Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
SUBCONSCIENT
—Papa, em compres xiclets?
L’Elna, vuit anys, trenes castanyes, ulleres, braquets i un cos menut, s’adreça al seu pare des d’un gronxador del parc on fan temps cada divendres abans d’anar a classes d’anglès. Està penjada de cap per avall d’una barra de simi metàl·lica de color blau.
—No, Elna. D’aquí poc has d’anar a anglès i la Susan no us en deixa menjar.
—Porfiii, papaa...
—No, Elna, ja saps que no és bo menjar xiclets.
—Però si la Carla en menja i no li passa res —replica la nena, mirant alternativament el seu pare i la mare de la Carla, asseguts als mateix banc.
I llavors, davant d’aquella evident incomoditat, sent la fiblada.
S’aixeca amb un rictus seriós, s’atansa a la seva filla i li clava una bufetada descomunal que sumeix tot el parc en un silenci tens. L’agafa de les espatlles i li clava una sacsejada que fa que les cames segueixin violentament, picant amb la barra, fins que queda dreta a terra. Es posa a la gatzoneta a la seva alçada i li diu fluixet, mirant-la als ulls:
—No hi ha xiclets. Ho entens?
La nena, amb una galta vermella on pot notar clarament els batecs del cor, se’l mira amb uns ulls de terror d’on no surt cap llàgrima i contesta amb un fil de veu:
—Sí, papa.
El Marc, el pare de l’Elna, parpelleja i recupera la consciència:
—Doncs els teus pares no te’n deixen menjar. Mira quina mala sort. Hauràs de canviar de pares —i somriu mirant la mare de la Carla amb complicitat.
Li ha tornat a passar.
Últimament li passa cada cop més sovint. Hi ha moments en què per un moment desconnecta de la realitat i s’imagina reaccionant violentament davant de situacions d’estrès que li costa gestionar. Sobretot davant d’actituds de l’Elna.
La setmana passada li va explicar al psicòleg.
—Han canviat les coses últimament? Hi ha res que et preocupi? —va demanar-li el terapeuta.
—Hi ha molta tensió a la feina. S’ha jubilat un administratiu i una altra està de baixa. No han cobert cap de les dues places i ens exigeixen que la feina surti igual. Cada dia plego més tard i m’he d’emportar feina a casa.
—I a casa, les coses van bé?
—Amb la Pam cada cop ens enganxem més. Jo estic capficat amb la feina, ella m’exigeix que col·labori com abans i la nena cada cop està més pesada. Tot s’ajunta i cada cop vaig més nerviós.
—I com ho gestiones? Crides més? Perds els nervis davant la nena?
—No. Ho passo per dins, però llavors em venen aquests pensaments que t’he explicat. És com si per un moment em quedés “penjat” i desconnectés de la realitat. Però imagino coses terribles.
—No t’hi capfiquis. És la manera que té el teu subconscient d’alliberar tensió. No t’has de sentir culpable. És com quan dorms. Tu no pots decidir què somies i què no. En un somni pots cometre assassinats, violacions i tota mena de barrabassades que mai no faràs realitat.
Però no li agrada que li passi això. Té la sensació que perd el control i que en qualsevol moment se li pot escapar de les mans. A més a més, quan acaba de tenir un episodi d’aquests li sembla veure al fons dels ulls de la seva filla una mirada diferent, com si d’alguna manera també captés els seus pensaments violents i es posés en alerta.
Surten del parc i la porta a anglès. Mentre espera l’hora de recollir-la va a la ferreteria a comprar un parell de coses i després s’entreté fent temps en una llibreria. Li encanten les llibreries. El Marc és un bon lector i podria passar-se hores repassant les portades dels llibres, deixant-se seduir pels títols o les imatges suggeridores. N’agafa de les piles i en llegeix la contraportada, sospesant-los, i fins i tot els obre a l’atzar i en llegeix un paràgraf. Alguna vegada n’ha comprat algun deixant-se portar per aquests impulsos. I més d’un cop li han acabat agradant. El problema és que no fa escarafalls a res: novel·les, contes, poesia, assaig, biografies... I, malgrat que ara no té temps de llegir, en segueix comprant i acumulant-los a la tauleta de nit.
