Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 d’ag. 2022

"París" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

PARÍS

Encara era negra nit quan l’Antoine va obrir els ulls d’una revolada, com si acabés de despertar d’un malson. Va aixecar-se, procurant no fer soroll, i va comprovar que el radiodespertador anunciava les 06:51. Faltaven nou minuts per a què comencés a sonar. Va prémer el botó per deixar-lo silenciat i amb moviments lents -però segurs- va començar a vestir-se amb la roba que ja tenia preparada a la cadira.

Per sort, sempre li passava el mateix: el seu despertador natural s’anticipava a l’altre i ningú no arribava mai a sentir el so de la ràdio. D’aquesta manera podia esquitllar-se de la pensió sense que ningú no se n’assabentés.

Un cop vestit, va agafar la petita motxilla on tenia les claus, la cartera, la llibreta i el mòbil silenciat. Com un lladre elegant, va caminar minimitzant l’impacte dels seus peus descalços fins que va arribar a la cuina i allà es va posar les sabates.

De sobte, va notar que li tornava a venir aquell principi de mal de cap tan molest. Devia fer una setmana que li passava i estava començant a plantejar-se una visita al metge. Però ara mateix tenia altres preocupacions com per donar-li més importància a aquell dolor. Sabia que durant el dia s’aniria intensificant i que, per moltes pastilles que es prengués, no aconseguiria treure-se-la de sobre. Hauria de fer com els tennistes i aprendre a conviure amb aquell dolor.

Va fer rodar molt lentament el pany de la porta amb un moviment delicat i precís, com els que saben obrir caixes fortes amb una exacta barreja de tacte i oïda. Era així com aconseguia sortir de casa sense que ningú sentís cap so sospitós. 

Quan va arribar al vestíbul, va assegurar-se que no hi havia cap veí a la vista i va baixar les escales que conduïen als soterranis. De dins de l’armari dels comptadors va treure una bossa que hi tenia amagada i va posar-se una perruca de rastafari amb un munt de trenetes que li regalimaven per tots cantons. Va afegir-hi unes ulleres de pasta i quan li va semblar que la seva identitat ja estava convenientment camuflada, va tornar a pujar el tram d’escales fins al vestíbul i va traspassar la porta de l’edifici.

Va entomar l’aire fred dels carrers de París mentre s’apujava les solapes de l’abric i amb passes decidides va allunyar-se d’aquell portal. La ciutat tot just es despertava amb una tènue claror tardorenca i moltes de les persianes encara restaven abaixades. Però no així una de la rue des Lyonais, a quatre quilòmetres d’allà.

.  .  .  .  .  .  .

Des d’aquella finestra, la senyora Pénélope contemplava el carrer amb una mirada perduda, mentre agafava un ninot de palla amb la mà esquerra. Amb l’altra, subjectava una agulla que li anava clavant al front. Amb parsimònia i certa indolència. Primer clavava només la punta. Després quedava aturada una estona. Més endavant la feia giravoltar amb petits cercles. I després la desclavava, però al cap d’uns instants tornava a iniciar el macabre procés. Sempre percudint sobre el mateix punt de color vermell que estava pintat al front del ninot.

.  .  .  .  .  .  .

El mateix punt del front que l’Antoine buscava amb els seus dits per fer-hi suaus massatges o exercir una petita pressió buscant l’alleujament d’aquella molesta sensació. De cop i volta el dolor es feia més agut i semblava que el cap havia d’esclatar-li. Després, per moments, s’esmorteïa, però sempre acabava tornant.

Va esperar assegut a la parada de l’autobús fins que va arribar el seu. Va pujar-hi i va seure ràpidament al seient de darrere del conductor.

- En vint minuts soc aquí – va escriure en un missatge de whatsapp.

I va reclinar el cap al seient, tancant els ulls i intentant relaxar-se per enganyar el mal de cap. Quan un so de campaneta va anunciar l’entrada d’un missatge no va fer cap intenció de llegir-lo. Sabia que seria un lacònic “Ok”.

.  .  .  .  .  .  .

La senyora Pénélope va deixar el ninot de palla al prestatge de sobre la tele. Estirat de panxa enlaire, amb l’agulla clavada al front i recolzada sobre el primer d’una filera de llibres. Va assegurar-se que l’agulla no caigués i va encaminar-se cap a la cuina arrossegant les sabatilles gastades. Va agafar el cabàs i el monederet amb els diners i les claus i va sortir de casa per anar al mercat.

Tot el camí va fer-lo ben concentrada, mastegant una mena de jaculatòria, sense saludar cap de les persones amb qui es va creuar.

.  .  .  .  .  .  .

L’Antoine va obrir els ulls quan l’autobús reduïa la velocitat per aturar-se a la seva parada. El seu despertador natural seguia en plena forma. Va assegurar-se que no es deixava res al seient i va baixar per la porta del darrere amb les rastes ballant-li alegrement al voltant de la cara. Mans a les butxaques, va anar caminant a pas viu, arran de paret fins que va arribar a lloc.

Ta, ta, ti-ti, ta. Dos trucs llargs, dos de curts i un últim de llarg. Va veure com l’espiell s’obria i es tornava a tancar i va endinsar-se per la porta que li havien deixat oberta. Un cop dins, poques paraules i un sobre que va canviar de mans. Però quan ja semblava que s’ho havien dit tot, el seu interlocutor, se’l va mirar amb cara de preocupació. En Barak era un home corpulent i amb barba, sempre ben vestit i protegit rere unes ulleres fosques. “Un negre elegant, però perillós”, li agradava dir. Quan va acabar d’estudiar la situació li va dir:

- Antoine, portes males vibracions. T’hauries de fer una neteja d’aura. Et trobes bé?

- Fa dies que tinc un mal de cap horrorós. Des que em llevo fins que me’n vaig a dormir. No me’l puc treure de sobre.

- Veus? Jo aquestes coses les noto. Algú et vol mal i t’està perjudicant. Has d’anar a què et facin una neteja, però mentrestant, et donaré un amulet molt potent -i va marxar passadís enllà.

Va tornar amb una figura petita, d’uns tres centímetres. Un gatet metàl·lic, que seia sobre una base quadrada, amb les potes del davant estirades i juntes. Era de color marró i tenia pintades unes ratlletes horitzontals discontínues de color groc, a mode de decoració. A l’esquena hi tenia una mena d’anella per passar-hi una cadena i dur-lo de penjoll.

- No em diguis res. No vull saber si hi creus o no hi creus, però porta’l sempre a sobre. T’ajudarà. I ves a què et facin una neteja.

Va col·locar l’amulet i el sobre dins de la motxilleta. A continuació es va treure les ulleres i la perruca i les hi va afegir, sense que l’home de la barba s’estranyés gens ni mica de la maniobra. 

- Soluciona-ho durant la setmana que ve. Abans de diumenge. Després ens trobem al lloc de sempre.

L’Antoine va assentir i va baixar les escales que l’havien de retornar als carrers de París. Si algú esperava veure sortir el noi de les rastes, ja es podia esperar assegut.

.  .  .  .  .  .  .

Al mercat de Mouffetard, la senyora Pénélope acabava la seva compra quan un gat va començar a arrapar-se-li a les cames, mentre roncava melosament. S’hi refregava amb els ulls clucs, com si li acaronés els camals dels pantalons a contrapel.

Després de l’ensurt inicial, va continuar la marxa, carregant el cabàs amb les fruites i verdures cap a casa. L’animal l’anava seguint, fent uns miols engalipadors i la mestressa va començar a somriure mentre acaronava una idea que, al mateix temps, anava bandejant amb moviments horitzontals del cap. Vivia sola i li agradaria tenir la companyia d’un gat, però no volia fer-se il·lusions perquè estava segura que, tal i com s’havia acostat, de cop i volta desapareixeria. Sabia que eren animals molt especials que anaven a la seva i segur que abans d’arribar a casa, ja s’hauria cansat d’acompanyar-la.

Però no va ser així i aquell gat la va seguir fins a l’entrada. Quan va deixar la porta oberta després de fer girar la clau, la senyora Pénélope va aguantar la respiració, expectant per si s’atreviria a traspassar-la o tindria por d’entrar en un lloc desconegut. Però l’animal no va dubtar ni un segon i va entrar decidit. Quan ja eren a la cuina, descarregant la compra, el gat li va adreçar una mirada seductora mentre miolava dolçament fins que va aconseguir el que volia: un bol de llet als peus de la tele.

- Que sàpigues que si et quedes aquí et diràs “Escroc”. Tu tries.

El felí va semblar que l’escoltava, com si entengués el que li deia, però després es va girar cap al bol i va començar a beure llet àvidament.

