Esperar?

Avui aquesta il·lustració del fantàstic 72 kilos m'ha sacsejat i m'ha empès a seguir remant sense esperar.

El que hagi de ser serà...

Seguim!

Tocats de lletra

"Tocats de lletra" és un festival literari de la ciutat de Manresa, que enguany arriba a la seva 14a edició. Escriptors de tots els vessants (poetes, novel·listes, dramaturgs...) es posen en contacte amb el seu públic, ja sigui directament o a través d'actors o músics que interpreten o reinterpreten les seves obres.

Normalment he pogut assistir a poques de les seves propostes, però en canvi sempre m'ha semblat un festival molt llaminer i molts dels actes que programen em semblen interessantíssims. Aquest any he pogut gaudir de dues de les propostes i en vull deixar constància.

1.- NAUsFRAGIlS, de Ton Armengol

A la seu del Col·legi d'Arquitectes de la Casa Lluvià podeu gaudir d'aquesta instal·lació poètica escultòrica. El Ton Armengol ha anat recollint fustes que el mar ha escopit cap a la platja i amb altres materials com ferros, cordills i robes ha construït una mena de vaixells que li fan pensar en els vaixells que naufraguen intentant portar persones desesperades a les nostres costes europees.

A partir d'aquest joc de paraules "NAUFRAGIS" vs "NAUS FRÀGILS" reflexiona sobre la injustícia i la indecència d'aquesta situació internacional davant la crisi humanitària del Mediterrani i ho relaciona amb els naufragis personals que tots podem viure al llarg de la nostra vida.

7 poemes dipositats dins d'ampolles recullen les paraules que ha posat a aquestes reflexions. Si reserveu hora (aforament limitat per les normes COVID) el proper dijous 29 d'octubre a les 18 h o a les 19'30 h podreu gaudir de la lectura dramatitzada dels poemes per part del mateix autor.

I en qualsevol cas podeu adquirir alguna de les seves obres a benefici de la ONG Open Arms.

Molt recomanable! I encara sou a temps de gaudir-ne!

2.- LA CIUTAT, ON TU VAGIS ANIRÀ, a càrrec de Xavier Serrano

L'acte (aquest ja es va celebrar a la sala la Plana de l'Om i no podreu recuperar-lo) va consistir en una lectura de poemes (selecció de Jordi Estrada) relatius a diferents ciutats. Una lectura magnífica (que bé recita aquest noi...!) a càrrec del polifacètic Xavier Serrano, sobre uns ambients musicals creats pel músic Jordi Busquets. Va ser una estona molt agradable!

Estones agradables i terapèutiques perquè, com va comentar el propi Xavier Serrano, la cultura cura. Cura, fa reflexionar, manté desperta la sensibilitat i l'esperit crític i forma ciutadans de ple dret.

Llarga vida al festival "Tocats de lletra" i a totes les propostes culturals que en aquests temps tan difícils tenen la valentia d'intentar tirar endavant!

La vostra valoració dels 12 contes

Després d’haver demanat la col·laboració dels lectors per valorar els contes del projecte “12 mesos: 12 contes”, vull agrair molt la gentilesa i interès de les 14 persones que em vau fer arribar les vostres opinions i passo a compartir-ne el resultat.

1.- Quin dels 12 contes t’ha agradat més?

El pòdium final el formen Juliol (7 vots), Abril (6 vots) i Gener (5 vots)

Juliol: un viatge a Milà que comença amb mal regust i acaba amb el descobriment d’una màquina que promet esborrar un dia de merda...

Abril: la història de superació d’una dona que després d’un accident de navegació ha de sobreviure en una illa deserta amb l’única companyia de les ones...

Gener: un viatge contra-rellotge amb moto per les carreteres del Montseny per intentar arribar a temps a menjar els dotze grans de raïm amb els amics...

2.- Què és el que més t’ha agradat dels contes?

Els aspectes que més han agradat (per ordre de més a menys coincidències) són:

• Les descripcions riques i detallades de personatges i ambients. (6)
• Els finals amb un gir de guió imprevist i sorprenent. (5)
• La sensibilitat, la tendresa, el simbolisme, els valors positius... (4)
• La originalitat, la creativitat, la fantasia, els temes atraients... (4)

3.- Què és el que menys t’ha agradat dels contes?

En general m’heu dit poques coses “negatives” i no hi ha hagut coincidències, excepte en un cas molt concret i contradictori: l’extensió. Tres opinions diuen que els troben massa curts i tres opinions diuen que els troben massa llargs (!).

