Jornada de reflexió: la llibertat és inajornable

A poques hores que comenci la històrica jornada del Referèndum del 1 d'octubre, amb el cos i l'esperit bullint de sensacions i emocions presidides per una tremenda il·lusió, us deixo amb el magnífic vídeo "LA LLIBERTAT ÉS INAJORNABLE"
Som un poble collonut!
Ara sí que sí!

L'actualitat política en 3 vídeos

L'actualitat política bull.
Se succeeixen les notícies d'una i altra banda.
A cada nova mesura repressiva de l'Estat Espanyol en una embogida espiral, un nou esforç d'imaginació i serena perseverança per part del Govern, les institucions i la població catalanes.
En qüestió d'hores els fets canvien, evolucionen i es precipiten cap a l'episodi final de l'1 d'octubre i enmig d'aquest vertigen els darrers dies hi ha hagut 3 vídeos que m'han cridat molt l'atenció (per bé i per mal) i els enllaço aquí per intentar ordenar una mica el que està passant.

1.- LA POR ES DISFRESSA D'ODI IRRACIONAL?
Que la gent de Huelva acomiadi els guàrdies civils que es desplacen cap a Catalunya per col·laborar en la repressió del referèndum de l'u d'octubre amb càntics de "A por ellos!" què pot significar? Els envien a la guerra a lluitar contra l'enemic? Ens odien de manera irracional per voler ser qui som? Per voler exercir la democràcia i defensar els drets i llibertats individuals i col.lectius? O és que tenen por que puguem tirar endavant les nostres aspiracions i objectius de manera pacífica i perdin aquella part d'Espanya que els ajuda a subsistir econòmicament?
El que està clar és que a una bona part de les Espanyes ni ens estimen ni ens respecten i si ens volen per alguna cosa és per veure'ns sotmesos i per beneficiar-se del que nosaltres puguem aportar. Si volguessin que ens quedéssim a Espanya per alguna raó positiva la seva reacció hauria de ser una altra, no?


2.- EL CINISME I EL MENYSPREU REGALIMEN
Quan ahir vaig sentir parlar Mariano Rajoy, en la roda de premsa conjunta al costat de Donald Trump no em podia creure el que sentia... És al minut 19:49 del vídeo i diu:

...todo el mundo sabe que el referèndum no se puede celebrar 

porqué no hay ni Junta Electoral, ni hay un equipo en la Generalitat 

organizando el referèndum, cuando han sido ya.. 

no hay papeletas, no hay personas que estén en las Mesas, 

no hay locales que conozca la gente... es decir, es un disparate... 

Lo que puede haber es...alboroto...puede haber ruido, 

pero desde luego lo que no puede haber es un referéndum 

válido, democrático y con un mínimo de garantías...

I es va quedar tan ample, ni va parpellejar... com gosa dir que no hi pot haver un referèndum amb garanties després d'haver fet mans i mànigues per carregar-se-les i prohibir-les tan com ha pogut!!!
Ho vaig trobar d'un cinisme i un menyspreu majúsculs i indignes i només espero que la comunitat internacional acabi donant-li el que es mereix i li giri l'esquena quan es vegi la voluntat majoritària del poble de Catalunya.


3.- NO PENSEM CALLAR
I davant d'aquestes agressions flagrants, de les violacions dels més bàsics drets humans (de reunió, d'informació, de correspondència, de llibertat d'expressió, de vot...) els catalans seguim amb el nostre esperit pacífic, democràtic i... més festiu que mai!
Perquè hem perdut la por i estem gaudint del moment històric que estem protagonitzant en comunió perfecta entre tota la ciutadania (qui recorda les picabaralles entre JxS i la CUP?, ara són "germans de mambo"!), la classe política i fins i tot la policia catalana.
Tots a una! Tots conscients que no ens podran aturar perquè ja no tenim por! Tots conscients de quina és la manera bonica i valenta d'aconseguir-ho: amb somriures, amb cançons, amb clavells i amb imaginació.
I no estem sols: moltes veus ens donen suport des d'Espanya i la comunitat internacional perquè la nostra manera de fer respectuosa i democràtica ens ha donat la raó.
Per això, com deia aquesta campanya d'Amnistia Internacional del 2015 sobre la llibertat d'expressió que ahir em van reenviar i em va fer emocionar, NO PENSEM CALLAR!