.  .  .  .  .  .  .

L’Antoine va tornar a traspassar el portal per on havia sortit de bon matí. Com que no hi havia ningú, va baixar sigil·losament les escales que duien als comptadors i va tornar a deixar les ulleres i la perruca a la bossa que hi tenia amagada. Va pujar a peu fins el segon pis i va entrar a la Pensió Matignaud amb el diari sota el braç.

- Bon dia a tothom! Umm! Quina olor de cafè acabat de fer! Jo en voldré una tassa! Senyora Matignaud?

- Sóc aquí a la cuina, Antoine, passi, passi.

- Bon dia, senyora Matignaud, ja li he pagat el mes o encara no?

- Encara no, però no pateixi, només som dia cinc.

- Avui em va bé de pagar-li, que si no potser me’n descuido i després em sap greu. Tingui. A canvi d’un bon cafè.

I dient això va allargar-li uns quants bitllets que havia tret del sobre de la motxilleta i va asseure’s a la taula llarga del menjador, que comunicava directament amb la cuina. Va obrir el diari i va començar a fullejar-lo fins que va arribar el cafè. Se’l va anar bevent a glops reposats, mentre feia petar la xerrada amb la dispesera. En aquella estona, un parell d’hostes van saludar sense aturar-se, adelerats per sortir de la dispesa i arribar a l’hora als seus llocs de treball. Quan es va haver acabat el cafè, l’Antoine es va acomiadar i va retirar-se a la seva habitació. Va passar la clau, va seure a la cadira que tenia davant d’una petita tauleta i va treure la documentació que li acabaven d’entregar.

Amb una lletra petita i meticulosa va anar apuntant a la seva llibreta les informacions més rellevants:

• Sylvaine Chevalier, jutgessa

• Viu a rue de Rivoli, 94, 2n-1a

• Treballa al Palau de Justícia, al número 10 del Boulevard du Palais

Va escriure les adreces al mòbil i va comprovar que la informació era correcta. Del domicili al lloc de treball hi havia 450 metres (sis minuts a peu) que podien arribar a convertir-se en més de dos quilòmetres en funció del trànsit de París, si s’hi anava en cotxe

• Entra a treballar a les 8’00 h.

• Surt de casa a les 7’45 h.

Això és el que li tocaria comprovar l’endemà al matí.

Va canviar-se de roba i, quan plegava els pantalons, va caure a terra l’amulet del gat. En recollir-lo, va ser el primer cop que l’Antoine va adonar-se que feia estona que no notava el mal de cap. Va tocar-se el front i va notar només una lleu ombra d’aquell dolor que havia arribat a ser tan intens. Gratament sorprès va pensar que potser sí que l’amulet funcionava.

Va afaitar-se, va posar-se un vestit elegant amb corbata, va introduir l’amulet a la butxaca i va sortir de la pensió aprofitant el moment en què no hi havia ningú als espais comuns. En arribar el vestíbul va coincidir amb una parella gran que arribava. Després d’una ràpida salutació formal, va girar-se cap a les bústies per evitar que el reconeguessin. Quan l’espai va quedar lliure de mirades indiscretes, va baixar cap als comptadors i, de la bossa de disfresses, va treure’n una boina blau marí, d’aparença pràcticament texana, i una barba postissa canosa que va adherir-se a la cara amb un ungüent molt efectiu. Transformat novament en un personatge diferent, va sortir al carrer per segona vegada aquell matí i va adreçar-se cap a la rue de Rivoli.

.  .  .  .  .  .  .

La senyora Pénélope va agafar el telèfon per trucar la seva filla. Feia uns dies que no ho feia, però aquest cop creia que tenia una bona excusa, tot i que últimament semblava incòmoda i disgustada cada cop que parlaven.

- Sylvaine, pots parlar?

- Mare, ja saps que si no puc, no te l’agafo. Què vols? Estàs bé?

- Sí, filla, molt bé. Escolta et volia demanar una cosa. Què mengen els gats?

- Amb què em surts tu ara? Te n’has comprat un?

- M’ha seguit des del mercat. L’he convidat a entrar i ha acceptat -va comentar divertida-. Li puc donar sardines en llauna?

- Ai, mare, no ho sé. Jo només li dono pinso. Tu, posa-n’hi. Si s’ho menja és que li agrada.

- Gràcies per l’ajuda -va contestar amb ironia-. Vindràs aquest diumenge?

- No, mare, ja vaig dir-te que durant unes setmanes no vindria perquè m’han posat protecció especial i no puc comprometre ni la meva ni la teva seguretat.

- Em fas patir... Jo faig tot el que puc per protegir-te, però em fa por que qui et vulgui mal escapi de les meves arts.

- Veus, tu sí que m’ajudes més que jo a tu -va retornar-li la ironia-. Em sento indestructible.

- No te’n riguis de mi, Sylvaine. T’he protegit tota la vida i no t’ha anat pas tan malament.

- Tens raó. Perdona, mare. Ara t’he de deixar. Estàs bé?

- Sí, sí. I ara encara estaré millor, acompanyada de l’Escroc.

- Escroc? No has trobat cap nom millor?

- T’asseguro que aquest li escau. Et puc tornar a trucar un altre dia?

- Sí, mare, em pots trucar sempre que vulguis, però fes-ho només a aquesta línia segura.

- Mare de Déu, per què vas buscar-te una feina tan complicada i perillosa?

- Soc una bona jutgessa, mare. Faig bé la meva feina i em sento realitzada. Soc feliç, malgrat alguns inconvenients. I que jo sigui feliç, t’hauria de fer feliç a tu.

- Ja ho sé, filla, ja ho sé. Però soc la teva mare i no puc evitar patir si sé que hi ha gent que et vol mal.

- No serà res, mare, no pateixis. Ja ha passat altres vegades. Que rebi amenaces no implica que m’acabi passant res de greu.

- Cuida’t molt i no oblidis les oracions.

- Ja saps que jo no crec en aquestes coses, mare. Tu ja em cuides. I la Gendarmerie també hi deu col·laborar una miqueta -va acabar, foteta-. Ara t’he de deixar, mare. Records a l’Escroc!

- De part teva -va somriure la senyora Pénélope- Adéu, filla, t’estimo.

- I jo a tu. Adéu.

Després de penjar la trucada, va provar d’agafar l’Escroc. En un primer moment va semblar que es tensava, però es va deixar fer. Amb el gat en braços va acostar-se a la biblioteca i va aturar-se davant de la foto de la flamant jutgessa, amb el birret, el dia de la graduació.

- Mira, Escroc, aquesta és la Sylvaine. Oi que és maca la meva nena? Saps la de vegades que li havia raspallat aquests cabells tan negres? Ara els duu més curts. I porta ulleres. D’aquelles vistoses, amb vidres grossos i muntura vermella. Està massa prima, segur que no menja bé. I amb els maldecaps que té, no m’estranya. En l’últim judici va enviar un mafiós a la presó i ara ha rebut amenaces de mort. Però jo la protegeixo, no pateixis...

El gat, com si ja no li interessés la conversa, es va remoure entre els seus braços i d’un salt va aterrar elegantment al terra per anar a explorar el pis.

Llavors la mestressa va agafar el ninot de palla, va clavar-li l’agulla al punt del front i va començar el ritual dels moviments. Però un soroll a l’altra banda de la casa, va fer que el deixés altre cop al seu lloc i anés a investigar.

- Escroc? Què has fet?

.  .  .  .  .  .  .

Quan l’Antoine estava davant del domicili de la jutgessa va notar altra cop la fiblada al front. Després de tanta estona de calma li va semblar que era molt més fort que la darrera vegada. La mà esquerra va anar instintivament a la font del dolor, mentre que la dreta, una mica més tard, va buscar l’amulet del gat a la butxaca. En un moment el dolor va baixar d’intensitat i va quedar novament sorprès del poder d’aquell objecte.

Deslliurat de la molèstia, va tornar a aguditzar els sentits i va escombrar amb la mirada tots els transeünts del carrer. Bregat en mil vigilàncies com aquella, de seguida li va semblar sospitós un jove pèl-roig que semblava distret amb el mòbil. Però quan van creuar les mirades, va tenir la intuïció que no era qui volia aparentar ser.

L’Antoine va desplaçar-se amb naturalitat fins aconseguir sortir del seu camp visual. Des del seu darrere va poder comprovar la incomoditat d’aquell home i la necessitat que tenia d’anar-se girant dissimuladament per comprovar on s’havia ficat. Convençut que aquell pèl-roig formava part del dispositiu de seguretat de la jutgessa, va esquitllar-se entre la gent i va entrar a la primera botiga de roba que va trobar. Al cap de pocs minuts qui en sortia ja no duia boina, ni barba ni el vestit elegant. Segurament aquelles peces estaven dintre de la bossa d’aquell senyor que amb texans i una camisa virolada demanava un taxi i desapareixia de la zona somrient davant l’astorament del guardaespatlles que seguia buscant a dreta i esquerra la presa que se li havia escapat.

