Tauleta de nit

Divendres em van regalar un llibre de poesia i quan vaig arribar a casa i vaig deixar-lo sobre la tauleta de nit, vaig pensar: Ufff!! Quants llibres!!
I després vaig mirar-me'ls i vaig pensar: Ufff!! Quanta diversitat!!
Perquè s'ajunten dues coses:

1.- M'encanta llegir i m'encanten els llibres. Puc entrar en una llibreria i enamorar-me de molts llibres ja sigui per l'autor, per la coberta, pel resum de la contracoberta, pel tema... I de temes molt diversos... A més a més som socis del Cercle de Lectors i gairebé cada mes comprem algun llibre a través d'aquest sistema, a part dels que van caient per sants, aniversaris, Sant Jordi o sense data especial a celebrar. Un llibre (i un disc) sempre és un molt bon regal per a mi.
2.- Però no tinc temps de llegir. I per això van acumulant-se a la tauleta de nit fins que arriba algun període de vacances i els puc anar despatxant.

Ara mateix hi tinc:

1.- Els que tinc començats, pendents d'acabar:
"RAFA. LA MEVA HISTÒRIA" (John Carlin)
"PARLANT LA GENT S'ESTIMA" (Ferran Ramon-Cortés)
"CASA DE MISERICÒRDIA" (Joan Margarit)
"SIS DIES D'AGOST" (Josep Fàbrega)
"AVIS I ÀVIES" (Teresa Clua, amb il.lustracions de Joan Turu)
"EL DIA A DIA (1988-1992)" (Joan Brossa)

2.- Els que encara no he començat, però tinc ganes de fer-ho:
"EL LLIBRE DE LA MARATÓ DE TV3" (Onze autors per la regeneració i el transplantament d'òrgans i teixits)
"UN CREUER FORA DE SÈRIE" (Sílvia Soler)
"LES MANS DE LA DEIXEBLA" (Anna Moner)
"1Q84" (Haruki Murakami)
"CAMINS D'HIVERN" (Josep Fàbrega)
"D'AQUÍ ESTANT (no) ES VEU EL MAR" (Josep Fàbrega)
"PARLO D'ALOMA" (Josep Fàbrega)

3.- Els que ja vaig llegir i tinc per consultar en moments puntuals:
"XOCOLATA DESFETA" (Joan-Lluís Lluís)
"TINC UN DUBTE" (Rudolf Ortega)
"GUIA PRÀCTICA PER A FER LECTORS" (Edició del Departament de Cultura)
"MÀGICS. ANTOLOGIA POÈTICA" (Guia de lectura del "Tocats de lletra" 2010)
"ESCRIURE BÉ" (Mª Pilar Cor)
"MÀQUINES PER A ESCRIURE" (Víctor Sunyol)
"M'AGRADA LLEGIR" (Joan Portell)

4.- Els que tinc començats i no sé si mai acabaré:
"L'ESCOLA CONTRA EL MÓN" (Gregorio Luri)
"MANEL FONTDEVILA. RETRAT DEL CRONISTA" (Joaquim Noguero)

5.- Els que no he començat i crec que mai no començaré:
"L'HERÈNCIA D'HORST" (Teresa Roig)
"COL.LECCIONS" (Teresa Clua)

N'hi ha de poesia, novel.les, de didàctics sobre la lectura i l'escriptura, biografies, de reflexions...
N'hi ha massa... hauria de fer endreça i deixar només els que vull llegir pròximament...
I després d'aquest poti-poti se m'acut que això podria donar per a una altra notícia...

Quins llibres dels que ens han marcat podríem tenir permanentment sobre la tauleta de nit? Anem-hi pensant...

Un vídeo pel cap de setmana

No coneixia el grup: ESTÚPIDA ERIKAH.
No coneixia la cançó: "GOMINOLES GEGANTS I LES MERAVELLES AQUÀTIQUES".
I mirant el darrer número de la revista Enderrock he llegit "...cançó amb un preciós videoclip de l'il.lustrador Conrad Roset ...".
I, tot i que tampoc no coneixia aquest il.lustrador, he buscat el vídeo, l'he mirat i m'ha agradat. La cançó no està malament, però sobretot és molt maco, estimulant i evocador anar veient el procés creatiu del dibuix que fa aquest il.lustrador a partir de la lletra de la cançó.
Val la pena i fa cap de setmana.
A veure què us sembla...

