Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris humor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris humor. Mostrar tots els missatges

12 d’abr. 2019

Viatge en el temps (riure per no plorar)

Estic pendent d'una visita a l'especialista del genoll...

A primers de setmana em truquen d'Althaia:
- El senyor Eladi Martínez? Li comuniquem que té visita el dijous 11 d'abril a les 9'45 amb el doctor Saus.

En prenc nota... (però el dr. Saus és el que em va operar del dit de la mà... també fa genolls?). Demano festa a la feina. Arriba el dia.

Quan falta poc per les 9'45 h, estic donant voltes buscant aparcament i, com que no en trobo, entro al pàrquing. Pujo a la planta de les consultes externes i passo la targeta al lector.
Em dóna un error i em diu que consulti a informació.
Vaig al taulell d'informació i hi ha una cua de mil dimonis. Trec un número i clavo la vista a les pantalles on van anunciant el número que criden. Allò no avança i decideixo anar a l'aventura a veure si trobo quin és el despatx del Dr. Saus. Vaig passant per les diferents sales del mòdul A, B, C, D mirant les pantalles, però no veig enlloc el nom del dr. Saus.
Torno al taulell d'informació i comprovo com encara no han dit el meu número.
Bufo.
Vaig picant amb el peu.
Miro els molts minuts que ja passen de l'hora i m'atabalo.
Miro als peus. Miro al sostre. Miro al meu voltant...
I de cop veig que a un extrem del taulell d'informació hi ha una noia que atén persones sense número. M'hi acosto i em poso darrere d'una noia que ha vingut avui, quan tenia hora per a demà... Demà li és impossible i intenta que la visitin avui... Res a fer, el seu metge només visita els divendres... Vagi a atenció a l'usuari... Se'n va ben contrariada i em toca a mi.

- Bon dia, el lector no m'ha llegit la targeta i m'ha adreçat a informació. Tenia hora a les 9'45 amb el dr. Saus, però no sé a quin despatx ni quin número tinc.
- Em permet la targeta?

Passa la targeta, mira la pantalla i em mira amb cara de "a veure ara com li dic això a aquest home"...

- Aquí no hi consta cap hora...
- Però si em van trucar aquesta setmana i em van dir el dia 11 d'abril a les 9'45... Estava pendent d'una visita a l'especialista del genoll...
- No té cap visita programada... Aquí consta que està pendent d'una visita amb el Dr. Prat, però encara no la té programada...
- No entenc res... em van trucar...
- Aquí el que em surt és que vostè va tenir visita amb el Dr. Saus el dia 11 d'abril a les 9'45, però.. de l'any 2016...Deu haver estat un error...
- Quèèèè? Això és surrealista... He hagut de plegar de la feina, pagar el pàrquing... I ara què faig?
- Ho sento. No té cap visita programada

La noia no en té la culpa i m'acomiado amb cara d'idiota... I ara què faig?
Doncs ho explicaré al picalapica i potser arrenco algun somriure a algú... riure per no plorar...


8 de febr. 2019

Història d'España en 3 minuts

He trobat aquest fantàstic monòleg de Dani Orviz a Facebook.
Resulta que va ser el guanyador de la final del Poetry Slam celebrada al Centre Cultura Contemporània el passat 12 de gener.
Es tracta d'un poema construït a partir de paraules esdrúixoles titulat "Historia Ibérica Espídica"

L'he trobat B-R-U-T-A-L !!


Historía Ibérica Espídica
DANI ORVIZ

¡Historia de España en tres minutos!

En el principio de la gran crónica el gran Dios bíblico con pases mágicos crea un bucólico planeta esférico. Y donde el Atlántico toca el Cantábrico crea una tierra peninsulítica de hombres virílicos y hembras fantásticas. Un edén mítico digno de cántico, lejos del ártico, cerca del trópico...

Pasa el jurásico, pasa el triásico, mientras en rústicas plazas taurínicas hombres prehistóricos hacen estéticas medias verónicas a dinosaurios. Y en una diáspora, el macho ibérico salta el cordón de lo pirenáico y va dejando en cuellos utéricos partes concretas del gen hispánico: a los américos les da lo auténtico, a los asiáticos les da lo práctico, a los gitánicos les da lo rítmico y pa´los negros el poder fálico.

Pasan helénicos, pasan románicos y los barbáricos se hacen católicos. Y en un descuido de tintes épicos, mientras que estamos todos en Bábida, los musulmánicos suben espídicos hasta tocar los montes cantábricos, donde las huestes blancas caucásicas de un par de leches bien hiperbólicas les quitan toda la goma arábiga y los devuelven a tós pa África.

¡Tiempos fantásticos para la lírica! Donde los reyes que son católicos llega un tipejo de acento itálico y, muy histriónico, pide entre súplicas que le financien tres carabélicas. ¡Toma ganancias estratosféricas! Y en nuestro imperio de siglo áurico nunca se pone el astro lumínico. Mas nos devuelven a lo paupérrimo las sucesivas castas monárquicas: los hemofílicos, los sifilíticos, los endogámicos y los mongólicos.

Vienen del norte franchutes cómicos en invasiones napoleónicas.Y por las tierras de las américas perdemos todas nuestras colónicas. Semanas trágicas y cambios cíclicos conservadóricos y progresísticos. Y con el triunfo de lo izquierdístico muchos amigos de las esvásticas se ponen un pelín parabélicos y lo que le hacen a la república, por no caer en lo problemático, se lo describo usando la mímica.

¡Fuera desmanes judeo-masónicos! ¡Fuera lo crítico, fuera lo erótico! Y lo ideológico queda en el ámbito de lo ecuménico y lo eucarístico. Modos de ser carpeto-vetónicos, hombres famélicos y niños tísicos. Spain is typical, Spain is topical...¡Bum demográfico! ¡Viento apertúrico! Traen lo calórico a nuestras costas las sicalípticas suecas magníficas. Victoria pírrica, muere el tiránico. ¡Ya somos libres en lo político, ya no nos manda ningún chupóptero! Pero en lo alto, por sus cojónicos, sigue el borbónico dando portcúllico. (*)

Un demagógico baile ideológico de lo izquierdístico hasta lo céntrico bailan al paso de nuestros votos lo socialístico con lo pepérico. Con lo europédico unión económica. Sedes olímpicas, moneda única. Pufos históricos, vidas de empréstito. Bum urbanístico, crack urbanístico, crack económico. Muerte de clínicas, cierre de fábricas. Y de repente toda la gente vuelve la vista hacia lo izquierdístico. Y nuestros líderes izquierdísticos se dan de ostias como energúmenos. Y nuestros líderes izquierdísticos compran chalets en lo periférico. Y de repente toda la gente vuelve la vista hacia las esvásticas. ¡No pasa nada! ¡Somos simpáticos! ¡Somos graciosos! Toda la culpa es de los de África. Y de esta historia ibérica espídica que ahora se vuelve tan ansiolítica, queda en la fuerza de vuestros dígitos el escribir el próximo capítulo.

