Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
JUGUEM?
El pare es descalça i trepitja la platja, feliç de gaudir del primer dia complet de vacances. Ahir van arribar a Calafell cap al migdia i es van instal·lar a l’apartament: descarregar maletes, fer la compra grossa, fer llits, omplir armaris... la típica arribada estressant! Però avui s'ha llevat d’hora, content i relaxat.
Ha anat a comprar el pa i el diari, ha esmorzat a la terrassa davant del mar i ha baixat a la platja, encara força buida, amb aquella il·lusió que l’ha ajudat a fer passar els últims dies de feina intensa a l’oficina. Porta tot el que necessita: una gandula, un llibre i la tovallola.
S'ha aplicat la crema solar, es posa les ulleres de sol i agafa la novel·la. N'observa la portada i, assaborint aquell moment de petit plaer, reclina una mica la gandula i fa un sospir de relaxació. Contempla la barqueta que llisca sobre la mar plana i acluca els ulls un moment, deixant que la màgia d'aquell matí ideal li entri per tots els porus.
Quan els obre, veu al seu davant el Pius, el seu fill de sis anys. La mare l’ha deixat baixar sol a la platja i ara se n’acomiada des del balcó. Les dues cares són a menys de dos pams i, en la de l’infant, veu una rialla pletòrica que, no sap per què, li fa mala espina.
El pare li torna la rialla i es reincorpora lentament, guanyant una mica d’espai vital i perspectiva. El Pius mira cap avall i el pare, seguint-li la mirada, descobreix que duu unes raquetes a les mans. La pregunta -una sola paraula- esclata com una bomba silent de la qual és impossible escapar:
- Juguem?
El pare fa cara de pòquer i comença a comptar interiorment, reprimint el missatge primari i animal que no pot -ni vol- que surti dels seus llavis. Seria un missatge políticament incorrecte, socialment inacceptable i incompatible amb la paternitat i l’harmonia familiar:
- No em toquis els collons, ves a fer castells a la sorra i deixa'm llegir en pau.
En canvi pensa en el poc que veu el seu fill durant l'any, en les ganes que deu tenir de jugar amb el seu pare i en la possibilitat que passin una estona divertida i entranyable de convivència familiar i diu:
- I tant!
I lentament deixa el llibre sense estrenar dins de la bossa, agafa una raqueta i s'apropa a l'aigua per començar a fer uns tocs amb el seu fill.
- Comença tu, Pius!
El nen, cofoi, llença la pilota enlaire i intenta colpejar-la quan baixa, però li falla la coordinació i va a parar-li als peus. Amb el somriure una mica esquerdat repeteix el procés una segona i una tercera vegada fins que, frustrat, li envia al seu pare amb la mà:
- Treu tu.
Però, a banda de coordinació, també li manca força i queda a mig camí dels dos. Per ser ben exactes, una mica més a prop del vailet, tot i que aquest no fa la més mínima intenció d’apropar-s’hi i mira distretament cap al mar.
El pare nota les primeres escletxes en el ja migrat entusiasme amb el qual havia entomat aquella proposta, però se sobreposa i recorre la distància que el separa de la pilota -que ha anat augmentant per culpa de les onades- i la recupera, ja ben a prop del nano.
Li dona en mà i, mentre l’anima a tornar-ho a intentar, l’esquitxa lleugerament amb les quatre gotes que li havien quedat als dits de quan l’ha treta del mar. El nen, sorprès per l’atac, xuta amb el peu l’aigua que hi ha entre els dos.
Una ràfega d’aigua impacta generosament a la panxa del pare. El contrast de temperatura entre la pell torrada pel sol i l’aigua fresca de bon matí no és agradable. Gens. El pare fa una ganyota de disgust i reprimeix els improperis que de bona gana li hagués dedicat.
- Pius, no em mullis, que, si no, no jugaré, eh?
- Has començat tu -replica ràpid i contundent el sagal.
- Va, treu.
El nen es concentra, mossegant la llengua que li surt de la boca i aclucant els ulls, i aquest cop aconsegueix connectar la pala amb la pilota, però amb tan poca força que torna a quedar a mig camí.
