Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 d’ag. 2020

El conte d'agost


(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes d'agost, que tanca el cercle dels 12 mesos. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembreoctubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny i juliol)
Espero que us agradi...

EL CONTE D'AGOST
Tothom té un estiu de la seva infantesa o adolescència que recorda de manera especial i per al Sergi aquest va ser el del 2010. I no pas pel gol d’Iniesta al Mundial de Sud-Àfrica...
Tot va començar el 21 de juny, quan va arribar a casa amb les notes finals. El curs de 1r d’ESO havia anat avançant de mal en pitjor. L’adolescència havia esclatat amb contundència i havia transformat un noi alegre i obedient, en un jove rondinaire que desafiava les normes i només volia sortir de casa i estar amb els amics. Qui més qui menys, a aquella edat transitava per les mateixes coordenades, però el Sergi va acabar el curs amb 5 assignatures suspeses i allò va provocar un daltabaix a casa seva.
Quan al vespre el pare va arribar de la feina, li van muntar un consell de guerra i tot van ser crits i males cares. Després de mesos d’intentar anar combinant la disciplina amb la màniga ampla, els càstigs amb les converses i els crits amb les pessigolles, aquell butlletí de notes va provocar que els pares prenguessin decisions dràstiques:

1.- Tot l’estiu aniria a classes de repàs, a l’acadèmia Pascual.
2.- El mòbil quedava confiscat i només li deixarien unes estones molt concretes al dia.
3.- Cada dia a les nou del vespre, com a molt tard, havia de ser a casa.
4.- Prohibit anar a dormir a casa de cap amic.

Evidentment això va provocar una emprenyada monumental del Sergi que es va atrinxerar a la seva habitació i es va negar a parlar amb els seus pares. Però, estirat al llit escoltant música a tot drap amb els cascos, va anar-se fent a la idea que no en trauria res de queixar-se. Acataria, però no els ho posaria fàcil: els mantindria la mala cara i col·laboraria tan poc com pogués. Va decidir que no deixaria que l’afectessin tots els càstigs que li havien posat. No s’arrossegaria demanant si us plau que el deixessin quedar amb els seus amics. No hi aniria i punt. I així castigaria els pares amb la seva indiferència...

Els dies van començar a passar, tenyits de rutina. El despertaven a les vuit i feia el ronso tan com podia, fent enfadar la seva mare fins que, entre dos i tres quarts de nou, s’aixecava i havia de córrer per vestir-se, esmorzar i marxar corrent cap a l’Acadèmia Pascual. Feia classes de nou a onze i quan arribava a casa havia de fer els deures que li havien posat per l’endemà. Cap a les dotze o quarts d’una acabava i es quedava estirat al llit fins que arribava el seu pare de treballar i l’esbroncava perquè no s’havia fet el llit ni tenia l’habitació endreçada.
Així cada dia anaven a dinar de morros. Durant el dinar, el seu germà Lluc intentava suavitzar les coses explicant què havia fet als casals d’estiu, però el Sergi no badava boca. A la tarda no el deixaven sortir fins les cinc i es tornava a quedar tirat a la seva habitació llegint, fent sudokus o fent gargots en una llibreta mentre escoltava música. De quatre a cinc era l’única hora que podia utilitzar el mòbil i el portàtil i llavors aprofitava per xatejar amb els amics o jugar algunes partides online. A les cinc havia d’anar a la piscina amb els seu germà i allà acostumava a coincidir amb alguns amics en el que era la millor estona del dia.
A dos quarts de nou, quan tancaven la piscina, havia de tornar a casa i esperava fins que el renyaven per complir amb les seves obligacions: estendre tovallola i banyador, dutxar-se i parar taula. Tot i que era plenament conscient que ho havia de fer, mai no ho feia per iniciativa pròpia. Formava part de la seva estratègia de resistència pacífica i sempre esperava que els seus pares s’enfadessin i li reclamessin a crits per, llavors sí, fer-ho.
Amb tot això a l’hora de sopar tornaven a començar empipats. Durant l’àpat, sovint o el pare o la mare o tots dos intentaven fer-lo raonar. Li demanaven que col·laborés, que canviés la seva actitud perquè hi hagués més bon ambient a casa, que s’esforcés una mica... Ell s’ho escoltava tot, contestava amb monosíl·labs i així s’acabava el dia. A vegades es quedava al menjador veient la tele i a vegades es tornava a aïllar al seu cau. 
I així, un rere l’altre, s’anaven succeint els dies a casa del Sergi. Passava moltes estones tancat a la seva habitació, bàsicament escoltant música. Tenia llibres i de tant en tant llegia una mica, però no era un lector voraç i l’avorriment li anava clavant mossegades de tant en tant. Llavors passejava la vista pels prestatges buscant alguna cosa amb la qual pogués distreure’s. Tenia jocs de taula als quals feia molt que no jugava i sabia que hi havia famílies que passaven molt bones estones jugant-hi. El Monopoly, el Trivial, l’Scrabble... Però en tots els casos es necessitaven diversos jugadors i ell no tenia ganes de relacionar-se amb la gent de casa seva o sigui que necessitava alguna cosa a la que pogués jugar sol...