(*) Del inglés portcullis: Puerta de rejas de hierro que protegía la entrada de los castillos.

16 de nov. 2018

Entrevista d'Albert Pla a "La Resistencia"

No havia vist mai aquest programa de "La Resistencia" a #0 de Movistar+. És un late night, programa d'entreteniment del tipus que poden fer l'Andreu Buenafuente, Berto Romero o Pablo Motos i, en aquest cas el presentador-humorista és un tal David Broncano, al que no tenia el gust de conèixer.
Albert Pla és un cantautor al que respecto molt perquè li he escoltat cançons potentíssimes i profundíssimes, però que vesteix tota la seva obra d'una capa de senzillesa, despreocupació i provocació. És un personatge que va a la contra, fuig de la fama i dels convencionalismes, va a la seva bola i fa el que li dóna la gana sense importar-li les conseqüències. Ara mateix forma part d'un elenc de gran categoria (juntament amb el Peyu i el Quimi Portet) que facturen "Natura sàvia" els dilluns a la nit a TV3, un programa molt interessant i divertidíssim, que arriba a uns nivells d'humor, enginy i surrealisme que a mi m'encanten.
Doncs bé, l'altre dia em va arribar el vídeo d'aquesta entrevista que li van fer a "La Resistencia" i de la que s'ha parlat molt perquè l'Albert Pla va descol·locar totalment el presentador i el va fer patir durant 20 minuts perquè no va entrar en cap moment al joc al que ell està acostumat i va anr sortint contínuament per la tangent. Hi ha moments delirants...
No us vull dir més... Si teniu 20 minuts i ho voleu provar... ja em direu què us ha semblat.

3 de febr. 2018

"Poeta huevos": per quan necessiteu riure

Fa molts anys que em va arribar aquest petit vídeo i em va fer pixar de riure.
Amb el temps ha anat reapareixent de tant en tant i és d'aquelles coses (com alguns capítols de Mister Bean) que encara que les hagi vist 20 vegades segueixen fent-me petar de riure.
Ara que hi ha moments en que costa de trobar el somriure, us el deixo per veure si en vosaltres té el mateix efecte que en mi.

30 de des. 2017

Crònica d'un tens dinar de Nadal





(copio literalment la crònica que l'usuari @ModernetdeMerda va publicar com a fil al seu compte de Twitter el passat dia de Nadal, com a exemple del que està passant a les llars catalanes com a conseqüència del "Procés" )

Semblava impossible, però ha tornat a passar.

Us situo. Dinar de Nadal a casa dels meus pares. 10 persones, aquest cop. L'àvia Montse, els pares, el tiet divorciat amb els meus dos cosins, i la meva germana Sònia, amb el seu marit i la nena.

La meva mare i la Sònia fa temps que només es parlen per temes purament logístics. El procés ha distanciat mare i filla. Ho sabem tots, i tots intentem gestionar-ho com podem quan arriben aquests dies.

El tiet Santi també és de la corda taronja de la meva germana, tots dos unionistes convençuts, però ell mai no acostuma a treure el tema. Tampoc ho fa l'Òscar, parella de la Sònia. Experiència per una banda, prudència per l'altra.

La meva mare, voluntària de l'ANC i històrica votant independentista, diu que no sap què ha pogut passar-li a la seva filla perquè hagi acabat tan rabiüda. Però sí que ho sap: l'Òscar. "El pijet aquest". Quan ell hi és evita fer-ho evident.

Coneixedora de l'animadversió cap al seu marit, la Sònia, farta, ja va deixar entreveure que potser aquest any no vindrien al dinar de Nadal. "En principi no podrem". Allò no va agradar a la meva mare. "No, Manel, és l'altre que l'incita a fer-ho", li deia al meu pare.

Finalment, però, han vingut. Diria que a última hora els ha fallat el pla que tenien, perquè les cares eren per emmarcar. Han arribat els últims i ella ni s'ha saludat amb la mare; ell i la nena, sí. Encara cuida les formes, l'Òscar.

Tot ha començat a anar malament quan la meva mare els ha dit que aquella d'allà seria la seva taula, una taula petita apartada de la principal, perquè "no comptava que veníeu, m'ho vau dir ahir, i ja ho tenia organitzat d'una manera".

La Sònia s'ha posat feta una fúria. El tiet Santi, veient la malícia de la seva germana, ha intervingut en el tema. "Hi cabem tots perfectament, a la taula principal, Carme". La meva mare ha insistit que no, que ja ho tenia muntat. La resta, ja asseguts, callàvem.

La nena ja s'asseia a la taula petita. La Sònia, però, amenaçava de marxar. Fins que el tiet Santi s'ha aixecat i, agafant plat, coberts i copes, ha dit que ell s'asseuria amb ells tres a la petita. Mirades incòmodes, algun comentari gairebé imperceptible de "va, si us plau".

A la meva germana ja li ha anat bé el suport evident (per fi) del seu tiet, i per això ha optat per acatar la taula petita. Però ja es veia que allò no podia acabar bé de cap manera.

És llavors quan la Sònia ha tret d'una bossa sis ampolles Freixenet -prohibides a casa des del 2013- i les ha repartit per les dues taules abans d'asseure's amb un clarament insolent "bueno, bon Nadal, família".

Ningú ha fet cap comentari, però les mirades ho comentaven tot. I, sobretot, es dirigien cap a la meva mare, que ha fet veure que aquella provocació li era igual. Efectivament, li era igual. Ella ja tenia la decisió presa.

Un minut després, ha dut els galets i la carn d'olla a la taula principal i, a continuació, una plata de macarrons a la bolonyesa a la taula petita, amb un sobreactuat "que aprofiti". Aquella contraofensa ha estat culminant.

A l'Òscar, fluixet, se li ha escapat un "mala puta" al mateix temps que la meva germana, totalment irada, feia el gest d'escopir sobre la plata de macarrons. "¡Se acabó!".

El meu pare ha estat dels pocs que ha sentit el "mala puta" del gendre i de seguida s'ha aixecat, cridant que "ja podeu fotre el camp de casa meva, tu i la teva família".

"Mira, ara sí parla!", li ha respost l'Òscar, retraient-li el seu silenci fins llavors. "Ara sí QUE parla, gilipolles", ha saltat el meu cosí, remarcant molt el QUE. I ha començat una discussió a crits que ha acabat amb un "Golpistas!" per part de l'Òscar.