Ara sí que sí!!

Adolescència de manual

És increïble viure-ho en directe...
De cop i volta aquell nen dòcil i insegur, que no volia quedar-se sol a casa s’ha convertit en una altra cosa... És un procés natural i irreversible, però és impressionant i curiós viure’l des de primera fila...
Hi ha hagut diversos factors desencadenants, a part de l’edat (12 anys i mig): l’ús del mòbil que el manté permanentment en contacte amb tots els seus amics, la llibertat tastada durant els dies de la festa major de Calders (campant per les seves amb els seus amics amunt i avall), l’autonomia forçada pel fet d’anar a l’institut (va i torna sol amb l’autobús i a les tardes està sol a casa i s’ha d’espavilar per dinar)...

Un dels dies de la Festa Major de Calders el vaig veure entrar al Centre Cívic amb els seus amics, amb les mans a la butxaca, arrossegant els peus (me l’imagino amb la caputxa posada però no puc garantir que fos veritat), amb aires de “tios durs” sense somriure...semblaven una autèntica “pandilla”... I no vaig poder evitar somriure, certificant que definitivament havíem passat pantalla i entràvem en l’apassionant món de l’adolescència.
 
I ara toca barallar-nos cada dia... Deixa estar el mòbil d’una vegada!... Encara no t’has buidat la bossa d’entrenar?... Vols fer el favor de portar la roba bruta a la rentadora!... Què hi fan els teus libres tirats pel sofà?... Per què no t’has fet el llit?... Ja has fet els deures?...
I ell en comptes d’això té uns altres interessos... Puc quedar amb el Quim?... Puc pujar a l’ordinador per connectar-me al correu?... El Jan es podrà quedar a dormir el dissabte?... I són peticions que esperen un “sí” i no accepten un “no”.
Quan arriben els “no” s’obre la caixa dels trons: crida, plora, s’enfada, es tanca en banda, es tanca a la seva habitació (o al lavabo)... És injustíssim!!!... Per què no?... A l’Ona no la castigueu mai!!... N’estic fins els put... coll...!! Pura filosofia i poesia a raig!!!
I és clar, no sempre estem prou serens i tranquils per reaccionar amb esperit zen i revertir les situacions... A vegades es “lia la de la San Quintín” i llavors sembla una lluita de decibels a veure qui crida més...tot i sabent que aquesta no és la millor manera....
Però a vegades trobem el carro de la paciència ple fins dalt i parlem, aguantem, empassem gripaus, atemperem, intentem raonar, surfegem les onades d’hormones, comptem fins a xifres molt altes i acabem fent renéixer els somriures. Perquè en el fons tenim molt clar que això és el que toca, que és totalment normal i natural, que ell ara ens ha de desafiar, ens ha de qüestionar, ha de construir la seva personalitat, s’ha de refugiar en unes amistats que l’ompliran molt més que la realitat familiar i ha d’anar demanant més corda per volar.
Però mica a mica, cremant les etapes, equivocant-nos i aprenent dels errors, aprenent a analitzar i reflexionar sobre el que vagi venint, construint una base sòlida a partir de la qual pugui construir els seus ideals i objectius, la seva personalitat futura, adulta i independent.

Un dia d’aquests que estava enfadadíssim per alguna negativa que considerava injustíssima, vaig acostar-m’hi amb ganes d’abraçar-lo per calmar-lo i parlar. Es veia d’una hora lluny que no era ell, que estava trasbalsat pels còctels hormonals, plorava desconsoladament i no volia saber res de mi, tot i que en el fons necessitava aquella abraçada que jo li volia donar. Vaig persistir, vaig aguantar mil i una negatives i vaig acabar vencent la seva resistència i abraçant-lo. Li volia dir una frase però ell llavors no em volia escoltar. Malgrat tot es va anar calmant i vam remuntar la crisi.

A la nit quan li vaig anar a dir bona nit, em va abraçar i em va donar les gràcies per haver-lo ajudat a calmar-se. Llavors jo li vaig poder dir la frase que m’havia quedat al pap:

- Abraça’m quan menys m’ho mereixi perquè es quan més ho necessito.

