Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

28 de febr. 2019

Brussel·les: quin regalàs!

El dia 18 de febrer era el meu sant i, al vespre, l'Anna i els nens em van fer un regal totalment inesperat. Després d'unes quantes pistes es va destapar la sorpresa: al cap de 2 dies ens n'anàvem tots 4 a Brussel·les aprofitant els 4 dies festius de La Llum. Una ciutat on només havíem fet una visita llampec, l'Anna i jo, el desembre del 2017 en la manifestació de suport al president Puigdemont, sense haver tingut ocasió de veure res.
Uauh! Quina il·lusió!! Però també... quin atabalament... preparar el viatge en 2 dies...
Però tot va anar mooooolt bé!

DIMECRES 20 DE FEBRER
1.- Cada viatge en avió és com una gimcana. Arribar a temps a l'aeroport, que no hi hagi cap entrebanc amb les maletes (per la mida o pel pes). Un cop arribats a l'aeroport de destí trobar el lloc de dormir... Tot va sortir P-E-R-F-E-C-T-E!
Vam deixar el cotxe a l'Aparca&Go, vam arribar a temps a l'aeroport, vam embarcar sense cap problema amb les maletes i vam tenir un vol plàcid. Un cop a l'aeroport de Brussel·les si que vam començar una petita gimcana: primer vam haver de trobar el conductor del nostre taxi que ens anava parlant en anglès des de l'altra punta de l'aeroport. Un cop hi vam contactar, ens va traslladar ràpidament fins el nostre apartament i allà vam haver de fer un petit escape-room per entrar-hi. Primer posar un codi a la porta del carrer perquè se'ns obrís. I un cop dalt, vam trobar una mena de caixeta amb unes rodetes numèriques de candau i posar la combinació correcta perquè la caixeta s'obrís i hi trobéssim la clau de la porta.
Ens vam instal·lar i, abans d'anar a dormir, l'Anna i jo vam fer una escapada nocturna a la propera Grand Place...

DIJOUS 21 DE FEBRER
2.- Durant els 4 dies vam tenir un temps anticiclònic genial!! Una temperatura uns 10 graus superior a l'habitual a Brussel·les el mes de febrer, cap moment de pluja i un temps assolellat i fins i tot calorós... Fantàstic!!!

3.- L'apartament tenia una ubicació perfecta. A 200 metres de la Grand Place, enmig del barri gai de Brussel·les. Era prou ampli i no hi faltava de res. Va ser un luxe tenir "casa" durant el viatge. Un lloc on anàvem a fer els àpats i podíem descansar, connectar-nos a la Wifi i fins i tot veure TV3 i estar al dia del que passava a Catalunya.

4.- El primer dia al matí vam fer un "free tour" pel centre històric amb l'empresa Sandemans. Un guia molt il·lustrat i molt simpàtic (Edu, de Venezuela) ens va conduir pels llocs més interessants, explicant-nos multitud de dades i anècdotes. En aquests tipus de tour no hi ha un preu prefixat, sinó que al final cadascú paga el que vol en funció de la seva satisfacció i possibilitats. És una experiència totalment recomanable!!

5.- A la tarda vam agafar el Metro per anar a visitar l'Atomium, un monument carismàtic i icònic de la ciutat.

6.- Després vam fer la nostra primera visita a la cerveseria Cafè Delirium, la més coneguda de Brussel·les. Un local espectacular de 3 plantes amb multitud de tiradors i més de 3000 tipus diferents de cervesa...el paradís dels amants de la cervesa. L'Anna i jo no en som bevedors, però Brussel·les és un país molt conegut per les seves cerveses i vam decidir conèixer el local i tastar-ne algunes... I va valer la pena perquè és un lloc molt peculiar i carismàtic. I les cerveses...són prou bones i n'hi ha tantes que segur que en trobes alguna que t'agradi.

7.- Després de les cerveses vam fer una altra parada inexcusable a Brussel·les: les patates fregides. Vam anar al local Fritland i vam demanar 2 racions de patates amb 2 salses diferents. Ens en van posar tantes que no ens les vam poder acabar.

