Cap de setmana a Platja d'Aro

El cap de setmana del 24 i 25 d'abril l'hem passat a Platja d'Aro. Era un regal que els havia tocat als avis Alarcón, però ara a ells no els anava bé d'anar-hi i ens el van cedir.

Vam marxar el dissabte al matí i vam anar cap a la Fundació Mona, un centre de recuperació de primats a Riudellots de la Selva, on reben primats (bàsicament ximpanzès, però també macacos) que han estat decomissats o que provenen de circs o domicilis particulars on estaven en situació il.legal i sovint en males condicions de vida. Allà els curen, els socialitzen i els ajuden a reintegrar-se en un grup familiar. Malgrat ser una entitat privada i viure pràcticament del voluntariat i les donacions, tenen unes bones instal.lacions i fan unes explicacions molt interessants. Acabes fent una visita de gairebé dues hores on aprens moltíssimes coses (tot i que al Roc i a l'Ona se'ls va acabar fent llarg).

Després vam acabar de fer via fins a Platja d'Aro i vam dinar al Restaurant Feliu. Havent dinat vam anar a estirar les cames fins a la platja i després vam anar a instal.lar-nos a l'hotel S'Agoita. Un cop instal.lats vam fer una aturadeta a l'Oficina d'Informació i vam acabar de passar la tarda al parc d'atraccions PPS PARK on el Roc i l'Ona s'ho van passar de conya pujant a les diferents atraccions que van haver de triar d'entre totes les que hi havia. Realment van ser un parell d'hores en què vam veure'ls emocionadíssims davant de tantes coses divertides i espectaculars.

Al vespre vam anar a sopar a l'hotel La Terrassa, ja que al que dormíem no hi havia menjador prou gran (només un de petitó per als esmorzars). Allà ens van anar portant plats de delicatessen (que als nostres nens no els feien ni fred ni calor) mentre la xerinola es repetia entre plat i plat amb els cambrers disfressats entrant amb música de fanfàrria... tot era ple de taules d'avis de l'Imserso!! Al final del primer plat l'Ona es va adormir i va seguir així tota la resta de l'àpat...

L'endemà al matí ens vam llevar, vam esmorzar i vam enfilar el camí cap a la platja de Sa Conca. Només s'hi arriba a peu i és un d'aquells paratges de postal de la Costa Brava, una cala no gaire gran, amb roques que entren del mar a la platja, un turó amb pins a la vora... Vam gaudir de les vistes i vam travessar-la per començar el Camí de Ronda cap a S'Agaró, una preciosa passejada vorejant la costa. El camí està condicionat, és planer i ample, apte per a passejades familiars fins i tot amb nens i cotxets. Són dos quilòmetres i mig d'anada i l'equivalent de tornada, però envoltats d'un paisatge que val molt la pena: vaixells, gavines, onades, pinedes, penyes... I ens va fer un dia espectacular que acompanyava molt.

De tornada vam tornar a passar per Sa Conca i ens vam haver de tornar a descalçar per vorejar un tros on l'aigua arriba fins a les roques i no deixa altra opció. Aquest segon cop el Roc també es va voler descalçar i ... va acabar en calçotets banyant-se i disfrutant com un "enano". Que bé que s'ho va passar! I en canvi l'Ona va trobar l'aigua freda i no es va voler mullar.

I després cap a dinar un altre cop a La Terrassa, una passejadeta per la platja amb els nens pujant als gronxadors, l'anècdota desagradable de rigor (el Roc es va marejar en un gronxador i va vomitar) i cap al cotxe i cap a casa.

Un molt bon cap de setmana totalment recomanable!
I, de mostra, unes fotos:

Oxigenar l'ambient

No he tingut mai peixos, però em sembla que els aquaris tenen algun sistema per anar incorporant oxigen dins del recipient. Si no fos així, crec que l'ambient s'aniria degradant i enrarint i els animals acabarien tenint dificultats per respirar i, evidentment, podrien morir.
I si no és ben veritat, almenys aquesta és la idea que em va venir al cap fa una setmana.