Monsieur Cousteau

Tornen ELS AMICS DE LES ARTS!!
Després de l'exitosa gira del "Bed&Breakfast", un merescut descans i la lògica aturada per a la creació i enregistrament del nou disc, ja s'acosta el seu retorn.
El 14 de febrer surt a la venda "ESPÈCIES PER CATALOGAR" però aquest dimarts van estrenar la primera cançó, que és aquesta "MONSIEUR COUSTEAU" que avui us enllaço.

Les primeres sensacions no són pas espectaculars (el llistó està molt alt i sovint costa valorar les coses a la primera escolta), tot i que és veritat que cada cop que la torno a escoltar m'agrada una mica més.
Però ELS AMICS no són pas una promesa sinó que són una rotunda realitat que han demostrat enginy, frescor, bon gust musical, originalitat, espontaneïtat, feeling amb els seus seguidors, directes molt divertits... o sigui que estic segur que el nou disc no ens decebrà.
Aquí tenim la llista de les cançons:

1. L’affaire Sofia
2. L’home que dobla en Bruce Willis
3. Monsieur Cousteau
4. Els ocells
5. Louisiana o els camps de cotó
6. Carnaval
7. A aquestes alçades de la pel·lícula
8. Ciència-ficció
9. Miracles
10. L’arquitecte
11. El matrimoni Arnolfini
12. Tots els homes d’Escòcia

Aquí teniu un enllaç on parlen de la gènesi d'aquesta primera cançó: CLICA AQUÍ.

I aquí teniu la cançó "Monsieur Cousteau", il.lustrada per la foto de la portada del nou disc.


I el 9 de març tenim les entrades per anar-los a veure en directe al Kursaal de Manresa i moltes ganes de veure'ls i de passar-nos-ho molt bé.

Fórmula de la felicitat

El dissabte 14 de gener, a la columna "Pilot Vermell" de la Tatiana Sisquella al diari ARA, en un article titulat "Fórmula secreta", vaig llegir:

"L’altre dia una experta en la matèria m’explicava que la felicitat és la distància que hi ha entre el que tens i el que vols. Com més gran sigui la línia que separa aquests dos extrems, més gran serà la infelicitat que corres el risc de patir. I a la inversa: si el que tens i el que vols és molt semblant, és probable que vagis amb un somriure pel carrer des que surt el sol fins que es pon. Per tant, si volem la lluna, és probable que la sensació de frustració cada nit ens faci perdre la son. En canvi, si volem coses que més o menys estan al nostre abast, potser tard o d’hora estarem contents..."

Fa temps que estic totalment d'acord amb aquesta equació i intento aplicar-la. A vegades havia comentat amb algú que creia que aquest era el secret de la saviesa: acceptar i conformar-te amb el que tens (però no perquè no vulguis aspirar a més, sino valorant la sort que tens de tenir tot el que tens) i no desitjar coses gaire ambicioses que no poguem aconseguir.
Per això hem de dir que la societat consumista actual ens fa infeliços. Perquè ens ensenya que els cotxes són brillants i corren molt, que els nois guapos i ben vestits estan rodejats de dones esplèndides que cauen als seus peus, que la gent viu en cases immenses i luxoses, totes amb piscina i totes les coses perfectament ordenades i sense un bri de pols, etc, etc.
I llavors jo...
...miro el meu cotxe que no corre tant, fa dies que no el rento i té uns quants bonys al parafang del darrere...
...em miro al mirall i em veig sense afaitar, amb panxeta, les sabates empolsinades i els pantalons més desgastats del compte...
...miro casa meva amb tot de llibres, revistes, factures i joguines dels nens per endreçar; la post de planxar plena de roba per planxar; el marbre de la cuina ple d'envasos que ja no em caben a la galleda i que he de dur al contenidor groc...
...i penso que mai no seré com la gent dels anuncis i les pel.lícules (que, no ho oblidem, no són gent real).
I a més no tinc les últimes joguines tecnològiques que "HEM DE TENIR" per ser feliços: la PSP, la Wii, la Nintendo, la Blackberry, la tele de pantalla plana, la Termomix...
Com puc viure sense tot això?? Si sembla que la llista del que "no tinc" és molt més llarga de la llista del que "sí tinc"?

