Two pots

Acabo l'any amb una anècdota familiar que involucra el Roc.
Ara mateix el Roc passa per una etapa de canvis (ha canviat de cicle i de tutora a l'escola, ha canviat d'entrenador i companys a l'equip de futbol...) i hi ha moments en que es manifesta insegur.
En una conversa amb la seva tutora, ella li va dir que havia de tenir més confiança en si mateix i, quan en parlàvem ell i jo, jo corroborav ales seves paraules i li deia:
- "Has de pensar que...tu pots!"
I acabat de dir, em van quedar les paraules ressonant dins del cap
"Tu pots!"... "Tu pots!"
I em va venir al cap una idea una mica friqui però que vaig pensar que li podria agradar. 
Vaig agafar un paperot i un boli i amb 4 gargots li vaig explicar la meva idea: un "2" en anglès (que es diu "two" i sona molt semblant al català "tu") i una imatge d'una sèrie de pots. A l'ordinador li faria aquesta mena de pòster perquè se'l pengés a l'habitació i hi hauria les banderes angleses i catalana per entendre com s'havia de dir cada cosa perquè acabés sonant "Tu pots!". Cada cop que el veiés recordaria que havia de confiar més en ell mateix i seria com un "missatge secret" entre nosaltres.

Efectivament la idea li va agradar i no sé si va sortir d'ell o de mi, però vam parlar de la possibilitat de plasmar-ho en una samarreta.
Llavors ell va dir:
- "Si faig un gol, em fas la samarreta."
I jo vaig acceptar.

I al següent partit va fer un gol i per tant jo vaig haver de complir i fer-li la samarreta.
Passats uns dies (potser setmanes...) vaig poder complir la promesa i li vaig fer entrega de la samarreta, de la qual està molt content.
Ningú no en té cap d'igual en tot el món!!

P.S. Sí, sí, no patiu, ja tinc una cosa en ment per a l'Ona...

El problema...

Sóc independentista.
Desitjo la independència de Catalunya i per això vaig votar un dels partits que li donava suport a les darreres eleccions: Junts pel Sí (JxS). I entre JxS i la CUP van obtenir 72 diputats del total de 135 que formen el parlament: majoria independentista.
De seguida es van posar d'acord per fer una Declaració d'inici del procés de creació d'un nou estat i per triar la Carme Forcadell com a presidenta del Parlament, però després van deixar clares les seves diferències per escollir el President de la Generalitat.
I s'ha anat allargant el temps i no ha estat possible investir-ne cap. I han fet negociacions i assemblees però de moment seguim igual. I sembla que el gran problema és la figura d'Artur Mas com a president. Per JxS és innegociable i per la CUP és inadmissible. I d'aquí no surten i la CUP ha votat "no" a la investidura en 2 ocasions i ha celebrat 2 assemblees internes per consultar les bases i acordar una decisió i no ha canviat d'opinió (tot i que aquesta darrera ha donat un resultat d'empat a 1515 vots entre els favorables i els detractors).

I després d'aquest llarg període, els partidaris de JxS i molts dels partidaris de la independència estan més que molestos amb la CUP perquè consideren que "per culpa seva" estem deixant passar una oportunitat, estem perdent la trempera i estem abocant-nos a unes noves eleccions al març que demostraran que el suport a l'independentisme ha minvat.

Però jo crec que el problema no és la CUP...
ni la CUP ni JxS...
el problema és que si volem ser un país independent necessitem els de la CUP i els de CIU (o Democràcia i Llibertat) i els d'ERC i tota aquella gent simpatitzant del partit que sigui que vulgui sumar-se a aquesta opció (i penso en forces com Unió o Podemos o formacions minoritàries que segurament també tenen votants partidaris de l'opció independentista). Ens necessitem a tots!

I el problema és que les persones d'aquestes formacions polítiques són molt diferents i malgrat que poden tenir un objectiu comú com és la independència de Catalunya pensen diferent en molts altres aspectes i recelen de treballar plegats.