La solució li va arribar un dia a la piscina, ja a mitjans de juliol, en que el Ferran es va presentar amb el cub de Rubik i va estar presumint de com de ràpid el feia. Demanava a algú que li desfés i llavors l’agafava i començava a executar una increïble coreografia de moviments que acabava amb els sis colors perfectament distribuïts en les sis cares. El cub de Rubik era una joguina que feia molts anys que circulava. De tant en tant es tornava a posar de moda i després tornava a quedar oblidada. El Sergi creia que a casa n’hi havia d’haver un en algun lloc...
Aquell vespre, va començar a regirar per la seva habitació per veure si el trobava. Va trobar alguns tresors com un àlbum de cromos d’animals que havia fet quan era més xic o un petit trencaclosques d’aquells en què falta una peça i has d’anar desplaçant les altres en un únic sentit fins aconseguir ordenar-les. Però del cub de Rubik, ni rastre.
No volia demanar-ho a ningú o sigui que va rumiar on podria estar. Només se li va acudir l’habitació del seu germà o els prestatges del garatge on guardaven coses que ja no feien servir. Quan el Lluc va anar a dutxar-se, va entrar furtivament a la seva habitació i el va trobar, ple de pols, dalt d’un prestatge. El va agafar, sense demanar permís, i se’l va endur.
Aquella mateixa nit, després d’un sopar altre cop tens, va afanyar-se a anar a l’habitació i va començar a barallar-se amb el cub. I barallar-se va ser el pas previ a enfadar-se... Va estar molta estona intentant que una peça vermella arribés a lloc i, quan al final ho va aconseguir, es va adonar que les altres tres vermelles que ja tenia ben posades, havien quedat escampades. Allò era impossible!

L’endemà, a la piscina, va posar-se al costat del Ferran i va estar fixant-se en els seus dits, però anava massa de pressa i no aconseguia entendre res. Al final va haver de demanar-li com es començava a fer el cub, però se’n va penedir de seguida. Tot i que li va ensenyar uns primers moviments, ho va fer acompanyant les explicacions d’uns comentaris suposadament graciosos en què posava en dubte que fos capaç d’aconseguir-ho, si li havia costat tant el primer curs a l’institut... No li queia gaire bé el Ferran i, després d’aquella conversa, va pensar que no li tornaria a demanar mai més res...
Amb el mòbil segur que podria trobar tutorials al Youtube que expliquessin com resoldre el cub, però ara només el tenia una hora al dia i no volia malgastar-la així. Aquella nit, després de sopar va tornar-se a tancar a l’habitació i, amb el que havia entès de les explicacions del Ferran, després d’uns quants intents, va aconseguir completar una cara del mateix color. Allò el va fer posar molt content i va intentar completar-ne una segona. Però fer la segona va comportar que es desfés la primera... Allò era impossible!
El cub va quedar amagat dins d’un calaix perquè el seu germà no el trobés, però la fal·lera li va baixar. Només en estones que estava molt avorrit i no sabia què fer, el tornava a agafar i s’hi entretenia fent rodar les peces. Sempre era capaç de fer una cara, però no anava més enllà.