Ha estat escoltar aquesta paraula i el meu pare li ha ventat al gendre una bufetada severa que ha fet plorar la nena. La meva germana no se'n sabia avenir. "¡Nos vamos!", ha cridat. "Salvatges!".

"Se van las empresas y ahora nos vamos nosotros. ¡Os lo habéis cargado todo!", ha dit l'Òscar mentre agafava l'americana i la nena. "Como lo de la ETA pero más radicales".

En aquell precís moment, l'altra cosina, la Berta, fins llavors desapareguda, ha alçat el mòbil amb el braç i d'allà ha començat a sonar Núria Feliu a un volum impossible. Era el tema "Ja us he reconegut". Preciós. A tope.

Ho ha fet com a acte reivindicatiu. I diria que igual de reivindicativa ha estat la reacció de l'Òscar, ja enfilant el passadís: "La que faltaba. Esta imbécil, viviendo de las subvenciones toda la vida. No me extraña que les guste."

A Núria Feliu no se l'ataca davant de la meva mare. L'Òscar ha comès un error colossal. Però crec que també ha estat un greu error el ganivet de peix que ha sortit volant de les mans de la meva mare.

Un error, sobretot, de càlcul. Perquè en comptes de tocar l'Òscar, el ganivet ha anat a parar al tors del tiet Santi, que també era al passadís per acomiadar-los. Ha caigut fulminat a terra.

Davant aquell intent d'atac, de la butxaca de l'Òscar ha aparegut -no sé com- una pistola i el boig ha començat a bramar, amb la nena en braços, "ganamos una vez y os volveremos a ganar!". Ha disparat al sostre. Horrorós.

La Sònia, folla: "¡Óscar, aquí no!". I se l'ha endut escales avall, marxant ella i la seva família d'aquella casa probablement per sempre. Qui sap si els tornarem a veure mai més.

A tot això, els cosins han anat corrents a socórrer el seu pare i m'ha semblat intuir des de lluny que encara era amb vida. En tot cas, se l'han endut corrent cap al Clínic, no ho sé, ja ens ho explicaran.

A la meva mare no li ha sabut gens de greu la situació, perquè "no és el primer cop que passa una cosa així ni serà l'últim, ja ho sabeu". I sobre el tiet, ens ha instat a que ens calméssim perquè "¿és unionista o no és unionista?". Té raó.

Ara camino pel passadís i fa basarda veure-hi aquell forat de bala. Quan penso que podria haver anat a parar a qualsevol de nosaltres... Normal que al final els galets no tinguessin gust de res, amb l'angoixa que acumulàvem. No hem dinat bé.

Pel que he anat veient a tot arreu, però, el que ha passat avui a casa ha passat més o menys a tots els dinars de Nadal. Vaja, res que no hagi passat els últims anys repetidament a cada llar de Catalunya.

Encara recordo el Nadal del 2013. Fou l'últim any bo. Aquell any encara érem 23 a taula. I fins aleshores no havíem parlat mai de política.

8 de set. 2017

"Mongetes" (nou curtmetratge)

He fet un altre curtmetratge! M'ha agafat fort això de jugar a fer pel·lícules...
Després de l'experiència iniciàtica de "El repte" i les divertides 2 parts de "El Comitè", quan vaig començar vacances tenia una petita idea per fer-ne una altra durant l'estiu.
La idea inicial era el fet que no m'agraden les mongetes i les associava a la tristesa, a la marxa fúnebre... A partir d'aquí em van sorgir unes quantes imatges comparant aspectes d'una partida de dòmino i les mongetes... Mica a mica ho vaig anar lligant tot amb un petit guió que donés sentit a tot plegat i que hi donés un gir paradoxal.  
Vaig decidir músiques, vaig organitzar un storyboard detallat i un pla de rodatge i vaig coordinar les sessions de rodatge amb tots els implicats: els 4 de casa meva, la meva sogra i el Pablo...
Hi ha hagut algunes seqüències més elaborades, moltes preses dolentes abans d'aconseguir la bona i la feina d'anar-ho sincronitzant tot plegat en el muntatge. Aquest cop també he hagut de fer una mica d'efectes especials escatològics i hi ha anècdotes divertides de rodatge.
El 16 d'agost vam fer la pre-estrena amb tots els actors a Calafell i després vaig acabar d'ajustar detallets fins que ja el vaig donar per acabat.
Fer una pel·lícula és com un viatge: t'ho passes bé quan la prepares, quan la fas i, a posteriori, cada cop que la tornes a veure o algú te'n parla. O sigui que... mireu-la i parleu-me'n! Feu-me arribar les vostres impressions i digueu el que us agradi, però també critiqueu allò que no trobeu prou encertat...
Apa, espero que us agradi!

26 d’oct. 2016

Un fart de riure!

Va tan bé quan et pots fer un bon fart de riure!!!
I jo l'altre dia, a través del facebook, vaig ensopegar amb un vídeo en que uns monjos tibetans feien un joc amb el qual es divertien moltíssim i vaig acabar plorant de tant riure...
Fins i tot penso que tindria molt èxit si el practiquéssim aquí a les festes majors o gimcanes populars. Només necessitem 2 bidons, 4 matalassos i 2 catifes... i moltes ganes de riure de nosaltres mateixos i dels del nostre voltant.
Gaudiu-lo!

15 de gen. 2016

No ho intenteu a casa vostra...

"¡¡No lo intenten en sus casas!!" 

Recordo haver sentit aquesta frase vàries vegades en programes de tele quan estaven a punt de fer alguna "proesa" sorprenent que si algú intentés fer a casa seva segurament acabaria en desgràcia.
I aquesta és la meva recomanació respecte del que us explicaré a resultes d'un "innocent" partit de futbol entre pares i fills.

Els pares i mares de l'equip de futbol del Roc havíem organitzat un dinar de germanor després del darrer partit. Una barbacoa allà mateix, al camp de futbol, que algú va insistir a dir que havia d'acabar amb un partit de futbol entre pares i fills...
Quan va acabar el dinar i malgrat les evidències, tot va anar abocant-se a la fatalitat. I les evidències eren: les panxes d'alguns pares, la boca pastosa i les rialles indeturables en alguns que havien anat "regant" convenientment el dinar (i els preparatius previs i la sobretaula...) i la precària coordinació de moviments...
Els nens, competitius de mena, es morien de ganes de jugar contra els pares, conscients que la seva victòria seria d'escàndol. I els pares també teníem una part que es delia de tornar a empaitar una pilota i fer-ho en aquest ambient festiu... Però una altra part tenia encesos tots els llums d'alarma!!
Jo mateix havia dit en to de broma que havíem de jugar amb una ambulància allà al costat i tenia el pressentiment que un o altre acabaria prenent mal. Jo mateix en vàries ocasions havia acabat aventures semblants amb algun esquinç al turmell o lesions similars i mentre tothom esperava passivament l'inici del partit em vaig dedicar a anar fent estiraments per no patir cap estrebada.

