Germans

- Ara jo era un gosset i tu em donaves un plat de llet...
- I jo era la mare i després et portava a passejar al parc...

Un matí de cap de setmana a casa podeu sentir aquesta conversa entre el Roc i l'Ona. I la conversa i el joc poden durar hores i hores i ells es van desplaçant d'una habitació a una altra. I treuen més i més complements que enriqueixin el joc. I es van canviant de vestuari a mesura que van canviant els rols: tan aviat poden estar en pijama, com despullats, com disfressats de pirata o de jugador del Barça o de dimoni... Joc simbòlic total!!!
Sovint demanen veure els dibuixos de la tele o jugar a l'ordinador, però quan els diem "prou!" no triguen gaire estona a organitzar el seu joc simbòlic. I s'hi poden estar hores i hores. I s'ho passen la mar de bé.

Veient-los, m'és inevitable pensar en el que es perden els fills únics. I no vull pas criticar els pares que prenen aquesta decisió (que cadascú se sap les seves coses), però és evident que aquesta opció impedeix que es donin aquestes situacions quotidianes. És clar que poden apuntar els nens a un esplai o dur-los al parc, però els cal anar a buscar aquestes situacions de socialització i comunicació. I potser no sempre tindran el temps i les ganes d'anar-les a buscar.
Els germans es barallen, es fan la guitza i es tenen gelos, però també s'ajuden, comparteixen, aprenen els uns dels altres... es relacionen en un entorn d'emocions i estimació, sense haver d'anar a buscar-lo enlloc ni provocar situacions. Se les troben en el dia a dia.

No tinc presents molts records de joc compartit amb els meus quatre germans, però sí la sensació que no ens vam pas avorrir i que segur que vam aprendre els uns dels altres.
I potser per això (i per moltes altres coses), amb l'Anna vam tenir clar que, a poder ser, no volíem tenir un fill únic. En volíem dos i, a poder ser, que es portessin poc temps perquè tinguessin interessos comuns i s'avinguessin per jugar junts.
En les hipòtesis de tots els anys que vam tardar a tenir fills dèiem que per a un nen ens agradaria el nom de ROC i per a una nena el d'ONA.
I ara, amb la hipòtesi feta realitat, amb el Roc i l'Ona corrent per casa i jugant ells dos, sense necessitar gaire cosa més que la mútua companyia, i veient com de bé s'ho passen, penso que era un bon planteig.
I dono gràcies de la sort que tot hagi sortit tan bé.

Tren de mots curts

Coneixeu la "Tirallonga de monosíl.labs" de Pere Quart? Es tracta d'un poema que té la particularitat que està construït únicament amb paraules d'una sola síl.laba.

El poema és força llarg (aquí el podeu trobar íntegre) però us en reprodueixo un fragment per refrescar la memòria:

Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

(...)

Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.

Bé, doncs el cas és que fa cosa d'un mes, arrel de la notícia "Fórmula de la felicitat" vaig començar a escriure un poema i em vaig adonar que havia començat a fer-lo gairebé només amb monosíl.labs. Vaig recordar el poema de Pere Quart i va sorgir el repte d'intentar emular-lo. I en va sortir aquest "Tren de mots curts".
A veure què us sembla?

TREN DE MOTS CURTS
No vull pas res
del que no tinc.
Ves, la gran sort!

Visc prou bé, jo.
tinc el que em cal,
ric més d'un cop
-i no sóc ric-,
veig el que tinc
-el molt que tinc-
i el que no tinc
veig que no em cal
per ser més ple.

I si sóc sà
i no tinc fam,
ni trist et vinc
a dir "me'n vaig",
doncs... què més vols?

Que per molts anys!

Cirque du Soleil

Tinc la sensació que érem els únics que encara no hi havíem anat... a tothom que li explico que vam anar a veure el Cirque du Soleil em contesta que ells ja hi havien anat dues vegades...
Però el cas és que nosaltres encara no hi havíem anat i el divendres, com a regal per al meu sant, l'Anna em va posar dins d'un cotxe i em va dir que passaríem la nit fora de casa. I em va dur a Barcelona amb dues entrades per anar a veure l'espectacle "CORTEO".

