Tavertet i Collsacabra

Dies enrere vam passar 3 dies en família a Tavertet, a la zona del Collsacabra. Vam anar-hi amb tota la família Alarcón: els avis Josep i Mª Dolors, nosaltres 4 i la Rat, l'Albert i el Guiu.
Ens vam instal.lar a una casa rural anomenada "Els Cingles", amb piscina, barbacoa, 4 dormitoris, una habitació de jocs, barbacoa i porxos exteriors... perfecta!
Com veureu a les fotos, vam banyar-nos a la piscina, vam fer tots els àpats al porxo exterior i vam gaudir del parc infantil que hi havia just davant de la nostra casa amb una pista de futbol (d'on el Roc i el Guiu pràcticament no es van moure) i uns escacs gegants (on l'Ona i jo vam fer unes quantes partides).
I, per descomptat, vam fer unes magnífiques excursions perquè els paisatges del Collsacabra són espectaculars.
Només sortint caminant de Tavertet ja hi ha vistes precioses sobre el pantà de Sau i els cingles que envolten el poble. I el poble en si també és ben agradable amb les cases de muntanya i l'església romànica.
Però també vam anar fins prop del Puig de la Força, una excursió espectacular vorejant els cingles i on ens vam trobar cara a cara amb tres cabres salvatges que es van espantar tant o més que nosaltres.
I vam anar al preciós poble de Rupit per una pista forestal que passa per l'Avenc (vistes espectaculars) i una fageda on hi ha la font dels Rajols. El poble de Rupit és molt bonic amb el pont penjant i les cases amb balcons plens de flors i eines antigues... molt pintoresc.
L'últim dia també vam fer una excursioneta a Sant Corneli, una petita ermita.
Van ser tres dies relaxants que ens van permetre gaudir d'uns paisatges espectaculars i alguna aventura imprevista (com quan vam descobrir una serp de mida considerable on esteníem les tovalloles...!)
Totalment recomanable!! Un lloc per repetir!!

Pokemons a Síria: ACLARIMENTS

A la notícia anterior vaig rebre un comentari crític (s'agraeixen les crítiques, sempre són enriquidores i obliguen a buscar més informació, contrastar els arguments i, si cal, canviar els plantejaments inicials) i volia fer-hi els aclariments oportuns.
He preferit contestar-ho en forma d'una nova notícia que no pas només com un comentari més a la notícia anterior per tal que tothom se n'assabenti més i puguem enriquir el debat.

ACLARIMENT 1:
Crec que en cap moment he dit que si deixem de jugar al Pokemon Go podrem aturar la guerra a Síria. Només he utilitzat l'èxit d'aquest joc per posar-lo com a contrast de com podem deixar de parar atenció a un problema seriós i concentrar l'atenció en banalitats. Sobretot intentant posar-me en el lloc de la població siriana i el que deu pensar sobre aquest contrast.

ACLARIMENT 2:
De passada si que voldria dir que penso que aquest joc és una absurditat. Per molt que se li valorin virtuts com que promou l'exercici físic o la relació entre els jugadors, penso que ja fa molts anys que hi ha molts jocs que poden aconseguir aquests objectius. I el que trobo més increïble és aquesta capacitat de la publicitat i la societat de consum per posar a l'aparador una cosa de manera que una gran majoria senti la necessitat de tenir-ho o provar-ho, només per no "quedar-se enrere". Tinc casos al meu entorn de nens que pràcticament han "segrestat" els mòbils dels seus pares...

ACLARIMENT 3:
No sóc pas conscient que amb el meu article demanés el suport per a l'Exèrcit Lliure Sirià. En cap moment aquest era l'objectiu, sinó posar l'èmfasi en què a Síria continuen vivint una situació complicadíssima de Guerra Civil que ja fa 5 anys que s'allarga, en que es vulneren persistentment els Drets Humans i en que una gran part de la població es veu abocada al terror, la por i l'exili.