Necessitarien temps per conviure, compartir temps, gestions i objectius, teixir complicitats i confiances per ser capaços d'anar a la una en allò prioritari i compartit, per sobre de les diferències, tal i com va aconseguir l'ANC aconseguint suports multitudinaris en les manifestacions. I el problema és que no tenim temps i estem angoixats pels terminis jurídics que ens portaran a unes noves eleccions si no s'aconsegueix investir un president.

Ho hem de fer de pressa!
Però el problema és que les coses que es fan de pressa no acostumen a sortir bé.
Jo sempre havia tingut fe que s'aconseguiria acordar un president i no em plantejava la possibilitat d'unes noves eleccions. I tot i que seguiria preferint que fos així, començo a plantejar-me la possibilitat que calgui tornar a anar a unes eleccions i penso que hem d'estar-hi tots preparats. Però preparats per tornar a demostrar que SOM UNA MAJORIA QUE VOLEM LA INDEPENDÈNCIA!
I tant me fa si s'hi presenten junts o separats, el que vull és que tornin a deixar clar en els seus programes que volen la independència de Catalunya i que tornin a sumar.
I llavors que tornin a negociar i a posar objectius en comú, notant el suport i la pressió d'una majoria d'un poble que vol ser independent.
Aquesta és la clau!
"La gent" hem de tornar a empènyer, l'ANC ha de tornar a mobilitzar i a aglutinar un sentiment que ara corre el perill de disgregar-se i de dividir-se entre "bons" i "dolents".
No hi ha "bons" ni "dolents", tots els que volem la independència som necessaris i no podem permetre'ns el luxe de barallar-nos entre nosaltres: hem de posar el futur de Catalunya per davant de les nostres diferències de criteri!
Ningú no va dir-nos que seria fàcil ni que seria ràpid.
Seguim tenint la clau del nostre futur si som molts i anem plegats i no defallim. Això ens donarà la raó.

Així doncs, des d'aquesta humil tribuna convido a la reflexió serena i a estendre la mà als que no pensen exactament com nosaltres però comparteixen el mateix objectiu final. 
No tanquem portes! 
No ens dividim! 
No perdem el somriure! 
Ni la paciència!

Potser sí que tenim un problema (o més d'un), però segur que hi ha una manera (o més d'una) de resoldre'l. Entre tots!

Nadala 2015, el making of

En la darrera notícia us presentava la nadala familiar que hem fet enguany: L'AUCA DE NADAL.

Voleu saber com es va fer?

1.- Com a mestre estava fent amb els alumnes l'auca de la nostra escola i a l'hora de pensar com enfocar la nadala familiar, vaig pensar que seria divertit fer-la en forma de rodolins i buscar fotos per il.lustrar cada rodolí i donar-li forma d'auca. Així doncs em vaig posar a preparar els rodolins...

2.- Un cop aprovada la idea dels rodolins i l'auca, vaig fer una proposta de disseny:

3.- Després vam estar uns quants dies anant darrera de les fotos, aprofitant algunes que teníem de sortides a Olot i Vic i del pessebre vivent dels nens. La resta les vam haver de planificar, preparar i fer duríssimes sessions per aconseguir les que finalment han acabat sortint. Com a prova de la "duresa" de les sessions aquí teniu algunes "preses falses"...

4.- A continuació el muntatge informàtic seleccionant les imatges, posant-les en la mida adequada, fent la composició i triant els colors de fons i el format de les lletres.

5.- Després la planificació dels detalls: la mida de les fotos, les cartolines, els sobres, els segells... i fer la llista de la compra per aconseguir-ho tot en el menor temps possible per poder fer el muntatge abans de Nadal.

6.- Finalment la tasca artesanal: retallar les cartolines, enganxar-hi les fotos, escriure les adreces als sobres, signar-les i anar-les a repartir... uff!! finalment ho hem tornat a aconseguir!!

Com sempre hem anat de bòlit i hem tingut una bona feinada, però, com sempre, estem orgullosos del resultat final i esperem que hagi agradat a tots aquells que l'hauran rebut.