I per descriure'l he de dir que és un espectacle de circ, però també moltes coses més. D'entrada és un espectacle molt professionalitzat. Només entrar a la carpa del circ ja te n'adones que no s'ha deixat res a l'atzar: barres de bar espaioses, amb molt personal, llistes de preus a la vista, servei ràpid i eficient...; botiguetes de merchandising...; tot molt ben indicat, molt endreçat, molt clar i fàcil...

Tots els números de l'espectacle són d'una execució tècnica perfecta. Impecable. Els artistes són equilibristes, trapezistes, acròbates d'una gran qualitat. La dificultat dels números és alta, tenen molt de mèrit i es nota que estan interpretats pels millors artistes possibles i que s'han entrenat fins a la perfecció.
Però no ens trobem amb un encadenament de números perfectes aïllats. Es tracta d'un espectacle global amb una intencionalitat argumental. Hi ha una història que ens volen explicar. No és una història molt clara ni fàcil d'entendre perquè tot és molt al.legòric i simbòlic, però s'intueix una trama que va fent avançar l'espectacle.
I hi ha molta poesia i molta bellesa.
Tot està molt cuidat: la música, l'escenografia, la il.luminació, el vestuari, el maquillatge... Tot embolcalla de manera delicada les diferents actuacions de manera que es converteixen en petites obres d'art.
I els artistes, a part de fer la seva execució acrobàtica de manera perfecta, interpreten les emocions del seu personatge dins del global de la història.

I després el ritme global que mai no es trenca. Quan han de retirar alguna cosa de l'escenari hi ha una petita actuació de transició que atrau l'atenció del públic cap a un altre cantó i no tens temps d'adonar-te'n i l'escenari ja s'ha transformat. Sense pauses. Sense interrupcions.
En fi, com que tots ja hi heu anat no cal que us convenci de res, però si hi ha algú que encara no hagi tastat aquest petit plaer, és evident que el recomano totalment.

I acabo amb dues cosetes:
1.- A la mitja part de l'espectacle es poden comprar entrades a meitat de preu (!!). I això val molt la pena perquè les entrades no són barates. O sigui que si sabeu d'algú que hi vagi i vosaltres voleu anar-hi més endavant, feu-li comprar les entrades a la mitja part.
2.- Moltes gràcies pel regal, Anna. Em va agradar molt!

I us deixo amb un petit trailer de l'espectacle que vam veure: "Corteo" del Cirque du Soleil.

Carregat i descarregat

Segur que els que seguiu aquest bloc recordeu una notícia que vaig publicar el 23 de setembre i es titulava "Fer pinya".
Des del dia que la vaig publicar vaig pensar que uns mesos més tard publicaria aquesta que avui escric. I el títol també estava molt clar...

Per allà aquells finals de setembre vam deixar la pinya ben muntada i ferma. Sòlida. I ella, l'anxaneta, amb totes les por del món, pensant que aquell castell era molt alt. I que feia molta por pujar tan amunt perquè si queia, encara que portés casc i la gent de la pinya pogués esmorteir la caiguda, no deixava de ser una patacada molt important.
Però d'altra banda també amb la seguretat que li havíem anat donant entre tots, començant pels metges i continuant per tot el seu entorn, carregat de pensaments positius.

El 13 d'octubre va entrar al quiròfan sota el so de les gralles i a partir d'aquell dia va començar a pujar i pujar com si ho hagués fet tota la vida, sense dubtar, sense defallir, gairebé sense mirar avall. I sense adonar-se'n es va trobar passant per sobre de l'acotxador i fent l'aleta entre els aplaudiments de tots els que, des de baix, ens ho miràvem.
Però tot i que està molt bé carregar un castell i només això ja és meritori, el que és encara millor és arribar a desmuntar-lo sense que ningú caigui a terra, és a dir, carregar-lo i descarregar-lo. I això també ho va aconseguir.

Va anar baixant amb la mateixa seguretat i agilitat amb què havia pujat i mica a mica va anar complint els diferents terminis dels tractaments. I cada nova tanda era com si desmuntés un pis del castell i s'anés acostant més a l'èxit que és que tothom torni estar a peu pla sense que ningú no hagi pres mal.
I això ha passat aquesta setmana: castell carregat i descarregat.
Tothom feliç i contentíssim de veure que l'èxit ha estat total: la Pilar ha tornat a treballar.
Com si res no hagués passat.
Moltes felicitats i l'enhorabona!!

