Parlem de tu, Pilar

El 20 de març de 2025 va morir la Pilar Camins, una companya de feina que va esdevenir amiga i amb qui vam compartir amb gran profunditat el seu final de vida. L'endemà a l'escola celebràvem el Dia Mundial de la Poesia i jo vaig compartir entre els companys de feina el poema "Parlem de tu", que se'm feia més escaient que mai.

El poema de Miquel Martí i Pol és preciós i expressa a la perfecció el que jo sentia en aquells moments i segueixo sentint ara quan penso i parlo de persones que vaig estimar i ja no tinc amb mi. En  parlo amb un somriure, recordant totes les coses bones que vam compartir i ja ningú no ens pot prendre.

PARLEM DE TU

(Miquel Martí i Pol)

Parlem de tu, però no pas amb pena.

Senzillament parlem de tu, de com

ens vas deixar, del sofriment lentíssim

que va anar marfonent-te, de les teves

coses parlem i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties,

de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra

que no caldrà ni que parlem de tu

per recordar-te, a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Hi havia gent que no coneixia el poema i em va donar les gràcies perquè realment és un poema que enlluerna i agombola. I avui torna a ser dia 20, dia de recordar el traspàs de la Pilar (malgrat que l'hem recordat molts i molts moments al llarg d'aquest primer any sense tenir-la) i torna a ser la vigília del Dia Mundial de la Poesia, que tornarem a celebrar a l'escola, perquè la poesia ens fa millors persones.

I pensant en això, una petita idea va anar neixent dins meu i va acabar convertint-se en aquest vídeo que avui vull compartir amb tots aquells que coneixíeu la Pilar. 

Perquè és ben bé així, Pilar: parlem de tu, però no pas amb pena.

Un petó i una abraçada!

Aniversari pels núvols

 El 2 de març de 2026 vaig fer 57 anys.

Molta gent em va felicitar i entre tants missatges em van arribar tres "perles" de tres persones que em van mostrar la seva estima, el seu agraïment i el seu reconeixement. Em van emocionar i em van fer sentir pels núvols. Per això les vull deixar fixades aquí per poder-les recordar i recuperar en un futur.

1.- També agrair-te el teu saber fer, el teu tarannà tranquil, els teus adients raonaments de germà gran, unes vegades apagant espurnes, altres tibant del carro o opinant sàviament sobre qualsevol qüestió...

2.- Nen, et fas gran! Això diuen quan fots anys, però tu sempre has sigut gran. Aquella grandesa que no es mesura amb anys sinó amb fets, com diria la xxxxx: la grandesa de l'Eladi. I estic segura que no es refería només a la física, que aquesta, nen, és indiscutible!! 

Sé molt bé que parlava de la que ens has demostrat dia a día, amb fets, sense fer soroll i fent bona feina, pencaire de mena com ets, amb paper i teclat con a eines, amb l'escriptura per endavant. Ensenyant-nos a fer camí i fent camí al teu costat. Formar part del teu equip i saltar amb tu al terreny de joc i seguir les teves estratègies és el millor del món mundial. Però sens dubte el millor és la vostra sincera amistat i el caliu de família, escalf... embolcallada de petons de colors i el teu somriure!! 

Com a Bon mestre sempre donant les millors ensenyances. Per molts i molts i bons anys puguem gaudir de tot això i més!!! 

Gaudeix del teu día!! Amb tota la nostra estima  sempre!!!! Petons i una forta abraçada!!!

3.- Bon vespre,

En primer lloc moltes felicitats pel teu aniversari i per molts anys!

Per molts anys puguis continuar fent de mestre, i per molts anys puguis seguir escoltant els nens i nenes que tens a l' aula i per molts anys puguis ser un puntal tant important com ho vas ser per nosaltres com a família. 

Vam ser molt conscients en el seu moment , i ho seguim sent ara, que durant un curs escolar vam trobar un mestre que, alhora que persona, va traspassar els límits professionals i ens va poder oferir una relació de confident convertint-se en una persona més de la nostra família.

Aportant llum a cada dia de foscor, obrint possibilitats infinites i flexibles quan es tancaven totes les portes i empenyent endavant quan costava tant donar un petit pas. Vam tenir la immensa sort de tenir- te tant a prop donant-nos empenta dia darrera dia de forma incansable com ningú més ho hauria fet.

Avui fent la vista enrere podem dir que per fi la xxxxxx ha fet el cim que tant esperaven i s' hi està mantenint dia rere dia. [...] Espero que avui, dia del teu aniversari, hagis passat un bon dia i puguis sentir-te durant tots els altres dies de l' any ple de satisfacció de la feina feta com a mestre i com a persona per molt anys.

Una abraçada,

MOLTES GRÀCIES A TOTS!!

18 concerts de Ramon Mirabet

Aquest cap de setmana vam tornar a gaudir d'un concert del Ramon Mirabet i durant les hores prèvies comentàvem amb l'Anna les moltes vegades que l'havíem anat a veure i vam fer un primer llistat. Després del concert em vaig capbussar en les agendes antigues de cada any i vaig aconseguir fer el llistat de TOTS els concerts i el d'aquest dissabte era el número 18!!