DIVENDRES 22 DE FEBRER
8.- De bon matí ens vam desplaçar a peu (mitja horeta) fins al Parlament Europeu on a les 10 en punt es podia fer una visita gratuïta que va valer molt la pena. És un lloc majestuós i solemne en el qual ens vam fer unes simbòliques fotos amb l'estelada.

9.- Després vam visitar el Museu d'Instruments Musicals, una col·lecció espectacular d'instruments de diferents èpoques i llocs del món dins d'un preciós edifici d'art nouveau. Hi ha una audioguia on es pot escoltar el so de molts dels instruments que hi ha exposats i és interessantíssim, tot i que als nens se'ls va fer llarga la visita.

10.- A la tarda vam agafar el tren per anar a Waterloo (uns 20 km) per veure la Casa de la República de Catalunya on viuen el president Puigdemont i els altres polítics independentistes exiliats. Vam arribar de seguida sense problemes, ens vam fer les fotos amb l'estelada i llavors vam debatre si trucar o no el timbre per saludar-los (suposant que hi fossin). Al final vam decidir ser discrets i no molestar, tot i que l'Ona era ferma partidària de trucar i intentar saludar-los. I així vam tornar de seguida cap a Brussel·les.

11.- Vam visitar una bonica, agradable i onírica llibreria anomenada "Tropismes" i vam anar a fer una altra de les coses que forçosament s'han de fer a la capital belga: menjar unes gofres. Ens les vam menjar just davant del Manneken Pis i eren delicioses!! Finalment vam tornar al Cafè Delirium a tastar unes noves i diferents cerveses.

DISSABTE 23 DE FEBRER
12.- El dissabte havíem decidit anar a Brugges aprofitant que els caps de setmana els bitllets de tren són a meitat de preu. Després d'una horeta de viatge vam fer una passejada pels carrers de la ciutat, amb parades especials a les 2 places principals (la del Burg i la del Markt), després vam fer l'excursió amb barca pels canals (mitja horeta) i vam anar a dinar en un restaurant (primer àpat fora de casa on vam tastar 2 noves cerveses....). Havent dinat vam tastar una altra cosa que no es pot perdonar a Bèlgica: la xocolata! Vam entrar en una de les moltes xocolateries i vam tastar uns quants bombons. Després ja vam anar enfilant el camí de tornada cap a l'estació.

13.- L'Anna pel camí ens anava dient si no voldríem parar a visitar la ciutat de Ghent, que ens venia de camí. Tant els nens com jo vam dir que no i, per tant... vam baixar a Ghent a visitar-la... Després de caminar mitja hora des de l'estació fins al centre històric vam haver d'acceptar que havia valgut la pena perquè vam trobar una ciutat preciosa amb uns edificis espectaculars i molt d'ambient. El Roc i l'Ona van menjar-se una altra gofra i vam acabar de voltar una mica més fins que, totalment rebentats, vam decidir agafar un tramvia que ens acostés a l'estació per agafar el tren de tornada a Brussel·les. Per desgràcia el tren venia atapeït i vam haver de fer tot el viatge a peu dret en l'espai entre vagó i vagó.

14.- Un cop a Brussel·les les nostres cames van començar a caminar soles cap al Cafè Delirium a tastar 2 noves cerveses, tot i que es notava que era cap de setmana i hi havia molta més gent que els dies anteriors. En acabat vam tornar a anar a parar a la Grand Place, un lloc meravellós, carregat d'història i de bellesa, que vam trobar més bonic que mai... potser per l'efecte de la cervesa... potser perquè ja ensumàvem el comiat de l'endemà...

DIUMENGE 24 DE FEBRER
15.- De bon matí ens vam llevar, vam endreçar-ho tot i vam deixar l'apartament. Vam dur les maletes a una consigna de l'empresa i, després de dubtar si tornàvem a anar a Waterloo per fer suport als nostres polítics davant la provocació de l'Arrimadas, vam desestimar-ho.

16.- Vam preferir aprofitar el darrer matí a la capital belga per veure el que ens havia quedat pendent. Primerament vam fer una recomanable visita al Museu del Comic, un còmic (bande desinée) que està molt present a tota la ciutat amb murals dels principals dibuixants belgues (de Bèlgica són Tintin, Lucky Luke, els Barrufets, Spirou, Marsupilami, Sergi Grapes, Benet Tallaferro, Jan i Trencapins i encara molts més). Després vam anar a la Catedral i ja vam buscar un restaurant per fer el darrer dinar a Bèlgica.

