La pizza de l'educació

M'acabo de llegir el llibre "La nueva educación" de César Bona.
I m'ha agradat.
M'ha agradat molt i segurament més endavant en faré una notícia més extensa perquè me'l vull tornar a llegir prenent notes.
Però a la pàgina 55 vaig trobar una frase que em va agradar molt i vaig pensar que només per aquella frase ja valia la pena haver comprat aquell llibre.
Era aquesta:

"Si yo pudiera hacer una pizza gigantesca sobre educación, 

la base, la masa, sería el respeto, 

y encima de ella iría todo lo demás."

(César Bona)

Penseu-hi mentre us deixo una foto d'una altra "pizza" familiar... ;-)

Pros i CONTRES

Estic a la recta final d'aquest període de 15 dies de baixa que he hagut de passar per recuperar-me de l'operació de reconstrucció del lligament trencat i dels més de 2 mesos que hauré hagut de passar parcialment incapacitat i amb la mà enguixada, amb els pros i contres que això suposa.

D'entrada el pitjor de tot és haver de donar tanta feina a l'Anna i haver de comprovar com ella va de bòlit i passa molts més nervis que de costum perquè, tot s'ha de dir, el Roc i l'Ona tampoc no han col.laborat gaire. Això em sap molt de greu.
A nivell més pràctic ella ha hagut de fer tots els desplaçaments en cotxe i no hem pogut compartir ni les tasques ni els moments de conducció com fèiem sempre. També s'està havent d'encarregar de tota la part de rentar plats i planxar, que habitualment feia jo i això la fa plegar més tard cada dia i més cansada com per posar-se a fer la seva feina de l'escola, que va quedant una mica endarrerida.
Hi ha algun detall pràcticament patètic com haver de demanar-li que em talli les ungles... sí, ja sé que és una tonteria, però en moments com aquests és quan t'adones que no serveixes per gaire cosa i que dónes molta feina.

També he hagut de donar feina als companys de l'escola, però això ja és una cosa habitual que necessitem i patim tots i ja entra dins de la normalitat.

Els dies que he estat a casa, tot i que ja sabeu que jo convisc força bé amb la meva soledat, aquesta vegada se m'han anat escapat sense que estigui del tot content del profit que n'he tret. A priori semblava que serien uns dies de descans en què podria llegir molt, escoltar música, mirar pel.lícules... però a la pràctica m'he autoimposat dedicar aquests dies a fer molta feina de l'escola (correccions endarrerides, preparacions de tasques que tenim engegades i jo podia anar fent des de casa...). I he fet força feina, però és una feina feixuga i que necessita molta concentració i amb la qual m'he anat saturant i llavors em distreia amb la ràdio, amb el facebook i al final treballava menys del que hagués volgut sense haver pogut gaudir de les meves aficions.

En fi, ja veieu que no salto d'alegria...
Malgrat tot, anem a buscar alguns "pros":

• he descobert el transport públic Calders-Manresa (tot i que és car i lent i m'ha fet perdre algunes hores...)...
• he avançat en part de la feina escolar que volia avançar (però no me l'he treta tota de sobre... de moment)
• he pogut anar a buscar els nens a l'escola, que és una cosa que els fa molta il.lusió...
• he tingut temps de dissenyar i decorar el segon guix...
• vaig poder anar a l'escola dels nens a explicar un conte en francès, "Les trois petits cochons", dins d'un projecte que ofereix a les famílies la possibilitat d'anar a explicar contes en altres llengües. I això va ser molt xulo i ens va fer molta il.lusió a tots.

Us deixo amb un parell de fotos dels "pros" mentre m'acabo de menjar els "contres" amb patates... Que torni ja la normalitat!!

