Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de maig 2021

"Felicitat" (conte)


Segueixo oferint-vos un conte mensual. 
Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

FELICITAT

Tot va començar quan faltaven pocs dies pel meu trenta-cinquè aniversari i m’estava afaitant de bon matí. Quan em repassava la barba al mirall, vaig descobrir-lo: el primer cabell blanc. Me’l vaig arrencar i no hi vaig donar més importància. Vaig voler pensar que me n’oblidava, però en realitat vaig deixar plantada la llavor d’una obsessió i, des d’aquell dia, vaig començar la recerca i captura dels cabells blancs i de tot el que representaven.

Fins llavors havia viscut despreocupadament, reaccionant a les coses a mesura que passaven. La vida era com una partida del joc de l’oca i anava avançant caselles de manera natural. Els amics, els estudis, alguna afició, el sexe, les primeres parelles, les primeres feines... També hi havia algunes caselles on no era agradable caure-hi: ruptures sentimentals, acomiadaments laborals, algun dol familiar... En aquests casos només es tractava de tornar a tirar els daus i seguir avançant. I estava en un moment plàcid de la partida, amb feina estable i una relació de parella consolidada.

Però el primer cabell blanc va fer-me pensar que acabava de passar l’equador vital, que era el primer dels molts canvis que anirien venint i que ja mai no serien per millorar. Em vaig començar a capficar i a qüestionar-me si estava vivint la vida que havia desitjat. Tot i que de portes enfora intentava que no se’m notés, vaig anar perdent l’alegria i l’espontaneïtat i no parava de rumiar si estava aprofitant el temps, si estava complint els objectius -si és que mai n’havia tingut-, si era feliç...

Per a mi va ser la crisi dels trenta-cinc. En general, vaig tornar-me més seriós i vaig començar a alternar moments de més entusiasme amb d’altres de més capteniment. Vaig començar a buscar noves experiències: un curs de submarinisme per sentir l’adrenalina de les primeres vegades, un altre de mindfullness per conèixer-me a mi mateix, ioga, fitcross... Fins i tot em vaig llençar en paracaigudes i vaig fer un taller de cal·ligrafia. Buscava coses que m’omplissin i em poguessin donar respostes perquè dins meu creixia la sensació que no era feliç.

Vam donar-nos un temps amb la parella, amb la facilitat que donava el fet que encara no tinguéssim fills. Vam començar un llarg període en que vam anar reprenent i tornant a deixar la relació en suspens, fins que al final vam separar-nos definitivament. Va ser llavors quan em vaig apuntar a un grup de teràpies alternatives per a l’autoconeixement.

Passava moltes hores a internet investigant i obrint-me a nous coneixements, enllaçant recerques i participant en xats. I un bon dia vaig ensopegar amb una informació que vaig pensar que era el que feia temps que buscava: en un lloc amagat del Pirineu existia una mena de retir espiritual anomenat la Ciutat de la Felicitat. 

En parlaven com si es tractés d’una llegenda, però alguna cosa em va fer sospitar que havia d’existir realment i vaig obsessionar-m’hi. Era molt difícil aconseguir-ne informació. Ningú no en sabia les coordenades, ni hi havia fotos ni referències concretes. Només havia caçat un comentari en un xat, però vaig desenvolupar una habilitat extraordinària per anar saltant d’una font a una altra, relacionar pistes i anar-me apropant al que perseguia.

Semblava que només s’hi podia accedir si algú t’hi convidava. Hi havia places limitades i, un cop hi entraves, passaves un procés d’autoconeixement profund que et permetia deslliurar-te dels lligams i condicionants socials. Al final descobries què era el que et feia realment feliç i podies lliurar-t’hi la resta de la teva vida.

Des d’aquell instant vaig dedicar-me en cos i ànima a descobrir on era i com accedir-hi. Va ser un procés llarg i laboriós amb molts moments de desencís i, de tant en tant, una petita alegria quan semblava que descobria una pista bona. Mica a mica vaig anar estrenyent el cercle i vaig acabar contactant amb algú que hi tenia accés. Després de mesos i mesos de picar pedra vaig vèncer les seves reticències. Va considerar que el meu interès era sincer i em va col·locar a la llista d’espera.