Mentrestant les coses a l’Acadèmia Pascual no anaven gaire millor. Tenia les matemàtiques ben entravessades, malgrat la infinita paciència que hi posava el senyor Llorenç.
- Sergi, si et diuen que tens 1000 euros i vas a comprar, no pot ser que al final tinguis més de 1000 euros... Això és de lògica... Has de llegir bé els enunciats i fixar-te en què et demanen...
- Però, senyor Llorenç, jo no sé quina operació he de fer...
- Aquí està. No t’obsessionis amb quina operació has de fer. Primer has d’entendre el problema. Has de seguir uns passos: llegir l’enunciat, entendre la pregunta, buscar les dades que et donen i la dada que et falta... Si analitzes els problema seguint aquests passos tindràs molt més clar quina operació o quina fórmula has d’aplicar. I quan tinguis un resultat has de veure si és possible. No pot ser que tinguis uns diners, vagis a comprar i després en tinguis més! I si és possible, et faré anar a comprar sempre a tu! –va dir mentre l’escabellava amb simpatia.

Al Sergi li queia bé el senyor Llorenç. Sabia tractar els alumnes i s’esforçava per explicar les coses de manera diferent fins que les acabaves entenent. Era d’aquells mestres que no sabies quina edat posar-los. Segur que uns quants anys més dels que aparentava, però tenia una actitud alegre i espontània que el feien molt proper, sempre que no el fessin enfadar...
- Tot és qüestió de mètode. Si segueixes sempre uns passos faràs molt millor els problemes... Els problemes de mates i qualsevol problema de la vida.

I llavors al Sergi li va venir una inspiració:
- Fins i tot el cub de Rubik?

Al senyor Llorenç se li van encendre els ulls i va contestar-li amb un somriure:
- I tant! El cub de Rubik és un exemple perfecte –i va agafar el mòbil i va començar a teclejar-. Mira, aquí ho tinc... Aquest cub el va inventar un professor d’arquitectura hongarès, Erno Rubik. Has provat mai de fer-lo?
- Sí, però és impossible. Quan arregles una peça n’espatlles dues...
- Exacte! Sembla impossible i de fet tens moltes més possibilitats de fer-lo malament que de fer-lo bé... Deixa’m mirar -va dir mentre buscava a la pantalla del seu mòbil-... Aaquí! Mira hi ha més de 43 trilions de combinacions possibles... Saps quin número és aquest? Un 43 i darrera 18 xifres més. Mira, te l’escric a la pissarra...

I va agafar el guix i va escriure:
43.252.003.274.489.856.000

- Saps què vol dir això? Que pots fer-lo de totes aquestes diferents maneres i només n’hi ha una de correcte. És a dir que provant, provant, t’hi podries passar tota la vida i no ho aconseguiries. Per tant, tens raó: és pràcticament impossible...
- Però jo conec un nen que el fa en pocs minuts...i sé que n’hi ha molts més...
- Tens raó. I per què creus que hi ha gent que el sap fer en poca estona si és pràcticament impossible de fer?
- Per què saben el truc!
- Més o menys... Per què han après un mètode que els permet estalviar-se moltíssimes d’aquestes combinacions errònies que hi ha i fan directament els passos correctes. Vols que t’ensenyi a fer el cub?
- M’ho pot ensenyar? -va dir el Sergi obrint uns ulls com plats-. Sííí!
- Farem un tracte. Cada dia que facis més exercicis ben fets que mal fets, t’explicaré un dels passos. Et sembla bé?
- Síi.