 

"Champagne Supernova" (Oasis)

Són coses d'estar de baixa per casa.
Moltes hores per omplir i, tard o d'hora, em planto davant dels prestatges dels discos i vaig mirant i mirant, buscant alguna cosa que faci molt que no escolto.
Com que tinc molts discos, tots tenen el seu moment, però llavors cauen a l'oblit fins que un dia d'aquests especials els arriba el rescat.
I això ahir em va passar amb el segon disc d'Oasis "(What's the story) Morning Glory?", el vaig anar escoltant i de cop va arribar una cançó que no recordava que m'hagués entusiasmat mai però que la vaig redescobrir.
I m'agrada molt.
I l'he escoltat unes quantes vegades d'ençà.
I ho seguiré fent.

És "Champagne Supernova" i us convido a escoltar-la:

Muriel Casals: gràcies i fins sempre

No pot ser molt llarga aquesta notícia perquè, d'una banda, ja està tot dit a través de declaracions i articles en tots els mitjans de comunicació i, de l'altra, tampoc no tinc un coneixement prou profund del personatge.

Ha mort Muriel Casals, la que fou presidenta d'Omnium Cultural des del 2010 fins al 2015, quan ho deixà per entrar a formar part de la llista de "Junts pel Sí". Impulsora de les grans mobilitzacions de l'independentisme català i portaveu i capdavantera (juntament amb Carme Forcadell i Josep Mª Vila d'Abadal) de l'anomenada societat civil que ha impulsat i esperonat la política catalana dels últims anys per anar avançant pas a pas en el camí cap a la independència.
Els seus companys en aquests moments històrics la qualifiquen com "la millor" perquè en ella es reunien moltes virtuts i cap defecte: valenta, honesta, lleial, ferma, conciliadora, afable, dialogant, constructiva, digna, lliure, constant, generosa, lúcida, serena, persistent, treballadora, tenaç, responsable, preparada, sòlida, convençuda, eficaç, compromesa, fidel... i profundament respectada per tothom.

Sembla que en els darrers anys el seu paper ha estat cabdal en diversos moments i la seva mort, tot i que malauradament esperada, igualment ens ha deixat un pòsit de tristor a tots.
Descansa en pau, Muriel.
Moltes gràcies per tot el que has fet per nosaltres i fins a sempre!

Recomano aquesta editorial de Vicenç Partal, d'on he tret bona part dels adjectius que li he dedicat en aquesta notícia.

Titellaires i trabucaires

1.- TITELLAIRES
Divendres 5 de febrer de 2016. Dins dels actes de Carnaval, l'Ajuntament de Madrid programa una obra de titelles. Es titula "La bruja y don Cristóbal, a cada cerdo le llega su san Martín" i va a càrrec de la companyia Títeres desde Abajo.

En l'obra, programada per a un públic familiar, sembla que hi havia accions violentes (es penja un jutge, s'apunyala un policia, es viola una monja....) i al final es va exhibir una pancarta on es podia llegir "Gora Alka-ETA". Segons alguns mitjans, algunes famílies van abandonar l'espectacle escandalitzades i d'altres van increpar els actors, paralitzar l'obra i avisar els agents de l'autoritat, que van acabar detenint-los.
Amb aquestes dades el jutge els va inculpar els delictes d'enaltiment del terrorisme i d'atacar drets i llibertats públiques i els va decretar una pena de presó provisional comunicada sense fiança.

2.- TRABUCAIRES
Diumenge 17 d'agost del 2014. Dins dels actes de la Festa Major de Cardedeu, el grup de Trabucaires fa sonar els seus trabucs en el tradicional acte de les "Despertades". El regidor del PP de Cardedeu, Jaume Gelada, denuncia un simulacre d'afusellament davant del seu domicili. La comandància de la Guàrdia Civil (com a ens competent en el tema de control d'explosius) obre un expedient al Cap dels Trabucaires denunciant que havien subministrat un trabuc a una persona sense autorització, havien apuntat al denunciant i havien fet l’acte sense la presència de la Policia Local. Arrel d'aquest expedient, la subdelegació del govern espanyol a Barcelona els va notificar una sanció econòmica de 25.000 euros, que van recórrer i va quedar reduïda a 6000 euros.