Havien passat prop de cinc anys des que m’havia trobat el primer cabell blanc i, després de tot aquell temps d’aproximació, hi havia arribat. Sabia que realment existia la Ciutat de la Felicitat i havia aconseguit inscriure’m a la llista d’espera. I llavors vaig descobrir que, en comptes de ser al final d’un procés, tot just era al principi del següent. 

Passava setmanes sense tenir cap notícia. Només molt de tant en tant, algun missatge escadusser i el·líptic em permetia creure que seguia tenint possibilitats d’accedir-hi i que pas a pas m’hi anava acostant. Tenia ja quaranta-tres anys quan van advertir-me que aquell seria el meu any d’ingrés i finalment va arribar el dia que em va tocar el torn. 


El pla era molt precís i discret. Havia d’apuntar-me a una excursió dels Amics de l’Art Romànic que sortia d’un poblet de l’Alta Ribagorça la segona quinzena de juliol. Després  de dinar, algú convocaria els de la pensió completa i jo m’hi havia d’afegir. En total seríem tres persones. Se’ns endurien en un cotxe tot terreny que ens allunyaria del grup i ens deixaria en un lloc convingut a alta muntanya, allunyats de la civilització. Un cop allà, el guia ens deixaria sols i, sense parlar entre nosaltres, hauríem de seguir unes discretes marques verdes en forma de trèvol que ens portarien a un rierol. Després de passar-lo, havíem de distanciar-nos els uns dels altres, seguint rutes diferents, fins que perdéssim el contacte visual. Quan estiguéssim ben aïllats i sols amb nosaltres mateixos rebríem noves instruccions.


Em vaig passar tot el viatge en el tot terreny observant els meus anònims companys d’aventura. Al matí, quan encara estàvem dins del grup més nombrós, havia provat d’endevinar qui serien els altres dos i ho havia aconseguit.

El primer, un noi d’uns trenta anys. Cabells llargs recollits en un mocador lila, ulleres rodonetes com les del Lennon, barbeta escadussera sota la boca i arracades d’aro a les dues orelles. Portava uns texans desgastats i estripats i una samarreta descolorida. No parava de somriure i sovint aclucava els ulls i semblava reflexionar en silenci sobre tot el que veia.

La segona, una noia que devia tenir aproximadament la meva edat. Amb el cabell molt curt, un petit pírcing al nas i un tatuatge al capdamunt del braç amb un malabarista sense rostre que jugava amb tres boles amb els símbols del yin i el yang. Duia samarreta de tires i faldilles llargues florejades i no parava de mirar nerviosament a dreta i esquerra, com si estigués pendent d’alguna cosa.

Al seu costat, jo era el que més desentonava, amb la típica roba tècnica dels excursionistes i unes ulleres de sol esportives. Segurament ells no devien haver sospitat de mi.

Obedients, vam anar seguint els trèvols verds sense parlar entre nosaltres i, un cop passat el rierol, vam prendre cadascú un camí diferent, saludant-nos només amb un cop de cap en el moment de separar-nos.

Vaig anar seguint el meu sender, que s’enfilava de manera suau però sostinguda, fins que vaig arribar a un coll des d’on se m’oferia una vista imponent. Vaig comprovar, mirant en totes direccions, que des d’allà no veia cap dels meus acompanyants i vaig aturar-me.  Mentre gaudia de l’espectacle, vaig respirar profundament i va ser com si l’aire pur anés eixamplant els meus pulmons i m’omplís d’una serenor meravellosa. Poques vegades havia estat en un paratge d’alta muntanya com aquell. A l’hivern devia estar tot nevat, però ara, sense neu, també desprenia una gran pau. Els prats verds oferien llargs pendents, esquitxats aquí i allà per roques de mida diversa i caminets de pastura. Si girava la mirada cap amunt, abans d’arribar al blau infinit del cel, el paisatge canviava i esdevenia àrid i rocós, sense cap rastre de vegetació. Vaig quedar amarat d’aquelles imatges, em vaig estirar panxa enlaire i vaig posar-me a seguir el pas dels núvols.