I des d’aquell dia, el Sergi va anar a les classes de repàs amb molta més motivació. Procurava estar ben atent i equivocar-se el mínim possible i així el senyor Llorenç li ensenyava pas a pas com fer el cub de Rubik.
Van ser unes setmanes molt engrescadores perquè el Sergi estava solucionant dues coses a la vegada. Mica a mica va anar posant en pràctica un mètode que l’ajudava a entendre millor els problemes, saber-los plantejar i resoldre’n correctament molts més dels que abans resolia. D’altra banda, va començar a entendre quins moviments havia de fer amb el cub per anar col·locant més peces sense que li marxessin les que ja tenia bé.
Per exemple, no n’hi havia prou a col·locar totes les peces del mateix color a la mateixa cara. Calia fer-ho de manera que, a part de deixar la cara de dalt resolta, quedés formada la primera filera del mateix color de les quatre cares laterals... I el senyor Llorenç li va ensenyar una tècnica que sempre funcionava. Consistia en acostar una peça a sota del lloc on volies situar-la i llavors fer un moviment de pujar, amagar, baixar i tornar a mostrar. D’aquesta manera aconseguies posar-la al seu lloc, sense que s’haguessin mogut les altres que ja estaven bé. Era increïble!
I a més a més estava aprenent a entendre els problemes. Primer els llegia i buscava quina era la pregunta. La subratllava i s’assegurava que l’entenia. Llavors amb un color encerclava totes les dades que sortien. Molts cops l’ajudava fer un petit dibuix o esquema amb fletxes on li quedés més clar què li demanaven i com havia de jugar amb les dades disponibles. Aplicant la lògica decidia si el número final hauria de ser més gran o més petit, si s’havia de repartir o afegir o fer una regla de tres... I sobretot, quan tenia un resultat comprovava si podia ser possible... I cada vegada li costava menys trobar el camí adequat per resoldre el problema.
El senyor Llorenç estava molt content del canvi que havia fet el Sergi. Havia tingut molta sort de trobar-li la motivació del cub de Rubik perquè ara tenia molt interès per aprendre. Però l’actitud anava més enllà de la recompensa d’aprendre a fer el cub, el Sergi s’adonava que si trobava la manera d’encarar les dificultats, podia ser autònom per trobar-hi les solucions. Calia analitzar la situació, mirar quins eren els passos adequats i anar-los seguint per ordre, comprovant si t’acostaven o allunyaven del resultat esperat. I li demanava al senyor Llorenç que l’ajudés a aplicar aquesta metodologia en les altres assignatures, per exemple a l’hora d’estudiar els temes de socials o naturals.

Cada cop van anar agafant més confiança. Al mateix temps que anava millorant el seu rendiment acadèmic, aprofundien una mica el tracte personal, fins al punt que un dia van acabar parlant de com estaven les coses a casa del Sergi: el mal ambient, les males cares, la seva resistència pacífica com a protesta pels càstigs que considerava exagerats...
El senyor Llorenç li va dir que aquell problema, si l’analitzés bé, tindria una fàcil solució. I va quedar un moment pensatiu i somrient. Després, va començar a ensenyar-li que, un cop feta la segona filera de les cares laterals, calia fer la cara de sota del cub.

L’endemà, que ja era u d’agost, el pare del Sergi es va presentar a l’Acadèmia per pagar i va interessar-se pels progressos del seu fill. El senyor Llorenç va explicar-li que havia fet un gran canvi, que estava millorant molt i treballant molt bé. Confiava que al setembre podria treure’s amb èxit totes les assignatures que li havien quedat pendents.
Aquell mateix dia, quan el Sergi va arribar a casa i va mirar els deures que li havien posat es va trobar amb un problema molt curiós...

“El Sergi ha suspès 5 assignatures i els seus pares l’han castigat sense mòbil i sense amics. Ell s’ha enfadat molt i ha decidit fer resistència pacífica: no s’aixeca al matí quan el desperten, no s’endreça l’habitació, no es fa el llit, no parla amb els seus pares, no estén la tovallola, no va a dutxar-se ni para taula quan li toca... Els seus pares s’enfaden per la seva actitud, el renyen i hi ha mal ambient a casa. Què pot fer el Sergi per arreglar les coses?”
(Recorda d’aplicar els passos)

Va somriure per la broma del senyor Llorenç i de seguida va subratllar:
Què pot fer el Sergi per arreglar les coses?
I es va posar a encerclar les dades “5 assignatures suspeses”, “sense mòbil i sense amics”, “no s’aixeca”, “no s’endreça l’habitació”, “no es fa el llit”, “no parla amb els seus pares”, “no estén la tovallola”, “no va a dutxar-se”, “no para taula”...

