Booktrailers a l'escola

Un booktrailer és un petit vídeo promocional d'un llibre per explicar una mica de què va i fer venir ganes de llegir-lo. Igual que els tràilers de les pel·lícules que ens posen al cine, però referides a llibres.
A la meva escola aquesta activitat forma part dels "Tallers d'expressió escrita i audiovisual" que fa dos anys que imparteixo amb alumnes de 3r a 6è de primària. En concret forma part del paquet de cultura audiovisual amb el qual pretenc iniciar els alumnes en les produccions audiovisuals.
En concret seguim els següents passos:

1. Triar sobre quin llibre volem fer el booktrailer.
2. Decidir el guió del vídeo, és a dir, quina part del llibre explicarem, evitant fer espòilers, destacant les parts més importants de la història.
3. A continuació s'ha de seqüenciar aquest guió en les diferents escenes que constituiran la totalitat del vídeo.
4. Llavors cal detallar cada escena en un storyboard: la localització, quin serà l'enfocament de la càmera, si necessitarem material o vestuari per als actors, si caldrà alguna música de fons o algun efecte de so addicional. Per això designem un alumne que és el director de cada escena i es responsabilitza de tenir-ho tot a punt i prendre les decisions que calguin.
5. A continuació establim un pla de rodatge per definir les diferents localitzacions de les diferents escenes i aprofitar per rodar d'un sol cop totes les que siguin al mateix lloc.
6. Només llavors podem començar pròpiament el rodatge de les diferents escenes. Això també té el seu intríngulis perquè sovint s'han de fer diverses preses d'una mateixa escena fins aconseguir la que surt com volíem i hem d'aprendre a agilitzar aquest procés de gravació, estar concentrats, intentar repetir els moviments de la mateixa manera i portar la mateixa roba en dies diferents.
7. Quan hem rodat totes les escenes i hem aconseguit tots els recursos d'internet (imatges, vídeos, sons i/o músiques que necessitem per muntar el vídeo), llavors comencem el procés d'edició del vídeo. S'ha de seleccionar la millor presa de cada escena, decidir quin fragment tallem i utilitzem, com els enllacem els uns amb els altres, afegir-hi les veus enregistrades i els efectes de so, posar les músiques, fer els crèdits, revisar i revisar fins que el donem per bo. El procés d'edició l'executo jo, però amb els alumnes al costat veient com funciona el programa i participant en totes les decisions per tal que el producte final sigui el que ells decideixin.

Per aconseguir que els alumnes tinguin el màxim d'encert en totes les decisions que han de prendre, prèviament a aquest treball en el seu booktrailer, hem mirat uns quants vídeos i els hem analitzat, prenent consciència d'alguns dels recursos narratius del món audiovisual (blanc i negre, càmera lenta, primers plans, plans generals, enfocaments zenitals, picats, contrapicats, utilització de la música...). No aprenem els noms tècnics (que molts no els sé ni jo) però aprenem diversos recursos que després els nanos utilitzen amb molt d'encert.

I amb tot això i molta paciència anem tirant endavant aquest màgic procés que hi ha moments que sembla que no durà enlloc, però que al final ens ofereix un producte final del qual tots ens sentim orgullosos.

En el cas d'aquests booktrailers, els vam començar al tercer trimestre del curs anterior (quan aquests alumnes feien 5è). Van arribar fins a tenir l'storyboard tancat, però llavors es va acabar el curs. En aquest primer trimestre de 6è hem fet el rodatge de totes les escenes i l'edició i muntatge.

I, prou de xerrameca. Ara mireu com han quedat!

"Blackbird" (The Beatles)

Fa dies que tinc aquesta cançó ficada dins del cap a totes hores i la trobo preciosa.
La culpa la té el Ramon Mirabet, que en una gira recent que va fer pels Estats Units, la va interpretar amb el guitarrista de jazz Stanley Jordan en una versió molt interessant:

https://www.facebook.com/watch/?v=375930160026301

La cançó és original dels Beatles i la van incloure a l'àlbum blanc del 1968. Té una melodia hipnòtica i molt bonica que aquests dies he escoltat en múltiples versions i, de moment, encara no em cansa.

Aquí teniu l'original amb la veu de Paul McCartney i alguna altra versió:

 
 
 

Fer l'impossible

Fa pocs dies, amb els nens de l'escola, vam visitar la Fundació del Convent de Santa Clara. A part de conèixer els seus interessants i importants projectes socials i solidaris, vaig fer una altra descoberta. Als seus jardins tenen el mural que reprodueixo en aquesta foto, amb una frase de Sant Francesc d'Assís:

"Primer fes el que és necessari,

després el que és possible

i de sobte, estaràs fent l'impossible."

