Ha mort Paco de Lucía

26 de febrer de 2014. Ha mort Paco de Lucía, un fantàstic guitarrista andalús als 66 anys.
No puc pas dir que sigui un fervent seguidor de la seva música, però quan he conegut la notícia de la seva mort he recordat una anècdota.
Estava a la llibreria Abacus de Barcelona, fa molts anys, quan encara no n'hi havia a Manresa i un o dos cops a l'any hi anàvem amb l'Anna i ens hi passàvem hores badant per tots els prestatges i comprant una carretada de llibres.
Va començar a sonar una música per la megafonia del local que em va deixar impressionat. Era com una batalla de guitarristes virtuosos que semblava que dialogaven entre ells de manera fantàstica.
Al cap d'una estona vaig adreçar-me a l'encarregat de la secció de discos i vaig demanar-li el disc que estava sonant per comprar-lo. Em va dir que només tenia l'exemplar que estava sonant, evidentment desprecintat. A mi no em va importar i me'l vaig endur.
Era "Friday night in San Francisco" un enregistrament en directe d'un concert de 1980 de Paco de Lucía amb Al Di Meola i John McLaughlin: una meravella.
Sé que Paco de Lucía va tenir una llarga carrera, que ha estat una figura del flamenc, que va acompanyar molt temps Camarón de la Isla i que ha tingut reconeixements internacionals, però aquest seu vessant és el que més he conegut: els discos que va fer amb aquests altres dos excel.lents guitarristes i que són d'una potència i una categoria fora de l'habitual.
Els he tornat a escoltar i he tornat a al.lucinar. I aquí us en deixo un vídeo de mostra:

"Contes infantils contra tot pronòstic" (Empar Moliner)

Si busqueu informació per internet trobareu que:
"...es tracta d’un recull de contes per explicar als fills, néts, nebots, etc., amb una llanterna, a la nit..."
Segons ella: “M’he inventat contes per a la meva filla des que tenia dos dies de vida. Els hi he explicat quan no els entenia, quan anàvem pel carrer amb el cotxet, quan se n’anava a dormir. Com que parlo sola, m’anava molt bé fer-ho així, em servia de coartada perquè no em miressin pel carrer. Primer eren molt curts i simples, després més llargs, després, un dia, finalment, amb humor. Aquest dia, el dia que un conte ‘fa gràcia’, és memorable.”
“Tots els contes que he inclòs en el llibre han estat ‘comprovats’: vull dir que al meu públic entregat i fidel li agraden molt.”
També llegireu que "... en el llibre no només hi trobareu contes inventats per Empar Moliner, també hi ha petites plantilles que us ajudaran a l’hora d’inventar-vos-els vosaltres. Perquè explicar La Caputxeta està bé a una edat, perquè és un clàssic. Però els temps han canviat molt i és lògic que els contes que inventem ara tinguin semàfors, televisors, horts urbans, cereals, etc..."
I que "...és un llibre molt visual, imprès a tot color, que va acompanyat de fotografies vintage, empaperats i dibuixos de la filla de l’autora, Ginebra Torío Moliner..."

I jo què hi puc afegir?
Doncs que un dia que vaig començar a explicar-los al Roc i l'Ona els vaig tenir tots dos asseguts al sofà, atents i rient. I que quan n'acabava un me'n demanaven un altre.
Que, si voleu fer-vos una idea de l'estètica del llibre, podeu veure un document pdf amb les primeres pàgines AQUÍ.
Que hi ha tres contes curtíssims del tipus:

"Hi havia una vegada una mòmia que es va fer mal. 

Tant mal que si te l'haguessis fet tu t'haurien hagut d'embenar. 

Però ja estava embenada..."

I que hi ha un poema divertidíssim que es diu "POEMA ANTIPOR" i no em puc resistir a copiar-vos-el íntegre per acabar-vos de fer agafar ganes de llegir aquest llibre:

Terror i por i feredat,

paüra i molta basarda

i pànic desenfrenat

com de gallina pularda.

Quan t'envien a dormir,

quan la llum ja és apagada,

et fiques sota el coixí

i et tapes amb la flassada.

Els peluixos semblen bruixes.

Al prestatge, un llibre es mou.

Què et camina per les cuixes?

