Resum 2019

Se'n va el 2019 i en aquests moments sempre m'agrada girar la vista enrere i recordar les coses més importants que m'han passat...

A nivell més personal
Les principals notícies que han protagonitzat el meu any:

• Els meus 50 anys i el regal del magnífic viatge a Brussel·les.
• L'infart que va patir el meu pare.
• Els bonics dies que vam passar amb l'Anna al Pallars.
• El fet d'haver començat a fer bicicleta.

A nivell artístic-creatiu

• A l'abril el grup de caramelles de Calders va estrenar la meva cançó "Pasqua al cor".
• Al llarg de l'any vam acabar els primers vídeos dels "Tallers d'expressió escrita i audiovisual" que faig a l'escola: anuncis, videoclips i booktrailers.
• Al setembre vaig començar el projecte "12 mesos, 12 contes" amb el qual pretenc escriure i publicar un conte cada mes.

A nivell sociopolític

• No vull oblidar l'injust calvari que estan passant les famílies dels nois bascos d'Altsasu empresonats: Aurrera Altsasu.
• La mort de Neus Català em va permetre aprofundir una mica més en el coneixement del seu gran paper dins de la història.
• A l'estiu es va tornar a posar sobre la taula la tragèdia del Mediterrani i el problema dels refugiats internacionals amb les actuacions de Carola Rackete i Òscar Camps amb l'Open Arms.
• Al novembre vaig participar en el Gran Recapte d'Aliments amb els de casa meva i va ser una experiència molt reconfortant i necessària.
• A part, al llarg de tot l'any s'ha parlat molt de la violència de gènere contra les dones i de l'emergència climàtica que ha posat a primera línia dels informatius la Greta Thunberg.

El Procés
Al febrer va començar el judici als presos polítics que ens va permetre tornar-los a veure, escoltar i admirar per la seva indiscutible talla intel·lectual i moral. Em vaig manifestar a Barcelona i a Madrid. Vaig seguir amb interès la política espanyola amb la repetició de les eleccions i els erràtics moviments de les forces independentistes a Madrid que han acabat conformant un nombre important de diputats que poden tenir poder efectiu al Congrés i encara hem de veure com l'utilitzaran. A la tardor va sorgir el moviment del Tsunami Democràtic que va representar un nou canvi de tendència anímica amb les espectaculars reaccions a la vergonyosa sentència als presos polítics (col·lapse a l'aeroport, tall de frontera a França, acció fallida al Camp Nou....) i sobretot el que va suposar de canvi estratègic: talls de carreteres i resistència activa urbana amb violents enfrontaments entre manifestants i forces policials pels carrers de Barcelona. Vam tornar a manifestar-nos participant de les espectaculars Marxes per la Llibertat i al desembre vam tenir la primera victòria contundent amb la sentència del TJUE favorable als interessos d'Oriol Junqueras i, de retruc, a Carles Puigdemont i Toni Comín, que ens permeten encarar el futur amb més optimisme.

Art i cultura
He tornat a anar al cinema amb certa regularitat i podria destacar pel·lícules com "La vida sense la Sara Amat", "Érase una vez en Hollywood" o "Mientras dure la guerra".
He anat a uns quants concerts. Alguns revivals com el dels "The Mersey Beatles", "Els Sis d'Aquí", "Pedro Guerra" o "Els Convidats"... Alguns dels artistes que vaig repetint com els de Ramon Mirabet (Palau de la Música o Vesprades a l'Alzina) o Cèlia Vila (presentació del seu disc).
També he gaudit amb algunes exposicions com "Creadors de consciència", "I la mort va caure del cel" o "Monet. Una experiència immersiva" o l'espectacle "Messi10" del Cirque du Soleil.
I a l'estiu vaig gaudir amb la lectura de diversos llibres d'entre els que vull destacar "Tot el bé, tot el mal" de Care Santos.

Cançons
I per acabar el repàs de l'any, mirant les cançons que he anat publicant al bloc em surt una playlist que fa força goig. Indiscutiblement, per a mi ha estat l'any del descobriment d'Oques Grasses, però les recomano totes:

• Life on Mars? (Seu Jorge)
• Oclocràcia (Pau Vallvé)
• John Brown (Oques Grasses)
• El pitjor (Lax'N'Busto)
• Berlín (Coque Malla)
• Sta guai (Oques Grasses)
• Better Man (Ramon Mirabet)
• Bancals (Oques Grasses)
• I just ara (Elena Gadel)
• Desesperadamente (Ivan Ferreiro)
• Blackbird (The Beatles)
• Memories (Maroon5)

Espero que el 2020 sigui igual o millor!

3 vídeos nadalencs

A vegades veig cosetes maques que penso que m'agradaria compartir al bloc i després passen els dies i ja no me'n recordo més. Abans que torni a passar, vull fixar 3 vídeos que he vist fa poc i m'han agradat:

1.- Atrapades en el gènere: fuig, fuig, fuig
Un projecte de la Comissió de Gènere de l'escola Fructuós Gelabert de Barcelona que critica els rols de gènere i compta amb la col·laboració estel·lar i desinteressada dels artistes Rikki (de Xiula), elena Gadel, Mariona Castillo i Clara Peya.

2.- La nadala del Baxi Manresa
Un vídeo molt ben dissenyat en que les veus de Pedro Martínez i Guillem Jou (entrenador i un dels jugadors capitans de l'equip) fan un repàs de les virtuts del club i demanen més pels altres que no per ells mateixos. Acaba dient: "En tenim prou amb patir i lluitar un any més"

3.- "Happy XMas (War is over)"
Versió de la cançó de John Lennon que van fer Ramon Mirabet i la seva banda, acompanyats de la coral "Musical's Choir", interpretada en directe a la basílica de Santa Maria del Mar el passat 21 de desembre... Pell de gallina!

Nadala 2019

Com cada any, amb els millors desitjos per a aquestes festes nadalenques i un bon 2020, la  nostra nadala familiar:

Em miro l’agenda i un dubte apareix:

no sé si sabrem tornar a fer-ho altre cop.

Des de la finestra veig gent al carrer

que marxa abrigada tapant-se del fred.

A dintre les cases s’hi està molt millor,

busquem a les golfes els vells guarniments:

figures, boletes, llumetes, estels...

Començo a sentir aquell batec conegut.

I sona a la ràdio una vella cançó

i truca a la porta el cabàs dels records.

I miro al voltant i ara sé que entre tots

podrem fer real el miracle de nou.

Un posa un somriure, l’altre la il·lusió,

petons, abraçades, mirades...caliu.

Reneix l’esperança, floreix el moment:

tots junts fem Nadal compartint sentiments.

Conte de Nadal

(en paral·lel al projecte "12 mesos: 12 contes" us presento un conte "extra" com a regal de Nadal. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembre, octubre, novembre, desembre...)
Espero que us agradi...

CONTE DE NADAL

- El nostre home surt de l’hotel. Alerta! Canvi.
- El tinc! El segueixo a peu, vaig uns 20 metres darrere seu. Canvi.
- No el perdis de vista, Kons, aquest any hem d’impedir que ho torni a fer. Canvi.
- Tranquil, Matt. Aquest any ens ho ha posat molt fàcil amb aquesta jaqueta tan “discreta”. Canvi.
- Tens raó, és difícil passar desapercebut amb aquest groc tan cridaner. Jo aniré pentinant la zona amb el cotxe. Ves indicant la posició. Canvi.
- D’acord. Canvi i fora.

