Final d'any: prova superada!

Publico aquesta notícia el 31 de desembre, últim dia de l'any 2013 per explicar com vaig superar la prova de final d'any.
Hi ha molts llocs on final d'any és una època de molta feina perquè hi ha tancaments de curs, balanços, etc.
En el meu cas, aquest novembre i desembre se'm van ajuntar vàries coses (com ja vaig anar insinuant i explicant en notícies anteriors), algunes són habituals de cada final d'any, algunes són periòdiques i d'altres van ser extraordinàries:

• La Calderina-4. Com cada 4 mesos va arribar l'edició d'un nou número de la revista de Calders. A principis de novembre vaig dedicar moltes hores de tota una setmana a corregir, repassar, il.lustrar i anar penjant al dropbox d'internet tots els articles de la revista. També planificar la paginació i deixar clares totes les instruccions per als maquetadors. Al cap d'uns quants dies, quan van enviar les proves, va tocar un parell de nits de revisió a fons per detectar i corregir errors i deixar-ho llest per a la impremta.
• Geroni OMS Tilton. En una notícia anterior ja vaig explicar detalladament tot aquest procés.
• Guió de la festa de Nadal. Quan ja havia acabat el conte de "Geroni OMS Tilton" i "La Calderina-4" i tenia els informes força avançats, em va arribar un altre encàrrec: redactar una proposta de guió per a la festa de Nadal de l'escola. Amb totes les idees que van sortir d'una reunió de coordinadors vaig invertir un parell de dies més a posar-les negre sobre blanc i entregar la proposta de guió que, amb uns quants retocs, va acabar donant-se per bo.
• Informes de final de trimestre. Entremig de tots aquests encàrrecs sobrevinguts hi havia la feina habitual de cada final de trimestre, que no és gens menyspreable: corregir tots els exàmens, omplir les graelles de valoracions, fer les notes mitges, redactar els diferents apartats de cada àrea...
• Felicitació familiar de Nadal. I quan tot això va estar enllestit, ens vam posar amb la felicitació de Nadal com ja vaig explicar en aquesta notícia.

I aquestes són les diferents proves que vaig haver de superar en aquest feixuc final de trimestre i final d'any. Però per sort me'n vaig sortir. I ara recupero forces per poder encarar les que se'm presentin al 2014 que desitjo que sigui un molt bon any per a tots.

Felicitació nadalenca 2013

Primer va venir el text.
Les matinades dels dies 9 i 10 de desembre (en plena setmana final dels informes de l'escola) em vaig obligar a començar a fer proves de poema de Nadal per veure si a base de quantitat acabava arribant alguna idea aprofitable. Finalment el dimecres 11 de desembre, al pavelló del Nou Congost, mentre feia un cafè esperant que l'Ona acabés la classe de gimnàstica, va sortir un text que em va agradar i després de fer-li uns quants retocs li vaig presentar a l'Anna, juntament amb les altres propostes.
A ella també li va agradar, sobretot tenint en compte que ja anàvem contrarellotge i no teníem temps per descartar gaire coses, i el vam donar per bo:

Vam buscar el Nadal per totes bandes:
a sota de l’arbre, entre els paquets,
enmig dels torrons, dins del pessebre...

Fèiem torns, intensa vigilància,
no volíem que se’ns escapés,
però al final vam haver de rendir-nos
i cridar: “Ja està, ja pots sortir”

I llavors  -sorpresa... i agradable!-
vàrem veure on s’havia amagat:
va sortir entre les nostres rialles,
camuflat entre dolços petons,
enmig d’abraçades i mirades:
estava amagat dins dels nostres cors.

I, contents, vam dir-li que podia
quedar-s’hi tot l’any, per sempre més.

Un cop escollit el text, havíem de fer fotos als nens. Tenint en compte el tema del poema vaig suggerir fotos en que els nens estessin buscant entre les coses de Nadal. Però van anar passant els dies i no hi havia manera de fer les fotos: uns dies arribàvem massa tard, uns dies els nens tenien molts deures o nosaltres molta feina, altres dies era més prioritari muntar el pessebre i la decoració nadalenca, després el Roc es va posar malalt... Vam acabar l'escola el dia 20 i encara no havíem fet les fotos i no va ser fins el diumenge 22 a la tarda que vam dir: d'avui no passa, anem a fer les fotos!
Ja era fosc, vam baixar a l'olivera amb els abrics i els gorros i vam fer una sessió de... 186 fotos!!
Ens les vam mirar i vam seleccionar aquestes 5 que ens agradaven perquè els nens havien quedat bé i lligaven amb el text del poema.

De seguida vam passar cap a l'ordinador per fer una composició amb les 5 fotos. La primera idea era que la foto que estan els dos germans mirant dintre del regal fos la foto central i les altres 4 estessin al voltant, però era molt complicat quadrar tots els tamanys.
Llavors vaig anar fent provatures, retallant els extrems d'algunes de les fotos, invertint el que estava a la dreta i posant-ho a l'esquerra en algunes per aconseguir que quedés un espai que pogués trepitjar una altra foto sense que afectés els protagonistes, generant uns espais blancs que després es van pintar i omplir amb les lletres de "BON NADAL" i "FELIÇ 2014".
Al final la composició va quedar així:

Després, tenint en compte que el poema i la foto omplirien la part interior de la postal, vaig pensar que hi hauria d'haver alguna cosa a la part exterior frontal, que és el primer que es veu quan la treus del sobre. 

Ja que el poema parla de trobar el Nadal dins de coses quotidianes com petons, mirades, abraçades, etc, vaig pensar en fer una mena de sopa de lletres que reflectís això.

Vaig fer una primera proposta, però l'Anna la va millorar molt amb les seves suggerències: vam eliminar les línies horitzontals i verticals i vam destacar les lletres de "NADAL" canviant-les de tipografia i de color.

El resultat final va ser:

Quan ja teníem clars tots els elements l'Anna va triar el color groc per a les cartolines i vam fer la llista de la compra per a l'endemà: 50 còpies de la foto al Fotoprix, 50 cartolines negres a la copisteria, 50 sobres a alguna botiga de "xinos" i els segells necessaris a Correus per a les que s'havien d'enviar per correu postal.
Evidentment tot era a llocs diferents i el dilluns al matí (ja érem dia 23!!) vaig anar fent tota la ruta amb el Roc i l'Ona.
Quan vam arribar a casa al migdia va començar la manufactura artesanal: vaig engegar la impressora i a l'hora de dinar ja tenia impreses les 50 cartolines. Havent dinat em vaig posar a enganxar fotos mentre el Roc i l'Ona m'ajudaven a fer els sobres. Quan ho vam tenir tot fet vam iniciar una cadena per afegir les 4 signatures a cada postal i les vam anar ensobrant. Al vespre ho teníem tot acabat, però... l'endemà Correus estava tancat o sigui que no devien sortir fins el dia 26 o 27...
Les que repartíem a mà per Calders i entre la família sí que les vam poder fer dins dels terminis previstos... i també en vam fer una escampada a través d'internet.
A tothom li van agradar molt, però... l'estrés que porta fer tot això contradiu una mica aquest esperit nadalenc que defensa la felicitació...
A veure si algun any aprenem a anar amb una mica més de temps...