Ens encanta la música del Ramon i ens encanta ell i la felicitat que aconsegueixen encomanar ell i els seus músics en cada concert. La barreja de sensibilitat, amor per la música, autenticitat, senzillesa, sentit de l'humor, qualitat musical... Et passes tot el concert amb el somriure als llavis i en surts feliç.

A part de constatar aquest fet incontestable que explica perquè hem repetit tantes vegades l'experiència d'anar a un concert del mateix artista, només pretenc deixar aquí fixat el llistat de dates i llocs perquè un altre dia no hagi de tornar-lo a buscar... I afegir-hi un recull de fotos, des d'aquell llunyà 2013 en què vaig descobrir la seva música i vam veure'l per primera vegada a Balsareny!

I espero que encara puguem gaudir de l'experiència moltes més vegades!

13-10-2013: Balsareny (Sala El Sindicat)

23-1-2014: Manresa (Sala Voilà)

18-5-2014: Torelló (Pub Atmosfera)

15-8-2014: Sitges (Port d'Aiguadolç)

10-3-2016: Barcelona (Sala Apolo)

24-6-2016: Banyoles (Festival (a)phonica)

26-8-2016: Sitges (Passeig Marítim)

27-1-2017: Manresa (Teatre Conservatori)

6-4-2017: Barcelona (Sala Razzmatazz)

8-7-2017: Fonollosa (Vesprades a l'Alzina)

21-10-2017: Barcelona (Festival Cruïlla al Poble Espanyol)

28-4-2018: Girona (Festival Strenes a les escales de la Catedral)

5-4-2019: Barcelona (Palau de la Música Catalana)

13-7-2019: Fonollosa (Vesprades a al'Alzina)

16-7-2022: Manresa (Festival Sons del Camí als jardins de la Cova)

25-5-2023: Avinyó (AbadalFest als Cellers Abadal)

28-3-2025: Girona (Festival Strenes a l'Auditori)

7-2-2026: Manresa (Teatre Kursaal)

13-10-2013, Sala El Sindicat de Balsareny

23-1-2014, Sala Voilà de Manresa

18-5-2014, Pub Atmosfera de Torelló

15-8-2014, Port d'Aiguadolç de Sitges

10-3-2016, Sala Apolo de Barcelona

24-6-2016, Festival (a)phonica de Banyoles

26-8-2016, Passeig Marítim de Sitges

27-1-2017, Teatre Conservatori de Manresa

6-4-2017, Sala Razzmatazz de Barcelona

8-7-2017, Vesprades a l'Alzina (Fonollosa)

21-10-2017, Festival Cruïlla al Poble Espanyol (Barcelona)

28-4-2018, Escales de la Catedral (Girona)

5-4-2019, Palau de la Música Catalana (Barcelona)

13-7-2019, Vesprades a l'Alzina (Fonollosa)

28-3-2025, Auditori de Girona

7-2-2026, Teatre Kursaal de Manresa

Centre de Recuperació d'Aparells de Manresa

He fet un descobriment que no em puc quedar només per a mi: el Centre de Recuperació d’Aparells de Manresa.

Fa molts mesos que se’ns va espatllar el robot de cuina que tenim (una mena de Thermomix, però del Lidl, que es diu Monsieur Cuisine). No semblava que fos un gran problema, però no sabíem on dur-lo. Mirant per internet vam veure que a Barcelona i a Madrid hi havia llocs on, si l'enviaves, te’l reparaven i te’l retornaven per correu, però vam suposar que tot això dispararia el preu de la reparació.

I així estàvem. Sense fer-lo servir i pensant que potser un dia acabaríem portant-lo a la deixalleria i potser comprant-ne un de nou que costa més de 300 euros.

Però un bon dia, al Regió7, vaig veure una notícia que parlava de la Codornella, una cooperativa molt curiosa fundada per dos enginyers (Pau Lafoz i Aleix Badia) amb consciència social i col·laborativa. Entre les diferents iniciatives que duen a terme hi ha el Centre de Recuperació d’Aparells: a l’edifici d’habitatges cooperatius La Raval, al carrer Hospital, 10 de Manresa, els dimecres de 17:30 a 20:30 tothom qui té un electrodomèstic que no funciona i vol reparar es pot presentar allà i aquests enginyers i alguns voluntaris que col·laboren amb ells t’ajuden a adobar-lo. La filosòfica del projecte és que siguis tu mateix qui l’arregla. Ells et deixen les eines, l’experiència i els coneixements, però promouen l’empoderament dels propis usuaris perquè siguin ells mateixos qui duguin a terme la reparació. I sense demanar res a canvi, és un servei col·laboratiu i gratuït.

Hi ha diversos lemes que surten d’aquest espai i em faig meus de totes totes:

“No siguis trasto i repara”

“Reparar cura, connecta i transforma”

“En l’era del consum, reparar és un acte de rebel·lia”

És una iniciativa solidària, que promou compartir coneixements i trencar la roda del consumisme ferotge que fabrica aparells que s’espatllen al cap de poc temps d’ús i tothom insisteix a dir-te que no val la pena reparar, que és millor comprar-ne un de nou. També és un exercici radical d’ecologisme per reduir residus. Des que va entrar en funcionament fa dos anys i mig, han reparat prop de 300 aparells  i han aconseguit que 800 kg de residus no anessin a parar a la deixalleria.