17.- Vam trobar una bonica taverna on vaig decidir fer l'àpat típic: moules et frites. Musclos amb patates fregides i... una altra cervesa! Després vam recórrer els carrers principals per darrera vegada, vam menjar la darrera gofra i ens vam acomiadar de la Grand Place. I llavors ja vam anar a buscar les maletes i esperar el taxi que ens portaria a l'aeroport.

18.- La gimcana de tornada va ser igual de plàcida que la de l'anada. Vam arribar bé i amb temps a l'aeroport, vam embarcar sense cap problema amb les maletes, vam tenir un vol plàcid de tornada, vam arribar a temps a l'Aparca&Go i vam arribar sense cap contratemps a casa.

EPÍLEG
19.- Una reverència i una ovació a l'organitzadora.
Anna, vas preparar un viatge extraordinari en que tot va sortir bé.
Moltes gràcies per tot.
Va ser genial!


20.- Quan hi tornem?

Acabo amb unes fotos (molt poquetes) a l'espera del vídeo que vull muntar on n'hi haurà moltes més.









19 de febr. 2019

Vaga General: aturem-ho TOT

Vaig començar a fer aquesta notícia fa molts dies, quan la vaga general estava prevista per al 7 de febrer.
Entre els companys de feina ens ho vam anar parlant i vam aconseguir una participació fins llavors mai vista: 21 mestres estàvem disposats a perdre un dia de sou i a mobilitzar-nos per causes polítiques, socials i laborals.

Però finalment la vaga es va desconvocar per fer-la uns dies més endavant i intentar guanyar més consensos. I finalment es realitzarà el proper dijous 21 de febrer.


La vaga està convocada per la Intersindical-CSC i compta amb el suport de Ustec, CGT-Ensenyament, Sindicalistes per la República, les Adics, el SEPC, el Sindicat d’Estudiants, Universitats per la República i les principals entitats i partits sobiranistes.

Un dels principals motius per cridar a la Vaga General és la protesta per la injustícia del judici als presos polítics:
  1. Perquè aquest judici és una causa general contra l'autodeterminació.
  2. Perquè afrontem un judici polític contra presos i preses polítiques.
  3. Perquè durant tot el procés no s'han donat les mínimes garanties democràtiques.
  4. Perquè imposant la unitat d'Espanya, imposen un estat autoritari.
  5. Perquè el judici és un avís i una amenaça a la dissidència que posa en qüestió el règim del 78.
  6. Perquè els drets civils i polítics estan sent amenaçats, i això posa en perill tots els altres drets socials, laborals, etc.
Però també hi ha un grapat de motius laborals i socials que es resumeixen en 5 punts:

  1. Per la derogació completa de la reforma laboral.
  2. Per un salari mínim català de 1.200 euros.
  3. Per la recuperació de les lleis socials del Parlament tombades pel Tribunal Constitucional.
  4. Per la plena igualtat de tracte i oportunitats de treball entre homes i dones.
  5. Per un servei públic de qualitat i amb condicions laborals dignes.
Llegint tots aquests punts em sembla inexcusable la no participació a la Vaga General. Però sempre hi ha gent que no acaba de sentir-s'hi cridada, que no veu útil aquest tipus d'accions, que no vol renunciar a un dia de sou...

Tot és respectable. De fet, jo en moltes ocasions anteriors no m'hi havia sentit cridat i aquest tipus de protestes les sentia allunyades de la meva realitat. Però en els darrers anys les coses han canviat tant a nivell laboral, social, polític i judicial que sento que som necessaris tots per defensar els nostres drets i no podem esperar a que ens passi el que tan bé va dir Martin Niemöller (tot i que sovint s'atribueixen aquestes paraules a Bertolt Brecht):

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que pogués protestar.

En aquest sentit m'agrada la frase que encapçalava l'anterior cartell del CDR Catalunya: "SOLS EL POBLE SALVA EL POBLE" (que crec que prové d'una variació d'uns versos de Salvador Espriu, tot i que no n'estic segur).