Concert de Maria Coma

Dijous 9 de febrer. El Sielu de Manresa.
Concert de presentació del disc "Magnòlia" de Maria Coma.
L'any passat la vaig descobrir en un concert al Kursaal de Manresa i em va agradar molt. O sigui que tenia moltes ganes de descobrir el nou disc.
I va ser encara millor!!
D'entrada portava una banda im-pres-sio-nant:

• Pau Vallvé a la bateria, teclats i coros: és un dels millors bateries que he vist en els darrers anys, amb un domini total del ritme i de la intensitat, capaç d'alternar contundència i delicadesa en la mateixa cançó, sense perdre mai el tempo. I, a part, un geni de la música, un perfeccionista i el productor musical del disc que es presentava.
• Nico Roig a les guitarres, ambients sonors i coros: aconsegueix extreure unes màgiques sonoritats de la guitarra elèctrica jugant amb els pedals, la distorsió i efectes diversos ja sigui amb maquinetes electròniques o fent rodar un tornavís sobre les cordes. Un jove músic molt interessant
• Jordi Casadesús al baix elèctric, contrabaix i coros. Ja l'havia vist acompanyant el directe del Pau Vallvé o com a baixista de "La Iaia" i em sembla un músic que domina perfectament els seus instruments i es compenetra perfectament amb els músics als quals acompanya.

I, per descomptat, la protagonista de la nit, la Maria Coma, excel.lent pianista, cantant de veu privilegiada i compositora d'unes cançons diferents de les que escoltem habitualment. Juga amb unes lletres oníriques i suggerents, les acompanya d'unes melodies precioses i emotives i, per reblar el clau, crea unes atmosferes originals i suggerents. De tant en tant et fa recordar passatges de "El piano" de Michael Nyman o atmosferes de la celta Enya. Les cançons no són gens linials: a vegades el ritme creix i minva en diferents moments de la mateixa cançó, a vegades passen de passatges minimalistes i delicats a fragments totalment èpics en que tots els instruments van augmentant el ritme i la intensitat i van allargant i allargant una tornada que no voldries que acabés mai perquè el teu esperit va creixent amb ella... En fi, potser em falten les paraules però el que voldria que us quedés clar és que un concert de la Maria Coma, almenys aquests concerts amb aquestes cançons i aquesta banda, representa una experiència musical preciosa, intensa, original i totalment recomanable.

I us deixo amb 2 vídeos: en el primer us podeu fer una idea de la intensitat i qualitat de la banda d'aquesta gira i el segon és el vídeoclip del primer single del Magnòlia: "Tots els colors".
Gaudiu-ne!





Vinc d’un mar
d’uns verds i uns blaus
dels més clars que he vist mai.
On hi flota una illa
de llargs camins que em criden tant!

Diu que empassi mars, que abraci cels,
que miri lluny que a prop no en sé.
Que segueixi el meu esbós
collint llavors de tots colors.

Com si sabés que sóc jo,
el mar em vol, sempre em vol.

I és que fa volar soldats de plom,
em pinta la cara amb colors.
Entén mil mirades sense esforç,
sota un cel de serenor.

Com si sabés que sóc jo,
El mar em vol, sempre em vol.

Els fantàstics llibres voladors de Mr. Morris Lessmore

Ho vaig trobar a través del magnífic bloc "El espejo lúdico".
Té un inconvenient: és un vídeo que dura 15 minuts i potser us costarà trobar 15 minuts seguits per poder seure tranquil.lament i gaudir-ne.
Però si trobeu aquests 15 minuts, no us perdeu aquest curtmetratge d'animació, que fascinarà tots aquells que, com jo, hem estat inoculats pel virus de la lectura i hem pogut provar en carn pròpia el plaer incommensurable de llegir un bon llibre i quedar-t'hi atrapat.
Els llibres et tornen amb escreix el que tu puguis donar-los. Com a aquest Mr. Morris Lessmore, el protagonista del curtmetratge dels llibres voladors.
Però... no necessiteu llegir les meves paraules... necessiteu veure aquest vídeo!