Doncs visc perfectament i no em sento gens desgraciat de no tenir-ho. No ho necessito per a res. I estic molt content i orgullós de tenir el meu cotxe C5 que vam poder pagar al comptat en el seu dia i que farem servir tants anys com puguem; i no tinc cap problema d'autoestima quan em miro al mirall perquè estic content de ser com sóc; i m'encanta viure a la casa on vivim (que sé que hauríem de tenir més endreçada però que, mira, amb dos nens i passant tot el sant dia fora de casa, doncs... la tenim com la tenim); i em sento afortunat de tenir una dona a qui estimo i que m'estima (malgrat tot) i dos nens plens de salut i que fan el que han de fer els nens de la seva edat (incloses les trapelleries i les enrabiades corresponents).
I segur que si reflexiono una mica descobriré que la llista de tot el que tinc (de les coses materials i, sobretot, de les immaterials) és molt més llarga que la del que no tinc (si més no de les que no tinc i "necessitaria" tenir).
Perquè no necessito gaire més que el que el dia a dia em va oferint de mica a mica. A vegades hi ha temporades meravelloses i màgiques i a vegades hi ha temporades més monòtones i ensopides, però penso que la vida és així i no pas com ens volen ensenyar en els anuncis i les pel.lícules.
O sigui que, malgrat tot el que es pugui millorar, penso que no em puc queixar i em sento... raonablement feliç... almenys avui.

Una cançó per recuperar

A vegades em passa.
Un disc està de moda i acabes escoltant sempre les 3-4 cançons més populars. Llavors aquell disc passa de moda i deixes d'escoltar-lo. I molt temps després, un dia el poses i redescobreixes una cançó que no entens com et va poder passar desapercebuda en el seu moment.
Al disc "Viva la vida" de Coldplay ens vam fer un fart d'escoltar la cançó que donava títol al disc (sobretot els del Barça) i anys després vaig descobrir la que venia darrera d'ella: "Violet Hill".

No us vull fer un discurs ni un sermó. Només us dic que m'agrada molt.
Si teniu 3'44 minuts, escolteu-la.
Potser també us agradi a vosaltres.

La Gran Mentida

Tots l'hem dita moltíssimes vegades.
A tots ens l'han dita moltíssimes vegades.

La majoria de vegades encetem una conversa amb aquest trivial i innocent diàleg:
- Què tal? Com estàs? Com ha anat el cap de setmana?
- Bé, molt bé. I tu?
- També. Bé, bé.

I pot molt ben ser que no ho estiguem de bé. Que estiguem tristos, enfadats, preocupats, espantats... o que el cap de setmana hagi estat una autèntica calamitat. Però davant de l'interlocutor ens posem la carota d'ésser social i executem aquesta coreografia de la mentida.
I això és perfectament comprensible amb persones amb les que no tenim una relació més profunda que la de la simple coneixença. A aquestes persones no podem atabalar-les amb les nostres misèries i, per tant, engeguem aquesta conversa de compromís.
Però sovint també reaccionem així amb persones a qui estimem i ens estimen, persones que són importants en el nostre entorn. No volem preocupar-les, no volem destapar parts de la nostra intimitat, no volem ensenyar el nostre cantó més fràgil i imperfecte. I com artistes consagrats, en un tres i no res maquillem el nostre veritable estat d'ànim i ens posem la màscara de conversador simpàtic i neutre i... som-hi amb el "Com-estàs? Bé-gràcies-i-tu?".

Ha arribat un punt en que crec que aquestes frases inicials són un pur formulisme i, de fet, ja no esperem cap altra resposta que la que sabem que obtindrem. I segurament potser ni tan sols parem atenció a què és el que realment ens contesten.
Sabeu, doncs, què m'ha portat a reflexionar sobre això?
Que a vegades he utilitzat el "Què tal? Com estàs?"quan he anat a visitar malalts terminals (però en ple ús de les seves facultats mentals)... O uns pares que acabaven d'enterrar un fill...
Llavors, en aquestes circumstàncies, cauen les convencions i la resposta no és la protocolària "Bé. I tu?". Llavors la resposta és una altra. Més sincera. Menys agradable. Més propera a la realitat.