Mentre donava al taxista l’adreça del bulevard Voltaire, va notar com el mal de cap tornava amb força i va posar-se a buscar l’amulet dins de la bossa dels grans magatzems on s’acabava de firar.

.  .  .  .  .  .  .

Després d’una petita cerca per internet, la senyora Pénélope va descobrir que l’Escroc podia menjar tonyina, pollastre, hamburgueses, pastanagues o pomes, mentre no li comprés el pinso. Es va posar contenta perquè tenia gairebé tots aquells productes i va anar a pelar una poma i una pastanaga per deixar-les trossejades en un altre bol, al costat de la llet.

Després va estar una estona punxant el front del ninot de palla mentre recitava una mena d’oracions, fins que va començar la telenovel·la i es va quedar adormida amb el ninot a la falda.

.  .  .  .  .  .  .

L’endemà, l’Antoine va llevar-se molt d’hora i sigil·losament va sortir de casa, guarnit amb les rastes i les ulleres de pasta. Va passar per un garatge proper i va sortir-ne conduint una moto negra. Amb el casc protegint encara més la seva identitat, va aparcar-la dins del parc de Saint-Jacques, entre la torre gòtica i el carrer de la jutgessa. Des d’allà, protegit per la vegetació del parc, podia veure sense ser vist i, simulant una conversa amb el mòbil, va esperar pacientment fins que va veure com el pèl-roig es movia nerviosament, anunciant la imminent sortida de la jutgessa.

Va ser tot mil·limetrat: un cotxe va aturar-se davant del portal, el guardaespatlles li va obrir la porta i es va posar a mirar en totes direccions, atent a qualsevol moviment diferent dels habituals, mentre ella hi entrava.

L’Antoine va memoritzar la matrícula del Mercedes gris, va arrencar la moto, sortint del parc pel costat oposat al que seguia el cotxe, i va abastar-lo dos carrers més endavant sense aixecar sospites. A una distància prudencial, va anar seguint el vehicle i, en un moment donat, va passar ben bé pel costat, aprofitant que els cotxes estaven aturats en plena retenció. Els vidres tintats no van deixar-li veure l’interior, però es va imaginar la jutgessa al seient del darrere del copilot.

Quan va arribar al Palau de Justícia, el Mercedes va baixar una rampa cap al garatge interior, exclusiu per als funcionaris. L’Antoine va estacionar la moto i va aprofitar que es treia el casc per desfer-se també de les rastes i les ulleres. Va guardar-ho tot a la maleta i va adreçar-se cap a l’entrada del jutjat.

Sota un mal de cap creixent, va fixar-se que hi havia diferents tipus de persones que anaven entrant: advocats, clients i membres del jurat; públic que assistia als judicis; periodistes que cobrien els processos; i forces de seguretat.

Entrar en una sala de judici seria relativament fàcil, però desfer-se de la jutgessa allà dintre se li va aventurar del tot impossible. Tan impossible com li havia semblat en un primer moment, atacar-la en el trajecte de casa a la feina. Semblava un cas complicat, però segur que trobaria alguna escletxa.

.  .  .  .  .  .  .

A la rue des Lyonais, la senyora Pénélope va despertar-se neguitosa. Sensible com era, va notar alguna cosa inquietant que li va fer témer per la vida de la seva filla. Alguna cosa diferent dels altres dies: un silenci més dens, una llum més tènue, calfreds a l’esquena i un embotiment del cap. Era incapaç d’explicar-ho, però ho entenia perfectament: qui fos que li volia fer mal, s’hi estava acostant.

Així que, encara en camisa de dormir, va agafar el ninot de palla i va començar a clavar-li l’agulla mentre redoblava la concentració en les oracions que deia mentre feia els rituals de maledicció.

L’Escroc la va desconcentrar quan va començar a fregar-li les cames com si volgués alguna cosa. Va mirar el plat amb tots els trossos de poma i pastanaga intactes i va pensar que hauria d’anar a comprar-li pinso. Va mirar el rellotge i va comprovar que la seva filla ja devia haver sortit de casa. Seria inútil trucar-la abans del migdia perquè segur que no li agafaria. Però neguitosa com estava, volia assegurar-se que havia arribat sana i estàlvia a la feina. Per sort, en aquells casos podia comptar amb la complicitat i discreció de l’uixer dels jutjats i va marcar el seu número.

- Bon dia, senyor Carnac, perdoni que el molesti. Soc la mare de la jutgessa Chevalier. Sap si ja ha arribat?

- Bon dia, senyora Pénélope, no pateixi que ha arribat puntual com sempre. Vol que li faci arribar alguna nota?

- No, no. De fet no cal ni que li comenti que he trucat. Segur que no li agradaria saber-ho. En tinc prou sabent que ha arribat bé. Moltes gràcies i disculpi les molèsties.

- Només faltaria, truqui sempre que vulgui. Passi-ho bé, que tingui un bon dia.

Alleujada per les bones notícies, va decidir acabar la primera part del ritual, vestir-se i anar a comprar el pinso de l’Escroc per no haver de sortir més de casa. Al migdia trucaria sens falta la Sylvaine.

.  .  .  .  .  .  .

Després d’aparcar la moto, l’Antoine va tancar-se a l’habitació de la pensió per buscar una solució que li permetés complir amb l’encàrrec que tenia. Aquell matí el mal de cap havia tornat a ser intens i li dificultava concentrar-se. Va abaixar les persianes i, estirat al llit, va començar a pensar en tot el trajecte que anava de casa de la jutgessa fins al palau de Justícia, buscant un lloc o un moment per agafar-la desprotegida.

Des que el pèl-roig la deixava dintre del cotxe -que segur que era un vehicle blindat- fins a l’aparcament privat del jutjat li semblava impossible poder atacar-la. Però havia d’haver-hi alguna manera de fer-ho. Més difícil devia ser matar el president Kennedy i bé que ho van aconseguir... Pensant en aquell magnicidi, li va venir al cap la imatge d’un tirador apuntant un rifle amb mira telescòpica des de la finestra dels magatzems de l’altre cantó per on havia de passar el Lincoln del president. Un somriure va ser el primer avís que començava a veure una possibilitat de poder complir amb la missió que tenia encarregada: la torre de Saint-Jacques.

A la rue de Rivoli, a l’altre cantó del número 94 on vivia la jutgessa, hi havia el parc de Saint-Jacques. O sigui que davant d’aquella casa i durant uns cent cinquanta metres no hi havia cap altra casa. Només un parc amb arbres, camins entre parterres enjardinats, bancs per seure i una preciosa torre gòtica flamígera al mig. Es podia pujar a la torre en horaris de visita i, si se superaven els tres-cents graons que duien fins al terrat de dalt de tot, s'hi podia contemplar una bonica vista de la ciutat. Des dels seus més de cinquanta metres d’alçada, un punt més elevat que els cinc pisos de l’edifici de la Sylvaine Chevalier, es podia veure relativament a prop la catedral de Nôtre Dame, uns quants ponts sobre el riu Sena, l’edifici de l’Ajuntament, la piràmide de cristall del museu del Louvre i, més lluny, la Tour Eiffel i els edificis del barri de la Defènse.

Era divendres i aquell era un dels dies en què la torre es podia visitar. L’Antoine va començar a organitzar-se mentalment l’agenda. Necessitaria un rifle amb mira telescòpica i havia d’estudiar bé la torre: alarmes, càmeres de seguretat, accessos i punts amb bona visibilitat sobre l’entrada del número 94. I li aniria molt bé que aquell maleït mal de cap remetés una mica per poder pensar amb claredat

.  .  .  .  .  .  .

La senyora Pénélope va tornar del mercat amb el pinso per a l’Escroc i un parell de cosetes que li faltaven. Quan va col·locar el contingut de la terrina dins un bol al costat de la llet, el gat s’hi va acostar amb interès i va començar a cruspir-se’n el contingut, mentre roncava complagut. 

La bona dona va retirar les pomes i pastanagues trossejades, pensant que en faria un puré per aprofitar-les. Després va tornar a agafar el ninot i l’agulla i va anar-se entretenint a burxar-lo mentre de fons sentia la tele i pensava què podia fer per dinar. Una llambregada al rellotge que presidia la sala li va comunicar que faltaven encara més de dues hores perquè pogués trucar la seva filla. 

