8M a l'escola: una notícia que s'explica sola

 1.- Dilluns 4 de març: Actituds que junts hem d'erradicar

Bon vespre,

us escric amb certa tristesa i preocupació per uns fets que han passat avui a la sessió de música que han fet els vostres fills i filles amb la mestra de música.

Aprofitant que aquesta setmana és la del 8M, Dia Internacional de la Dona (una jornada que pretén reivindicar la lluita de les dones per la seva plena participació a la societat i el seu desenvolupament íntegre com a persones, en plena igualtat amb els homes), els ha preparat una activitat per reflexionar sobre el paper de la dona en la indústria musical a partir d'unes dades sobre el nombre de dones entre la música que més s'escolta, en els festivals, en els premis Grammy, les diferències de sous, etc. Evidentment no es pretenia imposar cap opinió i els ha dit que tothom podia opinar lliurament des del respecte.

Com a activitat final els proposava que escollissin una dona cantant que els agradés, però aquesta activitat no s'ha pogut fer perquè el comportament d'una majoria dels nens (en masculí) de la classe ha estat totalment inadequada: interrompent la mestra amb comentaris despectius, rient maleducadament de les cançons que es proposaven i de les explicacions, parlant entre ells mentre parlava la mestra, escridassant les nenes que donaven l'opinió, girant-se d'esquena per no veure els vídeos ni escoltar les cançons i fins i tot negant-se a fer l'activitat... I a la classe s'han hagut de sentir comentaris com:

- Les dones no es dediquen tant a la música perquè han d'estar a la cuina, amb els fills...

- Les dones canten pitjor...

- És injust que no hi hagi un Dia de l'Home...

Cap de les nenes de la classe no ha secundat aquest comportament i, d'entre els nens (a la classe hi ha 18 nens) només un 39% han mantingut la mateixa actitud de respecte que han mantingut les noies mentre que el 61% restant és el que ha mantingut l'actitud reprovable que us he explicat, o bé de forma activa o donant-los suport explícit amb gestos i rialletes.

Com a educador, fermament convençut que aquesta lluita pels valors que defensa el 8M és LA MEVA LLUITA, vull creure que la majoria de famílies també penseu el mateix. Per això us demano la vostra col·laboració per tal que junts lluitem per erradicar aquests comportaments i actituds que perpetuen una situació injusta per a totes les dones (les nostres mares, filles, germanes, àvies...). Durant la setmana seguirem parlant d'aquest comportament, analitzant els motius que han provocat aquesta actitud irrespectuosa i bel·ligerant davant la proposta de la classe de música i m'agradaria acabar aquest episodi amb alguna reflexió tangible que ens permeti aprendre alguna cosa d'això que ha passat.

Penso que a l'escola la nostra principal feina es EDUCAR, així en majúscules, en valors que ens permetin construir una societat més justa, democràtica, igualitària i respectuosa per a totes les persones.

Pot ser que alguns dels infants hagin reaccionat així per seguir el corrent d'altres que han començat, per fer una broma, per un mal entès esperit de rebel·lia... però penso que en temes com aquests convé deixar les coses clares, tenir un criteri propi i saber que parlem de coses molt serioses que acaben suposant problemes greus per no erradicar d'arrel aquestes conductes.

Us agrairé moltíssim si voleu compartir amb mi a través del meu correu electrònic les converses que pogueu tenir a casa arrel d'aquest fet, comentaris que volgueu fer-me al respecte i fins i tot propostes de com treure suc d'això que ens ha passat que penso que és una OPORTUNITAT per millorar aquests dèficits que arrosseguem com a societat.

Agraeixo tota la col·laboració que em pugueu proporcionar ja que aquesta feina d'educar els infants la tenim compartida entre vosaltres (famílies) i nosaltres (mestres).

A reveure

2.- Dimecres 6 de març: Proposta de 5A per al 8M, Dia de la Dona

Després del que va passar a la sessió de música de dilluns i ja us vaig explicar, vam tenir una conversa interessant a classe i els vaig proposar, per al divendres 8 de març, fer un petit vídeo en que sortíssim TOTS, explicant algun dels motius pels quals creiem que encara és necessari celebrar aquest Dia de la Dona.

La condició és que en el vídeo hi han de sortir per parelles i sempre han de ser parelles mixtes (un nen/home i una nena/dona). Poden fer-ho dos companys de la classe o un d'ells amb germà/germana, pare/mare...

Estic molt content i agraït perquè alguns ja m'han dit que ho han parlat a casa i heu decidit acompanyar-los en aquesta activitat i sortir al vídeo amb ells. Per tant us dono unes mínimes indicacions perquè després em sigui més fàcil ajuntar tots els vídeos i fer el muntatge final.

Heu de gravar els vídeos en format HORITZONTAL (apaïsat), heu de sortir-hi les dues persones alhora i totes dues persones han de dir alguna cosa. Si heu pensat un misssatge o frase partiu-lo en dues meitats de manera que un en digui una part i l'altre, la segona. Feu vídeos breus perquè quan els ajuntem tots en un únic vídeo no quedi massa llarg. Abans d'enviar-me'l, assegureu-vos que es veu bé i se sent bé.