I llavors un dia sóc jo mateix qui arribo a l'escola trist, preocupat o enfadat.
I passo per la porta i em trobo un alumne o un pare o un company o un amic, que em diu "Bon dia, què tal, com estàs?".
I mentre em poso la màscara i li contesto "Bé, bé. I tu?", penso: La Gran Mentida!

Sense pressa

Ja s'han acabat les vacances... Ja ha tornat el ritme quotidià: llevar-se a les 6'40 h., aixecar-se corrent, portar l'Ona a fer un pipi (o treure-li el pijama i els llençols molls i posar una rentadora), buidar el rentaplats, dutxar-se, vestir-se, vestir els nens, empaitar-los perquè esmorzin, pentinar-los, empènyer-los per dur-los al cotxe i deixar-los a l'hora d'acollida de la seva escola, baixar cap a Manresa, aparcar i entrar a temps a la feina abans de les 9 h. Treballar fins a la 1 h., sortir corrent per anar a dinar o al gimnàs, dinar, tornar a l'escola i aparcar abans de les 3 h. Treballar fins a les 5 h. i sortir corrent per arribar el més aviat possible a Calders a recollir els nens i dur-los a extraescolars i tornar a casa i procurar que hi hagi temps de tot: que juguin una mica, que llegeixin una mica, que mirin la tele una miqueta, que es banyin abans de les 8h, que acabin de sopar abans de les 9 h, que es rentin les dents.... I després, acabar de sopar nosaltres i obrir la maleta de l'escola i l'ordinador i posar-se a treballar en l'última de les jornades de la jornada. I rentar plats. I posar una rentadora. I plegar roba. I de sobte adonar-se que estan a punt de tocar els senyals de la una de la matinada. Que és molt tard. Que cal anar a dormir.
I així un dia darrere l'altre.

Durant les vacances vaig viure una experiència fantàstica, vaig gaudir d'un parell d'estones sense pressa.
Una tarda vaig endur-me el Roc i l'Ona a passejar sense cap objectiu a acomplir, només fer temps esperant l'Anna que havia anat al metge. Vam voltar pels carrers engalanats amb motius nadalencs. Ens aturàvem davant de cada aparador i miràvem els pessebres que hi havien posat, o els pares Nadal que escalaven els balcons o qualsevol cosa que ens cridés l'atenció. I estàvem tant temps com volíem davant de cada botiga. I quan ja ens vam haver atipat de mirar botigues vam anar tranquil.lament cap a la biblioteca del Casino on hi havia una exposició de pessebres i diorames. I de camí vam anar-nos fixant en la gent del carrer, comentant el que feien. I ens vam aturar tants cops com vam voler. I vam anar parlant de tot i de res. I després vam mirar amb tota tranquil.litat l'exposició... Va ser fantàstic, sedant, plàcid, meravellós, poder gaudir de tota aquella estona SENSE PRESSES.

Un altre dia al matí vam anar a fer encàrrecs, però sense cap mena de pressió. Faríem el que tinguéssim temps de fer i el que no, ho faríem un altre dia. Vam anar d'una botiga a l'altra amb tota la calma del món. Badàvem, buscàvem, preguntàvem i si trobàvem el que buscàvem ens posàvem contents i, si no, pensàvem que aniríem a buscar-ho a una altra botiga. I després tornàvem a pujar al cotxe i conduíem tranquil.lament, cantant les cançons que sonaven al cotxe. I buscàvem aparcament sense obsessionar-nos per si el trobàvem de seguida o no, prop de la botiga o lluny. I passejàvem fins a la següent botiga i de camí ens anàvem explicant coses i miràvem els aparadors i la gent que passava...

I vaig pensar que aquest era el gran regal d'aquestes vacances: TENIR TEMPS per poder anar fent el que vulguéssim SENSE PRESSA.
I ara no sé quan temps hauré d'esperar per poder a tornar a gaudir d'aquest regal, però us asseguro que és una sensació fantàstica.