I així, sense que la multitud que circula atabalada per la zona comercial en sigui gens conscient, en Kons comença el seguiment del senyor de la jaqueta groga. Li direm Senyor Groc.
El Senyor Groc passeja amb un posat relaxat que contrasta amb les cares estressades de molts dels transeünts que se salten els semàfors en vermell per arribar a les botigues abans que s’esgotin els regals que volen comprar. Amb la seva barba pèl-roja i les ulleres rodones tipus John Lennon passeja amb les mans dins les butxaques de la seva jaqueta mirant atentament els llums nadalencs i els bonics aparadors que els comerciants han tingut tanta feina a dissenyar i ningú no sembla apreciar. També deu ser dels pocs que s’adona que per la megafonia sonen les nadales ensucrades del Kenny G. i posen una bonica banda sonora a la postal que fa la gent abrigada exhalant el baf blanc de les respiracions que es condensen amb l’aire fred. És com un bonic quadre de Hopper que ningú s’atura a admirar.

En Kons el va seguint a una distància prudent, segur de si mateix perquè la jaqueta tan vistosa i el pas tranquil que porta, el fan un objectiu imperdible. Al principi de la persecució hi ha hagut un moment que s’ha distret amb un guarda de seguretat que empaitava un lladre en una botiga. El cor li ha fet un salt quan s’ha adonat que l’havia perdut de vista per un instant, però només han estat dos segons. De seguida ha tornat a trobar la taca groga que passejava tranquil·lament al seu davant. Mica a mica ha anat perdent aquella tensió que tenia al principi i va seguint el seu home amb la sensació d’estar fent una feina senzilla.
De sobte troba un tap de gent al seu davant. Una coral està cantant nadales a benefici d’un projecte solidari i un grup força nombrós s’ha aturat i segueix les cançons amb un suau balanceig. Mira el Senyor Groc que s’ha aturat uns metres davant seu i ell també s’atura. De cua d’ull no perd de vista el seu objectiu, però de tant en tant va fixant la mirada en els cantaires i el públic que, emocionat, segueix el recital inesperat.

Només cal un petit descuit per engegar a norris la missió. De sobte veu que el Senyor Groc ha travessat el carrer i està entrant al mercat de Nadal del barri Vell. Renyant-se a sí mateix pel descuit, en Kons intenta travessar, però el semàfor s’ha posat verd pels cotxes i passen a tota velocitat mentre perd de vista el seu home.
Quan per fi pot passar, accelera el pas mentre el dimoniet i l’angelet l’atabalen dins del seu cervell:
- No pateixis, el trobaràs de seguida amb aquella jaqueta groga i el seu ritme de tortuga...
- Mira que perdre’l de vista un altre cop... Ets un inútil! I ara què li diràs al Matt?

En Kons fa una ullada general al mercat de Nadal i no veu cap jaqueta groga davant seu. De sobte veu un gran grup de jovent que estan somrient mentre pinten manualitats que volen convertir en regals de Nadal fets per ells mateixos.
- Ha passat per aquí...

Segueix amb pas lleuger i en tombar una cantonada veu uns metres més enllà un dels indigents que sempre demana almoina en aquella cantonada amb una jaqueta groga que... no pot ser... diria que és la que duia l’home que seguia... S’hi acosta malhumorat i veu com el pidolaire parla amb un altre company de gremi:
- ...i de cop i volta s’ha tret la jaqueta, me l’ha donat i m’ha dit “Que passi unes bones festes, amic...”
- Quina sort, tio, a mi no m’ha passat mai una cosa així...

En Kons s’encén per dintre amb una ràbia infinita i truca en Matt:
- L’he perdut, Matt. Ho sento. Canvi.
- Ets un inútil, Kons. Fes-t’ho com vulguis, però troba’l. Canvi i fora.

En Kons no sap per on començar. De cop i volta sembla trobar-se fora de lloc enmig d’una plaça on tothom està content, parla i somriu. Ningú no sembla tenir pressa i ara fins i tot ell sent les nadales que sonen pels altaveus. Segueix un carrer per no quedar-se aturat i es troba dos homes parlant:
- Per què no veniu aquest Nadal a fer cafè, com als vells temps? No et sembla que ja ha durat massa aquesta situació?
- Estàs segur que a la Teresa li semblarà bé?
- I tant! Ho hem parlat molts cops i ens encantaria que tot tornés a ser com abans. Vindreu?
- Està bé. Tornem-ho a intentar...

I els dos es fonen en una abraçada que fa tota la pinta que feia temps que no es feien.
El maleït Senyor Groc també deu haver passat per allà.

Més endavant troba una colla que es mouen com formigues acostant-se i allunyant-se d’un contenidor d’aquells d’obres que mica a mica es va omplint de paquets embolicats. En una llarga taula uns joves riallers emboliquen amb papers llampants les joguines que la gent va entregant per a aquelles famílies que no poden permetre’s comprar-los. Alguns les porten acabades de comprar, altres porten les que tenien per casa en bon estat i ja no utilitzaven. El contenidor s’omple poc a poc i es respira un ambient tan bonic que en Kons s’allunya ràpidament ben contrariat.
- Matt, deixem-ho córrer. Crec que ho ha tornat a aconseguir. Canvi.
- Ves-te’n a casa, inútil. Jo seguiré buscant-lo pel meu compte. Canvi i fora.

I el Senyor Groc, assegut al fons d’una cafeteria veu, somrient, com en Kons, abans de perdre’s entre la multitud, posa una moneda dins d’una guardiola que li ofereixen uns avis amb barretines. Paga la seva consumició i amb les mans a les butxaques desfà el trajecte per tornar al seu hotel, intercanviant somriures amb tothom amb qui es creua.

De camí s’atura a l’aparador d’una botiga d’electrodomèstics. Totes les pantalles de televisió ofereixen l’informatiu de tarda que parla que la crisi econòmica està fent que el consumisme i materialisme de la societat experimentin una davallada. Enguany les famílies estan reduint la despesa en regals i es torna als obsequis artesanals i de fabricació pròpia que, a part de ser més econòmics, tenen el valor afegit de la dedicació i implicació de qui fa els regals.
El Senyor Groc assenteix i somriu davant la notícia... Menys consumisme i menys materialisme... S’alegra que aquests “ismes” vagin de baixa... Dos “ismes” menys! I de cop sembla posar cares a aquests conceptes i sacseja el cap divertit...

Quan s’acosta a l’hotel veu en Matt que sembla estar-lo esperant. Se’l mira fixament i, de cop en Matt es gira i consulta el mòbil, cosa que aprofita el Senyor Groc per entrar a l’hotel sense que l’altre se n’adoni.
A recepció el saluden amb simpatia i respecte com es fa amb els clients habituals:
- Bon vespre, senyor Nadal, com ha anat la passejada?
- Molt bé, Josep. La ciutat sempre està preciosa en aquesta època.
- La veritat és que sí. Tria la millor època per gaudir de la nostra ciutat.
- És l’única que puc venir...
I amb una aclucada d’ull, s’acomiada, recull la seva clau i se’n va cap a l’habitació.

Bones vacances, mestres (un vídeo)

Va ser un impuls...
Quan escoltava la cançó "Memories" de Maroon 5, me la imaginava de banda sonora d'un vídeo bonic. I em van venir al cap imatges de l'escola buida, com alguns anuncis d'aquells que toquen la fibra...
I m'ho vaig agafar com un repte.
Havia d'aconseguir imatges de l'escola i intentar fer un mínim guió que enllacés les imatges i les fes córrer al ritme de la música. I afegir-hi una mica de text que acompanyés la narració de les imatges. Tenia una intuïció de com voldria que quedés i el dubte de si seria capaç de materialitzar-ho.

El dilluns vaig arribar d'hora a l'escola amb la càmera i vaig gravar espais encara buits de gent. Al migdia, a l'hora de dinar, vaig seguir enregistrant les sensacions de l'escola buida, diferents espais i també un recull de les diferents produccions dels alumnes que hi havia exposades pels passadissos.
I llavors vaig anar posant fil a l'agulla. Enllaçant imatges.quadrant-ho amb la música. Redactant els textos breus.
Mica a mica va anar creixent i vaig quedar força content del resultat. Com sempre es podria millorar, sobretot a nivell de gravació d'imatges, però penso que les sensacions que despertarà entre els meus companys mestres (i potser també els que no) seran les que jo volia aconseguir.
O almenys així ho espero...
Bones festes a tothom!