Llavors va fer un esquema:

notes → càstigs → mala actitud Sergi → malhumor pares → mal ambient

Estava clar que si ho hagués aprovat tot, s’hagués estalviat tot el que venia darrere, però això no ho podia solucionar fins a les recuperacions de setembre. I com que els càstigs eren conseqüència de les notes, no els podia separar. Els podia discutir, li podien desagradar i trobar injustos o exagerats, però allò no depenia d’ell. I la pregunta del problema era molt concreta “Què pot fer el Sergi per arreglar les coses”?
Per tant, el primer lloc on podia intervenir era amb la seva mala actitud. En realitat ja estava cansat de la “guerra freda” amb els seus pares. Ja feia massa dies que durava i a vegades fins i tot havia d’esforçar-se per mantenir la seva actitud de resistència pacífica... Algun cop s’havia trobat amb la tovallola als dits per anar-la a penjar i llavors havia pensat “No, no, fins que no m’ho diguin” i l’havia tornat a deixar tirada sobre el llit.
Era evident que si deixava de mantenir aquella actitud negativa, els seus pares no necessitarien renyar-lo ni estar enfadats. Només faltava decidir si volia claudicar o no. Fins i tot hi havia la possibilitat que si ell feia un gest, els seus pares també en fessin i relaxessin alguns dels càstigs que li havien imposat... Tot i que només era un possibilitat... Potser es mantenien inflexibles... Hauria de fer com amb els problemes: provar-ho i veure si el resultat l’acostava a la solució o no.
Abans que li’n passessin les ganes, va fer-se el llit i endreçar una mica l’habitació. Després va deixar aquell “problema” i va acabar de fer la resta de deures.

Quan el seu pare va arribar al migdia, va treure el cap a la seva habitació, com cada dia. Va veure-ho tot en ordre, li va canviar la cara i, per primer cop en setmanes, les seves primeres paraules no van ser crits i renys.
- Bon dia, Sergi. Carai, avui tens l’habitació en ordre! Et felicito, fill.
- Gràcies –va respondre amb fingida indiferència, tot i que li agradava que el to del seu pare no fos el de cada dia.
- Per cert, avui he anat a l’Acadèmia i el senyor Llorenç m’ha dit que estàs treballant molt bé i que creu que t’ho trauràs tot. Estic molt content que estiguis aprofitant les classes.
- El senyor Llorenç explica molt bé. És guai!

I tots dos es van quedar sense saber què més dir. Tots dos estaven contents d’aquell canvi de to, però cap dels dos no estava disposat a fondre’s en una abraçada amb l’altre oblidant tot el que havia passat les setmanes anteriors. Com si primer s’haguessin d’adaptar a la nova situació i de moment se sentissin incòmodes, sense saber com reaccionar.
- Bé, quan puguis ves venint a parar taula. Vaig a canviar-me.
- Sí. Ara vindré.

I el pare va tancar la porta de l’habitació i va sortir amb una sensació molt agradable, tant com la que va deixar en el seu fill. El Sergi va agafar el cub de Rubik i es va posar a barrejar-lo. Després va començar a executar aquells moviments que ja tenia automatitzats i en poca estona va aconseguir tenir ordenada la cara superior i les dues fileres laterals. Pensava que allò que ara feia sense esforç i gairebé inconscientment, unes setmanes enrere li semblava impossible... Pensava que aviat podria anar a la piscina amb el seu cub i desafiar el Ferran a veure qui el feia abans... Estava content d’haver aconseguit un mètode per resoldre el cub pas a pas. Però sobretot estava content de saber que qualsevol problema es podia resoldre millor si l’enfocava de la manera adequada. Analitzar. Reflexionar. Provar. Comprovar. I, si calia, tornar a començar. Va deixar el cub altre cop al calaix i va sortir a parar taula.

Per primer cop en moltes setmanes, el clima a l’hora de dinar va ser més relaxat i agradable. El pare va explicar el que li havia dit el senyor Llorenç i tots van felicitar el Sergi. Fins i tot ell va abaixar la guàrdia i els va voler explicar com ho feia ara per resoldre els problemes i com de bé explicava les coses el senyor Llorenç.
A tots els va estar bé aquell canvi de clima: s’ha de gastar molta energia per continuar molt temps enfadat. El Sergi va oblidar-se de la seva resistència pacífica i va començar a complir les seves obligacions sense que li ho haguessin de repetir mil i una vegades. Es llevava a l’hora, s’endreçava l’habitació, estenia el banyador i la tovallola quan arribava de la piscina, parava i desparava taula per iniciativa pròpia... I amb això es van acabar les males cares i els crits en aquella casa. Semblava que per fi havia començat l’estiu!