Nadala 2015

Com cada any us presento la nadala familiar que hem fet amb l'Anna, el Roc i l'Ona.
Aquest any li hem donat forma d'auca. Avui gaudiu-la i d'aquí un o dos dies us explico el "making of".

Bones festes a tothom!!

Perquè ho pugueu apreciar millor us ofereixo cada vinyeta individualment amb el seu rodolí:

Que difícil escriure del Nadal,
intentar dir quelcom original...

La salut i la joia i l’alegria
no voldríem que hi fossin cada dia?

I els desitjos que enviem ara amb afany
hauran de perdurar per a tot un any?

Mal negoci voler en tan poquet temps
canviar dolent per bo, cuita-corrents.

Millor sembrar el Nadal, com una planta,
i anar veient com creix i com aguanta.

Si la reguem sovint sense oblidar-nos
ens dóna fruits que omplen sense engreixar-nos.

Us donem un somriure i un petó,
sembreu-los dins del cor, al lloc millor.

Cuideu-los i segur que us duraran
fins el Nadal que ve: quin goig tan gran!

"Treu temps per al que estimes" (un vídeo)

Avui us ofereixo un vídeo que he trobat pel facebook. en realitat es diu "Lily and the Snowman" però el subtítol amb el que s'està fent viral és el de la frase del final "Treu temps per al que estimes".
És bonic i mentre espero la publicació de la felicitació familiar de Nadal us deixo aquest aperitiu...

Bones festes i... busqueu temps per al que estimeu i per als qui estimeu...!

Poc abans de les eleccions

D'aquí poques hores torna a haver-hi eleccions.

Eleccions a les Corts Generals del Regne d'Espanya per triar els Diputats del Parlament i els Senadors del Senat.

Són unes eleccions que em queden mooolt llunyanes perquè Espanya em queda mooolt llunyana.

No hi ha res que m'engresqui davant de la possibilitat que ocupi la presidència del Parlament espanyol algun dels candidats amb més opcions. Ni el Pablo Iglesias, ni l'Albert Rivera, ni, per descomptat, el Pedro Sánchez o el Mariano Rajoy, que representen la perpetuïtat d'uns partits que han demostrat la seva incompetència davant dels reptes de la societat actual i la seva debilitat davant la corrupció.

Unes altres eleccions farcides d'incongruències i despropòsits com...

...l'allau de publicitat no demanada que inunda les nostres bústies (fixeu-vos en la quantitat de sobres de propaganda electoral que han arribat a casa nostra... només Unió, Ciutadans i En Comú Podem han tingut la decència d'enviar un únic sobre)...

...l'obsolet i imperfectíssim sistema de vot per correu postal, que deixa a expenses dels funcionaris de correus i l'atzar el dret a vot de milers de persones, en una època en que hi ha la tecnologia per resoldre telemàticament i de manera fiable i còmode aquesta contingència...

...els absurds blocs temàtics dels telenotícies, la propaganda electoral gratuïta que ens hem d'empassar per televisió, ràdio i premsa cada dos per tres, l'anacronia de la jornada de reflexió, els debats televisius convertits en guirigalls buits de contingut, la propaganda encoberta dels líders polítics participant en programes de màxima audiència per humanitzar les seves desprestigiades persones...

En fi, hi ha pocs al·licients per participar en aquestes eleccions, però ANIRÉ A VOTAR.

Perquè vull que als espanyols els quedi clar que la majoria independentista del Parlament de Catalunya no va ser un accident, ni una casualitat, sinó que és una realitat sòlida i persistent...

Perquè vull que al Parlament espanyol, mentre ens toqui tenir-hi tractes, hi hagi persones que defensin les meves idees i que siguin una gota malaia que vagi repetint el mateix missatge fins que vulguin escoltar-lo...

Perquè si jo no hi vaig, "ells" hi aniran i el que ells decideixin ho hauré d'acceptar sense tenir cap opció a protestar.

Tan de bo, un dia no molt llunyà no hagi d'anar a votar a les eleccions de les Corts Generals del Regne d'Espanya, però demà hi aniré!