Van anar-hi un dimecres per explicar el nostre problema i ens van dir que portéssim el robot de cuina. El següent dimecres vaig arribar-hi i vaig veure l’espai en ple funcionament. Vuit o nou persones amb uns quants aparells desmuntats, estudiants els circuits elèctrics, soldant, descollant... 

Quan em va tocar el torn, vam connectar-lo i vaig explicar el problema. Vam treure el recipient superior i tot seguit la peça que havia de fer girar les ganivetes. De seguida el Pau va identificar el problema i va dir-me que si trobàvem un recanvi d’aquella peça, creia que tornaria a funcionar. Va anar a l’ordinador i en un tres i no res va trobar a Amazon la peça que necessitàvem. Em va dir que jo mateix la demanés amb el meu mòbil perquè m’arribés a mi.

En 24 hores tenia la peça a casa, l’hem col·locada substituint la que estava avariada i... tornem a tenir robot de cuina!!!

Import total de la reparació: 8’29 €

Import d’un robot de cuina nou: entre 300 i 500 euros

Estic molt agraït a la iniciativa i no només perquè haguem pogut recuperar el nostre aparell per un preu mòdic, sinó perquè el trobo un projecte revolucionari i m’agradaria que tothom el conegués i l’utilitzés per allargar les vides dels nostres electrodomèstics recuperar l’hàbit d’arreglar les coses, reduir residus, compartir coneixements i fer comunitat... Tot ho trobo genial en aquest projecte.

Feu-ho córrer i, quan es calgui, feu-ho servir!

Que poc dura l'alegria a casa dels pobres...

COMUNICAT DE LA FAMÍLIA CARETA ARRAN DE LA DECISIÓ DEL TRIBUNAL DE BARCELONA DE DEIXAR EN LLIBERTAT EL PRINCIPAL SOSPITÓS DEL CRIM DE L'HELENA JUBANY

Avui dijous 8 de gener de 2026 l’Audiència de Barcelona ha acordat de deixar en llibertat provisional Santi Laiglesia, investigat pel crim d’Helena Jubany. Amb aquesta decisió ha corregit la jutgessa de Sabadell que el passat 28 de novembre va enviar-lo a presó provisional com a principal acusat d'haver assassinat la jove Helena Jubany fa 25 anys.

Però ara els magistrats de l’Audiència de Barcelona consideren que el seu “indiscutible arraigo social, familiar y laboral en Sabadell" fa que no sigui necessària una mesura tan greu com la presó provisional i que prohibint-li sortir del país ja n'hi ha prou per evitar el risc de fugida. L’Audiència no nega els indicis en contra del principal sospitós i avala la continuïtat de la instrucció, però considera que el canvi d’escenari probatori no justifica, ara com ara, de mantenir Laiglesia privat de llibertat.

Sobre això, el tribunal subratlla el temps transcorregut d’ençà dels fets, fa gairebé vint-i-cinc anys, i el comportament processal de l’investigat, que sempre ha comparegut quan ha estat requerit judicialment. La resolució recorda que la gravetat del delicte i de la possible pena no poden servir, per si soles, per a mantenir una mesura tan excepcional com la presó preventiva, si no van acompanyades de més elements sòlids. Per això, la sala opta per mesures cautelars menys greus: la retirada del passaport, la prohibició de sortir de l’estat espanyol i l’obligació de comparèixer mensualment davant el jutjat.

A tenor d’aquestes informacions la família Careta volem emetre unes consideracions:

1.- La Montse Careta vivia a l’edifici des d’on van precipitar l’Helena Jubany i on van trobar-se (dos mesos després del seu assassinat) unes caixes buides d’un medicament compatible amb les substàncies trobades al cos de la bibliotecària i uns llumins compatibles als que es van utilitzar per cremar part del seu cos. A més a més, la coneixia de compartir-hi reunions i excursions a la secció Natura de la U.E.S de Sabadell. En el Santi Laiglesia incorrien EXACTAMENT les mateixes circumstàncies.

2.- La Montse Careta va passar 83 dies en presó preventiva, fins que s’hi va acabar suïcidant, acusada de participar en aquell assassinat. El Santi Laiglesia n’hi ha passat 42, com a presumpte autor d’un delicte d’homicidi consumat, 23 anys després d’aquells fets.

3.- Tot i que inicialment es va considerar que la Montse Careta podia haver participat en la redacció dels anònims que l’Helena Jubany va rebre prèviament al seu assassinat, estudis posteriors van descartar-la totalment. També queda provat que és materialment impossible que ella la precipités des del terrat per la seva complexió física. En la roba que l’Helena Jubany duia en el moment de la seva mort s’han trobat restes d’ADN amb una probabilitat 26 bilions de vegades més alta que siguin de Santi Laiglesia que no de qualsevol altre individu a l'atzar. Aquesta troballa contradiu la versió que l'acusat sempre havia sostingut quan negava haver tingut cap contacte amb la víctima abans de la seva mort.

4.- Estem totalment d’acord amb la tesi que qualifica la privació de llibertat que suposa la presó provisional de “mesura excepcional”, que no hauria de contemplar-se sense la presència “d’elements sòlids” que incriminin directament una persona en un crim. El que no entenem és que l’indubtable presència de l’ADN de Santi Laiglesia en la roba de la víctima és consideri un element menys “sòlid” que aquells indicis circumstancials que van provocar la presó provisional de la Montse Careta. Més encara quan la gran majoria d’aquells indicis de l’any 2002 concorrien també en el Santi Laiglesia, al qual ningú no va acusar de res.

