El nen que va poder fer-ho (un conte)

L'altre dia vaig trobar aquest conte d' Eloy Moreno, adaptació d'un conte popular, inclòs a “Cuentos para entender el mundo” i publicat a internet a la pàgina http://www.blog.eloymoreno.com/el-nino-que-pudo-hacerlo/. 

Jo el vaig trobar a la pàgina facebook d' ASPAU, grup de pares de persones amb autisme de la Comunitat Valenciana compromesos en una causa comuna: lluitar dia a dia pel present i el futur dels seus fills, aconseguir la seva inclusió real a la societat i millorar el seu pronòstic i la seva qualitat de vida.

Em va encantar i em va fer pensar en un poema que vaig fer fa temps (8-12-2010) i que començava dient:

Els somnis que han perdut les seves ales,
si ningú no els ho diu, poden volar...

(llegir poema complet)

Per això m'he decidit a traduir-lo al català i oferir-vos-el aquí al meu bloc.
Crec que val la pena llegir-lo.
I després pensar-hi una mica...

EL NEN QUE VA PODER FER-HO

Dos nens portaven tot el matí patinant a un llac gelat quan, de sobte, el gel es va trencar i un d'ells va caure a l'aigua. El corrent intern el va desplaçar uns metres per sota del gel i l'única opció de salvar-lo era trencar la capa que el cobria.

El seu amic va començar a cridar demanant ajuda, però, veient que ningú no venia, va buscar ràpidament una pedra i va començar a picar el gel amb totes les seves forces.
Va picar, picar i picar fins que va aconseguir obrir una esquerda i va ficar-hi el braç per agafar el seu company i salvar-lo.
Al cap d'uns minuts, avisats pels veïns que havien sentit els crits de socors, van arribar els bombers.

Quan els van explicar el que havia passat, no paraven de preguntar-se com un nen tan petit havia estat capaç de trencar una capa de gel tan gruixuda.
-És impossible que amb aquestes manetes ho hagi aconseguit, és impossible, no té prou força... com ha pogut aconseguir-ho? -comentaven entre ells.

Un avi que voltava per allà, sentint la conversa, s'hi va acostar.
-Jo sé com ho va fer -els va dir.
-Com? -van demanar sorpresos.
-No hi havia ningú al seu costat per dir-li que no podria fer-ho.

2 cançons pel Josep Vacas

El 26 de març del 2001 va morir el Josep Vacas.
L'altra meitat de Nàufrags.
El meu amic.

Enguany fa 14 anys que el món gira sense la presència física del Josep, però seguim trobant fragments de la seva essència aquí i allà en molts moments de les nostres vides.
I particularment en algunes cançons.
Aquests dies pensant en ell, he tornat a escoltar dues cançons que escoltàvem en els últims assajos, que havíem cantat, que ens agradaven i que van quedar congelades i associades a aquell moment de la seva desaparició física.
Es tracta de "De vuelta y vuelta" de Jarabe de Palo i "La playa" de La Oreja de Van Gogh.

Avui les tornaré a escoltar ("...primavera que no llega...", "...te voy a escribir la canción más bonita del mundo...")  i tornaré a pensar en tu i en totes les coses que m'agradaria explicar-te... Que bé que m'aniria explicar-te-les i que tu me les desdramatitzessis i acabéssim rient tots dos i fent-nos una abraçada.

Et trobo a faltar, amic.

Una altra "bíblia"

A la pel.lícula "Cadena perpetua" (molt recomanable) Tim Robbins interpreta un home bo, intel.ligent i injustament empresonat. Entre les poques coses que li deixen conservar a la presó hi ha una Bíblia, les pàgines de la qual s'entreté a foradar meticulosament amb la forma d'una piqueta d'excavar minerals que hi deixa amagada. Amb la Bíblia tancada ningú no pot sospitar que dins hi ha amagada una piqueta de minerals i això acaba tenint un paper important al llarg de la pel.lícula...

Doncs corria l'any 1998-99 quan la Iria, una amiga que havia anat a viure a Galícia i amb la que, en una època pre-digital, intercanviàvem correspondència clàssica (cartes, sobres, segells, bústies, certificats a Correus...) em va enviar un llibre artesanal de pàgines en blanc. La idea era que el llibre anés viatjant de Manresa a Porriño i viceversa i cada cop s'anés enriquint amb les nostres aportacions: poemes, cançons, reflexions, dibuixos...).
A la primera pàgina ella m'hi va escriure:

"Espero que facis servir aquesta llibreta per quelcom especial, 

perquè amb ella et regalo un munt de possibilitats... 

què pot ser si no una llibreta en blanc."

I, jo, recuperant la idea de la "Bíblia" de la pel.lícula "Cadena perpetua" em vaig entretenir a foradar les pàgines de la llibreta, deixant-hi la forma i espais justos per amagar una cinta de casset dins del llibre. Una cinta de casset on jo hi enregistrava cançons especials perquè la Iria les pogués escoltar a Galícia. I ella hi enregistrava cançons especials perquè jo pogués conèixer-les a Manresa.