Quin dia...! (per tornar a creure en la justícia)

Quin dia, avui, dijous 19 de desembre de 2019...
Hi ha tantes coses per explicar... i tinc tant poc temps..., però no me'n puc estar de deixar-ne constància aquí al picalapica...

Al matí el president del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de Luxemburg (TJUE), Koen Lenarts, ha emès un veredicte molt important: una persona escollida al Parlament Europeu adquireix la condició de membre d'aquesta institució des de la proclamació oficial dels resultats i gaudeix des d'aquest moment de les immunitats derivades d'aquesta condició.
Es parla de la "doctrina Junqueras" ja que és un precedent molt important i garanteix els drets dels ciutadans europeus ja que, a part de la situació personal de l'Oriol Junqueras, es tracta dels drets dels ciutadans europeus (uns dos milions) que els van votar i han vist vulnerat el seu dret de representació.

No puc esperar més a posar de relleu el paper dels advocats que representen els nostres polítics independentistes. Avui acapara molt protagonisme el genial Gonzalo Boye, que porta molts mesos donant-nos tranquil·litat i confiança amb la seva seguretat i domini de la legislació europea. Però crec que tots els advocats (Andreu Van den Eynde, Jaume Alonso-Cuevillas, Jordi Pina, Benet Salellas, Marina Roig, Aamer Anwar, Ben Emmerson...) constitueixen un equip de primeríssima qualitat que han treballat amb rigor i estratègia i acabaran obtenint els fruits esperats.

El President del Parlament Europeu, David Sassoli, ha reaccionat ràpidament i contundentment a la sentència, en els termes més favorables i inequívocs als interessos independentistes. Ha demanat als serveis jurídics del Parlament Europeu que treballin ràpidament per estudiar les repercussions d'aquesta sentència en la composició de la cambra (referència inequívoca a l'admissió de Puigdemont i Comín), ha exigit a Espanya que faci complir la sentència i ha aixecat el veto que s'havia imposat a Puigdemont i Comín d'entrar al Parlament Europeu. Una sonora bufetada a la justícia espanyola!

Oriol Junqueras veu un gir important en la seva situació personal. Els optimistes diuen que sortirà ràpidament del presó. Els pessimistes diuen que el fet que ara la sentència ja sigui ferma, farà que la justícia espanyola allargui aquesta situació tan com li sigui possible, però tard o d'hora, la sentència d'avui capgirarà la seva situació i, de retruc, la de la resta de presos polítics i fins i tot les aspiracions independentistes de Catalunya.

Carles Puigdemont i Toni Comín, segurament seran els primers de beneficiar-se de les reaccions que provocarà aquesta sentència ja que en un termini breu, podran prendre possessió de les seves actes d'eurodiputats, gaudiran d'immunitat i podran passejar-se tranquil·lament per tota l'Europa comunitària. I això, un dia o altre els permetrà tornar a entrar a Catalunya i serà un cop d'efecte demolidor per les aspiracions de l'Estat espanyol de reprimir el sentiment independentista a Catalunya.

No vull acabar sense donar les GRÀCIES als opinadors que de manera serena, lúcida i ben informada han mantingut encesa la brasa de la meva fe en el final satisfactori de la lluita independentista. Em centro en els 3 que he seguit amb més assiduïtat i m'han donat més arguments per mantenir la moral alta: Vicent Partal, Bernat Deltell i Koldo Pereda.
En tot aquest temps sempre que amics i familiars m'han preguntat "Ai, Eladi, com acabarà tot això?", jo sempre he contestat "Acabarà bé". I sovint la gent feia burla d'aquest optimisme. Però jo l'he mantingut sempre perquè persones com aquests tres que esmento m'han anat donant arguments, indicis i ànims per mantenir la moral alta i intentar encomanar-la al meu voltant.
Avui feia goig i emocionava llegir els seus tuits davant la magnitud de la transcendència de tot el que havia passat i del que s'intueix que desencadenarà.

Avui ha estat un gran dia!
Guanyarem!

"Memories" (Maroon 5)

Avui una d'entrada d'aquelles en que no cal explicar res.
És una cançó que m'agrada i prou.
La cançó es diu "Memories" i és del grup Maroon 5.
Bé, una coseta si que s'ha d'explicar... la base instrumental de la cançó és el Canon de Pachelbel, una obra clàssica de 1680.
L'altre dia l'escoltàvem amb el Roc al cotxe i quan li vaig explicar que estava basada en aquesta peça de música clàssica es va quedar sorprès. Li vaig buscar l'obra original de Pachelbel i... també li va agradar. Així doncs, us les ofereixo les dues.

Classe magistral del professor Shorofsky (Fame)

Quants deveu recordar qui era el professor Shorofsky? Segur que pocs... Era un dels professors de l'escola d'arts en què es basava la sèrie "Fame". El senyor gran de la foto, on també hi surt en Bruno Martelli, que era el meu personatge preferit.
Als anys 80 feien aquesta sèrie i els meus amics i jo no ens la perdíem cap dia i cadascú s'identificava amb algun dels personatges. Jo era el Bruno, un altre era el Leroy, un altre el Dani...
Estàvem enganxadíssims.
I una vegada en el programa Àngel Casas Show van tenir de convidat l'Albert Hague, l'actor que interpretava el professor Shorofsky, que a la vida real era músic, a part d'actor. I a mi em va enlluernar quan va interpretar una peça amb el piano i després la va anar versionant a l'estil de diferents compositors clàssics.
Algun vegada ho havia buscat i no ho havia sabut trobar...
Aquest cap de setmana passat, estàvem amb una colla i, no sé com, va sortir la sèrie Fama i com es deien els seus personatges i vam riure recordant aquella sèrie de la nostra joventut.
El record d'aquella entrevista em va tornar a venir i vaig tornar a buscar-la i aquest cop vaig tenir èxit!
El programa és del 17 de gener del 1984 i els 6 minuts que us recomano es produeixen entre els 1:30:14 i els 1:35:50. L'Albert Hague agafa la melodia de la polca de la cervesa i la interpreta a l'estil de Bach, Mozart, Liszt, Strauss i Gershiwn.

Em sembla d'un domini de la història de la música i de la interpretació impressionants. M'encanta!

Aquí teniu l'enllaç:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/angel-casas-show/video/5717508/

Si algú té la paciència i la curiositat de mirar-s'ho us agrairia que em deixéssiu un comentari amb la vostra opinió. Gràcies!

I de regal, la caràtula de la sèrie

Monet, l'experiència immersiva

Avui us vull recomanar una exposició: MONET, L'EXPERIÈNCIA IMMERSIVA. La fan a Barcelona, al Poblenou, al Centre d'Arts Digitals IDEAL (c/Doctor Trueta, 196-198). Cal fer reserva prèvia, costa uns 15,00 € i dura aproximadament una hora. L'exposició ha estat prorrogada i la podeu gaudir fins el 29 de febrer.

Val molt la pena!