Vam fer una trobada amb una colla dels que anàvem junts al "Moviment Junior" de Crist Rei quan érem petits: els SNOOPYS (aquest era el nom que teníem com a grup).
Quan teníem uns 6 anys vam començar a anar-hi els dissabtes a la tarda, algunes excursions de cap de setmana i les colònies de l'estiu. Cap allà als 14 anys, els monitors que teníem van decidir plegar i llavors nosaltres vam decidir que volíem continuar trobant-nos perquè ens ho passàvem bé.
Vam continuar reunint-nos els dissabtes a la tarda durant uns anys i fins i tot vam organitzar alguna sortida i algunes colònies nosaltres sols. Després mica a mica el contacte es va anar espaiant però, abans que es dissolgués el lligam, vam tornar-lo a reenganxar organitzant comiats cada vegada que algun noi anava a la mili (excuses per fer una bona farra i una sortida de cap de setmana) i, més endavant, els comiats de solter quan van començar els casaments.

Va ser una relació molt especial, amb uns lligams molt intensos malgrat que les trobades s'espaiessin en el temps, però després de la tongada de casaments i amb l'arribada dels petits a cada casa, el contacte va anar-se reduint més i més. Sense excuses especials per trobar-nos i amb les agendes més apretades que mai va començar a ser difícil trobar-nos.

Ara be, penso que últimament se'ns estava acabant l'oxigen de la peixera... Dintre del grup hi havia hagut subgrups que s'havien relacionat més entre ells fora del gran grup, algú que s'havia sentit una mica deixat de banda, malentesos per manca de comunicació i diferent disponibilitat a l'hora de "sentir" la importància dels Snoopys i el cop de gràcia van ser les separacions d'alguns dels matrimonis de la colla.

Després de tant temps de contacte amb unes persones, de cop i volta saber que alguns havien patit i havien hagut d'acabar separant-se, saber que en les properes trobades un dels dos hi seria i l'altre no, intentar no posicionar-se (o sí) per cap dels dos perquè havíem estat amics de tots dos... Tot plegat ha fet que estéssim més d'un any sense trobar-nos i els pocs que intentaven revitalitzar-ho es trobaven amb una atonia i una manca d'entusiasme preocupants, que semblava que estava a punt de finiquitar l'empresa.

I llavors algú va trobar la manera de posar oxigen en aquesta peixera.
Veient que aquest any la majoria celebraven els 40 anys, es va començar a parlar de fer una sortida de cap de setmana i fins i tot de convidar la gent que havia format part originàriament del grup, tot i que van deixar-lo quan els monitors van plegar. I aquests han estat els que han posat oxigen al grup.

El diumenge passat vam fer un dinar a Can Vila d'Artés i ens vam trobar una cinquantena de persones entre xics i grans. Però sobretot hi havia el Christian, la Maite, el Pol i l'Anna Vila, amb les seves famílies, amb els que feia molts anys que no ens havíem vist. I això va provocar sensacions noves, relacions noves, moviments interns, il.lusió nova... OXIGEN!!

I vam quedar pel 26 de setembre per fer un nou dinar en el que procurarem haver avisat tothom i per tant, esperem ser encara més dels que vam ser ara. Més oxigen!!
I potser a partir de llavors les trobades Snoopys seran diferents i haurem revitalitzat allò que mica a mica s'anava quedant sense aire...

I segurament això ens passa en moltes coses de la vida. O trobem la manera d'anar-hi incorporant oxigen de manera regular o arriba un dia que necessitem una alenada extra que ho remogui tot i ens oxigeni... o les coses s'acaben morint...
És llei de vida.

Descompressió

Els submarinistes que baixen a una determinada profunditat, sotmeten el seu cos a una pressió molt més alta de la que hi ha a la superfície. Llavors, quan volen acabar la immersió, no poden pujar de cop, sinó que han d'anar fent aturades per anar habituant el cos a la pressió que trobaran fora. Si pugessin de cop i volta, el canvi brusc de pressió els podria provocar danys irreparables a nivell circulatori, respiratori, cerebral... crec que fins i tot s'hi podrien quedar.
Això és la descompressió.

Jo quan estic a la feina (sobretot els dilluns, que ens quedem a l'escola fins a les 7 de la tarda fent reunions) tinc el costum, quan falta poc per plegar, de mirar el rellotge i dir en veu alta:
" D E S C O M P R E S S I Ó ".
I llavors deixo de fer el que estigui fent i passo aquells darrers minuts sense fer res, recollint, respirant més a poc a poc... descomprimint-me.
El meu cervell és com un submarinista sotmès a massa concentració o estrés durant les hores anteriors i crec que sortir de la feina i passar al món exterior de cop i volta, em podria perjudicar. Per això agraeixo i necessito aquells minuts en que vaig abandonant mica a mica la "tensió" de la feina i porto el meu metabolisme cap al ritme que portarà les següents hores.