5.- No entenem que ara es tingui en compte l’arrelament del Santi Laiglesia a la vida social, familiar i laboral de Sabadell, però res d’això no es valorés quan es va privar indefinidament de llibertat la Montse Careta el 14 de febrer de 2002. Ella també tenia una família, una feina i una vida fora de les parets de la presó, però sembla que en aquell moment ningú no va donar-li cap mena d’importància. Per què llavors no es van oferir a la Montse Careta unes mesures cautelars com les que ara s’han ofert al Santi Laiglesia? La retirada del passaport, la prohibició de sortir de l’estat espanyol i l’obligació de comparèixer mensualment davant el jutjat ara semblen una bona opció perquè el Santi Laiglesia pugui esperar el judici còmodament des de casa seva. Per què no es va oferir aquesta possibilitat en el seu moment a la Montse Careta? Potser no estava ben assessorada?

6.- Per tot aquest reguitzell de fets clarament desproporcionats i desiguals, els  familiars i amics de la Montse Careta volem manifestar el nostre sentiment de tristesa, perplexitat, indignació i injustícia.

7.- Seguim creient en la innocència de la Montse i seguim esperant que un judici ens pugui conduir a conèixer la veritat dels fets que van acabar amb la vida de l’Helena Jubany. Confiem que arribar a aquesta veritat ens demostrarà la innocència de la Montse i la injustícia de tot el tracte que se li ha dispensat al llarg d’aquests més de 23 anys.

 

8 de gener de 2026

Justícia! (Santi Laiglesia entra a la presó)

El 2 de desembre de 2001 van trobar morta l’Helena Jubany. 

El 12 de febrer de 2002 (més de dos mesos després) van detenir la Montse Careta acusada de participar en l’assassinat. 

El 14 de febrer va ingressar a la presó de Wad Rass i el 7 de maig s’hi va suïcidar. 

Va passar 83 dies a presó acusada d’un crim que estic convençut que no va cometre. Tot perquè algú més “llest” que ella va permetre i/o provocar que alguns indicis apuntessin cap a ella i fessin dubtar de la seva innocència.

Va passar 83 dies a la presó perquè vivia a l’immoble des d’on van llençar el cos inconscient de l’Helena, perquè formava part del grup Natura de la UES, per contradiccions en les seves declaracions i perquè dos mesos després de l’assassinat de l’Helena, en una inspecció policial al seu pis, van trobar unes caixes buides d’un medicament compatible amb les substàncies trobades al cos de la bibliotecària i uns llumins compatibles als que es van utilitzar per cremar part del seu cos. Dos mesos després de l’assassinat! Quin assassí permetria que dos mesos després d’un crim trobessin ben posades a casa seva unes proves que el poguessin incriminar?

Un combinat lamentable de jutges i forces policials, segurament amb un biaix masclista que distorsionava la visió de la realitat, van permetre una investigació de pa sucat amb oli i un procés judicial que la Montse va veure que, per molt que ella digués, tot sempre tornava a apuntar-la a ella, com a baula feble, pressionant-la per veure si els conduïa a algú més. I la Montse no va suportar la pressió i es va suïcidar.

Però hi havia algú que també vivia al mateix immoble on es van trobar aquelles “proves” incriminatòries i també formava part del grup Natura de la UES. Algú a qui la Montse estimava amb devoció i compartia pis i vida amb ella. Algú que era advocat i sabia coses que els altres no sabíem. I algú que era un home (i en aquell moment, en aquest cas, això també va resultar ser un factor diferencial). Potser per tot això aquesta persona no va entrar mai a la presó.

Però avui sí.

Avui, 28 de novembre de 2025, més de 23 anys després, 8294 dies després, SANTIAGO LAIGLESIA entra a la presó, presó provisional comunicada i sense fiança com a presumpte autor d’un delicte d’homicidi consumat.

Hi ha proves del seu ADN a la roba que portava l’Helena Jubany quan va morir (mentre que de la Montse Careta no se n’ha trobat). En Xavi Jiménez està imputat perquè es considera provat que va participar activament en l’elaboració dels anònims que va rebre l’Helena com a avisos previs al seu assassinat (mentre que es va descartar que la Montse Careta hagués participat en aquests anònims).

Però la Montse Careta va passar 83 dies a la presó, experiència que per a ella va ser un infern del qual no es va veure capaç de recuperar-se. Va decidir rendir-se i es va suïcidar.

Portem més de 23 anys defensant la seva innocència, creient en la seva innocència, col·laborant en tot el poc que hem pogut, esperant i desitjant que es faci justícia. Perquè la gran majoria de proves circumstancials que concorrien en la Montse Careta també concorrien en la seva parella Santi Laiglesia i mai no es va actuar contra ell amb la mateixa contundència i celeritat que amb la nostra amiga.

Ell va seguir entrant i sortint de la presó, visitant constantment la seva parella i “assessorant-la” d’una manera que nosaltres sempre hem sospitat que més aviat era una manera de manipular-la, allunyar-la de la seva família i malaconsellar-la per provocar que es disparés trets al peu amb contradiccions en declaracions o permetent que s’anés enfonsant anímicament veient que el procés anava per llarg.