Se senten trons i no plou?

Xiscles: -Mama, mama, mama!

Hi ha cent monstres sota el llit.

I un m'ha pessigat la cama!

Abraça'm, que sóc petit!

Doncs ara et diré sens falta

el truc d'un màgic nipó:

Digue-les, en veu molt alta,

les coses que et facin por.

Si les dius amb la veu forta

veuràs com la por s'esmuny.

Veuràs com obre la porta

i se'n va molt lluny, molt lluny.

- Digues "fantasma"

- Fantasma!

I el fantasma ja no hi és.

Li ha agafat un atac d'asma

i ha marxat a Granollers.

- Digues "monstre"

- Monstre!

- Bravo!

Ja no hi ha monstre que valgui.

Ha anat a comprar al Caprabo

foie gras, bolquers i el que calgui.

- Digues "zombi"

- Zombi!

- Zombi?

El zombi és a Gratallops.

Dins d'una nevera combi

amb tres iogurts i dos pops.

Digues "ogre"

- Ogre!

- Entesos

L'ogre ha anat a Vilassar.

I enmig d'uns rostolls encesos

ha caigut i allà s'esta.

(final per a nena)

I ara encenem la llum blava

i deixem la porta oberta.

Un, dos, tres, ja et cau la bava.

Tres, dos, u, no estàs desperta.

(final per a nen)

I ara encenem la llum blava,

llum del passadís obert.

Un, dos, tres, ja et cau la bava.

Tres, dos, u, no estàs despert.

"Cuerdas" (curtmetratge) ACTUALITZACIÓ

Aquest curtmetratge es titula "Cuerdas".
Li han donat el premi Goya 2014 al "millor curtmetratge d'animació espanyol"
Està escrit i dirigit per Pedro Solís García.
Dura 10 minuts.
"Uff... 10 minuts... Ara no puc perdre 10 minuts..."
Segur?
Feu un esforç i dediqueu-hi els 10 minuts. Estic gairebé segur que quan acabeu pensareu que no han estat 10 minuts perduts...

P - R - E - C - I - Ó - S !!!

ACTUALITZACIÓ (21-2-2014)
El video del curtmetratge havia estat penjat a internet sense permís dels autors.
De fet en els darrers dies havia hagut d'anar canviant l'enllaç a mesura que quedaven desactivats per reclamació dels drets d'autor de la productora. Segons l'equip del curtmetratge: "...Creemos que la gente que sube estas copias y las comparte lo hace con la mejor intención, pero sabed que esto nos está perjudicando de cara a futuras selecciones en certámenes y festivales..."
Per aquest motiu renuncio a seguir buscant còpies del curt i anar-les posant al meu bloc i us deixo només amb el trailer, tot i que us recomano que si no l'heu vist i trobeu algú que el tingui descarregat (i jo en conec uns quants... ;-)) us hi poseu en contacte, ja que és un cant a l'amor, l'amistat i l'acceptació de les discapacitats mentals que VAL MOLT LA PENA!

CUERDAS trailer from lafiestapc on Vimeo.

Passió de pare (II)

El 18 de gener vaig publicar una notícia titulada “Passió de pare” dedicada al Roc. Acabava dient:  “...perquè avui toca parlar del Roc però un altre dia ja li tocarà a l'Ona i hauré d'utilitzar termes semblants...”.
I això és el que faig avui:

- Una altra vegada t’has pintat els morros?
- Qui ha deixat aquesta tovallola molla aquí?
- Ona, para de retallar paperets que deixes l’habitació plena de confetti!!
- Et vols acabar la llet d’una vegada?
- Però per què carai has esgarrapat el teu germà?
- Treu-te els embolics dels cabells d’una vegada!

La meva estimada Ona... la nostra estimada Ona... que tot sovint ens fa treure de polleguera, que té tan caràcter i les coses tan clares que a vegades sembla que sigui ella la germana gran; que inexplicablement ens ha sortit presumida i molt nena i li encanta pintar-se els llavis i emprovar-se sabates; que és capaç de tardar mitja hora per beure’s el got de llet del matí (i, si cal, se l’endurà amb un biberó a l’escola... i el tornarà igual a la tarda); que li encanta jugar amb nenes més grans i veure sèries de nenes més grans com “Violeta” o “Jessy”; que és tossuda com una mula i capaç de treure un mal geni impropi de la seva edat; que pateix i s’emociona posant-se en la pell dels concursants de la tele o els personatges d’una pel.lícula; que té els armaris de la seva habitació plens de cromos enganxats, dibuixos penjats i les postades atapeïdes de mil i una cosetes (pinces del cabell, clauers, turbants, bolígrafs, ninos dels ous kinder); a qui li encanten els cigrons amb espinacs...