Em va encantar la frase i li vaig trobar moltes aplicacions.
Per exemple el recent cas del Gran Recapte. Proposar-se d'entrada recollir més de 4000 tones de menjar semblaria un impossible. Però primer comencem fent el que és necessari que és aconseguir menjar per als que no en tenen i tots poc o molt fem alguna aportació aquell dia. Després passem a fer el que és possible, que és apuntar-s'hi de voluntari. I tu i jo i un altre, acabem sent molts, que tots coneixem a més gent i aconseguim que es reculli més del que es recolliria si no hi fóssim allà nosaltres posant-hi el somriure i l'exemple. I al final aconseguim l'impossible.
I penso en l'esport, en el Baxi Manresa, que sovint sembla que sigui un impossible continuar mantenint-se a l'ACB...
I penso en la independència de Catalunya, que tanta gent (fins i to dels partidaris) veu com un impossible...
I m'adono que aquesta frase pot aplicar-se en moltíssimes situacions i que pot esdevenir un far important perquè parteix de coses molt bàsiques: la necessitat i la força de voluntat, la generositat i la tenacitat, el poder de la gota d'aigua, de la formigueta...

I em semblava injust no compartir aquest petit tresor...

Gran Recapte d'Aliments 2019

Aquest divendres 22 i dissabte 23 de novembre hi ha una nova edició del Gran Recapte d'Aliments.
Crec que he d'explicar molt poca cosa dels motius d'aquest acte solidari: la crisi fa temps que s'ha instal·lat entre nosaltres i cada cop hi ha més gent que passa dificultats econòmiques. Els bancs d'aliments cada cop tenen més persones que piquen a la porta necessitats d'allò més bàsic i la solidaritat es fa imprescindible.
Fa anys que a casa hi col·laborem amb aportacions d'aliments als supermercats i l'Anna també hi ha anat algun any de voluntària.
Però aquest any hi anirem tots els de casa a fer de voluntaris el divendres a la tarda.
I em ve molt de gust tornar a fer de voluntari. En certa manera no he deixat mai de fer-ne de voluntariat perquè he tirat endavant moltes tasques comunitàries sense cobrar: entrenador d'esport infantil, monitor de lleure, Comissió de Festes, Associació de Veïns, revista LA CALDERINA... Però posar-me el pitrall de voluntari aquest divendres em portarà a records de quan havia participat en la recollida d'aliments per als Balcans o la campanya de recollida de papers i ampolles per a AMPANS o la recollida de joguines de la Creu Roja... I estar amb el millor dels somriures regalant el teu temps i la teva energia per a una bona causa al costat d'altres persones que comparteixen aquest mateix esperit és una sensació molt gratificant que tinc moltes ganes de repetir. Són moments en que sents que un món millor és possible i que tots podem contribuir-hi.
M'hagués agradat fer aquesta notícia amb més temps per animar la gent a participar de voluntaris en aquest Gran Recapte, però surt molt poques hores abans que es produeixi.
Tot i així, si algú s'ho havia plantejat i encara té possibilitats us hi encoratjo de totes totes i, si no podeu participar-hi de voluntaris, almenys col·laboreu-hi fent aportacions materials o econòmiques.

Lectures quotidianes per a independentistes

Al llarg d'aquests anys que fa que dura el procés d'independència de Catalunya, els estats d'ànim fluctuen i sovint és pels fets que es van produint, però, sobretot, per les interpretacions d'aquests fets que ens arriben.
En aquest sentit tothom s'ha acostumat a llegir o escoltar alguns opinadors que li aixequin la moral, de la mateixa manera que podem tenir accés a d'altres de tendències i ideologies totalment contràries a les nostres, que ens podrien desanimar.
Doncs jo he trobat el meu trio inspirador: 3 persones molt ben informades i amb criteri per exposar les seves opinions, idees i propostes, de manera argumentada.

