"Bourbon" (Conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac, Rambla, Grafiti...

BOURBON

La Gisela mira l’ampolla, l’espai entre les etiquetes on pot apreciar el color del beuratge. Aquest ambre, barreja de grocs i taronges amb les seves vetes i tornassols. Depèn de com li toca la llum s’intensifica o pren variacions interessants, però no la vol pas pel color. Aixeca el colze fins a fer coincidir els llavis amb la boca de l’ampolla i deixa que el líquid vagi escolant-se gola avall. 

Al principi li costava empassar el primer glop i assimilar aquella cremor de l’alta graduació alcohòlica. Ho recorda amb una mena de somrís, però no fa gràcia. No està gens orgullosa d’haver arribat a aquest punt de tolerància en què el bourbon pot davallar sense esforç, com si fos aigua o una cervesa fresca de la qual no es nota l’amargor fins que un deixa de beure’n. 

Però aquest bourbon no és fresc, és calent, d’ampolla oberta i oblidada a qualsevol lloc. Potser fins i tot destapada, evaporant-se, macerant l’aire d’aquella habitació que fa dies que ningú no ventila, combustible d’un bucle perpetu del qual és impossible albirar l’inici. Al capdavall, el cervell també es torna tèrbol, com el líquid de l’ampolla, però sense aquell color tan bonic.

Segueix bevent a la recerca d’aquell punt d’eufòria i atordiment que cada cop costa més d’assolir. Abans amb el primer got ja li venia una rialla estúpida difícil de controlar i l’agradable indolència que l’alliberava de tota pressió. Tot es tornava fàcil i fluid, passava d’actriu a espectadora i només havia de limitar-se a somriure, relaxar-se i dormir. Ara li costa molt arribar-hi. Ha de beure i beure sense ganes, per arribar a aquell punt dolç i desaparèixer d’una realitat que no li agrada.

I sap que s’està destruint, que perd la salut amb cada ampolla. La salut, els diners i la dignitat. Però ja no s’estima. Ha dimitit de qualsevol responsabilitat amb si mateixa. Fa temps que va deixar d’importar-li. “A la merda tot” va sentir en una cançó d’estiu i en va fer himne i bandera. I ara s’arrossega pel pedregar  de l’autodestrucció.

Fa tres mesos que la van fer fora de la feina. S’ho va treballar a pols. Cada dia arribava més tard i en un estat més lamentable fins que la van cridar de recursos humans. Li van parlar amb un to que tenia més de flotador d’emergència que no pas de targeta vermella, però no tenia intenció d’agafar-se a cap corda mentre es precipitava barranc avall. La van acomiadar de manera legal, es va emportar el que li pertocava i quan va veure la xifra del taló només va pensar en quantes ampolles podria comprar.

Del pis la faran fora qualsevol dia. Ja va rebre la demanda judicial de desnonament, però ni això l’ha fet reaccionar. Fa més de sis mesos que no paga el lloguer i no ha fet cap pas per negociar amb els propietaris. Qualsevol dia es trobarà amb dues maletes al carrer, però no hi vol pensar.

Els amics també els va anar perdent pel camí, sense deixar-se ajudar. La soledat va donar embranzida al remolí que cada cop giravoltava més de pressa. Tot i que semblava que tenia més ganes ella de ser xuclada, que el remolí d’empassar-se-la. 

S’acaba l’ampolla. Sempre pensa que tindria un punt alliberador llançar-la contra la paret i cridar mentre el cristall es desintegra en infinits fragments, però mai no ho fa. S’aixeca per deixar-la a la galleda de la cuina on acumula el vidre per dur-lo al contenidor. Aquesta engruna ecològica deu ser del poc que li queda del seu passat civilitzat.

De retorn a la saleta nota els primers símptomes d’inestabilitat en el caminar erràtic, aquella sensació que el cap es vol enlairar, però els peus no l’acompanyen, aquella pesadesa a les parpelles i el relaxament que s’expandeix per acabar convocant totes les cèl·lules a una vaga general en què està permès abandonar la realitat sense cap remordiment.