Avui divendres, després de tota la setmana d'anar de bòlit m'he trobat a la biblioteca d'Artes assegut sense fer res, mentre el Roc i l'Ona s'entretenien mirant contes i pintant dibuixos després d'haver escoltat "L'hora del conte". I m'he trobat cansat, esgotat, fatigat... I no sé si estava fent la descompressió de la setmana o bé si em trobava malament per no haver-la fet prou bé.

De seguida m'he refet i he posat el metabolisme en posició "cap de setmana": demà ens llevarem més tard i anirem a un altre ritme.
I llavors he pensat que això de la descompressió podia ser una bona cosa per explicar al bloc.
I aquí ho teniu.

Has de voler allò que pots

El diumenge passat (11 d'abril) al matí estava escoltant la ràdio tot feinejant per casa. A RAC-1, al programa "Via lliure" entrevistaven l'escriptor JOSEP Mª ESPINÀS.
L'he escoltat diverses vegades i sempre se m'ha fet molt agradable i interessant tot el que explica, ja siguin els seus interessants viatges a peu, com qualsevol opinió sobre literatura o sobre la vida en general. Des de la talaia dels seus 83 anys contempla i s'expressa amb una serenor i una lucidesa envejables.

La conversa va sorgir a partir de la presentació de la seva darrera novel.la "La festa segueix" en que explica que no es queixa del que es va acabant inexorablement sinó que gaudeix de cada dia com si fos una festa. De fet explica que en recordar els seus amics que ja han mort, prefereix no lamentar-se'n sinó valorar tot el que hi va compartir amb un "Ha estat bé".
Va comentar que el passat li interessa més aviat poc i que li agrada relacionar-se amb gent de totes les edats i especialment gent jove, dels quals no tan sols no enveja tot el que tenen que ell ja no pot tenir sinó que els admira la seva preparació, la seva energia, etc.

Tota la conversa era molt interessant però hi va haver un moment en que em va semblar assistir a un instant de saviesa quan va dir que la sort és "...voler allò que pots..". Va explicar com molta gent està amargada i frustrada perquè ambicionen grans fites per a les quals no estan dotats i mai no aconseguiran.
Un ha de ser conscient de les pròpies capacitats i voler aconseguir allò que té possible aconseguir. I dintre dels propis límits arribar tan lluny com sigui possible i fer-ho tan bé com sigui possible, però sent també conscient d'allò que no podrem fer.

Estic d'acord amb aquesta afirmació. La comparteixo plenament i crec que me l'aplico sovint (crec que vaig parlar-ne quan em plantejava per què volia fer el concert del gener).
Potser algú m'acusarà de poc ambiciós i em dirà que cal somiar l'impossible per aconseguir el possible, que cal caminar pel camí de la utopia tot i sabent que nosaltres no l'arribarem a assolir...

També són maques aquestes reflexions, però potser és millor ser realment conscient dels propis límits, estirar-los fins a l'extrem i, si cal, fer veure que volem anar més enllà. Però en el fons saber quin és l'objectiu real, el que podem aconseguir.
I a aquest no renunciar-hi.

Brasil està aquí a la vora

Acabo d'anar a una plana d'internet que permet calcular la distància entre diferents punts del planeta. Hi he posat "Barcelona (Catalunya)" i "Paranacity (Brasil)" i m'ha donat 9084.38 km. però us he de dir que no és veritat.
En el nou ordinador hi hem posat una webcam i avui gràcies al programa Skype he pogut veure el meu germà Sergi que s'ha instal.lat a Brasil i parlar amb ell: Brasil està aquí a la vora!!

Uns anys enrere, veure'ns hagués estat impossible (a no ser que haguéssim revelat una foto i ens l'haguéssim enviat per correu postal) i per parlar-hi haguéssim hagut de fer una trucada internacional que ens hagués costat un dineral.
En canvi avui hem estat una bona estona parlant i veient-nos per vídeoconferència i a cap dels dos no ens ha costat res més del que ens costa normalment la nostra connexió a internet. I de fotos ens en podem enviar per correu electrònic cada dos per tres.