Una altra manera de mediterraniejar (un anunci)

El juny del 2014 vaig publicar una entrada titulada "Sóc un desgraciat" en què comentava la campanya de publicitat de la cervesa "Estrella Damm", el "Mediterraneamente" que tocava aquell any amb una cançoneta enganxosa per il.lustrar les vacances paradisíaques i irreals d'un grup de joves rabiosament guapos i rics.

Doncs avui celebro poder-ne fer la rèplica lloant un altre anunci d'una altra marca de cervesa que també m'ensenya la bellesa i l'encant innegables i inigualables dels paisatges mediterranis, sense fer-me sentir un desgraciat.

La cervesa es diu "LaBrava".
L'anunci és fantàstic.
Feu-hi una ullada:

A cagar...!!

 (en episodis anteriors...)

1.- Fa aproximadament un any vaig tenir uns episodis de còlics nefrítics i vaig començar un itinerari d'analítiques, ecografies i visites amb l'uròleg. Al final d'aquella gimcana l'uròleg em va donar una fotocòpia gastada, en castellà (que potser li van donar quan feia la carrera de medicina), amb un seguit d'aliments que seria recomanable reduir o suprimir de la meva dieta... Els incloïen pràcticament tots!!! Vaig decidir no fer-ne cas perquè si no, no sabria què menjar.

2.- A l'agost, a Calafell, vaig tenir un altre còlic i una infecció d'orina i les medicines van estar presents en molts àpats... Les molèsties es van anar allargant diverses setmanes i vaig tornar a encadenar visites mèdiques. L'uròleg, aquest cop era un metge diferent, em va fer les recomanacions generals i em va dir que si aconseguís fer la pedra, es podria analitzar i saber què era el que me les provocava.

3.- El mes d'octubre us explicava ("He fet la pedra") com finalment un cop de sort em va permetre expulsar i recollir "la pedra" i com tenia dipositades esperances en la seva anàlisi per determinar quins aliments me'ls provocaven i poder solucionar finalment aquests molestos problemes que es repeteixen de tant en tant.

. - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -

Fa quinze dies tenia visita per recollir el resultat de l'analítica. Vaig demanar poder plegar de la feina, vaig presentar-me a la visita i... l'analítica encara no estava feta.
Em va donar hora per dues setmanes més endavant... Grrr!!

Finalment aquest divendres, 11 de desembre, era el dia indicat per saber l'esperat resultat. A l'hora convinguda vaig presentar-me a la consulta i l'uròleg em va dir que era de fosfats i de carbonat càlcic...
"Que bé", vaig pensar jo. Ara em dirà quins són els aliments que potencialment tenen aquesta composició i he de mirar d'evitar...
I llavors...
...no us ho creureu...
...llavors...
...llavors va i obre un calaix i treu aquella punyetera fotocòpia gastada, en castellà (que potser li van donar quan feia la carrera de medicina), amb un seguit d'aliments que seria recomanable reduir o suprimir de la meva dieta...on hi seguien estant gairebé tots!!!
I res més.
I es va quedar tan ample.
Jo crec que l'eficàcia de la fotocòpia deu ser absoluta i per això no l'actualitzen...
Tothom qui ha seguit aquelles recomanacions dietètiques no ha tornat a tenir cap còlic perquè... ha mort.
De gana!

O sigui que resulta que després d'una llarguíssima partida superant proves, visites i expulsant la pedra, torno a estar a la casella de sortida.

Doncs, sabeu què us dic?

A cagar!!

Pisos d'acollida

L'altre dia llegia un article al diari que parlava de la fundació Ronald McDonald i, concretament dels pisos d'acollida que tenen per a familiars de malalts hospitalitzats lluny de casa seva.
Llegint-ho em vaig emocionar i vaig recordar com, ara aviat farà un any, nosaltres vam utilitzar els serveis, no d'aquesta fundació, sinó d'una altra.
I em van venir moltes ganes d'explicar-ho perquè penso que potser hi ha molta gent que no ho coneix i és un suport importantíssim.
Em sap molt greu no poder dir el nom de la Fundació que ens va ajudar a nosaltres. No estic segur que fos la Fundació Josep Carreras, però podria ser. Sigui com sigui, agraeixo totes les fundacions que faciliten aquest fantàstic servei i ara us explicaré ben bé en què consisteix.