Es deixa caure al sofà, el cap sobre el reposa braços i tot el cos estirat sobre els seients. Tanca els ulls i s’abandona fins que, instants després, agafa el son i una respiració profunda és tot el que la manté unida al món dels vius.

—Gisela!

Algú truca a la porta i crida el seu nom, però ella ja ha llevat l’àncora i es deixa endur pel corrent.

—Gisela! Fes el favor! Sé que ets aquí!

Tard.

Entre somnis vaporosos, la Gisela sent els cops de mà a la porta, però ja no distingeix la fantasia de la realitat. Somriu de manera laxa, engolida per un negre oceà d’insensibilitat que és tot el que vol: deixar de sentir, deixar de pensar... Deixar de ser.

L’home que colpeja la porta i crida el seu nom és en Domènec Sanchís, el seu pare. S’ha esperat al carrer fins que un veí ha entrat i ho ha aprofitat per escolar-se dins. Ha pujat feixugament fins al tercer pis i s’ha posat a picar la porta perquè sap que el timbre no funciona. Duu americana i pantalons grisos, camisa blava i corbata vermella -ara que ja ningú no porta corbata. Arrodoneix el conjunt una típica gorra plana d’avi, unes ulleres grosses que realcen uns ulls molt blaus i un bigoti grisós. És una cara amable i bonhomiosa, però es veu castigada per la vida, amb nombroses arrugues al voltant dels ulls i una aura de tristesa.

El senyor Sanchís és un home discret i no vol alarmar els veïns. Però també és un home desesperat que vol aturar l’autodestrucció de la seva filla. Es queda aturat davant la porta, incapaç de girar cua i donar-se per vençut, però sense saber quin pot ser el següent pas. Comença a caminar amunt i avall del replà, buscant la inspiració, però està tan bloquejat i cansat que acaba seient als graons que pugen cap al quart.

Minuts després, s’encén el llum de l’escala i unes passes enèrgiques baixen els graons. El senyor Sanchís no s’aixeca prou de pressa i un jove ha d’aturar-se de cop per no atropellar-lo. Tots dos es miren entre espantats i incòmodes.

—Perdona, noi, ja m’aixeco i et deixo passar. Les cames no van tan de pressa com jo voldria.

—No pateixi. Tranquil. Es troba bé?

El senyor Sanchís es veu obligat a donar explicacions.

—Sí, sí. Només és que la meva filla no em sent i estic esperant que m’obri —diu assenyalant la porta del 3r-2a—. Però soc massa gran per esperar-me dret.

El noi mira el rellotge i rumia, com si considerés una proposta.

—Miri, jo encara tinc una estona disponible. Vol pujar a casa per fer temps i després ho torna a provar? Li puc oferir un cafè.

—Ets molt amable, noi —diu el senyor Sanchís, commogut per aquesta reacció—, no voldria pas destorbar-te.

—No és cap molèstia. Insisteixo —i, com si ja hagués decidit pels dos, gira cua i comença a caminar escales amunt fins que es gira cap a l’avi—. Va, no se’n parli més. Acompanyi’m. Per cert, em dic Oriol.

El senyor Sanchís cedeix i comença a seguir-lo amb un somriure.

—Molt de gust, Oriol. Jo em dic Domènec.

Entren a un pis d’estudiants de decoració austera i el desordre corresponent. Avancen fins a la cuina i allà l’Oriol enretira una pila de carmanyoles per  oferir-li una cadira.

—Segui aquí si us plau. Li va bé un cafè o prefereix una infusió?

—Un cafè va bé, Oriol. Moltes gràcies. Quants anys tens?

—Vint-i-tres —contesta despreocupadament mentre encén la cafetera.

—La meva filla en té deu més. La coneixes?

—És la seca de cabells curts i tatuatges als braços?