Un cop fet el dinar, finalment va arribar el moment de trucar-la:

- Sylvaine, com estàs?

- Molt bé, mare, passa res?

- Avui m’he despertat inquieta i tenia ganes de sentir-te la veu i saber que estaves bé.

- No pateixis, mare, em tenen ben vigilada. Tinc un guardaespatlles a casa, m’acompanyen i em tornen de la feina. Porto una vida segura. Molt avorrida i gens privada, això sí, però segura.

- Ai, filla meva, jo no ho estic gens de segura. Tinc males vibracions, però m’alegro que estiguis tan protegida. Sobretot, ves amb molt de compte.

- Sí, mare, ho faré. Què fa l’Escroc? -va demanar-li per canviar de tema.

- Ai, l’Escroc, és un sibarita. Li vaig posar pastanaga i poma en un plat i ni els va tocar. Avui li he comprat una terrina de pinso per a gats i l’ha devorat en un moment.

- Ha, ha... Ja ho diuen que són molt espavilats. Les pomes te les hauràs de menjar tu.

- Em sembla que sí. Va, Sylvaine, ja no t’atabalo més que segur que tens molta feina. M’ha agradat sentir-te tan eixerida. Em quedo més tranquil·la.

- Gràcies per preocupar-te per mi, mare. A veure si d’aquí a unes setmanes es calma tot i et puc venir a visitar.

- Tan de bo, bonica. Cuida’t molt. Adéu.

- Adéu.

Quan va penjar el telèfon, instintivament va mirar la foto de la graduació i es va adonar que el gat s’hi apropava i aixecava la mirada cap al retrat. Va tornar-lo a agafar i, mentre l’amanyagava, dos parells d’ulls contemplaven aquella cara bonica de la jove que havia aconseguit ser jutgessa.

- Va, anem a dinar -va dir al cap d’una estona obrint una mica els braços perquè l’animal fes un bot cap al terra.

.  .  .  .  .  .  .

A primera hora de la tarda, l’Antoine va sortir de la Pensió Matignaud i en va tornar al cap de poca estona amb una motxilla esportiva a l’esquena. Un cop a la seva habitació, va obrir-la i en va treure un estoig poc voluminós que amagava una gran sorpresa. A dins hi havia les peces desmuntades d’un rifle de precisió: el canó, el mecanisme de càrrega, la culata, la mira telescòpica, el carregador i el bípode de precisió. Va muntar-lo i va fer veure què disparava per sospesar l’arma. Un cop estudiat el material, va tornar a col·locar les peces a l’estoig i va amagar-lo dins del seu armari. 

Després va començar a canviar-se per anar a visitar la torre. Aquest cop aniria vestit de ciclista amb el mallot de líder de la muntanya del Tour, blanc amb punts vermells, sobre una samarreta tèrmica. Completaven la disfressa uns culots llargs negres, ulleres de sol, un bigoti postís ben poblat i el casc. En el casc hi havia integrada una microcàmera per enregistrar-ho tot. Va arribar al parc de Saint-Jacques, va lligar la bici i, amb la motxilla a l’esquena, es va afegir a la cua de visitants que volien pujar a la torre.

A peu pla, una noia rere una taula validava les entrades i oferia fulletons informatius. Un cop fet aquest tràmit, calia passar la reixa de ferro forjat, ara oberta, i pujar els catorze graons que conduïen a la base de la torre. Però el mur de pedra que rodejava l’accés era prou baix com per saltar-lo sense cap dificultat, malgrat la reixa. Un pòrtic obert travessava la torre de cantó a cantó, com si d’un arc de triomf es tractés, i al bell mig hi havia una estàtua del matemàtic Blaise Pascal. En una de les cares laterals, una porta franquejava l’entrada a l’interior de la torre i oferia l’inici de l’escalada dels tres-cents graons.

Va fixar-se en el pany d’aquella porta i li va semblar que no seria difícil d’obrir. Ningú no li havia demanat ni que es tragués la motxilla ni que en mostrés el contingut. La seguretat era baixa i la primera dificultat seriosa la constituiria la càmera que enfocava tothom qui travessava aquella porta. Quan forcés el pany, aquella càmera l’enfocaria. Hauria d’inutilitzar-la d’alguna manera o buscar una altra entrada. També va veure la caixeta de control de l’alarma, des d’on podia desactivar-se en un breu marge de temps des de l’entrada. Això no representaria cap problema.

Va anar pujant graons, fixant-se en tots els detalls: les estàtues decoratives, les finestres amb vitralls, la sala de la primera planta que reproduïa un laboratori meteorològic de l’època... Allà va descobrir la segona càmera de seguretat.

Va seguir pujant pisos i quan va ser dalt de la terrassa i es va abocar en direcció a la rue de Rivoli, va veure que era un mirador ideal per veure sense ser vist. Des d’allà, amb la mira telescòpica, podria fer blanc amb facilitat, tot i que tindria poc temps per encertar l’objectiu.

Només havia comptat el vigilant de l’entrada i el guia que acompanyava el grup. De totes maneres ell hi entraria de matinada, quan la torre estigués tancada al públic i, per tant, només havia de comprovar si a la nit hi havia algun vigilant, cosa que dubtava molt. No era un monument important i amb les retallades pressupostàries dubtava que n’hi haguessin assignat un. Aquell vespre ho comprovaria.

Havia d’estudiar bé l’estratègia i buscar-hi els punts dèbils, però d’entrada va pensar que el pla seria: desactivar les càmeres i l’alarma, forçar el pany durant la nit, parapetar-se a la terrassa i, quan la jutgessa sortís de casa, disparar. Després calia planejar bé la fugida.

Mentre tornava pedalant cap a casa, anava donant voltes a aquella part del pla, que li semblava la més important. Després de disparar, tindria molt poc temps per desmuntar l’arma, baixar les tres-centes escales i sortir de la torre sense ser detectat. Hauria de desfer-se del pèl-roig i li aniria molt bé una maniobra de distracció que captés l’atenció de la gent en una altra direcció, com fan els mags amb els seus trucs. Li caldria fer unes trucades...

Va aparcar la bicicleta al garatge, va treure’s el bigoti postís i va tornar cap a la pensió amb aquell mal de cap creixent una altra vegada. Trucaria el Barak per la neteja de l’aura.

.  .  .  .  .  .  .

Als peus de la senyora Pénélope, l’Escroc mirava fixament com anava movent els llavis mentre jugava amb aquell nino i l’agulla, fins que se’n va cansar. Va anar cap als bols buits i va començar a miolar, reclamant que els omplís.

La mestressa, interpel·lada per aquell plany, va prendre nota de la demanda, però no va voler deixar la part final del sortilegi a mitges. Fins que no va acabar, no va alçar-se de la butaca per omplir de llet i pinso els bols del gat. Aquest va abraonar-s’hi de seguida i va començar a buidar-los, llepant-se els bigotis. Quan la senyora va marxar passadís enllà, ell va plantar-se davant de la tele. Algú podria pensar que estava seguint la xerrameca de la presentadora del programa de tarda, però si s’hi hagués fixat més, s’hauria adonat que el que mirava de fit a fit era aquell ninot de palla que la senyora Pénélope tenia tan sovint entre les mans.

.  .  .  .  .  .  .

Des del llit de la seva habitació, l’Antoine va trucar al telèfon que li havia donat el Barak per intentar solucionar aquell mal de cap del dimoni.

- Senyor Rabat, en Barak m’ha donat el seu número. Em dic Antoine i voldria que em fes una neteja d’aura perquè fa setmanes que tinc uns mals de cap horrorosos.

- Bona tarda, Antoine. Ara mateix estic lliure i, tenint en compte que és amic del senyor Barak, pot venir quan vulgui i li faré.

- Doncs, vinc de seguida.

Al cap de deu minuts, sortia de la pensió i agafava la moto per arribar a un edifici d’oficines del barri de la Defènse. El tal senyor Rabat, un vell desdentegat d’aspecte haitià, cara arrugada, cabell curt rinxolat i somriure perenne, el va fer descalçar i estirar-se en una llitera.

L’habitació feia olor d’encens, hi havia una llum tènue i una música atmosfèrica que predisposava a la distensió física i mental. Es va estirar i va intentar relaxar-se. El vell Rabat, que havia sortit un moment, va reaparèixer amb una ploma a la mà i aquell somriure generós que mostrava les poques dents i els molts forats que tenia.

- M’ha dit el senyor Barak que li va donar un amulet. El porta?

- Sí -va contestar l’Antoine posant-se la mà a la butxaca i traient el gat metàl·lic.