Més "Amics de les Arts"

Aquesta setmana de moment les notícies estan sortint soles i no em donen gaire feina.
Avui "Els Amics de les Arts" han fet un regal doble dins la promoció del seu nou disc que sortirà a la venda el proper dimarts 14 de febrer: Una nova cançó i el vídeoclip del primer single.

1.- La nova cançó es diu "Lousiana o els camps de cotó" i l'he trobada preciosa a la primera escolta. Tant a nivell de lletra, com de melodia, com d'harmonies i jocs de veus. Us passo la lletra i un Youtube on podeu escoltar-la.

2.- Després us ofereixo el vídeo de "Monsieur Cousteau" . Va estar en exclusiva durant uns dies a la web de La Vanguardia com a únic lloc on podia visualitzar-se (tot i que no a tothom li va semblar bé) però ara ja pot trobar-se lliurament a internet.
Es tracta d'un enregistrament ple de detalls que s'han d'anar descobrint en successius visionats. Rodat amb l'enginy de sempre, però amb més mitjans. Alguns creuen que s'ha guanyat en "perfecció" però s'ha perdut en espontaneïtat, frescor i autenticitat...
El que està clar és que segueix havent-hi qualitat i cal anar desembolicant aquests regals del nou disc, assaborir-los bé i després ja anirem opinant.
Escolteu, mireu, gaudiu i jutgeu.

1.- Louisiana (o els camps de cotó)

Diu que ha anat fent al seu aire,
que ha fet vida a mil ciutats,
que ha dormit en llocs que feien feredat
i que tu, mare, mai haguessis aprovat.
Que està content, que tot va bé.
Diu que està content, que tot va bé.

Hi ha com unes coordenades,
diu que us ho ensenyi, que us ho posi al Google Maps.
I diu que un dia, de passada,
va fer nit en un poble i que s’hi va acabar quedant.
Que és des d’aquí, des d’on escriu.

Diu que té una casa lluny de tot i un quatre per quatre.
I quan baixa al poble a omplir el rebost, sabeu què li passa?
Que el despatxa un avi que li fa pensar en algú.
Que li fa pensar en algú…

Ha estimat noies i dones.
Diu que més d’una li va fer perdre el nord.
Però diu que amb aquestes coses, ja se sap,
quan menys t’ho esperes és quan tens un cop de sort.
I que estan bé, que els hi va bé.

Diu que té una filla de tres anys amb els teus ulls, pare.
Que ell sempre li parla en català i fot molta gràcia
perquè quan la posa al llit, hi ha dies que confon
bona nit i pantalons.

Diu que vist amb perspectiva
té molt clar que aquí no hagués estat feliç.
Però reconeix que això de desaparèixer tan tranquil, sense avisar-nos,
és marxar amb molt poc estil.
I que amb el temps, que ho cura tot,
tot s’anirà posant a lloc.

Diu que des del porxo veu un cel que no te l’acabes.
Que a la nit sempre surt a fumar i pensa en nosaltres.
I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por,
quan s’hi hagi de ser, hi serà.

Diu que un dia hi hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que té llits de sobres.

Neu a Calders

Tenia previst publicar una altra notícia, però l'Anna m'acaba d'ensenyar el vídeo que ha penjat al seu bloc i penso que no puc desaprofitar l'ocasió de passar-vos l'enllaç.
Si aneu al seu bloc, podreu veure la notícia amb un vídeo (com sempre entranyable, deliciós i molt ben muntat) de com vam passar la tarda del dijous 2 de febrer. A part de Catalunya va estar nevant i per precaució davant la imminent arribada de l'onada de fred siberià, algunes escoles van tancar a la tarda (la del Roc i l'Ona entre elles).
Si mireu el vídeo veureu la neu que hi havia a Calders i com de bé ens ho vam passar.