ACLARIMENT 4:
Després del comentari crític que vaig rebre a la notícia em vaig documentar una mica sobre aquest "Exèrcit Lliure Sirià"...
És el principal grup d'oposició armada a Síria. Es compon de desertors de les Forces armades que participen en la Guerra civil siriana des del juliol de 2011, quan van fer una crida a altres membres de l'exèrcit perquè desertessin i s'unissin a ells. El seu líder, que es va identificar com a Coronel Riad al-Assad, va anunciar que col·laborarien amb els manifestants per enderrocar el sistema i va declarar que totes les forces de seguretat que ataquessin als civils serien els seus blancs. El seu objectiu polític és l'alliberament de Síria de les mans del règim de Baixar al-Àssad.
És cert que també se l'ha acusat de violència sectària, atacs indiscriminats contra civils i actes vandàlics per part dels sectors contraris.
És cert que la rebel·lió té el suport dels països occidentals i ha estat lentament recolzat i armat per Turquia, Aràbia Saudita i Qatar, i disposa de l'ajuda d'agents de la CIA que operen des de Turquia.
És cert que ha estat progressivament reforçat i infiltrat per gihadistes propers a l'esfera d'influència d'Al-Qaida, la qual ha comportat la desconfiança de certs Estats enfront d'aquest exèrcit informal i xocant, i al caràcter potencialment confessional d'aquest conflicte.
Això és el que he pogut escatir i em quedo amb la sensació que l'origen d'aquest "Exèrcit Lliure Sirià" era lloable però que segurament també han fet les seves barrabassades i s'han hipotecat amb aliats de viatge poc aconsellables.
En qualsevol cas, però, l'objectiu del meu article NO ERA DEMANAR EL SUPORT PER A AQUESTA ORGANITZACIÓ MILITAR O TERRORISTA.

ACLARIMENT FINAL:
Podeu jugar al Pokemon Go o fer el que vulgueu, només faltaria!!!
Jo només volia cridar l'atenció al fet que, fem el que fem, no oblidem que hi ha gent que ho està passant molt malament i que NECESSITEN que no ens oblidem d'ells. Perquè si el món deixa de mirar el que passa a Síria, la població civil seguirà patint i intentarà fugir, jugant-s'hi la vida fins que arriba a la miserable Europa on els barrem el pas i els tractem pitjor que als gossos... o als Pokemons!
I potser no podem fer gaire cosa més que això, però això si que podem fer-ho: no ens oblidem d'ells i de la seva terrible situació.

Pokemons a Síria

Mentre al món occidental -i insultantment ric- hi ha milers de nens que somriuen estúpidament amb un mòbil a la mà i buscant pokemons per culpa d'un joc que s'ha fet viral i a la qual N-E-C-E-S-S-I-T-E-N jugar perquè els mitjans de comunicació els estan creant aquesta absurda necessitat...

...mentre a casa nostra passa això, a Síria el règim de Bashar al Assad segueix reprimint i M-A-T-A-N-T impunement població civil. I per tant la població marxa desesperadament i arrisca la vida per intentar sobreviure en un altre lloc. I els que no poden marxar, segueixen a Síria, quiets i callats, intentant sobreviure dia rere dia.

L'Exèrcit Lliure Sirià (R.F.S.) ha llançat aquesta campanya amb nens sirians que aguanten imatges de pokemons amb un cartell que diu: "Estic a Síria. Vine a buscar-me" o "Hi ha molts pokemons a Síria. Vine i salva'm".

Fa més de 5 anys que estan en guerra, patint el que no està escrit i amb més 470.000 morts al seu propi país (a part de tots els refugiats que han deixat la pell intentant fugir), però ens hem acostumat tant al seu patiment que preferim mirar a un altre cantó i caçar pokemons amb un somriure als llavis...

Quin contrast tan depriment!

#PokemonInSyria

#PrayforSiria

Ensenyar a pescar

"Dóna'm un peix i soparé aquesta nit.

Ensenya'm a pescar i soparé sempre."

Em va venir al cap aquest refrany reflexionant sobre el que havia explicat a la darrera notícia "Tom Tom" i als comentaris que havia suscitat. Buscant per internet vaig descobrir que era un proverbi xinès.
L'havia sentit sovint aplicat als ajuts humanitaris a països subdesenvolupats, però em va semblar aplicable també a aquest debat sobre els "efectes secundaris" dels avenços tecnològics.

És a dir, el Tom Tom, per exemple, em soluciona un problema puntual, però no m'ensenya a solucionar-me'l jo. Em porta a un lloc, però no em dóna les eines per tal que jo aprengui a anar-hi sol.
I així crec que funcionen molts dels nous invents: solucionen problemes, però, com que no ensenyen a solucionar-lo, generen certa dependència o, com a mínim, impedeixen que jo desenvolupi habilitats que em permetrien solucionar-me'l jo.

