27, 28 i 29 de juliol de 2022, tres dies en família en què hem vist coses molt maques i ens ho hem passat molt bé!
L'estany de les Abelletes, el mirador solar d'Ordino, els llacs de Tristaina, el pont tibetà de Canillo, el santuari de Meritxell... vistes fantàstiques i moltes hores sense wifi!
Una experiència molt bonica de la qual ens quedarà aquest vídeo de record.
Il·lustro aquesta notícia amb un fotograma del deliciós vídeo de Els Amics de les Arts, "La taula petita", que és una oda a l'amistat i recomano a tothom. Ja ha sortit vàries vegades a aquest bloc, però és tan bonic que no em sap greu repetir-me.
I ho faig per deixar constància de tres encontres que en els darrers mesos he tingut amb amics a qui feia molt temps que no veia i que han sigut experiències molt satisfactòries.
1.- Una d'aquestes trobades va produir-se el 5 de juliol, quan vam quedar per dinar amb uns quants companys del col·legi Oms i de Prat, la majoria dels quals estan ja jubilats. Ara fa un any vam fer-ho per primera vegada (i amb alguns ja feia uns anys que no ens havíem tornat a veure) i va ser una trobada molt agradable o sigui que vam decidir repetir-ho. Tan de bo ho puguem anar mantenint i repetir les rialles i converses amb el Miles, el Joan, el Jaume, el Pep, l'Àngel i el Carles.
Durant molts anys, em feia una barreja de mandra i de por, retrobar-me amb amics a qui feia tants anys que no havia vist. Però, després d'aquestes bones experiències, ara que comença a bellugar-se una proposta de retrobar-nos els que vam anar a l'escola Bages, estic ben engrescat que es pugui fer realitat.
I d'unes emocions com aquestes n'havia de quedar constància al bloc. Per recordar-les el dia que em comenci a fallar la memòria...
Després de tot l'any anant "a toc de pito", d'obligació en obligació, a l'estiu ens podem permetre alguna escapada per desconnectar.
Aquest cop, va coincidir que el Roc i l'Ona anaven 3 dies a celebrar la Cosinada amb els seus cosins Martínez i que l'Anna i jo teníem 2 caixes-regals d'aquelles d'experiències (nits d'hotel, àpats gastronòmics, massatges, etc) per gastar. Ho vam fer encaixar tot i la cosa va anar així:
El dilluns 18 vam deixar els nens a Calafell i vam anar a dinar a El Vendrell. Havent dinat vam fer una petita volteta on vam descobrir algunes escultures ben boniques:
Des que el setembre del 2019 vaig començar aquesta etapa d'escriptor de manera més seriosa, amb el compromís públic de publicar un conte mensual, vaig tenir clar que en algun moment hauria de fer alguna cosa més si volia intentar millorar i acabar publicant: formar-me en algun curs i presentar-me a concursos.
En el seu moment em vaig apuntar a un curs d'escriptura a la biblioteca de Navarcles, però no em va semblar que allò fos el que necessitava. Ara, aquest passat mes de maig i juny, em vaig apuntar a un curs online de "Narrativa expres" a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, una escola d'escriptura de molt prestigi.
El curs va ser molt intens i em va agradar molt. Vam fer dues unitats didàctiques de 15 dies cadascuna: "La creació d'expectatives" i "El conflicte i la creació de personatges". La metodologia em va agradar molt. La primera setmana se'ns oferia un dossier didàctic amb la teoria i exemples del tema que s'explicava i se'ns proposava un exercici: fer un petit text (2-3 pàgines) aplicant el que havíem après. La segona setmana era per llegir i fer comentaris crítics dels textos dels companys (i per tant també rebia jo els seus) i acabàvem la setmana rebent una extensa videocorrecció del nostre text per part del mestre. Entremig teníem a disposició diversos fòrums per compartir dubtes i inquietuds amb els companys i els mestres i fèiem una videoconferència per veure'ns les cares. Tot molt ben muntat i molt interessant.
Aquest curs anomenat "Narrativa expres" era un tastet per conèixer la metodologia de l'escola i, quan vam acabar ens van plantejar l'itinerari pedagògic que consta de 3 cursos. El primer any es fa "Narrativa-1" i, a partir del segon any, ja t'especialitzes en "conte" o "novel·la" i fas els altres 2 cursos. En el meu cas seria "Conte-1" i "Conte-2". Són cursos de 8 mesos (d'octubre a juny) que no són gens barats (uns 1000 €), però crec que puc aprendre'n molt i entrar en una escola prestigiosa on molts alumnes acaben publicant.
El temari d'aquest primer curs de narrativa és el següent.
El dibuix de l'inici de la notícia el va fer la Mei Soria per il·lustrar aquest conte i surt al final del mateix.
