Poc abans d'una nova Diada Nacional que ha de tornar a ser històrica amb l'èxit de la Via Catalana us vull parlar d'un llibre que hi està totalment relacionat.
Es tracta de "
Delenda est Hispania" (Viena Edicions), un llibre de l’
Albert Pont (llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració, especialista en Dret Internacional i en Relacions Internacionals, i vicepresident del Cercle Català de Negocis) que m'he llegit aquest estiu.
El títol llatí parafraseja l'històric "Delenda est Cartago" i significa "cal destruir Espanya" i el subtítol explica el contingut del llibre: "
Tot allò que Espanya ens amaga sobre la independència de Catalunya".
És un llibre molt dens i
extraordinàriament documentat amb tot tipus de referencies a tractats i
legislació internacionals, dades econòmiques, referències històriques i
geopolítiques... M’ha costat una mica de seguir la lectura de les 500 pàgines, però ha valgut la pena l’esforç per aprendre dades històriques que desconeixia.
No vull fer un acte de fe cega del contingut d'aquest llibre.
Sé segur que haurà tingut crítiques dels corrents d'opinió contraris i que potser algun passatge pugui ser discutible perquè és un assaig fet des d’un punt de vista clarament independentista i segurament en algun moment segueix allò que deien els Sau (“
No et diré cap mentida, però no et diré tota la veritat”). Però tot i així m’imagino que gran part del que explica és veritat i dóna arguments de pes per defensar la independència.
Vull destacar
algunes de les idees principals que desenvolupa el llibre i que a mi m'han resultat aclaridores i han reforçat la meva opció favorable a la independència de Catalunya. La majoria de fragments d'aquest meu article són extractes literals de passatges del llibre.
1.- Diferències entre Catalunya i Castella
L’autor atribueix la divergència de maneres de ser i de fer entre Catalunya i Castella a un origen socioeconòmic de molts segles de tradició.
Castella està formada per pobles nòmades i d’economies transhumants basades en la ramaderia extensiva. Això li atorga el seu caràcter expansionista i l’aparició de grans desequilibris socials entre el poble i l’aristocràcia terratinent.
Catalunya parteix d’una profunda vinculació a la terra i la masia constitueix el nucli primigeni de la societat. Aquest model productiu lligat a la propietat familiar de la terra va permetre una primera acumulació de capital i el desenvolupament d’una classe mitjana de propietaris agrícoles que va desencadenar l’aparició de la burgesia mercantil i industrial. El poder queda més repartit i el teixit d’artesans, botiguers i comerciants forma la base econòmica del país.
Castella sempre ha funcionat a base d’anar annexionant territoris per expandir-se. Catalunya ha necessitat pactar, negociar preus i condicions, avenir-se. Aquests dos sistemes s’han manifestat incompatibles al llarg del temps.
2.- La pèrdua de la sobirania de Catalunya va ser una acte reiteradament il·lícit
Al 1714 es va suprimir la sobirania històrica d’un Principat de Catalunya que contemplava impotent la dispersió dels seus territoris i l’extinció definitiva del projecte d’una Espanya federal. I per fer-ho van incomplir:
• el testament del rei Carles II, que manifestava la voluntat de fer respectar les institucions, els costums i la sobirania de les entitats històriques de la seva Corona.
• el jurament de Felip V de les Constitucions Catalanes, a través del qual va reconèixer els drets i la sobirania històrica del Principat de Catalunya i la continuïtat del sistema confederal espanyol.
• les disposicions del Tractat d’Utrecht, que feien referència a la garantia de les constitucions catalanes i al reconeixement de l’amnistia general al Principat.
• els acords de les capitulacions de la Guerra de Successió, en virtut de les quals s’establien certes concessions a canvi que l’exèrcit català acceptés deposar les armes (amnistia de les tropes i les famílies, indults de nombrosos caps militars, alliberament de presoners, garantia de les propietats personals i de les dignitats militars, respecte per la vida dels civils, compromís de no saquejar Barcelona...)
Abans de tots aquest incompliments, Catalunya era una entitat política amb plena sobirania que tractava de tu a tu amb els altres estats europeus sense cap dependència de cap altre poder extern, ni tan sols del Regne de Castella amb qui estava federat. Des d’aquell moment i en virtut dels Decrets de Nova Planta va entrar en un període d’ocupació militar, supressió de les institucions pròpies, repressió política, cultural i lingüística, i adopció dels símbols “nacionals” de l’Estat.