De la boca del Santi Laiglesia van sortir frases suposadament tranquil·litzadores com: “Ja s’hi acostumarà, és com un reformatori de nenes” (quan van decretar el seu ingrés a la presó de Wad Rass) o “A Can Brians estarà millor, podrà veure arbres i ocellets” (quan es plantejava la possibilitat que la traslladessin de presó).

Avui per als amics i familiars que sempre hem cregut en la innocència de la Montse és un gran dia perquè tenim la sensació que es comença a fer justícia. Personalment ara només espero que en Santi Laiglesia pugui “gaudir” també dels arbres i ocellets de Can Brians, almenys 83 dies. I que després s’enfronti a un judici, 24 anys després d’uns fets en els quals estic convençut que va estar involucrat, i que expliqui tot el que sàpiga perquè puguem conèixer la VERITAT del que va passar en aquell llunyà desembre de 2001 que va acabar amb la vida de l’Helena Jubany.

Els amics i familiars de l’Helena es mereixen saber aquesta veritat per poder entendre qui i per què va acabar amb la seva vida. Però nosaltres, els “aneguets lletjos” d’aquesta història, també volem conèixer aquesta veritat, amb la il·lusió que ens confirmi el que sempre hem pensat: que la Montse és innocent i va ser una víctima més d’aquests macabres esdeveniments.

Emili Codorniu, salvat del front de guerra gràcies a la música

 Avui ha sortit publicada a la web de Memòria històrica de Manresa, una notícia sobre la història del meu avi a la Guerra Civil. Porto uns setmanes treballant-hi amb el Salvador Redó, recollint imatges i documentació que havia conservat quan van morir els meus avis i utilitzant com a base entrevistes que jo li havia fet quan estudiava la carrera de mestre.

El que és més interessant del seu cas és que la música el va salvar d'anar al front. Com que tocava el trombó el van destinar a la banda militar que només es dedicava a assajar i fer concerts, però cap al final de la guerra, quan pintaven bastos, el comandament de la seva caserna va enviar tots els músics en un tren cap al front. I davant d'aquella decisió que pintava molt malament, el tren es va aturar a Calaf i va tenir un cop de sort: el capità del destacament de Calaf, quan va saber que al tren hi havia músics, els va fer baixar perquè volia formar una banda militar. Allò el va deslliurar d'anar a primera línia de front!

És una anècdota que no té més importància, però em fa molta il·lusió que la història del meu avi, el meu padrí, l'Emili Codorniu Aran, hagi quedat documentada i recollida en una web de memòria històrica on molta gent podrà consultar-la i conèixer-la.

Us deixo unes fotos i l'enllaç per visitar-la:

https://www.memoria.cat/emili-codorniu/

Pilar

Vaig entrar a treballar al col·legi Oms i de Prat el 20 de novembre de 1991 i ja hi eres. Formaves part de l’equip directiu i aviat vaig adonar-me que el nom t’esqueia a la perfecció: eres un autèntic pilar de l’escola. Sense parella ni fills, dedicaves tot el temps del món a l’escola i estaves sempre disposada a treballar de valent, incansable, responsable, la més exigent de totes perquè exigies als altres el molt que t’exigies a tu mateixa. I directa, deies el que volies dir sense pèls a la llengua, de cara a barraca.

Venies més d’hora per engegar la calefacció, purgaves els radiadors, feies forats al sorral dels petits perquè s’escapés l’aigua dels tolls, t’enfilaves a la teulada a despenjar les pilotes...

Al principi pensava que eres massa seriosa, sempre tensa i pensant en la feina, a vegades fins i tot semblava que no entenguessis una broma si feia referència a alguna cosa de l’escola. Però de mica en mica ens vam anar coneixent més i vaig veure que sota aquella aparença hi havia una persona que gaudia de la natura; que s’apassionava per la ciència i l’educació; que estimava el país, la seva història i les seves tradicions (sobretot el Berguedà i la Patum); que es preocupava i patia per aquells que tenien més necessitats, que s’indignava amb les injustícies i amb la burocràcia innecessària...

I amb el temps vam anar coincidint en converses al cafè, intercanviant recomanacions culturals, ressenyes d’excursions, comentaris d’actualitat i va quedar obert un corrent de respecte i simpatia que no anava més enllà, però deixava uns bons fonaments per si mai.

Fins que va arribar el maig de 2023. Et trobaves malament, no milloraves, vas acabar agafant la baixa i tothom estava preocupat per què et passava. El 23 de juny de 2023 ens vas enviar un correu on anunciaves que t’havien diagnosticat una malaltia (“pinta xungo”, vas dir). I ens vas dir que començaves a caminar pel teu nou GR:

“Les estimades muntanyes, que sabeu que tan feliç em fan, se'm posen a davant en forma de gran repte. Ara, des de la vall, m'espera un camí costerut. Suposo que hi haurà de tot, rius per travessar, parets per escalar, refugis on aixoplugar-me de les tempestes, prats on reposar els dies assolellats, excursionistes que fem camins paral·lels amb qui conversar i establir amistats, uns bons guies acompanyant als novells com jo, raconades inesperades, floretes per retratar, rocs per afegir a la col·lecció...”