De sobte mira el rellotge i veu que se li ha fet tard. Surt esperitat i veu una trucada perduda de l’acadèmia d’anglès. Hi telefona de seguida, mentre trota per la vorera.
—Disculpa, Susan, se m’ha fet tard. En dos minuts soc aquí.
Quan hi arriba, l’Elna fa uns morros de pam. El Marc de seguida li fa un petó, li demana perdó i es disculpa mil i un cops amb la mestra.
—No et preocupis, Marc. Un dia ens pot passar a tots.
—Sí, però em sap greu. No es repetirà.
De camí cap al cotxe, l’Elna segueix emmurriada.
—Per què has vingut tan tard?
—Ho sento, Elna, se m’ha fet tard.
—Per què se t’ha fet tard? On eres?
—He anat a una llibreria i m’he despistat. Ho sento, maca, no tornarà...
—Doncs ara compra’m xiclets —intenta fer-li xantatge la nena.
—Ja saps que no te’n compraré. No hi tornis. Si vols, avui havent sopat juguem a jocs de taula amb la mama.
—No vull. Vull un gelat de postres.
Altre cop sent la fiblada a la templa dreta i acluca els ulls.
Prem amb força la mà de la nena i l’arrossega cap a una botiga de queviures orientals. Literalment. La nena penja del seu braç i els talons són l’únic punt de contacte amb el terra.
—Em fas mal! —crida i somica.
El Marc va directe a la nevera dels gelats. N’agafa un de nata, li arrenca el paper i li comença a passar per la cara com si l’estigués maquillant.
—No volies un gelat? Doncs té: tot per a tu.
Li posa davant la boca tancada i empeny com si li volgués fer entrar a la força. Com que la nena la manté tancada, li enclasta als cabells i encara li demana, amb una mirada rabiosa:
—En vols un altre per sopar o ja en tens prou?
L’Elna amb les llàgrimes lliscant galtes avall contesta:
—No. Ja en tinc prou.
El pare parpelleja, neguitós. Fa un llarg sospir, barreja d’alleujament i preocupació, i pren consciència que segueixen caminant per la vorera agafats de la mà. Veu que la nena se’l mira fixament amb una mirada expectant. No gosa dir res perquè té la sensació que la nena d’alguna manera ha vist tot el que ell acaba de pensar. Espera que sigui ella qui parli.
—Hi haurà gelat de postres o no? —insisteix, apujant el to.
—D’acord, Elna. Avui t’ho has guanyat: tindràs un gelat de postres.
—M’ho jures?
—Sí, t’ho juro.
—M’ho promets?
—Sí, t’ho prometo.
De mica en mica, la nena es va relaxant i quan arriben a casa ja s’ha esvaït aquell mal humor amb el qual volia castigar el retard del seu pare. Se’n va a la dutxa mentre el Marc i la Pam preparen el sopar.
Mentre traginen per la cuina, de la nevera al microones i de la pica al rentaplats, estan a punt de topar un parell de cops. Cada vegada la Pam somriu, divertida. El tercer cop, el Marc s’arrisca, l’agafa per la cintura i li planta un petó als morros. Ella li respon i acaba resseguint-li el coll amb els llavis, fent-li pessigolles. Tots dos riuen i el Marc pensa que potser avui enterraran la destral de guerra i fumaran la pipa de la pau.
El sopar va d’allò més bé entre bromes i comentaris de com ha anat el dia. L’Elna es menja el gelat promès i al cap d’una estona ja se li tanquen els ulls. Avui són tots dos que l’acompanyen en el ritual nocturn: posar el pijama, rentar les dents i explicar el conte.
