una notícia que no he redactat jo, sinó que l'he encarregada a un "corresponsal" a qui estimo molt i que sé que és un fidel lector del picalapica.
Us deixo amb les paraules del meu germà Sergi (a qui gairebé tothom anomena Txetxu) i un grapat de fotos que li agraeixo molt que hagi volgut compartir amb tots nosaltres:

 - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Bé...després de llegir la notícia sobre la minisèrie del nostre estimat Pere, intentaré remuntar-me al març del 2006, època en la que vaig viatjar amb alguns amics catalans i un parell de brasilers a São Félix do Araguaia per coneixe'l en persona.
Pensant en aquella setmana que vam passar visitant-lo em venen al cap diferents paraules... Compromís, Valentia, Coherència... EXEMPLE DE VIDA!!

Dies de formació i de valuoses "classes" d'història escoltant...

• ...quan en l’època de la dictadura, a inicis dels 80', va acompanyar, recolzar i resar amb el que resultaria ser el primer acampament i per tant el primer pas de l'MST.
• ...quan van assassinar el padre João Bosco quan a qui realment volien eliminar era a ell mateix...
• ...quan en una època que s'havia d'amagar en una barraca de lona al mig de la selva, al entrar-hi va sentir un soroll i pensant que l'havien trobat i que el matarien, va voler mirar l’assassí als ulls i... va resultar que era un animal que havia foradat un sac de farina i s'estava menjant el seu "rebost"...
• ...quan en el mateix dia de ser nomenat bisbe, va publicar una carta impresa en una gràfica comunista clandestina a São Paulo i transportada per unes monges en un avió de les forces armades de la dictadura...

Veure una pel•lícula sobre això impressiona, oi?... Doncs imagineu-vos escoltar-ho en la pròpia veu del protagonista!!

Com que en aquella època estàvem vivint i fent un temps d'experiència/treball voluntari en una Escola d'agroecologia de l'MST (Escola Milton Santos), vàrem fer el viatge acompanyant una parella d'autèntics “sem terra” (sense terra). I ell ens va rebre com a simpatitzants.... col•laboradors... descobridors del moviment...

Va fer un parell de reflexions que mai no oblidaré i que intento transmetre als altres en la meva caminada perquè penso que son punts clau.

"...aneu amb compte amb el turisme solidari..."
La mirada de qui va a conèixer i conviure un mes de vacances a un lloc culturalment, econòmicament, socialment...etc que no té res a veure amb la realitat del ”primer món”, tendeix a ser una mirada de compassió, una mirada”desenfocada” de qui ha anat a viure senzillament una experiència diferent.
En certa forma, penso que amb aquestes paraules i amb el seu exemple de vida ens demanava compromís, coherència, valentia...

"...sigueu llevat i respecteu la massa..."...a vegades us podeu imaginar una organització conscient, compromesa, solidària, súper revolucionària i capaç de tots els sacrificis...i en qualsevol grup, col•lectiu o organització la gran majoria és massa... i la massa és només massa!!
Hi ha una minoria indispensable que anima, que "arrossega" els altres... una minoria conscient, compromesa, solidària, que és la que fa de llevat per contaminar el màxim de massa!!

La paraula que l'Eladi escriu amb majúscules... COHERÈNCIA... per a mi també és la paraula clau i el que personalment més em va impactar.
Va ser a partir d'aquesta visita i d’aquesta experiència que vaig decidir que volia viure al Brasil i formar part de la família MST... que els viatges a l'Europa que feia com un “riquinho” (en aquella època no hi havia crisi!) per fer de temporer i tenir sempre uns bons euros a la butxaca s'havien acabat.

Podria escriure pàgines i més pàgines sobre una experiència que, a part de no oblidar mai... m'acompanya en el meu dia a dia! L' exemple de vida d'en Pere és un mirall per a tots els que vulguem aprendre i millorar!

Salut i una forta abraçada!
Txetxu