D'entrada hi ha uns plafons que expliquen una mica l'impressionisme i el tractament que feia aquest moviment pictòric de la llum i els colors. A continuació hi ha la sala infantil on hi ha làmines i colors per pintar i experimentar amb els colors (suposo que més pensada per a les visites escolars). I després comença la part més espectacular...
Una gran sala esdevé un cinema de 360º ja que tant a les 4 parets com al terra s'hi projecten obres del pintor en un audiovisual continu que dura uns 30 minuts i absorbeix els sentits. La gent escampada per la sala, asseguda en una mena de cubs de porexpan, dreta o estirada pel terra en catifes assisteix embadalida a l'espectacle total que recorda els piromusicals per la intensitat dels colors i la música. És un audiovisual dinàmic que en cap moment es fa avorrit ja que les obres es van formant i desintegrant paulatinament i permeten fer un recorregut temporal i geogràfic per la vida del pintor.
A continuació hi ha una altra sala on a través d'unes ulleres de realitat virtual t'endinses en diferents obres del pintor francès. Pots donar voltes sobre tu mateix per veure el que hi ha davant, darrere i als costats del paisatge del quadre perquè és com si estiguessis posat dintre.
Finalment hi ha un pont que reprodueix el del jardí on vivia Monet per poder-t'hi fotografiar i una botiga amb souvenirs i alguns llibres interessants.
En fi, molt recomanable!

El conte de desembre

(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de desembre. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembre, octubre, novembre...)
Espero que us agradi...

EL CONTE DE DESEMBRE

A Sant Josafat, al mig de la Serralada Transversal, no era pas estrany veure-hi nevar. De fet cada hivern ho feia tres o quatre vegades, però rarament s’acumulaven grans gruixos i normalment passava cap al febrer. Per això quan aquell desembre, l’últim dia del Pont de la Puríssima, van començar a caure aquells grans flocs tot el poble va quedar molt sorprès.
De primer la gent va seguir la nevada amb somriures. A tothom li feia gràcia aquell canvi de paisatge en que el blanc començava a cobrir els carrers i les teulades. Els nens sortien de casa a jugar amb la neu i esperaven il·lusionats que es repetís el que ja havia passat altres vegades: que l’endemà se suspenguessin les classes i no haguessin d’anar a escola. I no pocs adults també tenien l’esperança de poder-se quedar a casa mirant el paisatge per la finestra si la cosa s’animava.
Cap al vespre, la plaça es va omplir de furgonetes de les televisions. A Sant Josafat ja s’acumulaven trenta centímetres de neu nova i els mapes anunciaven que la nevada seguiria caient amb intensitat durant moltes més hores. S’havien tallat carreteres i es desaconsellava qualsevol activitat que comportés sortir de casa fins que remetés el temporal. Molts informatius van obrir els seus espais amb els meteoròlegs explicant el temps en rigorós directe. Els veïns se’n van anar a dormir amb l’alegria d’un festiu inesperat que allargaria el Pont i pensant que l’endemà aniria escampant, com sempre havia passat.

Però l’endemà la gent es va trobar el poble completament engolit per la neu. Durant tota la nit havia seguit nevant amb tanta o més força i els carrers havien quedat totalment esborrats. Dels cotxes que hi havia aparcats ja només se’n veien els sostres sobresortint lleugerament, però uns sostres que suportaven el pes de gairebé un metre de neu. La petita màquina llevaneus municipal, que tenia previst sortir a primera hora del matí, havia trobat tanta neu que ja no havia tingut prou força per treure-la i havien hagut de demanar ajuda a les comarques veïnes. De moment no podien fer altra cosa que esperar.
Mentre esperaven, la nevada no va mostrar cap signe de debilitat i va continuar trencant tots els registres històrics. A l’hora de dinar ja ningú no s’atrevia a sortir de casa perquè la neu havia superat el nivell de les portes i els somriures s’anaven transformat en cares de preocupació. Començaven a estendre’s rumors de desaparicions de gent que havia sortit imprudentment i de cases on començava a fallar l’electricitat.
El segon vespre tot va deixar de funcionar i tothom va quedar incomunicat: ni tele, ni ràdio, ni telèfon, ni internet. Els veïns van començar a entrar en l’estat d’ànim que precedeix al pànic i només sabien mirar des de les finestres: ara al terra, ara al cel. El que veien era una imatge totalment inèdita i onírica: un poble totalment cobert per un mantell de més de tres metres de neu d’on havien desaparegut carrers, places i la majoria de les cases de planta baixa. Com aquelles fotos de mars de boira entre muntanyes... Però la realitat no era tan maca com aquelles fotos: mica a mica s’acabaven els aliments dels rebosts i els més creients van començar a resar per demanar que la nevada s’acabés.
Sant Josafat era un poble petit, de cases baixes i l’endemà al matí la situació ja era desesperada: la neu arribava a més de quatre metres i havia cobert tot el poble excepte el campanar de l’església i la teulada del teatre. Ningú no tenia cap informació i ni tan sols podien mirar per les finestres perquè només hi trobaven una pantalla totalment blanca i compacta. L’energia no funcionava, la gent tenia fred i es van produir les primeres morts. Els que quedaven vius van començar a veure la neu com l’enemic i la neu va entrar al joc...

Com que ja havia aconseguit sepultar materialment tot el poble, va decidir ampliar objectius i cobrir mica a mica l’essència de les persones: els seus sentiments i sensacions... De fet ja feia hores que havia colgat la il·lusió, l’alegria i els somriures. El mantell blanc avançava implacable sobre l’interior de les persones i va continuar posant-se sobre el benestar i la confiança fins a fer-los desaparèixer.
Era una lluita desigual. Els veïns de Sant Josafat veien com el pes de la nevada ara queia dins seu, espantats i sense saber com respondre-hi. Però la neu seguia cobrint tot sentiment humà sense cap mena de compassió ni treva. Tothom estava paralitzat i aterrit, sense entendre què els passava i esperant un miracle que capgirés el curs dels esdeveniments.
Alguns simplement ploraven esperant el fatal desenllaç... Alguns es van voler refugiar en la pregària i la meditació per abstreure’s de la realitat i buscar la perduda pau d’esperit... Però tot eren esforços inútils. El fred provocava tremolors que impedien qualsevol concentració i quan obrien els ulls la realitat els colpejava violentament i els feia prendre consciència d’una derrota imminent i inapel·lable.
Cap al final del setge, la neu va cobrir la serenitat, la fermesa, la valentia i l’esperança. Mica a mica els ho va anar prenent tot, fins que els pocs veïns que encara resistien es van adonar que ja només els quedava la por.
Llavors la neu es va aturar.

Va girar cua i va abandonar Sant Josafat deixant un silenci blanc i dens. Un silenci que es va anar escampant per l’aire fred i va connectar amb aquella por irracional i irrefrenable.
I ja no va caldre fer res més: els últims supervivents van acabar morint de por.

Booktrailers a l'escola

Un booktrailer és un petit vídeo promocional d'un llibre per explicar una mica de què va i fer venir ganes de llegir-lo. Igual que els tràilers de les pel·lícules que ens posen al cine, però referides a llibres.
A la meva escola aquesta activitat forma part dels "Tallers d'expressió escrita i audiovisual" que fa dos anys que imparteixo amb alumnes de 3r a 6è de primària. En concret forma part del paquet de cultura audiovisual amb el qual pretenc iniciar els alumnes en les produccions audiovisuals.
En concret seguim els següents passos:

1. Triar sobre quin llibre volem fer el booktrailer.
2. Decidir el guió del vídeo, és a dir, quina part del llibre explicarem, evitant fer espòilers, destacant les parts més importants de la història.
3. A continuació s'ha de seqüenciar aquest guió en les diferents escenes que constituiran la totalitat del vídeo.
4. Llavors cal detallar cada escena en un storyboard: la localització, quin serà l'enfocament de la càmera, si necessitarem material o vestuari per als actors, si caldrà alguna música de fons o algun efecte de so addicional. Per això designem un alumne que és el director de cada escena i es responsabilitza de tenir-ho tot a punt i prendre les decisions que calguin.
5. A continuació establim un pla de rodatge per definir les diferents localitzacions de les diferents escenes i aprofitar per rodar d'un sol cop totes les que siguin al mateix lloc.
6. Només llavors podem començar pròpiament el rodatge de les diferents escenes. Això també té el seu intríngulis perquè sovint s'han de fer diverses preses d'una mateixa escena fins aconseguir la que surt com volíem i hem d'aprendre a agilitzar aquest procés de gravació, estar concentrats, intentar repetir els moviments de la mateixa manera i portar la mateixa roba en dies diferents.
7. Quan hem rodat totes les escenes i hem aconseguit tots els recursos d'internet (imatges, vídeos, sons i/o músiques que necessitem per muntar el vídeo), llavors comencem el procés d'edició del vídeo. S'ha de seleccionar la millor presa de cada escena, decidir quin fragment tallem i utilitzem, com els enllacem els uns amb els altres, afegir-hi les veus enregistrades i els efectes de so, posar les músiques, fer els crèdits, revisar i revisar fins que el donem per bo. El procés d'edició l'executo jo, però amb els alumnes al costat veient com funciona el programa i participant en totes les decisions per tal que el producte final sigui el que ells decideixin.