En Rabat el va agafar amb cura i el va mirar detingudament mentre assentia complagut. El va deixar en una tauleta auxiliar i, sense més preàmbuls va començar a resseguir amb la ploma tota la silueta del cos de l’Antoine, començant pels peus i pujant lentament fins arribar al cap. Llavors va fer uns cercles concèntrics a la coroneta i de sobte li va clavar la punta de la ploma i va fer un moviment ràpid amb el qual li va arrencar uns quants cabells. Sense donar-li temps de reaccionar, va cridar unes paraules molt estranyes mentre amb una mà li aguantava la barbeta i amb l’altra li empenyia el front, de manera que el va deixar estabornit, descansant tranquil·lament.

Llavors va agafar aquells cabells que li havia arrencat i va submergir-los en una tasseta plena d’un líquid viscós, com una mena d’oli. Amb els cabells degotant va fer una mena de jaculatòria inintel·ligible i, com si fossin un pinzell, va anar resseguint l’amulet. Finalment va agafar el gat, el va posar sobre la barreta d’encens, de manera que quedés impregnat de tot aquell fum que en sortia, i després va acostar-li al nas, mentre amb l’altra mà li tocava el front i li deia:

- Antoine, desperti, ja hem acabat.

Va despertar-se d’un son profund i va anar-se incorporant lentament. Va tornar-se a posar les sabates i es va aixecar, guardant-se de nou el gatet a la butxaca.

- Ara està net i l’amulet és molt més potent -va dir el senyor Rabat amb aquell somriure a prova de bombes-. El senyor Barak diu que ja està tot pagat i que espera que els mals de cap marxin per sempre.

- Moltes gràcies, senyor Rabat.

Un cop al carrer, va pujar a la moto i va adreçar-se al parc de Saint-Jacques. A aquella hora ja havien tancat l’accés a les visites i va comprovar que, més enllà d’un cadenat a la porta reixada de l’entrada, no hi havia pas cap vigilant. Va pensar que aquell dia ja havia estat prou llarg i va emprendre el camí de tornada a la pensió. Volia aprofitar que el mal de cap estava remetent per anar a dormir d’hora i descansar. L’endemà començaria les trucades per organitzar el pla de fugida.

.  .  .  .  .  .  .

Aquella nit, l’Escroc es va esmunyir per la porta entreoberta de la seva mestressa. Mentre el so dels seus roncs se sentia cada cop més esmorteït, va desplaçar-se sigil·losament fins al davant de la tele i va dirigir la mirada cap amunt. Amb aquells salts tan elegants que només els felins saben fer, va enfilar-se al prestatge on hi havia el ninot de palla i amb la pota va fer-lo caure al terra. El ninot i l’agulla.

La senyora Pénélope, profundament adormida, no va pas sentir aquell sorollet. L’Escroc va començar a empentar l’agulla amb les potes fins que va aconseguir que s’empassés per sota del moble de la tele. Llavors va agafar el ninot de palla amb la boca, va recular passadís enllà i va endinsar-se a l’habitació de convidats que estava just davant d’on sortien els roncs. Allà, orientant-se perfectament en la foscor, va amagar el ninot dintre d’una de les sabates d’home que sobresortien molt lleugerament de sota de l’armari. Amb la pota va assegurar-se que el ninot quedava ben endins, de manera que era gairebé impossible percebre’l. Tan sigil·losament com havia entrat, va sortir i va retornar al jaç que la seva mestressa li havia deixat als peus del llit. Va fer un petit badall i va enroscar-se, disposat a agafar el son.

L’endemà al matí, la senyora Pénélope es va tornar a llevar desassossegada. Quan va arribar a la saleta i no va veure el ninot de palla al seu lloc, va tenir un esglai i el cor va començar a bategar-li exageradament. Feia molt temps que no tenia una d’aquelles taquicàrdies i ràpidament va adreçar-se a la farmaciola del lavabo per buscar les pastilles del cor. Se’n va posar una sota la llengua i va asseure’s a la butaca. No volia espantar la seva filla, però volia estar prop del telèfon per si es trobava pitjor.

Com que al cap d’una estona seguia sense trobar-se bé, va trucar la seva metgessa de confiança, que li va prometre que al migdia aniria a visitar-la. Li va demanar que no estigués sola, que busqués algú que pogués estar al seu costat, es fiqués al llit i intentés descansar.

Afligida, va trucar la veïna del replà, la senyora Sophie, que de seguida va presentar-se al seu costat, després d’obrir la porta amb el joc de claus d’emergència que tenia. Informada del que li passava, la va acompanyar al llit i es va disposar a vetllar-la fins que arribés la doctora.

La senyora Pénélope, no parava de gemegar i donar voltes al llit, incapaç de saber què podia haver passat amb el ninot al qual estava fent vudú i patint per la vida de la seva filla. Ni per un moment se li va passar pel cap sospitar del seu melós gatet...

.  .  .  .  .  .  .

L’Antoine, per primer cop en molts dies, va despertar-se sense mal de cap. Després d’esmorzar va instal·lar-se al petit escriptori de la seva habitació i va començar a escriure concentradament a la seva llibreta. De tant en tant consultava la pàgina del darrere i després tornava a passar el full i hi apuntava un nom. Al final va tenir una llista de cinc noms i va enviar uns quants missatges amb el mòbil.

Seguidament va agafar la motxilleta, va sortir de la pensió i va enfilar la rue de la Roquette. Mica a mica es va anar acostant al mur semicircular que feia d’entrada al famós cementiri Père-Lachaise i el va traspassar. Era un cementiri immens, generosament arbrat i, tret de les tombes de personalitats famoses com Jim Morrison o Oscar Wilde, sempre plenes de turistes fent-s’hi fotos, un lloc tranquil i discret. Allà va reunir-se amb els seus col·laboradors, van concretar tot l’operatiu i es van emplaçar per dimecres per repassar el pla.

.  .  .  .  .  .  .

Cap al migdia, la doctora Croisette va trucar el timbre. La senyora Sophie, contenta de poder ser útil, li va obrir la porta i la va conduir fins l’habitació on, visiblement neguitosa, la senyora Pénélope canviava constantment de posició i gemegava.

Després de l’interrogatori inicial, l’exploració es va produir enmig d’un silenci sepulcral. Quan la doctora ja guardava el fonendoscopi, la senyora Sophie va ser la primera de trencar-lo:

- Com està? És greu?

- No s’alarmin. No hem de patir per la seva vida, però haurem d’ingressar-la per fer-li proves i assegurar-nos que no es compliqui. Caldrà avisar la seva filla.

En sentir aquestes paraules, la senyora Pénélope es va mostrar abatuda.

- La Sylvaine està passant un moment delicat. Li han posat vigilància les vint-i-quatre hores i no pot visitar-me. Això l’atabalarà i la posarà en perill...

- Senyora Pénélope -va dir-li la doctora amb una veu dolça i agafant-la de la mà-, ha d’intentar tranquil·litzar-se i no pensar en res que la faci patir. Jo m’encarregaré de parlar amb la seva filla i no farem res que les posi en perill a cap de les dues. Ara hem d’avisar una ambulància i dur-la a l’hospital per ajustar-li la medicació i tenir-la monitoritzada.

- Ai, Déu meu, quin trasbals. Sophie, podràs cuidar-te de l’Escroc?

- Oi tant, per això no has pas de patir.

- Senyora Sophie -va adreçar-se-li la doctora-, ens podria preparar una petita maleta amb roba de recanvi i la medicació que necessita. Vostè, Pénélope, li va indicant i mentrestant jo aviso l’ambulància.

Al cap de mitja hora uns camillers van fer-la baixar en cadira de rodes per l’ascensor, la van introduir a l’ambulància i van posar rumb cap a l’hospital Salpêtrière on va quedar ingressada.

Més tard, entre els sorollets de les diferents màquines a les que l’havien connectat, va sonar el seu telèfon mòbil i va poder sentir la veu que esperava.

- Com estàs, mare?

- Sylvaine, maca, no pateixis que estic bé -va interrompre-la de seguida-. Només em tenen en observació perquè se m’ha accelerat el cor.

- La doctora ja m’ha dit que tenies les pulsacions disparades. Què t’ha passat?

La senyora Pénélope va quedar en silenci per un moment. No volia explicar-li que li havia desaparegut el ninot amb el qual estava intentant protegir-la.

- No ho sé, nena. M’he llevat amb un mal pressentiment d’aquells que tinc de tant en tant. Tinc por que et facin mal. I aquest cop m’he posat més nerviosa del compte i el cor s’ha queixat.

- Mare, jo estic bé. Em vigilen constantment. Ningú no se’m pot acostar. Has de tranquil·litzar-te. Estic segura...