En un comentari a la notícia anterior, en pons007 em deia "En general la tecnologia està pensada per fer-nos la vida més fàcil. Si tu la vols fer servir o no això ja es cosa teva. Què per culpa de l’aigua corrent trobes que tens una vida massa fàcil i sedentària? Cap problema, ves a buscar l’aigua a la font, ningú t’ho impedeix."
I és clar, no és això. No vull seguir fent foc amb dues pedres, ni anar-me a caçar els animals per menjar... ja m'està bé el progrés i que hi hagi enginys que em facin la vida més fàcil. Només vull donar un toc d'alerta del perill que hi ha que acabi esdevenint un inútil que no sàpiga fer res si un dia perdo o no funciona la màquina amb la qual resolc habitualment un problema.
Com aquelles botigues on, el dia que hi ha una apagada elèctrica, el botiguer és incapaç de vendre res perquè no pot llegir el codi de barres ni la màquina registradora li fa la suma de l'import a pagar... O com aquella caixera que, si un dia s'ha espatllat la màquina, no et sabria tornar el canvi.
Vull saber utilitzar la calculadora, però no vull oblidar-me de dividir amb llapis i paper...

I penso que, per sort o per desgràcia, sóc d'una generació que va aprendre a fer les coses de manera "manual" i després ha après a fer les mateixes coses de manera més ràpida, fàcil i còmoda, amb la tecnologia. Però... què passarà amb les noves generacions que sempre ho han fet a través de la tecnologia si un dia no la tenen? Com resoldran els problemes?
Què li passarà al jove que cada dia li han posat el peix a taula, el dia que l'hagi de pescar ell?

Que es morirà de gana!

Per això penso que està bé que siguem conscients que aquests grans invents i aplicacions que ens fan la vida més fàcil, d'altra banda anul.len o adormen les nostres capacitats de resoldre els problemes sense l'ajut de la tecnologia. I per tant, cal que intentem mantenir despertes i estimular sempre que sigui possible les nostres capacitats d'observació, atenció, anàlisi, memòria, creativitat, etc. O sigui.. que no ens oblidem de saber pescar, nosaltres que un dia algú ens en va ensenyar, i que intentem explicar aquests coneixements i habilitats als que mai no han necessitat fer-ho.

Tom Tom

No estic gaire inspirat... ja heu vist que fa dies que no publico res...

Però l'altre dia vaig haver de portar els nens a Gualba (al costat de Sant Celoni, al Vallès Oriental) i per fer-ho vaig posar el TomTom, el navegador GPS del cotxe i, seguint les seves indicacions vaig arribar perfectament a lloc.
Vas mirant la pantalleta i et va guiant:

D'aquí 700 metres segueix a l'esquerra.... 

A la rotonda pren la 3a sortida... 

Continua 10 km per aquesta carretera...

I si en algun moment t'equivoques i prens el trencall equivocat, et recalcula la ruta i et torna a portar a lloc.
És fantàstic això del TomTom!
Hi rumiava i estava meravellat pel fet que les persones haguem estat capaces d'inventar un aparell així que utilitza la tecnologia amb tanta precisió i et permet arribar a llocs on no has estat mai sense equivocar-te.
Anys enrere, hauria d'haver anat consultant un mapa o parant a preguntar a la gent... També hagués arribat, tard o d'hora, però ara és molt més còmode i ràpid...

De fet, hi he anat unes quantes vegades a Gualba, però si ara hagués de tornar-hi sense el TomTom... no sé si en seria capaç... No tinc gens clar per on vaig passar... Només anava mirant la pantalleta del TomTom...

I llavors és quan se'm genera el dubte... Realment és tan positiu aquest invent que permet que segueixi sent tan inútil i estúpid com abans? Perquè m'ha portat a un lloc, però ha aconseguit que no em fixi en cap detall de la ruta i no sigui capaç de repetir-ho sense la maquineta...

I això passa amb molts invents actuals...

Per exemple.
No tinc ni idea de quins són els números de telèfon de pràcticament la totalitat de persones a qui envio whatsapps. Només busco el seu nom i els hi envio...

O sigui que els nous invents fan que utilitzi menys la meva capacitat d'observació i atenció i la meva memòria...
Segueixo pensant que són positius, però... potser no tant...