I quan va començar el partit em vaig trobar bé i vaig fer alguna jugada sorprenentment digna, fins al punt que el Roc em va dir:

- Papa, per què no vols jugar mai a futbol amb mi...? Si ets molt bo...

I això devia inflar tant el meu ego que vaig extramotivar-me i en la següent jugada vaig encarar l'entrenador dels nanos (que reforçava el seu equip) per intentar prendre-li la pilota. Evidentment em va driblar però jo vaig veure la possibilitat de llençar-me i prendre-li la pilota.
I quan vaig caure vaig notar una sensació molt estranya al dit de la mà que havia recolzat a terra i vaig saber que m'havia fet mal. Em vaig mirar la mà i em vaig esgarrifar... feia un moment que aquell dit no anava posat d'aquella manera!!!
Immediatament vaig anar al bar a demanar gel i li vaig dir a l'Anna:
- Anem, que m'he trencat un dit!

Estava clar que m'hi havia fet una luxació perquè el dit havia sortit de la seva col.locació natural, però també podia ser que m'hagués trencat ossos, tendons o lligaments... No és que em fes molt mal, però pensar en tot el que vindria quan arribés a l'hospital i me l'intentessin posar a lloc em feia esborronar...

Vam anar a l'hospital i, malgrat que hi havia molta gent, vaig anar passant per la via directe cada cop que ensenyava el dit.
El primer metge me'l va començar a posar a lloc però em va dir que el notava molt inestable i que potser hi havia fractura.
Vam fer radiografies i vam descartar-ho.
Va continuar manipulant-lo i va fer-m'hi un embenatge amb una fèrula de guix.
Radiografies de control i, cap a casa amb uns calmants que mantinguessin l'efecte del que m'havien punxat al cul.
Una setmana d'immobilització amb un diagnòstic de subluxació i forta contusió.

Però al cap de dos dies, el dolor era igual o pitjor i tenia la mà ben inflada i d'un color cada cop més grogós i lleig o sigui que vaig tornar a urgències.
Després de la preceptiva espera em van dir que aquell edema era per falta de moviment, però també van veure que la posició en que m'havien immobilitzat el dit era poc funcional i van decidir refer-me l'embenatge.
Quan em van començar a manipular la mà em feia mooolt mal i van dir-me que podria molt ben ser que tingués algun lligament trencat o esquinçat. Van decidir enguixar-me'l i derivar-me a l'especialista de mans perquè quan retirés el guix comprovés i valorés com estava tot. Si la lesió era lleu potser amb les setmanes d'immobilització s'arreglaria i si no...

Amb aquests pensaments vaig marxar a casa. Aquests pensament i una immensa picor a l'avantbraç, on havia dut els dos dies l'embenatge.

L'endemà al matí em vaig llevar amb la mateixa picor i tota la pell vermella i irritada. M'hi vaig posar una crema hidratant per a pells atòpiques i vaig anar a la feina. Al migdia em seguia fent molta picor i quan vaig mirar-me el braç el tenia lletgíssim, ple d'ampolles ataronjades que supuraven...
Al migdia m'hi vaig posar una altra pomada, però a les 5 estava pitjor i vam decidir anar a urgències altre cop.
Després d'una nova llarga espera, la tercera en 4 dies, em van dir que havia patit una reacció al·lèrgica al primer embenatge que m'havia provocat un flictema amb sobreinfecció. Em van receptar un tractament antibiòtic i una pomada amb corticoïdes...

I així estic ara mateix...

Amb la mà enguixada, handicapé, limitat i sobrecarregant de feina domèstica la pobra Anna (no puc conduir, ni rentar plats, ni planxar i trigo el doble a dutxar-me, vestir-me, etc).
Amb un braç de leprós que he d'anar curant diversos cops al dia i va millorant lentament.
Sense saber què em trobaran quan el dia 1 de febrer em treguin el guix (la previsió més pessimista és que em trobin un lligament trencat i m'hagin d'operar... espero que no!!!).

I tot això per culpa d'un innocent partit de futbol entre pares i fills!!! O sigui que, si us ho proposen, feu cas del titular d'aquesta notícia i... no ho intenteu!!

P.S. La pròxima notícia us explicaré què és el millor de luxar-se un dit...

Xerrada "tècnica i tàctica" de l'equip dels "pares" abans del partit.

Inici del partit, jo amb pantalons vermells al fons de la imatge.

Primera visita a urgències per reduir la luxació.

Embenatge inicial.

Guix després de la segona visita a urgències.

Reacció al.lèrgica a l'embenatge: 3a visita a urgències.

Flictemes amb sobreinfecció...el regal final...

15 de gen. 2015

Txapastro

Aquí teniu una vinyeta dels mítics "Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio" (creacions del gran Ibáñez). Recordo l'expressió que titula la notícia en boca del meu germà i no sé si és una paraula basca o una invenció més de les seves, però em fa riure: TXAPASTRO! Aplicat a algú que fa malament les coses que intenta fer bé, una mena de Mister Bean total...
I avui riurem una mica perquè a casa nostra tenim un "txapastro" dels bons...