3.- Política econòmica d’Espanya contra Catalunya
Històricament Espanya (Castella) ha instaurat un model econòmic que ha consistit en un endeutament creixent en base a la construcció d’unes infraestructures que només afavoreixen l’aparell de l’Estat. Aquest deute després és majoritàriament eixugat pels contribuents catalans
La “raó d’Estat” ha desenvolupat la concepció radial de les infraestructures. Això no respon més que a la voluntat de prioritzar la construcció nacional d’un Estat i una identitat artificials que no exisitien abans del segle XVIII, en detriment del veritable desenvolupament econòmic i social de tot el territori. Això molts anys abans de les ruïnoses estacions d’AVE de l’actualitat ja va passar al segle XIX.
Es reparteixen de manera desigual i inequitatiu les beques públiques d’estudi i d’investigació, les subvencions a empreses i fires de mostres, la dotació territorial en infraestructures de l’Estat...
Es bloqueja el desenvolupament de l’aeroport de Barcelona com a hub internacional, el desenvolupament i construcció del Corredor Mediterrani...
Es prefereix perdre la implantació de grans empreses estratègiques a l’Estat Espanyol abans de permetre que s’instal·lin a Catalunya.
4.- Escanyament fiscal i financer per part d’Espanya
Els catalans suportem la major part del pes del finançament d’un Estat del benestar del qual només ens arriben les escorrialles. A canvi de polítiques redistributives que no l’afecten, l’oligarquia espanyola s’assegura la pau social de la seva pròpia societat.
Es suspenen injustificadament transferències pressupostàries de serveis públics descentralitzats.
S’endarrereix el finançament necessari per posar en pràctica les competències cedides i els serveis que se’n deriven.
No s’executen infraestructures per suspensió del finançament estatal ja aprovat.
Se suspenen injustificadament les obligacions financeres contretes voluntàriament per l’Estat.
Es viola l’Estatut d’Autonomia en relació amb les transferències del Fons de Compensació Territorial...
5.- Restitució de la sobirania i dissolució d’Espanya
El procés cap a la independència que estem vivint ha de culminar amb el que s’anomena restitució de la sobirania. El nostre cas no s’ha de veure com el d’una secessió, sinó com una recuperació de la sobirania que vam tenir i ens van arrabassar per les armes. L’autor recomana centrar els esforços a recuperar la condició de subjecte polític internacional que vam ser i no som.
A partir d’aquí hi ha diverses possibilitats de desenvolupament d’aquest procés de restitució de la sobirania, en funció del grau de col.laboració de l’Estat Espanyol i dels suports internacionals que haguem aconseguit (algunes de les propostes que l'autor exposa i fins i tot defensa em semblen una mica peregrines, però queda clar que hi ha molts camins i que la raó està de la nostra part).
S’haurà d’obrir un procés de negociació amb Espanya i sota supervisió internacional i una de les possibilitats és que la restitució de la nostra condició de subjecte polític internacional comporti una redefinició de l’actual Regne d’Espanya que podria arribar a perdre fins i tot el seu nom i la Corona dels Borbons.
6.- Canvi de xip
Durant 3 segles (300 anys!!) hem estat un país sotmès i humiliat i hem continuat amb una actitud constructiva respecte de l’Estat Espanyol: el pactisme, la pedagogia, la solidaritat i la “política de peix al cove”, la bona fe, el respecte a la llei i a la paraula donada...
Aquesta actitud s’ha demostrat errònia perquè el dominador veu el pactista com un subjecte dèbil.
És hora de canviar d’actitud i ensenyar les cartes: volem la independència. Tindrem la independència! I a partir d’ara seguirem dialogant, però des d’una postura ferma i inamovible, amb un objectiu clar i unes armes també molt clares: la raó, la democràcia i la pau. La raó històrica, econòmica, política, cultural i de tot tipus està de la nostra part. Ningú no diu que serà fàcil, però si mantenim ferm el rumb i ens mantenim units acabarà caient com fruita madura.
Déu n'hi do!