Quan la Maria Dolors havia d'estar 3-4 setmanes ingressada a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, les seves filles van fer el pensament de deixar-ho tot i dedicar-se a cuidar-la. En el pla inicial això consistia a quedar-se a dormir a l'hospital, però el personal els ho va fer desestimar perquè els van dir que llavors no descansava ningú i que no era necessari perquè els malalts estaven permanentment ben atesos.
Llavors el segon pensament va ser llevar-se d'hora, agafar el cotxe i anar fins a Barcelona. Passar el dia a l'hospital i, el més tard possible, agafar el cotxe i tornar cap a Manresa o Calders. Dormir una mica i l'endemà tornar a llevar-se d'hora per viatjar cap a Barcelona... i així anar fent.
I ho haguessin fet. I tant que sí! Però haguessin dormit poc, haurien anat cansades, haurien fet moltes hores de carretera en aquestes condicions i, tot s'ha de dir, haurien gastat molts diners en gasolina.
Però algú ens va explicar que hi havia unes fundacions que tenien uns pisos d'acollida per a familiars de malalts hospitalitzats. S'havia de demanar i, si en aquell moment no hi havia ningú que ho necessités més que nosaltres, potser ens ho concedirien.
I vam estar de sort i ens van deixar ocupar un pis comunitari durant tots els dies que va durar l'hospitalització. Un pis a dos carrers de l'hospital, amb una habitació amb dos llits on poder descansar i deixar les coses i l'accés als espais comuns (cuina, menjador, lavabos, rentadora...) compartit amb altres famílies que estaven en la mateixa situació.
I tot això pel simbòlic preu de 5'00 euros al dia.
El que ens vam estalviar en gasolina, viatges, cansament, preocupacions i neguits no es paga ni amb els 5'00 euros diaris ni amb molts més diners que ens haguessin demanat.

La tranquil.litat, l'estabilitat, el sedentarisme, saber que tens un camp base molt a prop d'on tens el familiar ingressat, que allà pots tenir les teves coses mínimament organitzades i que estàs a dues passes per anar i tornar en 5 minuts...
Poder-te fer el teu menjar, reposar un moment i mirar la tele o dutxar-te sense haver d'esperar una hora de carretera per fer-ho...
I tot això, que també podries aconseguir llogant un pis per unes setmanes o acceptant l'oferiment d'algun familiar de Barcelona, sense que et repercuteixi en l'economia ni et minvi autonomia ni intimitat...

Potser algú llegeix això i no ho troba tan extraordinari, però us asseguro que és UN LUXE!!! Ajuda moltíssim a minimitzar el trasbals organitzatiu familiar que representen aquestes experiències. I estic infinitament agraït a les empreses i fundacions particulars que un dia van tenir la idea de donar una solució de tanta sensibilitat i qualitat als familiars que tenen un malalt ingressat.

Moltes gràcies!!

"Tetris" (un poema)

Coneixeu el joc del Tetris?
Segur que sí.
Doncs dies enrere em va venir la imatge de les peces del joc baixant i jo fent-les girar per anticipar a quin lloc podien encaixar i ajudar-me a guanyar la partida.
I em va sorgir la comparació amb una altra imatge: que a vegades els sentiments que tenim davant dels fets que ens passen són com peces de Tetris que, si ens hi esforcem, podem anar fent giravoltar mentre cauen per aconseguir que encaixin i els puguem assimilar satisfactòriament.
I d'això en va sortir aquest poema.

A mi m'agrada i segurament al Roger també... jejeje
Si algú més el llegeix i vol deixar la seva opinió, serà molt benvinguda.

TETRIS (15-11-15)

Suaus i lents. Imperceptibles.
Moviments acompassats
de cadència blanca i negra
com de partida d’escacs.