Bloc del Roc i l'Ona

Artistes anònims

Hi ha gent que té talent per l'art. Tots en coneixem. Sense anar més lluny, alguns de vosaltres em dieu que jo escric molt bé i que m'hi podria dedicar. Però no m'hi dedico professionalment a escriure. Sóc mestre.
De la mateixa manera al llarg del camí he trobat persones de les quals admiro el seu talent artístic. Tant, que em costa d'entendre que no s'hi dediquin professionalment. Es dediquen a una altra cosa, però en el seu temps de lleure fan coses que trobo fantàstiques i fabuloses, originals i precioses. Tothom qui les vegi, en quedarà admirat i demanarà qui ha fet allò tan maco. I quan els diguem el nom, evidentment no el coneixeran. Són artistes anònims i avui us en vull presentar uns quants. I en primer lloc parlaré de 2 companys de feina:

1.- El JAUME SERRA, mestre de música del col.legi Oms i de Prat, estudiós de la música, director de corals, multiinstrumentista... Però a més a més, restaurador d'antiguitats, gran coneixedor de la llengua catalana, campió d'Scrabble i, a part de moltes altres coses, magnífic dibuixant i il.lustrador (seva és aquesta caricatura de l'Anna i meva que ens va regalar per al nostre casament). Els seus dibuixos són fantàstics, divertits, plens de detalls i, molt important, d'un estil absolutament personal. Estic segur que podria dedicar-s'hi professionalment i no li faltaria la feina.

2.- L'ANTON CAMPOS, mestre de Visual i Plàstica del col.legi Oms i de Prat. Que jo sàpiga compon cançons (música i lletra), les canta, toca la guitarra i les percussions; pinta quadres; fa fotos i crea i dirigeix espectacles audiovisuals (obres de teatre, curtmetratges...). Majorment he gaudit de les seves creacions en l'àmbit escolar, però estic segur que podria dedicar-s'hi a un nivell més professional perquè te molt talent, llibertat creativa i una energia i capacitat d'entusiasme encomanadisses.
Us enllaço 3 vídeos que he pogut recuperar de muntatges que ha fet amb alumnes de l'escola:

• Parte de mi
• El futbol és així
• Lipdub 2011 Oms i de Prat
  

3.- El JOAN OLIVERAS ("TXATARRES"). Aquest és un cas una mica especial perquè us parlo d'un noi a qui pràcticament no conec. És un amic de la meva germana Olga. Ella em va passar l'enllaç a un text que havia escrit ell i em va sorprendre molt, em va impressionar molt gratament. Us l'enllaço aquí perquè pogueu gaudir-lo vosaltres mateixos, però jo penso que una persona capaç d'escriure amb la sensibilitat, emoció, sentit de l'humor i ritme narratiu d'aquest relat, podria dedicar-se tranquil.lament a escriure.
"La fabulosa història d'Ota Ram"

4.- El JOAN TURU. A aquest el conec, però molt poquet. És un amic de la meva germana Judit que ha provat diversos estudis (ara està estudiant per ser mestre) i ha treballat de diferents coses, però de qui admiro profundament la seva habilitat pel dibuix i la il.lustració. I quan parlo d'habilitat parlo tant de l'habilitat tècnica, com de l'enginy per tenir les idees que després plasma en una il.lustració.
I em vull esplaiar una mica més per lloar el seu equilibri entre la sensibilitat i el sentit de l'humor, entre la crítica social i política i la glossa dels valors humans.
Buscant diferents il.lustracions del Petit Príncep per internet, vaig trobar un dels blocs del Turu (en té 3: "Joan Turu il.lustrador", "Sortint de la ratlla" i "Canviant el punt de vista"). I allà vaig trobar les seves il.lustracions, els seus grafittis, les seves col.laboracions en fanzines més o menys antisistema, els seus cartells per a festes i events, les seves participacions en concursos de disseny, les il.lustracions del llibre "Avis i àvies" de Teresa Clúa... I vaig quedar enamorat dels seus dibuixos.

I vaig pensar que era un artista anònim que es mereixia poder viure d'aquest art.
I vaig pensar que un dia faria una notícia parlant de gent com el Joan Turu, artistes anònims que tenen un do o un talent per a una activitat a la que no poden dedicar-se plenament.
I aquest dia ha arribat.
I acabo amb un recull d'unes quantes il.lustracions del Joan Turu, perquè les pogueu conéixer i gaudir.


P.S. Jaume, Anton, Joan "Txatarres" i Joan Turu, potser us farà una mica de vergonya quedar exposats aquí al meu bloc, però espero que no us molesti que em faci ressó del vostre talent. De fet gairebé tot el que esmento i mostro en aquesta notícia pot trobar-se públicament a internet o sigui que espero no rebre demandes judicials ni denúncies... ;-)

Mestres

Ahir va començar la sèrie "Mestres" a TV3.
Va estar força bé, l'aniré seguint i potser serà la font d'algun article més. Avui, per començar, vull parlar de dues coses que em van cridar l'atenció del que ahir explicaven tots els sectors implicats (mestres, alumnes, mestres jubilats, pares d'alumnes...) i amb les quals em vaig sentir identificat.