1.-VICENT PARTAL
Periodista, director del diari electrònic Vilaweb i amb àmplia experiència en política internacional. Els seus editorials diaris acostumen a elevar els ànims per la interpretació positiva dels fets diaris que  van passant.
També fa bolos per les poblacions catalanes amb xerrades i col·loquis que animen els auditoris per la seva visió argumentadament optimista de la situació.
https://www.vilaweb.cat/categoria/opinio/editorial/

2.- BERNAT DELTELL
Periodista i tuitaire. Al seu canal de twiter fa uns fils inspiradors i plens d'argumentacions que aconsegueix pel seu coneixement de la societat i els mitjans de comunicació alemanys i les bones interpretacions dels gestos i declaracions dels polítics espanyols. Fa xerrades pel país amb "Birres per la República" i he tingut el plaer d'escoltar-lo a Vilanova i la Geltrú i a Calders. Jo no tinc compte de Twiter, però cada dia entro al seu canal a través d'internet:
https://twitter.com/bernat_deltell

3.- KOLDO PEREDA
Tuitaire d'identitat més anònima que els anteriors, però expert en qüestions jurídiques i amb contacte directe amb personatges importants com Gonzalo Boye. Fa explicacions molt didàctiques i detallades de les qüestions jurídiques del Procés. Com en el cas de Bernat Deltell, el segueixo via internet tot i no tenir compte de Twiter.
https://twitter.com/KoldoPereda

Tots 3 tenen en comú que llegir-los, encomana d'una esperança i un optimisme "raonats" ja que sempre analitzen els fets i justifiquen amb arguments sòlids i referències periodístiques els arguments i opinions que desenvolupen. Tots 3 estan convençuts que el Procés tindrà un final "feliç" i que assolirem la independència.
A mi llegir-los em referma diàriament en l'esperança que ens en sortirem i em permeten encomanar l'optimisme a tots els que acaben dubtant molt més que jo, quan els fets semblen donar-los la raó a ells i prendre-me-la a mi.
Us ho recomano de totes totes!

Jo també sóc Tsunami

Va sorgir per sorpresa a primers de setembre... Tsunami Democràtic!
Ningú no sabia qui hi havia al darrere ni què pretenia exactament, però tots hi vam posar confiança i... no ha decebut!
Tsunami Democràtic ens ha fet recuperar la iniciativa, ens ha apujat l'autoestima i ens ha fet canviar l'enfocament de la nostra lluita... Hem passat pantalla!
Cada acte que han convocat ha estat un cop d'efecte amb màxima eficiència, organització, capacitat de mobilització i repercussió internacional.

Des de l'ocupació de l'aeroport de Barcelona el mateix dia de la proclamació de la sentència i l'acció sorpresa d'intent de col.lapse de l'aeroport de Madrid i fins a l'ambiciosa acció d'aquesta setmana per col·lapsar la frontera francesa durant 3 ddies.
I s'ha ajuntat la capacitat d'organització del Tsunami amb les ganes d'una gran majoria dels independentistes catalans de fer el que calgui per forçar la situació i donar l'empenta definitiva per aconseguir els nostres objectius.
I milers i milers de catalans responen a les crides del Tsunami, amb gran coratge i valentia, arriscant-se a rebre agressions, a patir multes, a detencions,a empresonaments, al fred rigorós d'aquesta tardor que es disfressa d'hivern.

I alguns que encara no hem pogut o no hem gosat de participar en cap d'aquestes accions valentes i arriscades, ens sentim representats per totes aquestes gotes d'aigua que constitueixen aquest tsunami imparable que està desbordant l'estat espanyol.
Jo personalment sento admiració i agraïment per tots aquests valents que estan lluitant en nom meu i avui he trobat una petita manera de col·laborar: fer un donatiu al Tsunami Democràtic.

I ho he fet amb molt de gust. Totalment convençut.
I he pensat que potser molta gent que, com jo, se sent representada per aquest Tsunami i encara no ha pogut participar-hi activament a primera línia, podria sumar-se a aquesta manera de col·laborar-hi i per això m'atreveixo a fer-ne difusió.
És fàcil i és segur. Seguiu l'enllaç que trobareu al canal de Telegram del Tsunami Democràtic...

https://tsdem.gitlab.io/donatius.html

Perquè tota l'organització d'aquestes impecables accions necessita d'un recolzament econòmic per llogar els equips de so, els aliments, els advocats, la cobertura de les multes que s'hauran de pagar... En fi, jo aquí deixo la informació i que cadascú faci el que li sembli...
Tan de bo siguem molts els que puguem subscriure la frase: JO TAMBÉ SÓC TSUNAMI!