Apart d’això, les coses que apunteu per millorar són: excés de detalls que distreuen de la trama, falta de diàlegs, l’ús de la primera persona, alguns finals massa previsibles, alguns finals massa precipitats, falta d’aprofundiment en la caracterització psicològica dels personatges, falta d’entorns socials més diversos...

4.- Què m’aconsellaries per poder arribar a publicar els meus relats?

El vostres consells majoritaris són:

• Presentar-los a una editorial (9)
• Presentar-los a un premi literari (7)

I després d'aquest projecte i la vostra valoració... ara què?

Doncs de moment segueixo publicant un conte cada mes, la qual cosa em permet seguir practicant i aprenent l'ofici d'escriure.

Paral·lelament aquest dissabte començo un curs d'escriptura a la biblioteca de Navarcles, en concret un taller de tutoria per a projectes en curs ("12 mesos: 12 contes" és el meu projecte en curs), que impartirà la Laia Fàbregas del Laboratori de Lletres.

A més a més m'estic mirant premis literari de relats breus i potser hi presento algun conte a primers d'any.

I en funció de com vagin funcionant totes aquestes coses, no descarto contactar amb alguna editorial i presentar-los els meus contes per veure que els semblen.

Estic il·lusionat amb aquest possible vessant literari, però vaig pas a pas, per no prendre mal. A veure si tinc la sort que al final sorgeixi una possibilitat real d'explorar aquest camí.

I mentrestant només puc donar-vos les gràcies a tots els lectors que aneu alimentant aquest foc perquè no arribi a apagar-se.

Seguim!

"Eso que tú me das" (documental)

Aneu a veure aquest documental!

Tenia clar que volia que aquesta fos la primera frase de la notícia. I l'última. 

Hi vam anar tota la família i ens va agradar a tots. Tenia moltes ganes de veure aquest documental de Jordi Évole que recull la darrera conversa de Pau Donés 15 dies abans de morir. Una conversa transcendent sobre la vida i la mort. Una conversa sincera i coherent amb una filosofia de vida que ens ha mostrat al llarg de la seva carrera i, especialment, des que fa 5 anys li van diagnosticar el càncer i va decidir donar-li visibilitat i normalitzar-lo.

És un document lúcid i serè. No us fareu un fart de plorar. Estareu atents, somriureu i aplaudireu per dins la lucidesa d'aquest ésser humà que arriba al moment de la seva mort serè i sense por.

Vull destacar 3 coses:

1.- Pau Donés vol visibilitzar la malaltia terminal i normalitzar-la. Surt molt prim i demacrat, amb un fil de veu i una sonda pel nas. El primer moment impacta aquesta imatge, però al cap d'una estona ja no hi pares atenció i segueixes el que diu i com ho diu sense donar cap importància a la seva imatge. I per a mi aquest és un dels grans valors d'aquest documental perquè ell vol deixar clar que "segueix sent el Pau de sempre" malgrat el seu aspecte. Els seus pensaments i els seus sentiments són els mateixos i no vol que la seva imatge deteriorada ens allunyin d'això. Segurament és el que fem, quan algú està malalt: ens fa por la seva proximitat a la mort i el seu deteriorament, volem mantenir la imatge de quan estava bé i ens n'allunyem. El deixem sol. I en Pau Donés ens diu: "Ei! sóc el de sempre, vine aquí, parla amb mi, no em deixis sol. Ara tinc aquest aspecte, però segueixo sent jo!" Immensa lliçó!!

2.- Pau Donés no té por de la seva mort. L'ha acceptat, sap que la té a tocar. No vol morir, però sap que li ha arribat l'hora i està tranquil i preparat. I ens recomana que no tinguem por de la mort, ens diu que la por mata més que la malaltia, que la por paralitza i angoixa i si aconsegueixes no tenir por pots afrontar el que queda, assumint el control i decidint què vols fer. La mort és normal, és el final normal de la vida, a tots ens arribarà i ell vol moure l'objectiu de la mort cap a la vida. Sap que s'ha de morir, però vol viure cada moment dels que li quedin -i no n'hi queden gaire- gaudint-los i no pas malbaratant-los pensant en la mort.

3.- Cal gaudir de la vida. De les petites coses. Ell des de l'entorn privilegiat de la seva casa a la Vall d'Aran gaudeix només mirant el paisatge, la muntanya, el cel, el riu, els animals, la companyia dels seus éssers estimats... Busca la felicitat de les petites coses. I des de la seva posició, a les portes de la mort, ens fa adonar de l'absurditat i la inutilitat de malgastar temps i energia en discussions, baralles, enveges... Cal estimar, gaudir de totes les coses bones de la vida, de totes les persones que ens envolten i ens estimen, donar les gràcies, fer les coses que ens agradin fer, demanar perdó (si cal)... viure!