I al cap de poc, un dia vas dir als del cafè que t’havien diagnosticat un càncer i que estaves cagada. Quan ho vaig saber et vaig escriure i et vaig dir:

“Dir que estàs cagada és ser molt VALENTA!!”

I penso que allà va néixer la relació tan bonica que vam cultivar durant tot el temps que la vida et va concedir.

Vam començar a intercanviar-nos fotos dels viatges, il·lustracions del 72kilos, cançons, poemes, reflexions i vam anar fent créixer una confiança que ens va permetre estar al dia del que t’anava passant: les temporades instal·lada amb la teva germana a Manresa o a Cerdanya, els alts i baixos de salut, els tractaments i les reaccions que et provocaven... Parlàvem de la malaltia, però no només de la malaltia, compartíem reflexions variades, et manteníem al corrent del que anàvem fent a l’escola amb els alumnes i t’agradava assabentar-te’n. La lluita contra la malaltia et va anar oferint períodes d’estabilitat i bonança que aprofitaves per agafar forces i reprendre petits hàbits que t’acostaven a la normalitat, però els va anar esquitxant amb recaigudes que et deixaven baldada i a vegades fins i tot requerien d’algun ingrés hospitalari.

Recordo matins de Calafell, jo sol davant de la platja, parlant amb tu, comentant el poema que acabava de publicar. Com els agraïes i els valoraves. I les fotos que vas enviar-nos de l’escapada a Cadaqués amb dinar a un restaurant Estrella Michelin. Que contents estàvem de saber l’un de l’altre! Com es va anar enfortint aquell vincle tan especial que va esdevenir una autèntica amistat. I sempre ens deies que no ens preocupéssim, que per a tu, l’Anna i jo érem un pack i que tant feia si escrivíem en singular o en plural.

El dia 1 de gener de 2025 ens vas enviar un missatge preciós:

“Bon dia, guapos i guapes!

Tinc una lleugera idea del que em depara aquest 2025. Ara mateix hi vull pensar poc!

El que tinc molt clar és el que he après aquest darrer any i mig. No sabia, ni volia comprovar la gran xarxa incondicional que tenia a través de família, amics i grans companys de feina. Ni de la importància de viure en el primer món. Però és així, sou incombustibles malgrat que soc conscient de com patiu. Si us ho pogués evitar, prou ho faria...

El meu cos es va debilitant i va aprenent a deixar anar desitjos, a tenir una mica menys de por i a valorar només l'essencial, sovint invisible als ulls, o més aviat només visible als ulls, per trobar-los vidriosos o fugissers, amb poques paraules...

Per si més endavant el meu cos ja no en sap o no pot, us dono moltes GRÀCIES per tota aquesta vida compartida

Un petó molt gran!!!!”

Les cartes sobre la taula: la malaltia guanyava i n’eres plenament conscient. Entraves en temps de descompte i llavors vam apujar l’aposta i vam començar a integrar aquesta realitat en les converses: parlàvem del documental “Eso que tu me das” del Pau Donés, d’aquella mort que t’esperava rere alguna cantonada, de com encarar el final, sense amagar-lo ni defugir-lo, però tampoc deixant-li l’exclusiva. També parlàvem de vida, de conflictes familiars, d’anècdotes del Roc i l’Ona, de projectes de l’escola.

I després de tants missatges, com que ja feia molt temps que no ens havíem vist presencialment vam començar a aparèixer per l’hospital de Sant Andreu en unes visites que recordem amb un gran somriure perquè sempre van ser estones d’allò més agradables i enriquidores.

I ens vam dir que ens estimàvem i ens vam dir que aquelles converses eren un tresor i un luxe perquè la malaltia et va fer més sàvia i vas aprendre a mirar la vida des d’un lloc privilegiat, valorant-la com el regal que és, deslliurant-te de les preocupacions estèrils que li afegim innecessàriament. Vas aprendre a destriar el gra de la palla i a mi aquestes converses m’enriquien i em donaven una gran pau. A tots ens feien molt bé aquestes converses.

A mesura que la malaltia et limitava més i més i et deixava reclosa a l’habitació vas començar a pensar en fins quan valia la pena lluitar i també vam integrar aquest tema en els missatges. Et vam fer l’última visita un 5 de març i el 13 ens vas comunicar les males notícies: els metges aturaven el tractament, ja no hi havia res a fer.

Encara vam seguir parlant. Més poc. Nosaltres oferint-nos pel que fos. Tu agraint-nos tot l’acompanyament rebut. Fins que va arribar el silenci, un silenci que era el preludi del final definitiu: avui 20 de març de 2025 has mort.

Però tinc la sensació que no ens quedarà un buit perquè tot aquest temps que hem compartit ha estat tan bonic i tan profund i tan de veritat, que ens quedarà present d’alguna manera i el portarem integrat en el nostre dia a dia. Sortim molt millors persones de tot aquest acompanyament i enriquiment mutu. Seràs a Calafell aquest estiu, quan estigui escrivint davant del mar.

Gràcies per tot, Pilar, i fins sempre!

8M a l'escola: una notícia que s'explica sola

 1.- Dilluns 4 de març: Actituds que junts hem d'erradicar

Bon vespre,

us escric amb certa tristesa i preocupació per uns fets que han passat avui a la sessió de música que han fet els vostres fills i filles amb la mestra de música.