Espero que tots passeu unes molt bones festes i 

que el 2014 sigui encara millor que el 2013 i 

ens permeti mantenir il.lusions i aconseguir somnis.
Petons de colors!

"Aquarela" (Toquinho) i la màgia del Nadal

El dia de Sant Esteve celebrem el Nadal a casa dels meus pares amb tots els germans i parentel.la i fa uns anys que hem instaurat una nova tradició. Els que toquem la guitarra la portem i després de dinar cantem unes quantes cançons.
També aprofitem per fer una connexió via skype amb el Brasil, amb el meu germà Sergi i la seva parella Andrea, i així ens podem saludar tots i desitjar-nos coses maques.
Aquest any el meu germà havia dit que volia aprofitar la connexió per fer una cantada conjunta internacional. Després de passar-hi tots a parlar amb ells davant de l'ordinador, hem tret les guitarres i hem cantat unes quantes cançons: "El trineu", "Fum, fum, fum", "Quan somrius"... i llavors s'ha produït el primer moment màgic. Mentre estàvem allà connectats per internet a Brasil han trucat al timbre, l'Andrea ha anat a obrir i ha tornat molt contenta amb un paquet que acabaven de rebre des de Catalunya: uns torrons que els meus pares els havien enviat feia moooolts dies i que els hi han arribat justament llavors. Tots ens hem posat molt contents!
I després el meu pare m'ha començat a dir "va, ara fes-ne alguna de les teves" i jo anava pensant que potser no era el moment, que hi havia gent que potser ja estava cansada d'escoltar cançons, però ell anava insistint i llavors he tingut una idea...
Duia els meus cançoners (perquè pràcticament no em sé cap cançó de memòria i necessito tenir les lletres per cantar la lletra i recordar els acords) i pràcticament tenia la certesa que hi tenia la cançó adequada per tancar aquells moments musicals... He començat a buscar-la i finalment l'he trobada: "Aquarela" de Toquinho, una bonica cançó brasileira de la qual tenia la lletra en portuguès. L'he començada a cantussejar i de seguida se m'ha acostat la meva germana Olga (que canta amb els Esclat Gospel Singers i ho fa molt bé) i s'hi ha afegit. Llavors el meu pare ha enfocat la webcam cap a nosaltres i hem començat a cantar-la en brasiler i... crec que ha estat un altre moment màgic que ha agradat molt al Sergi i l'Andrea.
Si algú dels que llegiu aquestes ratlles heu estat coprotagonistes d'aquests moments, podeu corroborar, contradir o matisar aquesta percepció.
Mentrestant us deixo amb la cançó "Aquarela" i unes quantes fotos de la jornada.

Sóc hipertens

Ja fa temps que cada cop que anava a donar sang i prèviament em prenien la pressió em deien: "la tens una mica alta, oi?" I ho atribuïen a que feia poc que havia pres cafè o que havia menjat o als suposats nervis... i no anava més enllà.
Temps enrere la metgessa de capçalera ja em va encarregar un control de pressió i el vaig "aprovar" per poc. Però aquesta tardor me la va tornar a trobar alta, em va tornar a fer el control de tota una setmana i... ja no vaig "aprovar". Em va dir que la mitjana de totes les mesures d'una setmana donava massa alta (ara no recordo exacatament però sobre uns 15) i que això en el protocol donava un risc moderat que equivalia a que podia tenir un infart d'aquí a 10 anys.
Com que també tinc el colesterol una mica alt, em va proposar que em comencés a medicar. I em va dir que potser començar per la hipertensió perquè com més anys passés amb la pressió alta, més em podia perjudicar això a la meva vellesa.

O sigui que ara puc dir que sóc HIPERTENS i he començat una medicació crònica, és a dir que m'hauré de prendre aquesta pastilleta durant tota la vida.

El meu pare, que també pateix d'aquests mateixos mals i segurament me'ls ha llegat involuntàriament a través de la càrrega genètica, m'ha comentat que a part de la vida sedentària (tot i la mica d'esport setmanal que sortosament faig) el que em perjudica molt la tensió és l'estrés que porto quan se m'acumulen puntes de feina. M'ha aconsellat que intenti anar el més tranquil possible, tot i que imagina que serà difícil que ho faci perquè segons ell "som iguals": ens agrada col.laborar en aquelles coses en què veiem que podem donar un cop de mà (entitats, col.laboracions desinteressades, etc).
Per sort o per desgràcia, al llarg de la meva història he participat, engegat o col.laborat en molts projectes engrescadors lligats a la meva feina de mestre, a la vida associativa o als meus vessants "literaris" o "musicals". I fent-ho hi disfruto molt i em sento realitzat i valorat o sigui que... segurament seguiré embolicat en algunes d'aquestes coses que em fan anar de bòlit, però amb un somriure i que, de retruc, em fan tenir la pressió alta...
Què hi farem!
Ara, amb la pastilleta, potser ho tindré més a ratlla.

OMS amb tu, Andrés

Avui em sento molt orgullós de formar part del col.legi Oms i de Prat perquè hem donat sortida a un projecte de caràcter solidari: "OMS Solidari". En nombroses ocasions hem col.laborat activament en projectes solidaris més internacionals o més locals, però ara tenim una realitat molt propera que ens toca de prop i ens ha empès a mobilitzar-nos des del fons del cor.

Tenim un alumne de 2n d'ESO, l'Andrés Blanco, que fa un any que lluita contra un càncer. Ara al mes de gener li ha sortit l'oportunitat de començar un tractament pioner de radioteràpia per protons que només es pot realitzar a Suïssa i en casos molt específics com el seu.

Evidentment la família s'hi ha acollit, però això suposa una despesa econòmica que tenen dificultats per poder assumir. En aquesta cojuntura l'escola ha fet un pas endavant i hem pensat que era una ocasió per treballar la solidaritat amb un cas pràctic i proper i per sensibilitzar-nos amb el tema. Així que hem engegat la campanya:

D'entrada el propi Andrés i la seva tutora han passat per totes les classes explicant la situació i l'inici  de la campanya. I ja s'han llençat algunes idees. Evidentment s'obrirà un compte corrent on es podran fer aportacions econòmiques, però volem que la comunitat educativa s'impliqui simbòlicament i organitzant i participant en actes que mostrin el suport que donem a la família i que contribueixin a aconseguir fons per col.laborar econòmicament en aquest tractament que ha de rebre.

Es farà un esmorzar solidari en que algunes famílies que tenen negocis alimentaris ens regalaran l'esmorzar i tothom podrà comprar-lo a un preu simbòlic. Es farà un torneig de futbol entre els clubs als quals ha estat vinculat l'Andrés i el preu de la inscripció anirà a parar a la causa. Es farà una venda de polseres...

Avui, amb motiu de la festa de Nadal, s'ha muntat una paradeta on el mateix Andrés i els seus companys recollien els primers donatius i repartien informació del projecte i encara se'm tornen a negar els ulls de l'emoció que feia veure'ls.

Hi havia un plafó ple de fotografies de l'Andrés, la seva família i els seus amics (l'estrella era una foto de l'Andrés amb el Marc Márquez). I hi havia una guardiola que era una peixera esfèrica tunejada de pilota de futbol on no paraven de caure-hi bitllets. I tots els nens que estaven a la paradeta somreien i estaven orgullosos del que estaven fent. I l'Andrés també somreia i donava les gràcies a tots els que col.laboraven...