Vacances de Nadal 11-12

Aquesta és una notícia bàsicament visual, per tal que pogueu veure fotos de les coses que hem fet aquests dies de les vacances de Nadal.
Així podreu veure que macos i que grans estan el Roc i l'Ona i com de bé s'ho han passat.
Us faig una breu explicació del que veure-ho a les fotos:

• els nens davant del seu pessebre
• jugant tranquil.lament a coses que feia temps que no jugaven
• disfressats de dimonis pels Pastorets de la festa de Nadal de la seva escola
• mirant com el Guiu feia de pastor al Pessebre Vivent de la seva escola
• l'Ona fent gimnàstica a l'Egiba la setmana de portes obertes
• fent cagar el tió la nit de Nadal
• obrint els regals que el pare Nadal va deixar a l'arbre de Nadal el dia 25
• amb els cosins Martínez el dia de St. Esteve (guitarres i cançons incloses)
• portant la carta al Carter Reial a Calders
• a Port Aventura on vam passar dos dies ben bonics amb la Rat, el Guiu i l'Albert. Ens vam quedar a dormir a un hotel del Far West, l'Ona va estrenar-se al Coco Piloto i al Tomahawk i tot va anar molt bé.
• assistint a la Cavalcada de Calders i després rebent la visita del Rei negre a casa que ens va portar moooolts regals a tots.
• 3 dels regals: un joc per fer cabanes que de moment ha servit per construir un cotxe, un futbolí i una disfressa de princesa.

I res més. Gaudiu del reportatge.

"ARA": hi haurà diaris per casa

De petit i d'adolescent, quan vivia a casa dels meus pares, cada dia compraven el diari: EL PERIÓDICO (encara el compren ara). Considero que vaig ser molt afortunat de pujar amb aquesta circumstància al meu favor. No és pas que cada dia em llegís el diari, però segur que consultava algunes planes (els acudits, els esports...) i em vaig familiaritzar amb aquella manera d'accedir a la informació. Sabia on estaven les diferents seccions, alguns dels col.laboradors que hi escrivien...

Quan estudiava la carrera de magisteri, ens van recalcar la importància d'estar convenientment informats de l'actualitat, la conveniència de contrastar la informació de diferents fonts, etc. Llavors ja em vaig adonar que no era capaç de llegir un diari de manera completa i encara ara trobo increïble que hi hagi gent que es compri més d’un diari i se’ls llegeixi. Però en canvi em seguia agradant trobar cada dia el diari per casa i poder-hi fer un cop d’ull.
Quan vaig començar a treballar i me’n vaig anar a viure sol, vaig acostumar-me a fer una mirada cada dia al Regió7 quan anàvem a fer el café al migdia. Però jo no em comprava cap diari excepte en dies assenyalats de notícies extraordinàries per fer-hi una repassada més exhaustiva i, sobretot, per guardar-lo de record.

I ara fa un any em vaig assabentar de l’aparició d’un nou diari en Català: l’ARA. La llista de periodistes i col.laboradors se’m va fer molt llaminera. Gent com el Toni Soler, l’Albert Om, el Carles Capdevila, l’Antoni Bassas, l’Empar Moliné, el Lluís Gavaldà, la Tatiana Sisquellas, la Mònica Planas, l’Albert Sánchez Piñol… molts d’ells ja coneguts d’altres aventures en ràdio o televisió. El caràcter de la seva línea editorial: independentista, “esquerrós”, modern i tecnològic, però també amb un pes destacat dels valors humanistes i de la importancia de les persones i l’aposta per un periodisme de qualitat també em van seduir de seguida. I finalment vaig admirar el carácter emprenedor de llençar un nou diari en un moment difícil, una aventura arriscada però amb molts trumfos a la mà per poder reeixir.
De seguida vaig sentir-m’hi atret. Vaig comprar-lo uns quants dies i em va agradar. I de seguida vaig fer-me fixe del diari dels dissabtes amb el suplement “CRIATURES”, però tot i que em delia per col.laborar en aquesta empresa, seguia veient-me incapaç de llegir un diari al dia i, per tant, no em decidia a fer el cop de cap de subscriure-m’hi.

Quan el diari ARA va fer un any de vida, va regalar als lectors una subscripció gratuïta per 10 dies a través d’uns vals, juntament amb l’accés obert durant un mes als continguts íntegres del diari digital. Vaig recollir els 10 exemplars gratuïts i vaig acabar-me de convèncer que volia formar part d’aquest projecte i que volia tenir diaris rondant per casa, per estar informat, perquè els meus fills s’acostumin a veure’ls i a fullejar-los quan es vagin fent grans i tinguin la mateixa sort que vaig tenir jo de créixer amb aquest estímul a l’abast.