I cadascú que vagi a veure aquesta pel·lícula en traurà aquests i altres ensenyaments. O sigui que, si voleu un consell...

Aneu a veure aquest documental!

Presentació del disc de la Cèlia Vila

Dissabte 10 d'octubre de 2020.

Aquesta data estava marcada al calendari per gaudir del concert de presentació en directe del disc "On tot comença",el segon EP de la Cèlia Vila. 

He estat un privilegiat perquè he anat veient l'evolució d'aquestes cançons des de fa molt temps. La Cèlia m'havia passat algunes enregistraments d'ella sola a guitarra i veu quan les cançons acabaven de néixer. Havia pogut escoltar versions més evolucionades, ja amb algun acompanyament instrumental més, i finalment m'havia passat els àudios de les sessions d'enregistrament a l'estudi.

Han crescut! Són cançons consistents. Les lletres i la melodia ja brillaven des del principi, però en tot aquest temps s'han anat enriquint amb arranjaments preciosos que han estat capaços d'afegir-hi amb els seus músics de referència: els teclats del Víctor Grané, la precisió rítmica (potència i delicadesa a parts iguals) de la bateria del Roger Puig "Rutxo" i els tocs de color del baix del Josep Pinyot (i un gran solo de guitarra). En aquest disc, a més a més hi han afegit dues col·laboracions de luxe com són la trompeta del Gabriel Prieto i el violoncel del Bernat Molas. I tot excel·lentment enregistrat i mesclat a l'estudi L'Indi de Santa Eulàlia de Riuprimer.

I... tinc la sensació que em deixo alguna cosa... Ah, és clar... 

La magnífica veu de la Cèlia Vila! 

Una veu clara i cristal·lina, sempre ben afinada i que s'emmotlla al que demana cada cançó i comunica emocions. Una veu que fa tant temps que ens va sorprendre i enamorar, que ja ens sembla una cosa normal i per això ressaltem els encerts dels altres instruments, però que en el fons, és el punt de partida i el pal de paller d'aquest projecte musical.

Tot això ja era una garantia d'èxit, però quan vam entrar a la sala de Cellers Abadal on es feia el concert, vam quedar impressionats del marc on gaudiríem d'aquell concert. Enmig de grans bótes de vi, en una sala de dimensions justes, ben il·luminada i on es generava un clima fantàstic.

I tot va ser tan bonic com ens esperàvem... El repertori va anar fluint intercal·lant les cançons del nou disc, amb les del primer EP i vàries versions molt ben escollides i encara més ben interpretades. Combinant moments més energètics amb moments més íntims i descobrint alguna sorpresa com les interpretacions a dues veus amb la Neus Caballeria.

Després de tants mesos sense gaudir de la música en directe per culpa del confinament i el coronavirus, aquesta va ser una excel·lent manera de trencar aquest parèntesi: va ser un concert genial!

Moltes gràcies, Cèlia. 

Segueix fent cançons i interpretant-les en directe o a través de les xarxes, compartint el teu talent i fent-nos gaudir de moments de felicitat com el d'aquest magnífic concert de presentació.

El Guernica de Moià

El dijous 1 d'octubre de 2020 a Moià van commemorar la data del 2017 penjant una lona que s'ha fet coneguda amb el nom de "El Guernica de Moià", obra de l'il·lustrador Eduard Altarriba. L'obra agafa tota l'estètica i la simbologia del famós quadre de Picasso i l'adapta al context del que va passar en el referèndum de l'1 d'octubre del 2017 (urnes, porres, piolins, mòbils...). Personalment la trobo molt encertada.

Doncs només 4 dies després, la nit del 5 al 6 d'octubre, algunes persones anònimes han tingut a bé retirar-lo i fer-lo desaparèixer: l'han arrencat amb nocturnitat i traïdoria.

El mateix de sempre.

Els independentistes i els anti-independentistes. 

Uns pengen llaços grocs, els altres els arranquen. Uns pengen estelades, els altres les arranquen. Uns pengen cartells, els altres els arranquen. Uns fan propostes, els altres les anul·len o inhabiliten o denuncien o prohibeixen. Uns protesten pacíficament, uns altres reprimeixen violentament (amb la força de les porres o amb la força de l'ús injust de les lleis).