Van passar els anys, va acabar la correspondència postal, però es manté l'amistat amb la Iria, una persona molt especial, intel.ligent, sensible i artista (és arquitecta però podria ser qualsevol cosa per a la que es requerís sensibilitat i bon gust), a la que m'estimo molt. Ara estem en contacte a través del facebook i dels respectius blocs ( https://noncommon.wordpress.com/ ) i l'altre dia, no recordo per què, va sortir aquest record de la llibreta que compartíem.

Li vaig demanar unes fotos i les he volgut compartir al picalapica: un nou retall del meu recorregut vital que va quedant fixat entre notícia i notícia d'aquest bloc.

Gràcies, Iria, per aquestes fotos, però sobretot per ser com ets i per la sort que tenim de seguir sent amics i estimant-nos des de la distància.

Petons de colors!

10 minuts

L'altre dia parlàvem amb uns companys de l'escola d'un alumne problemàtic. Buscàvem les raons del seu comportament en la seva realitat familiar i van explicar-me que vivien amb la mare (pares separats) i que aquesta havia tingut altres parelles que tampoc no havien acabat quallant, però que, mentre havien durat, s'havien cuidat dels fills més que la mateixa mare biològica.
M'explicaven que aquesta dona treballa molt, que està molt centrada en la seva vida professional i que estava molt poc per als nens. Fins i tot van dir-me que el mateix nen explicava que quan la mare al vespre arribava a casa (i la veien per primer cop al dia des del matí quan havien marxat a l'escola) els deia:

"Tinc 10 minuts per vosaltres, que tinc molta feina"

Ho vaig sentir i la meva primera reacció va ser de criticar aquesta actitud d'aquesta mare, que està tan poc per als seus fills i que només se centra en la feina...

Però llavors em vaig posar a mi mateix sota la lupa i vaig veure clarament que molts cops jo faig coses semblants, sense quantificar-ho en uns inquietants "10 minuts".
Quantes vegades el Roc i l'Ona em reclamen la seva atenció i jo els vaig dient "Un moment que he d'acabar una cosa"...
Quantes vegades els deixo estar una estona jugant a l'ordinador o mirant la tele perquè així mentrestant jo puc estar avançant la meva feina...
Quantes vegades ells em deuen necessitar o simplement deuen tenir ganes d'estar amb mi o de jugar amb mi i jo no els dono l'atenció que necessiten i mereixen....

I el pitjor és que sé perfectament que el temps passa de pressa i que d'aquí a uns anys potser llavors jo tindré ganes d'estar amb ells i que m'expliquin coses i llavors seran ells els que tindran altres prioritats i no voldran estar per mi...

Escric això i sento que em queda molt marge de millora com a pare.
I, per descomptat, parlant de la mare del principi de la notícia... no seré jo qui tiri la primera pedra...

Moianès: nova comarca

Calders, Castellcir, Castellterçol, Collsuspina, L'Estany, Granera, Moià, Monistrol de Calders, Sant Quirze Safaja i Santa Maria d'Oló són 10 pobles que actualment estan repartits entre les comarques del Bages, Osona i el Vallès Oriental, força allunyats de la seva capital de comarca, però propers entre ells i compartint característiques geogràfiques, històriques i socioeconòmiques.

Després d'un procés llarg en el temps buscant el reconeixement com a comarca pròpia, una llei de l'any passat ha posat al llindar de la desaparició el Consorci del Moianès, una entitat que des de feia 20 anys ajudava les persones, els ajuntaments i les empreses, amb encert i consens per part dels 10 municipis.

Tot plegat ha desencadenat en una oportunitat històrica: la votació que aquest proper 22 de març permetrà els habitants d'aquests 10 pobles expressar la seva opinió sobre si volen o no constituir-se en comarca pròpia i, com a tal, disposar del seu propi Consell Comarcal que recolliria i podria ampliar totes les funcions que fins ara havia fet el Consorci del Moianès.

Els beneficis són grans: més recursos, més finançament, més serveis, més competències... I, en canvi, a hores d'ara, no he sabut veure-hi cap inconvenient (i he procurat informar-me): no suposarà més despeses ni per als ciutadans ni per als ajuntaments, no suposarà canvis en les assignacions d'instituts, hospitals, bisbats, etc. Només porta coses bones.

Sembla que hi ha l'acord verbal del Parlament de Catalunya que si els habitants del Moianès volen constituir-se en comarca pròpia, per part seva es respectarà aquesta decisió, no s'hi posaran traves i s'agilitzaran els passos burocràtics que calgui dur a terme.

Per tot això, des d'aquesta humil plataforma m'atreveixo a demanar a tots aquells que tenim l'oportunitat de fer-ho que el proper diumenge 22 de març anem a votar i ho fem per una nova comarca: 

SÍ AL MOIANÈS!

Més informació a:

Facebook comarcamoianès

Consorci del Moianès

Viquipèdia Moianès

"Monólogo" (Silvio Rodríguez)

Quan vaig començar a aprendre a tocar la guitarra amb el Josep Vacas de company i l'Agustí de las Heras de mestre, vam descobrir SILVIO RODRÍGUEZ, un cantautor cubà, guitarrista i poeta.
Vam comprar els seus discos i vam barallar-nos per intentar reproduir algunes de les seves cançons.
Avui he agafat el disc "SILVIO" (el primer de la seva trilogia "Silvio", "Rodríguez" i "Domínguez") i quan he sentit aquesta cançó, "Monólogo", la seva melanconia m'ha atrapat i m'ha emocionat.

La comparteixo amb vosaltres:

Primavera assassina

Un dia surt un sol espaterrant i floreixen els ametllers i al migdia fa una temperatura agradable i et venen ganes de posar-te màniga curta i anar a fer una clara en una terrassa.
L'endemà baixen les temperatures i t'enganxa sense jaqueta i passes fred i et poses de mal humor.
Un dia comença núvol i enfredorit i surts de casa abrigat. I després a mig matí s'aixeca el dia i comença a fer calor i no pares de suar i de treure't sostres. I quan ja estàs celebrant l'arribada del bon temps, cap al vespre marxa el sol i comença a córrer un aire fred que t'incomoda.
I un altre dia comença plovent i no para de ploure en tot el dia i se t'encomana la grisor i la indolència i perds les ganes de tot.
I l'endemà s'aixeca radiant i llueix el sol tot el dia. I no paren de dir que ja són temperatures gairebé d'estiu...

Com si fóssim en una muntanya russa, la primavera assassina ens va sacsejant sense pietat, aquesta primavera que encara no ha arribat però que ens va mostrant i amagant el seu poder i la seva proximitat.

I no és només el temps meteorològic... el nostre estat d'ànim també puja i baixa amb unes sacsejades que fuetegen les cervicals i encongeixen els estómacs.

Però m'agrada aquest avançament de primavera... només el meteorològic...

10 anys del Roc

Avui fas 10 anys, Roc.

Que gran que t'has fet!

Com a regalet "extra" un recull amb una foto de cadascun d'aquests 10 anys 

perquè vegis com has crescut.

T'ESTIMEM MOLT!!

0 anys - 7 març 2005

1 any: abril 2006

2 anys: abril 2007

3 anys: març 2008

4 anys: abril 2009

5 anys: març 2010

6 anys: març 2011

7 anys: març 2012

8 anys: març 2013

9 anys: març 2014

10 anys: març 2015

4 llibres per llegir

En 15 dies passo el meu sant i el meu aniversari. I tot i que aquest any havia demanat salut, amor i temps, he acabat tenint roba i llibres...

Però estic molt content perquè em sembla que els llibres hauran estat un encert total. Algun només l'he fullejat i algun ja l'he començat a devorar amb deler i us els vull recomanar tots 4:

 1.- OPEN 
(André Agassi)

La biografia del tennista André Agassi, que com tantes vegades ens descobreix una personalitat torturada i una vida molt difícil, més enllà de la cara ensucrada que coneixíem d'ell per les notícies i les revistes del cor. Té crítiques fantàstiques (entre elles la de l'Albert Espinosa que és per la quee m vaig guiar jo) i realment t'atrapa i t'arrossega a seguir llegint més i més per veure com acabarà una persona que des de petita odia el tennis, però ha de continuar-hi jugant perquè hi està atrapat i no sap fer res més.

2.- CHAPLIN 
(Charles Chaplin)

Una altra autobiografia i una altra recomanació de l'Albert Espinosa. Aquesta encara no l'he començada però el personatge de Charles Chaplin també està ple de contradiccions i genialitats (com tants genis artistes com John Lennon, per exemple) i segur que serà interessantíssim descobrir-ho.

Quan acabi la de l'Agassi m'hi capbussaré...

3.- EL PERICH SENSE CADUCITAT
(Raquel Perich i Jaume Capdevila "Kap")

L'homenatge a un humorista gràfic brillant, irònic, punyent, lúcid, crític, lliure i avançat als seus temps.
El llibre recull acudits d'anys enrere que es demostren tremendament actuals i recull l'homenatge de multitud d'artistes i personalitats del moment que es declaren deutores del geni del Perich i que el troben a faltar.

4.- DES D'ON TORNAR A ESTIMAR 
(Joan Margarit)

Joan Margarit és un dels meus poetes preferits en llengua catalana juntament amb Miquel Martí i Pol. Cap dels seus llibres no m'ha decebut i per tant espero llegir aquest i descobrir-hi alguns d'aquells versos que et remouen i et fan rumiar, com, per exemple:

"...M'estic quiet al bosc, on he tornat
per parlar amb tu, i callo. A poc a poc
van tornant els ocells. És just això
el que et volia dir: restaré immòbil
però no en facis cas. Significa t'estimo."