Vaig començar a recordar tot el procés que m’havia portat fins allà. Aquella mena de neguit que s’havia instal·lat en mi, a la recerca d’una felicitat que em semblava esquiva. Fins llavors havia viscut alegrement sense plantejar-me res i ara no sabia si era feliç ni què em calia per ser-ho. En la meva vida diària estava envoltat de persones que ni s’ho plantejaven i semblaven estar la mar de bé, però segur que un bon dia obririen els ulls i descobririen que no els agradava la vida que duien. I jo no volia sentir-me igual. Per això creia que entrar a la Ciutat de la Felicitat m’ajudaria a culminar el procés interior que necessitava. Allà estirat, sol, enmig de la natura i mirant els núvols, sentia que ja estava començant a avançar feina.

Havia de romandre quiet en aquell indret fins a rebre noves instruccions. De fet ja devia portar-hi un parell d’hores i la tarda començava a declinar. La imminència de la nit em va despertar un cert neguit. Era estrany que encara no hagués tingut cap notícia. Per un moment van començar a desfilar davant meu dubtes i malfiances. Potser tot allò era una enganyifa i, mentre estava allà perdut, algú m’estava buidant el pis. Potser de nit m’atacarien i em segrestarien o em matarien per aprofitar els meus òrgans... Ningú no sabia on era i, quan em trobessin a faltar, no sabrien pas on buscar-me perquè enlloc no havia quedat cap constància de res. Ni tan sols hi havia dades personals d’inscripció a l’excursió de l’Art Romànic. M’hi havia apuntat a l’últim moment, només pagant-la.

Quan estava en aquest punt d’intranquil·litat creixent, vaig veure que d’un d’aquells caminets, encara prou lluny, s’anava acostant un excursionista. El meu primer pensament apuntà cap a un dels meus dos companys d’experiència que, tip d’esperar, devia recular per veure si els altres sabíem alguna cosa més. Però a mesura que es va anar acostant vaig veure que no era cap d’ells.

Era una persona més gran, de seixanta anys com a mínim. Duia un barret de palla, sota del qual penjava una cua de cabells blancs. Anava carregat amb una motxilla, però es movia lleuger, com si estigués molt acostumat a triscar per aquells viaranys. Quan vaig tenir-lo prou a prop per distingir la seva cara, em vaig adonar que somreia de manera franca i em mirava fixament: estava clar que em buscava a mi.

Va arribar davant meu i, sense deixar mai de somriure, va ajuntar les mans davant del pit i va fer una mena de salutació oriental abaixant el cap, que em va agafar per sorpresa. Mentre dubtava si correspondre’l amb un gest igual, em va allargar una carta i va deixar la motxilla davant dels meus peus. Llavors, sense cap més preàmbul, va repetir la salutació, va girar cua i va marxar a bon ritme pel mateix camí que havia vingut.

Em vaig quedar una mica atordit per aquella aparició misteriosa, però vaig pensar que es corresponia amb el secretisme que envoltava la Ciutat de la Felicitat. Vaig estudiar el sobre que tenia a les mans i vaig distingir-hi la capçalera del lloc que feia tant temps que buscava, amb un logotip que recordava perfectament haver vist feia només unes hores: un malabarista sense rostre jugant amb les tres boles del yin i el yang! Estava clar que la noia tatuada sabia més coses que jo.

Vaig obrir el sobre i vaig llegir el missatge.

Per arribar-hi el màxim de purificat, havia de passar la nit al ras, en dejuni i abstinència. A la motxilla hi havia roba d’abric per protegir-me del fred nocturn i l’endemà al matí algú vindria a buscar-me per portar-me fins a les portes del meu anhelat destí.

La llum lliurava l’última batalla amb la foscor i començava a perdre-la, dessagnant-se en els taronges, roses i liles de la posta de sol. Vaig preparar un bon recer amb les robes que m’havien proporcionat i em vaig embolcallar, disposat a passar aquella nit tan especial. Mica a mica van desaparèixer les últimes restes de llum i, amb la foscor absoluta de l’alta muntanya, vaig assistir a l’estrena d’un espectacle increïble: un cel magníficament estrellat.