Per aconseguir que els alumnes tinguin el màxim d'encert en totes les decisions que han de prendre, prèviament a aquest treball en el seu booktrailer, hem mirat uns quants vídeos i els hem analitzat, prenent consciència d'alguns dels recursos narratius del món audiovisual (blanc i negre, càmera lenta, primers plans, plans generals, enfocaments zenitals, picats, contrapicats, utilització de la música...). No aprenem els noms tècnics (que molts no els sé ni jo) però aprenem diversos recursos que després els nanos utilitzen amb molt d'encert.

I amb tot això i molta paciència anem tirant endavant aquest màgic procés que hi ha moments que sembla que no durà enlloc, però que al final ens ofereix un producte final del qual tots ens sentim orgullosos.

En el cas d'aquests booktrailers, els vam començar al tercer trimestre del curs anterior (quan aquests alumnes feien 5è). Van arribar fins a tenir l'storyboard tancat, però llavors es va acabar el curs. En aquest primer trimestre de 6è hem fet el rodatge de totes les escenes i l'edició i muntatge.

I, prou de xerrameca. Ara mireu com han quedat!

"Blackbird" (The Beatles)

Fa dies que tinc aquesta cançó ficada dins del cap a totes hores i la trobo preciosa.
La culpa la té el Ramon Mirabet, que en una gira recent que va fer pels Estats Units, la va interpretar amb el guitarrista de jazz Stanley Jordan en una versió molt interessant:

https://www.facebook.com/watch/?v=375930160026301

La cançó és original dels Beatles i la van incloure a l'àlbum blanc del 1968. Té una melodia hipnòtica i molt bonica que aquests dies he escoltat en múltiples versions i, de moment, encara no em cansa.

Aquí teniu l'original amb la veu de Paul McCartney i alguna altra versió:

 
 
 

Fer l'impossible

Fa pocs dies, amb els nens de l'escola, vam visitar la Fundació del Convent de Santa Clara. A part de conèixer els seus interessants i importants projectes socials i solidaris, vaig fer una altra descoberta. Als seus jardins tenen el mural que reprodueixo en aquesta foto, amb una frase de Sant Francesc d'Assís:

"Primer fes el que és necessari,

després el que és possible

i de sobte, estaràs fent l'impossible."

Em va encantar la frase i li vaig trobar moltes aplicacions.
Per exemple el recent cas del Gran Recapte. Proposar-se d'entrada recollir més de 4000 tones de menjar semblaria un impossible. Però primer comencem fent el que és necessari que és aconseguir menjar per als que no en tenen i tots poc o molt fem alguna aportació aquell dia. Després passem a fer el que és possible, que és apuntar-s'hi de voluntari. I tu i jo i un altre, acabem sent molts, que tots coneixem a més gent i aconseguim que es reculli més del que es recolliria si no hi fóssim allà nosaltres posant-hi el somriure i l'exemple. I al final aconseguim l'impossible.
I penso en l'esport, en el Baxi Manresa, que sovint sembla que sigui un impossible continuar mantenint-se a l'ACB...
I penso en la independència de Catalunya, que tanta gent (fins i to dels partidaris) veu com un impossible...
I m'adono que aquesta frase pot aplicar-se en moltíssimes situacions i que pot esdevenir un far important perquè parteix de coses molt bàsiques: la necessitat i la força de voluntat, la generositat i la tenacitat, el poder de la gota d'aigua, de la formigueta...

I em semblava injust no compartir aquest petit tresor...

Gran Recapte d'Aliments 2019

Aquest divendres 22 i dissabte 23 de novembre hi ha una nova edició del Gran Recapte d'Aliments.
Crec que he d'explicar molt poca cosa dels motius d'aquest acte solidari: la crisi fa temps que s'ha instal·lat entre nosaltres i cada cop hi ha més gent que passa dificultats econòmiques. Els bancs d'aliments cada cop tenen més persones que piquen a la porta necessitats d'allò més bàsic i la solidaritat es fa imprescindible.
Fa anys que a casa hi col·laborem amb aportacions d'aliments als supermercats i l'Anna també hi ha anat algun any de voluntària.
Però aquest any hi anirem tots els de casa a fer de voluntaris el divendres a la tarda.
I em ve molt de gust tornar a fer de voluntari. En certa manera no he deixat mai de fer-ne de voluntariat perquè he tirat endavant moltes tasques comunitàries sense cobrar: entrenador d'esport infantil, monitor de lleure, Comissió de Festes, Associació de Veïns, revista LA CALDERINA... Però posar-me el pitrall de voluntari aquest divendres em portarà a records de quan havia participat en la recollida d'aliments per als Balcans o la campanya de recollida de papers i ampolles per a AMPANS o la recollida de joguines de la Creu Roja... I estar amb el millor dels somriures regalant el teu temps i la teva energia per a una bona causa al costat d'altres persones que comparteixen aquest mateix esperit és una sensació molt gratificant que tinc moltes ganes de repetir. Són moments en que sents que un món millor és possible i que tots podem contribuir-hi.
M'hagués agradat fer aquesta notícia amb més temps per animar la gent a participar de voluntaris en aquest Gran Recapte, però surt molt poques hores abans que es produeixi.
Tot i així, si algú s'ho havia plantejat i encara té possibilitats us hi encoratjo de totes totes i, si no podeu participar-hi de voluntaris, almenys col·laboreu-hi fent aportacions materials o econòmiques.

Lectures quotidianes per a independentistes

Al llarg d'aquests anys que fa que dura el procés d'independència de Catalunya, els estats d'ànim fluctuen i sovint és pels fets que es van produint, però, sobretot, per les interpretacions d'aquests fets que ens arriben.
En aquest sentit tothom s'ha acostumat a llegir o escoltar alguns opinadors que li aixequin la moral, de la mateixa manera que podem tenir accés a d'altres de tendències i ideologies totalment contràries a les nostres, que ens podrien desanimar.
Doncs jo he trobat el meu trio inspirador: 3 persones molt ben informades i amb criteri per exposar les seves opinions, idees i propostes, de manera argumentada.