L’endemà a l’Acadèmia Pascual, quan el senyor Llorenç li estava corregint els deures, tots dos es van posar a somriure quan va tocar aquell problema que no era estrictament de mates...
- L’has pogut resoldre aquest? –va demanar el mestre.
- Hi estic treballant. Vaig aïllar les variables i ara estic en fase d’assaig i error.
- Molt bé, Sergi. Jo crec que si apliques el mètode l’acabaràs traient. Aquest i tots els que se’t presentin.
- Gràcies, senyor Llorenç. M’està ajudant molt aquest estiu.
- De res, nano. Això és que tenies ganes d’aprendre. Fins ara has estat molt impulsiu i això no és bo perquè et priva de veure totes les possibilitats. És millor primer valorar-les totes, analitzar quina és la millor i llavors provar si funciona. Movent peces esbojarradament no haguessis fet mai el cub de Rubik...
- Encara no el sé fer –el va interrompre el Sergi.
- No siguis impacient, home. Et falta ben poc. Avui o demà ja aprendràs els últims passos i llavors acabaràs avorrint-lo.

I, efectivament, al cap de dos dies el Sergi va aprendre com havia de moure les peces quan ja tenies la cara superior, les dues fileres laterals i la cara inferior per acabar de completar-lo tot sense desfer el que ja tenies. Era el pas més difícil i havia d’anar-lo perfeccionant perquè a vegades es quedava encallat, però s’adonava que mirar aquelles peces de colors ja no era un laberint indesxifrable. Ja era capaç de veure una lògica en els moviments, de preveure què passaria amb una peça quan començava a bellugar-la. 
De la mateixa manera que ara era capaç d’enfocar els problemes de mates amb un esperit positiu i no els veia com enigmes abstractes que no sabia ni per on començar. Ara sabia anar-hi entrant a poc a poc, assimilant la informació, analitzant què tenia i què li demanaven, escollint el millor camí per arribar a la solució. I, sobretot, comprovant si aquella solució a la que arribava era possible que fos la que estava buscant. Ja no li passava mai allò de donar una solució impossible com la de tenir més diners quan tornaves de comprar que els que tenies abans d’anar-hi. I la majoria de problemes els resolia correctament.

És curiós com a vegades les coses s’encadenen les unes amb les altres. De la mateixa manera que a principis d’estiu havia entrat en una espiral negativa de càstigs, impotència, ràbia i mal clima familiar; ara semblava que els nusos s’anaven afluixant. I un dia, mentre sopaven, es va produir la conversa que feia dies que esperava...
- Sergi, la teva mare i jo hem estat parlant –va començar el seu pare.
- Sí. Estem molt contents del teu canvi d’actitud a casa. L’ambient ara és agradable i col·labores en tot sense queixar-te... –va continuar la mare.
- A més a més el senyor Llorenç està convençut que aprovaràs tots els exàmens del setembre i està molt satisfet amb el teu treball... –feia gràcia com s’anaven repartint el discurs que havien preparat entre els dos.
- Quan van arribar les notes –va recordar la mare fent una ganyota desagradable-, les coses eren molt diferents i vam considerar que necessitaves uns càstigs que et fessin veure les conseqüències dels teus actes. I ara, de la mateixa manera, considerem que és just que si tu has canviat i hi has posat de la teva part, també rebis les conseqüències positives d’aquest canvi.