Com a curiositat, en l'acte del 12 de maig hi havia exposats els dibuixos originals i, a part dels seleccionats pel llibre, n'hi havia algun altre que finalment havia estat descartat.
D'entre els descartats, un que il·lustrava el meu conte i que, personalment, m'agrada molt més que el que van escollir.
Fins aquí la crònica d'aquesta "efemèride", el meu primer conte publicat en un llibre col·lectiu. Fins ara no havia trobat el temps de fer-ho, però vull que en quedi constància en aquest bloc on vaig deixant el rastre de les coses que em passen al llarg de la vida.
Fins ara el dia 1 de juliol sempre publicava puntualment una notícia fent-me ressò de l'aniversari d'aquest bloc.
Però els temps i les circumstàncies van canviant i ara ja fa força temps que el bloc ha deixat de ser el que era. Ja no hi ha una desena mensual de notícies, reflexions i recomanacions. Ara a vegades només hi ha el conte mensual i, de tant en tant, una reflexió que bàsicament faig per a mi en veu alta, per deixar-la recollida aquí i poder-la recuperar anys a venir, com si d'un quadern de bitàcola es tractés.
Així doncs la notícia de l'aniversari surt publicada gairebé al cap d'una setmana de la data de l'1 de juliol, però tan se val, segueixo sentint-me orgullós del que ha suposat per a mi aquest bloc que ja té 13 anys de vida.
I de fet m'agradaria, durant aquest estiu publicar-hi algunes notícies que ja haurien d'haver estat publicades, però per a les quals no he trobat el moment.
Si a hores d'ara encara hi ha algú que treu el nas per aquí: gràcies.
Aquests són, ara, els tractes. Ni millors ni pitjors: diferents!
Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
COMPANYIA
Feia dies que volia dedicar-te unes paraules. El temps va passant, les coses van canviant i potser més endavant ja no serà el moment ni tindrà sentit. Vull agrair-te que, en tot el temps que ha passat des que vam deixar-ho amb la Ceci, no has deixat mai d’estar al meu costat.
Aquella ruptura va ser un daltabaix a la meva vida. No ho vaig veure a venir i no vaig ser capaç d’assimilar el que m’estava passant. De la nit al dia tot se’n va anar en orris i vaig quedar estabornit. Em va costar molt de reaccionar, però, per sort, tu sempre vas estar allà.
Al principi no devia ser gens fàcil perquè he de reconèixer que vaig ser la pitjor de les companyies. Em passava el dia tirat per casa, borratxo perdut o bé pres d’una plorera incontrolable. Plorar i queixar-me. Queixar-me i plorar. Incapaç d’entendre perquè la Ceci m’havia deixat. Culpant-la a ella de tot el que em passava i, al cap d’una estona, culpant-me’n a mi i demanant-li perdó. Sempre a mercè de les patètiques pujades i baixades de la inestabilitat més absoluta. Una hora llepant-me les ferides i una altra burxant-les amb un ferro roent per fer-les més profundes i poder xipollejar en el dolor.
Ningú no aguantava gaire estona al meu costat. Alguns amics van intentar-ho, però reconec que els hi posava tan difícil com podia, sense fer-ho expressament. Simplement no estava bé. I quan tots havien desistit i s’havien apartat elegantment, quedaves tu. Aguantant-me sense cap retret.
I lluny de voler sermonejar-me, et limitaves a ser-hi, a mostrar-me la teva presència, la teva companyia, el teu suport silenciós. Amb una saviesa que jo no hagués sabut aplicar perquè a vegades ens sembla que hem de parlar i parlar per compensar els silencis dels que ho passen malament i no és així. Quan estàs malament, no necessites ni que et renyin, ni que et donin la raó. Ni que et menteixen per no fer-te mal, ni que siguin cruels llençant-te la veritat a la cara. Quan estàs malament, en el fons del teu subconscient tu ja saps tot el que t’ha passat i el perquè. Fins i tot si aparentment jures i perjures que no ho entens. I posar-hi paraules és com jugar a un d’aquells jocs en què has de tapar cada carta amb una d’idèntica: segueixes veient el mateix.
Tu simplement eres allà. Quan em despertava de matinada amb la tele encesa, el terra ple de cerveses i un mal de cap horrorós, tu eres allà. Quan em trobava amb el cap dins de la tassa del wàter, perbocant entre dolorosos esforços i escopint el gust agre de la bilis, tu eres allà. Quan finalment aconseguia arribar fins al llit fent tentines pel passadís i m’adormia entre sanglots de tristesa gairebé infantil, tu eres allà.
I aquella presència, dia rere dia, em va anar fent adonar que havia de passar pàgina. Que havia d’agafar forces i intentar avançar encara que fos a poc a poc. Que havia de deixar de fer coses que em fessin mal perquè em quedava molta vida per davant i no era pas la primera persona que passava per una situació com aquella. Tu em vas fer de mirall i em vas posar davant de la realitat en què m’estava convertint. Prim, desarreglat, amb unes ulleres horroroses, brutejant, amb els ànims per terra i vivint en un espai que ja era poc menys que una cort de porcs.