Això ha de sortir bé per força!

Em sento orgullós de formar part d'un col.lectiu prou sensible com per haver reaccionat d'aquesta manera davant d'aquesta realitat.

I animo tothom qui tingui alguna idea a que me la faci arribar i puguem anar sumant esforços i sensibilitats per aconseguir aquesta fantàstic objectiu. 

Geroni OMS Tilton

Sota aquest nom estrambòtic s'amaga un dels petits misteris que vaig anunciar dies enrere que m'havien portat hores de feina.
Avui ja el puc desvetllar.
Es tracta d'un relat que vaig fer per encàrrec de l'Equip Directiu de la meva escola i que havia de ser un regal sorpresa que s'adjuntaria amb el lot de Nadal de l'empresa.
Com que ahir, dilluns 16 de desembre, ja es va fer efectiu el regal, ara ja puc desvetllar la sorpresa.

Tot va començar el 23 de setembre, quan en un claustre se'ns va plantejar que cadascú es proposés un objectiu personal per al curs (podia afectar les metodologies amb els alumnes, les relacions amb els companys, superar mancances... qualsevol cosa que pugués repercutir en la millora col.lectiva). L'havíem d'escriure amb un pseudònim i posar-lo dins d'una urna. I en algun moment del curs "jugaríem" amb aquests objectius i a final de curs sabríem què s'havia proposat cadascú i si ho havíem aconseguit.

El 6 de novembre la Dolors, la directora, em va cridar al despatx i em va dir que havien pensat fer un primer acte relacionat amb els objectius de cara al claustre final de Nadal. Em va donar tots els objectius de tothom i em va dir que mirés si podria fer-ne algun conte, relat, escrit...
L'endemà, 7 de novembre, vaig començar a mirar-me el material: bufff!! 40 noms diferents (noms horrorosos, des de "9295L63B" fins a "Humberto Alejandro Espinosa de Mendoza Spencer Wallis"... 40 objectius diferents i l'única cosa positiva era que alguns objectius podien agrupar-se perquè feien referència a un mateix aspecte... Però no sabia pas per on començar.... tot i que el repte m'atreia...

El dia 8 de novembre vaig tenir una idea: El "Primer Viatge al Regne de la Fantasia" del Geronimo Stilton. Si agrupés els objectius per grups, cada grup podria ser com un "Regne de la Fantasia" i els pseudònims podrien anar passant pels diferents regnes superant proves per aconseguir un objectiu final... Vaig agafar-li el llibre al Roc per si m'inspirava i vaig començar a prendre notes... A més a més, això de Geronimo em sonava a "Geroni OMS"... podia tenir gràcia...
El dia 14 de novembre a la tarda em vaig quedar a les 5 a l'escola i fins a les 7'30 vaig estar escrivint sense parar. Havia trobat la manera de lligar-ho tot i tenia la sensació que podia quedar bé i tot. Però havia de resoldre uns quants aspectes perquè quedessin ben lligats... I intentar no allargar-me massa... i que el final quedés una mica lligadet... Ufff! I havia de començar a fer  els informes de final de trimestre!!
El dia 16 de novembre, un dissabte a la tarda que em vaig quedar una estona sol a casa, per fi el vaig acabar i em va semblar que havia quedat força arregladet.

Les reaccions van ser positives i van "comprar-lo". Després em van dir que li demanarien al Jaume Serra que l'il.lustrés (seva és la il.lustració de la notícia), cosa que em va fer molta il.lusió i acabava d'arrodonir el projecte.
Quan em van demanar un encapçalament / dedicatòria vaig pensar-ne dos que m'agradaven perquè donaven importància al col.lectiu que una mica és la idea que reforça el relat "Geroni OMS Tilton. Els 7 Regnes de l'Excel.lència":

"Si vols anar ràpid, vés sol.
Si vols arribar lluny, vés acompanyat"
-PROVERBI AFRICÀ-

"El que tenim és molt o poc, no ho sé,
el que sí sé és que ho hem fet junts"
-de la cançó "Fins al final" dels SAU-
I ràpidament me'n vaig a anar a fer informes, 10 dies més tard de quan els volia haver començat, però amb la satisfacció d'haver aconseguit superar un repte molt motivador i amb la il.lusió i l'esperança que el relat agradés els meus companys quan el llegissin (havia d'esperar un mes per veure la seva reaccció).

I ja no us dic res més.
Si teniu una estoneta llegiu-lo i... ja em direu què us ha semblat.

Si no el veieu bé aquí sota podeu intentar-ho clicant a:
 http://www.scribd.com/doc/191372097/Geroni-OMS-Tilton-Els-7-regnes-de-l-Excel-lencia

Geroni OMS Tilton. Els 7 regnes de l'Excel.lencia

Lady Antebellum i els finals dels informes

HE 

ACABAT 

ELS 

INFORMES!

I més enllà de constatar aquesta boníssima notícia, m'adono que les sensacions d'aquests darrers dies que pretenia explicar avui són cícliques i ja han estat tractades anteriorment en aquest bloc:

1. Primer hi ha un estrés fortíssim i sembla que no ens en sortirem, tal i com vaig explicar a Relació de baixes (22-5-2012)
2. Després hi ha un moment d'il.luminació i alliberament pocs dies abans que s'acabi el termini. Curiosament encara no està tot fet, però hi ha com una revelació i l'esperit comença a asserenar-se i a ser conscient que superarem el repte, tal i com vaig explicar a Estranya sensació (8-6-2012)
3. I entremig, mentre vaig fins al capdemunt de feina, busco músiques que em mantinguin despert però que no em distreguin mentre treballo fins a altes hores, és a dir, una mica animades però en anglès o altres idiomes que no domini prou per no posar-me a taral.lejar-les, com vaig explicar a Companys de viatge (6-6-2013)

I aquesta vegada he descobert els LADY ANTEBELLUM, un grup americà de country del que aquests últims dies he escoltat un grapat de cançons. No en coneixia res i el vaig trobar en un recull de versions unplugged d'artistes internacionals. Em van agradar molt i vaig anar buscant cançons i concerts seus per anar-los tenint de música de fons mentre treballava.
Per als que no els conegueu us he seleccionat el vídeo d'una cançó que penso que us els pot fer descobrir amb garanties que us deixin un bon regust de boca: "I run to you".
Espero que us agradi!

La pregunta: sí i sí.

12 de desembre de 2013: una altra data històrica.
En una compareixença conjunta al Palau de la Generalitat, el president Artur Mas ha presentat, acompanyat per representants de totes les forces parlamentàries favorables al dret a decidir (CIU, ERC, ICV i CUP), la data i la pregunta per a la consulta sobre el futur polític de Catalunya:

Data: 9 de novembre de 2014

Pregunta: "Vol que Catalunya esdevingui un estat?". 

En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?"