La mateixa que es desviu per ajudar-nos en les feines de la casa (plegar roba, endreçar, treure la pols...); que és capaç de cedir generosament una cosa que li agradaria a ella per fer content el seu germà; que a vegades plora de sentiment i penediment quan la renyem després d’haver-se portat malament; la que sempre està punt per posar-se a fer els deures o llegir o fer un dibuix o cantar una cançó; que riu com una lloca; que de cop i volta es posa a parlar en castellà i ens sorprèn amb una dicció i un vocabulari molt millor del que pot haver sentit a casa; la que és tan espavilada que quan ens veu suficientment enfadats canvia ràpidament el seu comportament i es posa a fer-ho tot perfecte; la que a vegades ens reclama quan li acabem de tancar el llum i ens sorprèn amb una pregunta transcendental sobre la vida i la mort o l’origen dels planetes; la que cada any diu que es vol desapuntar de l’EGIBA però després hi va tot el curs amb entusiasme; la que ens explica el que ha passat a l’escola amb una maduresa, un vocabulari un luxe de detalls propi d’una persona adulta...

Dies enrere vam tenir entrevista amb la seva tutora i ens va donar les notes del primer trimestre. Les notes són excel.lents en pràcticament tots els aspectes (no li digueu però és una “crack”). I els qualificatius que ens va anar desgranant la tutora de la seva actitud i comportament feien enorgullir:
...alegre, comunicativa, polida, autònoma, participativa, respectuosa, motivada, sensible, oberta, engrescada...

Tal com ens van dir del Roc, l’Ona a l’escola es comporta perfectament i és apreciada per mestres i  companys. Si no es torça, també serà UNA MOLT BONA PERSONA, amb uns valors humans i ètics sòlids, educada, respectuosa, creativa...
Tot i ser ben diferent del Roc, m’omple d’orgull comprovar que en la maleta de les coses que considerem més importants per a la vida i per al seu futur en  societat porten el mateix equipatge.
I hi ha una petita part d’orgull egoista per estar fent -més o menys- bé la feina de pares, però sobretot la satisfacció per intuir que el Roc i l’Ona seran unes bones persones que podran anar a tot arreu i sabran què i com han de fer les coses.

I acabo com vaig acabar l’altra vegada: quina sort que tenim de tenir uns fills com els que tenim!!

Us deixo amb uns extractes de l'informe del primer trimestre de l’Ona (1r de primària) que redunden en l'opinió que tenen els mestres d'ella... i, mentre mireu 4 fotos, vaig a fregar-me la bava... ;-)

És educada i col.laboradora. Té un comportament molt correcte...
Es relaciona bé i fa amics i amigues entre els companys...
L’Ona és molt responsable i treballadora. Li agrada fer bé la feina i no en presumeix...  

 

"Carpe Diem" (Ramon Mirabet)

Diu la Viquipèdia:
"Carpe diem és una expressió provinent del llatí que significa "aprofita el dia", és un tema recurrent en la literatura occidental com a exhortació a no deixar passar el temps que se'ns ha brindat o a gaudir dels plaers de la vida i deixar de costat el futur, que és incert. Té una especial importància en el Barroc i en el Romanticisme. Així mateix, es pot traduir com "Aprofita el moment", "Viu el moment", és a dir, "Aprofita l'oportunitat i no esperis a demà, perquè pot passar que demà l'oportunitat ja no existeixi".

Va ser el poeta llatí Horaci qui va utilitzar per primera vegada aquesta expressió a l'Oda 1,11: "Carpe diem quam minimum credula postero" ("aprofita el dia, no confiïs en el demà")."