És una petita adaptació d’on proverbi xinès que parla d’”estimar” en comptes d’”abraçar”. Es va quedar pensant un moment i ens vam tornar a abraçar mentre intercanviàvem “t’estimo” i deixàvem els cors en pau.

Uff! Serà una mica esgotador això de l’adolescència (i la seva de moment està sent de manual), però no pas més que les que ha anat torejant tothom abans que nosaltres i les que hauran de superar molt més quan nosaltres acabem.
No podem queixar-nos, doncs...
Benvinguts a la muntanya russa de l’adolescència!

20-S: Aquí comença...la nostra independència!

20 de setembre de 2017.
De bon matí ens informen que la Guàrdia Civil està entrant a diverses conselleries de la Generalitat i que el Govern Espanyol suspèn l'autonomia econòmica de Catalunya.
Mesura repressiva de nivell "pro" com a càstig per la intenció de tirar endavant amb el Referèndum del 1-O...
Indignació!
Segueixen les notícies: la gent surt al carrer massivament per defensar les seves institucions...
Orgull, emoció i il·lusió!!

Passo el matí seguint les notícies i delint-me per anar a Barcelona a formar part de la història... La història em crida...
Pel grup de whatsapp "A punt" (gent de l'ANC de Calders) m'ofereixo per anar a Barcelona a partir de les 7 de la tarda. S'hi apunten el Jordi i la Mercè.
A les 7 tocades, amb el temps just d'haver passat per casa a agafar l'estelada, agafem el cotxe i cap a Barcelona. Cap a 3/4 de 9 aparquem i arribem a la Rambla de Catalunya: brutal!!!
Està ple de gent cantant sense parar, enllaçant una cançó amb una altra i somrient, conscients d'estar vivint un moment històric i disposats a posar el seu gra de sorra perquè tot surti bé.

In, inde, independència!

Hi ha gent que hi porta moltes hores i es van alternant la gent que ja torna cap a casa seva amb els que tot just arribem. Mica a mica anem avançant cap a la porta de la Conselleria d'Economia.

Votarem! votarem!

Els carrers seran sempre nostres!

Amb paciència anem avançant entre un autèntic formiguer de gent, com en les grans ocasions. Gent amb corbata i gent amb rastes, avis molt grans que fan patir enmig d'aquell brogit i gent molt jove: la diversitat de tot un país que ha trobat un nexe comú en la defensa de la democràcia...

Aquesta nit... la passareu aquí! (adreçat a la Guàrdia Civil que està dintre la Conselleria)

Aquí comença... la nostra independència!

Tothom està pendent dels mòbils...compartint notícies i fotos... enviant cròniques del moment... Uala! Mira quina gentada a Manresa!! Aquest matí a Girona hem omplert la plaça! Tothom presumeix de la seva terra, però enorgullits de la pertinença a un projecte comú: Catalunya!

Fora les forces d'ocupació!

Sense violència... guanyarem!

A l'entrada de la Conselleria hi havia uns cotxes de la Guàrdia Civil sobre els quals s'hi enfilen diverses persones, de fet només es veuen els capós enmig de la gent.... Eulàlia Reguant i Mireia Boia (de la CUP) s'adrecen a la gent amb un megàfon... De més avall arriba el so de música en directe (es veu que hi ha un escenari per on van pujant músics i canten en directe)... D'algun lloc comencen a passar ampolles d'aigua perquè les repartim entre la gent que porta moltes hores allà... Ningú no sembla cansat, ningú no sembla tenir ganes de marxar: és el moment de la gent! Jordi Sánchez i Jordi Cuixart sobre un cotxe de la Guàrdia Civil i megàfon en mà, agraeixen la presència de la gent i conviden tothom a marxar a partir de les 12 per tornar l'endemà al matí davant del TSCJ...

Vosaltres marxeu... nosaltres ens quedem!