En una primera impressió he trobat la pregunta massa llarga i recargolada, inútilment doblada. Però després, a mesura que han anat passant les hores, he anat valorant el fet que la majoria de forces polítiques catalanes (amb les absències de PP, C's i les restes del naufragi del PSC) hagin aconseguit posar-se d'acord i he entès que aconseguir aquest consens implica que cadascú faci renúncies (i que tot plegat sigui anar fent equilibris com la foto que il.lustra la notícia).
I he recordat molts comentaris que auguraven el fracàs d'aquest pas que ara s'acaba de donar perquè vaticinaven que el partidisme faria que no aconseguissin consensuar ni una data ni una pregunta, que s'acabarien barallant, que tot plegat quedaria en un nou fracàs...
Doncs, ho han aconseguit!
I n'hem d'estar orgullosos.

De fet llegeixo el comunicat de l'ANC i entenc que anem per bon camí quan valora “positivament” la pregunta i la data de la consulta, especialment perquè pregunta explícitament per la independència i se celebra el 2014, fets que l’ANC considerava “irrenunciables”. També ha destacat que “les forces polítiques hagin arribat a un acord, i que s’hagi produït abans d’exhaurir el termini fixat” (...) i que amb l’acord consolida i amplia la majoria que va votar a favor de la Declaració de Sobirania del passat 23 de gener. Finalment Carme Forcadell ha destacat que el 9 de novembre del 2014 serà el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlin i això també donarà més simbolisme a la data.

Això i la reacció dels portaveus de l'espanyolisme que repeteixen una i altra vegada que serà impossible i il.legal i que mai no arribarà a celebrar-se. Potser no voldrien que els negres tinguessin drets, ni que els homosexuals puguessin ser reconeguts o que les dones puguessin votar... En el seu moment totes aquestes coses eren il.legals però la legislació va acabar canviant per encabir-les...

Això i el ressó internacional que està tenint aquesta notícia...
Que corri, que corri... que se'n parli, com més millor... Passem la piloteta a la seva teulada i a veure què diuen ara.

I mentrestant nosaltres a la nostra.
Amb fermesa, sense fer ni un pas enrere.
Amb constància, sense defallir amb totes les opinions apocalíptiques que anirem sentint.
Amb unitat, tots a una i amb la suficient capacitat de fer petites renúncies per aconseguir un més gran i ampli objectiu.
Amb democràcia, amb alegria, amb sentit de l'humor, amb paciència i amb la brúixola marcant el nord que ara es diu:

SÍ i SÍ.

Nelson Mandela

El 5 de desembre de 2013 va morir NELSON MANDELA, als 95 anys.
Com en tantes coses de la vida, vaig tard i només tinc un coneixement molt difús de la seva immensa personalitat i importància històrica. Escoltant els resums periodístics que els mitjans de comunicació han preparat amb motiu de la seva mort, m'adono que ha estat un personatge d'unes dimensions colossals i que la seva figura és totalment cabdal en la Història, a l'alçada d'altres mites com Gandhi o Luther King.
No tinc temps de fer-li una notícia com cal però us deixo amb una imatge i un recull de 8 frases que demostren la seva capacitat de lideratge i la profunditat i transcendència dels seus pensaments.
Descansi en pau!

(la imatge la vaig treure del bloc de la Sabina Redondo "Segregació escolar? No, gràcies", d'un article inspirador que us recomano: "El mestre de la reconciliació")

Serveis mínims-2

(Si voleu saber què són els "serveis mínims" del picalapica cliqueu AQUÍ. )

IMATGE: 

"Venecia celeste" del dibuixant Moebius. 

Un quadre que durant molts anys va presidir el menjador de casa.

CANÇÓ: 

"It's raining again" de Supertramp. 

Va ser dels primers LP que vaig tenir ("...Famous last words...", 1982). Pertany a un grup que feia grans cançons, amb estructures riques i dinàmiques que anaven evolucionant i instrumentacions, melodies i harmonies maquíssimes.

 

Ha mort Joana Raspall

4 de desembre de 2013: ha mort la poetessa Joana Raspall.
Llegeixo a la seva biografia que era escriptora, lexicòloga i bibliotecària, però jo faré una breu glossa de la seva poesia.
El curs passat es va celebrar a les escoles l'Any Joana Raspall, coincidint amb el seu centenari. Ignorant de mi, quan els meus fills me'n van portar les primeres notícies (perquè el treballaven a la seva escola) jo vaig pensar que devia ser una poetessa ja morta i vaig descobrir que era viva, que tenia 100 anys i que encara estava en ple ús de les seves facultats mentals, gaudint de les atencions i homentages que nens de tot Catalunya li tenien.
La poesia infantil mai no m'ha acabat de captivar. Trobo els temes i les imatges massa costumistes i poc transcendents i no em vaig sentir cridat a documentar-me sobre la seva obra.
Però amb els alumnes de la meva escola vam participar al Certamen de Lectura en Veu Alta i el llibre escollit era "Com el plomissol" de Joana Raspall. Així doncs, finalment vaig haver d'enfrontar-me a uns quants poemes de la centenària poetessa i... em van sorprendre molt gratament. Vaig descobrir-hi molta dignitat literària, imatges precioses, rimes molt ben trobades i temàtiques variades, des de les més infantils, passant per algunes de divertides i algunes de tractament ètic-filosòfic molt interessant.

Gràcies a aquest contacte, avui, quan m'acabo d'assabentar de la seva mort (en certa manera previsible, donada la seva avançada edat) em sento en deute amb la seva obra i us vull transcriure alguns d'aquells poemes que jo vaig descobrir el curs passat.

Descansi en pau!

EL CAMÍ DE LA LLUNA
No sé trobar senyals de la rodera
que deixa al cel la lluna tot passant.
No sé com s'orienta i com retroba
el seu camí en un espai tan gran!

MUNTANYA NEVADA
Dalt de la muntanya
altiva i deserta
la neu no ha dormit;
no cal fer-li un crit,
que està ben desperta
sense cap lleganya!
Fa hores que espera
amb faldilla nova
el pas dels esquís
sobre el vestit llis,
i estén bé la roba
per fer-los passera.
Vol veure's guarnida
de les mil ratllades
que els esquís faran.

Com l'envejaran
altres serralades,
d'anar ben vestida
amb roba planxada
i brodats a mida!


LA CANÇÓ DEL POETA
Si jo fos un rossinyol,
cantant, enamoraria.

Si fos un follet del bosc,
amb les fades jugaria.
Si jo fos un papalló,
totes les flors besaria,
i si fos un nuvolet,
pels cels llunyans em perdria.
Si jo fos un floc de neu,
al cim més alt lluiria,
i si fos una fonteta,
gotes d'argent rajaria.

No sóc núvol ni follet,
floc de neu ni papalló,
fonteta ni rossinyol,
però tinc un do millor
per sentir-me a cada instant
tal com jo desitjaria:
tinc el do de veure el món
amb ulls plens de fantasia.


LA LLANTERNA
Amb un trosset de sol
faria una llanterna
per veure els pensaments
més foscos i mesquins.
Abans no fessin mal,
diria a les abelles
que obrissin el seu rusc
i els tanquessin a dins.
Embolcallats de mel,
tornarien als homes
amb suavitat de roses
i olor de romanins!

Com puc tenir del sol
el trosset que caldria,
per descobrir on neixen
els pensaments mesquins?