—Sí, aquesta mateixa. Us coneixeu?

—Ens hem creuat alguna vegada, però no ens coneixem. Bon dia, bon dia i para de comptar.

Amb aquestes paraules ha acompanyat les dues tasses de cafè i s’asseu davant del Domènec. Pren una cullerada de sucre i li passa la sucrera. El senyor Sanchís l’agafa com si en aquell recipient pogués abocar-hi també tot el seu neguit. L’amabilitat d’aquell desconegut el predisposa a la confiança i li obre la porta dels sentiments:

—Segur que ja te n’has adonat, però la meva filla té problemes... A vegades es passa amb la beguda... L’han despatxat de la feina i cada cop està més sola. No vol escoltar ningú i em fa por que ho engegui tot a rodar.

L’Oriol només escolta. S’adona que aquell home necessita dir en veu alta tot el que està explicant i li agraeix l’atenció i la companyia. El mira fixament i només assenteix amb el cap perquè segueixi parlant.

—Aviat farà un any que ho van deixar amb la parella i s’ho va prendre fatal. Es va anar aïllant, va rebutjar qualsevol ajuda i va començar a beure cada cop més. Segur que t’ha tocat veure algun numeret...

—No en recordo pas cap. Potser sí que va una mica deixada, però mai no l’he vist tirada per terra, ni cridant. No en tinc cap queixa.

—Tant de bo fos veritat.

—No l’enganyo, Domènec. Li dic de veritat.

El senyor Sanchís no diu res i aprofita per fer un glop del cafè. La seva mirada blava traspua tristor i impotència i l’Oriol sembla interessat en la història, com si estigués rumiant idees per poder ajudar.

—A què es dedica la seva filla?

—Va començar disseny gràfic, però ho va deixar a mitges i va entrar a treballar en una fàbrica. Fa tres mesos que la van fer fora i ara no fa res, que jo sàpiga.

—Em sap greu. Si havia fet disseny gràfic, devia tenir alguna inclinació artística, no?

—Oi tant! La Gisela dibuixava molt bé. I li encantava la música. Per què ho dius?

—Miri, jo estudio comunicació audiovisual i a vegades necessitem figurants per a algun curtmetratge. M’ho faré venir bé i li demanaré si li podria interessar.

—Seria fantàstic que alguna cosa la tingués ocupada i il·lusionada. A més, a més, a un desconegut com tu potser l’escolta, perquè de mi ja no vol saber res, a part dels diners.

—Si vol, em pot deixar el seu número i si aconsegueixo alguna cosa li truco i li explico. Li sembla bé? —proposa l’Oriol amb una naturalitat i seguretat que desarmen el pessimisme del Domènec i li planten la llavor de l’esperança.

—I tant, i tant.

Intercanvien els telèfons i al cap d’una estona l’Oriol li anuncia que se li fa tard i ha de marxar. Baixen junts fins al pis de la Gisela, on el pare torna a picar la porta i cridar el seu nom sense èxit. Finalment, surten tots dos al carrer i s’acomiaden amb una encaixada que segella la seva estrenada relació.

La Gisela obre els ulls i es troba en una habitació a les fosques. Es nota la boca seca com un fregall i el cap totalment embotit. Amb la mà va buscant a cegues l’ampolla que creu haver deixat als peus del sofà, però no la troba i fa una ganyota de contrarietat. Després de molt rumiar-s’ho, s’acaba incorporant. D’entre les sensacions contradictòries que li envia el seu cos, li sembla interpretar que potser té gana i va cap a la cuina. Obre la nevera i es topa amb un paisatge desolador del qual només pot salvar-se un tub de llet condensada. S’hi amorra i n’empassa un bon glop que li provoca un atac de tos. Taca la samarreta, els pantalons i el terra de la cuina i li queda la boca pastosa i desagradable. Omple un got d’aigua de l’aixeta i se’l beu amb urgència.