Cada cop que s'obren les portes de la Conselleria i es veu algun guàrdia civil les xiulades i escridassades són espectaculars... Cantem... "Els segadors"..."L'estaca"... fins i tot "El virolai"... i consignes i més consignes... fins i tot n'hi ha uns de Girona que estan de conya i intenten engegar cançons que no tenen res a veure i acabem cantant una tros del "Doraemon"...
De cop em creuo la mirada amb la Laia! Increïble! Viu a Barcelona i fa un parell d'anys que no ens vèiem i ara estem a uns 5 metres, tot i que és gairebé impossible acostar-nos... Finalment veiem un forat i ens trobem amb una abraçada feliç: "que guai trobar-nos aquí!"... Ens posem una mica al dia enmig del brogit de la gent

Són gairebé la una de la matinada i el seny ens demana plegar veles per poder rendir l'endemà. Abandonem la Rambla de Catalunya amb un somriure i enfilem el llarg camí de tornada a casa, cansats però orgullosos del que hem viscut.
Cap a 3/4 de 3 arribo a casa, afamat i cansadíssim. Faig un mos ràpid i em fico al llit.

Segur que no ho he sabut explicar bé, però tinc la sensació d'haver viscut un moment històric que algun dia em permetrà dir "Jo hi vaig ser!"

Hola, República!

Segueixo amb una gran il·lusió el desenvolupament diari d’aquest apassionant procés polític. Estic enganxat als canals de notícies a totes hores: els diaris digitals, el facebook, els grups de whatsapp... I no paren de succeir-se notícies en dues direccions:

• d’una banda el govern espanyol sembla haver entrat en una espiral frenètica i frenopàtica de prohibicions i entrebancs judicials i crida a declarar els més de 700 alcaldes que han donat suport al referèndum, adverteix (amenaça?) els 40.000 voluntaris que ens hem inscrit que no col·laborem i no ens presentem a les seus electorals, prohibeix als mitjans de comunicació informar, clausura planes-web... 
• d’altra banda, aquesta estratègia antidemocràtica i dictatorial, dispara els suports a favor del referèndum, tant entre els indecisos de Catalunya, com entre els demòcrates de diferents punts d’Espanya, com entre els organismes internacionals (el Departament d’Estat dels EUA, la Comissió Europea, els principals diaris europeus, Human Rights Watch...

I cada dia sembla millor que l’anterior: Ada Colau arriba a un acord amb el Govern de la Generalitat per permetre votar als ciutadans de Barcelona en el referèndum, Oriol Junqueras comunica al ministre Montoro que ja no li retrà comptes de les despeses relacionades amb el Referèndum, se celebra al Tarraco Arena l’acte d’inici de campanya que ha estat prohibit i reprohibit amb un èxit espaterrant de públic...

I tots els indicis van en la mateixa direcció: Espanya ha perdut els papers, està fent les últimes accions i amenaces a la desesperada, però ja no té res a fer per aturar-nos i ja no ens espanta.
No tenim por!

Jo mateix em vaig inscriure com a voluntari i estic desitjant que em toqui estar a la mesa electoral de Calders per poder desobeir el pobre Mariano Rajoy que ens ha dit que “no hi anem si no volem cometre un delicte”.
Doncs estic desitjant cometre aquest delicte. Per poder anar detingut i emmanillat a la presó al costat de 40.000...? 60.000...? 100.000 persones? Els milers de persones que el dia 1 d’octubre desobeirem activament i ens plantarem davant de les seus electorals abans de l’hora d’obertura per si cal defensar aquesta nostra democràcia i poder entrar als llibres d’història i davant dels quals el govern espanyol es trobarà frustrat i impotent, havent d’admetre una dolorosa derrota. Dolorosa però treballadíssima, perquè ho han fet tan malament com han pogut.
Quines ganes que arribi l’1 d’octubre...
Hola, República!
Hola, nou país!
Hola, Europa!

Ara sí que sí!

Fa anys que dura això del procés... (AL FINAL DE L’ARTICLE EN FAIG UN RESUM CRONOLÒGIC).
I el proper dia 1 d’octubre està convocat el referèndum d’independència de Catalunya. I si surt el “sí” hi ha una llei de transitorietat jurídica que permetrà proclamar la República Catalana i engegar el procés constituent del nou país.
Però des del govern d’Espanya diuen que no se celebrarà i han activat tots els mecanismes per perseguir-lo per la via policial, judicial i penal. Han fet suspendre les lleis pel Tribunal Constitucional, han posat querelles contra els membres del Govern i la mesa del Parlament, volen intervenir i requisar qualsevol objecte que hi estigui relacionat (urnes, sobres, manuals...), clausurar les webs, prohibir-ne la publicitat, han amenaçat els alcaldes i els voluntaris perquè no hi col·laborin... Fins i tot la Guàrdia Civil ha estat 48 hores vigilant i inspeccionant una impremta de Constantí i han entrat al setmanari “El Vallenc” de Valls. I davant d’aquest desplegament d’amenaces, pressions i prohibicions que busquen despertar la por dels independentistes...