- Jo també estic segura que intentaran fer-te mal -va tallar-la-. Has d’estar més alerta que mai.

- Mare, vindré a veure’t de seguida que pugui, però no sé quan podrà ser. L’equip de seguretat ha de garantir-me-la en tot moment.

- No cal que vinguis, filla meva. No cal que t’exposis. Tu segueix la teva rutina que així et poden protegir millor. Jo ara no puc fer res per tu i això em fa molta por.

- No pateixis, mare. T’aniré trucant, aniré molt alerta i de seguida que pugui, vindré.

- D’acord. Et deixo. Ara he de descansar.

- Fins molt aviat. T’estimo, mare.

- Jo també, Sylvaine. Adéu.

- Adéu.

Quan va penjar el telèfon es va quedar amb el cor encongit, però va pensar que havia d’intentar asserenar-se per no empitjorar la seva situació. Va començar a fer respiracions profundes i va intentar deixar la ment en blanc per provar d’agafar el son. Li va costar una mica, però al final ho va aconseguir.

.  .  .  .  .  .  .

Durant el cap de setmana, l’Antoine es va dedicar sobretot a fer esport. Cada dia va sortir a córrer o en bicicleta i va fer llargues caminades. Aquella era la seva manera d’organitzar les idees i anar repassant mentalment els detalls del seu pla. En aquests monòlegs interiors li acabaven sorgint punts dèbils del pla o solucions a algun aspecte que encara no sabia com resoldre. Sempre li havia funcionat aquesta estratègia.

Així doncs, quan dilluns va seure a la taula de la biblioteca Parmentier, ja tenia tot el pla dissenyat dins del seu cap i només volia deixar-lo per escrit pas per pas per poder-lo repassar amb tots els col·laboradors i acabar de perfilar algun detall inconcret, si era el cas. De tant en tant, alçava la vista enlaire, cap al sostre piramidal, protegit per bigues verdoses, per on entrava l’agradable llum natural, tamisada pels vidres glaçats. Després tornava a dirigir els ulls cap a la pantalla i continuava escrivint.

Durant una llarga estona va semblar totalment abstret de la realitat amb el pensament totalment projectat a la matinada de dimecres a dijous, quan hauria d’entrar furtivament a la torre i quedar-se amagat al capdamunt per disparar sobre la jutgessa quan sortís de casa. Escrivia amb aquella seguretat i satisfacció que li donava haver estat capaç de preveure tots els aspectes necessaris per entrar i sortir de la torre sense ser detectat.

.  .  .  .  .  .  .

El cap de setmana poca cosa va passar a l’hospital Salpêtrière. Infermeres i auxiliars van anar passar regularment a prendre nota de les constants vitals de la senyora Pénélope i el cardiòleg de guàrdia, després de veure que l’arrítmia es mantenia irregular i que la pacient continuava estant molt neguitosa, li va apujar la sedació. La senyora Sophie s’hi estava llargues estones i, de tant en tant, passava per casa i aprofitava per omplir els bols de l’Escroc, al qual no va veure mai. Quan la mestressa li demanava pel gat, ella mentia dient que l’havia vist bé i que s’ho menjava tot. I això sí que era veritat.

El dilluns a mig matí, com si volguessin compensar l’abandonament del cap de setmana, va presentar-se un equip de tres cardiòlegs. Van fer-li una visita molt acurada amb moltíssimes preguntes de les quals anaven prenent anotacions en les seves carpetes. La van tractar amb una gran amabilitat i moltíssim interès i van ser molt insistents a saber què era el que la preocupava. La senyora Pénélope va començar parlant-los de l’Escroc, però al final va acabar explicant-los la situació de la seva filla, jutgessa, amenaçada per una màfia perquè havia condemnat el seu cap a la presó. A partir d’aquí va explicar-los que ella creia en els esperits i que tenia certs poders, amb els quals feia conjurs per protegir-la. I finalment va acabar confessant-los que estava fent un conjur de vudú i que les taquicàrdies s’havien desencadenat quan va descobrir que havia desaparegut el ninot amb el qual el feia i el perill que allò significava per a la seva filla.

Els metges van anar intercanviant discretes mirades perquè, a mesura que la pacient avançava en el seu relat, en el monitor que recollia la freqüència cardíaca i la pressió arterial aquests paràmetres havien anat augmentant fins a límits molt preocupants. De seguida que van poder la van intentar distreure amb altres preguntes sobre la dieta i van aprofitar per punxar-li una petita dosi de nitroglicerina. Mentre seguien la visita van anar comprovant com els nivells alterats mica a mica anaven retornant a una certa normalitat. Abans que poguessin posar-ho en comú, cadascú d’ells per separat tenia clar el que calia fer amb aquella dona: induir-li un coma perquè el seu cervell deixés de fer patir el seu cor i col·locar-li un marcapassos que li regulés aquelles arrítmies tan descompensades.

En la reunió posterior que van mantenir per compartir diagnòstic i tractaments van consensuar-ho i van engegar el protocol. Li comunicarien la decisió a la filla perquè poguessin parlar-ne abans de la sedació i llavors li implantarien el marcapassos amb caràcter urgent. Van comunicar-ho a la cap d’infermeria i van encaminar-se a la següent visita.

.  .  .  .  .  .  .

El dilluns al vespre, després d’haver passat la tarda amb compres i gestions, l’Antoine va tancar-se a la seva habitació i va contemplar, desplegat sobre el seu llit, tot el material necessari per al pla. Un parell de guants per no deixar empremtes enlloc, el kit per obrir panys, un dron amb focus nocturn, una corda prima d’escalada, el maletí del rifle, dos altaveus autònoms, dues traques immenses i dos suports per a panells publicitaris portàtils. L’endemà li havien d’arribar els dos panells que haurien imprès clandestinament en unes gràfiques discretes, amigues dels amics del Barak. I els col·laboradors ja s’encarregarien de les seves disfresses. Tot estava a punt.

Abans de dimecres havia d’anar repartint aquell material entre les persones indicades. Dimecres farien la reunió al cementiri per repassar el pla i la matinada de dimecres a dijous l’executarien. Quedaven dos dies i la feina ja estava molt enllestida. Ara hauria de pensar com omplir-se aquells dos dies. Quin maldecap! Va ser pensar allò i adonar-se que feia més de dos dies que no havia tornat a tenir aquells mals de cap. Realment la neteja d’aura havia estat miraculosa...

.  .  .  .  .  .  .

A l’habitació 111 de l’hospital Salpêtrière, una nova auxiliar va entrar amb la safata del sopar acompanyada pel que semblava un metge de paisà. Però ningú no era el que aparentava. L’home, després d’inspeccionar l’habitació de dalt a baix, va sortir i va quedar-se just davant de la porta, disposat a no deixar-hi entrar ningú durant una estona. L’auxiliar va treure’s la còfia i la mascareta i va deixar al descobert la seva identitat real: era la Sylvaine.

Fent-li l’ullet a la seva mare i portant-se el dit índex als llavis, va començar a parlar-li.

- Bona nit, senyora Pénélope, aquí té el sopar. Vol que li apugi una mica el respatller del llit?

Amb els ulls negats de llàgrimes, va assentir sense badar boca i la suposada auxiliar va aprofitar per acostar-s’hi i fer-li un petó i una abraçada mentre amb el comandament feia pujar el llit més amunt. Llavors van continuar la conversa xiuxiuejant a cau d’orella.

- Mare, aquesta nit t’adormiran i demà al matí et faran una operació molt senzilla per posar-te un marcapassos que et solucioni aquests problemes del cor.

Amb el dit als llavis va recordar-li que havia de guardar silenci i va continuar parlant.

- No has de patir per res. És una operació senzilla que es fa només amb anestèsia local, però t’adormiran perquè els nervis et fan accelerar el cor. Si ho entens fes que sí amb el cap, però no parlis.

La senyora Pénélope va assentir amb el cap, mentre somreia de poder estar al costat de la seva filla després de tant temps.

- Jo demà he anul·lat els judicis que tenia i estaré per aquí. Estaré amagada amb un guardaespatlles en un lloc segur, però de tant en tant aniré venint com ara, disfressada d’auxiliar que et porta el menjar o la medicació. Ho entens?

Un nou assentiment va confirmar que ho entenia tot.

- Doncs ara sopem i després ja t’adormiran per demà.

La senyora Pénélope, amb els ulls lluents de l’emoció, va menjar una mica, sense tenir gaire gana. Després d’unes quantes abraçades, que la van alimentar més que el que hi havia als plats, es van acomiadar i la Sylvaine va sortir protegida pel seu guardaespatlles.

