De vacances

Avui tècnicament ha estat el meu darrer dia de treball, hem fet el claustre final i ens hem acomiadat fins el setembre... (els no-mestres perdoneu la cruesa...).
Recordo les sensacions del mateix dia d'ara fa un any... Estava esgotat...Em quedaven encara uns quants dies d'acabar de complimentar paperassa, de passar per l'escola a acabar d'endreçar espais i papers, de tancar carpetes i, per descomptat, no em quedaven ni les més mínimes ganes de programar res per al curs següent ni d'apuntar-me a cap curs de formació... NOMÉS NECESSITAVA DESCANSAR MOLT!
Aquest any les coses són molt diferents...
D'entrada no tinc previst tornar a l'escola perquè no em queda cap tasca pendent. Dilluns començo un curs de formació després de molts anys de no fer-ne cap i estic revisant i ordenant propostes per a aplicar el curs vinent.
La gran diferència és que aquest curs no he fet de tutor després de molts anys de fer-ho. L'energia dels 50 anys no és la mateixa dels 30, però evidentment l'experiència és molt més gran. Poder gaudir de tot el que em dóna l'experiència sense haver de deixar-hi la salut física i mental per falta d'energia ha estat un luxe fantàstic.
He gaudit molt amb la feina (tot i que sempre he gaudit amb la feina), però enguany sense tenir els maldecaps i l'estrès que m'hi havia acompanyat els darrers anys i ho agraeixo enormement.
Tinc per davant dos mesos amb algun projecte a materialitzar (nova pel·lícula...?), molts llibres per llegir, poemes per escriure i temps per gaudir, que sempre és el millor dels regals possibles.

Treballs que maduren a foc lent

Últimament m'ha passat unes quantes vegades.
Tinc una idea o em proposen una feina o em demanen una col·laboració. Parlo de textos. Ja sigui per a l'escola, per a LA CALDERINA, per al picalapica, una idea per a un nou curtmetratge...
Accepto i hi penso una mica. Després deixo de pensar-hi.
No prenc notes, ni faig esborranys. Simplement de tant en tant hi torno a pensar i se m'acut una idea que podria anar bé per donar-li un bon final o un gir que seria interessant o una manera bonica de començar...
Mentalment intento retenir aquestes idees però no escric res. I torno a deixar-ho reposar. Sense pensar-hi...
Quan s'acosta la data d'entrega, finalment agafo paper i llapis (o l'ordinador) i començo a escriure. Mica a mica retornen aquelles idees que vaig tenir i s'ordenen de manera relativament ràpida, agafant una forma força definitiva sense gaire esforç. Com si aquell escrit hagués anat madurant a foc lent i en el moment de materialitzar-se ja només hagués fet falta omplir un motllo que ja havia estat dissenyat...
No sé si ho explico prou bé, però darrerament m'ha passat uns quants cops, el resultat ha estat satisfactori i em meravella que sense massa estrès previ sigui capaç d'anar madurant els projectes amb la fe i la confiança que acabaran reeixint...
I ho trobo tan curiós que n'he volgut deixar constància...

"Delicte de complicitat" (un poema)

Aquestes últimes setmanes han estat apretades.... Entre l'infart del meu pare i els vídeos de final de curs a l'escola he tingut poc temps per a gairebé tot... Per exemple escriure aquí al picalapica o per exemple escriure poemes...

Però el 7 de juny abans d'anar a dormir vaig escriure això. De primer vaig pensar que estava bé... L'endemà al matí me'l vaig llegir i vaig pensar que potser no... I a hores d'ara no ho tinc gens clar...

Però em ve de gust deixar-lo aquí i potser algú el llegeix i em dóna la seva opinió...

DELICTE DE COMPLICITAT

Deixar que passi el temps,

que passi tot...

Deixar que la consciència

es quedi afònica....

Deixar que els ulls s'assequin

i la veu

oblidi com parlava

i quedi muda...

Deixar que m'atropelli

la rutina

i mantenir només

-absurd tresor-

el vell i antic costum de protestar.

Anuncis escolars

Continuo mostrant les produccions videogràfiques d'aquest final de curs a l'escola...
Amb els alumnes de 3r ens vam dedicar a crear uns anuncis. D'entrada al llarg del curs n'havíem vist uns quants i havia procurat que fossin bonics i no exactament de productes consumibles (d'algunes ONG, de campanyes per a la prevenció d'accidents...). Quan els analitzàvem ens fixàvem en els diferents enquadraments, en els primers plans, en el paper de la música o l'ús de la càmera lenta i així vam anar agafant idees per quan ens toqués fer el nostre.
A l'hora de realitzar-lo vam seguir els següents passos:

1. Fer propostes de temes i acabar-ne decidint un. I estic orgullosíssim que els temes escollits fossin de l'àmbit dels valors (la igualtat de drets entre homes i dones, el foment de l'esport i, en el cas del vídeo que no vam arribar a enregistrar, "volem escoles que siguin divertides") i no pas de productes concrets (una rentadora, un cotxe, etc.)
2. Fer propostes d'històries que il·lustressin el nostre anunci, amb un inici i un final.
3. Desenvolupar el guió de l'anunci i anar-lo detallant en les diferents seqüències.
4. Repartir els personatges, decidir localitzacions, distribuir i responsabilitzar-se del material necessari...
5. Instruccions pràctiques per optimitzar l’estona de rodatge: estar concentrats, atents per repetir cada escena les vegades necessàries, atents per fer els moviments el màxim d’iguals en cada nova repetició...

I finalment vam dedicar-nos a gravar totes les escenes, molt a última hora i sense temps de repetir-ne gaires perquè s'acabaven els dies d'escola
Finalment em vaig encarregar jo del muntatge i edició finals, però sempre a partir de les propostes que havien fet els alumnes en tot el treball previ.

Ha estat una experiència interessantíssima i estic molt content dels resultats obtinguts i, sobretot, molt il·lusionat pensant que aquests alumnes que ja han tingut aquesta primera experiència "cinematogràfica", en els propers cursos seran capaços de fer coses encara més elaborades, més enginyoses... en definitiva: millors.

Espero que us agradin!

Videoclips escolars

La darrera notícia d’aquest bloc era del 8 de juny…
Una de les raons d’aquest silenci ha estat que les darreres setmanes he estat molt ocupat enllestint els vídeos que he fet amb els alumnes de l’escola, dins dels tallers que he impulsat aquest curs: els “tallers d’expressió escrita i audiovisual”.
Durant el tercer trimestre pretenia fer 4 vídeos a cada nivell: anuncis a 3r, videoclips musicals a 4t, booktrailers a 5è i curtmetratges a 6è.
D’aquests hipotètics 16 vídeos només n’he aconseguit acabar 5 (però ja he pres bona nota perquè als cursos vinents no em passi el mateix), però la valoració del treball és altament positiva.

Avui us presentaré els 2 videoclips musicals que he fet a 4t i us explicaré el procés:

1. Prèviament, al llarg del curs, havíem vist alguns videoclips musicals i ens havíem fixat en l'estructura i en la diversitat de plans. Llavors quan vam començar el nostre propi videoclip vam seguir els següents passos:
2. Fer propostes de cançons i acabar-ne decidint una (en català o castellà per poder interpretar bé el sentit de la lletra)
3. Escoltar i llegir la lletra, entendre de què parla i buscar possibles interpretacions.
4. Fer propostes d’idees-història que poguessin quedar bé amb el sentit de la cançó.
5. Desenvolupar la història, tenint en compte l’estructura de la cançó i les seves parts (instrumental, estrofes, tornada...)
6. Fer un guió detallat del que volíem representar en cada fragment de la cançó, tenint en compte el temps de què disposàvem en cada fragment (adjunto graella).
7. Repartir els personatges, decidir localitzacions, distribuir i responsabilitzar-se del material necessari...
8. Instruccions pràctiques per optimitzar l’estona de rodatge: estar concentrats, atents per repetir cada escena les vegades necessàries, atents per fer els moviments el màxim d’iguals en cada nova repetició...

I finalment vam fer la sessió de rodatge, a última hora, amb el temps empaitant-nos i sense gaires possibilitats de fer repeticions ni noves gravacions.
Finalment em vaig encarregar jo del muntatge i edició finals, però ho he fet a partir de les premises que havíem consensuat entre tots.
Aquests són els 2 vídeos que hem aconseguit muntar: una versió de “Caminem lluny” (Doctor Prats) i una de “Volcans” (Buhos).

Crec que ha valgut la pena!

La playlist de la Germandat

Dies enrere us vaig comentar que durant els dies d'hospitalització del meu pare, en el grup de whatsapp dels germans (que té l'original nom de "Germandat") entre altres coses havíem compartit cançons...
Tot va començar un dia que el meu germà Sergi des del Brasil ens va dir que li sabia greu no estar aquí i poder contribuir a fer torns a l'hospital. En el seu missatge ens deia que estava orgullós del que estàvem fent i que l'emocionava veure com tots ens ajudàvem, ens recolzàvem i ens organitzàvem per ajudar els pares...
Crec que va ser el primer cop que vaig ser conscient del què estàvem fent i sobretot COM ho estàvem fent...
I aquell dia al cotxe portava el disc de Sidonie i em va venir al cap la frase "No estamos mal, un arañazo o dos, de no hacerlo juntos habría sido peor...".
L'endemà al matí vaig enviar aquesta cançó al grup i així va començar el costum d'enviar cada dia al matí una cançó per animar-nos a tots plegats, com una abraçada virtual matutina.
I al llarg dels dies es va configurar aquesta llista:

Atragantar-nos (Sidonie)

Para no ver el final (M Clan)

Midsummer night (Ramon Mirabet)

No tan deprisa (Joaquín Sabina)

No ets d'aquest món" (Lax'n'Busto amb Ramon Mirabet)

M'agradaria ser un Beatle (Joan Rovira)

Put your records on (Corimme Bailey Rae)

Tot anirà bé (Joan Dausà) *

Sta guai (Oques grasses) **

All you need is love (Beatles)

No és nou (Gossos amb Txarango)

Viva la vida (Coldplay)

BONUS TRACK ***

Us les recomano totes. Són maques de per sí i tenen llum i energia, però per a mi (i suposo que per als meus germans també) ara tenen un valor afegit indiscutible.

* Aquesta va ser una recomanació de l'Olga
** Aquesta va ser una descoberta de l'Ona
*** El "bonus track" és un àudio de 105 minuts amb so ambient d'aigua de riu i ocells que vam compartir per ajudar el meu pare a fer la primera micció postoperatòria, que estava costant... jejeje...

"Las gafas de Lennon" en directe a Manresa

6 de juny de 2019.
Sala Voilà de Manresa.
Pedro Guerra. Sol. Veu i guitarra. Concert de proximitat.
Un luxe!

"Las gafas de Lennon"...

20 dies d'infart (dolç infart)

14 de maig de 2019.
El meu pare nota una forta pressió al tòrax i li demana a la meva mare que truqui al 112. Tot va molt de pressa i arriben a urgències de l’Hospital General. És el cor. Cal fer proves i esperar. De moment sembla que tot es normalitza i podrà tornar de matinada a casa, però l’endemà al matí descobrim que encara són a urgències i alguna cosa no va bé.
Al matí passa el cardiòleg i confirma el mal presagi: ha tingut un infart i ha de quedar ingressat.
Durant 15 dies es queda a l’Hospital General (excel·lentment atès per metges, infermeres i auxiliars) pendent de controls i proves. El dijous 23 el porten a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona a fer un cateterisme per saber l’abast exacte de la lesió: 2 artèries obturades. El dijous 30 hi torna per un nou cateterisme on li col·loquen 2 stents per eixamplar-li aquestes artèries. Una operació una mica complicada que surt molt bé, queda una nit ingressat a Barcelona, torna a Manresa i, després d'un cap de setmana protocolari, dilluns 3 de juny li donen l’alta i torna a casa.

Un infart... quina por quan sents aquesta paraula!!
Però...quina sort que hem tingut!!

Sort, perquè gràcies a aquest dolç infart (en que ni tan sols va perdre el coneixement) vam poder descobrir unes greus lesions a les artèries que s’han pogut reparar de manera exitosa i per tant prevenen i eviten un futur problema coronari que hagués pogut ser fatal.

Sort, perquè aquest trasbals ens ha permès viure una preciosa experiència familiar. Tots hem fet pinya des del primer moment, quedant-nos a dormir a l’hospital (i gaudint de la Filharmònica de Cólliga...) quan ha fet falta, fent torns i coordinant-nos entre tots per anar omplint les hores d’hospital de companyia, acompanyant-nos en cotxe els uns als altres, comunicant-nos permanentment pel grup de whatsapp dels germans, compartint cançonetes, buidant el rebost que la mare va improvisar en l’armari buit de l’habitació d’hospital, fent passejades amb el pare pels passadissos, fent-nos fotos i compartint-les, fent-nos abraçades tancades que deien més que les paraules...

Han estat dies intensos, en què hem necessitat el suport logístic i anímic de les nostres petites tribus per anar mantenint el ritme, en que hem anat més cansats, en que hem hagut de deixar de banda algunes coses (com escriure en aquest bloc)... Però també han estat dies macos en què ens hem sentit molt propers i ens hem animat els uns als altres veient com anàvem avançant en el procés de curació i recuperació, com s’anaven superant les dificultats i com s’acostava el final feliç.

I compartir aquests sentiments amb aquesta sensació d’equip, de suport familiar, d’estimació, de veure com tothom donava el que podia i una mica més i que quan feia falta una ajuda arribava un altre al moment just i sempre tots amb un somriure... ens ha fet sentir orgullosos els uns dels altres i ens ha omplert d’una emoció molt bonica.

I encara que estava convençut que tot acabaria bé, he volgut esperar a tenir el pare a casa, ja recuperat d’aquest ensurt, per explicar amb un somriure emotiu i un grapat de fotos aquests 20 dies d’infart...dolç infart...

Gràcies a tots, família! Us estimo!