Mai no havia vist tantes estrelles juntes i amb tanta nitidesa. Amb la vista relaxada i sense contaminació lumínica, els puntets blancs de diferent intensitat s’escampaven pel cel amb una exuberància impressionant. Si hagués tingut més nocions d’astronomia hauria pogut reconèixer qualsevol constel·lació, però em vaig haver de conformar amb el típic Carro.

La contemplació d’aquell cel em va deixar amb una placidesa i una serenor que convidaven a la reflexió. Amb la mirada perduda entre els milions d’estels, es va produir una mena d’efecte hipnòtic, com quan mires les onades de la mar o les flames d’una llar de foc. Imatges que predisposen a un estat de pau interior. Una mena de relaxament visual i espiritual que va fer que el conscient i el subconscient comencessin a dialogar de manera lúcida i plaent.

Inevitablement va aparèixer en els meus pensaments la paraula que feia anys que em preocupava: la felicitat. Havia passat molts anys sense parar-hi atenció i a partir d’un fatídic moment havia esdevingut una fixació malaltissa, una autèntica obsessió. Però, mirant aquella immensitat nocturna, per primer cop ho enfocava diferent. Potser havia pensat més en la infelicitat que en altres coses. Al cap i a la fi, podia tirar la vista enrere i recordar molts moments feliços al llarg de la meva vida, tot i que era evident que preferia centrar-me en els altres. De fet, potser el problema era la fugacitat: moments que passaven massa de pressa i no deixaven prou temps per gaudir-ne. O potser la intermitència. M’agradaria tenir prou saviesa per allargar les sensacions dels bons moments i fer-ne un fenomen continu, sense talls ni desnivells. I, per primer cop en molt temps, vaig sospitar que dins meu podia trobar recursos suficients per aconseguir-ho. Les hores anaven passant i em trobava molt a gust. No em feia mal res, no necessitava res, no em preocupava res... Podria dir que em sentia feliç?

Al final vaig acabar adormint-me una estona, fins que la llum del sol em va despertar amb el record difús d’un somni plàcid i agradable. Estava segur que hi havia sortit l’excursionista silenciós que m’havia donat la motxilla i la noia del tatuatge, però no en recordava els detalls. El que era evident, però, és que em sentia estranyament bé, allargant les sensacions que havia tingut en el meu monòleg interior de matinada.

Em vaig incorporar i vaig passejar la mirada per aquell paisatge extraordinari. Amb la primera llum del matí, tot resplendia i un tros avall es distingia un ramat de cavalls que pasturava tranquil·lament. Els rajos de sol m’escalfaven la cara i em feien aclucar els ulls. Em vaig sentir en comunió amb aquella natura. Amb el món sencer. Tot semblava en ordre, d’una manera que potser mai abans no havia sentit.

El pla era esperar allà fins que m’arribessin noves instruccions, però de cop i volta vaig notar que el pla havia canviat. Jo l’havia canviat. Després d’aquella nit al ras, de sobte em vaig adonar que ja no sentia la necessitat d’anar a la Ciutat de la Felicitat. Alguna cosa dins meu em deia que per assolir-la no havia d’anar-hi, sinó allunyar-me’n. I tot això amb una lucidesa que em sorprenia a mi mateix. Sense cap mena de dubte.

No puc dir que em preocupés aquell canvi tan sobtat, però si que vaig preferir reflexionar-hi una mica, abans de prendre una decisió precipitada. Bandejar tan impulsivament una cosa que havia estat perseguint durant anys -i just quan hi estava tan a prop- bé mereixia donar-hi una volta més. Però alguna cosa havia canviat dins meu i ni tan sols sentia curiositat per arribar a les portes del que tan havia esperat. Era com una revelació: de la nit al dia havia vist clar que no em calia anar a cap lloc concret per buscar una cosa que estava cada cop més segur que podia trobar dins meu.

Després d’una estona prudent en què vaig confirmar que estava totalment convençut del que anava a fer, vaig deixar la motxilla recolzada en una pedra, tal i com me l’havien entregada, i vaig aixecar-me. La vista es va fixar en el primer sender que baixava cap a aquell ramat que pasturava tranquil·lament i les cames s’hi van adreçar amb confiança. 