PARAULES CLARES
D'un balcó a l'altre balcó
un lloro i una cotorra
al veïnat preguntaven
qui d'ells parlava millor.
Movien tal guirigall,
que el gos del veí de sota
va dreçar bé les orelles
per no perdre's cap detall.
Fou inútil l'interès;
lloro i cotorra cridaven
sense cap sentit, i el gos
no va entendre res de res.
Els va tallar amb un lladruc:
—Calleu, inútils xerraires!
No dient paraules clares,
parlar per parlar, fa ruc!

Serveis mínims-1

Vaig de cul.
Fa dies i en tinc per dies.
Se m'ha ajuntat l'edició del número 4 de LA CALDERINA, els informes de final de trimestre a l'escola i algunes feines de les que encara no puc donar detalls (fins que surtin a la llum).
Veig a venir que durant uns dies no podré dedicar-me a posar notícies al bloc, però tampoc no vull deixar el picalapica desatès del tot o sigui que de moment decreto uns serveis mínims: de tant en tant us posaré una cançó i una imatge que m'agradin (i pensi que us puguin agradar) fins que no tingui temps d'escriure notícies com faig normalment.
D'acord?
S'accepten suggeriments...

 

"És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls." (extret del llibre EL PETIT PRÍNCEP d'Antoine de Saint-Exupéry).

Il.lustració original de Joan Turu.

Voluntari (un poema)

Vaig escriure'l a l'estiu a partir d'una idea que havia tingut en un d'aquells períodes d'acumulació de feina, d'anar estressat, contrarellotge, arribant pels pèls a les múltiples coses que s'ajunten una darrere l'altra...

I com que ara és un moment d'aquests, m'ha tornat a la memòria i és el moment de difondre'l.

VOLUNTARI

Centenars de persones que travessen la ciutat,

formigues estressades empaitant necessitats

que algú ens ha encomanat i ara estem tristos

perquè no aconseguim de satisfer.

Alguns savis filòsofs ens intenten recordar

que maca era la VIDA que teníem a les mans

abans que tots plegats la convertíssim

en un sac brut de presses i neguits.

Científics i polítics i poetes

decideixen que caldria que algú fes

un gest, un sacrifici per l'espècie

i, allunyant-se d'aquest ritme, descobrís

com era abans la vida

sense presses, sense estrés,

sense mòbils, ni internet...

M'apunto voluntari ara mateix.

M'apunto voluntari ara mateix.

Odio els dilluns

Odio els dilluns!
Els dilluns pleguem més tard que els altres dies, a les 7 h de la tarda. Entre naps i cols arribem a casa a les 8 h tocades (després de recollir els nens de casa de la Mari) i llavors, cansats i estressats, hem de fer-los dutxar i sopar a correcuita.
Els nens estan cansats de tot el dia i al mateix temps no ens han vist en tot el dia i això origina una barreja de mandra i esverament que fa que tot costi.
A més a més el dilluns és el dia que l'Anna se'n va a Moià amb unes amigues a entrenar a bàsquet i sobre les 9 h. ella marxa i jo em quedo amb tot el percal. I que consti que no és cap retret, eh? Però tot coincideix els dilluns.
Molt sovint acabem tots histèrics i els nens se'n van a dormir entre bronques i males cares... i llavors jo em quedo accelerat, estressat, agobiat... 
Odio els dilluns!

I quan pensava això vaig tenir el record difús que hi havia una cançó que tenia un títol semblant. Vaig anar a "Sant Google" i la vaig trobar: "I DON'T LIKE MONDAYS" de THE BOOMTOWN RATS (el grup de Bob Geldof).
I vaig descobrir que aquesta cançó la van fer a partir del que va dir una noia de 16 anys (Brenda Ann Spencer) a California després d'haver estat disparant el fusell que li havien regalat per Nadal -fins que va acabar tota la munició- sobre tothom qui entrava a la seva pròpia escola des de la finestra de casa seva (vivia just al davant).
Va matar dues persones (el director i el conserge) i va ferir 8 alumnes.
I quan la van detenir i li van demanar per què ho havia fet, va dir: "No m'agraden els dilluns... només ho vaig fer per animar-me el dia..." (llegir tota la història)

Us asseguro que jo no faré això, però... odio els dilluns!
Us deixo amb el vídeo:

Els meus "tres tenors" (ara mateix)

El divendres 15 de novembre vaig tornar a anar a un concert de DANI FLACO. L’he anat a veure ja 3 o 4 vegades. La primera no sabia qui era ni quin tipus de música feia, però ens ho vam passar tan bé (crec que cada vegada hi he anat amb el Pablo) que cada cop que ha tornat a venir hem repetit i mai no ens ha decebut: sempre sortim amb un somriure provocat per les seves cançons de cantautor urbà (d’estil “sabinero”) i la simpatia i enginy dels seus comentaris entre cançó i cançó.
I també amb la satisfacció de gaudir d’un cantant que potser molta gent no coneix. El Dani Flaco no és número 1 dels 40 Principales, no ven milions de discos, no és portada de les revistes del cor. Però un concert del Dani Flaco és un autèntic regal. I saber-ho i saber que molta gent encara no ho sap ens converteix en una mena de “privilegiats”.

I això ara mateix em passa amb el Dani Flaco i 2 altres cantautors als quals vaig seguint: el POL CRUELLS i el RAMON MIRABET.
Gaudeixo dels seus concerts, dels seus discos, de la proximitat que em dóna haver-hi tractat personalment (al final dels concerts o a través del facebook) i sé que hi ha molta gent que no saben ni que existeixen. I  per molt que jo els digui que les seves cançons són guapíssimes i els seus concerts divertits i emocionants, serà molt difícil que trenquin la barrera invisible que creen els mitjans de comunicació i vagin a un concert seu, sense conèixer-los ni haver-los escoltat per la ràdio.

El Dani Flaco fa cançons urbanes i amb un punt “canalla”. El Pol Cruells té uns aires entre mediterranis i folk-country i tracta temàtiques més nostàlgiques i romàntiques. El Ramon Mirabet canta en anglès i es mou entre el pop-rock, el folk i la música negra. Però tots tres, malgrat les seves diferències estilístiques i personals comparteixen la passió per la música. Es nota que són feliços fent aquesta feina, que viuen per a allargar tan com sigui possible la seva carrera musical enmig d’una indústria difícil que només vol promoure uns quants noms comercials.
El Dani, el Pol i el Ramon estant vivint un somni magnífic, poden dedicar-se a la música, composen les seves cançons, les enregistren, fan concerts, videoclips... i segurament no imaginen una altra cosa que els faci sentir més plens. I jo, quan sóc a l’altra banda de l’escenari, escoltant les seves composicions, gaudint de la intensitat i passió que posen en les seves interpretacions i de la felicitat que destil.len, conscients del privilegi de dedicar-se a allò que estimen, em sento també privilegiat i feliç.
Encara que hi hagi poques persones entre el públic, encara que hagin venut pocs discos, encara que no surtin a les primeres pàgines de les revistes musicals... per a mi són els meus “tres tenors” ara mateix. I tenen el meu reconeixement, la meva admiració i... potser fins i tot una mica de la meva enveja.
Ep! sempre de la sana, eh? ;-)

Acabo amb un vídeo d'un directe del Dani Flaco perquè us feu una idea del que s'hi dóna i una última hora: el Ramon Mirabet participarà en el disc de la propera Marató de TV3 i així molta més gent podrà tenir accés a la seva veu i a la seva sensibilitat. I un ocellet m'ha dit que el 23 de gener actuarà al "Voilà" de Manresa... Us ho perdreu?