1.-VICENT PARTAL
Periodista, director del diari electrònic Vilaweb i amb àmplia experiència en política internacional. Els seus editorials diaris acostumen a elevar els ànims per la interpretació positiva dels fets diaris que  van passant.
També fa bolos per les poblacions catalanes amb xerrades i col·loquis que animen els auditoris per la seva visió argumentadament optimista de la situació.
https://www.vilaweb.cat/categoria/opinio/editorial/

2.- BERNAT DELTELL
Periodista i tuitaire. Al seu canal de twiter fa uns fils inspiradors i plens d'argumentacions que aconsegueix pel seu coneixement de la societat i els mitjans de comunicació alemanys i les bones interpretacions dels gestos i declaracions dels polítics espanyols. Fa xerrades pel país amb "Birres per la República" i he tingut el plaer d'escoltar-lo a Vilanova i la Geltrú i a Calders. Jo no tinc compte de Twiter, però cada dia entro al seu canal a través d'internet:
https://twitter.com/bernat_deltell

3.- KOLDO PEREDA
Tuitaire d'identitat més anònima que els anteriors, però expert en qüestions jurídiques i amb contacte directe amb personatges importants com Gonzalo Boye. Fa explicacions molt didàctiques i detallades de les qüestions jurídiques del Procés. Com en el cas de Bernat Deltell, el segueixo via internet tot i no tenir compte de Twiter.
https://twitter.com/KoldoPereda

Tots 3 tenen en comú que llegir-los, encomana d'una esperança i un optimisme "raonats" ja que sempre analitzen els fets i justifiquen amb arguments sòlids i referències periodístiques els arguments i opinions que desenvolupen. Tots 3 estan convençuts que el Procés tindrà un final "feliç" i que assolirem la independència.
A mi llegir-los em referma diàriament en l'esperança que ens en sortirem i em permeten encomanar l'optimisme a tots els que acaben dubtant molt més que jo, quan els fets semblen donar-los la raó a ells i prendre-me-la a mi.
Us ho recomano de totes totes!

Jo també sóc Tsunami

Va sorgir per sorpresa a primers de setembre... Tsunami Democràtic!
Ningú no sabia qui hi havia al darrere ni què pretenia exactament, però tots hi vam posar confiança i... no ha decebut!
Tsunami Democràtic ens ha fet recuperar la iniciativa, ens ha apujat l'autoestima i ens ha fet canviar l'enfocament de la nostra lluita... Hem passat pantalla!
Cada acte que han convocat ha estat un cop d'efecte amb màxima eficiència, organització, capacitat de mobilització i repercussió internacional.

Des de l'ocupació de l'aeroport de Barcelona el mateix dia de la proclamació de la sentència i l'acció sorpresa d'intent de col.lapse de l'aeroport de Madrid i fins a l'ambiciosa acció d'aquesta setmana per col·lapsar la frontera francesa durant 3 ddies.
I s'ha ajuntat la capacitat d'organització del Tsunami amb les ganes d'una gran majoria dels independentistes catalans de fer el que calgui per forçar la situació i donar l'empenta definitiva per aconseguir els nostres objectius.
I milers i milers de catalans responen a les crides del Tsunami, amb gran coratge i valentia, arriscant-se a rebre agressions, a patir multes, a detencions,a empresonaments, al fred rigorós d'aquesta tardor que es disfressa d'hivern.

I alguns que encara no hem pogut o no hem gosat de participar en cap d'aquestes accions valentes i arriscades, ens sentim representats per totes aquestes gotes d'aigua que constitueixen aquest tsunami imparable que està desbordant l'estat espanyol.
Jo personalment sento admiració i agraïment per tots aquests valents que estan lluitant en nom meu i avui he trobat una petita manera de col·laborar: fer un donatiu al Tsunami Democràtic.

I ho he fet amb molt de gust. Totalment convençut.
I he pensat que potser molta gent que, com jo, se sent representada per aquest Tsunami i encara no ha pogut participar-hi activament a primera línia, podria sumar-se a aquesta manera de col·laborar-hi i per això m'atreveixo a fer-ne difusió.
És fàcil i és segur. Seguiu l'enllaç que trobareu al canal de Telegram del Tsunami Democràtic...

https://tsdem.gitlab.io/donatius.html

Perquè tota l'organització d'aquestes impecables accions necessita d'un recolzament econòmic per llogar els equips de so, els aliments, els advocats, la cobertura de les multes que s'hauran de pagar... En fi, jo aquí deixo la informació i que cadascú faci el que li sembli...
Tan de bo siguem molts els que puguem subscriure la frase: JO TAMBÉ SÓC TSUNAMI!

10N: Anàlisis dels resultats

Hi ha moltes coses a comentar dels resultats d’aquestes enèsimes eleccions generals, però no puc evitar començar pels 2 grans impactes a nivell espanyol:

• Davallada monumental de Ciutadans. El partit d’Albert Rivera passa de 57 a 10 diputats! I me  n’alegro moltíssim!!
• Ascens esfereïdor de VOX que passa de 24 a 52 diputats!! L’extrema dreta feixista s’afiança al Parlament espanyol... I em preocupa moltíssim!!

Així les coses sembla que per part de Pedro Sánchez no va ser gaire bona decisió menysprear el partit de Pablo Iglesias i no formar un govern quan es podia haver fet un pacte progressista. Ara les dretes en conjunt han augmentat el seu suport i representació parlamentària, tot i que tot plegat ha quedat pràcticament igual d'embolicat que estava.

Però de fet, per als “meus” interessos la situació no ha pas empitjorat: Europa i el món miraran amb preocupació com es manté la inestabilitat i potser fins i tot la ingovernabilitat, i com augmenta l’extrema dreta. I si la Catalunya independentista segueix ostentant el “protagonisme” d’aquesta inestabilitat, seguirem estan a primera línia de les preocupacions internacionals. I tindrem més possibilitats que hi hagi intervencions externes que forcin España a negociar una solució pel “problema català” que podria desbloquejar-se amb un referèndum d’autodeterminació acordat.

Pel que fa a les forces independentistes, encara incrementen una mica la seva representativitat a l’hemicicle espanyol amb un total de 23 escons. ERC baixa una mica (13), però JxC en guanya 1 (8) i la CUP fa una bona entrada amb 2 escons. Ara només cal esperar que juguin bé les seves cartes i en treguin el màxim rèdit estratègic pel que hauria de ser un objectiu compartit.

A nivell de Catalunya, les forces independentistes arriben fins a 23 dels 48 escons que li corresponen, a només un escó d’assolir el 50 %, però encara no aconseguim sobrepassar aquesta barrera psicològica, malgrat que percentualment augmenta encara una mica més els suports, arribant fins a un 42’61% (respecte del 39’38 que es va obtenir a l’abril) en el que és un constant i continuat creixement que esperem que acabi superant aquest 50 %.
De fet a nivell de Catalunya, les forces obertament constitucionalistes (PSC-PSOE, PP, VOX i C’S) sumen un 39’83% i davallen una mica del 43’21% de l’abril. En aquesta anàlisi, de la que  queden excloses les altres formacions com En Comú Podem, demostren que en certa manera l’independentisme ha fet el tomb:

I quant al número total de vots a Catalunya, malgrat que la participació ha baixat una mica respecte de l’abril (d’un 77’58% hem passat a un 72’17%) el nombre total de vots independentistes encara ha augmentat un mica (amb resultats provisionals però amb més del 99’50% del vot escrutat) i hem passat dels 1.626.001 suports a la independència de Catalunya als 1.640.261.

Acabo amb els resultats de Calders on, com sempre, hi ha hagut una altíssima participació del 78’54% i un suport molt majoritari a les opcions independentistes amb un total de 513 vots que representen un 80’16% dels resultats. Però també representants de les 4 forces constitucionalistes que arriben als 89 vots i representen un 13’91% dels resultats.

El poble ha parlat. Ara a veure què fan els polítics...
Però mentre es decideixen... a Catalunya partir de demà el poble seguirà parlant... Tsunami Democràtic...
Seguim!

Sense propaganda electoral...gairebé...

En una notícia del 18 de setembre ("Prou propaganda electoral") explicava els passos per sol·licitar l'exclusió de la base de dades a partir de la qual els partits polítics envien la propaganda electoral a les llars. Vaig sol·licitar l'accés Cl@ve, pensant que potser tardaria molt a arribar-me, però al cap de pocs dies vaig rebre'l a la bústia de casa i vaig poder fer els senzills passos que em permetien marcar la casella que em deslliurava d'aquesta innecessària i molesta despesa.
Durant aquesta setmana anava tenint constància que a cases del meu entorn anaven arribant els sobres de propaganda electoral de diversos partits i nosaltres seguíem sense rebre'n...
Que bé!