Feu-me'ls arribar abans de divendres al meu correu perquè pugui fer el muntatge final.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS I TOTES PER LA COL·LABORACIÓ I EL SUPORT

3.- Divendres 8 de març: Vídeo del 8M (alumnes i famílies de 5A)

Bon vespre,

amb aquest correu us adjunto l'enllaç per poder veure còmodament el vídeo que hem elaborat aquesta setmana a la classe de 5A sobre el 8M.

Per a mi ha estat una experiència molt enriquidora, sobretot perquè m'ha permès allò que no sempre és possible, però que és tan desitjable: anar totalment alhora l'escola i la família, incidint directament en l'educació dels vostres fills i filles.

Des del primer moment que vaig compartir amb vosaltres les meves inquetuds i preocupacions arrel de l'incident de dilluns a la sessió de música, vaig notar immediatament la vostra complicitat, implicació i col·laboració i ha estat molt fàcil revertir la situació i engrescar-se en aquest projecte, del qual us ofereixo el resultat final.

Així que, de tot cor, només em resta donar-vos les gràcies: moltíssimes gràcies! Tots junts hem aconseguit treure una cosa bona d'una que inicialment semblava dolenta.

Prou de discursos.

Aquí teniu l'enllaç i molt bon cap de setmana!

"Yoko" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra...

Espero que us agradi!     

YOKO

—Hola? Que hi ha algú? —demana l’Adela mentre puja l’escala i busca la seva filla. 

La Yoko té setze anys i estudia batxillerat en horari intensiu. L’autobús de l’institut la deixa a casa a les tres i, fins que no arriba la mare de treballar, a mitja tarda, és la reina de la casa.

No és a l’habitació, tot i que hi ha la pila de roba de la nit anterior que encara no ha trobat el moment de dur a la rentadora. Tampoc no és al menjador, on hi ha la seva motxilla per terra, l’ordinador portàtil sobre la taula i unes tovalles individuals amb el plat brut del dinar i l’embolcall d'un gelat.

Finalment veu una escletxa de llum sota la porta del lavabo. Prova d’obrir-la, però està tancada amb baldó.

—Yoko, què fas aquí tancada?

—Què? —respon una veu en un volum massa alt, mentre s’obre la porta i apareix la Yoko amb els seus inseparables cascos inalàmbrics a tot volum.

—Ja saps que no m’agrada que et tanquis al lavabo amb el mòbil...

Els llavis de totes dues es tensen, bloquejant qualsevol possibilitat de somriure. Les mirades s’endureixen i s’eviten. Cadascuna es capbussa a la seva trinxera i comencen les escaramusses:

—No sé per què no puc escoltar música mentre cago.

—Doncs perquè t’ho he dit mil vegades. I perquè això fa que t’estiguis mitja hora tancada “cagant” —i acompanya l’última paraula fent el signe de les cometes amb dos dits de cada mà.

La Yoko no contesta i fa intenció de sortir, però la mare li barra el pas.

—On vas?

—A fer els deures? —pregunta amb to impertinent la nena, augmentant l’escalada de tensió.

—Doncs primer passa per la teva lleonera i deixa la roba bruta a la rentadora —li contesta la mare, mentre s’aparta per deixar-la passar—. I endreça les coses del dinar!

La Yoko esbufega, farta de sentir cada tarda la mateixa cantarella. Mentre manté el mòbil a la mà dreta, amb l’esquerra recull la roba bruta i no s’adona que, de camí a la rentadora, perd unitats:

—Ni te n’has adonat que has perdut les calces! Vols deixar el mòbil d’una vegada i fer les coses amb dues mans? 

—Bffff! Bona tarda, eh? Sí que has vingut de mal humor.

—Jo venia molt tranquil·la, però ho has tornat a aconseguir. Cada dia les mateixes coses!

Des de la rentadora, a l’Adela li sembla sentir com la seva filla l’escarneix, repetint en veu baixa les seves paraules.

—Què dius?

—Res. No dic res. No faig res. Com si no hi fos.

—No et passis, eh? Ves a fer els deures, ves. A veure si aprofites el temps.

La Yoko passa deliberadament arran de la seva mare, s’ajup i agafa el que necessita de la motxilla. S’instal·la en un extrem de la taula del menjador i, amb els cascos posats i el mòbil a la vora, obre llibre i llibreta.

L’Adela es fa un cafè i s’instal·la a l’altre extrem de la taula. Es pren un moment de descans mentre repassa les xarxes socials. Cada cop que, de cua d’ull, veu que la nena mira el mòbil en comptes d’estar fent feina, li llença una mirada severa i sacseja el cap horitzontalment en senyal de desaprovació.

La Yoko té els ulls sobre el llibre de filosofia, però el cap ben lluny. Fa dies que està madurant una decisió. Ha tornat a suspendre exàmens i vol deixar el batxillerat. La seva mare encara no sap ni una cosa ni l’altra. Vol plegar de l’institut, buscar alguna feina fins que s’acabi el curs i, el següent, buscar un mòdul. El batxillerat no és per a ella.