Oms i de Prat: mitja vida

El 20 de novembre de l'any 1991 vaig començar a treballar al col.legi Oms i de Prat.
Avui fa 22 anys.
Com que jo tinc 44 anys, puc dir que porto mitja vida a l'Oms i de Prat.
El juny de 1991 vaig acabar la carrera de magisteri i vaig fer la corresponent escampada de currículums. A principis del curs 91-92 em van agafar a la Flama com a monitor de menjador i al cap de poc em van trucar de l'Oms i de Prat per a una substitució de maternitat (4 mesos). Quan va acabar aquella substitució vaig empalmar amb una altra i vaig acabar el curs. Després vaig encadenar amb una excedència i any rere any m'hi vaig anar quedant fins arribar al dia d'avui: 22 anys!!

• He estat tutor de parvulari, de cicle inicial, mitjà i superior.
• He estat especialista d'informàtica des de P4 fins a 6è.
• He fet classes de gairebé tot, inclosa l'educació física i la música. He preparat i impartit cursos de tècniques d'estudi, de creació de cançons, de retoc fotogràfic... He fet projectes sobre el TDK Manresa, els dinosaures, Els Pets, la Prehistòria, el mar i el fons marí, La volta al món en 80 dies, El Petit Príncep...
• He fet extraescolars de mecanografia, d'informàtica i de guitarra.
• He fet classes d'adults (Graduat Escolar Nocturn), he fet cursets d'informàtica per a pares i mares, he fet colònies d'estiu, he fet de monitor de menjador...
• He format part de la Comissió dels 25 anys de l'escola, del Consell Escolar... He estat Coordinador de Cicle, responsable d'informàtica, creador i mantenidor de la plana-web del centre i del bloc de Cicle Mitjà...
• He vist créixer l'edifici de parvulari, encimentar el pati, fer el pavelló, renovar les aules d'informàtica, tapar el pati cobert, fer la nova biblioteca, l'aula de música, el laboratori, l'escala d'emergència...

M'he format com a persona, he après a treballar en equip i a GAUDIR de la meva feina, he après a ser cada cop millor mestre a través del contacte amb els nens i amb els meus companys. Companys que, amb el pas dels anys, han passat a ser més que companys. Hem celebrat casaments, naixements, jubilacions... Hem plorat morts de familiars, malalties, decepcions...

Porto mitja vida a l'Oms i de Prat i tinc claríssim que el balanç és TOTALMENT POSITIU i, malgrat que a tot arreu hi ha de tot i no és tot meravellós, només tinc paraules d'agraïment i de satisfacció per la feina feta.
Tinc claríssim que tinc la sort de treballar del que més m'agrada. La meva vocació de mestre em permet gaudir cada dia d'una feina que m'estimo.
M'ho he passat molt bé, m'ho passo molt bé i espero seguir passant-m'ho així de bé durant molts anys més. Potser també podria fer-ho en una altra escola, però estaré encantat si tinc la sort de continuar treballant al mateix centre i contribuir a fer créixer el projecte de futur del col.legi Oms i de Prat.

Us deixo amb unes fotos "històriques" que segur que us faran somriure!

1991: acabo la carrera de magisteri.

Abril 1992: el Rei Sol seguit per tots els nens de parvulari.

Juny 1992: final de curs amb els de P5... Em deien "poli de guarderia".

1994: l'any del 25è aniversari.

Molts companys han arribat a ser més que companys.

Aquests són els companys de cicle d'aquest curs: 2013-2014.

José María Toro: educar des del cor

El 14 de novembre vaig assistir a una estimulant xerrada del JOSÉ MARÍA TORO. Sota el títol “Educar con co-razón” i organitzada pel col•lectiu “Una altra educació és possible”, durant més de dues hores vam escoltar el discurs entusiasta d’aquest mestre, escriptor i conferenciant sevillà.
Entusiasme, sentit de l’humor i una manera d’enfocar la vida totalment encomanadisses: allunyar-se de les presses i els neguits, passar del fer al ser, escoltar la natura i els sentiments, buscar l’harmonia... Durant la xerrada vaig anar apuntant algunes frases que em van semblar interessants, enginyoses o que convidaven a la reflexió. Algunes crec que són literals i en altres casos us en transcric el sentit que jo vaig interpretar. Espero que us agradin:

•    Les coses es divideixen en urgents, importants i essencials.
•    A través de la pausa arribem a la pau...
•    Cada moment és una situació única i irrepetible que hem de gaudir deixant-nos portar per la dansa de la vida.
•    No hem de dir “no tinc temps”, hem de dir “tinc un excés de tasques a fer”. Canviar l’enfocament ja ens dóna la solució del problema.
•    “El sabio sabe a qué sabe lo que sabe”
•    Tot canvia si canvies la mirada sobre les coses.
•    Educar és l’art d’encendre els ulls dels infants, que són les finestres del cor...

•    Hem de lluitar contra el “fitxisme”, les fitxes només han de ser el procés final després d’un aprenentatge vivencial i manipulatiu.
•    A les escoles hem de posar les programacions al servei de la vida i no a l’inrevés.
•    Hem de descarregar l’escola de burocràcia, de currículum i de la presó dels llibres de text per poder passar de l’escola del “fer” a l’escola del “ser”.
•    A les escoles hi ha moltes activitats però poques experiències.
•    No hi ha d’haver cap programa curricular sobre educació emocional, l’educació emocional s’ha de mamar, s’ha de respirar, s’ha de practicar contínuament (aprenentatge atmosfèric) no pas una hora a la setmana.

•    La peça clau de l’educació és el mestre. Les bones eines i recursos en mans d’un mal mestre, esdevenen males eines. Poques eines en mans d’un bon mestre, esdevenen bones eines.
•    El mestre té dins seu tots els recursos que necessita.
•    Un bon mestre ha de refiar-se de la seva pròpia inspiració...
•    Un bon mestre ha de seduir, ha de ser alegre, ha de tenir una part d’actor.
•    El mestre ha de predicar amb l’exemple i ha de ser una bona persona. Si és així el seu exemple arribarà als alumnes perquè ningú pot no-donar el que és realment.
•    Un nen s’agenolla davant la coherència del seu educador.
•    Dues coses bàsiques que ha de fer un bon mestre cada dia al matí amb els seus alumnes: SALUDAR-LOS (amb alegria, amb interès, amb un somriure...) i MIRAR-LOS (que tots els alumnes se sentin importants i estimats pel seu mestre).