Però avui hem rebut un "bonic" sobre patriòtic a la bústia, el no-desitjat sobre que il·lustra aquesta notícia: el sobre de VOX. Tot i que per saber que és de VOX has d'obrir-lo perquè enlloc del sobre no ho posa (tot i que l'estampat dóna força pistes del remitent...).
Ja havia sentit a dir que havien esquivat aquesta opció que lliurament havíem escollit uns quants ciutadans de no voler rebre la propaganda electoral, a base de fer una tramesa massiva i anònima a totes les llars, sense haver de consultar la base de dades de la que m'he donat de baixa.

Al sobre hi posava:
ELECTORES RESIDENTES EN:
C PICA D'ESTATS 13
08275 CALDERS
BARCELONA

I, apa... no me n'he pogut escapar...
Però sabeu què? És paper bo... crema molt bé!

"La taula petita" (Els Amics de les Arts)

El conte de novembre ha tingut una molt bona acceptació... No em puc pas queixar perquè sou molt generosos en els vostres comentaris.
I com a regal, com a "bonus track" d'aquest conte us volia recomanar un vídeo i una cançó de Els Amics de les Arts de l'any 2015: "La taula petita". Un vídeo i una cançó que tenen molt a veure amb la història que explico al conte de novembre i que estaven molt presents quan el pensava i l'escrivia. Un vídeo i una cançó que són deliciosos...
Gaudiu-ne!

El conte de novembre

(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de novembre. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembre, octubre...)
Espero que us agradi...

EL CONTE DE NOVEMBRE

Qui té un amic, té un tresor.

Sempre m’ha agradat aquesta frase i puc afirmar que el Manel seguia sent el meu tresor. Per molt que les circumstàncies haguessin canviat passats els anys, la nostra amistat sempre s’havia mantingut intacta i seguia buscant la manera de mantenir-hi el contacte.

Es podia dir que ja pràcticament només ens trobàvem un cop l’any. Ni ell ni jo no havíem estat mai de massa trucades i, per molt que sovint pensés en ell, buscar el moment per coincidir només nosaltres dos, sense interrupcions i poder xerrar de les nostres coses, només ho fèiem un cop l’any.

Em consta que no érem els únics i, curiosament, moltes d’aquestes trobades anuals entre amics allunyats es produïen totes al mateix lloc. Un lloc que jo trobava massa concorregut i impersonal, massa fred i previsible...

Per això preferia quedar amb el Manel al Glop, aquell petit bar del poble del costat. Un bar molt especial on de joves havíem passat hores i hores embrancats en mil projectes que no arribaven mai a fer-se realitat... Allà on espatllàvem i arreglàvem el món els cops que fes falta, rient fins a no poder més, consolant-nos quan la vida ens havia maltractat, gaudint de cada nova descoberta musical i fent enfadar la Cristina quan ja només quedàvem nosaltres i ens acabava fent fora del local.

Cada novembre, a primers de mes, em reservava una tarda per a nosaltres. Hi acudia puntual, esperant la seva arribada i em demanava una cervesa. Sempre estava a punt de demanar la seva, però a l’últim moment em reprimia per si se li escalfava o a l’últim moment em sorprenia amb una altra beguda.

La Cristina, envellida pel pas dels anys, però amb els mateixos ulls grisos i la rialla trapella, quan me la portava sempre recordava alguna de les nostres aventures. Després em feia una moixaina i se n’anava a posar música que, fos quina fos, em transportava invariablement a aquells anys de joventut que havia compartit amb el meu gran amic.

Amb el Manel sabia que podria parlar-hi de tot i amb total confiança. Problemes de feina, de parelles, malalties de la família, política... Mai no se’ns menjava el silenci i sovint acabàvem anant a parar als grans temes que és habitual tractar a la joventut i després es van oblidant: projectes, il·lusions i la recerca de la felicitat sense rendir-se a mig camí i buscant dreceres sempre que fes falta per no perdre de vista l’objectiu... Era fantàstic poder parlar amb algú amb qui tenia tanta connexió.

Amb el canvi d’hora recent, sempre se’ns feia de nit molt abans del que voldríem i al final havia de tornar a casa, pensant que m’agradaria que coincidíssim més sovint, però sabent que segurament fins al cap de 12 mesos no trobaria el moment. Deixava al cotxe les fotos i cartes que havia portat per banyar-nos bé en la nostàlgia i tornava a conduir d’esma per aquella maleïda carretera.

Maleïda perquè sovint em creuava amb una riuada de gent que sortia del cementiri amb rams de flors pansides. Però, sobretot, maleïda perquè a mig camí de casa havia de passar pel revolt on feia ja tants anys havia mort el Manel en aquell desgraciat accident de cotxe.

#LaRojaIngovernable (espot electoral de la CUP)

M'ha tornat a sorprendre i a agradar l'espot electoral de la CUP.
Espero que no siguin l'única opció però tinc clar que ells no ens fallaran: es presenten a Madrid amb les idees molt clares i no mercadejaran amb els vots que obtinguin.
Esperem a veure què diuen els altres, però anem mirant què diu la CUP...

Finals d'octubre

Aquest octubre que va començar amb la por de la sentència i les divergències entre les forces independentistes ha donat molt de sí.
La reacció a la sentència ha catapultat els ànims i ha fet que estiguem marcant el ritme dels esdeveniments i acabem el mes amb algunes notícies interessants:

1. Una enquesta del ICPS indica que el “sí” a la independència fregaria el 60 % si se celebrés un referèndum. Crec que les actuacions de l’Estat espanyol (policials, judicials, polítiques...) segueixen apuntalant coma majoritària l’opció independentista... Anem bé!
2. Malgrat tot, aquesta mateixa enquesta, indica que del 33’9 % que voldrien que s’implementés la independència, només un 11’3 % creuen que això serà el que acabarà passant. I a mi, això em preocupa, perquè també ho veig al meu voltant: molts del que volen la independència en el fons dubten molt que s’acabi fent realitat... I així és més difícil aconseguir-ho. Hem de creure-hi i anar-hi, anar-hi i anar-hi! Amb il·lusió i sense dubtes!
3. L’Assemblea d’Electes es va posar en marxa amb uns 2000 càrrecs registrats de les diverses forces independentistes. Sota el lideratge del president legítim, Carles Puigdemont, van acordar una posició política de mínims en un text que denuncia que la sentència vulnera els drets dels condemnats i dels ciutadans, demana l’amnistia i la llibertat dels presos i els exiliats, dóna suport a la mobilització popular, exigeix diàleg a l’estat espanyol i es compromet a treballar per l’autodeterminació. Un principi esperançador per començar a construir República lluny de les grapes d’España.
4. Algunes enquestes apunten que en aquestes properes eleccions generals els resultats de les forces independentistes a Catalunya podrien superar la barrera del 50 %. I això seria un molt bon senyal.
5. Espanya segueix demostrant la seva al·lèrgia a la verdadera democràcia amb detencions arbitràries i intents de bloqueig i censura digitals cap a iniciatives com les del Tsunami Democràtic (al qual acusen de terrorisme i es queden tan amples) o el decret-llei contra la república digital catalana, a part d’intentar “prohibir” debats al Parlament de Catalunya, via Tribunal Constitucional. Uns tics preocupants dels quals van prenent nota arreu del món.
6. Segueixen les mobilitzacions, manifestacions, concentracions i talls de carreteres arreu del país... Embolica que fa fort...

No diria pas que sortim de l’octubre pitjor de com hi vam entrar...
Sento com si mica a mica s'anés estrenyent el cercel: Spain, sit and talk!