"El Poeta Halley" (Love of Lesbian)

No m'havia dedicat mai a escoltar els LOVE OF LESBIAN a consciència. Quan havia escoltat alguna cosa de casualitat m'havia agradat però mai no hi havia aprofundit.
Les darreres setmanes he escoltat repetidament les cançons del seu darrer disc EL POETA HALLEY i m'ha encantat!!
Moltes cançons m'han agradat!!
Sobretot les lletres oníriques, simbòliques i poètiques del cantant i compositor Santi Balmes.
Després la seva veu càlida i misteriosa.
Les músiques són diferents d'un tema a un altre, però gairebé totes acaben construint cançons interessants i suggerents.
I al final del disc em vaig trobar la cançó "EL POETA HALLEY" i em va entusiasmar!
Parla de la inspiració i de la relació que té el cantautor amb les paraules. I les humanitza de tal manera que m'emociona escoltar-la ("Rebuscando en mi almacén esa palabra con su débil timidez...", "No puedo permitir tu negación, mi leal traidora inspiración de intermitente aparición..", "Esta misma semana han encontrado a un par de adjetivos trastornados, a tres adverbios muertos de frío...", "Casi siempre te abandonan demasiado pronto y las escuchas en bocas ajenas y te alegras y te enojas contigo mismo como con todo lo que amamos con cierto egoísmo...") . En tota la història de la llarga cançó, però sobretot en el recitat final a càrrec de Joan Manuel Serrat.
En fi, entendré que hi hagi gent a qui aquest cançó no li provoqui res, perquè hi has d'entrar. Però si algú de vosaltres té l'interès d'escoltar-la i li desperta el mateix que a mi... en fi, ja m'ho explicareu.
Us deixo el vídeo de la cançó i la lletra.

Tota una descoberta els "Love of Lesbian"!



EL POETA HALLEY
(Love of Lesbian)

Me atraparás al vuelo y nunca a la pared
Y si me dejas aire en tus líneas dormiré
Palabras de una musa de baja maternal

Puede que al fin me conozcan muy bien
Si fueran puntos grises mis rarezas cada tara que cree
De seguirlos con un lápiz al final verías mi cara en el papel

Por eso estoy por aquí otra vez
Rebuscando en mi almacén esa palabra con su débil timidez
Ojalá encuentre la forma, más me vale, tengo un tema que acabar

Si no aparece nunca o entiendo que no di con la palabra justa
Y cuando al fin la encuentro
Llega aquel mar de dudas

Si cuando me decido tú me detienes
Siempre
Me aprietas justo aquí
Dices no, mi leal traidora inspiración

Cuando apareces menos soy

Y soy yo

Te quedarás dormida, menuda novedad,
Es peor mi genocidio cuando no te dejo hablar
En la autopista de la vida si te saltas la salida hay que esperar

Puede que no haya aprendido a aceptar
Que escuadrones de moral judeocristiana con su culpabilidad
Nos seguirán por tierra, por el aire y sobretodo por amar

Puede que esté demorando la acción
A los doce tuve un sueño en que ganaba pero el sueño me venció
Desde entonces mis derrotas son las huellas del carné de ese tal yo

Ahora escúchame, ya he encontrado la palabra justa
Mejor prepárate, tiene algo que a todos asusta

Sí, la voy a soltar, la quiero soltar

Pronunciaré esperanza, la gritaré por dentro
Si es lo que hace falta
La escribiré mil veces
Me alejaré de espaldas
Quizás de repetirla algo me quede

No puedo permitir tu negación
Mi leal traidora inspiración
De intermitente aparición
Como un ángel hallado en un ascensor
Que bien funcionas como recuerdo

Acojo en mi hogar
Palabras que he encontrado abandonadas en mi palabrera
Examino cada jaula y allí, narrando vocales y consonantes
Encuentro a sucios verbos que lloran después de ser abandonados por un
Sujeto que un día fue su amo
Y de tan creído que era prescindió del predicado

Esta misma semana han encontrado a un par de adjetivos trastornados,
A tres adverbios muertos de frío
Y a otros tanto de la raza pronombre
Que sueñan en sus jaulas con ser la sombra de un niño

Se llama entonces a las palabras que llevan más días abandonadas
Y me las llevo a casa
Las vacuno de la rabia
Y las peino a mi manera
Como si fueran hijas únicas
Porque en verdad todas son únicas

Acto seguido y antes de integrarlas en un parvulario de relatos o canciones
Les doy un beso de tinta
Y les digo que si quieres ganarte el respeto nunca hay que olvidarse los
Acentos en el patio

A veces les pongo a mis palabras diéresis de colores imitando diademas
Y yo solo observo como juegan en el patio de un poema

Casi siempre te abandonan demasiado pronto
Y las escuchas en bocas ajenas
Y te alegras
Y te enojas contigo mismo como con todo lo que amamos con cierto egoísmo

Y uno se queda en casa, inerte y algo vacío
Acariciando aquel vocablo mudo llamado silencio
Siempre fiel, siempre contigo

Pero todo es ley de vida

Como un día me dijo el poeta Halley,
Si las palabras se atraen, que se unan entre ellas
Y a brillar, que son dos sílabas.