3.- FINALMENT
Cinc dies després d'ingressar a la presó, un jutge de l’Audiència espanyola va decretar llibertat amb càrrecs per als dos titellaires però els va imposar unes mesures cautelars estrictes (retirada dels passaports i assistència diària als jutjats). Tot i que la fiscalia creu que no hi ha risc de fuga i "veu difícil que es puguin repetir els fets perquè se’ls van decomissar els putxinel·lis" (!!??).

Un any i mig després, el Jutjat Contenciós Administratiu número 15 de Barcelona ha anul·lat la multa de 6.000 euros als Trabucaires amb una sentència que considera que les salves no anaven dirigides al regidor del PP Jaime Gelada, sinó que van ser trets "col·lectius a l'aire o al cel".

4.- RESUMINT
Resumint... que no hi havia delictes i que actes que haurien d'haver estat emparats per la llibertat d'expressió van ser denunciats i han tingut un recorregut judicial absurd i injustificat. Això denota l'abús de poder de les institucions davant d'actes, opinions o manifestacions contràries al pensament únic, és a dir, representa un exemple de tics de totalitarisme que demostren que estem en una societat pre-democràtica.
I això ens ha d'esperonar a no tenir por davant de les pors i les amenaces apocalíptiques, a mantenir ben alerta l'esperit crític i a lluitar amb totes les forces contra les injustícies i els abusos de poder.

Es pot discutir el bon gust o l'oportunisme o l'adequació de l'espectacle de titelles de Madrid o de les Despertades dels Trabucaires, però no les podem criminalitzar perquè no ens agradin.
Ho trobo increïble i penso que hi ha d'haver molta gent arreu del món que s'esgarrifi davant d'aquestes reaccions de l'Estat Espanyol. Oimés quan som molts els que ens escandalitzem quan veiem el contrasentit que s'intenti aplicar el pes de la justícia davant d'aquest casos mentre altres casos delictius flagrants (PP de València, Urdangarín, Pujol, Millet...) es van dilatant en el temps sense que els imputats paguin ni amb multes ni amb presó per les seves accions.

I per això i per molts altres motius vull marxar d'Espanya.
Us deixo amb algunes imatges que espero que us provoquin un somriure reflexiu...

Zero insults a la grada

Fa anys que segueixo l'esport infantil. El Roc juga a futbol amb l'Artés per tercer any. I abans havia jugat amb el Calders.
Seguint-lo he visitat una bona colla de pobles de la comarca i de les comarques veïnes i sovint, massa sovint, sento vergonya aliena davant del comportament dels pares dels jugadors.
S'esveren, pateixen, s'enfaden i se'ls escalfa la boca... llastimosament critiquen les errades dels seus propis fills, critiquen les decisions dels entrenadors, insulten les accions dels rivals que consideren incorrectes i insulten les decisions dels àrbitres...

De manera repetitiva, interessada i injusta, sense tenir en compte que aquells pobres àrbitres estan fent una feina necessària i difícil, sense gens ni mica d'empatia, sense deixar-li cap marge de confiança, sense tenir en compte que són persones que segurament estimen el futbol i intenten fer-ho tan bé com saben... i sense tenir en compte que es tracta d'un partit de futbol, d'un esport, jugat per nens i que el que hauríem de considerar més important tots plegats és que s'ho passin bé i que n'aprenguin i que facin equip i practiquin uns valors educatius i humans.

Aquest cap de setmana comença una campanya de la Federació Catalana de Futbol que s'anomena "ZERO INSULTS A LA GRADA" i jo hi estic rotundament a favor.

• Al principi del partit tots els participants exhibiran una pancarta amb el lema "PROU VIOLÈNCIA AL FUTBOL"
• Durant el partit si hi ha insults i/o amenaces des de la grada, l'àrbitre podrà aturar el partit i avisar els delegats perquè intervinguin.
• Al final del partit, i en senyal de respecte, tots els participants (jugadors, àrbitres i entrenadors) se saludaran educadament.