...el Govern català deixa clar que tirarà endavant el referèndum i arribarà fins el final, més de 670 ajuntaments confirmen el suport al referèndum, més de 30.000 persones s’ofereixen com a voluntàries (jo també), més de 100.000 persones signen el manifest joconvoco.cat (jo també), més de 400.000 persones s’apunten a la Diada (jo també), hi ha preparatius per preparar una caixa de solidaritat per recollir fons per pagar les multes dels condemnats i la gent estem disposats a, com diu el nou vídeo de la CUP, posar-nos a “ballar el mambo”.

No tenim por!

La gent s’aplega a l’exterior de la impremta de Constantí i de les oficines de “El Vallenc” i ofereix paperetes als guàrdies civils, els canten “On estan les paperetes...?”, els planten una urna als morros i es posen a votar, els canten “Passi-ho bé, passi-ho bé...”, surten impressors que es posen a imprimir butlletes i desafien les prohibicions...
I tot això amb un somriure, si no una rialla oberta, amb una alegria que està a l’extrem oposat de la por que ens volen provocar, l’alegria de veure la independència a tocar.

Fa anys que perseguim la independència i que aquest procés creix sense parar, però sempre s’acabava imposant una incredulitat, una por, una desconfiança davant del sentiment generalitzat que a l’hora de la veritat l’estat espanyol entraria amb tota la seva força i ens impediria fer el pas... i aquesta nostra inseguretat i por era la seva única arma. Però ara no tenim por!
Cada cop ens sentim més maltractats i menyspreats pel Govern Espanyol, cada cop tenim més suports internacionals, cada cop hi ha més veus que defensen la legitimitat del nostre procés, cada cop hi ha més gent dins d’Espanya que ens mostra la seva comprensió i defensa el nostre dret a decidir, cada cop hi ha més dissidents entre les forces que s’hi oposen... i els que ja estem convençuts, ha arribat el moment que hem vist que no hi havia res que ens pogués impedir fer el pas: només la nostra pròpia por. I ja l’hem perdut!
Perquè si ens diuen que no podem votar, però anem TOTS a votar... què ens faran? Ens posaran a tots a la presó? Faran el ridícul davant la comunitat internacional?

I finalment ens hem adonat que ara està a les nostres mans. Els nostres polítics han estat valents i han arribat fins al final, arriscant patrimonis personals, inhabilitacions i represàlies vàries. Ara ens toca a nosaltres!
Si nosaltres no defallim i responem a cada amenaça i provocació com ho hem fet en aquests primers casos de la impremta de Constantí i el setmanari de Valls, amb seguretat, amb valentia i amb alegria, què podran fer? Com aturaran tot un poble convençut i sense por?
No podran fer res!

O sigui que ens queden unes setmanes de mantenir-nos ferms i serens, no caure en provocacions i respondre massivament a cada nova amenaça fent-nos presents al costat dels nostres polítics amb rialles i càntics per demostrar-los que l’anhel d’independència no és una astracanada de 4 polítics eixelebrats i radicals, sinó que és la il·lusió de tot un poble.
I ho farem!