I això pensava ahir quan baixava en cotxe cap a Manresa, precisament escoltant el CD del Ramon Mirabet. Pensava en la mort de la Tatiana Sisquella i com ella en els seus escrits defensava el dret a fer les coses que ens agraden i en el moment que ens venen de gust... I jo veia uns paisatges suggerents amb fragments de bosc il·luminats per una llum càlida...
Venien ganes de sortir de la carretera i agafar un d'aquells camins. Apagar el motor i quedar-se allà gaudint d'aquella llum i aquell silenci... Escoltar música o llegir o escriure o fer una becaina... APROFITAR L'OPORTUNITAT... CARPE DIEM!!

No podem fer això!
Però sí que podem fer moltes altres coses. Sobretot anar per la vida amb els ulls i l'esperit ben oberts per gaudir de tants petits moments de bellesa i felicitat que ens passen per davant i a vegades no sabem veure. Acceptar el que som i el que tenim i gaudir-ne sense desitjar ser més.


I ara per a mi les cançons del Ramon Mirabet són un complement perfecte per gaudir d'aquests petits moments.
Avui ha estrenat aquest nou vídeo de la seva cançó "Carpe Diem" i tot s'ha confabulat perquè us publiqui aquesta notícia que, espero que us agradi.

Cap de setmana casolà

Aquest cap de setmana ha estat estranyament tranquil.
Després de molts d'atapeïts... Dissabtes amb partits de futbol del Roc, dinars, trobades... Diumenges amb cros matinal, dinars a Manresa, partits de bàsquet... Tot el cap de setmana amb el cotxe al cul i sense parar d'anar amunt i avall.

Aquest dissabte vam anar a veure com el Roc jugava a futbol a les 11 h. a Artés (van empatar 4-4 en un molt bon partit). I després del partit vam anar a casa i ja no ens en vam moure. I aquestes hores de quietud casolana ens van donar per fer activitats artístiques.
Abans de dinar l'Ona va començar a agafar fulls de colors i va desaparèixer. Al cap d'una estona ens va cridar i ens va ensenyar com havia fet una decoració festiva per la porta de la nostra habitació.
Havent dinat, quan vam tancar la tele, l'Ona va anar al despatx i va començar a fer un conte, enganxant uns quants papers, demanant-me com s'escrivien les paraules que no coneixia, demanant-me que li fes alguns dibuixos...
Mentrestant el Roc va decidir anar un pas més enllà en la idea de decoració de la seva germana i va construir unes cortines per la porta de la seva habitació.
No sé perquè, però em va venir de gust (i no serà que no tingués feina) de fer un conte per a l'Ona.
Fins per allà a les 9 h. del vespre tothom va estar ben enfeinat (l'Anna feia feina d'escola a l'ordinador).
Evidentment quan el Roc va veure el conte que havia fet per a l'Ona, va dir que també en volia un. A mi em va semblar just i em vaig posar a construir el seu, ampliant el catàleg de la nova "Editorial Patatim".
El diumenge ens vam llevar relativament d'hora per anar a la gossera de Moià, on l'Ona volia demanar informació per la recerca que ha de fer sobre els gossos. Ens van ensenyar les instal.lacions, vam veure com medicaven els gossos i, finalment, ens van deixar treure uns gossos a passejar. I els nens van estar contentíssims.
Cap a les 12 vam arribar a Calders on havíem quedat amb uns amics a fer el vermut al Mirador de la plaça. Sense cap pressa (quina sensació tan estranya i tan agradable...) vam fer petar la xerrada fins que vam arribar a casa per dinar.
Em vaig permetre el luxe de fer una bona migdiada i després vam posar la tele per veure la final de la Copa del Rei de bàsquet.
Cap de setmana casolà molt recomanable que estaria bé repetir més sovint i del qual us deixo un recull d'imatges (incloent els 2 contes de l'Editorial Patatim).

La tristesa

Ahir a la nit em vaig assabentar de la mort de la Tatiana Sisquella i em va colpir. Vaig estar una bona estona consultant per internet, llegint reaccions al seu traspàs, repassant la seva biografia, recuperant articles seus que ja havia publicat en aquest bloc i vaig acabar redactant una notícia.
I tot això amb un nus a la gola i alguna llàgrima relliscant galtes avall.