I ara tenim la curiositat que el dia de la Vaga General és un dia festiu a Manresa i, per tant, els que treballem a Manresa no hem de fer el sacrifici de renunciar a un dia de sou per sumar-nos a la vaga. Però com diu aquest altre cartell: "EL 21 NO FEM FESTA, FEM VAGA!" i per tant ha de ser un dia per no consumir ni donar feina a aquells que decideixen no secundar la vaga i per mobilitzar-nos i manifestar-nos per fer sentir la nostra protesta.


En aquest sentit tinc coneixement que a Manresa hi haurà una manifestació unitària que sortirà a les 18:30 h. de la Ben Plantada i arribarà fins als Jutjats.
A Barcelona hi ha una concentració a les 12 h. a la Plaça Universitat i una manifestació a les 18 h als Jardinets de Gràcia.

Jo estava disposat a fer vaga el 7 de febrer i, ara que s'esqueia en el 21 de febrer, a manifestar-me i mobilitzar-me, però...fa poques hores que he sabut que no podré ser-hi present perquè s'ha fet efectiva una sorpresa planificada des de mesos enrere i m'han regalat una escapada per aquests dies (com els passa a altres manresans que, amb temps, havien previst viatges aprofitant aquests dies festius del calendari laboral).
Tot i així, penso que no és incoherent que publiqui aquesta notícia perquè tenia tot el convenciment a ser part activa d'aquesta jornada de mobilització i, ja que no hi seré, penso que el mínim que puc fer és encoratjar tots aquells que tenen l'ocasió d'exercir el seu dret de vaga i de manifestació a que ho facin sense reserves i sense por. Perquè sols el poble salva el poble... Perquè a vegades no som conscients de la força col·lectiva que podem arribar a tenir...

Per tot això i més, el proper dijous 21 de febrer...ATUREM-HO TOT!


17 de febr. 2019

Ser "muralla" ens ha tornat el somriure


Dissabte 16 de febrer vaig tornar a mobilitzar-me. Vaig ser a la Gran Via de Barcelona on 380.000 persones ("ni pa ti, ni pa mi") vam posar veu i imatge al lema "L'AUTODETERMINACIÓ NO ÉS DELICTE" en protesta pel judici als presos polítics.
I vaig sortir-ne amb molt bones vibracions perquè, a part de constatar que tornàvem a ser una gran gentada diversa i transversal que no defalleix, vaig notar un canvi col·lectiu: més càntics, més somriures, més confiança, més optimisme...
I no vaig ser l'únic (mireu el que escrivia jo tornant a casa amb l'autobús de Calders i el que escrivia el president Quim Torra):



I penso que la causa d'aquest canvi es deu als dos fets que han passat aquesta setmana:

1.- D'una banda l'inici del judici ens ha permès tornar a veure i sentir els nostres presos polítics. I la seva gran categoria moral i intel·lectual, juntament amb els molts i contundents suports internacionals, ha capgirat la ràbia, el dolor i la tristesa pel seu injust empresonament en orgull, força i confiança.

2.- D'altra banda, la fermesa dels polítics independentistes a Madrid (PDCat i ERC) mantenint un digne i contundent "No!" als pressupostos del PSOE, ha provocat una inestabilitat política que ha acabat en convocatòria de noves eleccions. I aquesta inestabilitat política, i de retruc econòmica, sabem que és el que més preocupa Europa i els pot forçar a intervenir.

El fiscal Cadena va dir aquella barrabassada que érem "muralles humanes que es llançaven contra les forces de seguretat"... Doncs potser no anava tan desencaminat...
Ara ens hem adonat que realment podem ser muralla. Muralla per l'ultradreta nacionalista espanyola, muralla per l'estabilitat política a España...
I ser "muralla" ens ha tornat el somriure.

Ens en sortirem!
Si som molts (i som molts!) i anem junts (i som molts els que volem anar junts!) ens en sortirem!
I us ho dic amb un gran somriure a la cara!








15 de febr. 2019

Gra al cul (G.A.C.)

28 d'abril: eleccions espanyoles!
Pedro Sánchez i el seu PSOE no han pogut tirar endavant els pressupostos. No els hi "compren" ni cap dels partits de dretes (PP i C's) ni els independentistes catalans. No els surten els números i convoquen eleccions.
I què hem de fer els votants independentistes catalans?