Us deixo el pòster i el vídeo per difondre-la.
Tant de bo serveixi per millorar el comportament de tots plegats!

Moltes gràcies!

Divendres 5 de febrer al matí em van operar de la ruptura del lligament col·lateral cubital (LCC per als amics) del dit polze de la mà esquerra.

Em van fer un anclatge transossi amb arpó (un implant per reconstruir el meu lligament trencat) i diuen que l'operació va anar molt bé.

Ara estaré uns dies de baixa i vull començar-los donant les gràcies a totes les persones que han mantingut i fet créixer el meu somriure aquests darrers dies:

• a una infermera que es deia Laura, que em va treure el guix i em va consolar i animar quan va veure la meva reacció en dir-me que m'havien d'operar. Mai no sabrà com em va ajudar la seva sensibilitat i empatia en aquell primer instant de desànim.
• a la Núria Sellarès que em va acollir, assessorar i acompanyar quan em programaven el preoperatori. Tenir algú conegut que m'animés, em fes costat i em fes una abraçada en aquells primers moments inesperats em va permetre apedaçar la moral.
• a tots els companys de feina que m'han animat i m'han transmès la seva simpatia, solidaritat i bons desitjos.
• a tots els alumnes que m'han transmès preocupació per la meva operació i consegüent baixa laboral. Perquè m'han comunicat amb paraules, mirades, gestos, petons i abraçades que m'estimen i que em trobaran a faltar.
• a les famílies dels alumnes que també m'han regalat paraules i gestos d'ànim.
• a la meva família (pares, germans, sogres, cunyats...) que s'han ofert per tot, s'han preocupat, m'han animat i sé que els tinc a un cop de whats i que puc comptar-hi en qualsevol moment.
• als amics que s'han interessat i m'han recordat que segueixen sent allà i que compti amb ells pel que faci falta
• a la Teresa i l'Àngels que em van atendre amb simpatia, sensibilitat i professionalitat a la UCSI (Unitat de Cirurgia Sense Ingrés) i m'hi van fer sentir totalment còmode i segur.
• a tot el personal de l'àrea quirúrgica, especialment a la Montse i la Carme, que van ser les primeres a acollir-me al quiròfan, m'hi van donar la benvinguda, es van interessar per mi i em van donar conversa tranquil.la i agradable en els moments d'espera. També a l'anestesiòloga, Montse. Entre les tres em vaig sentir tractat com una persona i no com un número més de pacient que passava per allà.
• i, evidentment... (no me n'he pas oblidat, sinó que he guardat el més important pel final) a l'Anna, a la "meva" Anna, si és que hi ha Annes d'algú. Per tot. Per sempre. Per rentar més plats que mai, per fer-me de xofer durant dies i dies, per anar com un ventilador amunt i avall cobrint tot el que segueix fent ella i el que ara no puc fer jo, per arribar a tot arreu amb un somriure, una moixaina i sense cap retret, per demanar-me sempre com estic i esperar-se a escoltar la resposta, per tantes coses intangibles que fan que tot segueixi funcionant i que jo segueixi somrient. Segueixo considerant-me un afortunat i ho saps. En la salut i en l'enfermetat... ;-)

Moltes gràcies a tots!!

Pol Cruells: nou disc i concert a Manresa

En Pol Cruells, cantautor i baixista de Els Amics de les Arts, ha tret el seu tercer disc.
Es diu "Astronauta de terrat" i fa molt bona pinta.
I el millor de tot és que aquest diumenge 7 de febrer a les 7 h de la tarda el presenta a la sala Voilà de Manresa.
Tenia previst anar-hi i encara no ho he descartat del tot, però, en les circumstàncies actuals, ara ja no puc assegurar-ho...