Al meu cantó ens hem anat posant tots davant de la webcam i ell ha pogut veure i parlar amb l'Anna, el Roc i l'Ona. Al seu cantó també han anat circulant per allà la Cida (que m'ha dit que ja el cuidarà fins que no l'anem a cuidar nosaltres ;-)) i dos dels seus fills (la Dayara i el Diorley).
A part de l'alegria que hem tingut els dos germans de poder veure'ns i parlar-nos després de gairebé un any de no fer-ho, s'han produït moments divertits quan els nens de Brasil i de Calders s'ensenyaven un plàtan a través de la webcam (veient que eren diferents els d'aquí i els d'allà) o es feien ganyotes i reien.

Hem comprovat que som uns bons grocs (amarelhos) perquè semblava que fos ahir quan ens havíem vist i parlat i la complicitat i la comoditat han estat les de sempre.
Un plaer, Sergi.
I beneïda la tecnologia que ens permet luxes com aquests.

QUIMI PORTET: quin gran concert !!

M'agrada el QUIMI PORTET. Que voleu que us hi digui.. també m'agraden l'Adrià Puntí, l'Albert Pla i altres "bèsties" similars que per a molts són de difícil digestió...
M'agrada des dels primers grans discos de EL ÚLTIMO DE LA FILA i, un cop dissolt aquest gran grup dels 80-90, he seguit la seva carrera en solitari sense defallir.
I és una afició difícil de recomanar perquè els seus discos no són gens comercials. I de fet els darrers ni jo mateix no els he escoltat gaire més d'una vegada perquè costen d'entrar. Però veure'l i sentir-lo en directe és UNA DELÍCIA!

Veure un tio de 52 anys passar-s'ho tan bé dalt de l'escenari, poder fruir del seu talent musical, del seu mestratge tocant la guitarra, del seu esperit rocanrolero, de la brillantor dels divertidíssims comentaris que va enllaçant entre cançó i cançó...
Ahir vaig anar de concert al Kursaal i em vaig passar tot el concert somrient. Admirava la potència dels moments instrumentals de les seves cançons, el feeling immediat amb el públic, l'enginy i la frescor dels comentaris que ens feien riure i la capacitat i el talent de construir un espectacle que tingués sentit i on tots plegats ens divertíssim.

I és clar, al seu voltant té un virtuós de la guitarra com el JORDI BUSQUETS, un baixista solvent com l'ANTONIO FIDEL i un bon bateria com el XARLI OLIVER que formen un conjunt compenetrat i compacte. Tenen la energia i la il.lusió d'un grup que acabés de començar, però la qualitat i l'experiència d'uns músics veterans, bregats en mil batalles que no necessiten demostrar res sinó que toquen per passar-s'ho bé.
I s'ho passen molt bé. I ho fan passar molt bé als que anem als seus concerts.

Us deixo amb un vídeo que he trobat al YouTube en que podeu veure una mica algunes de les qualitats que us he comentat. D'una banda el seu discurs inicial divertit, còmplice amb el públic, còmode en el seu paper de frontman de la banda. I després la cançó, amb els jocs de les dues brillantíssimes guitarres i la potència d'un grup de rock.
Gràcies, Quimi, i que per molts anys segueixis amb aquesta trempera i aquesta lucidesa.

No m'agrada el nomadisme

Si fos per mi el paleolític hagués acabat ràpidament... Al paleolític els nostres avantpassats anaven d'un lloc a un altre buscant l'aliment sense fer arrels enlloc.
Això és el nomadisme.
I jo sóc sedentari.
M'agrada tenir el meu espai, saber on tinc les meves coses, la seguretat de no haver de patir per si tindré tot el que necessito.

Quan hem de marxar de viatge, em fa una mandra terrible haver de renunciar al meu estatus d'home sedentari.
Haver de decidir a quines coses renuncio a l'hora d'omplir una maleta...
Haver d'aconseguir que les maletes càpiguen dintre del cotxe...
Haver d'arribar a un lloc nou i desconegut on has de patir una mica per aconseguir el que vols (per l'idioma, pel desconeixement, per la inseguretat, per la timidesa...), on has d'adaptar-te a nous horaris, a nous espais...