Omplirem Barcelona per la Diada!
Estarem al carrer al costat dels nostres polítics davant de cada amenaça!
Votarem l’u d’octubre!
I, si som prou (i aquest és l’únic dubte), guanyarem el referèndum i serem un país independent!
I l’endemà començaran a sorgir els reconeixements internacionals i ens sorprendrem que ens semblés que era tan difícil una cosa que haurà estat tan fàcil.
Ara sí que sí!
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
  RESUM CRONOLÒGIC Podríem dir que tot això va començar el setembre del 2009 amb la consulta popular sobre la independència a Arenys de Munt, un fet puntual que es va començar a escampar com una taca d’oli i va tenir múltiples rèpliques arreu de Catalunya (a Calders el 13 de desembre del mateix 2009).
El juny del 2010 el Tribunal Constitucional va dictar una sentència en contra de l’Estatut i va provocar la primera gran manifestació popular (juliol 2010) sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.
El març del 2012 es va constituir l’ANC i va donar un gran impuls al moviment independentista que es va veure reflectit en la gran manifestació de la Diada de 2012 sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”.
El moviment va anar creixent, guanyant adeptes i donant mostres d’aquest creixement i aquesta perseverança en les manifestacions de les diades de 2013 (la “Via Catalana” de cap a cap de Catalunya) i 2014 (la “V” pels carrers de Barcelona).
El 9N (9 novembre 2014) es va celebrar una nova consulta sobre la independència de Catalunya, desafiant la prohibició de l’estat espanyol i amb una gran participació (més de 2 milions de persones i un 80% de suport a l’opció del “Sí”).
El 27 de setembre de 2015 es van celebrar unes noves eleccions que van donar per primer cop una majoria independentista al Parlament de Catalunya (62 escons de Junts pel Sí i 10 de la CUP) que va acabar atorgant la presidència del Parlament al Sr. Carles Puigdemont.
Malgrat diversos entrebancs i picabaralles entre els socis de govern, hem arribat al moment actual, amb l’aprovació per part del Parlament de Catalunya de la Llei de Convocatòria del referèndum sobre la independència de Catalunya per a l’1 d’octubre de 2017 i de la Llei de Transitorietat Jurídica.

"Mongetes" (nou curtmetratge)

He fet un altre curtmetratge! M'ha agafat fort això de jugar a fer pel·lícules...
Després de l'experiència iniciàtica de "El repte" i les divertides 2 parts de "El Comitè", quan vaig començar vacances tenia una petita idea per fer-ne una altra durant l'estiu.
La idea inicial era el fet que no m'agraden les mongetes i les associava a la tristesa, a la marxa fúnebre... A partir d'aquí em van sorgir unes quantes imatges comparant aspectes d'una partida de dòmino i les mongetes... Mica a mica ho vaig anar lligant tot amb un petit guió que donés sentit a tot plegat i que hi donés un gir paradoxal.  
Vaig decidir músiques, vaig organitzar un storyboard detallat i un pla de rodatge i vaig coordinar les sessions de rodatge amb tots els implicats: els 4 de casa meva, la meva sogra i el Pablo...
Hi ha hagut algunes seqüències més elaborades, moltes preses dolentes abans d'aconseguir la bona i la feina d'anar-ho sincronitzant tot plegat en el muntatge. Aquest cop també he hagut de fer una mica d'efectes especials escatològics i hi ha anècdotes divertides de rodatge.
El 16 d'agost vam fer la pre-estrena amb tots els actors a Calafell i després vaig acabar d'ajustar detallets fins que ja el vaig donar per acabat.
Fer una pel·lícula és com un viatge: t'ho passes bé quan la prepares, quan la fas i, a posteriori, cada cop que la tornes a veure o algú te'n parla. O sigui que... mireu-la i parleu-me'n! Feu-me arribar les vostres impressions i digueu el que us agradi, però també critiqueu allò que no trobeu prou encertat...
Apa, espero que us agradi!

Estiu 2017

Torneig de futbol a Artés. Festa de final de curs a Calders. Trobada de cosins a Artés. Colònies musicals al Xaloc. Casals a Artés. Sortida de Dominiques a Roses. Cinema. Piscina de La Guàrdia. Concert de Ramon Mirabet a Fonollosa. Excursió amb bicicletes. Canvi de cotxe. Acampada a casa. Cosinada a Gualba. Escapada a Malgrat de Mar. Festa del Nil amb nit de terror. Sant de l'Anna i dinar a La Bufa. Dinar a ca la Mari. Realització de la pel·lícula familiar "Mongetes". Colònies del cau a Vallcebre. Paddle a La Baells. Incendis massa a prop de Calders. Dinar a Ca La Bòrnia. Gamper al Camp Nou. Calafell per primer cop sense el Xep. Lesions (trencament de bessons de l'Eladi i esquinç al peu de l'Ona). Sant Roc: el primer mòbil i un fuet gegant. Amics de la platja. Surf i paddle i bàsquet i pingpong. Visita del Maldonado. Aniversari de l'Anna. Atemptat a la Rambla i manifestació a Barcelona...
Quantes coses! I com ha passat l'estiu del 2017!
Sort que hem aconseguit arrancar-li unes quantes imatges per guardar-les de record...