He sentit 2 propostes:

a.- deixem la via autonomista i passem de les eleccions espanyoles. No hi votem, que guanyin les dretes i surti un govern ultradretà (VOX+PP+C's) que espanti el món sencer i ens faci reaccionar finalment per emprendre la via unilateral.

b.- presentem-nos-hi amb una candidatura unitària per tenir el màxim de representativitat que ens faci decisius en la formació de govern, per tal que puguem aconseguir coses.

La meva opció està més a prop d'aquesta darrera però amb alguns matisos.
Jo proposo que fem una candidatura unitària on hi hagi representades totes aquelles formacions favorables a la independència de Catalunya.Que fem campanya a les eleccions espanyoles i que intentem aconseguir la màxima representativitat. Actualment tenim 17 diputats al Congrés espanyol (9 d'ERC i 8 de CDC) d'un total de 1.115.722 vots recollits per aquestes formacions.
Imagineu, per un moment (tot i que segur que no passarà) que els 2 milions que darrerament han donat suport a la independència anessin tots a votar a aquesta candidatura unitària. Ens en podríem anar a uns 25-30 diputats.
I per a què vull aquests 25-30 diputats?

Aquí entra el nom de la candidatura: G.A.C.!
Oficialment li podríem dir Grup Alliberament Catalunya o qualsevol altre nom. Però de portes endins li direm el seu nom autèntic: GRA AL CUL!
I aquest seria l'objectiu: ser un gra al cul per a l'Estat Espanyol i impedir que es formés qualsevol govern que no contempli el referèndum d'autodeterminació de Catalunya.
La fragmentació de partits a Espanya (PP, PSOE, C's, VOX, Podemos...) segurament faria que aquests 25-30 diputats fossin necessaris per formar govern però, si els hipotètics governs no volguessin permetre el referèndum d'autodeterminació...el Gra al Cul no donaria el seu suport i provocaria la ingovernabilitat d'Espanya, aquesta ingovernabilitat i inestabilitat política i, de retruc, econòmica, que és la gran preocupació real d'Europa i la resta del món.
Que no es formi govern i tornem a eleccions, i els 2 milions de votants del G.A.C. tornen a treure 25-30 diputats i la història es repeteix fins que algú es plantegi permetre el referèndum o Europa s'afarti de la inestabilitat espanyola.

Per a això hauríem de ser molts i anar junts.
I demà, dissabte 16 de febrer tenim una primera oportunitat per veure com estan els ànims: la manifestació de Barcelona a les 17'00 h a la Gran Via per dir ben alt i clar que L'AUTODETERMINACIÓ NO ÉS DELICTE.


Per què no veniu i parlem del G.A.C.?
O de les altres propostes que tingueu...
La clau és SER MOLTS I ANAR JUNTS!!


14 de febr. 2019

L'inici del judici


Per fi ha començat el judici als presos polítics independentistes i els 3 primers dies m'ha agradat el que he vist.

1.- Uns advocats molt ben preparats, valents i contundents sense perdre les formes i que han posat sobre la taula els arguments que demostren les condicions d'indefensió dels acusats amb les obstruccions que han tingut per preparar la seva defensa, a part de les lamentables condicions en que hauran d'aguantar tot el judici, mantenint-los en presó preventiva.


2.- Uns arguments de les acusacions que gairebé fan riure pel relat imaginari que dibuixen tan allunyat de la realitat dels fets que es van viure. És gairebé impossible comprar-los l'acusació de rebel·lió i sedició, quan no es veu la violència per enlloc. Menció a part la gran frase del fiscal Cadena: "...había un plan violento para lanzar murallas humanas contra los cuerpos y fuerzas de seguridad del estado..."



3.- La dignitat, la contundència, la valentia, la serenor, la coherència i l'immens exemple dels nostres presos polítics que contesten amb seguretat, desmunten les mentides de l'Estat i fan trontollar les seves barroeres acusacions. Fa goig escoltar-los i em sento tremendament orgullós d'ells.



4.- Les moltes i contundents declaracions internacionals que donen ple suport als presos polítics i denuncien la ignomínia d'aquest judici INJUST:
  • diputats escocesos i galesos vesteixen de groc mostrant suport als presos.
  • Nicola Sturgeon, líder del Partit Nacional Escocès, fa explícit el seu suport a la causa catalana i critica el judici.
  • L'Associació d'Advocats Europeus Demòcrates qüestionen que el judici sigui just.
  • El grup dels Verds/ALE a l'Eurocambra demana que el judici sigui just i independent.
  • Alfred de Zayas, relator i expert independent nombrat pel Consell de Drets Humans de l'ONU, denuncia violacions de drets europeus per part d'España, dóna la raó a la causa dels presos polítics i amenaça de possibles represàlies a l'Estat Espanyol.
  • John Bercow, president de la Cambra dels Comuns del Parlament britànic, expressa el seu suport a la Carme Forcadell i defensa la llibertat d'expressió per parlar de tot en les cambres parlamentàries democràtiques.
  • I moltes capçaleres de diaris arreu del món majoritàriament donen suport a la causa catalana i posen en dubte les garanties d'aquest judici.
No puc aventurar com acabarà aquest judici perquè a España tot és possible, però veient el que he vist, penso que si el judici fos realment just, no hi hauria d'haver cap altre sentència possible que l'absolució.

12 de febr. 2019

Lluita pels teus somnis...


Començo amb aquesta il·lustració del genial Joan Turu que, com sempre, fa una fusió preciosa de dibuix i missatge:

"DORMINT NO ES FAN REALITAT ELS SOMNIS"

És bonica la frase i té molt de sentit i molta veritat. Jugant amb la semblança entre els somnis que somiem quan dormim i els somnis com a objectius i il·lusions que volem aconseguir. I, és clar, dormint no aconseguirem fer realitat els nostres somnis...

Ja fa molt de temps que vaig sentir una sentència similar en una cançó de Pedro Guerra. La cançó es diu "Las gafas de Lennon" i la frase diu:

"NO ES BUENO QUEDARSE COLGADO DE UN SUEÑO,
HABRÁ QUE EMPUJARLO, LLEGADO EL MOMENTO"

I quan rumiava com fer una notícia amb aquests dos elements que tenen tant en comú, m'ha sortit el títol: un fragment d'una cançó dels Sopa de Cabra, "Els teus somnis":

"LLUITA PELS TEUS SOMNIS, T'ESTAN ESPERANT,
FES QUE SIGUIN CERTS, ABRAÇA'LS."

I de totes les coses dolentes que ens han portat aquests temps que estem vivint d'injustícies, de bogeria, de violència, de retallades de drets, d'insolidaritat, d'abusos de poder i de tantes coses, intento extreure'n una petita cosa positiva: la capacitat de reaccionar i de lluitar pels nostres somnis, pel nostre futur.

Mai no havia anat a tantes mobilitzacions, manifestacions, mai no m'havia significat tant políticament i socialment, mai no m'havia plantejat fer tantes vagues, però sento que he de prendre un paper actiu i que he d'aixecar la veu i fer gestos i arriscar-me per ajudar a que les coses que no m'agraden canviïn. Perquè potser per aconseguir alguna cosa gran cal estar disposat a perdre'n alguna de petita abans. I potser si ningú no vol renunciar a res, mai no podrem aspirar a un futur millor.

No em sento un revolucionari ni penso en accions temeràries, però si que em sento en la necessitat de plantejar-me seriosament decisions que tot i que puguin afectar-me negativament en el present immediat, penso que poden contribuir a fer una pressió i una força col·lectiva que empenyi la societat a aconseguir guanys de futur. Tal i com van fer els nostres pares i els nostres avis i, per sort o per desgràcia, no estàvem acostumats a haver de fer nosaltres.

Però ara si que ens cal.
Tenim molt a perdre, però també tenim molt a guanyar i no podem quedar-nos immòbils ni indiferents, ni conformar-nos amb les engrunes que ens vulguin regalar: hem de lluitar pels nostres somnis perquè... dormint no es faran realitat.

8 de febr. 2019

Història d'España en 3 minuts

He trobat aquest fantàstic monòleg de Dani Orviz a Facebook.
Resulta que va ser el guanyador de la final del Poetry Slam celebrada al Centre Cultura Contemporània el passat 12 de gener.
Es tracta d'un poema construït a partir de paraules esdrúixoles titulat "Historia Ibérica Espídica"

L'he trobat B-R-U-T-A-L !!