- Ara la vas a buscar tu, eh? -s’avança el pare, abans que li torni a tocar el rebre a ell.
El nen no en té cap ganes, però assumeix que és el seu torn. Arrossega els peus fins a la pilota, la plega i recula de nou a la seva posició. Fa ben poca estona que han començat a jugar i cap dels dos no fa cara d’estar-s’ho passant gaire bé, però, per al Pius, la situació està a punt de canviar.
Desanimat pels fracassos previs, aquest cop es conjura per no tornar-se a quedar curt. Arreplega tristor i frustració i en fa munició per capgirar la seva sort. Llença la pilota enlaire i, quan baixa, li engalta un ceballot en el moment just i al punt exacte per aconseguir que surti disparada cel amunt com un míssil terra-aire.
Pare i fill segueixen la paràbola. El fill amb orgull i satisfacció evidents. El pare amb sorpresa i preocupació creixents, a mesura que la trajectòria va acostant-se al terra.
A aquella hora a la platja no hi ha gairebé ningú. Gairebé. Però la bola va acostant-se perillosament a l’única persona que hi ha en un radi d’uns vint metres. És una iaia de pell arrugada que s’ha tret la part de dalt del banyador i jeu endormiscada rostint-se al sol. Hi ha uns segons d’incertesa fins que finalment la pilota impacta a la seva tovallola, just a l’espai que li queda entremig de les cames, lleugerament separades.
D’una banda, el pare se sent alleugerit que la senyora no hagi rebut l’impacte directe. Però de l’altra, s’apodera d’ell una gran incomoditat quan pensa com s’ho farà per recuperar-la sense semblar un pervertit. A dos metres del problema s’atura i estudia la situació. Sembla que segueix adormida.
Molt a poc a poc, sense fer soroll i procurant de no projectar-li l’ombra a sobre, s’hi va apropant. I un cop arran de tovallola, estira un peu per fer rodar la pilota cap a ell. Però no està gens en forma i el seu cos flàccid té serioses dificultats per mantenir l’equilibri. Després de cada breu intent, recula tentinejant per por de no acabar fent lasanya de senyora gran torradeta i cruixent.
Finalment desisteix i s’escura la gola per cridar-li l’atenció. Com que no veu cap reacció, hi insisteix apujant el volum, fins que s’adona que la senyora porta uns auriculars sense fils que la deuen desconnectar del so ambient. Finalment tira pel broc gros i s’ajup treballosament (cony de panxa!) mentre diu en veu alta:
- Perdoni!
La senyora obre els ulls just en el moment que un homenàs immens se li apropa, sense saber amb quines intencions. Fa una mirada d’espant, però veient els gestos de disculpa i la presència d’una pilota entre les seves cames, s’adona del que està passant i li estalvia una escena més violenta. Intercanvien uns somriures de compromís i separen els seus destins, tot i que no serà per gaire temps.
- Papaaaaa!
El pare sent la veu aguda i ensopida del seu fill, que porta massa estona avorrint-se. S’hi apropa i el veu emmurriat, donant cops de pala a la sorra.
- Hem d’anar amb compte de no molestar la gent, eh? Si no, haurem de parar de jugar...
- Noooo! Jo vull jugaaar. Va: juguem.
- D’acord, d’acord -l’atabalen els crits que fa el seu fill quan marraneja com un nen mimat-. Però amb compte.
El nen contesta només amb una ganyota i es disposen a reprendre el joc. El pare fa una sacada mesurada, intentant que la pilota arribi al punt exacte i amb la força justa perquè el seu fill la pugui retornar còmodament i comenci una partida agradable. El Pius la veu arribar dolçament, convençut que aquest cop la tornarà bé. En segueix fixament la trajectòria, mou el braç instintivament i la raqueta hi impacta, però massa fluix. La pilota només s’enlaira un parell de pams, però el nen hi torna i fa un segon intent abans no caigui a terra. I aquest és el bo.
Amb un excés de potència, l’esfèrica arrenca el vol, molt per sobre del seu pare i després va caient perillosament cap on pren el sol aquella iaia...
