"Rambla" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac... 

RAMBLA

La Gladys i el Berto seuen en una terrassa de la Rambla de Barcelona i parlen animadament. Bé, de parlar només parla ella, d’aquella manera tan expressiva, gesticulant i amb els ulls tan oberts que sembla que estigui enfadada, encara que no n’està. 

    El Berto l’escolta amb atenció. Morena de pell, amb el cabell llarg i llis de color caoba recollit per un turbant negre, llavis molsuts i una piga Marilyn a la barbeta. Avui porta un vestit blau marí sense mànigues que li arriba fins a sota dels genolls i té aquell tall generós al costat. Tal i com està asseguda, el tall li arriba fins a mitja cuixa, suggerint sense arribar a mostrar.

    El Berto desprèn calma i serenor i li té posada una mà a la cama, sobre el vestit, que mou dolçament en una carícia contínua. La Gladys, sense deixar de parlar, li mira la mà i després puja fins a la cara. Cabell curtet, barba de dos dies ben retallada, arracada petita a l’orella esquerra i ulleres de sol. Segueix trobant-lo ben atractiu. I avui s’ha posat la camisa rosada amb les mànigues arromangades i uns texans descolorits.

    Pel mig de la Rambla passa un senyor gran empenyent un caminador amb rodes i de sobte el Berto i la Gladys es queden en silenci. És el típic avi de tota la vida amb el seu polo gris, pantalons negres de tergal amb la ratlla al mig i espardenyes blaves reixades. Cabell gris, prim i capcot. El segueixen amb la mirada fins que al cap d’unes passes s’atura per descansar, mantenint la mirada al terra. 

    —Pobre, senyor Vila, qui l’ha vist i qui el veu —diu el Berto, expressant en veu alta el que pensen tots dos.

    —Veus? Hem d’aprofitar la vida i gaudir-ne cada moment, que mai no saps quan canviaran les coses. 

    El Berto només somriu, però no diu res. I llavors ella torna a engegar l’argumentari: aquest estiu vol viatjar al Perú, on tots dos tenen arrels. Fa molts anys que no hi han estat i la Gladys porta setmanes insistint que vol tornar a veure l’àvia abans que no es mori.

    Ella ho té claríssim, però el Berto mira la butxaca i no ho veu tan clar. Els bitllets d’avió són caríssims a l’estiu i es gastarien més diners dels que tenen. Haurien de demanar un préstec i llavors anirien escanyats per tornar-lo.

    —Si jo també hi vull anar, Gladys, però ara no. Treballem fort aquest estiu, estalviem i llavors anem-hi a la tardor. O a l’hivern, que allà serà estiu. L’avió ens sortirà més barat i podrem anar-hi sense demanar cap préstec.

    —I si estalviem dos anys encara tindrem més diners, però potser llavors la “tata” ja se m’ha mort. Les coses s’han de fer en vida, Berto. Jo no vull penedir-me de no haver-ho fet per quatre duros. Només son diners. Ja ens recuperarem.

    El Berto li acarona la cama i no diu res. És un home conciliador que sap allargar els silencis quan li sembla que les paraules no els poden millorar. Entén la seva parella i sap que si insisteix no li impedirà, però tampoc no l’acompanyarà. Meitat de despeses. Més fàcil i ràpid de recuperar-se.

    La Gladys està decidida a fer-ho. Les seves raons son clares i sap que el Berto també voldria anar-hi. Però ell és tan previsor... Tan analista... Sempre ho estudia tot des de tots els angles possibles abans de prendre la millor decisió. Ell és el cervell de la família i ella el cor. I ara el cor tiba molt fort. 

    No fa ni un mes que es va morir l’àvia d’una bona amiga seva i ha estat molt al seu costat, donant-li suport. L’ha sentit queixar-se tants cops que l’any vinent volia visitar-la i ara ja no ho podrà fer, que li han entrat les presses. Vol anar a veure la seva “tata”. I ha de ser ara!

    El Berto li acarona la cama amb un somriure serè i li proposa anar a casa. Caminen agafats de la mà sense dir-se res, cadascú submergit en els seus pensaments. Quan hi arriben, ell prepara uns piscos i posa música. Brinden sense saber què celebren i comencen a besar-se fins que acaben fent l’amor a l’habitació. Només després el Berto li explica, mentre l’acarona, que li sembla bé que ella viatgi a Perú aquest estiu, però que ell no l’acompanyarà per reduir les despeses. Li argumenta amb paraules dolces i ella ho entén, ho accepta i agraeix la seva comprensió i el seu sacrifici.