El Procés: nova temporada

Aquesta setmana que acabem de passar ha marcat un dels inicis més potents de les diferents temporades que ha viscut el procés. Amb la proclamació de la sentència als presos polítics, la reacció immediata d’ocupació massiva de l’aeroport i les constants i reiterades concentracions, tall de carreteres i disturbis nocturns a Barcelona, la repressió policial i les multitudinàries Marxes per la Llibertat, la setmana ha aportat una sèrie de nous elements que intento desgranar per comprendre cap on pot anar la “nova temporada”.

1.- La gent ha canviat el to, l’actitud, l’estat d’ànim i la tàctica. La constatació d’unes sentències injustes i exagerades va provocar una onada d’indignació activa. La gent estem indignats i volem lluitar per la nostra dignitat sense por de les conseqüències immediates perquè pensem en les conseqüències a llarg termini. Hem perdut la por i veiem la nostra independència com un procés ir-re-ver-si-ble. I sabem que per arribar al final no podem defallir i hem decidit no defallir.

2.- La mobilització ha esdevingut activa, massiva i continuada i hem passat de la revolució dels somriures a una desobediència més antipàtica, menys amable. Ara ja no patim per embrutar la nostra imatge impecable de “no llençar ni un paper al terra”, ara som conscients que molestem i només intentem mantenir el caràcter pacífic i no-violent de les protestes, però intencionadament busquem crear molèsties en el conjunt de la població perquè ens hem cansat de protestar sense molestar i que no ens facin cas.

3.- Aquest caràcter “no amable” de les protestes sempre havia provocat un rebuig força generalitzat dins de l’independentisme que no volia perdre la seva imatge de pacifisme immaculat i amable. Però ara això també ha canviat: no pensem criticar ni criminalitzar tots els joves que estan defensant amb gran valentia els nostres ideals. Entenem perquè tallen les carreteres i provoquen molèsties a milers de viatgers, entenem perquè cremen contenidors en circumstàncies extremes, entenem que en moments arriben a utilitzar una violència, però entenem que és una violència que és la reacció mínima a la violència insofrible que són les condemnes exagerades als nostres líders polítics i socials o a la repressió policial indiscriminada que buida ulls i intimida la població amb identificacions, agressions, detencions i condemnes, fins i tot a presó, innecessàries. Sabem que dins de la violència extrema que s’ha viscut aquests dies per part dels grups suposadament independentistes, s’hi troben accions injustificables de persones que no tenen res a veure amb l’independentisme (infiltrats de les forces policials, mercenaris potser subvencionats per partits o organitzacions d’extrema dreta, persones anti-sistema que només busquen la guerrilla urbana sigui quina sigui la motivació) i, sí, potser també alguns independentistes que es deixen arrossegar. Però ens neguem a acceptar que l’independentisme és violent perquè demostra dia rere dia (i fa molt de temps) que no ho és. La gran majoria dels nostres joves són bones persones, tenen criteris i ideals i lluiten per un futur millor amb les armes que tenen i ara amb molta més fermesa i indignació.

4.- Ara s’està lluitant una batalla pel control del territori. Nosaltres ja no volem ser més colònia i reaccionem amb ira als tics autoritaris i d’exhibició pública de dominació. Estem intentar demostrar que no ens volem sentir trepitjats a casa nostra, ni ser manats, ni obligats. Aquesta lluita pel relat també té pretensions internacionals: intentar fer adonar al món que ens mira que España ja no domina Catalunya. I evidentment, España no ho vol permetre i intentarà trepitjar-nos i tornar-nos a tenir dominats i calladets.

5.- Aquesta lluita pel control del territori està provocant que les forces policials i judicials espanyoles s’estiguin extralimitant i hagin començat una deriva de dictadura i repressió incompatible amb la presumpció d’estat democràtic que garanteix els drets dels seus ciutadans. Hi ha identificacions aleatòries, agressions indiscriminades, detencions injustificades, falsificació de proves inculpatòries, abusos de les atribucions policials, laxitud amb els grups feixistes, agressions alarmants a periodistes... Han entrat en una caiguda lliure en que ja no són capaços de distingir la veritat de la mentida, la realitat de la il·lusió nii la necessitat de l’abús. I, per sort, disposem de les xarxes socials que ens nodreixen en temps real d’imatges que documenten i proven totes aquestes injustícies indefensables.

6.- Aquest descontrol total, paradoxalment, està suscitant moltes simpaties entre els pobles d’España i mitjans de comunicació i forces polítiques internacionals. Hi ha espectaculars i emotives imatges de concentracions de suport al País Basc, a la Puerta del Sol de Madrid i a moltes altres capitals espanyoles. I a nivell internacional hi ha editorials de grans capçaleres periodístiques i declaracions de personalitats polítiques que aconsellen que España segui a dialogar amb Catalunya i abandoni la via repressiva.

7.- I un dels elements diferencials que han provocat tot aquest conjunt de reaccions és que novament el poble ha pres el timó del procés i està marcant el camí. L’organització popular a través del Tsunami Democràtic i els CDR a través dels canals de Telegram, ha vertebrat una resposta constant i estratègica al llarg de tot el territori. S’organitzen accions en poc temps i la comunicació i la coordinació és total i efectiva. Es promouen accions simultànies que es convoquen i es desconvoquen, fent que les forces policials vagin de corcoll i no donin a l’abast. Amb originalitat, amb fermesa i contundència, amb constància... Dia rere dia s’organitzen accions i més accions i la resposta de la societat és transversal i massiva.

8.- I davant d’aquest panorama, els partits polítics estan amb el peu canviat perquè ara no són ells qui marquen l’agenda sinó que hi van reaccionant tard i malament: Torra proposa un nou referèndum abans d’acabar la legislatura i provoca l’esglai en el conjunt de forces independentistes, ERC I PDCat intenten marcar caràcter propi però el poble no fa cas de les seves consignes (escridassada a Gabriel Rufian en les concentracions de Via Laietana), la CUP i el Consell per la República intenten activar l’Assemblea de Càrrecs Electes, però els altres actors se’n desmarquen... I el poble va continuant pel camí que ha començat sense aquests partits polítics que han estat incapaços d’assolir l’única cosa que els demanava el poble: u-ni-tat!

En una notícia anterior (“Potser toca canviar de línia...” del 12-7-2019) explicava com el poble i els partits polítics semblaven cada vegada més allunyats en els seus objectius i pronosticava que potser el poble decidiria “canviar de línia” com es va fer en els anys que l’ANC va aglutinar aquests sentiments i els partits van acabar sumant-s’hi. Penso que és el que està passant: el poble ha canviat de via! I ara pronostico que els partits també intentaran pujar-se a aquest carro si la gent es manté ferma en les seves conviccions i accions perquè, si no, perdran tot el capital humà que intenten acumular en les seves estúpides lluites partidistes.

Fa uns dies Clara Ponsatí va proposar  tres punts com a objectiu immediat i concret: “Pau, amnistia i autodeterminació”: la retirada de les forces d’ocupació i el final de la brutalitat policial (inclosa la dimissió del Conseller Buch i les consegüents investigacions i depuracions de responsabilitats); l’amnistia de tots els presos polítics i el lliure retorn de tots els exiliats; i l’organització d’un nou referèndum d’autodeterminació acordat amb España i supervisat per autoritats internacionals que li donin totes les garanties. Crec que la immensa majoria del poble ens afegiríem a aquesta petició. El Consell per la República també ha adoptat aquests tres punts (amb alguns matisos) i fa una crida a la unitat.

Penso que si els partits polítics se sumen a aquesta iniciativa, aquesta serà una carta guanyadora per a tothom. I si s’hi posen d’esquena, el poble haurà de buscar la manera d’aconseguir-ho, i potser veurem com algun partit polític perd pistonada o com en sorgeix algun de nou...

Venen dies apassionants!