Immediatament després, una infermera de veritat, va entrar a l’habitació amb una carretó de medicació i va començar a injectar uns quants fàrmacs nous a la via intravenosa. En qüestió de minuts les faccions se li van començar a relaxar i va anar caient en el coma induït amb un somriure serè.

.  .  .  .  .  .  .

El dimarts, l’Antoine es va despertar amb un missatge del Barak al mòbil. Havien de veure’s. Havent esmorzat van reunir-se al cementiri, van seure en un discret banc a l’ombra i van començar a parlar sense aixecar gaire la veu.

- Com van els mals de cap, Antoine?

- Increïblement bé. L’amulet anava bé, però la neteja d’aura va ser definitiva. Moltes gràcies, Barak!

- No es mereixen. Bé, anem al gra. Avui la jutgessa no ha anat a treballar.

- Com és això?

- Té la mare malalta i avui ha anul·lat els judicis. L’estem seguint, però creiem que no és res greu i que demà reprendrà l’agenda. Tot i així hem d’estar alerta.

- Sí, sí, és clar.

- Tu tenies previst actuar el matí de dijous, oi?

- Sí.

- Tinc un home pendent d’ella i un altre als jutjats. Creiem que demà tornarà a la normalitat i recuperarà les rutines d’anar a dormir a casa i sortir-ne a les 7’45 per anar al jutjat. Si es confirma, seguim endavant amb el pla previst. Ho tens tot a punt, oi?

- Sí, sí, demà fem reunió per repassar els detalls, però tot està lligat. Tan bon punt baixi de la torre, pujo a la moto i no m’aturo fins que arribi a la Bretanya.

- Perfecte. Segurament serà així. Si la mare empitjorés i la jutgessa es quedés a dormir a l’hospital, hauríem d’anul·lar l’operació. El senyal serà un missatge amb la caràtula de la pel·lícula “La missió”. Entesos?

- Perfectament.

- Si no t’arriba aquesta caràtula, tot continua endavant. Informa de tot això els teus col·laboradors en la reunió de dimecres i molt bona sort.

- Gràcies.

- Jo no he estat aquí – va dir en Barak tot aixecant-se per simular que pregava davant d’un nínxol de la paret del davant.

L’Antoine va aprofitar per aixecar-se també ell i marxar del cementiri per una altra sortida. Inquiet per les notícies del Barak, va adreçar-se a la biblioteca Parmentier per estar sol i tranquil. Li aniria bé relaxar-se. Al cap i a la fi, les coses no depenien pas d’ell i en Barak havia dit que segurament el pla tiraria endavant.

Un cop dins de la biblioteca, va anar a la secció de pel·lícules i va buscar la de “La missió”. Recordava haver vista aquella pel·lícula i sobretot la música d’Ennio Morricone. Va endur-se-la en préstec per tornar-la a veure. L’ajudaria a passar les hores.

.  .  .  .  .  .  .

Poc abans del migdia un camiller va entrar la senyora Pénélope a l’habitació 111, encara inconscient. Un cop instal·lada de nou al seu llit ,van entrar un metge i una auxiliar, mentre que un home sense uniforme va quedar palplantat al passadís, justa davant de la porta.

- Ha anat tot molt bé. Aquestes operacions no tenen pràcticament risc, són a un nivell molt superficial i estan molt protocol·litzades. 

- I amb aquest marcapassos s’acabaran les taquicàrdies?

- Senyora Chevalier, normalment aquesta tecnologia regularitza el ritme cardíac i disminueixen moltíssim, però no li podem donar una garantia total. Si la seva mare té preocupacions que la neguitegen, això igualment li pot accelerar el cor, per molt que tingui marcapassos. Potser hauríem de parlar amb psiquiatria per a què li donessin ansiolítics que li rebaixessin el neguit i li suavitzessin les pujades i baixades emocionals.

- Em sembla bé. Que la visitin eln psiquiatres. Està molt preocupada per mi i, com que creu en les energies i els esperits, fa conjurs i sortilegis per protegir-me i està molt obsessionada amb tot això.

- Jo seria del parer de mantenir-li la sedació alta vint-i-quatre hores més perquè el seu cor vagi acostumant-se a un ritme sa i regular. Llavors l'hi anem rebaixant paulatinament i si ja té una pauta dels psiquiatres, molt millor.

- Fem-ho així. Ho deixo a les seves mans. Jo demà hauria de retornar a la feina, però li prego que m’avisi si hi ha qualsevol novetat.

- No pateixi. Estic pràcticament convençut que l’evolució serà molt positiva. Si vol, podem mantenir aquest protocol de seguretat perquè vostè pugui visitar-la sempre que vulgui.

- Quan calcula que començarà a estar conscient?

- Si mantenim la sedació vint-i-quatre hores i després fem una disminució progressiva, demà al vespre podria començar a estar conscient. Encara molt adormideta i atordida, però començarà a prendre contacte amb la realitat.

- Doncs, demà vindré a donar-li el sopar perquè quan es desperti em vegi i estigui tranquil·la.

- Sopar, sopar, no sé si soparà. Potser només una mica de brou.

- Bé, el que sigui, però que em vegi. D’acord?

- Molt bé. Ah, per cert, la senyora Sophie, la seva veïna, li va deixar una nota perquè no tenia el seu telèfon i no sabia com posar-se en contacte amb vostè -va dir el doctor entregant-li un sobre.

- Moltes gràcies. Després la llegiré – va dir posant-se’l a la bossa de mà.

El doctor va tornar a mirar el monitor i va fer alguna anotació a l’informe que penjava als peus del llit de la pacient. Ella va quedar-se uns minuts més, fent companyia a la seva mare, però després va fer-li un petó al front i va marxar de l’hospital, acompanyada pel guardaespatlles. 

Dins de l’ascensor, va obrir el sobre de la senyora Sophie i va descobrir, a través d’una cal·ligrafia tremolosa però molt bonica, que l’Escroc s’havia escapat. En aquell moment allò no tenia cap importància, sempre i quan no arribés a oïdes de la seva mare. Trucaria la veïna per assegurar-se que no li expliqués. Havien d’evitar tot el que la fes posar nerviosa.

.  .  .  .  .  .  .

El dimecres al matí, l’Antoine va tornar per segon dia consecutiu al cementiri Père-Lachaise. Per no aixecar sospites, aquell dia hi anava amb les rastes i les ulleres. Primer va estar una estona davant d’un vell panteó neoclàssic, una discreta capella cúbica coronada per un àngel del judici final. Allà va repassar amb el Philippe i el Gaston la primera part del pla: l’entrada a la torre. Semblava una part relativament senzilla però havien d’anar de pressa i no cridar l’atenció. El Philippe estaria sempre al peu de la torre en contacte directe amb l’Antoine i comptarien amb el Gaston que concentraria l’atenció de la gent una mica més enllà, si fos necessari. Quan s’hagués completat l’acció, el Philippe també seria bàsic per recollir el material i permetre-li una fugida rabent, sense perdre gens de temps.

Després va encaminar-se al Monument a les víctimes de les Revolucions, en un extrem de l’immens cementiri, i allà va parlar amb l’Hector, el Jean-Yves i l’Olivier. Ells, juntament amb el Gaston, serien els encarregats de fer un bon aldarull a les 7’45, just quan es produís el primer tret. Un cop repassats els detalls del pla, van dispersar-se discretament. 

L’Antoine va anar cap a la pensió i, estirat al seu llit, va començar a mirar la pel·lícula “La missió” en el seu ordinador portàtil. Abans de mitja pel·lícula ja dormia.

A la tarda va sortir a córrer una mica i quan va tornar va aprofitar per comentar-li a la senyora Matignaud que marxava a visitar uns amics i seria fora dues o tres setmanes. Després d’una llarga dutxa es va estirar al seu llit i va anar visualitzant el que passaria aquella matinada. Mentre el seu cos descansava, el seu cervell funcionava a ple rendiment.

.  .  .  .  .  .  .

Cap a les vuit del vespre la Sylvaine va entrar a l’habitació 111 vestida d’auxiliar i portant una safata amb un brou. Seguint les indicacions dels metges, va apropar-se a la seva mare i va començar a parlar-li a cau d’orella. Després va començar a tocar-li la mà per provocar la seva reacció. Fins aquell moment, la senyora Pénélope, només havia fet breus intents d’obrir els ulls, però encara no havia recuperat del tot la consciència.

- Hola, mare, com et trobes? L’operació ha anat molt bé -va dir-li sense deixar d’acaronar-li la mà.

- Sylvaine... que bé que siguis aquí! No sé com estic... suposo que bé... I tu? Està tot bé?

- Sí, sí, mare, per mi no has de patir. Estic molt ben vigilada. Em sento segura.

- T’han dit quan podré tornar a casa?