Quan surten de l’habitació, es miren amb complicitat.
—Vaig a desparar taula i endreçar la cuina. Vols que mirem una sèrie? —proposa el Marc.
—No. Jo també vull que m’expliquis un conte abans d’anar a dormir —li contesta amb una mirada múrria.
Tots dos somriuen i en un tres i no res deixen la cuina endreçada.
—Bé. Això ja està —diu el Marc que no vol precipitar-se.
Ella li descorda el cinturó i va tibant-lo fins que li queda a les mans com el fuet d’un domador. Li corda al voltant del canell i, com si tibés un gos per la corretja, comença a caminar cap a l’habitació, arrossegant-lo suaument.
—Acompanyi’m, si us plau.
I així, enmig d’aquest joc sensual, arriben a l’habitació i ella li fa una empenta perquè caigui d’esquena al llit. Llavors s’hi asseu a sobre i comença a descordar-li la camisa. Abans de treure-li del tot, s’abraona sobre d’ell i comença a fer-li xucladetes pel tors, pujant fins que arriba a la boca i es fonen en un petó apassionat. El Marc comença les maniobres per alliberar la Pam de la brusa i el sostenidor, però llavors una veueta els interromp des de la porta:
—No puc dormir.
La Pam descavalca ràpidament, recol·locant-se la brusa, i s’acosta a la seva filla.
—Com és això, Elna? Tens set? Hi ha alguna cosa que t’amoïna?
—No ho sé.
—No pateixis, ara t’acompanyo a l’habitació i et faig una estona de companyia fins que t’adormis.
—Vull el papa.
I totes dues desvien la mirada cap al llit, on el Marc jau amb els ulls clucs i les mans a les temples, amb cara de malestar. Contrariat per la interrupció en els preliminars que tant prometien, lluita contra aquella maleïda ombra de migranya que prova d’obrir-se camí altra vegada. De fet ni tan sols ha sentit el que deien les seves dues dones i s’adona que estan esperant una resposta.
—Hi vas tu, Marc?
—Sí, sí. I tant!
S’aixeca, cordant-se els botons de la camisa, li dona la mà a la nena i s’encamina cap a l’habitació.
L’acotxa i, quan s’ajup per fer-li un petó, nota un terrible zum-zum al front, sobre l’ull dret.
Agafa el coixí i li pressiona sobre la cara. De seguida nota els primers intents per deslliurar-se del pes i buscar l’oxigen que necessiten els pulmons.
—Per què cony sempre has d’aparèixer en els moments més inoportuns? N’estic fart! No ho suporto més! M’estàs fent tornar boig!
Li diu tot això en veu molt baixa, escopint les paraules, pres d’una ràbia incontrolable, però també de dolor. No està orgullós de reaccionar d’aquesta manera. Mai no ha estat una persona agressiva ni violenta. No es reconeix en aquests pensaments...
De cop, nota com l’Elna pica de cames i arqueja el cos intentant deslliurar-se d’ell i, horroritzat, s’adona que aquest cop ho està fent de veritat. Aparta el coixí ràpidament i abraça la seva filla, omplint-la de petons.
—Perdona’m, Elna, perdona’m. No sé què m’ha passat. Estàs bé?
Just en aquell moment, s’obre la porta i la Pam veu la cara de terror de la nena, morada i congestionada, plorant i demanant ajuda:
—Mama, mama! No em deixis sola!
—Què està passant? —diu la Pam, incapaç de donar sentit a l’escena.
—El papa està boig —diu la nena saltant del llit, encara amb la respiració agitada, i buscant protecció en els braços de la mare.
—Marc, què ha passat aquí? —li demana, amb la veu tremolosa de qui veu fimbrar un castell de cartes.
—La nena té raó, Pam, m’estic tornant boig. Truca el 112 perquè em vinguin a buscar.
I surt de l’habitació amb pas feixuc, deixant entre ell i la resta de la família una esquerda d’una profunditat desconeguda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada