Cor polissó (Feliu Ventura)

Ja sabeu que de tant en tant faig alguna descoberta musical i m'agrada compartir-la aquí al bloc. Doncs fa pocs dies l'Anna Torné em va deixar el nou CD de Feliu Ventura, "Música i lletra". Volia que escoltés una cançó que ens podia anar bé per un muntatge teatral que farem a l'escola, però me'l vaig escoltar tot i vaig descobrir una petita joia.
Un cantautor valencià de Xàtiva, que temps enrere va sonar força per una col.laboració amb Lluís Llach ("Que no s'apague la llum", 2005), un artesà de les cançons que les defensa amb la seva guitarra i unes lletres elaborades, poètiques i compromeses a nivell sentimental, social i nacional. Una mica a l'estil de cantautors sudamericans com Víctor Jara o Silvio Rodríguez.
No he escoltat cap dels seus discos anteriors, però aquest m'ha semblat molt complet, amb vàries cançons molt boniques, amb unes lletres molt interessants i amb unes músiques nostàlgiques i suaus (tot i que també en té alguna de més rítmica i enèrgica), d'una sonoritat exquisida i sensible.
Vàries cançons m'han agradat molt: "Història d'un sofà", "Adéu" i, sobretot, "Cor polissó".

La lletra és maca i romàntica farcida de metàfores i comparacions amb el món mariner i el títol es refereix al fet que el cor del cantant viatja d'amagat dins de la seva estimada. Però per a mi el millor és la música, d'una preciosa mediterraneïtat, com aquelles vegades que en Lluís Llach es feia acompanyar per cantants i músics de Grècia, Tunísia i altres llocs comuns per compartir influències. Hi ha una preciosa guitarra d'aire portuguès, unes melodies d'aire grec que canten cors masculins amb boca-closa... I, si et deixes portar per la cançó i estàs una mica sensible, és fàcil que en algun moment et sorprenguis amb la pell de gallina o els ulls humits.
Doneu-li una oportunitat i ja em direu el què (i si el voleu gaudir en directe, el proper 4 de novembre estarà a la sala Stroika de Manresa).

COR POLISSÓ
(Feliu Ventura - Borja Penalba)

És com si -aquesta nit- els fars
saberen només el teu nom
buscant a dins del mar
l'últim reflex del teu vaixell.

És com si -aquesta nit- els déus
Es feren mariners per tu
Per aplacar el vent
i convertir el mar en llac

És com si -aquesta nit- el cel
obrira un clar només per tu
perquè pugues parlar
amb una lluna confident

És com si -aquesta nit- tan suau
Els somnis et portaren lluny
On beuen d'un espill
Pobles de pescadors d'arrels

alliberat per un embruix
amb el favor de Posidó
allà on et porten els teus ulls
part del meu cor és polissó

És com si -aquesta nit- el mar
Cantara onades de cançons
Per inflar el teu cor
Perquè vingueres molt més lluny.

És com si -aquesta nit- al port
Dansaren barques impacients
amb fanalets de llum
il·luminant el teu retorn

alliberat per un embruix
amb el favor de Posidó
allà on et porten els teus ulls
part del meu cor és polissó

Haikús

El meu primer contacte conscient amb els haikús va ser fa anys en un llibre de Miquel Martí i Pol ("Haikús en temps de guerra"). El llibre no em va pas entusiasmar i dels haikús només vaig retenir que era un tipus de poema japonès de 3 versos.

Però aquesta primavera vaig assistir a la presentació d'uns llibres de poesia del calderí multipremiat Josep Fàbregas i un d'ells em va cridar l'atenció perquè li havien donat un premi d'excursionisme i estava tot fet en forma d'haikús. El llibre es titula "Bages" i agrupa aquests petits poemes en 5 capítols dedicats a les Masies, els 35 municipis de la comarca del Bages, Montserrat, Espais i Moments. En la presentació el Josep va explicar les característiques de l'haikú que resumeixo (molt) en:

• poema de tres versos (que acabin en paraules planes) de 4, 6 i 4 síl.labes (comptant a la catalana, només fins a la darrera síl.laba tònica)
• habitualment sense rima
• caràcter descriptiu que capta un instant, un moment, una sensació
• nivell entenedor de vocabulari i de comprensió

Que m'expliquessin aquestes característiques em va agradar molt. I que el Josep expliqués que en els seus anys de mestre diverses vegades havia treballat aquests poemes amb els seus alumnes i els resultats havien estat satisfactoris, encara més.
Vaig llegir el seu llibre i aquí us en deixo una petitíssima selecció:

La tardor escampa
esquitxos d'or i bronze
per les obagues.

En l'aigua tèbia,
tot de retalls de lluna:
la nit festeja.

Ran de cinglera
el món s'ha fet silenci.
Cau una pedra.

Com una gota
de sol lliscant per l'aire,
l'abella vola.

Paral.lelament anava seguint el bloc de Jaume Torras, Vida lectora, en que de tant en tant també anava incorporant algun haikú d'estiu de creació pròpia. I allò m'anava fent entrar el cuquet de provar-ho jo mateix.
Aquí en teniu alguns del Jaume:

Cafè amb gel,
lectura relaxant.
Migdiada.

Carrers buits,
cotxes escadussers.
És diumenge.

Gent a fora;
guanyen els silencis.
Calma d'estiu.

I finalment em vaig decidir i a la platja de Calafell, aquest estiu, amb la remor de les onades i els peus a la sorra, jo també em vaig animar a provar de fer-ne, pensant també en la possibilitat de provar-ho amb els meus alumnes en aquest nou curs. I aquí us n'ofereixo uns quants dels meus:

Vista perduda,
les onades em gronxen
sense mesura.

Platja de tarda,
llepa el sol però no crema.
torna la calma.

Em xiuxiuegen
tots els secrets les ones.
No puc transmetre'ls.

Duc sal als llavis,
tiba la pell colrada.
Mediterrani.

No sé si ho acabaré fent amb els alumnes (m'agradaria) però és un exercici que us recomano a tots aquells que tingueu un mínim interès per l'expressió escrita i la poesia. Buscar el moment i l'ambient propicis i posar-se a observar l'entorn amb un paper i un boli intentant "capturar l'instant". No és massa difícil i a mesura que t'hi vas entrenant, els resultats són cada cop més motivadors.
Un dia vaig dir que era un exercici "assequible i llaminer". Algú s'hi anima?

Fer pinya

A la nostra escola hi ha una companya, que a més a més és amiga, a qui han diagnosticat un càncer. Ho dic així d'obertament perquè ella vol parlar-ne així, no vol amagar-se'n, diu que no és cap vergonya ni cap cosa que hagi fet malament... i té tota la raó.
La notícia ha anat corrent de boca en boca i tothom n'està assabentat. En el primer moment tothom rep la notícia amb consternació tot i que després descobrim que no cal estar tan preocupats perquè tots els factors són favorables dintre de la mala sort que és haver de lluitar amb un càncer (mida petitíssima, detecció molt precoç...) i estem convençuts que tot anirà bé.

Però m'emociona veure com aquesta notícia ens ha convertit en castellers. Ha estat com si haguéssim sentit les gralles que anunciaven que s'havia de carregar el castell i tots com un sol home, concentrats i seriosos, hem anat a ocupar el nostre lloc dins la pinya d'aquest castell que entre tots aixecarem.
Ens hem posat la faixa ben ferma per no defallir, ens hem anat ajuntant cada cop més fins que hem quedat cos a cos per no deixar espais buits que puguessin suposar cap risc per a l'èxit de l'intent.
I des d'aquesta pinya compacta cadascú fa la feina per a la qual està més preparat:

• qui té unes bones espatlles i la suficient confiança, les ofereix si ella vol plorar...
• qui està més inspirat la fa riure...
• qui ha passat per experiències semblants li dóna bons consells...
• qui té contactes que li poden ser útils els hi facilita...
  

I sempre tenim per a ella un somriure, un petó, una abraçada, una carícia a l'espatlla quan passem pel seu costat, una aclucada d'ull, una paraula d'ànim i tots els bons pensaments i els petons de colors que li càpiguen a les butxaques.
I ens agrada veure que ella, amb aquesta pinya compacta al seu voltant, se sent més segura i està a punt de començar a enlairar aquest castell que segur que carregarà i descarregarà.

M'agrada ser d'aquesta colla castellera. M'agrada estar aquí, fent pinya, formant part d'una cosa més gran que té un objectiu col.lectiu clar i motivador: TOT ANIRÀ MOLT BÉ!

Dia Mundial de l'Alzheimer

Avui, 21 de setembre, se celebra el dia mundial de l'Alzheimer amb el propòsit de fer conèixer la malaltia, difondre'n informació i sol.licitar el suport i la solidaritat de la població en general, de les institucions i dels organismes oficials.
L'Alzheimer és una malaltia terrible, incurable, degenerativa i terminal. Comença amb pèrdua de memòria i dificultat per recordar coses apreses recentment. Més endavant apareixen símptomes com la confusió, la irritabilitat i l'agressivitat, canvis d'humor, pèrdua de memòria a llarg termini i de sensibilitat. Gradualment, també es perden les funcions corporals, i finalment es tendeix cap a la mort.
Aquest procés degeneratiu és duríssim per qui el pateix, però tant o més pels qui l'envolten ja que el malalt acaba amb una dependència total, no se'l pot deixar sol en cap moment, se li ha d'acabar fent tot, i ni tant sols pot reconèixer qui són els que l'estan ajudant i acompanyant.

Al matí he sentit per les notícies que avui se celebrava aquesta efemèride i, tot i que sortosament no he hagut d'enfrontar-me a cap cas proper, he recordat un vídeo que vaig veure fa temps i em va impressionar.
Us el deixo, juntament amb la cançó "Julia" de Els Convidats, que descriu perfectament i de manera sensible i preciosa els efectes de la malaltia.

Tan de bo que ben aviat la recerca mèdica hi trobi la solució!

Dos descobriments

Aquest cap de setmana (17 i 18 de setembre de 2011), els meus sogres van dir que ens el reservéssim. Celebraven els 45 anys de casats i van dir que volien convidar-nos "per si no podien arribar als 50", però no ens van dir a "què" ni "on".
El dissabte al matí vam quedar a l'àrea de Gurb i vam anar enfilant carretera amunt. No sabíem on anàvem, però sospitàvem que acabaríem al Ripollès perquè és on va néixer la meva sogra i, efectivament, cap allà vam anar a espetegar. I la veritat és que, tot i que van dir que fóssim comprensius perquè ells no estaven acostumats a organitzar coses d'aquestes, tot els va sortir perfecte, ens ho vam passar molt bé i ens van fer descobrir dos llocs que us vull recomanar.

1.- Fondà Rigà (Tregurà)
Aquí és on vam dormir i fer una pensió completa. A mig camí entre Camprodon i Setcases, surt una carretera estreta que s'enfila durant més de 4 km muntanya amunt fins que arriba a un d'aquells pobles que és un final de carretera: Tregurà. Un poble petit que deu tenir una cinquantena d'habitants, amb unes vistes privilegiades a 1450 metres d'altitud. I allà trobem aquest hotel totalment renovat que combina la calidesa i l'adaptació a l'entorn del seu aspecte exterior amb uns acabats i comoditats interiors que van des d'una decoració moderna fins a servei WIFI. I menció a part mereix la seva cuina, uns plats exageradament abundosos i d'una qualitat excel.lent. Com a curiositat un buffet d'esmorzar amb diferents embotits sencers i una fusta per anar-los tallant al gust, una coca acabada de fer, o uns ous ferrats que van sortint d'un en un de la cuina a mida que els van fent. Tot perfecte.
Us deixo la seva plana-web on hi ha un vídeo per tal que us en feu una idea.

2.- Molló Parc
El dissabte a la tarda vam descobrir aquest Parc Natural de 10 hectàrees, als afores de Molló. Allà, en un recorregut a peu d'unes 3 hores d'allò més agradable, es pot fer una passejada per un entorn natural de bosc pirinenc i anar veient diferents espècies animals autòctones: cabirols, daines, isards, óssos, muflons, cabres hispàniques, cérvols, guineus, esquirols, marmotes, senglars... El contacte amb els animals és molt proper i se'ls pot admirar perfectament. A més hi ha una part de granja per als més petits on hi ha diverses rapinyaires i animals de corral com: gallines, ànecs, rucs, ovelles, cabres, conills... I uns ponis on els menuts poden fer una passejadeta per un preu adicional.
Per tal que hi pugueu fer una ullada, us deixo l'enllaç a la seva plana-web.

En fi, només em queda recomanar-vos aquests dos llocs i agrair al Josep i la Mª Dolors que ens hagin permès descobrir-los.
Que per molts anys!

Recordatoris d'estiu

Ja ha començat l'escola i aquest acostuma a ser el tret de sortida per la recuperació definitiva de la normalitat. Tornen les rutines de feina i horaris i deixem de banda la llibertat, la mobilitat i el canvi d'hàbits de l'estiu.
Malgrat tot, jo a l'estiu vaig seguir publicant notícies aquí al bloc del picalapica, però era evident que rebia menys visites perquè, sortosament, la gent tenia coses millors a fer que no pas llegir-me a mi... Només faltaria!
Per això em prenc la llibertat de recordar-vos algunes notícies de les que vaig publicar durant l'estiu i que em sabria greu que a alguns dels seguidors habituals els haguessin passat per alt.

• Recopilatori musical: enllaços a fitxers de vídeo o audio de totes les cançons que han sortit al llarg de la història del picalapica.
• Cròniques i reculls fotogràfics de les sortides, excursions i viatges familiars que hem fet a l'estiu: Creuer pel Mediterrani, Cabanes als arbres, Sigean i Calafell.

I, sobretot:

• El vídeo de la canço del picalapica (regal per als seguidors del bloc en el segon aniversari). Surto jo cantant aquesta cançó inèdita i està editat amb imatges suggerents gràcies a la col.laboració de l'Anna.
• La proposta de creació d'una samarreta del picalapica, amb demanda de suggeriments per fer-la millor.

També vaig escriure altres notícies, però sobretot em sabria greu si algú se n'hagués perdut alguna d'aquestes.
Bé, si teniu temps i us ve de gust us convido a recuperar-les i, si no, jo seguiré actualitzant el bloc amb nous continguts.

Guardiola, medalla d'honor

Dijous, 8 de setembre, Josep Guardiola va rebre la medalla d'honor del Parlament de Catalunya en la categoria d'or. Els mèrits acumulats per rebre aquesta distinció, a criteri de la mesa que el va designar, són "...per raó de la seva trajectòria com a esportista d'elit, pels èxits assolits en la seva etapa com a entrenador, per la projecció d'una Catalunya culta, cívica i oberta, que ha sabut fer d'una manera ben notòria, i pels valors que ha transmès exemplarment, com ara l'esportivitat, el treball en equip, l'esforç i la superació personal, valors molt positius no solament des d'un punt de vista individual, sinó també per al progrés col·lectiu..."

Josep Guardiola té només 40 anys.
Hi ha qui pensa que és exagerat que una persona tan jove rebi un guardó tan important, que sovint atorguen a persones de molta més edat a qui se'ls reconeix una llarga trajectòria.
Hi ha qui pensa que és exagerat que es valorin els èxits esportius d'una persona, que indubtablement els ha aconseguit com a jugador i com a entrenador, però que potser això no és mèrit suficient per assolir aquest honor.
Doncs jo, com molts altres, penso que el guardó és merescut.

Jo que em dedico a l'educació penso que el que ha aconseguit Guardiola com a entrenador del Barça depassa en molt el vessant esportiu i ens ofereix un model de maneres de ser i de fer que és aplicable a molts (potser a tots?) camps de la vida i indubtablement a l'educació. Guardiola ens ha ensenyat (i per sort els resultats favorables l'han reforçat i li han donat arguments per continuar aprofundint en el seu model):

• el gust per la feina ben feta, ja que els seus equips no es limiten a guanyar sinó que intenten fer-ho a través d'un joc bonic i atractiu. D'aquesta manera s'ho passen bé i ho fan passar bé als que els miren i, de retruc, la majoria de les vegades guanyen.
• la importància d'una actitud basada en la constància i l'esforç. Des del començament va dir que podia perdonar les errades i les derrotes, però no la manca d'intensitat, d'esforç i de treball. I ha demostrat que del treball constant en surten resultats.
• la valoració d'aquesta actitud per sobre dels resultats. És fantàstic sentir com Guardiola elogia el treball dels seus homes encara que hagin perdut o destaca la feina pel col.lectiu d'un davanter encara que hagi fallat clares ocasions de gol.
• l'autocrítica i la valoració dels errors com a element per a millorar. Guardiola no vol excuses (arbitres, mal estat de la gespa, lesionats...). Quan perd, li agrada analitzar què s'ha fet malament i buscar la manera de millorar aquests errors, reforçar aquests punts febles i buscar alternatives per millorar en futures ocasions. Molts cops ha dit que s'aprèn molt més amb les derrotes que amb les victòries i, per tant, no té por de perdre perquè sap que les derrotes el faran més savi i més fort, si les sap aprofitar.
• la humilitat per encaixar les victòries i els èxits amb modèstia, sense creure mai que et converteixen en un equip superior i seguint buscant els punts a millorar.
• el respecte pels rivals que demostra tant amb la seva actitud (i la dels seus jugadors) al camp, com en les rodes de premsa. Sempre amb una actitud d'educacio, de prudència i de seny.
• la tranquil.litat i la confiança que demostra en els seus jugadors quan aquests no juguen bé o fins i tot perden. Sempre els demostra que té fe en ells i els valora tot el que han fet bé, per sobre dels errors comesos.
• la valentia a l'hora de prendre decisions, pensant sempre en el benefici del col.lectiu, sense tenir por de les conseqüències "negatives" i defensant-les amb arguments i amb educació (d'aquesta manera va decidir desfer-se de Ronaldinho, Deco, Eto'o, Ibrahimovic... o va fer la valenta roda de premsa del Bernabeu quan al Barça l'atacaven per tot arreu).
• el fet de predicar amb l'exemple. Guardiola pot exigir molt a qualsevol jugador perquè ell mateix s'exigeix molt. Diuen que és el primer en arribar i el darrer de marxar i és un estudiós i un "malalt" del futbol. Demana educació i respecte, mostrant-los ell prèviament.
  
• defensa el valor del grup per sobre de les individualitats. Sap que té jugadors excepcionals, però sap que els èxits venen si són capaços de treballar com una "màquina col.lectiva" on totes les peces treballen unes al servei de les altres per tal que els resultats siguin els millors possibles. Per això tots els jugadors treballen en defensa i recuperen la pilota tan de pressa. Per això quan guanyen els títols vol que tots els jugadors i tot l'staff tècnic surtin al mig del camp a celebrar-ho i facin la ja famosa "sardana" al voltant del trofeu. Guardiola està convençut que tot el seu equip és important per assolir l'èxit, des dels nutricionistes fins als fisioterapeutes, passant pel tercer porter. I vol que TOTS se sentin partíceps dels èxits.
• la promoció dels recursos propis (la pedrera). Guardiola, continuant i alimentant el treball de tota l'estructura esportiva de les categories inferiors, està aconseguint que no parin de sortir excel.lents jugadors, que s'eduquen en aquests valors i en el patró de joc vistós i triomfant del primer equip. D'aquesta manera no cal fer gaires fitxatges exteriors perquè els millors jugadors del món, mica a mica es van acumulant directament a casa. Això és molt diferent d'anar fitxant estrelles internacionals pels quals cal pagar molts diners. A més a més el fet de tenir una majoria de jugadors formats a casa, fan que la seva motivació i implicació siguin molt més altes.
• la capacitat de lideratge i de motivació davant dels seus jugadors perquè els parla amb coneixement de causa (d'una banda és un estudiós del futbol amb una llarga i exitosa carrera com a jugador, de l'altra s'ha passat mitja vida al Barça, en coneix totes les interioritats i sap evitar i prevenir els perills), amb passió, amb educació, amb respecte i amb empatia.
  
• defensa de Catalunya i del català. Crec que això que ara ens sembla tan normal que és el fet que a Guardiola li facin preguntes en català a qualsevol lloc d'Espanya o del món, va ser una actitud que va fomentar ell per permetre amb normalitat que els periodistes catalans li puguin preguntar en català sense que els periodistes espanyols pugin sentir-se perjudicats. Guardiola respon la mateixa pregunta tants cops com faci falta, en tots els idiomes que faci falta i d'aquesta manera posa el català a la mateixa categoria que les altres llengües.
  

Per tot això, i coses que potser em deixo, Pep Guardiola ha aconseguit el reconeixement i l'admiració general dels seus propis jugadors i col.laboradors, de l'afició i fins i tot dels equips rivals als quals s'enfronta. Ha aconseguit que els seguidors del Barça se sentin orgullosos de ser-ho en tot moment perquè saben que, guanyin o perdin, els jugadors donaran la cara i perquè saben que no s'hauran d'avergonyir de les declaracions que facin a la premsa. El Barça excel.leix en el "QUÈ" i en el "COM".

I per tot això penso que es mereix la medalla d'honor, perquè és un bon mirall on mirallar-se. I perquè a part de fer-nos gaudir amb el joc del Barça ens ensenya una manera de fer amb fets i amb paraules com les que van cloure el seu discurs: "...si ens aixequem ben d'hora, i penquem, sense retrets, sense excuses, creieu-me que aquest és un país imparable..."

Stillness 07-11

Què carai vol dir això d'Stillness??
M'explico.
Ja sabeu que des de fa molts anys m'agrada la música. Quan tenia uns 16 anys (no recordo exactament quan, tot i que ho podria buscar) em van regalar una doble pletina, un aparell amb dos compartiments per reproduir i enregistrar cintes de caset. Recordo que llavors escoltava música de la ràdio i quan sonava alguna cançó que m'agradava, l'enregistrava i anava confeccionant cintes de caset amb seleccions de les cançons que m'agradaven.
Més endavant vaig començar a tenir una economia pròpia i comprar els meus primers discos. Primer els singles de 45 r.p.m. al Born 12 ("Carros de foc" de Vangelis, la sintonia de la Vuelta Ciclista a España de "Azul y Negro"...), després els L.P. (un greatest hits d'Stevie Wonder, el Thriller de Michael Jackson, Supertramp...) i finalment els CD (el primer el "Quina nit" dels Sau).
Llavors vaig agafar el costum, al cap de l'any, de fer una cinta amb les cançons que m'agradaven més dels discos que m'havia comprat aquell any. Com que habitualment les cançons que més m'agradaven eren balades i mitjos temps, vaig pensar de buscar un títol per a aquelles seleccions musicals que reflectissin aquest caràcter tranquil d'aquelles cançons i després de fer una petita llista vaig acabar escollint la paraula STILLNESS, que en anglès vol dir "Quietud". I així van anar sorgint les cintes Stillness-91, Stillness-92...
Fins que el 2005 va néixer el Roc i, per primer cop en molt temps, va passar l'any sense fer la selecció musical dels discos comprats. Al cap d'un any ho vaig corregir i vaig fer Stillness 2005-2006, per primer cop en format CD.
Ara bé, el 2007 va néixer l'Ona i llavors, amb dos fills i tot el que això comporta, vaig deixar de tenir temps per dedicar a algunes de les coses que el dedicava.

Aquest estiu pensava en la música que escoltava al cotxe. He tingut alguns discos que han sonat contínuament durant setmanes i setmanes ("Els Amics de les Arts", "Manel"...). Hi ha discos que m'agraden molt, però al final de tant sentir-los corres el perill d'avorrir-los . I llavors vaig recordar aquelles seleccions que feia, amb diferents cançons de diferents artistes i totes elles d'entre les cançons preferides d'aquell període. Aquelles cintes podia escoltar-les i escoltar-les i costava molt més que arribessin a cansar-me.
I llavors vaig decidir que havia arribat el moment de fer un altre Stillness. En aquest cas "Stillness 07-11" amb les millors cançons dels discos que he comprat durant els anys 2007, 2008, 2009, 2010 i el que portem de 2011. Amb tants anys i tants discos, m'ha donat per a 2 cd i un total de 45 cançons que us recomano (a mi m'agraden molt). Aquí us ofereixo el llistat i si algú en vol una còpia que em faci arribar 2 cd.

STILLNESS 2007-2011 CD1
01- Arbre que mira farola (Joan Miquel Oliver)
02-Benvolgut (Manel)
03-El far del sud (Sidonie)
04-Me sobren paraules (Antònia Font)
05-Jean-Luc (Els Amics de les Arts)
06-Perdut (Lax’n’Busto)
07-Eufòria (Mazoni)
08-Incompetència horària (Mine!)
09-El indio (Facto Delafé y las Flores Azules)
10-Al mar! (Manel)
11-Dormint (Maria Coma)
12-2010 (Pau Vallvé)
13-El Aleph (Nena Daconte)
14-Parte meteorológico (Joaquín Sabina)
15-Minut 92 (Buhos)
16-Començar de nou (Els Convidats)
17-Boomerang (Manel)
18-M’ho havia de témer (Rosa Luxemburg)
19-Aquest matí (Mine!)
20-El dubte (Mazoni)
21-Fins que la mort ens separi (Mazoni)
22-La casa (Ix)
23-Mejor (Delafé y las Flores Azules)

STILLNESS 2007-2011 CD2
01- Captatio benevolentiae (Manel)
02-Per mars i muntanyes (Els Amics de les Arts)
03-Pastís (Mine!)
04-Somriu (Sidonie / Love Of Lesbian)
05-Gat (Maria Coma)
06-Caminant (Macedònia)
07-Corren (Gossos)
08-Les meves ex i tu (Els Amics de les Arts)
09-La pluja que ha caigut (Els Convidats)
10-Blues del diumenge (Lax’n’Busto)
11-El Miquel i l’Olga tornen (Manel)
12-Al seient del costat (Els Pets)
13- Entre el cor i el fons del mar (Josep Thió)
14- Seguirem somiant (Sopa de Cabra)
15-Al cel (Gerard Quintana)
16-Carolina dins d’un pou (Òscar Briz)
17-Amics dels cirerers (Pau Vallvé)
18-Precís no (Tupolev)
19-Tiramisú de limón (Joaquín Sabina)
20-Contradiccions (Miquel Abras)
21-La Blanca (Plouen Catximbes)
22-Las malditas golondrinas (Nena Daconte)

Jo no acato

Aquest cap de setmana ho deveu haver sentit arreu: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha plantejat un ultimàtum a la Generalitat de Catalunya perquè garanteixi que el castellà sigui llengua vehicular a l'escola, en compliment de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. És a dir, el model d'immersió lingüística català corre perill.
Es veu que tot això ve de tres recursos presentats per pares d'alumnes que volien que els seus fills fossin escolaritzats en castellà a Catalunya.
Tres recursos. 3.
Tres famílies enmig dels milers de famílies de les escoles catalanes.
Només aquest factor estadístic ja esgarrifa, però és que a més a més hi ha un munt de raons per donar continuïtat al model d'immersió lingüística vigent a Catalunya des de fa uns 30 anys. Em quedo amb tres d'elles, extretes del Manifest de Somescola.cat:

• ha contribuït a mantenir la cohesió social del país i la igualtat d’oportunitats i s’ha demostrat eficaç en l’acollida i l’arrelament dels infants i joves de les darreres onades immigratòries.
• ha estat objecte de reconeixement per part de diverses institucions internacionals, i és un referent com a model pedagògic eficient en el Marc Europeu de les Llengües
• ha contribuït de manera decisiva a pal.liar el greu desequilibri que viu el català, llengua pròpia de Catalunya, respecte al castellà, en diferents àmbits. I, per tant, plantejar-se eliminar aquest model és posar en perill la supervivència del català.

La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha anunciat que presentarà un recurs a la interlocutòria del TSJC (que dóna dos mesos de termini a la Generalitat perquè apliqui les mesures necessàries perquè el castellà sigui llengua vehicular a l'escola), però que mantindrà el compromís amb l'immersió lingüística.
La consellera ha afirmat que el model d'immersió és un patrimoni col·lectiu com a país que ha garantit la cohesió social i ha recordat les paraules d'Alexandre Galí: "No separeu mai als infants per raó de llengua".

Els partits polítics han fet pinya en la defensa del model d'immersió lingüística (tret de PP i Ciutadans, evidentment) i demanen al govern que es mostri ferm en la defensa de la immersió lingüística i que no faci cap pas enrere en la qüestió del català a l'escola.

No sé com evolucionaran els esdeveniments les properes setmanes, però la cojuntura sociopolítica, amb un agreujament de la crisi econòmica que ens està acostumant a les retallades de tot tipus com a mals inevitables i amb les dretes nacionalistes espanyoles paladejant el triomf a les properes eleccions generals del 20N, no fan ser optimista.
I crec que aquesta batalla no ens podem permetre de perdre-la. Per tant, esperem que els polítics arribin a una entesa i prevalgui el seny, però per si de cas, preparem-nos per a una mobilització que deixi clar que amb això no s'hi juga i, si arriba el cas, preparem-nos per a la insubmissió:

JO NO ACATO!

I acabo amb unes reflexions de Guy Héraud (advocat i polític francès defensor del federalisme europeu) a "Langues et peuples d'Europe" que he extret d'una citació del bloc "Finestra oberta" del Sergi Pich (que de tot això en sap molt més que jo):

"Quan el federalisme europeu reivindica la unitat, és per respectar i servir millor la diversitat. La diversitat lingüística, sobretot, és una font de riquesa. Prenent-ne cura, no es defensen solament els drets de la persona, es defensa també un patrimoni cultural que beneficia tota Europa i tota la humanitat."
"La diversitat cultural juga el paper d'un multiplicador de l'art. En efecte, com més pobles, més expressions diferents possibles dels valors estètics en els diferents camps i en els diferents estils. Un poble que mor és una cara que desapareix del prisma de les arts. La salvaguarda de les comunitats lingüístiques és també un dels deures fonamentals de tota agrupació política. Fins i tot podria parlar-se de l'existència per part de les pròpies ètnies d'un deure de permanència. De la mateixa manera que la moral individual prohibeix el suïcidi, la moral de grup obligaria a les comunitats lingüístiques a sobreviure i a desenvolupar-se. Si s'accepta això, la defensa de les llengües troba un doble fonament: un fonament subjectivista democràtic (el dret a la vida de cada poble) i un fonament objectivista (el deure de cada poble a contribuir a l'enriquiment cultural d'Europa i del món)."

Podeu trobar més informació a:
Vilaweb.cat
Somescola.cat

Calafell 2011

Vam jugar a la platja: amb les pales i les galledes, a fer castells, túnels, ponts, piràmides, "piscines"...; amb la barca, a la petanca...; vam prendre el sol, vam banyar-nos, vam passejar-hi...
El Roc va celebrar el seu sant i va tenir molts regals i es va trobar unes grans lletres a la sorra que el felicitaven. I el que més li va agradar va ser l'àlbum de cromos de la lliga de futbol: la seva primera col.lecció de cromos. I també va aprendre a fer all-i-oli amb l'avi Josep. I a anar sobre una planxa de surf...
L'Ona va aprendre a tirar-se sola a la piscina (amb bombolleta) i va perdre la por a caminar per dintre del mar i s'hi banyava amb els "manguitos". I la seva mare li va fer una treneta amb fils de colors.
I tots dos amb el Guiu s'ho van passar d'allò més bé els dies que van coincidir. Jugaven junts a la platja, dormien junts a la mateixa habitació, jugaven junts sobre els llits al matí i havent dinat, jugaven junts al menjador... I a vegades anàvem a passejar o al boti-boti. I un dia vam anar a visitar el Museu Pau Casals (molt emotiu, instructiu i recomanable) i ells van tornar amb el trenet. I un altre dia amb la Rat van anar a visitar l'Albert a Cunit amb tren. I un dia a les 10 de la nit es van banyar tots tres despullats a la piscina... quina emoció!!
I el Roc i l'Ona van fer uns nous amics, l'Albert i l'Anna de St. Cugat i van jugar-hi molt els dies que van coincidir.
I després van retrobar el Pol i la Gemma de Súria (amb aquests ja fa anys que coincidim) i van jugar-hi molt. I un dia vam anar a sopar amb els seus pares a Segur de Calafell i després als boti-boti i a fer un gelat. I un dia va venir el Pol a dinar a casa nostra.
I l'Anna va celebrar els seus 41 anys i també es va trobar un missatge de felicitació a la sorra i, entre altres coses, li van regalar un ram de flors i un tractament d'ictioteràpia (allò dels peixos Garra Rufa que et xuclen la pell morta) que es va fer allà mateix a Calafell.
I un dia vam anar tots 6 (nosaltres 4 i els avis) a un concert familiar a l'auditori del Vendrell que va ser divertit i espectacular.
I vam decorar les parets de l'apartament amb pòsters de El Jueves, dibuixos pintats pels nens i fotos... fins que el vent s'ho va voler endur.
I vam veure uns quants partits del Barça per la tele i vam celebrar els dos primers títols i la inqualificable acció del Mourinho posant el dit a l'ull al Tito Vilanova.

I, a més a més, jo vaig anar amb l'Anna al concert de l'auditori del Vendrell de "The Beatles Go Baroque". I vaig anar sol a dos concerts de cantautors al Museu-Casa Barral de Calafell ("Inspira" i "Pau Saura"). I vaig canviar una roda punxada del cotxe del Xep. I vaig tenir un parell d'episodis lleus de lumbàlgia.
I feia els mots encreuats del Regió7. I em vaig llegir 4 llibres: 2 de poesia ("Bages" de Josep Fàbrega i "No era lluny ni difícil " de Joan Margarit), un d'humor ("L'herència de Wilt" de Tom Sharpe) i un totxo una mica espès tot i que original ("Una part del tot" d'Steve Toltz). I vaig escriure uns quants haikús (poemes d'inspiració japonesa) arrel de la lectura del llibre del Josep Fàbrega.
I vaig tocar força la guitarra i vaig fer algunes cançons.

I vam descansar. I vam somriure. I vam passar estones agradables i tranquil.les, gaudint del temps i de la calma.

I no sé si he escrit mil paraules, però si que sé que segur que preferiu unes quantes imatges.