- No ho saben encara, ara t’aniran retirant la medicació de mica en mica i han de veure com reacciona el teu cos. Encara hauràs d’estar uns dies a l’hospital.

- I l’Escroc? Saps si la senyora Sophie el cuida? Si se li acaba el pinso que n’hi vagi a comprar més. Dona-li diners.

- No pateixis. Ahir vaig parlar amb ella i l’Escroc està bé. Ja li enviaré diners perquè compri un altre paquet de pinso. I, parlant de pinso, tens gana, tu? Tens una mica de brou...

- No tinc gaire gana, però el tastaré que segur que m’anirà bé.

La senyora Pénélope va sopar una mica i van parlar una estona. Després va passar una infermera per administrar-li la medicació i llavors va tornar a endormiscar-se, de manera que la filla es va acomiadar per deixar-la dormir.

- Que descansis, mare. T’estimo. Demà tornaré a passar a la tarda o al vespre.

- Bona nit – va balbucejar la mare amb un somriure complagut i els ulls ja tancats.

Eren tres quarts d’onze quan la Sylvaine, des de la tribuna del seu menjador, mirava la nit parisenca abans d’anar-se’n a dormir. Com tants cops feia, va dedicar una mirada a la torre de Saint-Jacques abans d’anar-se a raspallar les dents i ficar-se al llit.

.  .  .  .  .  .  .

A les dues de la matinada, l’Antoine va disposar-se a sortir de l’habitació de la pensió. Estava segur que tothom ja dormia. Va posar-se els guants i va carregar a l’esquena la motxilla amb el kit d’obrir panys, la corda i el maletí amb el rifle. Duia una barba negra i poblada, com la d’alguns imams musulmans, i una gorra de llana. La granota de motorista completava el conjunt. I unes botes que duia a la mà per no fer soroll i es va posar a la cuina a l’últim moment. Va sortir sigilosament i va anar a buscar la moto. Va accedir a la plaça Saint-Jacques per la part oposada a la rue de Rivoli i allà va trobar-se amb el Philippe, que l’esperava fumant en un banc.

Sense intercanviar cap paraula es van adreçar als peus de la torre, defugint el camp visual de la càmera de seguretat. Un cop allà, l’Antoine va preparar les eines per inutilitzar el pany i el Philippe va dipositar el dron sobre el terra i va començar a manipular el comandament per fer-lo enlairar.

En un brillant exercici de coordinació van executar a la perfecció la primera part del pla. L’Antoine va escalar i saltar el muret de pedra i, quan va apropar-se a la porta, el Philippe ja tenia el dron inutilitzant la càmera, enfocant-li el seu focus de llum. En un tres i no res va poder forçar el pany, va entrar i va tornar a deixar la porta tancada. El dron va deixar d’enlluernar la càmera i ni tan sols va fer falta que el Gaston acaparés l’atenció simulant una avaria al mig del carrer un tros enllà. En pocs segons, l’Antoine havia manipulat la caixeta de control de l’alarma, per desactivar-la i impedir que sonés ni donés senyal a la central. Tot havia estat tan fàcil com havia previst.

A continuació va anar pujant amb compte, esquivant la càmera del primer pis i va arribar al capdamunt de la torre. Va obrir l’estoig del rifle i va anar-lo muntant meticulosament. Després va passar la corda d’escalada per la nansa del maletí i en va lligar un cap a la base d’una de les estàtues que coronaven la torre. Va fer una llaçada en una de les baranes, per evitar que el maletí baixés abans d’hora, i va llençar la resta de la corda cap a baix. El Philippe li va comunicar que l’havia rebuda amb tres estrebades. Ara ja només calia esperar.

Cap a dos quarts de vuit, a uns dos-cents metres a l’est de l’edifici de la jutgessa, en direcció a l’ajuntament, a les dues voreres del carrer es van començar a observar moviments. Quatre persones disfressades (dues a cada vorera) amb el que semblaven vestits tradicionals van començar a desplegar uns panells publicitaris. Imatges d’edificis ensorrats i avions bombardejant cridaven l’atenció i llavors hi havia els textos que demanaven la fi de la guerra i les banderes d’Ucraïna i Rússia. Aquells activistes també van preparar uns altaveus i van estendre pel terra unes llargues traques de petards, delimitant-les amb uns cons d’advertència perquè la poca gent que ja corria pels carrers a aquelles hores no les trepitgés. 

Quedaven pocs minuts per a tres quarts de vuit i tot semblava a punt per aquella performance. Alguns transeünts encuriosits s’havien aturat, però de moment no passava res. A cada cantó de carrer un dels dos activistes estava amb un dit sobre l’altaveu com si esperessin un senyal per engegar a l’uníson des dels dos cantons.

De cop es va sentir un tret i dels dos altaveus va començar a sortir-ne un soroll eixordador de bombes, trets i sirenes d’emergència, mentre els activistes encenien les traques i començaven a simular que queien morts al mig del carrer fent esclatar unes bosses de líquid vermell que simulava sang i van deixar un espectacle dantesc.

El primer tret que s’havia sentit no havia sortit dels altaveus. Havia estat l’Antoine apuntant i encertant el seu objectiu. Feia uns quants minuts que la mira telescòpica del seu rifle enfocava el portal del número 94 i, quan va poder apuntar clarament la jutgessa, li va engegar dos trets mortals: un al front i un al coll. Immediatament va apuntar el guardaespatlles pèl-roig que buscava l’origen dels trets mentre desenfundava la seva arma i va deixar-lo fora de combat amb dos trets més. Quatre bales, dos morts.

De seguida va desmuntar el rifle va posar les peces dins del maletí i va llençar-lo corda avall. Quan va rebre l’estrebada de confirmació va deslligar la corda i la va deixar caure avall.

Al carrer, el pànic s’havia estès sense control. Al voltant del número 94, la gent corria escapant-se en totes direccions, mentre uns pocs valents intentaven fer maniobres de reanimació cardiopulmonar als ferits i trucaven als serveis d’emergència. Els que anaven en direcció a l’ajuntament, uns metres més avall trobaven quatre cossos estesos sobre l’asfalt, mentre un altaveu no deixava d’escopir sons de trets, bombes i sirenes.

A la torre Saint-Jacques, l’Antoine baixava les escales amb pas decidit. Quan va arribar a l’entrada principal va manipular el pany i, al moment de sortir va llençar un drap cap a la càmera de seguretat, de manera que no pogués enregistrar la seva imatge. Després va saltar el mur de pedra i va encaminar-se cap a la moto. Amb una ràpida maniobra va treure’s la barba i la gorra de llana, va deixar-los a la motxilla i va posar-se el casc. Va engegar i va intentar sortir d’allà tan de pressa com pogués, però sense cridar l’atenció.

Amb una ruta llargament estudiada va anar agafant carrers secundaris per allunyar-se ràpidament del lloc dels fets, evitant les artèries principals que en poca estona podien quedar tallades i vigilades per la policia. Concentrat en la conducció i atent als senyals, anava esquivant les cues i es movia amb agilitat entre el dens trànsit matinal.

Com en la millor de les seves visualitzacions, aviat es va trobar sortint de Paris i engolint quilòmetres per carreteres comarcals que passaven entre arbres i camps. Tot havia sortit bé i ara només necessitava paciència i un xic de sort. Al cap de sis hores seria en un petit poblet de Bretanya on ningú no el trobaria. Després: cobrar, agafar un avió i desaparèixer durant un temps.

Tot això pensava quan sortint d’un revolt va veure un gat que travessava la carretera. Tot va anar molt de pressa, però en algun raconet del seu cervell va pensar en el seu amulet que tant l’havia ajudat i que havia acabat fent-li desaparèixer els mals de cap. Sentia simpatia per aquell animal i no volia atropellar-lo, però una maniobra brusca per esquivar-lo podia fer-lo caure a ell. Així que va donar gas i va agafar fort el manillar per no perdre la trajectòria. El gat va fer un esprint final increïble i la roda de la moto li va passar a un centímetre de la cua.

L’Antoine, superat l’obstacle, va reduir la velocitat i va girar un moment la vista enrere. Va poder veure com l’animal el mirava amb una mirada enigmàtica. Com si tots dos compartissin sort i destí. 

Potser l’amulet li havia fet adoptar característiques de gat. 

Potser acabava de gastar la primera de set vides...

2 comentaris:

Roger Berenguer ha dit...

Boníssim Eladi, m’encanta. No faré spoilers a ningú, però es molt bo!
Felicitats!
Bon estiu!

Eladi Martínez ha dit...

Moltíssimes gràcies, Roger. Aquest cop encara té més mèrit que els anteriors: 21 pàgines!