El que queda després de l'atemptat de Barcelona

Va ser horrorós l'atemptat de la Rambla de Barcelona... esgarrifós... incomprensible...
I va provocar, a part d'aquesta incomprensió, moltes sensacions desagradables: tristesa, dolor, preocupació, por, inseguretat...
Però paradoxalment, enmig d'aquells dies tan intensos que vaig passar enganxat a la tele, als diaris i a les xarxes socials, em vaig emocionar moltes vegades davant d'actituds, sentiments, comportaments i reaccions positius que sobresortien d'aquella experiència tan negativa.

1.- SOLIDARITAT
M'encanta aquest "acudit" que vaig trobar pel facebook:

 

I aquesta va ser l'actitud, davant de l'atemptat: tothom es va sentir part d'un mateix col·lectiu i només importava acompanyar i col·laborar en tot allò que es pogués. Des d'una part més activa i professional com van fer les forces de seguretat i emergències mèdiques des d'un primer moment ...

 

Però també la "societat civil" es va mobilitzar des del primer moment i van ser molt significatives les cues per donar sang, els taxistes oferint-se a fer viatges gratuïtament o, sobretot, la reacció tan generosa i humanitària dels veïns de Barcelona que van deixar la comoditat de les seves cases per baixar a assistir les persones que van quedar atrapades en les retencions de les rondes, repartint-los aigua o aliments...

L'endemà mateix també va ser molt emotiva la reacció de solidaritat en forma de dibuixos que reflectien la condolència i el suport a Barcelona...

 

I impressionant la lliçó que van donar alguns establiments negant-se a vendre els diaris que aprofitaven la desgràcia per fer-ne sensacionalisme i morbo mostrant imatges de les víctimes, enfront dels mitjans de comunicació que tractaven la notícia des del respecte... Una mostra espontània i espectacular de maduresa i criteri...

També va ser molt emotiva la manera espontània com la gent va començar a tornar a les Rambles i va mostrar el seu condol i record per les víctimes en forma d'ofrenes diverses (flors, espelmes, peluixos, escrits...) que es van anar acumulant en forma d'altars improvisats totalment impressionants...

 

I l'agraïment i reconeixement sincer cap a les persones que havien ajudat amb generositat i professionalitat, posant en perill la seva pròpia vida . Agraïment i reconeixement que es mostrava en forma d'espontanis aplaudiments i somriures agraïts davant dels taxistes i els membres de la Guàrdia Urbana, serveis d'Emergències Mèdiques o Mossos d'Esquadra...

2.- TOLERÀNCIA I VALENTIA
Sé que "tolerància" no és la paraula més adient, però amb ella vull referir-me a la manera tan madura i justa com la població de Barcelona i Catalunya en general, va voler deixar clar que no s'havia de criminalitzar els musulmans i que calia evitar reaccions d'odi i d'"ull per ull".
Ja l'endemà mateix es va improvisar una manifestació d'on va sortir el lema "No tinc por!" i es va tornar a ocupar la Rambla, lluitant per recuperar la normalitat el més aviat possible.
També aquell mateix dia uns quants feixistes i racistes que pretenien manifestar-se contra els musulmans van ser expulsats per una multitud de persones en desacord amb aquests plantejaments.
I paral·lelament s'acumulaven els missatges que, en direcció contrària, defensaven que els culpables no eren ni la religió, ni la raça, ni cap d'aquestes diferències i que defensaven la diversitat, la pluralitat i el respecte a la convivència.
Especialment brillant el dibuix del Joan Turu que transforma la paraula "ODI" en "AMOR".