Al seu pare sí que li va insinuar que els estudis no li anaven bé i que s’ho estava plantejant. Ell li va dir que no es precipités i que ja ho anirien parlant. Però al pare no el tornarà a veure fins el cap de setmana.

Li aniria bé parlar-ne amb la mare. Fa dies que està atabalada i no li veu sentit al que fa. Necessita buidar el pap i volia treure-li el tema, però ara mateix se n’hi han ben passat les ganes.

—Pam!

La Yoko fa un bot. La seva mare ha donat un cop a la taula amb la mà plana per cridar-li l’atenció. Li fa el gest que es tregui els cascos. Ho fa.

—Pots treure’t els cascos o baixar el volum? Estem a la mateixa taula, et parlo i ni em sents. Això ja és el “colmo”!

—Què vols?

—A quina hora t’he de portar a l’entrenament?

—Com cada setmana, mama, encara no t’ho saps? —el sarcasme torna a treure el nas.

—Yoko, ja tinc prou coses al cap, em vols dir a quina hora hem de sortir?

—A tres quarts de set.

—I ja t’has fet la bossa?

—Encara no. Primer vull acabar els deures. Puc?

Pim, pam. Pim, pam. Tota la interacció que tenen és a base de retrets. La Yoko es torna a posar els cascos, apuja la cançó i, ara sí, comença a fer els deures.

L’Adela va cap a la seva habitació. Com cada cop que hi entra, el cor se li encongeix una mica. Ja farà mig any que el Bernat va marxar de casa, però encara no se’n sap avenir. Tants anys de matrimoni i al final tot se’n va anar a l’aigua sense que cap dels dos fes res per reconduir-ho. Dos orgullosos que no van voler cedir. Ja els està bé a tots dos. 

S’asseu al llit per canviar-se. Mentre la Yoko entrena, ella aprofita per anar a córrer una estona. Li va bé per mantenir-se en forma, alliberar tensions i deixar volar els pensaments. I ara en té força de pensaments acumulats.

A la seva mare li han diagnosticat Parkinson. De moment encara està força bé, però la malaltia va guanyant terreny i els metges ja li han explicat el futur que se li acosta. Serà cada cop més dependent i això l’obligarà a adaptar tota la logística familiar. Com que amb la seva germana no es parlen, ja es pot anar preparant. Ha d’anar pensant com s’ho farà per cuidar-la sense ajuda.

Li agradaria parlar-ne amb la Yoko. Perquè pugui gaudir de la seva àvia mentre encara estigui bé. Perquè es vagi fent a la idea. Per compartir les preocupacions i planificar juntes el futur que els ve a sobre. Segur que els aniria bé a totes dues. Avui volia treure-li el tema, però després de la benvinguda -que és la mateixa de cada dia, per molt que li demani que no ho faci- ràpidament ha canviat d’idea. És un tema delicat i ha de trobar un moment de calma en què les dues estiguin receptives.

L’Adela es canvia i va cap a la cuina per avançar el sopar, mentre espera l’hora de portar la Yoko a entrenar. Quan passa pel menjador, es creua amb la nena que acaba de recollir les coses de l’institut -tot un èxit!- i va a l’habitació a preparar-se. Sembla un vodevil d’aquells en què, quan un personatge entra per una porta, l’altre surt i mai no coincideixen.

A tres quarts de set es troben a l'escala que baixa al garatge. Totes dues vestides d’esportistes. 

—Ho tens tot? —demana seriosa la mare.

—Sí.

—Som-hi, doncs.

—Sí.

Guerra de monosíl·labs.

Es fiquen dins del cotxe i arrenquen. Sovint discuteixen perquè la mare vol escoltar notícies i la filla, música de la seva, però ara cap de les dues diu res. Entre elles s’estén un silenci conciliador. Com si fos un pont de silenci pel qual poguessin caminar fins a trobar-se.

La Yoko prem els llavis. Dins de la gola se li comencen a formar paraules que volen ser frases (“Mare, t’he de dir una cosa, el curs no m’està anant bé, no m’agrada estudiar...”), però no sap com començar.

L’Adela té els ulls fixos a la carretera, però al seu cap imagina un inici de conversa dolç i constructiu (“Yoko, he d’explicar-te una cosa. Vaig portar la iaia al metge i li han trobat una malaltia greu...”).

La Yoko, incòmoda per la situació, es remou al seient, com si busqués la postura i s’escura la gola.

L’Adela gira la vista cap a ella i el cotxe li marxa una mica cap a la dreta. Les rodes trepitgen el voral i aixequen pols. És només un instant. De seguida reacciona i recupera el control, però la nena s’ha espantat i li etziba:

—Estaria bé arribar vives, eh?

—No exageris que no ha passat res. I no siguis tan desagradable que jo també m’he espantat.

El pont s’ha ensorrat i tornen a saltar espurnes.

L’Adela engega la ràdio i apuja el volum per sentir les notícies.

La Yoko es posa els cascos, prem el Play i tanca els ulls. Sona una cançó, però de fons encara sent la ràdio, així que apuja el volum. Més. I més. I més. 

Fins que deixa de sentir-la.