Tant el Sergi com el Lluc somreien i anaven passant la vista de l’un a l’altre, conscients que estaven a punt d’arribar notícies que a tots els agradarien. Cada vegada que un dels dos feia una pausa i callava, assenyalaven l’altre amb el dit  perquè continués aquella divertida partida de ping-pong i al final van acabar tots esclatant en una riallada familiar.
- Va, va! Continueu! –va reclamar el Sergi delerós d’escoltar les bones notícies.
- En fi, creiem que ja no cal mantenir tots aquells càstigs que et vam posar al juny. Seguiràs anat a l’Acadèmia, això sí, perquè està clar que t’està anant molt bé. Però pel que fa al mòbil... –i el pare va fer una pausa dramàtica i va assenyalar la mare, exagerant el que havien començat a fer els fills.
- ...Amb el mòbil hem decidit que el podràs fer servir lliurament des que acabem de dinar.
- Uala! –va cridar el Sergi-. Sense limitacions?
- No et passis, nano –va apuntar de seguida el pare-. No pots sobrepassar les tres hores diàries. T’ho controlarem i cada dia ens hauràs d’ensenyar que no has superat el límit. Si et passes, tornarem a ajustar les normes.
- Em sembla bé –va dir de seguida el Sergi, al qual passar d’una a tres hores i sobretot poder-se-les distribuir al seu gust li semblava un regal que no volia desaprofitar-. I quedar amb els amics?
- Això ho valorarem dia a dia. De moment seguim igual: a les nou a casa. Però si un dia vols fer alguna cosa especial amb els amics i arribar més tard, ens ho demanes i en parlem.

El Lluc, tant o més content que el Sergi, es va aixecar de taula i va començar a tibar la seva mare de la mà mentre preguntava:
- Abraçada familiar?

I es van començar a aixecar fins que es van ajuntar en una abraçada que era com la signatura del tractat de pau. Tots van tancar els ulls gaudint d’aquell moment que feia tantes setmanes que no es produïa, sentint-se orgullosos del que cadascú havia fet per poder arribar-hi. Després d’aquell instant tan agradable i reconfortant, van tornar al seu lloc per acabar de sopar i el Sergi va dir:
- Quan acabem de sopar us vull ensenyar una cosa...

Tots van quedar-se encuriosits, però els va fer esperar fins que acabessin les postres i la taula quedés desparada.
- Espereu-me aquí –va dir-los quan els va tenir tots tres asseguts al sofà, mentre marxava passadís enllà.
- És el meu cub! –va protestar el Lluc quan el va veure tornar amb el cub de Rubik a les mans.
- Sí, Lluc. Perdona, però quan passava tantes estones tancat a la meva habitació m’avorria i un dia el vaig agafar per distreure’m. A més a més, tu tampoc no el feies servir... estava ple de pols...
- Però, per què el volies, si no saps fer-lo?
- Ara us ho ensenyo. Té, barreja’l tant com vulguis.

I el Lluc es va posar a bellugar les peces a dreta, esquerra, amunt i avall, intentant que els colors quedessin ben desordenats. Llavors el Sergi el va agafar i, amb seguretat i concentració, va començar a fer aquells moviments que havia après. Els seus pares i el seu germà tenien la mirada clavada en aquells dits que s’anaven movent amb destresa i no podien creure que els colors s’anessin col·locant al lloc adequat amb tanta rapidesa, quan el Sergi sempre havia estat incapaç de fer ni una sola cara. Al cap de poca estona el cub va retornar a les mans del Lluc amb els colors perfectament ordenats a les seves cares.
Tots van començar a aplaudir i el germà petit va preguntar:
- Però... com ho has fet?
- El senyor Llorenç me n’ha ensenyat –va contestar el Sergi amb un somriure que no li cabia a la cara.
- Me l’ensenyaràs a fer?
- I tant! Veus com t’haurà anat bé que te l’agafés...
Semblava que aquell estiu ja estava definitivament ben enfocat i amb tots els fronts resolts, però al Sergi encara li quedava un petit tema pendent...