Baixa al supermercat vint-i-quatre hores de la cantonada amb la samarreta tacada, els pantalons estrets que li fan bossa i les xancletes d’estar per casa. Amb aquesta fila, els tatuatges i despentinada, la gent se la mira amb desconfiança i alguns canvien de vorera. Compra poc, només el més bàsic: patates fregides, torrades, formatge, tabac i bourbon. Mentre paga amb la targeta, mira inquieta el carrer. Sap que qualsevol dia deixarà de rajar diners, però no serà avui: “Targeta acceptada, teclegi el número secret”.

Quan torna a casa, coincideix a l’entrada amb l’Oriol. Intercanvien uns “bona nit” de rigor i entren junts a l’ascensor. En el silenci incòmode l’Oriol sembla a punt d’iniciar una conversa, però abans que es decideixi arriben al tercer i ella en baixa.

Tres dies després, el Domènec està llegint el diari al menjador de casa quan rep una trucada de l’Oriol:

—Digui’m?

—Soc l’Oriol, el veí de la seva filla. Se’n recorda de mi?

—I tant, i tant. Alguna bona notícia?

—A veure, no sé si se’n pot dir bona, però dolenta segur que no ho és. Al final vaig aconseguir parlar amb la Gisela i li vaig proposar sortir de figurant en un vídeo d’un company. No li vam pagar res, eh? Només l’entrepà. Però em sembla que s’ho va passar bé i vam quedar que si sortien més cosetes l’avisaria.

—De veritat? Que bé! Qualsevol cosa que la pugui il·lusionar mínimament i li faci oblidar la beguda per una estona em sembla genial. Estava serena?

—Estava una mica tèrbola, però ja anava bé pel personatge.

—A veure si avui o demà puc veure-la i la felicito...

—No sé si és bona idea —el talla l’Oriol—. Quan parlàvem entre seqüències va sortir vostè a la conversa i la vaig veure molt distanciada, com saturada. Deia que estava farta que se li presentés a casa i que no el volia veure. Faci el que cregui convenient, eh?, només faltaria, però jo crec que seria millor deixar passar un temps. 

—Ai, no sé, potser sí, però pateixo sabent que està tan malament.

—En un parell de dies pot ser que surti un altre projecte, un rodatge més complet, d’un parell de dies. Pensi que llavors estarà acompanyada més hores i segur que li anirà bé.

—Tant de bo tinguis raó. Faré el cor fort i em quedaré a casa esperant les teves notícies. Moltes gràcies, Oriol.

—No es mereixen, Domènec, el tindré al corrent. Ara l’he de deixar.

A partir d’aquell dia, l’Oriol i el Domènec comencen a intercanviar alguns missatges cada dia. El pare li mostra la seva preocupació i el jove intenta tranquil·litzar-lo i li va donant esperances. Finalment, al cap de dos dies, el senyor Sanchís torna a rebre una trucada de l’Oriol.

—Bon dia, Domènec, com està?

—Bé, bé, què m’expliques?

—Miri, avui hem tingut la Gisela aquí treballant en un nou rodatge i ha mostrat molt interès. El director li ha proposat fer d’ajudant de càmera i ella semblava molt engrescada, però quan li ha dit que hauria d’estar matriculada a l’escola, ella s’ha fet enrere...

—De quant estem parlant? Tu podries matricular-la sense que sabés que ho he pagat jo? No sé... podríeu dir-li que aquest director ho ha arreglat o ha fet una excepció...

—Ostres, no ho sé pas... Els cursos no són barats... No crec que costi menys de 5000 euros...

—Els diners no són un problema, Oriol, tinc una bona jubilació i estalvis.

—Miri, fem una cosa, jo demà m’informo amb el director. Del preu del curs i de com podríem fer-ho per matricular-la sense que se n’adonés. Ja li diré alguna cosa.

L’endemà, el senyor Sanchís està tot el dia amb el mòbil a les mans esperant una trucada que no es produeix fins a mitja tarda.

—Bona tarda, senyor Domènec, crec que tinc bones notícies.