Els meus ulls han vist coses que no creuríeu...
  • com entaforar dins la bossa d'entrenar la roba de futbol de manera totalment caòtica i antihigiènica, amb la sola enfangada d'una bota en contacte directe amb la tovallola molla i arrugada, els mitjons convertits en pilotetes que surten de l'assecadora ben molls, el xampú destapat...
  • com rentar-se les mans amb escasses gotes d'aigua i absència de sabó de manera vertiginosa o com pentinar-se només amb la imaginació i voler convèncer els altres que s'ha fet...
  • com acabar de fer "popo", aixecar-se alegrement i retornar a l'activitat anterior, sense adonar-se que no s'ha tibat la cadena del vàter ni s'ha tancat la porta, de manera que s'està escampant generosament la fragància per tota la casa...
  • com estar sol jugant a futbol al terrat i, sense cap adversari a qui poder donar les culpes, interrompre bruscament l'entrenament amb uns esgarips esgarrifosos. Hi anem corrent i ens podem trobar el "xapastro" cargolat per terra amb el genoll ensangonat i un morat que durarà setmanes, sense que mai puguem arribar a entendre com es va produir la situació...
  • com trencar la clau d'una porta blindada per l'emoció d'arribar el primer i una força desmesurada, amb tan mala fortuna que la clau va quedar dins del pany, va ser impossible d'extreure i vam haver d'anul.lar la porta blindada...
  • com posar repetidament les mànigues dins del plat mentre dina o sopa, sucant-les a l'oli o al suc de tomàquet... i quan l'escridassem perquè s'ha tacat, ho nega i pretén demostrar-ho girant el braç... sense recordar que hi duia el got ple d'aigua i... és clar... mullader a les estovalles de propina...
i, per acabar, la més recent que ha provocat que en faci aquest petit recull:
  • com estar jugant a bitlles amb la Wii i, tot fent broma, agafar embranzida per llençar la bola. En el moment del llançament estar tan dins de la partida que el comandament surt volant amunt, amunt, amunt fins que toca el sostre del menjador i cau a plom darrera de la pantalla de la tele... (per sort, tot continua funcionant perfectament).
En fi, aquests dies hem rigut una mica amb l'Anna recordant aquestes anècdotes i la facilitat que té el nostre estimat "txapastro" per fer disbarats sense cap mala intenció per part seva. I m'ha semblat que seria divertit compartir-ho amb vosaltres i que us podia fer riure, però... m'heu de fer un favor...

...no li digueu a ell ni us en rigueu 
perquè li sabria greu i s'enfadaria...
Que quedi entre nosaltres... ;-)


31 d’ag. 2014

L'11-S i el 9-N ho hem de fer de "puta mare"

Divertit i enginyós vídeo de l'humorista Peyu que juga amb els diferents derivats de la paraula "puta" per acabar dient que "...l'11-S i el 9-N ho haurem de fer de puta mare perquè ens hi juguem la nostra reputació..."



Putes por vilawebtv

25 d’ag. 2014

Les Crocs assassines

Aquesta historia comença el dia 29 de juny.
En una innocent festa d’aniversari d’uns amics dels nostres fills a Calders em vaig trobar de cop i volta jugant un partidet de bàsquet. El problema és que, com que no hi comptava, m’hi vaig posar tal i com anava calçat, amb les Crocs d’estar per casa. Evidentment no era un calçat adequat, però vaig pensar que per fer 4 tirs amb uns quants pares més per passar l’estona, no passaria res... Però sí que va passar. En algun moment el peu va anar per un cantó i les Crocs per un altre. I quan vaig acabar el partidet ja vaig notar que tenia dos dits del peu dret inflats, lleugerament morats i sentia com bategaven intensament... m’havia fet mal.
De seguida m’hi vaig posar gel, però l’endemà tot feia més mala pinta i vaig anar d’urgències a l’hospital preparat perquè em diguessin que m’havia trencat un o dos dits del peu. Per sort les radiografies van descartar cap fractura i tot es va quedar en un esquinç, un embenat i un parell de setmanes de repòs que van interrompre la meva il.lusionant evolució en el món del running (com ja vaig explicar en una altra notícia).

Tothom em va “renyar” pel fet d’haver-me arriscat a jugar a bàsquet amb aquell calçat i jo reconeixia la meva falta, però avui ha passat una cosa que em fa posar en dubte aquell diagnòstic...

Avui, 25 d’agost, anava tranquil.lament pels carrers de Calafell. Havia anat a tirar una bossa al contenidor i em dirigia a la platja a recollir el para-sol i les cadires. Quan he passat per un pas de vianants mullat he notat clarament com les Croc me la tornaven a jugar: la del peu dret ha relliscat mentre l’altra s’ha quedat clavada i he notat clarament com el dit gros del peu esquerre es doblegava d’una manera forçada, més enllà del seu límit natural... De seguida m’ha fet mal i ha començat a sortir sang de la base de l’ungla. He arribat a casa, m’hi he posat gel i quan he notat com s’inflava i els batecs bombejaven intensament en aquella zona, he vist clar que tocava tornar a anar a Urgències.
L’exploració mèdica ha dictaminat que novament havia esquivat la fractura, però m’havia fet una distensió de lligaments que torna a precisar un embenatge, antiinflamatori i un nou repòs que em tornarà a fer aturar el meu programa d’exercici físic... però aquest cop tinc la consciència tranquil.la.

Jo no estava fent cap imprudència, passejava tranquil.lament pel carrer i ara tinc clar que tant avui com aquella vegada de finals de juny, han estat les Crocs, les que amb total alevosia han atemptat contra la meva integritat física. No sé què pretenien amb aquesta sèrie d’atemptats, però tinc clar que no m’arriscaré a un tercer intent: avui mateix he demanat que me’n comprin unes de noves i aquestes seran executades sense judici previ ni possibilitat d’indult.
El càrrec?
Intent d’assassinat
El càstig?
Pena de mort.



20 d’ag. 2014

Torno a tenir internet (riure per no plorar)

En la darrera notícia us explicava que estava sense internet. Cada any quan anem a Calafell comprem una tarja per a un mòdem i així podem connectar-nos amb l’ordinador portàtil. Però aquest any ens ho han posat molt difícil…
La tarda abans de marxar (nosaltres sempre amb temps…) l’Anna va anar a la botiga Vodafone del Carrefour. Duia el mòdem i va demanar una tarja nova. Allà, després d’esperar-se, li van dir que el que havia de fer era recarregar la tarja que ja hi havia i que això no ho podien fer a la botiga sinó que ho havia de fer per internet des de la pàgina de Vodafone.
Primera mentida i incompetència del personal de botiga...

Jo des de casa vaig entrar a la pàgina web, m’ho vaig anar mirant i, com que no ho veia clar, vaig trucar al telèfon d’assistència on després d’escoltar uns quants menús d’aquells de veus enregistrades que et van demanant opcions vaig aconseguir parlar amb una persona humana que em va demanar disculpes en nom de l’empresa i em va explicar que la meva tarja ja estava caducada (cosa que jo ja suposava perquè són targes de prepagament que només comprem per a un mes i si no es recarreguen queden anul.lades) i que el que havia de fer era comprar una altra tarja de prepagament nova en una botiga.
Això és el que ja havia anat a fer l’Anna, però una incompetent li va dir que no ho feia bé... Grrrr!!