    L’endemà mateix comencen a planificar el viatge. Compren els bitllets d’avió i truquen l’àvia per comunicar-li la visita: arribarà a Perú el disset d’agost. Comencen dies d’emocions i preparatius, d’omplir maletes i fer llistes de parents i llocs per visitar. El Berto comparteix l’alegria de la seva parella i s’hi implica com si ell també hi anés. El fa feliç veure-la tan il·lusionada. La Gladys agraeix aquest suport incondicional i se sent més unida a ell que mai. Estan tan enamorats que parlen de tenir un fill. El seu primer fill. Aprofitant el moment dolcíssim de la relació posen fil a l’agulla i deixen de prendre precaucions per poder quedar embarassats.

El dia setze d’agost el Berto acompanya la Gladys a l’aeroport i se n’acomiada amb una llarga abraçada. Està molt content per ella, però sap que la trobarà a faltar. Molt dintre seu hi ha un punt de gelosia perquè ella podrà veure la seva família i ell no, però té claríssim que és una decisió que ha pres ell i que no li pot retreure.

    Al cap de quinze hores, la Gladys aterra a l’aeroport Jorge Chávez de Lima després d’un vol plàcid. Recull les maletes i agafa un autobús que la deixarà a Matucana, on la família ja l’estarà esperant.

    Gladys: Hola, amor, surto de l’aeroport de Lima cap a Matucana. Estic molt emocionada. M’encantaria que estiguessis aquí amb mi. Tu què fas?

    Berto: Que bé, estimada, me n’alegro molt per tu. Dona records a tothom! Jo quan surti de la feina he quedat per anar a fer un vol a la Rambla amb el Felipe.

    Gladys: OK, passa-t’ho bé. Et truco quan arribi a Matucana. T’estimo molt.

    Berto: Jo també, amor meu. Fins d’aquí a una estona.

Quan la Gladys s’asseu a l’autobús per fer les tres hores de viatge, li surt tota la tensió del dia i s’adorm. Té un somni molt intens que la fa despertar de cop, però no té clar si ha estat bo o dolent. A vegades té somnis premonitoris i s’esforça per capbussar-se en el seu inconscient. Voldria interpretar el que ha somiat, però només n’hi queden sensacions difuses que no és capaç de desxifrar. 

Podria ser un senyal que ja està embarassada. Aquesta criatura que han decidit portar al món... Però no li sembla ni que sigui això ni que el somni hagi estat bo i lluita per fer fora un pensament que va prenent forma i li provoca una esgarrifança: que li hagi passat res a la seva “tata”. No pot deixar de pensar en la possibilitat que, ara que ja trepitja territori peruà, hagi fet tard i quan arribi a Matucana es trobi familiars plorosos i desesperats que li anunciïn la mort de la seva àvia. Una tristor profunda se li queda enganxada al cor i, per molt que intenta relaxar-se i pensar en altres coses, el viatge és una autèntica tortura.

Finalment arriba a destí. Arrossegant les maletes, surt de la terminal i, amb el cor en un puny, mira la gent que espera la sortida dels viatgers. Veu una noia de la seva edat que aguanta un cartell amb el seu nom: Gladys Mendoza. S’hi acosta amb un somriure fràgil i la parenta deixa el rètol a terra i se li llença als braços:

    —¡Gladys, qué gusto conocerla! Todos están deseando verla, apúrese, vamos presto que nos esperan en el coche.

    —¿La tata también ha venido? —pregunta amb un fil de veu a punt de trencar-se.

    —Por supuesto. Está que no cabe de contenta. No se lo hubiera perdido por nada del mundo.

    La Gladys rep aquelles paraules amb un immens alleujament que encara incrementa l’emoció del retrobament. Petons, abraçades i una llarga conversa fan que fins una bona estona més tard, quan ja s’està instal·lant a l’habitació que li han preparat, no trobi el moment de trucar el Berto per explicar-li tot el que ha viscut. Però el Berto no contesta cap de les vegades que ho intenta.

    Cada cop més preocupada, la Gladys baixa de la seva habitació i es troba tota la família amb la mirada clavada al televisor que presideix el menjador. Hi ha un silenci dens enmig del qual només sobresurt la veu dels informatius que anuncia l’atemptat que ha sembrat el terror a la Rambla de Barcelona.