Uns fan propostes i són creatius. Els altres només destrueixen, neguen i prohibeixen.

Francament, estic orgullós de pertànyer al grup dels independentistes!

Reykjavik (un nou conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. 

Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa...

Espero que us agradi!

REYKJAVIK

No fa ni una setmana que sóc a Islàndia. 

Volia marxar. Necessitava marxar. Tenir temps per pensar. Per decidir cap on em vull encaminar. Començar una nova vida lluny de casa. Canviar d’aires, haver-me d’espavilar, superar les dificultats... Aprendre. Lluitar. Viure. 

Sola.

Buscava un lloc on començar de nou. On no conegués ningú. Ni l’idioma. Sóc pel-roja i vaig buscar llocs del món on ser-ho no fos una raresa. El primer país del rànquing de panotxes que no era de parla anglesa era Islàndia. Doncs...cap a Islàndia.

M’he instal·lat en un alberg i volto tot el dia per la ciutat. Faig turisme, busco feina i un lloc on aprendre l’idioma. De moment no he aconseguit res i se m’està fent feixuc. La soledat, encara que sigui buscada, no reconforta.

El pitjor ha estat fer aquest pas al mig de l’hivern. Vaig deixar passar les festes de Nadal per recollir diners. Vaig demanar que tothom que volgués fer-me algun regal, me’l fes en metàl·lic i vaig agafar el primer vol barat del gener. 

Només hi ha unes cinc hores de llum solar i fa molt fred. Bé, si mires els termòmetres tampoc són temperatures extremes, però jo tinc molt fred.

Passejo pels carrers ben abrigada. Gorra blanca de llana amb sanefes verdes d’on surten les trenes pèl-roges que m’emmarquen la cara blanca i enfredorida. I el cos cobert de capes de roba. De tant en tant em creuo amb alguna noia que se m’assembla i ens somriem. Jo penso que deu ser islandesa i ella deu pensar el mateix de mi. O potser no. Potser salta a la vista que no sóc nativa. Potser vaig massa abrigada. O faig massa cara d’espantada.

Procuro dissimular-ho amb el somriure. Un somriure que esdevé escut i espasa per a la lluita constant que mantinc amb tota la gent amb qui ens creuem i ens mirem als ulls. El somriure em fa semblar més valenta del que sóc. Com si tot anés bé. Però sota aquest somriure que em fa d’armadura no tot va tan bé. 

Tinc fred. Tinc por. Trobo a faltar la seguretat d’estar a casa.

M’he apuntat a una borsa de treball. Segurament m’avisaran aviat i podré treballar de cambrera o jardinera. Més endavant potser podré donar classes de castellà o català o fer de cangur, però ara, sense dominar l’islandès, no puc accedir a aquestes feines. I mentrestant passejo per la ciutat i me la vaig fent meva. Començo a reconèixer algunes paraules que m’arrenquen somriures: “góðan daginn” és el bon dia que s’intercanvien educadament cada matí... “takk fyrir” són les gràcies... “já/nei” el sí i el no... Quan alguna vegada algú m’ha cedit el pas i li he dit “takk fyrir” tímidament, el somriure que m’han fet m’ha donat força per no defallir. Llavors penso que és qüestió de paciència, que no m’he de rendir, que tot anirà bé...

Però avui estic molt cansada. M’he cruspit molts quilòmetres amunt i avall fins que he acabat passant un parell d’hores al museu d’art. Amb el carnet d’estudiant és gratuït, hi ha wifi i em permet recuperar-me del fred del carrer. Hi ha obres molt modernes, tot i que poques m’han cridat l’atenció. He acabat a la cafeteria consultant el mòbil fins que ja n’he tingut prou i altre cop m’he enfrontat als carrers.

Passejar sense sentit, només per matar les hores, no és divertit. És com una inversió que em permetrà sentir-me com una islandesa d’aquí a un temps, però ara mateix no m’omple. Estic molt cansada i tinc fred, però encara no vull tancar-me a l’habitació de l’alberg on el pes de la soledat encara es nota més.

Em crida l’atenció una taverna i m’hi encamino. L’entrada és plena de jovent que riu animadament mentre fumen i beuen cerveses. Em sento com un gladiador que ha hagut de lluitar contra molts enemics i, quan ja està al límit de les seves forces, es troba uns darrers adversaris que ha de superar. Torno a brandar el meu somriure per respondre els seus i vaig avançant sense abaixar la mirada. Els somriures dringuen els uns contra els altres com si fossin espases i estic a punt de trontollar, però em mantinc ferma fins que passo per la porta.