M’agrada aquest diari i com m’explica la seva visió de la realitat, però, tant o més, m’agrada recuperar aquesta sensació de tenir un accés sovintejat a la informació i l’opinió de manera que corri per la tauleta del menjador i la puguis anar consultant i recuperant.
I… total… que m’he acabat fent subscriptor de l’ARA, encara que només sigui de l’edició dels dissabtes. I com que n’estic cofoi, us ho explico.

P.S. Avui, quan repassava aquesta notícia per publicar-la, llegeixo al diari:
"NO ÉS SUBSCRIPCIÓ. ÉS COMPROMÍS.
Els nostres lectors senten que estar subscrits a l'ARA és tenir un compromís clar amb una manera de veure la realitat i un angle des del qual explicar-la. No estan equivocats."
...Doncs, això.

127

A casa havíem tingut un SEAT 127... però la notícia no té res a veure amb els cotxes...
127 és el número de notícies que he publicat al llarg de l'any 2011 que acabem de tancar. Una mitjana de 10'5 notícies per mes.
I n'estic més que content... n'estic orgullós!!
I sé que alguns de vosaltres també ho valoreu i ho celebreu perquè m'heu dit que us agrada llegir el que escric. I aquest és el motor principal que em mou a anar publicant notícies regularment i intentar assolir aquestes 10-11 entrades mensuals.

A vegades tinc moltes notícies al cap i fins i tot les vaig escrivint i les guardo i les programo perquè es vagin publicant automàticament en dies successius. A vegades simplement em dedico a difondre continguts interessants que trobo en altres blocs, o al facebook o a al diari ARA o a RAC1 o a la tele... A vegades veig que fa dies que no publico res i em preocupo una mica pensant que pugui haver-hi algú que vagi entrant al bloc i no trobi cap notícia nova. Però finalment sempre acaben sortint temes sobre els quals escriure: una activitat familiar, una reflexió a partir de l'actualitat, un vídeo o cançó per recomanar... I al final cada mes he acabat acomplint l'objectiu.

I he acabat parlant de tantes coses...
Els meus bons propòsits per al 2011, que em posava ulleres, les propietats del somriure, la meva dèria per escriure, el comiat d' "Els Convidats", el meu retorn a la poesia, els "petons de colors" posats dins d'una placa de cava, l'inici del fenomen "Polseres Vermelles", la màgia de Cadaqués, l'intent de descobrir qui eren els meus lectors desconeguts (sense massa èxit), el poder de les abraçades, l'homenatge al meu avi Emili, el pensament positiu de l'Emilio Duró, els meus "mites i llegendes", la descoberta del nou disc dels "Manel" amb el vídeo de la cançó "Aniversari" i la meravellosa cançó "Benvolgut" (que ha estat l'entrada més visitada de tota la història d'aquest bloc), l'estrena de la meva cançó de caramelles "Les caramelles de la canalla", la salvació del Bàsquet Manresa a l'ACB, la polèmica generada pel meu agraïment a l'anterior equip de govern municipal de Calders, el final de la meva treneta, la reacció al moviment dels "Indignats", el boom mediàtic del vídeo "Españistán" i de la cançó "Jenifer" (d' "Els Catarres"), el meu atac de lumbàlgia, la gimcana mèdica arrel de la meva pneumònia a l'estiu, el creuer pel Mediterrani, la cançó del "picalapica", la reacció "Jo no acato" en defensa de la immersió lingüística a l'escola catalana, la medalla d'honor del Parlament de Catalunya al Pep Guardiola, el càncer de la Pilar Tañà, els haikús, les meves manies (sobretot la de com posar el paper de WC), el final d'ETA, el govern unitari de Calders, el meu inici al gimnàs, el Petit Príncep, la relativitat de la mala sort, com visc els nervis a la meva epidermis, la nadala familiar i el seu making off...
VOLDRÍEU DESTACAR ALGUNA DE LES NOTÍCIES DEL 2011??

Faig una mirada retrospectiva i penso que... déu n'hi do!
Jo he après molt i m'ho he passat molt bé compartint totes aquestes informacions i reflexions amb vosaltres. Us agraeixo el fet que estigueu "a l'altre cantó" i que, de tant en tant, em feu el contrapunt amb algun comentari. I espero que al 2012 pugui mantenir el nivell d'activitat d'aquest bloc.
De fet, ja només me'n queden 126... ;-)