10 anys sense Martí i Pol

El dia 11 de novembre de 2013 es commemoraven 10 anys de la desaparició física del gran poeta català Miquel Martí i Pol. Durant molts anys a la meva tauleta de nit va haver-hi els seus llibres i amb ell vaig gaudir de la poesia i va ser el meu combustible per animar-me a fer-ne jo, de poemes.
Aquesta era una de les notícies que jo creia que havia d'arribar a les escoles i per això avui he arribat d'hora a la classe i m'he posat a buscar un dels seus poemes i una foto seva per presentar-los als meus alumnes de 3r de Primària (8-9 anys).
He escollit ràpidament el poema "Ara mateix" i la foto que ahir va ser portada del diari Ara. He fet un ràpid muntatge i l'he projectat a la pantalla de la classe perquè els alumnes se'l trobessin quan arribessin (també n'he fet còpies en paper per als meus companys de cicle, per si volien seguir el meu exemple a les seves aules).
Quan tots han estat a punt els he explicat una mica qui havia estat aquell senyor i la importància de la seva obra. Llavors els he ensenyat el poema, els he dit que era llarg i dens però que m'agradaria llegir-lo i que almenys es quedessin amb la darrera frase que s'ha fet famosa, simbòlica i inspiradora: "Que tot està per fer i tot és possible".
M'han escoltat amb atenció i quan he acabat, tot i que no l'havien entès, alguns han fet intenció de posar-se a aplaudir. Llavors els he intentat explicar el sentit global del poema i els he posat un exemple al seu abast:
... imagineu-vos que jugueu un partit de futbol contra els més bons de la Lliga i el vostre millor jugador s'ha lesionat... Potser la majoria dirien que no teniu res a fer i que segur que perdreu, però Martí i Pol us diu que feu pinya, tots junts, que no us queixeu del que no teniu i que penseu que si us esforceu i no us desanimeu... qui diu que no podeu guanyar? Per què no? Tot està per fer i tot és possible.

Ha estat una estona molt agradable i crec que hauran arribat a casa sabent qui era Miquel Martí i Pol, què és commemorava avui i, potser fins i tot, acabaran recordant aquest últim vers que hem acabat escrivint en una cartolina groga i penjant sobre de la pissarra.
I m'he sentit bé amb mi mateix perquè... sabeu què?
Fa deu anys, el dia que Martí i Pol va morir, jo, tot i sentir el mateix respecte i admiració que sentia avui i tot i pensar, igual que avui, que grans notícies com aquella han d'entrar a les aules, no vaig ser capaç de deixar de fer el que tenia programat i fer-lo entrar a l'aula d'alguna manera.
I avui, en certa manera, he saldat un deute pendent.
Gràcies per tot, Miquel Martí i Pol!

Si voleu saber més sobre la seva vida i obra podeu recuperar 2 notícies antigues: vida i obra.

El bumerang de la generositat

Al claustre final del curs passat ens van preparar una activitat anomenada "Emocions que es valoren i Valors que emocionen". Seguint l'ordre alfabètic, a molts ens va tocar una paraula d'aquest àmbit (emocions i/o valors) sobre la qual havíem de reflexionar i acabar fent una petita exposició davant dels companys.
A mi em va tocar la "G" de la GENEROSITAT i vaig dir més o menys el següent...

Vaig començar dient que al meu cicle (Cicle Mitjà) la paraula "generositat" s'escrivia amb "K" perquè aquesta és la lletra de la unitat de xarxa informàtica on compartim recursos i materials i els deixem a l'abast de tothom.
Després vaig passar a enumerar alguna cosa de cadascún dels components del cicle (Rosa, Pietat, Yuni, Carme, Anna i jo mateix) que havia fet generosament per als altres, demostrant que a Cicle Mitjà tots érem generosos els uns amb els altres.
Llavors vaig explicar que si algú no era generós (hi ha gent a qui no agrada compartir les seves coses o n'és molt gelós) havia de pensar que la generositat era com un bumerang i que, en el cas del nostre cicle, quan llençaves un bumerang de generositat, tard o d'hora te n'acabaven tornant 5. Per tant, fins i tot egoísticament sortia a compte ser generós.
Vaig acabar donant les gràcies a les meves companyes per la seva generositat i animant tothom a ser generós amb els companys.

I ara no fa gaires dies vaig pensar que aquest era un concepte maco i interessant i que em semblava que encara no ho havia explicat aquí al picalapica.
Ara ja no ho podré dir.
Tot i que... també he recordat un article (febrer 2013) que tractava una mica aquest tema: "L'egoisme de l'altruisme".

Damià Olivella

El dia 31 d'octubre vam anar al Voilà a un concert del Damià Olivella. I és una experiència que vull recomanar a tothom.
És un músic privilegiat amb una veu molt maca i ideal per interpretar peces de soul i blues. A més a més el seu domini de la guitarra és impressionant i és una delícia veure'l tocar. I per rematar-ho té un concepte de la música molt pur, per a ell la música és comunicació, improvisació, energia... He anat a un parell de concerts seus i sempre he disfrutat molt amb aquests moments que regala de "jam session", jugant amb els altres músics i deixant que flueixi el que surt en aquell moment. i també és capaç de fer versions de Michael Jackson o Stevie Wonder que no tenen res a envejar a les originals.

Us deixo amb una interpretació d'un blues ("Walking blues" original de Robert Johnson). Si mai no heu vist tocar el Damià i tanqueu els ulls podeu pensar que qui està interpretant la peça és el mateix Eric Clapton... I no hi ha gaires elogis millors que aquest.
Enjoy!

Tracta'm bé

Dues anècdotes i un record.

Anècdota-1:
Fa unes setmanes vaig començar a agafar uns alumnes que no són de la meva classe una hora a la setmana per ajudar-los en les seves dificultats en l'escriptura de textos. El primer dia estaven molt contents d'estar una hora amb mi i vam tenir un diàleg que deia aproximadament això:
- És que ets molt bon mestre!
- I vosaltres com ho sabeu si mai no m'heu tingut de mestre?
- No ho sé, però ets molt bon mestre.
- Per què? Perquè tinc ulleres de bon mestre?
- Nooo. No ho sabem...
- Per què tinc aquest boli que és de bon mestre?
- Nooo...

I finalment una nena va dir:
- Ets bon mestre perquè tractes molt bé els nens.

Anècdota-2:
Un dia la meva germana Judit, que treballa a la fleca d'un supermercat, m'explicava que va atendre una senyora a qui mai no havia vist. Li va servir un cafè i va seguir atenent altres clients.
Al cap d'una estona aquella senyora la va cridar i, com que ja tenia pagada la consumició, la meva germana es va témer que tingués alguna queixa del servei rebut. La seva sorpresa va ser gran quan la senyora li va dir, aproximadament:
- Et volia felicitar i donar les gràcies per la bona estona que m'has fet passar. He estat veient com treballes i com tractes els clients. Amb tots has estat simpàtica i educada i se't nota que t'agrada fer la teva feina. Jo mai no havia vingut aquí, però t'asseguro que tornaré.

Evidentment la meva germana va quedar gratament sorpresa i fins i tot emocionada per les paraules d'aquella clienta.

Record:
L'any 2002 vàries persones del meu cercle es trobaven en una situació en que laboralment se sentien injustament tractades. Tenien la sensació que feien bé la seva feina però que no se'ls valorava tot el que feien bé i que encara a vegades se'ls exigien coses que no tenien per què fer o se'ls criticaven coses que no tenien a veure estrictament amb la seva feina.
Jo, solidaritza't amb la seva causa vaig dir-los que faria una samarreta perquè puguessin protestar silenciosament de la seva situació.
I vaig complir la promesa. A Calafell vaig fer un senzill disseny i vaig fer fer unes quantes samarretes que vaig repartir entre els implicats i els de casa meva.
Al final de la notícia teniu el disseny i el producte final.