—T’escolto. Digues, digues.

—El curs d’ajudant de càmera val 6500 euros. Vostè m’hauria de fer una transferència i jo el pagaria directament a l’escola. Amb això tindríem un document provisional que serviria per començar a treballar. Més endavant ja li faríem omplir els formularis de matrícula i li diríem que el director, que és mestre de l’escola, li havia aconseguit una beca.

—Faries això per mi, Oriol?

—I tant, no em costa pas gens.

—Doncs no en parlem més. Tirem-ho endavant com més aviat millor.

Concreten les dades bancàries i l’endemà el senyor Sanchís va a la seva oficina a fer la transferència, per primer cop il·lusionat davant un fet que pot canviar el perillós rumb que seguia la seva filla.

L’endemà envia uns quants missatges a l’Oriol i aquest no el contesta fins al quart. Li diu que han sortit de viatge per fer un rodatge a Portugal i que quan s’instal·lin ja li escriurà, però que no pateixi que tot va bé i veu la Gisela molt millor.

El Domènec se’n va a dormir sense resposta i l’endemà comença a tenir unes males sensacions que feia dies que no tenia. Al migdia surt de casa cap al pis de la seva filla i s’asseu a la parada del bus des d’on es veu l’entrada. Al cap de mitja hora els mals auguris es confirmen quan en veu sortir la Gisela. 

Amb xancletes; uns texans bruts i tacats que amb prou feines se li aguanten a la cintura -més prima que mai-; una samarreta d’aquelles que només es fan servir per dormir, arrugada i plena de taques; uns cabells que ja no són llargs ni curts, despentinats i bruts; unes ulleres de sol; i l’ampolla de bourbon a la mà. Camina insegura, a poc a poc, avançant a batzegades, aturant-se de cop, parlant sola i xarrupant de l’ampolla de tant en tant. La gent l’esquiva i al Domènec se li trenca el cor. Però a més no entén res. Es pensava que estava en un rodatge a Portugal amb l’Oriol.

No sap què fer, però al final té un impuls, s’aixeca i s’acosta a la seva filla.

—Gisela —li diu amb un to compassiu.

La noia gira el cap enfocant la mirada, sorpresa i sense entendre res, com si intentés identificar un insecte amb un microscopi. Al final somriu sorneguera i esclata:

—Papa! Què fots per aquí?

—Això tu, no estaves de rodatge a Portugal?

La Gisela que en aquell moment havia tornat a fer un glop de l’ampolla s’ennuega i escup. Mentre estossega, riu exageradament:

—A Portugal? Què hi pinto jo a Portugal? Què t’has fumat, papa?

En Domènec, capcot, comença a adonar-se que aquell Oriol -que ves a saber si realment es diu així- el deu haver estafat, però necessita confirmar-ho.

—No has parlat amb l’Oriol? El teu veí del quart?

—Què t’empatolles! Jo no parlo amb cap veí. No en conec cap.

—No has participat en cap vídeo aquestes setmanes?

—Para ja, papa, m’estàs ratllant!

Definitivament el Domènec sent que l’han estafat. Enganyat. Humiliat. Robat. Però tot ha estat amb el seu consentiment. Ni tan sols podrà denunciar-ho. I el pitjor és que la Gisela està fatal, quan ell creia que s’estava recuperant. De cop se sent com si li hagués caigut a sobre una llosa, però fent un esforç sobrehumà torna a adreçar-se a la desferra en què s’ha convertit la seva filla:

—Gisela, has de deixar de beure, si us plau. Deixa’m que t’ajudi.

I intenta posar-li una mà a l’espatlla, però ella es regira com un gat mesquer, se’l treu de sobre i comença a cridar fora de si:

—Deixa’m en pau, collons! Deixa’m en paaau!

I de cop i volta agafa amb força l’ampolla i la llença contra la paret, on esclata en mil i un bocins que mai ningú no podrà tornar a ajuntar.