Quan vam arribar a Calafell vam anar a la botiga Vodafone per comprar la tarja en qüestió i vam veure que aquella botiga era un caos. Us ho dic en base a l’observació directa que en vaig poder fer durant les hores que m’hi vaig passar en diferents estones de diferents dies...
Hi havia 3 dependents, tot i que semblava que només l’encarregada sabia de què anava tot, perquè els altres dos a cada venda li havien de demanar coses davant dels clients. A més a més tenen el costum (per a mi molt desencertat) d’atendre més d’un client a la vegada. Et comencen a atendre i mentre busquen una cosa a l’ordinador ja li demanen al següent client què vol. Llavors tu t’has d’esperar, quan ja t’estaven atenent. I a més, mentrestant els sorgeixen dubtes que han de demanar a l’encarregada i et segueixes esperant per partida doble... També estan abonats als problemes logístics... Un dia no tenien connexió i a la meitat dels clients que van atendre mentre jo m’esperava els van haver de dir que tornessin més tard perquè no podien solucionar-los el problema... ni tan sols donar-los preus d’algun telèfon...! Un altre dia van haver de fer tornar a un repartidor perquè no trobaven els paquets que havien de donar-li... Un altre dia no tenien sobres encoixinats per poder enviar paquets... Molts clients sortien d’allà renegant perquè s’havien d’esperar molta estona en va i alguns era la 5a vegada que passaven per a la mateixa cosa i cada cop marxaven amb les mans buides...
A mi també em va tocar...


El dia 14 vaig comprar la tarja de prepagament després de passar-hi molta més estona de la que jo hagués volgut. Primer esperant que em toqués la tanda (perquè la botiga sempre està plena com un ou hi vagis a l’hora que hi vagis) i després omplint el viacrucis de preguntes i preguntetes fins a formalitzar la venda (DNI, nom, data de naixement...).
Vaig arribar a casa, ho vaig instal.lar i... tot anava bé.
Durant el dia 14, 15 i 16 vaig poder-me connectar amb normalitat, vaig mirar el correu, el bloc, el facebook... Però el dia 16, de cop i volta, va desaparèixer la connexió. Vaig tancar i tornar a obrir, desinstal.lar i tornar a instal.lar, mirar els paràmetres de la configuració... tot el que jo sabia fer, però em seguia donant el mateix error i vaig veure que hauria de tornar a anar a la botiga a veure si m’ho podien solucionar. I només de pensar-ho ja em venien tots els mals...
L’endemà era diumenge i la botiga estava plena. Vaig decidir que hi aniria el dilluns a primera hora i vaig buscar una botiga d’informàtica per tenir un “Pla B”, amb la poca confiança que tenia en el “Pla A”. Per sort hi havia una botiga d’informàtica en el mateix carrer, un tros més amunt.

El dilluns dia 18 a primera hora em vaig presentar amb el mòdem, la targeta i el portàtil i per sort em va atendre el noi que semblava tenir algunes nocions informàtiques i que es va oferir a mirar-s’ho (crec que les altres 2 no haguessin pas engegat el portàtil i se m’haurien tret de sobre amb raons). Va mirar la configuració, va canviar l’error del número APN que em donava, va canviar aquest número per veure si solucionava el problema, va desinstal.lar i reinstal.lar el dispositiu... Finalment va obrir el mòdem i va mirar la tarja SIM i li va semblar que podia ser defectuosa. Ho va consultar amb l’encarregada que va corroborar la seva versió. Semblava que ja havien trobat el problema. Només calia fer un duplicat de la tarja SIM (que em costaria 5’00 euros que després podria reclamar telefònicament al telèfon d’atenció al client... quin rotllo!!!) i tot tornaria a funcionar. Però... en aquell moment tenien una fallada del sistema i no podien fer-me el duplicat... Havia de tornar i em van dir que una bona hora (per no trobar massa gent) era just abans de plegar o a primera hora de la tarda.
A dos quarts de dues vaig deixar la meva gandula a la platja i vaig tornar a anar a la botiga on, aquest cop sí, van poder-me fer el duplicat de la tarja.
Havent dinat vaig tornar a provar i... cosa que tenia bastant clara (digueu-me visionari...), vaig comprovar que persistia exactament el mateix error, tot i que jo ja tenia 5’00 euros menys...

Deu minuts abans de l’hora d’obrir ja estava fora de la botiga per ser el primer de la cua, carregat amb el meu maletí, que devia semblar el cobrador del frac... Evidentment van obrir una mica tard però vaig ser el primer i els vaig dir que seguia tot igual. Aquest cop el noi em va adreçar a l’encarregada que va barallar-se una bona estona amb el meu problema (això sí que no li puc retreure), van provar de posar la meva tarja SIM en un altre mòdem, va mirar tots els paràmetres de configuració... però al final li va semblar que devia ser un problema d’actualitzacions entre el meu mòdem ja antic (fa un parell o tres d’anys que el fem servir) i la tarja nova. Solucions? A algunes botigues de Vodafone hi ha tècnics que solucionen aquests problemes i la més propera era la de Vilanova i la Geltrú o bé podia anar a l’informàtic del mateix carrer. Els sabia molt greu no poder-me solucionar el problema, no podien pas retornar-me els 5’00 euros que havia llençat fent un duplicat de la tarja i bones paraules, un somriure i... el següent?

No tenia cap ganes d’anar fins a Vilanova i la Geltrú i estava fart de la botigueta caòtica o sigui que vaig encomanar la meva ànima a l’informàtic del mateix carrer, que està contentíssim de la incompetència de les botigues de les empreses de telefonia (al mateix carrer hi ha la de Movistar, la de Vodafone, la de Phone House i la d’Orange... i després ell fent-se la barba d’or arreglant tot el que els incompetents no saben arreglar).

Li vaig exposar el problema, li vaig deixar tot l’equip i em va dir que segurament només seria un problema de configuració i que el podria arreglar per 20’00 euros, tot i que a vegades feia falta desinstal.lar i reinstal.lar el Windows i llavors, podria costar-me entre 40’00 i 50’00 euros.
Vaig respirar fons i vaig esperar que se solucionés amb l’opció barata perquè  ja portava 15’00 (tarja Vodafone) + 5’00 (duplicat de la tarja) + 20’00 (pressupost barat de l’informàtic) = 40’00 euros!!! Més 1’00 euro que vaig gastar per connectar-me a un ciber i posar la notícia anterior informant els lectors del picalapica de la meva desconnexió...