Nét del meu avi

Aquest de la foto és el meu avi Emili Codorniu, amb la seva samarreta blanca de tires.
Avui m'ha vingut a la ment aquesta imatge com un llamp... és curiosa la memòria...

Aquests dies estic fent de fuster... Teníem uns prestatges que volíem posar a l'estudi, però el sostre és massa baix i no hi cabien. Aquests dies els estic enxiquint. Cal mesurar bé i tallar el tros que sobra, però també traslladar tots els claus i anclatges que hi havia al tros "eliminat" i fer que ara estiguin a la part superior del nou moble. No és que sigui un treball de màxima dificultat, però s'ha de fer amb cura: plantejar-ho bé, prendre nota de  totes les mides, tenir clar quina és cada part per tornar-lo a muntar bé, fer anar la serra de calar, el trepant, cargolar bé...
I avui m'he trobat demanant als meus fills si volien aprendre com es feia això. I he pensat que jo vaig aprendre-ho del meu avi perquè ell era el manetes de la família, ell era qui tenia la caixa d'eines i qui s'atrevia a fer de fuster, de pintor, d'electricista... era metòdic i observador i sovint aconseguia trobar on era el problema i solucionar-lo.
En canvi al meu pare no recordo haver-lo vist fer de "xispes", suposo que en primer lloc perquè sempre estava treballant i no era a casa per fer "xapussilles". Però em sembla que tampoc no hi tenia massa traça ni li venia gaire de gust.
O sigui que avui, quan resolia satisfactòriament la tasca de tornar a muntar el moble i veia que m'havia sortit bé perquè havia tingut en compte tots els detalls, m'he trobat amb un somriure i recordant el meu avi. I he tingut ganes de començar a traspassar alguns d'aquests "truquillus" als meus fills...

I al vespre hem anat a Viladordis a escoltar un concert d'un jove grup de jazz anomenat "Marginats de l'error" (3 trompetes, saxo, xel.lo, piano, bateria, guitarra i baix). Hi hem anat perquè un dels trompetes és fill d'uns amics (i el pare és el director del grup) i la saxo una antiga alumna. I mentre escoltava els estàndards de jazz molt ben interpretats per aquells joves músics, he pensat que segurament el meu avi, trombonista en moltes bandes i diversos conjunts, que havia tocat a infinitat de festes majors (ball de nit de dissabte i sardanes de diumenge al matí) potser havia tocat alguna d'aquelles peces o, si no, probablement les havia escoltat en el seu equip d'alta fidelitat.

El meu avi és el de la segona fila a l'esquerra.

I era la segona vegada al dia que em recordava d'ell. I les dues amb orgull dels ensenyaments que m'havia deixat (avui, bricolatge i música) i orgullós de seguir-lo recordant i estimant per tot el que em va donar.

Nét del meu avi!

El guió del mig

Si mireu aquesta imatge de la làpida d'un cementiri entendreu de seguida el títol de la notícia...
Ho he llegit avui en un dels comentaris que posaven a un article de l'Eva Piquer ("Si el món s'acaba") on deien que l'important d'una làpida és el guió del mig que marca la separació entre la data de naixement i la de la defunció, és a dir: el que has viscut!

No hi puc estar més d'acord. Em sembla molt obvi i potser fins i tot demagògic, però és cert. El que és important és com omplim aquest espai de vida que ens toqui viure. Per a alguns serà llarg i per a d'altres curt, però com es deia també en aquest article:

"La llargada de la nostra vida no depèn de nosaltres; l'amplada, sí."

És a dir, de quina manera l'omplim, de quina manera vivim.
Hem d'intentar que valgui la pena, que tingui sentit, que ens puguem sentir orgullosos i/o recordats pel que hem fet, per aquest guió del mig.

Allò que sempre pensem i valorem quan ja és massa tard...
Ara hi som a temps...
Anem a omplir el nostre guió del mig!