Pas del temps. Foc lent. I cauen
des d’un cel multicolor
com d’un vell Tetris, les peces,
sentiments i sensacions.

I el pas del temps va girant-les
mentre segueixen caient
i intento recol.locar-les
i que encaixi tot a lloc.

Jugador expert. La partida
no és fàcil, però, poc a poc,
m’adono que ara me’n surto
millor que fa un temps. Millor.

I en mi reneix l’esperança
d’acabar com guanyador,
d’encaixar totes les peces,
fer un nou rècord i... després...

...deixar el joc. Tancar partida.
Desendollar l’aparell.
I descansar, que ha estat dura
la partida dels collons...
 

"Sortir-nos-en" (David Fernández)

Dimecres 2 de desembre de 2015.
Enmig del moment més enrocat en la negociació entre JxS i la CUP, després de declaracions, contradeclaracions, retrets i una assemblea de la CUP a Manresa on van tornar a dir alt i clar "Mas no!", apareix un article del David Fernández al diari ARA que per a molts ha estat un nou bri d'esperança quan ja l'havien perduda i per a d'altres ha estat un senyal més que al final ens en sortirem.

L'article ha tingut elogis i crítiques per totes bandes. Se li agraeix la valentia. Se li critica l'excés de retòrica i citacions. Se li critica que sembri la llavors de la discòrdia dins les files d ela CUP. Se li agraeix que estengui ponts de diàleg entre les dues bandes.
Hi ha molta gent que no ha llegit l'article i s'ha quedat amb el titular "...potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret...".
Jo sí que l'he llegit l'article. I reconec que és llarg i recarregat i ple de citacions. Però també reconec que m'agrada el que he entès del que diu. I que sento simpatia i una certa admiració per aquest polític que em sembla honest i amb una altura de mires superior a d'altres del seu partit.

I voldria destacar algunes altres frases i després ja us ofereixo l'article íntegre perquè el pugueu llegir i extreure'n les vostres conclusions.
Ah!
I segueixo dient, com sempre he dit, que ens en sortirem i acabarem trobant la manera de continuar endavant amb el procés malgrat les diferències perquè TOTS SOM NECESSARIS.

Destacats:

• "...excepcionalitat política constituent amb històrica majoria social independentista. Momentum: sortir-nos-en. Podrem? Aquest cop, no és pas poc, de nosaltres depèn..."
• "...la culpa de la cara mai no la té el mirall..."
• "...ajuda molt poc no voler entendre -minimitzar, banalitzar, justificar- que el cràter deixat per la corrupció, l’impacte de les pitjors retallades o la gestió patrimonialista del procés -maldestra herència de confondre país i partit- no són endebades..."
• "...present i futur no poden reproduir el passat..."
• "...el dilema ja no és mantenir el procés, sinó eixamplar-lo. Res al pap, doncs: per trobar la millor resposta sempre són imprescindibles totes les preguntes..."
• "...Clau de volta, ens ho creiem o no? Sí, mil cops sí i amb tots els dubtes, esclar..."
• "...després de dècades maldient dels polítics que diuen una cosa i després fan la contrària, ara ho trobem contradictori?..."
• "...ateses les tensions i dificultats -en part ben lògiques, que qui es discuteix per darrere són, entre d’altres, dos projectes tan antagònics i contradits com CDC i la CUP- suggereixo traçar la línia d’un mínim comú denominador. Desbloqueig del bucle i desgel per passar pantalla..."
• "...potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret. Concret i real, com la pobresa i la desigualtat que ens ofega i estreny. Ho dic a compte i risc, per poder xiular col·lectivament que el partit ha començat i que sortim a guanyar, val a dir, a construir..."
• "...Abans mil cops sortir a jugar i potser perdre, que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc. In dubio, doncs, pro procés. Sempre..."
• "...qui vol fer alguna cosa cerca un estri i qui no una excusa..."
• "...per engegar-ho tot a dida, sempre hi serem a temps. Mentrestant endavant, que endarrere ja no hi ha res..."

Article íntegre:

SORTIR-NOS-EN
(David Fernández)
“Fes bé la teva part, només en això resideix l’honor”

Alexander Pope

Hivern(s). I amunt que sempre fa pujada i gener serà costerut i a corre-cuita. Panoràmica: anomalia democràtica inquisitorial, emergència social davant el paisatge devastat que deixa la crisi i excepcionalitat política constituent amb històrica majoria social independentista. Momentum: sortir-nos-en. Podrem? Aquest cop, no és pas poc, de nosaltres depèn. Fils a l’agulla, enmig d’un país atrotinat que cal reconstruir amb tanta paciència insistent com filosofia de guàrdia urgent. Ja deia Adorno que l’esperança rau sempre en els que no troben consol.

Dialèctica processal. Potser els dos darrers mesos -poc edificants en tants sentits i tan reals alhora- han tingut la virtut de desvetllar-nos del país que encara som. Tal com és, sense mites ni ritus. Més val saber-ho, que la culpa de la cara mai no la té el mirall. La reductio ad unum, un error de tots? Tal vegada. ¿Els estirabots devastadors de vella política? Ull viu que les ferides curen, però les cicatrius romanen i no es pot jugar a escacs amb guants de boxa. ¿La mania de mirar a una altra banda i fer-se l’orni? L’autoengany sempre és la pitjor mentida: ajuda molt poc no voler entendre -minimitzar, banalitzar, justificar- que el cràter deixat per la corrupció, l’impacte de les pitjors retallades o la gestió patrimonialista del procés -maldestra herència de confondre país i partit- no són endebades. Per això la CUP rondina i esbrina, pur sentit comú, que present i futur no poden reproduir el passat. Quan del pes de la història ningú se’n pot desempallegar mai i les motxilles compten tant com pesen. Per sort, ara i aquí, el futur ho pesa tot i compta molt més: el dilema ja no és mantenir el procés, sinó eixamplar-lo. Res al pap, doncs: per trobar la millor resposta sempre són imprescindibles totes les preguntes.

De puntetes no s’hi val. Amagar el cap sota l’ala i fer-se l’orni ja no serveix. Llums i taquígrafs, diu la vella consigna: al què, al quan, al com i al qui, malauradament encara per concretar, li falta la requisitòria cabdal. Per a què? Insistim-hi, doncs: per sortir-nos-en. Clau de volta, ens ho creiem o no? Sí, mil cops sí i amb tots els dubtes, esclar. Des de la rabiüda necessitat -obstinació tossuda i esperança perseverant- de creure-hi.

El rostre de l’altre sempre hi és. I amb ell, les seves raons. Coctelera catalana amb totes les contradiccions juntes i algunes paradoxes: després de dècades maldient dels polítics que diuen una cosa i després fan la contrària, ara ho trobem contradictori? Lloguem cadires? En què quedem? Curiós país, el nostre, on la verge és negra, el goril·la és blanc i li riem els gols cada diumenge als que porten Qatar-ISIS al davant i Unicef-refugiats al cul. País-contradicció. En fi.

Ponts i camins. On arrela avui l’enginyeria de l’esperança? Molt se n’ha parlat, de transversalitat; una altra cosa és creure-se-la. Elogi de la contradicció complexa, de la pluralitat coral, on més he après i desaprès els darrers tres anys ha estat discutint amb un empresari sobre capitalisme senil, amb un mosso sobre el concepte neuròtic de seguretat i amb un caputxí franciscà sobre l’ètica de la decència comuna. El més semblant a un país parlant amb si mateix furetejant altres futurs. Modest criteri i principal virtut de l’aportació cupaire: esclarir com desfigura la nostra societat un capitalisme ludòpata que tot ho esmicola. És a dir, la certesa crua i dura de l’enorme feinada que queda per fer. Si volem sortir-nos-en.