Dibuix de El Perich

Dibuix de Joan Turu

Dibuix de Jack Koch

Els dos punts culminants d'aquesta actitud són l'abraçada entre els pares del nen mort de Rubí i l'imam de la mesquita d'aquesta localitat i el discurs fet per la Hafida Oukabir, germana d'uns dels terroristes de la Rambla, abogant per la pau i la convivència.
Tolerància i valentia elevades a la màxima potència. I una serenor i una clarividència extraordinàries per sobreposar-se al dolor i no buscar culpables allà on no hi són.

3.- COMUNIÓ, ADMIRACIÓ I AGRAÏMENT
Això és el que va sorgir entre la ciutadania i la nostra policia: el cos de Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana de Barcelona.
De la nit al dia, un desconegut com el Major Trapero, va esdevenir un model de professionalitat i rigor, fent de cara visible d'una gestió força exemplar en la resolució d'una crisi molt exigent.
La serenor i la seriositat a l'hora d'anar comunicant puntualment les informacions, un cop estaven contrastades, i l'eficàcia desarticulant la cèl·lula jihadista en pocs dies van ser lloades a nivell internacional.
Va ser tanta la comunió entre la gent i els Mossos que una frase del Major Trapero a un periodista que es queixava perquè no es respongués en castellà una pregunta de la roda de premsa va fer fortuna en forma de samarretes: "Bueno, pos molt bé, pos adiós".
I el dia de la manifestació del 26 d'agost, les furgonetes dels Mossos i de la guàrdia Urbana van quedar farcides de flors d'agraïment que els col·locaven els manifestants, a part dels nombrosos i repetits aplaudiments i salutacions agraïdes que van rebre.

4.- DESEMMASCARAMENT DE LA MANIPULACIÓ INFORMATIVA
Els dies posteriors als atemptats s'han viscut repetits exemples d'una lamentable manipulació informativa: declaracions tergiversades, fotografies manipulades, notícies falses... Això és molt perillós i repugnant, però...
Però, per fortuna, l'època de les xarxes socials i la immediatesa de les informacions ens ha permès desemmascarar ràpidament aquestes manipulacions, que, anys enrere, haguessin intoxicat la percepció de la realitat de la totalitat de la població.
Així doncs veig com a positiu la possibilitat que tenim de contrastar notícies i de rebre diferents punts de vista que ens poden protegir dels que intenten enganyar-nos.
Acabo aquesta extensa notícia amb 3 imatges que em diverteixen i em mouen a la reflexió:

 

Constatació irònica que, la diversitat lingüística no ha de ser mai un problema a no ser que ens esforcem perquè ho sigui. Cap periodista espanyol gosaria fer un problema lingüístic de cap gran notícia com la de la imatge. I, en canvi, es va voler fer un problema de l'ús del català a Catalunya en les rodes de premsa dels Mossos o en les manifestacions de rebuig al terrorisme...

Constatació de la manipulació gràfica dels mitjans de comunicació espanyols que van voler amagar la presència d'estelades. Davant d'un fet s'hi pot estar a favor o en contra però el que trobo indignant és que els mitjans de comunicació vulguin manipular-lo i enganyar els seus lectors. Indignant i molt perillós perquè correm el risc de creure'ns com a realitat una cosa que no ho és.

I acabo amb la guerra de banderes (un dia en parlaré més a fons). Si aquesta bandera ha acabat a la paperera és perquè el que li ha llençat no n'era el propietari. Jo no llençaré a la paperera una bandera que jo porti perquè em representa d'alguna manera (sigui la de Calders, la de l'ICL Manresa o l'estelada) ni crec que ningú no ho faci perquè les banderes tenen un simbolisme que les fa preuades.
Així doncs qui va llençar aquesta bandera ho va fer perquè algú li havia volgut encolomar i ell realment no la volia. De fet hi ha vídeos on es veuen persones oferint banderes espanyoles als manifestants (amb molt poc èxit, tot sigui dit).
Cadascú ha de poder portar la bandera que vulgui i conviure amb les altres (però d'això ja en parlarem un altre dia). La diversitat (de llengües, de banderes, de religions...) no ha de ser un problema, sempre i quan no pretenguem imposar les nostres als altres.

En fi, que el missatge que volia ressaltar amb aquesta notícia és que d'un atemptat horrorós com el de la Rambla de Barcelona n'he vist néixer moltes coses positives, que són les que hem de potenciar per ser una millor societat de millors persones.