El millor ofici del món

He trobat al portal d'internet catorze.cat una notícia dedicada als mestres amb aquest títol "El millor ofici del món". I fa poc vaig sentir una entrevista a un periodista que deia que el seu era el millor del món, però que sabia que per a la seva mare, infermera, aquest altre era el millor del món.
O sigui que per a tothom qui tingui la sort d'exercir un ofici pel qual sent vocació i passió, el nostre esdevé el millor del món.
I per a mi, sens dubte, és el de mestre.

Us deixo doncs amb aquestes 14 frases dedicades a l'ofici de mestre (he subratllat les que m'agraden més):

1. «S'ha d'ensenyar els nens com pensar, no què pensar.» Margaret Mead

2. «És millor un dia amb un gran mestre que mil dies d'estudi diligent.» Proverbi japonès

3. «Un mestre ha de creure en els valors i en els interessos dels alumnes com un doctor creu en la salut.» Gilbert Highet

4. «El mestre que intenta ensenyar sense transmetre a l'alumne el desig d'aprendre està provant de forjar un ferro fred.» Horace Mann

5. «No ens preocupem ni per les lliçons ni pels llibres. La primera cosa és aprendre a viure.» Rosa Sensat

6. «El nostre paper és molt més modest i cada dia ens hem d’anar retirant cap a la penombra de l’aula per deixar lloc preeminent, el de plena llum, a l’infant, que ha esdevingut personatge de primera categoria». Anna Rubiés

7. «Feliç el qui transmet el que sap i aprèn allò que ensenya.» Cora Coralina

8. «Qui tornant a fer el camí vell n'aprèn un de nou pot considerar-se mestre.» Confuci

9. «Tothom que recorda la seva pròpia educació recorda els mestres, no els mètodes o les tècniques. El mestre és el cor del sistema educatiu.» Sidney Hook

10. «No ensenyo res als alumnes, només els proporciono les condicions en què puguin aprendre.» Albert Einstein

11. «El secret de l'educació és respectar l'alumne.» Ralph Waldo Emerson

12. «Una forma de saber si la intervenció educativa és correcta és veure si el nen és feliç.» Maria Montessori

13. «El mestre excel·lent és aquell que, ensenyant poc, fa néixer a l'alumne el desig gran d'aprendre.» Arturo Graf

14. «Si has de posar algú al pedestal, posa-hi els mestres. Són els herois de la societat.» Guy Kawasaki

7 anys de picalapica

1 de juliol de 2009 és la data oficial d'inici d'aquest bloc.
Per tant, avui aquest espai compleix 7 anys de vida...
7 anys...!!!
Com a terme mitjà publico unes 10 notícies mensuals, que fan un total d'unes 120 notícies cada any!!
Ara mateix, a l'arxiu del bloc hi consten 824 notícies!!!
824 notícies!!!
824 vegades que m'he posat davant del teclat a explicar alguna cosa amb l'esperança que algú la llegiria i la vanitat que algú acabés dient-me que li havia agradat!!
La meva part de poeta, de crític musical, de periodista, de divulgador, d'articulista, d'humorista... de tot una mica poso en aquesta coctelera que és aquest bloc. I sacsejo amb tota la il.lusió del món i aboco al ciberespai sabent que normalment hi ha algú a l'altra banda que n'acaba fent un glop.

Doncs, com cada 1 de juliol, compareixo davant vostre per donar-vos les gràcies per continuar permetent-me gaudir d'aquest espai d'expressió, opinió i reflexió.

I com he fet els últims anys, aprofito l'efemèride per destacar alguns dels articles del darrer any dels quals em sento més orgullós:

Ara fa un any... (emotiu)

"Un any i mig" de Sílvia Soler (recomanació literària)

Humanitat per als refugiats sirians (crònica social d'actualitat)

El meu ajudant Roald (cròniques d'escola)

Les trinxeres de la vida (un poema) (una mica d'autobiografia i un poema)

Ens en sortirem! (anàlisi política d'actualitat)

A cagar...!! (crònica de salut amb sentit de l'humor)

No ho intenteu a casa vostra... (crònica de salut)

Els herois de PROACTIVA OPEN ARMS (crònica social d'actualitat)

Moltes gràcies! (agraïment després de passar per quiròfan)

A favor del vent, en contra del vent (excursió familiar amb missatge)

Quartet Mèlt (crònica d'un concert)

"Després d'un gintònic" (poema) (poema amb sentit de l'humor)