Avui al matí m'he llevat predisposat a la tristesa.
Escoltant els elogis i homenatges que en feien els seus companys de ràdio amb la veu entretallada, m'he emocionat altra vegada.
He arribat d'hora a l'escola, he anat a comprar el diari ARA, he arribat a la meva classe -buida- he engegat l'ordinador i he buscat una música de fons per llegir les 4 pàgines que li havien dedicat (articles d'opinió de companys, biografia, recull d'alguns dels seus articles...).
He posat la banda sonora de la pel.lícula "Adore" (composada per Christopher Gordon i descoberta a través del bloc de l'Albert Espinosa) i he devorat tot el que en deia el diari amb molta emoció i més llàgrimes.
Tot el dia he estat una mica tou i m'ha agradat compartir les meves sensacions amb altres companys a qui també havia colpit la notícia.
Al migdia m'he afanyat a arribar al cotxe per sentir el començament de "La Segona Hora", el magazin d'humor dels migdies de RAC1 on la vaig descobrir. El Quim Morales ha fet una introducció molt emotiva que m'ha fet conduir fins a l'hora de dinar amb els ulls entelats altra vegada.

A la nit he tornat a entrar a internet a llegir el que se n'havia dit i he seguit emocionant-me llegint les opinions dels oients, els homenatges dels seus companys... una unanimitat colpidora que demostrava que hem perdut una persona molt especial que no havia deixat ningú indiferent.

En definitiva, m'he passat el dia plorant a batzegades i buscant alimentar aquest sentiment de tristesa. I això m'ha fet pensar que potser la tristesa no és un sentiment tan negatiu. Perquè aquesta meva tristesa (que em consta que ha compartit molta gent) era un sentiment maco, tendre, emotiu, era la constatació que una persona havia aconseguit captivar moltes altres persones que han arribat a respectar-la, admirar-la i estimar-la. Tant com perquè en el dia de la seva mort la sentin com la d'una persona propera.
I això és maco. Pensar que si ella pogués veure tot el que ha provocat la seva mort somriuria feliç d'haver arribat al cor de tanta gent.
I gaudir d'aquests pensaments i sentiments dins d'una classe de primària buida, amb una música suggerent, sense que ningú els interrompés, ha estat un moment maco.

És molt injust que mori una persona de 35 anys a la flor de la vida, que la seva mort sigui el final d'una cruel malaltia, que la seva desaparició deixi moltes persones òrfenes del seu talent i la seva sensibilitat.
Però és molt millor que una mort provoqui onades de tristesa i de solidaritat que no pas indiferència.
Aquesta tristesa demostra que la vida va valer la pena. I la teva va valer la pena, Tati, i segur que tu ho explicaries molt millor.

Fins a sempre!

(us deixo amb un dels articles que avui ha destacat el diari ARA que us recomano escoltar amb la música de fons del vídeo que hi ha al final d'aquesta notícia)

El millor equip del món (19-3-2011)
En aquesta vida és important tenir un bon equip amb qui jugar la lliga del dia a dia. Aquests equips no surten als diaris ni juguen la Champions, però són els únics que ens poden apropar a la veritable victòria. El nostre equip ha de ser sòlid quan vénen rivals poderosos i atrevit quan la situació ho permeti. Cada jugador ha de tenir un lloc definit al camp, però tots han de saber com moure's perquè la bola giri cap on ha de girar. Segurament una de les claus d'aquest equip guanyador, compacte i sense esquerdes, és que no té una única estrella, sinó que, respectant els veterans i les gràcies naturals de cadascun dels jugadors, el protagonisme va circulant amb la mateixa fluïdesa amb què ho fa la vamba entre una porteria i l'altra. Perquè un rematador no és ningú si no hi ha qui li faci una bona centrada i un migcampista d'or no pot brillar sense una defensa emmurallada i contundent al darrere.

Els colors d'aquest equip s'han de portar al cor o no s'han de portar, i la seva pinya ha de ser tan densa que no se n'escapi mai cap pinyó. Aquest equip mai no s'ha de deixar menystenir per ningú per molt gran, fort i agressiu que sigui. No ha de tenir por, sinó respecte. El seu joc ha d'intentar ser net, divertit, ràpid i elegant. Sense estridències, amb gràcia, intens, però també proper i imperfecte.