10N: Anàlisis dels resultats

Hi ha moltes coses a comentar dels resultats d’aquestes enèsimes eleccions generals, però no puc evitar començar pels 2 grans impactes a nivell espanyol:

• Davallada monumental de Ciutadans. El partit d’Albert Rivera passa de 57 a 10 diputats! I me  n’alegro moltíssim!!
• Ascens esfereïdor de VOX que passa de 24 a 52 diputats!! L’extrema dreta feixista s’afiança al Parlament espanyol... I em preocupa moltíssim!!

Així les coses sembla que per part de Pedro Sánchez no va ser gaire bona decisió menysprear el partit de Pablo Iglesias i no formar un govern quan es podia haver fet un pacte progressista. Ara les dretes en conjunt han augmentat el seu suport i representació parlamentària, tot i que tot plegat ha quedat pràcticament igual d'embolicat que estava.

Però de fet, per als “meus” interessos la situació no ha pas empitjorat: Europa i el món miraran amb preocupació com es manté la inestabilitat i potser fins i tot la ingovernabilitat, i com augmenta l’extrema dreta. I si la Catalunya independentista segueix ostentant el “protagonisme” d’aquesta inestabilitat, seguirem estan a primera línia de les preocupacions internacionals. I tindrem més possibilitats que hi hagi intervencions externes que forcin España a negociar una solució pel “problema català” que podria desbloquejar-se amb un referèndum d’autodeterminació acordat.

Pel que fa a les forces independentistes, encara incrementen una mica la seva representativitat a l’hemicicle espanyol amb un total de 23 escons. ERC baixa una mica (13), però JxC en guanya 1 (8) i la CUP fa una bona entrada amb 2 escons. Ara només cal esperar que juguin bé les seves cartes i en treguin el màxim rèdit estratègic pel que hauria de ser un objectiu compartit.

A nivell de Catalunya, les forces independentistes arriben fins a 23 dels 48 escons que li corresponen, a només un escó d’assolir el 50 %, però encara no aconseguim sobrepassar aquesta barrera psicològica, malgrat que percentualment augmenta encara una mica més els suports, arribant fins a un 42’61% (respecte del 39’38 que es va obtenir a l’abril) en el que és un constant i continuat creixement que esperem que acabi superant aquest 50 %.
De fet a nivell de Catalunya, les forces obertament constitucionalistes (PSC-PSOE, PP, VOX i C’S) sumen un 39’83% i davallen una mica del 43’21% de l’abril. En aquesta anàlisi, de la que  queden excloses les altres formacions com En Comú Podem, demostren que en certa manera l’independentisme ha fet el tomb:

I quant al número total de vots a Catalunya, malgrat que la participació ha baixat una mica respecte de l’abril (d’un 77’58% hem passat a un 72’17%) el nombre total de vots independentistes encara ha augmentat un mica (amb resultats provisionals però amb més del 99’50% del vot escrutat) i hem passat dels 1.626.001 suports a la independència de Catalunya als 1.640.261.

Acabo amb els resultats de Calders on, com sempre, hi ha hagut una altíssima participació del 78’54% i un suport molt majoritari a les opcions independentistes amb un total de 513 vots que representen un 80’16% dels resultats. Però també representants de les 4 forces constitucionalistes que arriben als 89 vots i representen un 13’91% dels resultats.

El poble ha parlat. Ara a veure què fan els polítics...
Però mentre es decideixen... a Catalunya partir de demà el poble seguirà parlant... Tsunami Democràtic...
Seguim!

Sense propaganda electoral...gairebé...

En una notícia del 18 de setembre ("Prou propaganda electoral") explicava els passos per sol·licitar l'exclusió de la base de dades a partir de la qual els partits polítics envien la propaganda electoral a les llars. Vaig sol·licitar l'accés Cl@ve, pensant que potser tardaria molt a arribar-me, però al cap de pocs dies vaig rebre'l a la bústia de casa i vaig poder fer els senzills passos que em permetien marcar la casella que em deslliurava d'aquesta innecessària i molesta despesa.
Durant aquesta setmana anava tenint constància que a cases del meu entorn anaven arribant els sobres de propaganda electoral de diversos partits i nosaltres seguíem sense rebre'n...
Que bé!