Un dia vaig agafar totes les llaunes buides que hi havia per terra i les vaig llençar. Va ser ben bé com allò que va dir Neil Armstrong quan va trepitjar la superfície de la Lluna: “un petit pas per a l’home, però un gran salt per a la humanitat”. Aquell gest, que en si mateix no significava gran cosa, perquè el menjador seguia brut i desordenat, era el primer dels passos que havia de fer per començar a capgirar la meva situació i sortir del pou. Era començar-me a aixecar després d’haver estat molts dies tirat pel terra sense cap intenció d’alçar-me. I mai no ho hagués aconseguit si tu no haguessis estat allà.
Després van venir altres petits passos, mica a mica, enmig d’alguna recaiguda, però ja s’havia fet un “clic” dins meu i tenia clar que el que volia era sortir d’aquella situació, per molt que em costés. Poc a poc vaig anar recuperant hàbits de neteja i higiene personal que em feien mes agradable el dia a dia. I també va arribar el moment de sortir al carrer.
La pell resclosida va tornar a notar l’alegre contacte de la brisa, el xiuxiueig de l’oxigen, la melanina sortint de la letargia i reaccionant als rajos del sol. No hi ha mal que duri cent anys i, mica a mica, tot el meu ésser rebregat i queixós va anar-se mentalitzant que la partida encara no havia acabat i que calia seguir jugant al joc que em proposava la vida. Com les llavors adormides sota terra que surten tímidament quan ensumen la primavera, tot jo vaig començar a rebrotar de manera temorosa, però inevitable.
Vaig començar a assajar els somriures davant del mirall i sempre tenia la sensació que tu eres a prop, vetllant secretament per la meva recuperació, assentint orgullosa davant de cada nou intent, preparant el moment en què desapareixeries elegantment, defugint qualsevol tipus de protagonisme.
I justament per això vaig decidir que havia de fer aquest missatge. Perquè ja estic molt millor. Perquè em sento a prop d’estar bé. I sé que quan estigui bé del tot, marxaràs discretament sense dir res, sense reclamar res. I soc tan egoista que no et trobaré a faltar i et substituiré per altres companyies que no t’arribaran ni a la sola de la sabata.
Però d’altra banda sé que, si mai et torno a necessitar, compareixeràs sense cap queixa ni ressentiment. I em sap greu aquesta relació tan descompensada en què tu m’ho dones tot a canvi de res. Tot i que sempre serà molt millor no haver-te de menester. Per molt bé que hagi estat en la teva companyia, sempre serà preferible tenir-ne d’altres i no haver-te de necessitar. Ho sé jo. Ho saps tu. Ho sap tothom.
El que no seria bo és que acabés generant una dependència de tu. Hi ha gent a qui li passa i jo no vull ser d’aquests. Per això ara em trobo en aquell instant en què vull acomiadar-me de tu i donar-te les gràcies, però al mateix temps espero perdre’t de vista per una llarga temporada. I una mica -només una mica, eh?- tinc por que, quan em giri, no ho hagi aconseguit i torni a trobar-te al meu costat.
Entén-me, sé que si això passa serà culpa meva i de ningú més. Serà la meva feblesa qui et tornarà a convocar. La meva debilitat. Per això en el fons és de mi mateix de qui tinc por. Hauria de creure en mi com hi vas creure tu quan ningú no en donava un duro. Vull creure-hi. M’imagino tancant els ulls i respirant fons agafant forces pel nou futur. Però... i si quan els obro encara ets aquí?
Tot sembla tan complicat... Per això intento ordenar les idees. Saps què? T’he fet un poema.
M’encanta l’últim vers perquè diu que no podem continuar així. En plural. Repartint les culpes entre tu i jo, quan és evident que, si les coses no surten bé, aquí només hi haurà un culpable i seré jo. Però com a tancament del poema m’agrada molt. Queda bé. Té força.
En fi, segur que tot serà més fàcil del que m’imagino. Potser només em cal una mica més de temps. No he de tenir pressa ni tenir-te por. Només he de seguir gaudint de la teva companyia fins que arribi el dia que deixi de tenir-la. Deixar que tot vagi fluint sense obsessionar-me en tenir ni més ni menys del que tinc. A poc a poc. Tot arribarà.
No m’enrotllo més. Et deixo el poema:
PARLANT-TE
M’acomiado de tu amb els ulls tancats.
Com que no et veig, em penso que ja ets fora.
Quan els obro i et veig em tornes a fer mal.
Quan els obro i m’abraces vull fugir,
però en el fons sé que encara t’estimo.
SOLEDAT, no podem seguir així.