Historía Ibérica Espídica
DANI ORVIZ

¡Historia de España en tres minutos!

En el principio de la gran crónica el gran Dios bíblico con pases mágicos crea un bucólico planeta esférico. Y donde el Atlántico toca el Cantábrico crea una tierra peninsulítica de hombres virílicos y hembras fantásticas. Un edén mítico digno de cántico, lejos del ártico, cerca del trópico...

Pasa el jurásico, pasa el triásico, mientras en rústicas plazas taurínicas hombres prehistóricos hacen estéticas medias verónicas a dinosaurios. Y en una diáspora, el macho ibérico salta el cordón de lo pirenáico y va dejando en cuellos utéricos partes concretas del gen hispánico: a los américos les da lo auténtico, a los asiáticos les da lo práctico, a los gitánicos les da lo rítmico y pa´los negros el poder fálico.

Pasan helénicos, pasan románicos y los barbáricos se hacen católicos. Y en un descuido de tintes épicos, mientras que estamos todos en Bábida, los musulmánicos suben espídicos hasta tocar los montes cantábricos, donde las huestes blancas caucásicas de un par de leches bien hiperbólicas les quitan toda la goma arábiga y los devuelven a tós pa África.

¡Tiempos fantásticos para la lírica! Donde los reyes que son católicos llega un tipejo de acento itálico y, muy histriónico, pide entre súplicas que le financien tres carabélicas. ¡Toma ganancias estratosféricas! Y en nuestro imperio de siglo áurico nunca se pone el astro lumínico. Mas nos devuelven a lo paupérrimo las sucesivas castas monárquicas: los hemofílicos, los sifilíticos, los endogámicos y los mongólicos.

Vienen del norte franchutes cómicos en invasiones napoleónicas.Y por las tierras de las américas perdemos todas nuestras colónicas. Semanas trágicas y cambios cíclicos conservadóricos y progresísticos. Y con el triunfo de lo izquierdístico muchos amigos de las esvásticas se ponen un pelín parabélicos y lo que le hacen a la república, por no caer en lo problemático, se lo describo usando la mímica.

¡Fuera desmanes judeo-masónicos! ¡Fuera lo crítico, fuera lo erótico! Y lo ideológico queda en el ámbito de lo ecuménico y lo eucarístico. Modos de ser carpeto-vetónicos, hombres famélicos y niños tísicos. Spain is typical, Spain is topical...¡Bum demográfico! ¡Viento apertúrico! Traen lo calórico a nuestras costas las sicalípticas suecas magníficas. Victoria pírrica, muere el tiránico. ¡Ya somos libres en lo político, ya no nos manda ningún chupóptero! Pero en lo alto, por sus cojónicos, sigue el borbónico dando portcúllico. (*)

Un demagógico baile ideológico de lo izquierdístico hasta lo céntrico bailan al paso de nuestros votos lo socialístico con lo pepérico. Con lo europédico unión económica. Sedes olímpicas, moneda única. Pufos históricos, vidas de empréstito. Bum urbanístico, crack urbanístico, crack económico. Muerte de clínicas, cierre de fábricas. Y de repente toda la gente vuelve la vista hacia lo izquierdístico. Y nuestros líderes izquierdísticos se dan de ostias como energúmenos. Y nuestros líderes izquierdísticos compran chalets en lo periférico. Y de repente toda la gente vuelve la vista hacia las esvásticas. ¡No pasa nada! ¡Somos simpáticos! ¡Somos graciosos! Toda la culpa es de los de África. Y de esta historia ibérica espídica que ahora se vuelve tan ansiolítica, queda en la fuerza de vuestros dígitos el escribir el próximo capítulo.

(*) Del inglés portcullis: Puerta de rejas de hierro que protegía la entrada de los castillos.