Després m'ho passo bé, eh? no us penseu. Però aquella sensació de provisionalitat no m'agrada. De fet si he d'estar uns quants dies seguits al mateix lloc, de seguida intento fer-me'l meu i m'hi sento com a casa: em torno a sedentaritzar...
I quan torno a ser a casa, de seguida torno a posar les coses al seu lloc. És igual que arribem tard o que estigui cansat. M'agrada tornar a tenir al "seu" lloc les sabatilles, el raspall de dents, el tallaungles, l'agenda, el llibre de la tauleta de nit...
Sí, ja sé que sóc molt maniàtic... ;-)

I això també em passa un cop cada 5 o 6 anys, quan toca canviar d'ordinador. Acostumat a que tot funcioni bé, els dies que passo des que desconnecto el vell i fins que el nou ja funciona perfectament, són dies inquiets.
Potser no va la connexió a internet, o no s'obre aquell programa de retoc fotogràfic que feia servir, o han desaparegut els "favoritos" d'internet, o no he sabut configurar les carpetes del meu programa de correu electrònic i no trobo tots els missatges que tenia guardats o em falten uns drivers de la impressora i no puc imprimir...

I així em trobo ara. Amb un nou ordinador on encara no funciona tot.
I fins que no aconsegueixi tornar-ho a tenir tot a lloc i el nou ordinador no recuperi totes les prestacions que tenia el vell, em voltarà un rau-rau d'incomoditat.
El mateix que devien tenir els homes de Neandertal quan deixaven una cova i carregaven amb els seus trapaus a la recerca d'un nou i desconegut lloc on buscar-se la vida...

Vacances de Setmana Santa

Encara que sembli contradictori amb l'anterior notícia que parlava del "dolce far niente", la veritat és que aquestes vacances de Setmana Santa, també hem tingut temps de fer unes quantes coses. I algunes de ben especials.

Vam començar amb l'Ona i vam aprofitar per fer-la sentir una mica més gran. En primer lloc vam transformar la seva habitació. D'un llit petit de baranes amb canviador en va sortir un llit gran i una tauleta de nit. Aquesta habitació era una d'aquelles "transformables" que li havien regalat al Roc quan va néixer i per fi va arribar el moment de demostrar-ho. A més a més vam redistribuir una mica els mobles de l'habitació i l'Ona va quedar més contenta que unes pàsqües.

I ja que es tornava gran, li vam plantejar si volia acomiadar-se dels bolquers i donar la benvinguda a les calcetes, cosa que va acceptar encantada. Per tant totes les vacances les hem passat alternant entre les grans ovacions i felicitacions cada cop que anava a fer un pipi o una caca a la gibrelleta (i déu n'hi do del que ha avançat) i la tristesa interior mai manifestada cada cop que s'escapaven i havíem de canviar calcetes... o calcetes i pantalons... o calcetes, pantalons, mitjons i sabates... Tot i així el balanç és molt positiu i creiem que en poc temps serà una cosa que tindrà ben consolidada.

Al Roc també li va tocar fer un pas endavant. Un dia vam anar a IKEA i vam comprar-li uns mobles de prestatges per tenir les joguines de la seva habitació ben endreçats. Vam passar tot el dia a IKEA i ho vam passar prou bé. Vam comprar, vam jugar, vam dinar (i vam descobrir la sidra sueca sense alcohol boníssima)... Al vespre vam muntar els mobles i ja vam deixar l'habitació i part de la casa molt més endreçats. A veure si dura...

Un altre dia vam anar al zoo amb el Guiu, la Rat i els avis Alarcón. Després d'un llarg viatge d'anada perquè no trobàvem el camí del zoo, vam passar un dia ben especial (per a l'Ona i el Guiu era el primer cop). Van al.lucinar amb els dofins, van entrar a tocar unes cabretes, a l'Ona una mona li va dir "hola", vam veure tots els animals de "Madagascar" i d' "El llibre de la selva" i al final vam estar una estona jugant i berenant al parc del zoo abans de marxar.