L’endemà, dimarts dia 19 a la tarda (quan ja portava 3 dies sense internet) vaig anar a recollir el portàtil tal i com havíem quedat. El noi em va dir que no havia pogut solucionar-ho, que potser el mòdem era defectuós perquè l’havia provat en un altre ordinador i tampoc no anava. Abans, però, necessitava el número de línia d’aquell mòdem per fer una darrera consulta a Vodafone. Li vaig donar i davant meu va trucar al telèfon de la companyia. Després de fer totes les ziga-zagues a través del contestador automàtic va penjar sense haver pogut parlar amb cap persona i dient-me que li havien donat un darrer missatge que deia que la meva tarja no tenia saldo... No podia ser!! si només m’hi havia connectat 2 dies!! I cada estiu em durava tot un mes!!
No va rendir-se i va tornar a trucar intentant parlar amb una persona i... ho va aconseguir. Va anar exposant el problema i finalment quan li van començar a demanar les dades personals em va passar el telèfon a mi i vaig acabar parlant amb una operadora superamable que em va demanar disculpes en nom de Vodafone i em va dir que el problema era que a la botiga no m’havien activat la tarja. Per això només havia pogut gaudir durant 2 dies de la connexió (perquè, de regal amb la tarja hi ha 2 dies gratuïts) i per això ens havia donat un missatge que no hi havia saldo (perquè en realitat encara no s’havia activat el saldo).
Amb una simple activació telefònica va activar la targeta i allà mateix vaig poder comprovar com, efectivament, ja tornava a tenir connexió!
O sigui que tot el problema en realitat només era la incompetència dels de la botiga que no m'havien activat la tarja... IN-CRE-Ï-BLE!! I per culpa d'això havia passat un munt d'hores en aquella botiga, m'havia passat 3 dies sense internet i m'havia gastat 21'00 euros inútilment.
Perquè l’informàtic, molt amable, em va cobrar només 15’00 euros (tot i que ell havia fet la seva feina, però ho havia acabat solucionant només fent de telefonista...). I jo em vaig quedar amb les ganes d’anar a la botiga de Vodafone i dir-los que són uns incompetents, però... cada cop que hi passo està plena com un ou i... em fa molta mandra entrar-hi.
Oi que ara ja ho tinc solucionat? Doncs, ja està bé.
Torno a estar online!

11 d’ag. 2013

Parlar sense dir res

Estimats lectors,
el desenvolupament continuat de les diferents formes d’activitat previstes facilita la creació d’un bon sistema de participació general. De la mateixa manera si reforcem i desenvolupem adequadament les estructures podem garantir la participació d’un important grup en la formació dels elements generadors. Hi ha experiències riques i diverses que mostren que una aplicació indiscriminada dels factors que poden confluir-hi ens obliguen a una anàlisi exhaustiva dels elements generadors. Malgrat tot, no podem oblidar que l’inici de l’acció general de formació de les actituds ens exigeix la precisió i la determinació del model de desenvolupament...


Corria el curs 96-97 quan va arribar a les meves mans un full fotocopiat que es titulava “Cómo hablar dos horas seguidas sin tener nada que decir”. Amb el Jaume Serra l’havíem comentat i fins i tot havíem fet algun experiment per veure si funcionava.
Aquests dies, endreçant papers dels meus 22 anys de mestre, l’he trobat. I he mirat si podia trobar-lo a internet i... sí...es pot trobar (aquest és un dels llocs on podeu trobar-lo). M’ha fet gràcia recuperar-lo i per això us l’ofereixo al picalapica.
Combinant aleatòriament les diferents caselles de la taula es pot anar bastint un discurs enfarfegat i incomprensible, però segur que posant-hi èmfasi i molt de morro encara podríeu aconseguir una ovació del públic que us escoltés.
Les primeres línies d’aquest article eren un exemple de com utilitzar-lo.
Ho voleu provar? ;-)

3 de maig 2013

2 vídeos per somriure

De tant en tant a través del facebook trobo coses interessants, enginyoses, ocurrents...
Avui vull compartir 2 vídeos. Tan de bo us agradin i us dibuixin un somriure:

1.- Un curiós i divertit anunci d'una marca d'aigua mineral francesa (Evian). El vaig trobar a través del Bermu de Calders.


2.- Un vídeo musical fet per dues noies que canten "a capella" i només amb l'ajut de percussions corporals i d'unes tarrines de mantega buides una cançó que jo no coneixia (és d'una tal Robyn). Em va arribar a través del Xavier Serrano.

8 de des. 2012

Keep calm and speak catalan


L'any 1939, el Govern Britànic va idear uns cartells amb el lema "Keep calm and carry on" ("Mantingues la calma i ves continuant") per generar optimisme entre la població davant la possibilitat d'una imminent invasió de les tropes alemanyes.
Ara en Josep Maria Ganyet (informàtic, professor universitari i col.laborador de RAC1) n'ha fet aquesta adaptació ("Mantingues la calma i parla català") per protestar contra la reforma de la llei d'Educació que promou el ministre espanyol José Ignacio Wert.
I la iniciativa s'està escampant com la pólvora per la xarxa.
Des d'aquí la secundo i en faig difusió.
Més informació:

1 de des. 2012

Curt d'animació

Cap de setmana.
Descans i diversió.
Anem al cine?
Només són 6 minuts...però boníssims!!
PIGEON: IMPOSSIBLE 

14 de nov. 2012

L'enginy de l'humor polític

Els últims mesos hi ha hagut molt moviment social i polític a Catalunya. Se n'ha parlat molt als mitjans de comunicació, hi ha hagut declaracions i contradeclaracions, fets i paraules, però per a mi un dels aspectes més interessants de tot aquest moment històric és la capacitat de reflexar la realitat (o almenys una interpretació de la realitat) a través dels acudits gràfics, barrejant informació, opinió, enginy i humor.

Al llarg d'aquest temps n'hi han hagut alguns que m'han fet molta gràcia o he trobat molt encertats i avui us els exposo aquí en forma de petit recull tot i que segurament ja els devíeu haver vist.
Perdoneu que no hagi tingut el temps d'anar recollint-ne l'autoria. És per això que no les cito, tot iq ue en alguns casos ja consta dins del mateix acudit.

La realitat supera la ficció.

Cada cop que obren la boca neixen més independentistes.

La Constitució: arma i cadena.

La metàfora del Titanic dóna per a molt.


Es pot dir més alt, però no més clar.

Impossible de connectar dues realitats tan diferents.

9 de nov. 2012

Humor cooperatiu

Va: avui una xorrada.
A la meva escola cada any els alumnes de 4t d'ESO venen polvorons i bombons per recollir diners per al viatge de final de curs. Als mestres ens passen classe per classe i ens fan la comanda.
L'altre dia, l'Antonello (creatiu i divertit, que sempre en té una per dir o per fer) va penjar la llista de les comandes perquè cadascú pagués i recollís la seva.
Va encapçalar-la amb aquest títol:
Tothom sap que "polvo" té un significat de caràcter sexual. i que pot tenir com a conseqüència el "bombo". La conya estava servida.
Jo havia demanat una caixa de polvorons i una de bombons i per tant  a la llista hi posava:

ELADI = 1 polvo, 1 bombo

I jo vaig pensar: 100 % d'efectivitat!!
I després vaig pensar en les diferents possibilitats: polvos sense bombo i bombos sense polvo.
I vaig voler contribuir a allargar la broma a partir de la idea inicial de l'Antonello:




Es veu que a alguns els ha fet gràcia però que als més joves els faltaven referents bíblics ( "què és Sodoma i Gomorra?") o cinèfils ("qui és Buffalo Bill?"). 
Sigui com sigui hem fet una sessió d'humor cooperatiu: un comença, un altre ho continua i ves a saber si algú altre encara hi tindrà alguna cosa més a dir.
I això és tot. 
Ja us he dit que avui era una xorrada...