Conclusions:
1.- Tracta els altres com t'agradaria que et tractessin a tu.
2.- Tal faràs, tal trobaràs.

Cafès pendents

Fa pocs dies que m’he assabentat d’aquesta iniciativa: cafès pendents!
Es veu que és originària de Nàpols on la gent pagava més cafès dels que es prenia i els deixava “pendents” per si venia una persona sense recursos que necessitava un cafè i ja se’l trobaria pagat.
I és així de senzill tu demanes “Dos cafès i dos de pendents”, et prens els teus dos, en pagues 4 i marxes sabent que dues persones tindran un cafè pagat si els fa falta.
Com deia l’Asha Miró en el seu article al Diari de Girona és “una iniciativa solidària, senzilla, a l’abast de tothom i molt humana”.
A l’Estat espanyol un noi de Barcelona (Gonzalo SV) ha vertebrat la iniciativa a través de la plana web cafespendientes.es.

Allà els locals que vulguin participar-hi poden adherir-s’hi, se’ls facilita el distintiu acreditatiu i s’hi anuncien. Els més propers a casa nostra on actualment podem deixar un cafè pendent  són “Pizzeria La Lluna” (a Tona), “Cal Blasi” (a Berga) i “8 miles” (a Terrassa).

M’agradaria que ben aviat n’hi hagués algun més a prop per poder deixar-ne algun. O sigui que us demano que m’ajudeu a difondre aquesta bona idea.

La "mani" contra la LOMCE

Dijous 24 d'octubre de 2013: la meva primera vaga.
Motiu: per protestar contra la LOMCE, la nova llei d'educació promoguda pel ministre Wert.
Acció: assistència a la manifestació convocada a Barcelona, a les 12'30 h. a la plaça Universitat.

Sensacions:
1.- Quedem a les 10 h. a casa d'una companya tots els mestres de la nostra escola que hi anem per anar-hi plegats. Per primer cop un petit grup (6 persones) s'ha sumat a la vaga. Per a la majoria és la primera vegada i ho vivim com una novetat. En anteriors ocasions només 1 o 2 companys havien secundat les vagues i ara estem contents de ser un grupet que compartim l'experiència. Comentem la jugada: el que ens trauran del sou, s'hi valdrà la pena o no, els motius que han fet que la resta dels companys no s'hi sumés, les iniciatives que han promogut els que es quedaran a l'escola... Ens sentim orgullosos i convençuts de la nostra decisió.

2.- Arribem a Barcelona i després d'aparcar i fer una aproximació en metro arribem a la Plaça Catalunya i veiem mooolta gent. Ens sorprèn gratament el grau de mobilització assolit. Havíem sentit molt poc ressò a través dels mitjans de comunicació, però ara la sensació és que hi ha moooolta gent.
Estem contents!

3.- Ens apropem a la capçalera i veiem molta presència de polícia i de mitjans de comunicació que reforcen la idea que deu haver-hi molta gent. Hi ha samarretes amb diferents colors i eslògans, mestres, pares, nens, avis... sembla que la participació serà molt transversal.

4.- A l'hora prevista arrenca la manifestació i nosaltres ens quedem esperant que passin els de la USOC (el sindicat que ens representa a la nostra escola).És una riuada interminable de gent i fa molt goig.

5.- De tant en tant passa alguna pancarta altisonant amb la que no combreguem (consignes agressives o insultants) tot i que la majoria són divertides i/o enginyoses. Hi ha grups d'estudiants que criden consignes amb les que no ens sentim còmodes per "quicones" ("El pueblo, unido, jamás será vencido"...) o per ofensives ("Wert, esta noche, vigila bajo el coche", etc).
En general ens inquieta aquesta actitud de seguidisme irracional que denoten alguns d'aquests grups. Fa la sensació que han sortit a cridar i a esbafar-se i que tant els fa el que els proposin cridar ("Díme lo que quieras, y yo lo repito..."). La qüestió és protestar contra tot i tothom, sense massa arguments.

6.- Ens trobem vells coneguts amb qui ens fa molta il.lusió coincidir, una il.lusió augmentada per la immensa sort d'haver-nos anat a trobar enmig de tantíssima gent (allò de l'agulla en un paller). Saludem l'Anna Soldevila (amb qui vam treballar plegats uns quants anys) i la Sabina Redondo i el seu home. Ara ja feia uns quants anys que no ens veiem amb cap d'ells i ens fa molta gràcia haver coincidit.

7.- Portem una hora veient passar gent i encara no han passat els de la USOC. Això dóna una idea de la quantitat de gent que està manifestant-se.

8.- Personalment em desagrada l'excessiva especialització de les consignes i pancartes. Uns reclamen coses per a les escoles bressol, una altres es queixen de les retallades, uns defensen la immersió lingüística, d'altres es queixen del tomb religiós de la nova llei, uns ataquen directament el Sr. Wert, uns critiquen el gir cap a la privatització de l'ensenyament... En algun moment sento alguna consigna en contra de les escoles concertades (jo que treballo en una escola concertada) i em sap greu que ens estiguem llençant pedres entre nosaltres.
Ho comparo amb el "tots a una" de la Via Catalana i enyoro aquell ambient tan unitari i festiu. Aquí no hi ha un unitat clara de criteri sobre el que estem protestant i hi ha massa crispació i mala bava flotant.

9.- Darrere nostre ens segueix un grup força nombrós de gent jove que crida consignes molt agressives contra el capitalisme. De cop i volta un subgrup surt del centre de la calçada i s'apropa a la vorera. Tot passa molt de pressa. Uns quants d'aquests joves es tapen la cara amb passamuntanyes i treuen martells i esprais amb els que ataquen aparadors de botigues o caixers automàtics, mentre la resta del grup els fa de pantalla girats de cara al públic. Ràpidament acaba l'atemptat i tots es reintegren al gran grup enmig de grans crits agressius.
Els que estem a la manifestació de bona fe i per reclamar la supressió de la LOMCE i la millora de l'educació assistim atònits a aquest acte vandàlic.
Els atacs amb martells i esprais es repetiran algunes vegades més i els responem amb mirades i crits desaprovatoris, però sobretot amb incredulitat i tristesa. Què estan fent aquests joves? No pot ser que estiguem compartint la mateixa manifestació si no ens assemblem de res, ni en les idees ni en els actes.

10.- Cap a quarts de tres, quan tot just arribem a la plaça Urquinaona i veiem tota la Via Laietana atapeïda de gent, decidim girar cua per iniciar el retorn cap a casa. Segurament la capçalera de la manifestació ja deu haver arribat al Pla de Palau i es deuen haver llegit els manifestos, però a nosaltres se'ns està fent tard i tenim el gust amarg dels darrers incidents que acabem de presenciar.

11.- Desfem el camí i en el viatge de tornada intentem quedar-nos amb les coses positives de la jornada (que no són poques) i minimitzar l'impacte d'aquelles que no ens han agradat. Estem cansats però orgullosos d'haver-hi participat i amb la incògnita de què en diran els mitjans de comunicació.

12.- Arribem a Calders poc abans de 2/4 de 5, sense temps de dinar. Enganyem una mica la gana i anem a buscar els nens per portar-los a extraescolars. Dinem una mica a 3/4 de 6.
No està malament.

Acabo amb unes quantes fotos de record.