A dins hi ha una atmosfera agradable, però carregada. Hi ha música i un aiguabarreig de converses. Gent que juga a cartes, que tiren dards, que conversen animadament... molt més soroll del que ara puc assimilar.

M’assec en una taula d’un racó i deixo anar un llarg sospir. Em trec anorac, guants i gorra i em sento exhausta. Necessito tranquil·litat. Relaxar-me. Asserenar-me. Sobreviure en terra estranya m’està resultant esgotador. Molt més del que em pensava...

Obro els ulls i passejo la mirada pel local fins que ensopego amb una cambrera pigada i també pèl-roja que em somriu. Em costa correspondre-la com es mereix. He de recollir el pesat somriure que ja havia deixat estès a terra i aixecar-lo amb un gran esforç per evitar que tremoli. Ho mig aconsegueixo, li torno el somriure i, esgotada, fixo la mirada al mòbil.

Al cap d’un moment, la cambrera pèl-roja se’m planta al davant sense dir res. Em deixa una tassa fumejant al davant, m’agafa les mans i me les posa al voltant de la tassa perquè me les escalfi. Estic sorpresa, però confiada. Assenyala la tassa i després m’aixeca un polze enlaire que interpreto com “t’anirà bé”.

Aquest cop el somriure no em costa tant d’armar i exhibeixo el meu gran hit de l’idioma islandès, dient-li gràcies:

- Takk fyrir

Somriu, agraïda i m’assenyala un cartellet que porta enganxat al jersei amb un imperdible: “FANNBORG”. Imagino que és el seu nom i em sento obligada a dir-li el meu:

- Neus.

Ens donem la mà, però de seguida me les torna a agafar i les posa al voltant de la tassa. Em deixa així i marxa cap a la barra.

Em quedo allà gaudint d’aquella escalfor i de l’oloreta que fa aquella infusió. És una olor dolça, té un punt de canyella i un punt cítric. I no és pas aigua. Potser llet o una mena d’orxata... Alço la tassa amb les dues mans, me l’acosto als llavis i en faig un glopet. Mmmmh! És boníssim! 

De seguida em giro cap a la barra per fer-li saber a la Fannborg que m’ha agradat i mentre em giro passa una cosa molt sorprenent: mica a mica es va esmorteint el soroll d’aquella taverna. De primer sembla com si se m’haguessin tapat les orelles per un canvi de pressió i no puc evitar tapar-les i destapar-les amb les mans.  Quan la Fannborg em veu, somriu i se m’acosta amb una carta als dits, assenyalant-me la foto del que m’estic prenent. A sota hi ha el preu (850 kr) i el nom “þögn bolla”. Per sort també hi ha la traducció a l’anglès “Silence cup”: una tassa de silenci...

Torna a somriure i a aixecar-me el dit polze. També fa un gest baixant repetidament les dues mans obertes amb els palmells cap avall, com volent dir “tranquil·la, relaxa’t, gaudeix del silenci que necessites”... I torna a marxar.

Enlloc d’espantar-me, tanco els ulls i em relaxo. Mica a mica el nivell de so ambient ha anat disminuint fins que ja no sento res. Només la meva respiració i els batecs del meu cor. Noto com tota jo em vaig deixant anar, alliberant-me de la tensió. Fins i tot els músculs de la cara s’afluixen i dibuixen un somriure que ja no em costa de mantenir sinó que és sincer i natural. Vaig fent glops d’aquella tassa i deixo fluir el pensament sense dirigir-lo. Em venen imatges familiars, d’Igualada, de les vacances a la platja, de la primera parella que vaig tenir... I es barregen amb passejades que he fet aquests dies per Reykjavik: l’espectacular església de Hallgrímskirkja, l’escultura del Viatger del Sol al costat del mar, les casetes de colors al costat del llac Tjörn... L’angoixa desapareix. Com l’enyor, la inseguretat i la por. Tot ha marxat al mateix temps que el fred.

Al cap d’una estona començo a recuperar el sentit de l’oïda progressivament. Incorporo els sorolls del local sense que em molestin: les rialles de la gent, les converses, els vidres de les copes quan piquen en els brindis, la música que sona pels altaveus... Em giro buscant la Fannborg a la barra, però no la trobo. De sobte surt d’una porta lateral amb la jaqueta a les mans. Deu plegar.