De totes maneres és un concert que recomano a tothom. El Pol és un artista honest que fa cançons molt maques i es mereix tenir més públic del que ja té. Si podeu, deixeu-vos-hi caure. Us ho passareu bé!

Per acabar-vos de decidir us deixo el primer vídeo d'aquest nou disc, el de la cançó "Summer Travel mates"

Perdre-ho tot

Me n'ha passat una que...
...Déu n'hi do!... d'aquelles de queixar-se de mala sort, de posar-se trist, d'enfadar-se amb el món i de dir "per què a mi?"...
... però resulta que no em puc queixar...

Perquè miro al voltant i veig gent a qui li han passat coses molt més greus o molt més tristes...
I no vull anar a l'extrem de parlar de morts properes, que suposen daltabaixos incomparables...

M'explico...

Setmanes enrere a una veïna de Calders li van entrar a robar a casa. I d'entre les coses que li van prendre em parlava amb desolació d'un ordinador portàtil on hi tenia guardats escrits que havia anat acumulant durant anys, reflexions personals fetes arrels de fets importants de la seva vida, una mena de diari personal digital... del qual no tenia còpia enlloc. Coses que ningú més no havia llegit i que han desaparegut deixant-li un buit impossible d'omplir...
Per a molta gent això no suposaria una gran pèrdua però jo entenc perfectament les seves sensacions... Algun cop havia tingut el malson de pensar que em pogués passar a mi això de perdre les llibretes on acumulo poemes, cançons, dibuixos, reflexions, records i retalls de vida... I podria molt ben passar... Per això de tant en tant en deixo constància en aquest bloc on sé que sempre els podré recuperar...

I aquesta mateixa setmana, una companya es va despertat de matinada alertada per un sorollet misteriós... Fent una repassada per la casa va acabar descobrint una esquerda que travessava el sostre i d'on es filtrava una esfereïdora vermellor... Va tenir el temps just d'arrencar els seus fills del llit i sortir corrent de casa en pijama just abans que el sostre s'esfondrés i un incendi la deixés sense casa de la nit al dia... A hores d'ara no sé què haurà pogut recuperar... ni records, ni roba, ni objectes materials, ni l'espai físic on s'han desenvolupat uns anys de la seva vida...
I encara pot estar contenta perquè estan tots vius!! Amb una mà al davant i una al darrere, però... vius!!
M'esborronava intentant posar-me al seu lloc i sentint un immens vertigen davant l'obligació d'haver de començar de nou i de zero... Buscar un pis, uns mobles, roba... i reconstruir una vida viscuda...

És ben bé allò que diu aquell proverbi hindú que vaig conèixer quan preparàvem la caràtula de la maqueta dels Nàufrags:

 

"Un home només té allò que no pot perdre en un naufragi"

I davant d'aquesta possibilitat que seria el perdre-ho tot, què és això tan "greu" que m'ha passat a mi?

Doncs res, que dilluns vaig anar al metge per treure'm el guix i va resultar que la lesió no s'havia curat, que tinc el lligament trencat i que han de reconstruir-me'l: divendres m'operen...

... què hi farem!

"The present" (un curtmetratge d'animació)

Comencem el mes de febrer amb un curtmetratge d'animació anomenat "The present" (El regal).
És una creació de l'alemany Jacob Frey, duta a terme com a part de la seva tesi per a l'Acadèmia de Cinema de Banden-Württemberg.
Ha rebut més de 50 premis guanyats en 180 festivals de cinema.
Està basat en una tira còmica de l'il·lustrador brasiler Fabio Coala publicada a Mentirinhas, una web del Brasil que comparteix aquest tipus d'il·lustracions, i conta la història d'un noi que juga als videojocs i, que pels comentaris de la seva mare, no surt massa de casa. El petit rep un gos com a regal i, en un principi, no sembla massa interessat en l'animal. Després tot canviarà... però si vols saber com... l'hauràs de veure...

  The Present from Jacob Frey on Vimeo.