Aquell sol estiuenc, que al migdia abrusaria tothom, ara encara era una companyia agradable i davant meu tenia una postal fantàstica. La vista no donava a l’abast contemplant les muntanyes, els núvols, els cavalls... i no vaig poder evitar un somriure quan en una d’aquestes mirades panoràmiques al meu voltant, vaig adonar-me que, per diferents caminets d’aquelles muntanyes, dues persones més iniciaven el seu propi camí de baixada.

Des d’on era no podia distingir-les, però vaig imaginar que podien ser els altres dos candidats que m’havien acompanyat en aquella aventura. I de sobte vaig relacionar les tres personetes que baixàvem muntanya avall, amb les tres boles d’aquell malabarista sense rostre del logotip. Els equilibris entre el yin i el yang. Un itinerari circular sense fi.

Aquella última visió va confirmar les meves sospites: la Felicitat no era un lloc, sinó un camí. I amb el somriure per bandera vaig emprendre aquell nou camí que acabava d’iniciar, sentint-me, per primer cop en molt temps, plenament feliç.

9 comentaris:

Miles ha dit...

Ohhhhhhhh,
Has fet una descripció tan real, que m'he endinsat dins aquest paradís i he imaginat que era jo qui caminava per aquells corriols. Era jo qui contemplava els estels...
Era molt feliç...
No cal anar molt lluny. En qualsevol raconet de Catalunya podem trobar aquesta FELICITAT!

Enhorabona Eladi.

Salutacions des de Torredembarra .

Mile

Roger Berenguer ha dit...

Comparteixo plenament les reflexions del Miles, m'he trobat jo mateix ajaçat en aquestes pastures de muntanya! Et superes cada mes Eladi!
Bravo!

Eladi Martínez ha dit...

Miles i Roger, moltes gràcies pels vostres comentaris. Em satisfà imaginar-vos llegint el conte i imaginant-vos en aquestes pastures.
Sigueu molt feliços!
Una abraçada!

Sabina Redondo ha dit...

L'utopia està a l’horitzó i com diu Galeano: serveix per caminar.
He gaudit del teu conte i he trobat un domini creixent en l'expressió.
Gràcies.

Unknown ha dit...

Molt guapo i profund. Dels millors. Sovint es pensa que la felicitat s'aconsegueix comprant grans coses o fent viatges a països llunyans. Felicitat efímera. Interpreto que el "camí" que tu proposes no és altra cosa que saber gaudir dels petits moments i petites coses del dia a dia: una caminada o pedalada mentre el Sol va pujant per l'horitzó, contemplar el vol esborrajat d'un estol d'orenetes, contemplar una posta de Sol, prendre unes cerveses ben fresques en companyia d'un grup d'amics... La llista seria infinita. Jo he sigut feliç llegint el teu conte i després, mentre escrivia aquesta parrafada. Gràcies. Com que sé que tu ets feliç escrivint, només em resta dir-te que continuïs inventant noves històries, d'aquesta manera tu aconseguiràs una felicitat duradera i ens faràs feliços a tota una colla quan les llegirem.

Eladi Martínez ha dit...

Sabina, moltes gràcies per les teves paraules sempre encoratjadores.

Eladi Martínez ha dit...

Anònim (qui sap si del Lluçanès?), moltes gràcies per les teves elogioses paraules. Interpretes encertadament una filosofia de vida que molt em temo que compartim.
Que per molts anys!

Oriol ha dit...

Eladi, quantes imatges destil.len les teves paraules i que simplement se m’han endut sense resistència. 😊😊
Ben bé que cerquem la felicitat a fora fins que les parets on hi anem donant obstinadament cops s’esquincen a través de llàgrimes de patiment…
He dormit al costat del protagonista i he vist els estels i estrelles, i sentit, amb els cinc sentits, allò real que omple a vessar i de goig quan per fi podem viure aquest present etern. Ja no calen temples i menys cercar-los, són dins, som el Temple.

Gràcies per compartir-lo i que mai parin de brollar a través dels teus dits aquestes paraules que es teixeixen a si mateixes… abraçada!! 😘😘🙏

Eladi Martínez ha dit...

Oriol, moltes gràcies pel teu comentari profund i elogiós. Estava segur que estaríem en sintonia, al voltant d'aquest conte.
Una abraçada!