Em veu i ve cap a la meva taula. S’asseu al meu davant. Torna a aixecar el polze amb una mirada interrogativa i jo li contesto aixecant el polze i sacsejant el cap de dalt a baix amb un somriure. Ella també somriu. M’adono que ens hem comunicat bàsicament amb somriures i gestos, però em sento com si la conegués de fa molt més temps. Em dóna confiança.

Segurament podríem posar-nos a parlar en anglès, però per algun estrany motiu ni ella ni jo no en fem cap intenció. Ens quedem mirant en silenci i estic segura que hi ha una transferència de fitxers... Quina tonteria! Però és la imatge que m’ha vingut al cap. Com quan en un ordinador estàs copiant el contingut d’una carpeta en un disc i surt aquella icona en què els fitxers es van movent per la pantalla.

Només ens mirem en silenci, cosa que normalment provoca incomoditat. Però jo em sento ben còmoda i tinc la sensació que ella també. Perquè en aquesta mirada en silenci ens anem coneixent, ens anem obrint l’una a l’altra. I sento que no m’importaria marxar amb ella i anar a casa seva i viure amb ella i estimar-la... Quina bogeria! No és prudent ni assenyat, però és el que sento. És el que em demana la pell.

Però no em cal pensar més. És la Fannborg qui s’aixeca i em dona la mà, convidant-me a seguir-la. Surto del local protegida pel seu escut generós, sense haver d’exhibir el meu somriure. Noto que em sento molt més forta i valenta que quan he entrat. Em col·loco la gorra i em cordo la jaqueta. Quan vaig per posar-me els guants, ella se m’avança i es treu de la butxaca una mena de buf de llana que col·loca sobre les dues mans que ens estem donant. Ens posem la mà lliure a la butxaca.

És estrany perquè caminem sense parlar i jo tinc ganes d’explicar-li el que m’està passant. Necessito fer-ho. Quan ens aturem en un semàfor la miro als ulls i li dic:

- Estic molt bé al teu costat, Fannborg. És el primer cop des que estic a Islàndia que em trobo tan bé. Moltes gràcies per fer-me sentir així.

I li dic així, en català, sense pensar que no m’entendrà. Perquè de fet penso que sí que m’entén. No té cap lògica i segur que no pot captar el matís de cada paraula, però estic segura que el sentit general sí que li arriba. Ella somriu i em contesta:

- Ég fæ það ekki heldur, en mér finnst gaman að vera þér við hlið. Neus, ég held að við séum búin til hvort fyrir annað.

Ara comprovo el que deu haver sentit ella quan li he parlat en català. I m’emociono perquè sense entendre ni un borrall d’islandès ni poder identificar cap paraula, el seu missatge m’ha escalfat el cor. He sentit que enmig de l’islandès ha dit el meu nom i sé que el que ha dit és semblant al que jo li he dit. Potser més intens i tot. Pot ser que ens haguem enamorat en tan poca estona? Allò de l’amor a primera vista pot ser real?

El semàfor s’ha posat verd i vermell un altre cop. Estem allà a peu dret, gaudint d’aquell moment tan intens sense ser conscients del pas del temps. De cop, ella se m’adreça en anglès per primer cop:

- Where are you from, Neus?

- Catalonia

I, sense avís previ, em deixa anar de la mà. La meva mà es queda aguantant el buf i la miro com es posa a remenar el mòbil. No entenc què està passant, però espero amb les dues mans dins del buf que fins fa un moment compartíem. Ella tecleja tota enfeinada amb un somriure trapella a la cara. Al cap d’un moment m’acosta el mòbil a l’orella.

Sento una veu robòtica que no tinc temps d’entendre. Deu ser la veu d’intel·ligència artificial del traductor de Google, capaç de parlar en tots els idiomes. Per la cara que faig s’adona que no he pogut entendre-ho i m’ho torna a posar. Aquest cop si que ho entenc perfectament:

- Voler... venir.. a la meva... casa?

Ara sóc jo qui somriu divertida. Divertida i agraïda. Agraïda i emocionada. I feliç. Per primer cop feliç a Islàndia.

- Já!

I ens fem un petó.

Sense saber que serà el primer de molts petons. Sense saber que m’instal·laré a casa de la Fannborg i que ella m’ajudarà a trobar feina, a aprendre l’idioma i a sentir-me a Reykjavik com a casa. Sense saber que la resta de la vida la passaré en aquesta meravellosa illa. Sense saber –fins molts mesos després- que Fannborg, en islandès, significa “el que et salva de la nevada”. 

Salvadora de Neus.