31 d’oct. 2012

Bona Castanyada!

Jo no celebro massa aquesta festa. A casa l'Anna fa panellets i potser la nostra vivència de la Castanyada s'acaba aquí. Però m'ha encantat aquesta il.lustració del Joan Turu (de qui ja he ensenyat alguns dibuixos preciosos en notícies anteriors). I també la seva càrrega ideològica: contra la globalització del Halloween, que s'escampa com l'escuma entre els nostres infants i joves, la nostra tradicional Castanyera passa a l'acció. 
I m'ha semblat divertit i interessant compartir-la i recomanar-vos un cop més la plana d'aquest "artista anònim".


5 d’ag. 2012

Pepe Rubianes

La idea d'aquesta notícia fa molts mesos que m'acompanya discretament esperant el seu moment de sortir al Picalapica:
  • El 22 de desembre de 2011, en una notícia que es deia "Titulars" escrivia: "El 23 de desembre s'estrena als cinemes un documental sobre el genial actor i humorista Pepe Rubianes. El documental està realitzat per Manuel Huerga i es titula "PEPE & RUBIANES". Es veu que des de la seva mort al març de 2009 els seus amics (Bozzo, Flavià, Serrat, pare Manel... autoproclamats "Las viudas de Rubianes") s'han anat trobant i una d'aquestes trobades serveix de fil argumental per recordar la vida i obra de l'enyorat artista. Fa molt de temps que no vaig al cine (excepte pel.lícules infantils), però intentaré fer una escapada aquestes vacances de Nadal..."
  • El 31 de maig de 2012, en una notícia titulada "Per als lectors" posava: "...I això que tinc idees per escriure i temes recollits en una llibreta: sobre els números, sobre Rubianes, sobre Charlot, sobre educació, els darrers llibres i còmics que m'he comprat (tot i que no tinc temps de llegir-los)..."
No vaig trobar el moment d'anar al cinema, però vaig tenir la sort que uns mesos després "El Periódico" va oferir el DVD del documental juntament amb el de l'espectacle "Rubianes solamente". I vaig comprar-lo. I vaig veure'l. I vaig disfrutar de l'humor irrepetible del gran Pepe Rubianes.
Ara mateix acabo de veure un vídeo (el primer gag de l'espectacle "Rubianes solamente") per inserir-lo al final de la notícia i he tornat a riure i a treure'm el barret davant d'un artista amb unes grans qualitats:
  • D'entrada s'enfrontava al públic amb les úniques armes de la seva veu i la seva expressió corporal (sense vestuari ni decorats ni cap gran muntatge), però segur de defensar un text que havia ideat amb el seu gran enginy, ironia, sarcasme i capacitat crítica que sintonitzava ràpidament amb el seu públic.
  • Una altra "marca de la casa" era el seu ús de les paraulotes (en grans quantitats i sense cap mena d'autocensura) i el domini de les onomatopeies combinades amb la mímica per reforçar el seu discurs o a vegades fins i tot per definir paraules i situacions.
  • Un gran domini de la improvisació, tot i que en realitat els seus monòlegs estaven molt guionats, combinada amb una verborrea inaturable. En una ocasió a TV3 el Toni Soler li va fer una entrevista de 9 hores ininterrompudes que van titular "L'entrevista del Mil.lenni" i era típic en les entrevistes que li feien els seus amics (el mateix Toni Soler, Buenafuente...) que comencessin trencant el guió i es passessin l'estona divagant i trenant uns diàlegs divertidíssims que feien disfrutar tothom, començant per ells mateixos.
  • Una altra característica és precisament aquesta pertinença a un grup d'artistes divertits però compromesos amb iniciatives solidàries (Manel Fuentes, Joan Manel Serrat, Joan Lluís Bozzo, Carles Flavià, El Tricicle...) que desprenien un bon rotllo increïble i s'ajuntaven per recaptar fons a les gales benèfiques "Guanya't el cel amb el Pare Manel".
  • Els seus espectacles eren clarament ideològics, a favor de les tendències polítiques d'esquerres i de les classes populars i atacant frontalment els polítics de dretes (amb menció especial a l'Aznar que va rebre més insults que ningú) i les jerarquies eclesiàstiques.
Segur que hi havia una part de públic que no li perdonava el seu llenguatge malparlat o els insults exagerats, però penso que rere aquest castell de focs hi havia un artista intel.ligent, crític, divertit i original que va saber crear una manera molt personal de fer teatre i que va comptar sempre amb el favor d'una gran majoria del públic que omplia les platees dels seus espectacles i eren capaços de repetir funció diverses vegades.
Un artista irrepetible que es mereixia aquest petit homenatge al Picalapica i que perdurarà durant molt temps en la nostra memòria. I abans de deixar-vos amb dos vídeos (el primer gag del "Rubianes solamente" i una versió amb un Rubianes molt més jovenet declamant el famós gag de "Las tapas") no em puc resistir a "embrutar" aquest espai amb alguns dels seus exabruptes que -què hi farem- a mi encara em provoquen un somriure:
  • "A mí, la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás, que se metan a España en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario; que vayan a cagar a la puta playa con la puta España, que llevo desde que nací con la puta España, vayan a la mierda ya con el país ese y dejen de tocar los cojones" (resposta en una entrevista a "El Club" de TV3 que el va dur als tribunals). 
  • "Después está el facha. Nunca falta el facha de rigor. Notarán la presencia del facha por el olor a mierda que despide desde la butaca. Si se va, déjelo que se vaya. Que vayan a cagar que es donde ellos están bien, entre la mierda que es lo suyo. Esa mierda que sacan por su puta boca cuando hablan y por el puto culo cuando cagan. Es el mismo material que les recicla a esos hijos de la gran puta. A la mierda con ellos."   
  • "Chupapollas con bigote que le hace la pelota al gran hijodeputa de las americas" o "...con esa sonrisa de hiena follándose a un conejo...". (referint-se a Jose María Aznar).
 Fins a sempre, Rubianes!