Un altre dia vam anar a Cosmocaixa amb l'Oriol Muñoz i els seus pares i ens ho vam passar genial. El "bosc inundat" amb uns peixos grandiosos, multitud d'experiments físics que es poden manipular, una visita al planetari, un espectacle de màgia, un dinar a l'aire lliure amb els primers gelats de la temporada, el "Toca toca" on pots tocar alguns animals i l'Ona fins i tot es va atrevir amb la serp, una exposició on s'explicaven i es demostraven alguns trucs del cinema i dels mags... Va ser un dia maquíssim i l'única anècdota desagradable va ser quan l'Ona se'm va pixar a la falda durant l'espectacle de màgia...
Però és una visita totalment recomanable!!

Un parell de dies vam anar a assajar caramelles i el diumenge vam fer la cantada pel poble. Des de les 10 del matí fins a les 2 del migdia la secció masculina de la casa va recórrer el poble entonant les nostrades caramelles. El Roc tocava els timbres de les cases per fer sortir la gent, els oferia la barretina perquè li posessin algun donatiu i a estones també brandava la senyera mentre cantàvem. Jo acompanyava els cantaires amb la guitarra, juntament amb l'Albert (una altra guitarra), el Lluís (acordió) i el Jordi (flauta travessera). Ens ho hem passat molt bé, com cada any!

Després de les caramelles també vam fer el tradicional dinar de la Mona de Pàsqua. Van venir els avis Alarcón, el Guiu i la Rat i vam menjar-nos la mona i després també vam tenir temps de fer-la... Sobretot els tres cosins que cada cop que s'ajunten l'emboliquen a base de bé i s'ho passen de cine!

Durant les vacances també hem començat la renovació informàtica. Al Ramel vam comprar l'ordinador nou i ara ens falta la pantalla que vindrà del Beep. Mentrestant estem intentant traslladar tots els programes i documents de l'ordinador vell al nou, però algunes coses es resisteixen i necessitarem ajuda!
Ah!! I per fi vam aconseguir finalitzar el DVD recordatori del viatge a París. L'Anna s'hi havia barallat durant setmanes i el tenia fet però no ens en sortíem de gravar-lo en un DVD. Ens donava diversos tipus d'errors i amb paciència i una canya, l'ajuda del Carles Pascual (informàtic de la nostra escola), unes quantes emprenyades, moltes hores i l'ordinador nou hem acabat ensortint-nos-en. I ha quedat molt bé!!

I una darrera coseta. Vam tenir temps d'anar un dia al cinema amb el Roc (i el seu inseparable amic Oriol) a veure una pel.lícula molt xula: "Com ensinistrar un drac". Cinema en català i molt recomanable perquè ens va agradar a xics i grans. I és clar, després, berenar al Viena i jugar al MoMo Parc.

Bé, després d'escriure tot això em sembla que el "dolce far niente" era fruit de l'esgotament que ens deixava cadascun dels dies atapeïts que us acabo d'explicar.
I com sempre us deixo amb unes quantes imatges, que il.lustren la llarga explicació.
Espero que us agradin!

Dolce far niente

"Dolce far niente" és una frase italiana que ve a dir "la dolcesa de quan no fas res".
Et lleves tard, bé, et lleven els nens. I et lleves cansadíssim i vas amb pijama fins al migdia i penses en totes les coses que hauries de fer, però, com que estàs de vacances, vas marejant la perdiu i al final no fas res o ben poc. Però és que no fas ni tasques de la casa ni tan sols coses que et vindria de gust fer (llegir un llibre, tocar la guitarra...): és la tirania de la indolència i la laxitud que impera un cop t'has alliberat del ritme trepidant del dia a dia del curs escolar.
Al final fas una cosa o altra perquè els nens surtin de casa, però cap de les coses que hauries de fer, de les coses que tens a la virtual llista de "coses pendents".
Vas tard.
A poc a poc i tard.
I sopes tard i havent sopat estàs tan cansat que no tens ganes de fer res, però tampoc vas a dormir i vas retardant el moment entre la tele i l'ordinador. Al final te'n vas a dormir tardíssim i cansadíssim i penses que dormiràs poc i que et llevaràs fet pols.
I t'empipa que se t'estiguin escapant els dies d'aquesta manera sense aprofitar-los, però tampoc no tens energia per enfadar-te gaire. Estàs una mica apàtic, sense gaire forces ni iniciativa, "ja m'hi posaré demà..."
Però l'endemà et lleves tard, bé, et lleven els nens...
Dolce far niente...