Per no oblidar-ho mai. Que enmig i enfront, sobretot, hi tenim un Estat de cop, variant postmoderna del cop d’estat i de mercat, esbotzant-ho tot i a mata-degolla. El Leviatan d’una màquina de guerra; un TC fet búnquer; el FLA com a Fons de Liquidació de les Autonomies; tot un sistema de poder -bancs, Església i exèrcit (els sona?)- escanyant la llibertat política catalana i, amb ella, les possibilitats de justícia social. És a dir, de sortir-nos-en. Fi de cicle i fi de règim, en l’hora de nosaltres mateixos, quan març no és cap alternativa, pidolar dos vots en xec en blanc no arreglaria gaire res i cal pressuposar que en el joc de la gallina ningú no es vol estimbar.

Que rodi la bola, com a divisa i prec. Hi ha partit, cal jugar-lo sencer i és prohibit dopar-se. Però ateses les tensions i dificultats -en part ben lògiques, que qui es discuteix per darrere són, entre d’altres, dos projectes tan antagònics i contradits com CDC i la CUP- suggereixo traçar la línia d’un mínim comú denominador. Desbloqueig del bucle i desgel per passar pantalla. Efecte Arquimedes, ball de bastons de les contradiccions i fràgil equilibri malabar, potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret. Concret i real, com la pobresa i la desigualtat que ens ofega i estreny. Ho dic a compte i risc, per poder xiular col·lectivament que el partit ha començat i que sortim a guanyar, val a dir, a construir. I després seguim teixint: i patint, com sempre. Ho escric sense cap consol: organitzem el pessimisme, xiuxiuejaria Breton; cal fracassar més i millor, escriuria Beckett; no tenim cap opció i és per això que ho intentem, poetitzarien els autònoms alemanys. Però sortim-nos-en. Abans mil cops sortir a jugar i potser perdre, que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc. In dubio, doncs, pro procés. Sempre.

Corol·lari i exordi. Per arribar a l’horitzó, sempre s’ha de trepitjar molt de fang: un peu a terra i un altre al futur. El tens temps de la tensa espera on tot s’aprèn i es deslloriga. La calma com a factor revolucionari, que qui vol fer alguna cosa cerca un estri i qui no una excusa. Constant humana també: només del dubte neix l’alliberament. Per això retruny tant Josep Maria Esquirol a La resistència íntima : generositat i humilitat, la resistència sempre sol ser discreta. Contracertesa pràctica: per engegar-ho tot a dida, sempre hi serem a temps. Mentrestant endavant, que endarrere ja no hi ha res: només un passat decadent i mediocre on no podem tornar, d’imposició grisborbònica, cartró pedra autonòmic i fractura neoliberal. Passa-ho: sortim-nos-en. Que rodi la bola de la llibertat.
 

"Un cor molt gran" (Joan Turu)

Ep!!

Coneixeu el JOAN TURU, oi? Il.lustrador i poeta dels pinzells privilegiat, creador de dibuixos amb missatge en que tan preciós és el missatge com el dibuix, A-R-T-I-S-T-A.

Doncs resulta que acaba de fer un llibre que es diu "UN COR MOLT GRAN" I ELL MATEIX EL PRESENTA AIXÍ:


"Família us presento "Un cor molt gran", el primer projecte de Cap de Ratolí, projectes a petita escala. El comparteixo amb vosaltres en diferents formats, per triar i remenar!...perquè compartir és viure!
 
Si el voleu llegir online: http://uncormoltgran.joanturu.cat/
Si el voleu descarregar en pdf: http://uncormoltgran.joanturu.cat/pdf/un-cor-molt-gran.pdf
Si el voleu escoltar narrat per Ual.la : https://youtu.be/O3VrOLJm014
i si el voleu comprar en paper: http://botiga.joanturu.cat/ "

El Joan es mereix guanyar-se la vida amb el seu art o sigui que aquí en faig difusió perquè tots en pugueu gaudir i ajudar-me a recomanar-lo i escampar-lo com més lluny millor. De llibres físics n'ha fet una tirada de 600 exemplars que espero que s'exhaureixin ràpidament i que això l'animi a fer-ne més perquè el Joan té moltes coses a dibuixar perquè té moltes coses a dir. I nosaltres tindrem moltes coses a aprendre d'ell.

Gràcies pel regal, Joan i molta sort en el projecte!