Avui he vist com el meu equip corria darrere la pilota i lluitava per guanyar, una vegada més, el partit de la vida. Ens ha tocat un rival aspre, sec i que jugava brut, però ens hem mantingut ferms, constants, positius. No ha estat un partit fàcil, creieu-me, però com passa en els bons equips, en les pitjors situacions ha sortit el millor de cadascú de nosaltres. Per això, just abans que la pilota entrés a la porteria contrària, he pensat que el meu equip era el millor del món.

Ha mort Tatiana Sisquella

Dijous 6 de febrer de 2014:
ha mort la TATIANA SISQUELLA.

35 anys!!

Puto càncer!!

La vaig conèixer a "La segona hora" de RAC1 i la vaig trobar divertida, enginyosa, alegre, enèrgica... Quan va marxar em va saber molt greu. Després vaig saber que lluitava contra un càncer... i que guanyava... La vaig retrobar com a articulista de l'ARA, en alguns programes de tele... Sabia que ara dirigia i presentava "La Tribu de Catalunya Ràdio" tot i que no havia sentit mai aquest programa.
I ara m'acabo d'assabentar de la seva mort i m'he quedat glaçat. Sense tenir-hi més del que he explicat m'ha sabut molt greu!!
I aprofito per enllaçar 2 articles seus que havien protagonitzat temps enrere dues notícies del picalapica. Com a petit homenatge i perquè els que no la coneixíeu, pugueu valorar el seu tarannà i el seu pensament sempre positiu i volent gaudir dels petits plaers de la vida.

Lluitava contra un càncer i al final... ha perdut!
Que sigui de les últimes!
Descansi en pau!

Dia de l'Aniversari Lliure (16-6-2011)

Vacances (15-7-2012)

I un bé negre amb potes rosses!!

La frase que encapçala la notícia significa:
"De cap manera; frase amb què es rebutja o menysprea una pretensió o una afirmació d'algú."

I això és el que opino del nou atac a la immersió lingüística que l'escola catalana ha rebut per part dels estaments político-judicials de l'Estat Espanyol.

El 31 de gener el TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) va dictar 5 interlocutòries en resposta als recursos presentats per un nombre minúscul de famílies (les punyeteres famílies de 8 alumnes envers un total de 1.200.000 alumnes!!!! Menys d'un 0'001 %!!!!) que reclamaven el seu dret a rebre l'ensenyament en llengua castellana.

I la sentència és dura però difícilment comprensible:

1.- Imposa que un mínim del 25 % de l'ensenyament hagi d'efectuar-se en castellà (incloent-hi una matèria troncal) en aquells grups on tan sols ho demani un sol alumne.

• D'entrada ja em sembla al.lucinant que una demanda d'una sola persona hagi d'afectar la immensa majoria d'un grup que no presenta cap queixa. Com si un únic nen budista hagués d'obligar tots els seus 26 companys d'aula a estudiar el budisme durant 1/4 part de l'escolaritat... Com si un únic nen vegetarià hagués d'obligar tots els seus 26 companys a menjar dieta vegetariana 1/4 part dels àpats...
• A continuació és tristíssim i ridícul que uns jutges (que pressumptament són experts en temes legals i judicials però no tenen perquè ser-ho en temes pedagògics i educatius) determinin un percentatge totalment arbitrari, sense tenir en compte cap dels criteris que els professionals i els legisladors han tingut en compte per instaurar el model lingüístic vigent fins el moment.

2.- Responsabilitza del compliment d'aquestes sentències als directors dels centres on es produeixin aquests casos.

• I d'aquesta manera els obliga a desacatar la Llei d'Educació aprovada pel Parlament de Catalunya en virtut de les Competències Educatives que té transferides la Generalitat de Catalunya.

Tot plegat no té ni cap ni peus i assistir a aquests atacs m'indigna i em predisposa a la rebel.lia, la insubmissió, la protesta pacífica, però sobretot... a la INDEPENDÈNCIA!!
Però cal que aquests atacs barroers (amb la política i la justícia fent tentines de bracet i molestant els veïns com dos amigots que han sortit de farra) no ens facin perdre el seny, ni desbarrar, ni caure en errors estratègics...
Llegeixo als diaris crides a "...plantar cara amb una educació exemplar...", "...respondre amb serenor i fermesa...".