1.- T'ha d'agradar
De fet aquest era el tema d'aquest capítol ("Ser mestre, com i per què") i em va semblar molt revelador quan un alumne va dir que ells veuen de seguida quan a un mestre li agrada la seva feina o només hi va per cobrar.
Jo sóc mestre per vocació. I això que no me'n vaig adonar fins tard... Estava fent BUP i COU i no sabia pas a què em volia dedicar en el futur. Un dia deia "Biblioteconomia i documentació", un altre dia deia que em posaria a treballar perquè no volia estudiar més...
I entre una cosa i una altra vaig començar a fer classes particulars per guanyar algun caleró... i vaig començar a fer de monitor al MIJAC Valldaura... i vaig adonar-me que estar amb la canalla m'omplia, em feia feliç, em feia sentir realitzat.
I, modèstia a part, vaig veure que la canalla se sentia a gust amb mi, i em feien força cas o em respectaven... I sentia que podia ajudar-los a créixer, donar-los un bon exemple, educar-los, ensenyar-los a ser bones persones... Que era capaç de buscar la manera de poder arribar a que entenguessin el que volia explicar-los i que, si d'una manera no ho aconseguia, m'agradava buscar-ne una altra que pogués ser efectiva...
I llavors ho vaig tenir claríssim: volia ser mestre. I encara no se me n'han passat les ganes. M'encanta la meva feina.
I tot i que estic d'acord que per ser un bon mestre no n'hi ha prou a dir "m'agraden molt els nens", també penso que si no t'agraden els nens i la sensació d'estar ajudant a educar-los, és impossible ser un bon mestre.

2.- Estimar els nens
Entre les moltes virtuts que van sortir en el programa com a necessàries per ser un bon mestre (paciència, tenacitat, dots de comunicació, dinamisme, capacitat de divertir, d'empatia, valors...) penso que la principal és aquesta: estimar la canalla.
Sota aquesta premisa, es poden anar desenvolupant tot un seguit d'actituds positives envers els infants, però sempre seran des del respecte i l'interès envers aquella persona a la que volem ajudar a desenvolupar al màxim les seves capacitats i valors. I això inclou un component sentimental que fa que donem valor al que fem, més enllà del valor que puguin donar-hi els altres.
I els nens se n'adonen quan un mestre s'implica i s'interessa realment per ells i la seva educació, de la mateixa manera que se n'adonen si un mestre només ve a fer la seva explicació i torna a marxar mantenint-se impermeable als sentiments i necessitats dels alumnes. Els bons mestres travessen (m'agradaria creure que puc dir "travessem") aquesta barrera i s'impliquen, s'arremanguen, s'interessen, somriuen, fan riure, renyen, fan plorar, escolten, reflexionen i fan reflexionar i donen molta més importància a tota la part humanista de l'educació que purament a les assignatures (sense deixar-les mai de banda, és clar). I això només pot fer-se des d'una certa implicació emocional que equival a dir que estimem les criatures a les quals atenem.

I per acabar dues imatges meravelloses de la meva feina (una d'elles també la va explicar un dels mestres que va sortir ahir a la sèrie):

• Quan gràcies a les teves explicacions aconsegueixes que un infant entengui una cosa que no entenia. Aquell instant en que t'adones que per fi ho ha entès, aquella mirada d'alegria i agradable sorpresa, aquells ulls brillants, aquell somriure de satisfacció que confirma que sí, que per fi ho ha entès. I tu saps que ets part important d'aquell petit èxit i te n'alegres amb ell.
• Aquell silenci "còmplice" del que vaig parlar ja fa molt temps en una anterior notícia sobre els "Tipus de silenci", quan aconsegueixes captar tota l'atenció d'un grup d'alumnes i tens la certesa absoluta que tots t'estan escoltant amb atenció i podries fer amb ells el que vulguessis.

En fi, seguirem a l'aguait d'aquesta nova sèrie de TV3, els dimarts a dos quarts d'onze, després de l'APM i ja n'anirem parlant.