Però avui hem rebut un "bonic" sobre patriòtic a la bústia, el no-desitjat sobre que il·lustra aquesta notícia: el sobre de VOX. Tot i que per saber que és de VOX has d'obrir-lo perquè enlloc del sobre no ho posa (tot i que l'estampat dóna força pistes del remitent...).
Ja havia sentit a dir que havien esquivat aquesta opció que lliurament havíem escollit uns quants ciutadans de no voler rebre la propaganda electoral, a base de fer una tramesa massiva i anònima a totes les llars, sense haver de consultar la base de dades de la que m'he donat de baixa.

Al sobre hi posava:
ELECTORES RESIDENTES EN:
C PICA D'ESTATS 13
08275 CALDERS
BARCELONA

I, apa... no me n'he pogut escapar...
Però sabeu què? És paper bo... crema molt bé!

"La taula petita" (Els Amics de les Arts)

El conte de novembre ha tingut una molt bona acceptació... No em puc pas queixar perquè sou molt generosos en els vostres comentaris.
I com a regal, com a "bonus track" d'aquest conte us volia recomanar un vídeo i una cançó de Els Amics de les Arts de l'any 2015: "La taula petita". Un vídeo i una cançó que tenen molt a veure amb la història que explico al conte de novembre i que estaven molt presents quan el pensava i l'escrivia. Un vídeo i una cançó que són deliciosos...
Gaudiu-ne!

El conte de novembre

(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de novembre. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembre, octubre...)
Espero que us agradi...

EL CONTE DE NOVEMBRE

Qui té un amic, té un tresor.

Sempre m’ha agradat aquesta frase i puc afirmar que el Manel seguia sent el meu tresor. Per molt que les circumstàncies haguessin canviat passats els anys, la nostra amistat sempre s’havia mantingut intacta i seguia buscant la manera de mantenir-hi el contacte.

Es podia dir que ja pràcticament només ens trobàvem un cop l’any. Ni ell ni jo no havíem estat mai de massa trucades i, per molt que sovint pensés en ell, buscar el moment per coincidir només nosaltres dos, sense interrupcions i poder xerrar de les nostres coses, només ho fèiem un cop l’any.

Em consta que no érem els únics i, curiosament, moltes d’aquestes trobades anuals entre amics allunyats es produïen totes al mateix lloc. Un lloc que jo trobava massa concorregut i impersonal, massa fred i previsible...

Per això preferia quedar amb el Manel al Glop, aquell petit bar del poble del costat. Un bar molt especial on de joves havíem passat hores i hores embrancats en mil projectes que no arribaven mai a fer-se realitat... Allà on espatllàvem i arreglàvem el món els cops que fes falta, rient fins a no poder més, consolant-nos quan la vida ens havia maltractat, gaudint de cada nova descoberta musical i fent enfadar la Cristina quan ja només quedàvem nosaltres i ens acabava fent fora del local.

Cada novembre, a primers de mes, em reservava una tarda per a nosaltres. Hi acudia puntual, esperant la seva arribada i em demanava una cervesa. Sempre estava a punt de demanar la seva, però a l’últim moment em reprimia per si se li escalfava o a l’últim moment em sorprenia amb una altra beguda.

La Cristina, envellida pel pas dels anys, però amb els mateixos ulls grisos i la rialla trapella, quan me la portava sempre recordava alguna de les nostres aventures. Després em feia una moixaina i se n’anava a posar música que, fos quina fos, em transportava invariablement a aquells anys de joventut que havia compartit amb el meu gran amic.

Amb el Manel sabia que podria parlar-hi de tot i amb total confiança. Problemes de feina, de parelles, malalties de la família, política... Mai no se’ns menjava el silenci i sovint acabàvem anant a parar als grans temes que és habitual tractar a la joventut i després es van oblidant: projectes, il·lusions i la recerca de la felicitat sense rendir-se a mig camí i buscant dreceres sempre que fes falta per no perdre de vista l’objectiu... Era fantàstic poder parlar amb algú amb qui tenia tanta connexió.

Amb el canvi d’hora recent, sempre se’ns feia de nit molt abans del que voldríem i al final havia de tornar a casa, pensant que m’agradaria que coincidíssim més sovint, però sabent que segurament fins al cap de 12 mesos no trobaria el moment. Deixava al cotxe les fotos i cartes que havia portat per banyar-nos bé en la nostàlgia i tornava a conduir d’esma per aquella maleïda carretera.

Maleïda perquè sovint em creuava amb una riuada de gent que sortia del cementiri amb rams de flors pansides. Però, sobretot, maleïda perquè a mig camí de casa havia de passar pel revolt on feia ja tants anys havia mort el Manel en aquell desgraciat accident de cotxe.