Aprofitant que aquesta setmana és la del 8M, Dia Internacional de la Dona (una jornada que pretén reivindicar la lluita de les dones per la seva plena participació a la societat i el seu desenvolupament íntegre com a persones, en plena igualtat amb els homes), els ha preparat una activitat per reflexionar sobre el paper de la dona en la indústria musical a partir d'unes dades sobre el nombre de dones entre la música que més s'escolta, en els festivals, en els premis Grammy, les diferències de sous, etc. Evidentment no es pretenia imposar cap opinió i els ha dit que tothom podia opinar lliurament des del respecte.

Com a activitat final els proposava que escollissin una dona cantant que els agradés, però aquesta activitat no s'ha pogut fer perquè el comportament d'una majoria dels nens (en masculí) de la classe ha estat totalment inadequada: interrompent la mestra amb comentaris despectius, rient maleducadament de les cançons que es proposaven i de les explicacions, parlant entre ells mentre parlava la mestra, escridassant les nenes que donaven l'opinió, girant-se d'esquena per no veure els vídeos ni escoltar les cançons i fins i tot negant-se a fer l'activitat... I a la classe s'han hagut de sentir comentaris com:

- Les dones no es dediquen tant a la música perquè han d'estar a la cuina, amb els fills...

- Les dones canten pitjor...

- És injust que no hi hagi un Dia de l'Home...

Cap de les nenes de la classe no ha secundat aquest comportament i, d'entre els nens (a la classe hi ha 18 nens) només un 39% han mantingut la mateixa actitud de respecte que han mantingut les noies mentre que el 61% restant és el que ha mantingut l'actitud reprovable que us he explicat, o bé de forma activa o donant-los suport explícit amb gestos i rialletes.

Com a educador, fermament convençut que aquesta lluita pels valors que defensa el 8M és LA MEVA LLUITA, vull creure que la majoria de famílies també penseu el mateix. Per això us demano la vostra col·laboració per tal que junts lluitem per erradicar aquests comportaments i actituds que perpetuen una situació injusta per a totes les dones (les nostres mares, filles, germanes, àvies...). Durant la setmana seguirem parlant d'aquest comportament, analitzant els motius que han provocat aquesta actitud irrespectuosa i bel·ligerant davant la proposta de la classe de música i m'agradaria acabar aquest episodi amb alguna reflexió tangible que ens permeti aprendre alguna cosa d'això que ha passat.

Penso que a l'escola la nostra principal feina es EDUCAR, així en majúscules, en valors que ens permetin construir una societat més justa, democràtica, igualitària i respectuosa per a totes les persones.

Pot ser que alguns dels infants hagin reaccionat així per seguir el corrent d'altres que han començat, per fer una broma, per un mal entès esperit de rebel·lia... però penso que en temes com aquests convé deixar les coses clares, tenir un criteri propi i saber que parlem de coses molt serioses que acaben suposant problemes greus per no erradicar d'arrel aquestes conductes.

Us agrairé moltíssim si voleu compartir amb mi a través del meu correu electrònic les converses que pogueu tenir a casa arrel d'aquest fet, comentaris que volgueu fer-me al respecte i fins i tot propostes de com treure suc d'això que ens ha passat que penso que és una OPORTUNITAT per millorar aquests dèficits que arrosseguem com a societat.

Agraeixo tota la col·laboració que em pugueu proporcionar ja que aquesta feina d'educar els infants la tenim compartida entre vosaltres (famílies) i nosaltres (mestres).

A reveure

2.- Dimecres 6 de març: Proposta de 5A per al 8M, Dia de la Dona

Després del que va passar a la sessió de música de dilluns i ja us vaig explicar, vam tenir una conversa interessant a classe i els vaig proposar, per al divendres 8 de març, fer un petit vídeo en que sortíssim TOTS, explicant algun dels motius pels quals creiem que encara és necessari celebrar aquest Dia de la Dona.

La condició és que en el vídeo hi han de sortir per parelles i sempre han de ser parelles mixtes (un nen/home i una nena/dona). Poden fer-ho dos companys de la classe o un d'ells amb germà/germana, pare/mare...

Estic molt content i agraït perquè alguns ja m'han dit que ho han parlat a casa i heu decidit acompanyar-los en aquesta activitat i sortir al vídeo amb ells. Per tant us dono unes mínimes indicacions perquè després em sigui més fàcil ajuntar tots els vídeos i fer el muntatge final.

Heu de gravar els vídeos en format HORITZONTAL (apaïsat), heu de sortir-hi les dues persones alhora i totes dues persones han de dir alguna cosa. Si heu pensat un misssatge o frase partiu-lo en dues meitats de manera que un en digui una part i l'altre, la segona. Feu vídeos breus perquè quan els ajuntem tots en un únic vídeo no quedi massa llarg. Abans d'enviar-me'l, assegureu-vos que es veu bé i se sent bé.

Feu-me'ls arribar abans de divendres al meu correu perquè pugui fer el muntatge final.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS I TOTES PER LA COL·LABORACIÓ I EL SUPORT

3.- Divendres 8 de març: Vídeo del 8M (alumnes i famílies de 5A)

Bon vespre,

amb aquest correu us adjunto l'enllaç per poder veure còmodament el vídeo que hem elaborat aquesta setmana a la classe de 5A sobre el 8M.