Li cau a dos pams del cap -el seu àngel de la guarda està fent hores extra a base de bé!-, però l'esquitxa de sorra. La senyora s'incorpora enfurismada, sacsejant-se els cabells per desfer-se’n...
- Ara la vas a buscar tu, eh, Pius?
- No vuuull -somica desesperat-, sóc molt doleeent...
- No diguis això, Pius. Va, ves a buscar la pilota i demana-li perdó a aquella senyora...
- No, no i no -i se'n va corrent cap al mar, entre sanglots.
El pare mira alternativament el fill fugitiu i la iaia que l’espera desafiant. Si pogués triar no aniria a cap dels dos llocs, però la mirada de l’àvia li sembla més urgent que el disgust del fill. Des de la distància, li fa una ganyota de disculpa, encongint les espatlles i s'hi acosta tímidament.
- Perdoni... és el nen... Em sap greu -mussita en veu baixa, mentre agafa la bola d'una revolada i marxa ràpidament cap a zona segura.
Ja no té cap ganes de seguir jugant. Mira la gandula on té la bossa amb la novel·la esperant-lo i llença pilota i raqueta a la sorra. Però, abans d’arribar al seu objectiu, apareix el Pius que, increïblement, sembla tenir la capacitat d’esborrar a cada moment les males sensacions que han acompanyat cada jugada d’aquella estona de joc. Se’l mira amb una rialla neta i, brandant la raqueta, torna a la càrrega:
- Seguim?
El pare, desarmat per aquella mirada innocent, fa un llarguíssim sospir i decideix donar-li una última oportunitat.
- D’acord, però si la tornes a tirar lluny vas a buscar-la tu, eh?
- Sí, papa.
Es torna a ajupir per agafar pilota i raqueta i es disposa a reprendre el joc. Amb l'adrenalina encara alterada, no mesura prou bé les forces i fa una sacada massa forta i massa alta que al nen li és impossible de tornar i que aterra molts metres darrere de la seva esquena.
- Me l’has passada malament. La vas a buscar tu! -es queixa el Pius, ben enrabiat.
- Pius, així no és com hem quedat. Si no la vas a buscar, jo plego.
I com que el nano s’adona que son pare parla ben seriosament, es gira i, amb uns morros de pam, comença a caminar impetuosament, donant cops de pala a la sorra. Recupera la seva posició i, amb tota la mala bava, llença una forta sacada que passa molt a prop de la cara del pare. Aquest té el temps just d’apartar-se per evitar l'impacte, però no que uns granets de sorra se li fiquin a l’ull esquerre.
Enfadat i fregant-se’l per mitigar la coïssor, es gira tement el pitjor. La iaia li dedica una mirada reprovatòria, però per sort aquest cop la bola no ha arribat als seus dominis. Aquest cop ha anat a l'aigua.
S'hi endinsa fins els genolls i, quan està a punt d'agafar-la, una petita onada li allunya. I així passa un parell de vegades més en que fa inútils exercicis abdominals mentre nota clavats al clatell els ulls de la iaia dels collons i el seu somriure sorneguer. Finalment recupera la pilota i decideix que ja en té ben bé prou.
S’encamina decidit cap a la gandula, disposat a estirar-s'hi, passar del seu estimat fill i, finalment, començar a llegir la novel·la. Però mentre s'hi va acostant, intenta respirar profundament per complir aquell propòsit sense haver d’acabar enfadats amb el nano. Per sort, veu que ell també en té prou i ja ha deixat la raqueta a la sorra. Li acarona els cabells i, satisfet de poder acabar amb bon gust de boca, li diu:
- Ara descansem una mica, eh?
El nen no diu res i s'allunya cap a l'aigua amb una galleda.
El pare aprofita la treva i comença a recuperar les sensacions relaxants amb les què havia sortit de casa. Treu el llibre de la bossa, s'estira a la gandula i acluca els ulls, deixant-se acaronar pels rajos de sol.
Quan els obre, i just abans de començar la primera pàgina de la novel·la, veu com el Pius, amb la galleda regalimant d'aigua, una pala i un rasclet, se li atansa i amb ulls il·lusionats li diu:
- Juguem?