5 de febr. 2019

"Natura sàvia" a TV3


Assistim als últims capítols d'aquest magnífic programa que ha estat "Natura sàvia" les nits de dilluns a TV3. Un programa de divulgació científica que ha assolit el seu objectiu amb el rigor del naturalista JAUME SAÑÉ. Un programa d'humor que ens ha fet petar de riure amb els diàlegs entre en PEYU, l'ALBERT PLA i el QUIMI PORTET. I un programa que ha traspuat crítica social i política i que ha jugat a vorejar els límits de l'humor amb comentaris en què ha rebut la monarquia, l'església, els polítics i tothom qui fes falta.
I tot combinant diferents plans amb gran solvència. D'una banda el Peyu i en Sañé trepitjant territori, combinat amb imatges documentals de gran qualitat i detall. D'altra banda el Pla i el Portet en un espai atapeït i divertit fent veure que miren les evolucions dels naturalistes en una tele antiga, sovint enfotent-se'n directament o sent molt crítics. I finalment moments en que coincideixen al plató els dos "filòsofs" amb el Peyu i fan comentari de tot plegat.
Per a mi, mereixen un punt i apart les caracteritzacions de vestuari del Quimi Portet i l'Albert Pla entre divertides i oníriques, molt encertades i que es despleguen des de la careta inicial.
Ara que ja han tancat els episodis dedicats als diferents animals, acaben amb un programa que recull els millors moments de la temporada (anomenat "Especial Santa Caterina" en homenatge a la patrona dels filòsofs...) que recomano a tothom perquè realment recull els millors moments i l'essència d'aquest programa. D'una banda imatges espectaculars de la vida animal i de l'altra un humor entre surrealista, absurd i gamberro, en un magistral equilibri d'estils entre l'esbojarrat Albert Pla i l'irònic Quimi Portet. Provoquen somriures, estupefacció, sorpresa i autèntiques riallades en les diferents sortides que tenen.
En conjunt penso que tots plegats han creat un programa de culte a l'alçada d'aquelles sèries avançades al seu temps com havien pogut ser anys enrere "Els joves" o les produccions dels Monty Python.
Felicito TV3 per haver tingut la valentia de plantejar un programa d'aquestes característiques (que no tinc ni idea de com ha anat d'audiència) i les persones que han ideat el programa. Ens han fet passar molt bones estones i només els puc retreure que el fessin tan tard.

1 de febr. 2019

Oclocràcia (una cançó)


Avui he descobert una paraula nova que no coneixia: "Oclocràcia".
La culpa la té el Pau Vallvé per posar-la com a títol d'una de les cançons del seu nou disc. El disc es diu "Life Vest Under Yous Seat".
La viquipèdia la defineix com la degeneració de la democràcia, quan les decisions són preses per una multitud desinformada o mal informada o directament manipulada i... no sé per què... penso que potser es podria relacionar amb el que està passant políticament a Espanya i ja ha començat a passar a Andalucia... potser...

Més enllà de la descoberta lèxica, m'ha encantat la lletra de la cançó de Pau Vallvé en què va enllaçant conceptes d'actualitat i ho combina amb una tornada reflexiva i interessant que deixa una porta oberta a l'esperança...
Us deixo el vídeo amb 2 advertiments:
1.- la imatge és un pla fix del sostre d'una habitació tota l'estona.
2.- a partir dels 2:30 aproximadament hi ha un fragment instrumental més difícil de pair.

Ara, sí: la lletra i el vídeo per a què pugueu escoltar-la:

OCLOCRÀCIA
Reality shows,
obsolescència, escala de Richter, i immobiliàries,
i sang,
Guerra mundial,
prima de risc, espai Schengen,
gentrificació, i oclocràcia.

Si ja ha quedat demostrat
que parlar amablement a les plantes
les fa créixer grans,
imagina’t el que pot passar
si tractem amb respecte
a qualsevol dels éssers humans.

I el 3 per cent
i la manada, l’euribor, la champions, i el tribunal suprem
i tu
i els tertulians
i el Corte Inglés i el glutamato,
les bales de goma, la banca, el peak oil
i la puta operació bikini.

Si ja ha quedat demostrat
que parlar amablement a les plantes
les fa créixer grans,
imagina’t el que pot passar
si tractem amb respecte
a qualsevol dels éssers humans.

(instrumental)

Un brindis per les persones
que viuen constructivament
i sempre en positiu.
Vinga un brindis per les persones
que viuen constructivament
i sempre en positiu.