Per a mi ha estat una experiència molt enriquidora, sobretot perquè m'ha permès allò que no sempre és possible, però que és tan desitjable: anar totalment alhora l'escola i la família, incidint directament en l'educació dels vostres fills i filles.

Des del primer moment que vaig compartir amb vosaltres les meves inquetuds i preocupacions arrel de l'incident de dilluns a la sessió de música, vaig notar immediatament la vostra complicitat, implicació i col·laboració i ha estat molt fàcil revertir la situació i engrescar-se en aquest projecte, del qual us ofereixo el resultat final.

Així que, de tot cor, només em resta donar-vos les gràcies: moltíssimes gràcies! Tots junts hem aconseguit treure una cosa bona d'una que inicialment semblava dolenta.

Prou de discursos.

Aquí teniu l'enllaç i molt bon cap de setmana!

Montanuy

Montanuy és el nom d'un municipi de la Ribagorça aragonesa, a tocar de Catalunya. Allà hi tenia una residència familiar en Pau Donés. I allà li van fer una escultura homenatge l'any 2021, en un paratge privilegiat amb unes vistes espectaculars que s'anomena el mirador de la Cámara.

Pau Donés va ser un cantant i compositor, fundador del grup Jarabe de Palo, que va fer un món més bonic amb les seves cançons i amb l'exemple que va donar davant del càncer que va patir i li va llevar la vida el juliol de 2020. Un exemple per les seves ganes de lluitar i de viure, pel reconeixement que va fer sempre del personal sanitari (i en especial, de les infermeres) i per les sàvies reflexions finals a l'entorn de la vida i la mort que ens va regalar en el documental "Eso que tu me das". Unes reflexions que es poden resumir en l'eslògan: "Viure és urgent".

Amb el Pablo, un molt bon amic, compartim el gust per les cançons de Jarabe de Palo (en especial recordem l'assistència plegats al concert acústic de la gira del disc "50 palos" al Kursaal de Manresa com un moment màgic) i l'estima i l'admiració per la fortalesa i la saviesa del Pau Donés.

I ens vam regalar "un Montanuy". Un cap de setmana tots dos per terres ribagorçanes amb l'objectiu d'arribar a aquesta escultura-homenatge, com a colofó d'un cap de setmana cultivant la nostra amistat.

Vam començar el divendres 29 de setembre anant a un lloc molt xulo que em va descobrir el Pablo: The Goats Alternative Project. Pizzes i cerveses artesanes de quilòmetre zero. Un lloc senzill i molt agradable on vam sopar abans d'anar a veure un emocionant partit de bàsquet entre el Baxi Manresa i el Real Madrid (derrota manresana per la mínima).

L'endemà, dissabte 30 de setembre, de bon matí vam agafar el cotxe per fer les 3 hores de viatge fins a Pont de Suert. Vam aturar-nos a Isona a fer un bon esmorzar i a "Lo Quiosc" de Talarn per veure la passarela transparent sobre el pantà de Sant Antoni abans d'arribar al camp-base del cap de setmana.

Un cop a Pont de Suert vam començar fent una passejada per una ruta que recorre tots els ponts de la vila sobre el riu Noguera Ribagorçana i vam visitar l'església de l'Assumpció Nova.

Després d'un bon dinar al restaurant Can Costa, vam instal·lar-nos a la pensió "El Pedrís" amb una relació qualitat-preu molt bona i un tracte excel·lent.

A les 5 de la tarda vam començar una visita guiada al salencar de Llesp, una zona humida, com uns aiguamolls. Primer hi va haver una petita xerrada divulgativa al local social de Llesp, després vam fer un tinerari guiat on es va parlar de fauna i flora i, quan va començar a fosquejar, vam acabar amb una observació de muixirecs (ratpenats).

Després vam anar a sopar al càmping de Barruera i a dormir d'horeta. 

L'endemà, diumenge 1 d'octubre,  vam fer un bon esmorzar a "El Pedrís" i vam encarar la part més important del cap de setmana: cap a Montanuy.

I aquí segur que no sabré explicar la combinació de tot el que vam viure allà... El dia assolellat, les vistes fantàstiques, la bellesa i el significat de l'escultura, la música de Jarabe de Palo que vam posar en un altaveu bluetooth per acabar de crear l'atmosfera adequada... Les fotos que ens vam fer i el moment per estar en silenci, gaudint del moment, del paisatge, de la màgia, de la nostra amistat... Un moment preciós!

Adjunto un recull de fotos per intentar compartir les sensacions:

Després vam baixar a passejar una mica pel poble de Montanuy, petit però bonic:

I després d'haver fet la part més important i simbòlica de l'escapada, vam anar a la presa de Cavallers (excepcionalment buida), als jardins públics del balneari de Caldes de Boí i a dinar al restaurant L'Era de Barruera, un lloc on, com en tots els altres, vam menjar molt bé.

I, havent dinat, la darrera visita: el poble de Durro i el mirador de l'ermita de Sant Quirc. Excel·lents vistes sobre majestuoses muntanyes per anar-nos acomiadant del cap de setmana.

I després, tres hores de tornada per tancar un magnífic cap de setmana. Gràcies, Pablo, amic, i que no sigui l'últim!I en deixo constància aquí, perquè si un dia em falla la memòria pugui recordar un cap de setmana tan especial.