Compto fins a 10, respiro fons i m'hi avinc.
D'acord.
No direm una paraula més alta que una altra, però tampoc no farem ni un pas enrere. I avivarem el pas per arribar al 9 de novembre i als dies que segueixin per culminar aquest camí històric que ens ha de dur a la INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA. 
I llavors rellegirem aquestes notícies i recordarem aquests desagradables episodis i potser encara haurem de reconèixer que ens van ajudar a no defallir, a mantenir la indignació alta i a no perdre de vista l'objectiu que ens havia d'allunyar d'aquesta realitat trista, manipulada i ridícula.

A Catalunya el Govern Espanyol no disposa de majories parlamentàries (com a les Illes Balears o el País Valencià) per tirar endavant impunement les seves polítiques d'anorreament de les llengües i cultures que no siguin la seva "una, grande y libre". Per això necessita anar de bracet de la caricatura que tenim com a poder judicial (La Voz de su Amo) per anar bombardejant regularment allò que a Catalunya no és un problema per a ningú.
Però ja se'ls acaba...

Que vagin dictant sentències que jo els contestaré:

I UN BÉ NEGRE AMB POTES ROSSES!

Depèn de tu

Això que ara us explicaré va passar ja fa un temps i ho vaig viure amb certa intensitat. Però després m'he adonat que m'ha passat diverses vegades a la vida...
Un dia, quan plegava de la feina a les 7 h de la tarda, cansat i amb ganes de desconnectar, em van donar un encàrrec.
Havien trucat demanant per mi i em van donar un post-it amb el número de telèfon perquè m'hi posés en contacte per concertar una trobada i parlar del tema en qüestió.
I el tema en qüestió (per discreció professional no us puc donar detalls ni tan sols pistes) era delicat i potencialment conflictiu, podia derivar en una conversa tensa i a més involucrava terceres persones que era millor que no tinguessin coneixement del que estava succeint.
Em vaig atabalar molt i no tenia cap ganes de fer aquella trucada perquè mentalment vaig començar a dibuixar un escenari en que tot aniria malament i cada cop pitjor.
Vaig estar un parell de dies arrossegant aquell post-it amunt i avall però sense fer la trucada en qüestió perquè per a mi fer aquella trucada era encendre el primer petard d'una traca que em podia acabar petant als nassos...
Anava a dormir i dibuixava mentalment l'escenari del que podia arribar a passar, però...

... però al mateix temps, dintre meu va començar a emergir una força positiva... Vaig començar a pensar que potser no havia d'anar tot tan malament, que potser la conversa no havia de produir-se en els termes que jo estava imaginant, que podíem tractar aquells temes de manera adulta i educada i, fins i tot si no ens posàvem d'acord, parlar-ne civilitzadament... Vaig començar a pensar que com més aviat fes la trucada i celebréssim aquella trobada, abans em passaria aquell neguit... Vaig començar a canviar el xip, a agafar forces i, finalment, vaig fer la trucada i vam concertar una entrevista.

Durant els dies previs a l'entrevista vaig seguir pensant sovint en aquella trobada, però ja no ho feia a base de núvols negres i decorats pessimistes, sinó que m'anava carregant de raons i arguments per conduir la conversa pels escenaris que a mi m'interessava transitar... I cada cop em feia menys por aquell encontre.

Finalment va arribar el dia, vam tenir la reunió i... va anar bé. Vam anar parlant tranquil.lament, ens vam escoltar mútuament i, sense acabar de pensar el mateix en alguns temes, vam posar-nos d'acord en posicions assenyades.

I, sabeu què?
Crec que aquella reunió va començar a anar bé el dia que vaig començar a pensar-hi en positiu, el dia que jo vaig canviar el xip, el dia que vaig deixar de veure-ho negre.

O sigui que penso que moltes vegades, el que realment ens acaba passant, depèn en bona part de nosaltres mateixos, de com ho enfoquem, de les expectatives amb què ens acostem a la situació en qüestió...

No sé si corroborareu aquestes meves paraules però, en qualsevol cas, us desitjo que tingueu un molt bon dia... només depèn de vosaltres! ;-)