L’endemà quan estaven estirats a les tovalloles de la piscina, va treure el cub de Rubik i es va posar a moure les peces maldestrament... El Ferran no va trigar a adonar-se’n i va començar a provocar-lo:
- Mira el Pitàgores! Encara no t’has rendit amb el cub? Jo de tu ho deixaria i em concentraria en aprovar alguna cosa al setembre...
- Per què penses que no podré aconseguir-ho? –va contestar-li el Sergi, fent veure que el molestaven els seus comentaris.
- Salta a la vista, no? Segur que no pots fer ni una cara...
- No n’estiguis tan segur –va dir el Sergi començant a col·locar bé algunes peces d’una cara- Mira... ja en tinc unes quantes... segur que ho aconsegueixo...
- Aiii, Sergi, que ets innocent... Això és sort. Movent les peces fins i tot un mico en posaria algunes de bé de casualitat, però cal saber-ne molt per acabar el cub. I amb les notes que tu has tret no crec que el facis ni que t’hi dediquis tota la vida.
- Para ja, no, Ferran? Deixa’l en pau –va defensar-lo el Genís.
- Però sí és la veritat –va replicar-. No li vull faltar al respecte, però cadascú val pel que val. Uns corren molt, uns dibuixen molt bé, d’altres saben cantar com els àngels... Segur que el Sergi sabrà fer alguna cosa, però no el cub de Rubik. És impossible que el faci...
- Què t’hi jugues? –va interrompre’l el Sergi.
- El que vulguis. Ho perdràs –va acceptar el Ferran.
- No entris en aquest joc, Sergi. Deixa’l córrer –va dir el Genís, intentant evitar aquella aposta.
- No, no. Ja estic fart que es burli de mi i ho vull intentar –va insistir el Sergi, cada cop més segur-. Si faig el cub, mai més et riuràs de mi i em pagaràs un gelat cada dia.
- Molt bé. El que vulguis. I si no el fas?
- Si no el faig jo et pagaré un gelat a tu cada dia.
- Perfecte! Gelat gratis fins que comenci el curs. Accepto! Però hem de posar un temps límit, eh? Que si no, ho pots estar intentant fins que ens surti barba i jo em quedaria sense gelats. En tindràs prou amb una hora? –va dir, burleta.
- Em sembla bé. Una hora. Sí.
- Doncs, va. Comencem? –va dir el Ferran agafant el seu rellotge i preparant el cronòmetre.
- Quan vulguis –va acceptar el Sergi.

I va començar a manipular el cub. Les cares dels seus amics eren de patiment. Pensaven que el Sergi es passaria una hora intentant-ho i no se’n sortiria. I ja patien per les burles cruels que el Ferran li dedicaria durant tot l’estiu, cada cop que li reclamés el seu gelat. Però ben aviat les cares es van tenyir de sorpresa en veure com les mans del Sergi, en comptes de moure maldestrament les peces de colors d’un cantó a l‘altre, semblaven mans expertes que l’anaven resolent a bon ritme.
El pobre Ferran també assistia incrèdul a aquell inesperat canvi de guió. Mirant els dits del Sergi, tenia clar que ben aviat li presentaria el cub acabat i aquella estúpida aposta se li giraria en contra pel que quedava d’estiu. Dels dits del Sergi va anar passant a les cares dels seus amics que somreien i feien gestos d’incredulitat i de començar a sucar pa amb el que passaria quan –ara ja estava clar que ho aconseguiria- acabés el cub.
Els aplaudiments de tota la colla van certificar que, molt abans de l’hora acordada, el Sergi havia guanyat l’aposta. Va mirar al seu voltant i va sentir que, ara sí, tot estava en ordre. Les coses a casa s’havien arreglat, estava segur que al setembre ho aprovaria tot i ara sabia que el Ferran ja no l’atabalaria més. Va somriure als amics que l’aplaudien i girant-se cap al Ferran li va dir:
- Un Calippo de llima, si us plau.

3 comentaris:

Roger Berenguer ha dit...

Boníssim també aquest, amb alguns noms/llocs que tot i adaptats, em recorden alguns noms, llocs i situacions de la nostra adolescència també!
Molt bonica la història de superació d'en Sergi!

Eladi Martínez ha dit...

Roger, potser et refereixes a l'Acadèmia Central? ;-)
Gràcies per la crítica del conte!
Eladi

Sabina Redondo ha dit...

Molt ben tramada la història de l'estiu del Sergi, Eladi: els problemes de mates de fons, els càstigs en primer pla, la rebel·lia com a resposta, la recerca d'una sortida a una situació, el cub com a impuls... . Primer d'ESO és un curs trascendent en una edat de canvi i creixement, el teu conte recull gran part de les vivències de l'edat. Tant de bo i els adolescents poguessin trobar-se un senyor Llorenç en algun moment de l'etapa de vida més complicada per ajudar-los a trobar el seu propi camí.
Felicitats!! Una abraçada b9n descans.